Arxiu diari: 07/02/2019

UN SEGLE DE LA VAGA DE LA CANADENCA I LA JORNADA DE 8 HORES

En primer terme, les instal·lacions de la Canadenca, característica per les seves tres xemeneies

Un atur en la principal empresa elèctrica de Barcelona en 1919 va deixar la ciutat sense llum i va encoratjar una de les majors mobilitzacions obreres de la seva història.

En ple conflicte liderat per una CNT en auge, el Govern de Romanones va ser un dels pioners a Europa a concedir per decret la jornada de vuit hores.

La patronal catalana va reaccionar poc després aliant-se amb l’Exèrcit per a reprimir al sindicalisme amb la seva pròpia organització paramilitar, el somatén.

A les quatre de la tarda, Barcelona es va quedar sense llum. Van baixar les persianes els magatzems El Segle, en la Rambla, i bona part dels cinemes i teatres. El Banc d’Espanya va paralitzar les seves operacions, els tramvies es van frenar enmig del carrer i els periòdics d’aquell 21 de febrer de 1919 no van arribar a imprimir-se. Els empleats de la Canadenca, la principal elèctrica de la ciutat, es van anar aquell dia a la vaga sense saber que les apagades que van provocar amb la seva protesta serien l’espurna que va encendre una de les majors mobilitzacions obreres de la història d’Espanya.

Els esdeveniments es van precipitar de tal forma que, de l’acomiadament de vuit oficinistes de l’elèctrica Regs i Forces de l’Ebre -coneguda com La Canadenca per ser filial d’una signatura nord-americana- es va passar, en tot just dos mesos, a l’aprovació d’un decret sense precedents: el de la jornada laboral màxima de vuit hores, que es manté fins al dia d’avui. Al mig, la capital catalana va viure la seva vaga més sonada, aturs en tots els subministraments, detencions massives, una declaració d’estat de guerra i l’inici de la reacció paramilitar de la patronal.

“Va haver-hi els qui van posar a les portes els jergones, les cadires, tot, perquè tenien por que nosaltres, els revolucionaris, anéssim a assaltar les cases, a robar i a saquejar”, recorda en les seves memòries Ángel Pestaña, director de ‘Solidaritat Obrera’ i líder de la CNT, sobre la vaga de la Canadenca. El clima de descontrol descrit pel sindicalista a Barcelona, i el temor al fet que prengués en tot el país, va ser el que va portar al Govern del Comte de Romanones a tirar endavant el Decret de la jornada de vuit hores.

Espanya es va convertir en un dels primers països europeus a donar-li forma legislativa, encara que aquesta era una reivindicació històrica que s’estava obrint pas a tot el món. Aquest mateix any el Tractat de Versalles, fruit de la fi de la Primera Guerra Mundial, el reconeixia com un dels seus principis. “El decret es va concedir per la potència de la vaga general. Segurament abans o després s’haurien adoptat les 8 hores, però podria haver estat molt després i amb una llei més restrictiva”, sosté Juan Cristóbal Marinello, autor de Sindicalisme i violència a Catalunya 1902-1919.

Decret de la jornada de vuit hores, signat per Alfons XIII

Tot va començar amb 25 pessetes

Aquest dimecres 6 de febrer es compleix un segle de l’inici del conflicte de la Canadenca. Aquest dia els oficinistes de l’empresa van començar una vaga de braços caiguts en solidaritat amb vuit companys acomiadats després de queixar-se per una rebaixa de 25 pessetes en el seu sou. La protesta va anar contagiant a les diferents seccions fins que el 21 de febrer es va decretar la vaga general en l’empresa. “Es van desconnectar totes les màquines i els cables de corrent i van quedar paralitzats tots els serveis”, registra l’Institut de Reformes Socials (IMS) en la seva Memòria de 1919.

Aquest dia van començar els talls de llum a la ciutat. Més que una apagada total durant dies, van ser parcials i intermitents, ja que “l’Estat es va confiscar dels serveis i va tractar de restablir-los amb enginyers militars, però aquests no tenien la mateixa perícia, segons l’historiador Marinello, i a més cada dia s’anaven sumant altres sectors a la vaga, entre elles els obrers de les fàbriques que sense energia no podien funcionar.

“Dia 26 de febrer. La vaga entra en un període gravíssim”, consta en la memòria de l’IMS. Es referien al fet que els treballadors de la Companyia General d’Aigües de Barcelona, que proveïa el 90% de les llars de la ciutat, havien abandonat els seus llocs en solidaritat amb els seus col·legues de la Canadenca. Fins als faroners de la ciutat es van sumar a l’atur, deixant la tasca d’encendre l’enllumenat públic -que llavors funcionava amb gas- en mans dels soldats.

  Els militars encenent l’enllumenat públic en La Rambla durant la vaga de la Canadenca

Va jugar un paper determinant en l’expansió de la vaga la CNT, que vivia en aquests anys “el moment estel·lar del seu desenvolupament”, en paraules d’Antonio Rivera, professor d’Història de la Universitat del País Basc. El sindicat anarquista havia multiplicat per quatre els seus afiliats entre juny i desembre de 1918 fins a aconseguir els gairebé 350.000. La seva capacitat de pressió era tal que fins al seu sectorial d’Arts Gràfiques va implantar durant la vaga de la Canadenca l’anomenada “censura vermella”: es negaven a imprimir notícies contràries a la mobilització obrera.

En el cas de la CNT, es va donar la paradoxa que malgrat ser un factor clau en la propagació de la vaga, la seva cúpula estava presa des de setmanes abans. Entre ells, Salvador Seguí, el conegut com Noi del Sucre. Havien estat detinguts en el marc de la campanya policial contra les manifestacions nacionalistes favorables al projecte de l’Estatut d’Autonomia, que llavors portava uns mesos en el debat públic. Encara que l’agitació catalanista va quedar desdibuixada pel conflicte obrer, fins llavors havia estat el principal maldecap del Govern i el motiu pel qual aquest havia suspès les garanties constitucionals.

La victòria dels vaguistes

El director gerent de la Canadenca, Fraser Lawton, va arribar a amenaçar a principis de març amb acomiadar a tots els seus empleats si no tornaven al treball. Molt pocs es van presentar. Es va arribar a decretar l’estat de guerra i milers de vaguistes mobilitzats per a tornar als seus llocs es van negar a fer-ho i van ser empresonats. No va ser fins al 14 de març que, amb l’arribada a Barcelona d’un nou Governador Civil, Carlos Montañés, es van començar a entaular les negociacions que desembocarien en una victòria clara dels vaguistes, almenys en el cas de la Canadenca.

                                  Els militars, controlant els treballs del servei d’electricitat

Readmissió de tot el personal, augment de sou, compromís de no represaliar a ningú… I jornada de vuit hores. Aquestes van ser les demandes que va assumir la direcció. No obstant això, perquè la nova jornada laboral prengués forma de decret per a tots els treballadors va caldre esperar dues setmanes més, fins a principis d’abril, i assistir a una nova onada d’aturs en la capital catalana, aquesta vegada amb una patronal molt més organitzada i amb la seva pròpia policia: l’anomenat somatén.

Però abans, la CNT s’havia donat per satisfeta davant els compromisos de millores laborals i d’alliberament dels presos, aconseguit a cavall de l’acord de la Canadenca. Un dels quals van sortir de la presó va ser Seguí, El Noi del Sucre, que en una assemblea en la plaça de toros de les Sorres va convèncer a milers d’obrers de tornar al treball l’endemà. El problema és que, en la pràctica, la patronal no va complir amb les seves promeses, amb el que el 24 de març es va dir de nou –i aquesta vegada, oficialment– a la vaga general.

Prova que la promesa de les vuit hores no convencia a la patronal és el discurs que anys després –ja implantada la mesura– pronunciaria l’industrial i polític Francesc Cambó a Madrid. “Jo crec, senyores i senyors, que la implantació de la jornada de vuit hores, en els moments en què va tenir lloc, va ser una de les majors bogeries que la humanitat ha conegut en el curs de la història”, es va despatxar Cambó, segons recull el catedràtic d’Història Francesc Bonamusa en una exposició de CCOO sobre els orígens d’aquesta conquesta social.

La reacció de la patronal

Encara que va ser durant la vaga general posterior a la de la Canadenca quan es va aprovar el decret sobre la jornada de vuit hores, els historiadors coincideixen en afirmar que, a diferència de l’anterior, aquesta va afeblir als sindicats i va donar ales a la patronal. “Es van establir les bases de la reacció que acabaria desembocant en el cop d’estat de Cosí de Rivera”, analitza el professor de la UPV Antonio Rivera. L’Exèrcit, de tradició anticatalanista i capitanejat per Joaquín Milans del Bosch, es va posar d’acord amb la burgesia catalana per a reprimir als vaguistes.

    Imagen del somatén, la organización armada de la patronal

Es va militaritzar la ciutat, es va decretar el toc de queda passades les 23 hores i es va posar a patrullar els carrers a gairebé 10.000 homes armats amb fusells, el somatén, que perseguien als sindicalistes. Va començar com la vaga més multitudinària de la història de la ciutat –afectant des de tramviaris fins a carregadors del moll, passant per operaris de fàbriques, enterradors, comerciants i mossos d’hotel–, i va durar més que la Setmana Tràgica i l’anterior atur de 1917, però va acabar amb els treballadors desgastats i tornant als seus llocs.

Dimitit Romanones, la patronal es va sentir legitimada per a redoblar la pressió i va arribar a dur a terme diversos lock out, és a dir, tancaments d’empreses per a perjudicar els treballadors. Entre 150.000 i 300.000 obrers van arribar a estar setmanes parats per culpa d’aquesta tàctica dels empresaris al desembre de 1919, segons els estudis de la historiadora Soledad Bengoechea. El xoc entre tots dos col·lectius derivaria en els anys següents en la violència del pistolerismo, amb atemptats d’un i un altre bàndol que van deixar més de 250 morts fins a 1923.

Com van evolucionar les 8 hores?

La consecució de les vuit hores de treball diari a Espanya (que en el decret de 1919 contemplaven les 48 setmanals, és a dir, sis dies laborables) va ser la culminació d’un moviment global i que havia estat gestant-se durant dècades. La commemoració de l’1 de Maig com a Dia del Treballador es va instaurar a la fi del XIX per la lluita per la jornada de vuit hores dels obrers de Chicago en 1886, i el mateix any que Espanya va adoptar la mesura es donava forma a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que tenia est entre els seus objectius.

Però, es va arribar a aplicar en la pràctica la jornada? I es va mantenir invariable fins avui? Sobre el paper, sí, respon Antonio Rivera. Ni durant la dictadura de Cosí de Rivera ni durant la de Franco es va abolir. El que es va discutir arran de l’aprovació del decret va ser quines eren les empreses i sectors que es podien acollir a les excepcions i com es gestionaven les hores extres. Encara que al final el compliment de la jornada depenia de la capacitat de pressió dels sindicats. “Igual que ara. De la capacitat d’organització depenia que els treballadors no acabessin fent 10 o 12 hores per jornades de sobre el paper eren de vuit”, rasa.

 

SALUT I BON VIATGE

Share
Figueres