Arxiu de la categoria: memoria historica

LA CANADENCA: LA SOLIDARITAT

Dissabte passat vam dur a terme el primer dels actes commemoratius de la vaga de La Canadenca en el qual vam rememorar els esdeveniments principals d’un dels processos històrics més importants de l’anarcosindicalisme, una vaga on els treballadors units en solidaritat i suport mutu van aconseguir després de llargues jornades de desgast en la lluita; millores salarials, la readmissió dels obrers acomiadats, l’alliberament dels vaguistes detinguts i la implantació de la jornada laboral de 8 hores per decret llei. A més, vam donar un repàs als nostres últims conflictes sindicals per demostrar que l’acció directa i la solidaritat entre treballadors no són eines del passat, sinó que la seva vigència es constata dia a dia a la lluita organitzada contra la precarietat laboral i l’explotació a la qual la majoria de treballadors estem abocats.

En el nostre següent acte abordarem el tema de la solidaritat amb un col·loqui reincidint sobre la vaga de La Canadenca “La vaga prohibida: solidaritat en acció” i comptarem amb l’actuació de Los Bio-Lentos, una agrupació de poetes i performers que tancaran l’acte retornant a la paraula el seu caràcter més subversiu. Us esperem aquest dissabte al casal de la Prosperitat a les 18.00

Salut i anarquía!

SALUT I BON VIATGE

Share

UN SEGLE DE LA VAGA DE LA CANADENCA I LA JORNADA DE 8 HORES

En primer terme, les instal·lacions de la Canadenca, característica per les seves tres xemeneies

Un atur en la principal empresa elèctrica de Barcelona en 1919 va deixar la ciutat sense llum i va encoratjar una de les majors mobilitzacions obreres de la seva història.

En ple conflicte liderat per una CNT en auge, el Govern de Romanones va ser un dels pioners a Europa a concedir per decret la jornada de vuit hores.

La patronal catalana va reaccionar poc després aliant-se amb l’Exèrcit per a reprimir al sindicalisme amb la seva pròpia organització paramilitar, el somatén.

A les quatre de la tarda, Barcelona es va quedar sense llum. Van baixar les persianes els magatzems El Segle, en la Rambla, i bona part dels cinemes i teatres. El Banc d’Espanya va paralitzar les seves operacions, els tramvies es van frenar enmig del carrer i els periòdics d’aquell 21 de febrer de 1919 no van arribar a imprimir-se. Els empleats de la Canadenca, la principal elèctrica de la ciutat, es van anar aquell dia a la vaga sense saber que les apagades que van provocar amb la seva protesta serien l’espurna que va encendre una de les majors mobilitzacions obreres de la història d’Espanya.

Els esdeveniments es van precipitar de tal forma que, de l’acomiadament de vuit oficinistes de l’elèctrica Regs i Forces de l’Ebre -coneguda com La Canadenca per ser filial d’una signatura nord-americana- es va passar, en tot just dos mesos, a l’aprovació d’un decret sense precedents: el de la jornada laboral màxima de vuit hores, que es manté fins al dia d’avui. Al mig, la capital catalana va viure la seva vaga més sonada, aturs en tots els subministraments, detencions massives, una declaració d’estat de guerra i l’inici de la reacció paramilitar de la patronal.

“Va haver-hi els qui van posar a les portes els jergones, les cadires, tot, perquè tenien por que nosaltres, els revolucionaris, anéssim a assaltar les cases, a robar i a saquejar”, recorda en les seves memòries Ángel Pestaña, director de ‘Solidaritat Obrera’ i líder de la CNT, sobre la vaga de la Canadenca. El clima de descontrol descrit pel sindicalista a Barcelona, i el temor al fet que prengués en tot el país, va ser el que va portar al Govern del Comte de Romanones a tirar endavant el Decret de la jornada de vuit hores.

Espanya es va convertir en un dels primers països europeus a donar-li forma legislativa, encara que aquesta era una reivindicació històrica que s’estava obrint pas a tot el món. Aquest mateix any el Tractat de Versalles, fruit de la fi de la Primera Guerra Mundial, el reconeixia com un dels seus principis. “El decret es va concedir per la potència de la vaga general. Segurament abans o després s’haurien adoptat les 8 hores, però podria haver estat molt després i amb una llei més restrictiva”, sosté Juan Cristóbal Marinello, autor de Sindicalisme i violència a Catalunya 1902-1919.

Decret de la jornada de vuit hores, signat per Alfons XIII

Tot va començar amb 25 pessetes

Aquest dimecres 6 de febrer es compleix un segle de l’inici del conflicte de la Canadenca. Aquest dia els oficinistes de l’empresa van començar una vaga de braços caiguts en solidaritat amb vuit companys acomiadats després de queixar-se per una rebaixa de 25 pessetes en el seu sou. La protesta va anar contagiant a les diferents seccions fins que el 21 de febrer es va decretar la vaga general en l’empresa. “Es van desconnectar totes les màquines i els cables de corrent i van quedar paralitzats tots els serveis”, registra l’Institut de Reformes Socials (IMS) en la seva Memòria de 1919.

Aquest dia van començar els talls de llum a la ciutat. Més que una apagada total durant dies, van ser parcials i intermitents, ja que “l’Estat es va confiscar dels serveis i va tractar de restablir-los amb enginyers militars, però aquests no tenien la mateixa perícia, segons l’historiador Marinello, i a més cada dia s’anaven sumant altres sectors a la vaga, entre elles els obrers de les fàbriques que sense energia no podien funcionar.

“Dia 26 de febrer. La vaga entra en un període gravíssim”, consta en la memòria de l’IMS. Es referien al fet que els treballadors de la Companyia General d’Aigües de Barcelona, que proveïa el 90% de les llars de la ciutat, havien abandonat els seus llocs en solidaritat amb els seus col·legues de la Canadenca. Fins als faroners de la ciutat es van sumar a l’atur, deixant la tasca d’encendre l’enllumenat públic -que llavors funcionava amb gas- en mans dels soldats.

  Els militars encenent l’enllumenat públic en La Rambla durant la vaga de la Canadenca

Va jugar un paper determinant en l’expansió de la vaga la CNT, que vivia en aquests anys “el moment estel·lar del seu desenvolupament”, en paraules d’Antonio Rivera, professor d’Història de la Universitat del País Basc. El sindicat anarquista havia multiplicat per quatre els seus afiliats entre juny i desembre de 1918 fins a aconseguir els gairebé 350.000. La seva capacitat de pressió era tal que fins al seu sectorial d’Arts Gràfiques va implantar durant la vaga de la Canadenca l’anomenada “censura vermella”: es negaven a imprimir notícies contràries a la mobilització obrera.

En el cas de la CNT, es va donar la paradoxa que malgrat ser un factor clau en la propagació de la vaga, la seva cúpula estava presa des de setmanes abans. Entre ells, Salvador Seguí, el conegut com Noi del Sucre. Havien estat detinguts en el marc de la campanya policial contra les manifestacions nacionalistes favorables al projecte de l’Estatut d’Autonomia, que llavors portava uns mesos en el debat públic. Encara que l’agitació catalanista va quedar desdibuixada pel conflicte obrer, fins llavors havia estat el principal maldecap del Govern i el motiu pel qual aquest havia suspès les garanties constitucionals.

La victòria dels vaguistes

El director gerent de la Canadenca, Fraser Lawton, va arribar a amenaçar a principis de març amb acomiadar a tots els seus empleats si no tornaven al treball. Molt pocs es van presentar. Es va arribar a decretar l’estat de guerra i milers de vaguistes mobilitzats per a tornar als seus llocs es van negar a fer-ho i van ser empresonats. No va ser fins al 14 de març que, amb l’arribada a Barcelona d’un nou Governador Civil, Carlos Montañés, es van començar a entaular les negociacions que desembocarien en una victòria clara dels vaguistes, almenys en el cas de la Canadenca.

                                  Els militars, controlant els treballs del servei d’electricitat

Readmissió de tot el personal, augment de sou, compromís de no represaliar a ningú… I jornada de vuit hores. Aquestes van ser les demandes que va assumir la direcció. No obstant això, perquè la nova jornada laboral prengués forma de decret per a tots els treballadors va caldre esperar dues setmanes més, fins a principis d’abril, i assistir a una nova onada d’aturs en la capital catalana, aquesta vegada amb una patronal molt més organitzada i amb la seva pròpia policia: l’anomenat somatén.

Però abans, la CNT s’havia donat per satisfeta davant els compromisos de millores laborals i d’alliberament dels presos, aconseguit a cavall de l’acord de la Canadenca. Un dels quals van sortir de la presó va ser Seguí, El Noi del Sucre, que en una assemblea en la plaça de toros de les Sorres va convèncer a milers d’obrers de tornar al treball l’endemà. El problema és que, en la pràctica, la patronal no va complir amb les seves promeses, amb el que el 24 de març es va dir de nou –i aquesta vegada, oficialment– a la vaga general.

Prova que la promesa de les vuit hores no convencia a la patronal és el discurs que anys després –ja implantada la mesura– pronunciaria l’industrial i polític Francesc Cambó a Madrid. “Jo crec, senyores i senyors, que la implantació de la jornada de vuit hores, en els moments en què va tenir lloc, va ser una de les majors bogeries que la humanitat ha conegut en el curs de la història”, es va despatxar Cambó, segons recull el catedràtic d’Història Francesc Bonamusa en una exposició de CCOO sobre els orígens d’aquesta conquesta social.

La reacció de la patronal

Encara que va ser durant la vaga general posterior a la de la Canadenca quan es va aprovar el decret sobre la jornada de vuit hores, els historiadors coincideixen en afirmar que, a diferència de l’anterior, aquesta va afeblir als sindicats i va donar ales a la patronal. “Es van establir les bases de la reacció que acabaria desembocant en el cop d’estat de Cosí de Rivera”, analitza el professor de la UPV Antonio Rivera. L’Exèrcit, de tradició anticatalanista i capitanejat per Joaquín Milans del Bosch, es va posar d’acord amb la burgesia catalana per a reprimir als vaguistes.

    Imagen del somatén, la organización armada de la patronal

Es va militaritzar la ciutat, es va decretar el toc de queda passades les 23 hores i es va posar a patrullar els carrers a gairebé 10.000 homes armats amb fusells, el somatén, que perseguien als sindicalistes. Va començar com la vaga més multitudinària de la història de la ciutat –afectant des de tramviaris fins a carregadors del moll, passant per operaris de fàbriques, enterradors, comerciants i mossos d’hotel–, i va durar més que la Setmana Tràgica i l’anterior atur de 1917, però va acabar amb els treballadors desgastats i tornant als seus llocs.

Dimitit Romanones, la patronal es va sentir legitimada per a redoblar la pressió i va arribar a dur a terme diversos lock out, és a dir, tancaments d’empreses per a perjudicar els treballadors. Entre 150.000 i 300.000 obrers van arribar a estar setmanes parats per culpa d’aquesta tàctica dels empresaris al desembre de 1919, segons els estudis de la historiadora Soledad Bengoechea. El xoc entre tots dos col·lectius derivaria en els anys següents en la violència del pistolerismo, amb atemptats d’un i un altre bàndol que van deixar més de 250 morts fins a 1923.

Com van evolucionar les 8 hores?

La consecució de les vuit hores de treball diari a Espanya (que en el decret de 1919 contemplaven les 48 setmanals, és a dir, sis dies laborables) va ser la culminació d’un moviment global i que havia estat gestant-se durant dècades. La commemoració de l’1 de Maig com a Dia del Treballador es va instaurar a la fi del XIX per la lluita per la jornada de vuit hores dels obrers de Chicago en 1886, i el mateix any que Espanya va adoptar la mesura es donava forma a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que tenia est entre els seus objectius.

Però, es va arribar a aplicar en la pràctica la jornada? I es va mantenir invariable fins avui? Sobre el paper, sí, respon Antonio Rivera. Ni durant la dictadura de Cosí de Rivera ni durant la de Franco es va abolir. El que es va discutir arran de l’aprovació del decret va ser quines eren les empreses i sectors que es podien acollir a les excepcions i com es gestionaven les hores extres. Encara que al final el compliment de la jornada depenia de la capacitat de pressió dels sindicats. “Igual que ara. De la capacitat d’organització depenia que els treballadors no acabessin fent 10 o 12 hores per jornades de sobre el paper eren de vuit”, rasa.

 

SALUT I BON VIATGE

Share

UN SEGLE DE LA VAGA DE LA CANADIENSE I JORNADES COMMEMORATIVES

Des de la CNT de Barcelona us convidem a participar de les Jornades de commemoració dels 100 anys de la Vaga de la Canadenca, coneguda a l’època com La Canadiense (fàbrica d’electricitat de capital canadenc), una vaga prohibida, solidària i una de les més importants de la història de la classe obrera moderna. Un fet històric que va demostrar la capacitat transformadora d’una classe treballadora conscient i organitzada.

Les jornades consten de 7 actes. Des del 9 de febrer fins al 23 de març.
En cada acte volem remarcar els fets ocorreguts aquella setmana i els hem dividit en els següents:
-9 Febrer: 1. L’inici de la Vaga
-16 Febrer: 2. La solidaritat.
-23 Febrer. 3. La insubmissió
-2 Març 4. Solidaritat feminista
-9 març 5. La vaga continua
-16 Març 6. El triomf sindicalista
-23 Març 7. La lluita segueix

La Vaga va començar un 5 de febrer de 1919, en solidaritat a 8 treballadors acomiadats per no acceptar una rebaixa de sou quan van passar de temporals a fixos, una vaga solidària; i va acabar amb el reconeixement ell 17 de març de bona part de les exigències dels vaguistes que van ser 4:
-Readmissió dels acomiadats i no represalies.
-Augment dels salaris entre un 50 i un 100% del sou
-Jornada laboral de 8 hores
-Llibertat dels empresonats

El 17 de març l’empresa i el govern cedeixen a quasi totes les exigències dels vaguistes, però encara continuen alguns presos, i la jornada de 8 h està promès en un decret però no per llei.

Després es va fer un altre vaga per alliberar als presos, més de 3.000, que va acabar el 3 d’Abril amb la llibertat de la majoria i l’aprovació per llei de la jornada laboral de 8 hores per a totes les treballadores.

Una victòria de la classe obrera!!!!.

EVENTO FB: https://www.facebook.com/events/2258306924493414/

Ver más

SALUT I BON VIATGE

 

Share

QUICO SABATÉ; EL MAQUIS QUE UTILIZABA EL TAXI EN LA LUCHA ANTIFRANQUISTA

 El maquis anarquista, el mayor exponente de la guerrilla urbana en España, mantiene su actividad en la Ciudad Condal hasta 1956. Irreductible en su lucha contra la dictadura, muere en Sant Celoni, en enero de 1960, al intentar volver para realizar una nueva ‘campaña’ contra el régimen franquista

Los taxis fueron el sistema de transporte que empleaba Sabaté en muchas de sus acciones, incluso en algunos atracos, dejando a alguno de sus camaradas junto al taxista, con el vehículo en marcha, delante de la puerta del propio banco.

Francesc Sabaté i LLopart, El Quico  Francesc Sabaté, nació el 30 de marzo de 1915 en L’Hospitalet, (Barcelona) segundo de los cinco hijos del guardia municipal Manuel Sabaté. A los siete años, su padre le interna en el reformatorio de Barcelona. Allí conoce el “Marianet”, que con el tiempo será secretario general de la CNT durante la guerra civil. Quico se escapa del reformatorio y vuelve a L’Hospitalet, prometiendo a sus padres hacerse un hombre de provecho.

A los diez años se coloca como aprendiz de fontanero. Al proclamarse la Segunda República, Quico se afilia al Sindicato de Oficios Varios de la CNT de L’Hospitalet. Es protagonista, aunque no muy destacado por su corta edad, en la revolución anarcosindicalista de la cuenca del Llobregat. Con su hermano José, el primogénito y tres más, forman el grupo de acción “Los Noveles”, afecto a la FAI.

En 1935, Quico fue llamado a filas por su reemplazo, pero no se presentó. Declarado prófugo, atraca un Banco en Gavá, el dinero lo entrega a la Organización para ayudar a los presos anarquistas.

Después del 18 de julio marchan hacia el frente de Aragón enrolados en la columna “Los Aguiluchos”, organizada por Joan García Oliver. Sabaté presta servicios como maestro armero en la División Ascaso. Quería hacerse piloto, pero esta clase privilegiada de combatientes, estaba controlada en su totalidad por el PCE, lo que le impidió realizar sus deseos.

Tras la reconquista de Teruel por los nacionalistas, Quico y tres compañeros discutieron con el comisario político Ariño y de las palabras pasaron a los hechos y al tiroteo que se produjo Ariño resultó muerto.

Sabaté y sus tres amigos han de desertar y se esconden en Barcelona al amparo del Comité de Defensa de las Juventudes Libertarias. Sabaté conoce entonces a un compañero llamado Jaume Parès “l’abissini”, con el que realizará en el futuro no pocas acciones de guerrilla, luego marchó al frente integrándose en la Columna Durruti, con la que después de combatir en el Montsec , pasa la frontera francesa el 10 de febrero de 1939 por Puigcerdà y es internado en el campo de concentración para peligrosos de Vernet de Ariege.

En diciembre (1939) Sabaté es liberado y destinado a la construcción de una fábrica de polvos en Angulema, después pasará a otra de gasógenos.

En 1943 se traslada con su mujer y su hija a Perpiñán. El alcalde de Prades, de filiación anarquista, le facilita una documentación en regla y la Organización le concede un préstamo con el que compra las herramientas necesarias de fontanería y alquila el Mas Casenove Loubette, en el término de Coustouges, a menos de un kilómetro de la raya fronteriza con la provincia de Girona. Desde este punto, Sabaté planifica diferentes acciones que lo hicieron famoso.

Su nueva ocupación de agricultor le obliga a hacer algunos viajes a Céret, Saint Laurel, Arlés-sur-Tech y finalmente Perpiñán, donde la Organización lo pone en contacto con un viejo camarada, el Roseta, otro anarquista de acción, ex de la Columna Durruti.

Es a partir de este momento, comienzos de 1945, cuando el Quico se convertiría en el guerrillero urbano más audaz de la CNT-FAI. Su profundo conocimiento del terreno, le permitía la huida hacia su Mas Casenove Loubette, o bien le facilitaba la infiltración en Barcelona.

Los grupos de acción y las partidas permanecían el tiempo preciso para descansar en algún punto de apoyo, proveerse de alimentos, dejar o tomar las armas, según les conviniera, o guarecerse en algún seguro escondite, a la espera del momento oportuno para saltar o bien hacia Francia, o bien hacia Barcelona, su campo de acción preferido.

La primera vez que entró en España después de la guerra, lo hizo para guiar y proteger una delegación cenetista. Le acompañaban Jaume Parés Adán “Abissini” y Joan Sales Millón “Roget”, responsable este último que Sabaté retomara el camino de la lucha antifranquista. Llegaron hasta L’Hospitalet, contactaron con los grupos libertarios y, realizaron los primeros atracos. En uno de ellos, dejaron escrito su mensaje: “No somos atracadores, somos resistentes libertarios. Eso que nos llevamos servirá para dar de comer a los hijos de los antifascistas que han fusilado, que se encuentran abandonados y sufren hambre. Somos los que no hemos claudicado, ni claudicaremos y seguiremos luchando por la libertad mientras tengamos un soplo de vida. “. También se dedicaron a reconstruir puntos de apoyo, tanto en Barcelona como en el campo y a distribuir depósitos de armas.

Alcanzados los objetivos, retornaron a Francia. De vuelta a Barcelona Quico en compañía del abissini se presenta en L’Hospitalet, donde en dos atracos obtienen 90.000 pesetas y una máquina de escribir, a continuación reciben el encargo del Comité de Defensa de la CNT, de liberar a tres compañeros que habían sido detenidos. El 20 de octubre, cuando eran trasladados a la cárcel, Sabaté y Roset, atacan la pareja de la Policía Armada que los custodiaba, mientras el abissini permanecía al volante de un coche para facilitar la huida.

A continuación se presentó en Toulouse, donde el Comité Nacional en el exilio le encomendó la misión de introducir en España una importante cantidad de armas para incrementar los grupos de acción. Esta vez con Ramon Vila, residente en Francia desde hacía algunas semanas.

Posteriormente se produce la detención en Girona de un importante enlace. Por interrogatorios la policía se entera de que el grupo de Sabaté, tenía un punto de apoyo en Barcelona en una lechería de la calle Santa Teresa. Quico que había hecho el viaje a pie de Girona a Barcelona donde llegó el 2 de mayo, ignoraba que la lechería estaba vigilada. Detenido el dueño por la Policía pudo conocerse la situación de los escondites de la Abissini, del Roset y de Quico.

El 9 de mayo, Jaume Parés Adán el Abissini, al entrar en casa de su hermana, en la Travessera de Gràcia, fue muerto por la Policía, un segundo anarquista fue detenido al entrar a la lechería de la calle Santa Teresa. Quico y Roset, se escondieron por algún tiempo. El primero fue a L’Hospitalet donde le esperaba su hermano José.

Pasados unos días el Roset también fue detenido en su domicilio. La muerte del abissini bajo una ráfaga de disparos el 8 de mayo de 1946 cuando entraba en su casa barcelonesa, inició simbólicamente el importante listado de muertos confederales. A las bajas libertarias influyó en gran medida las actividades de los confidentes policiales al servicio del jefe de la BPS, el comisario Eduardo Quintela Bóveda, que había conseguido engañar Eliseo Melis Díaz y Antonio Seba Amores. En la posguerra, Melis, auxiliado por Seba, había logrado dominar el comité regional de Cataluña de acuerdo con el comisario Quintela, el máximo responsable de la lucha antiguerrillera en Barcelona junto con Pedro Polo Borreguero, que estaba al frente de la Brigada de Servicios especiales de la policía. El corolario de estas infiltraciones fueron las detenciones continuadas de militantes anarquistas, incluidos comités en pleno. Como consecuencia de las sucesivas caídas, los confidentes se convirtieron en un objetivo prioritario de los resistentes confederales.

Los hermanos Sabaté (Josep y Quico) vuelven a Francia. La plana mayor anarquista estudia a fondo las causas del fracaso de su mejor grupo de acción y descubre que han sido posiblemente traicionados por Elíseo Melís Díaz, a quien deciden eliminar. Manuel Pareja entra en España con un nutrido grupo hacia el mes de febrero de 1947. La infiltración la hacen ahora desde Prats de Molló, en Sant Pau de Seguries la Guardia Civil mantiene una refriega con ellos. Cae muerto uno y capturan heridos a dos. Pero Pareja y Antonio Gil, consiguen escapar. El 26 de abril, la Policía, continuando las investigaciones derivadas de la detención del enlace de Girona, descubre en Servià del Ter un arsenal de 100 cartuchos de dinamita, varias pistolas, lápiz explosivos, 15 escopetas, un fusil, una metralleta , un teléfono de campaña, una emisora y varios sellos de la Organización.

La eliminación de Melis había preparado con detalle. El 12 de julio. Pareja y Gil acuden a unas salas de billar en la plaza Bonsuccés. Invitan Melis para que los acompañe. Cuando se dirigen a la calle Montalegre, al grupo se unen El Yago y Ramón González que moriría meses más tarde, el 13 de junio de 1948 en Barcelona en un tiroteo con la Policía. En la calle Montalegre, Melis da un empujón a Pareja y se mete en un portal, al mismo tiempo lo hiere mortalmente con su pistola. Pareja, pudo dispararlo y Gil lo remató instantes después.

Después de ejecutar Melis un atentado fallido contra Seba, los libertarios lograron ponerse de acuerdo para eliminar el perseguidor por excelencia de los anarquistas, el comisario Quintela. La fecha quedó fijada para el 2 de marzo de 1949 y participaron acción los hermanos Francesc y Josep Sabaté Llopart, Carlos Vidal, Mariano Aguayo, Wenceslao Jiménez Orive, José López Penedo y Simón Gracia. Quintela estuvo de suerte. Aunque su coche fue repetidamente ametrallado, ese día ocupaban el vehículo Manuel Pinol Ballester, secretario del Frente de Juventudes del distrito universitario, y José Tella Bavoy, jefe de deportes del mismo organismo. Murieron Pinol y el chófer, Antonio Norte Juárez, mientras que Tella resultó herido.

Estos hechos hicieron aumentar el odio entre Quintela y los guerrilleros. Por parte del policía su animadversión llegó a niveles patológicos. La captura de Francisco Sabaté Llopart, Quico, rebasó los límites profesionales para convertirse en una verdadera obsesión personal. Hasta tal punto que, cuando el Quico fue cercado y herido, este antiguo comisario, jubilado en Galicia, se desplazó a Barcelona con su perro “Bloodhound” para asistir al desenlace. Era como rematar una tarea inacabada que consideraba personal.

En marzo caía herido Josep Sabaté, el hermano mayor de Quico, y fue evacuado a Francia -previos cuidados en Martorell y Abrera-, acompañado por Francisco Martínez Márquez (Paco), Santiago Amir Grueñas (el Sheriff) y otro compañero .

El primero de los Sabaté que fue asesinado fue el hermano pequeño, Manuel, de veinte años de edad, el cual aprovechando el encarcelamiento de Quico en Francia, y la ausencia de José, cruzó la frontera, con el grupo de Ramón Vila , en junio de 1949. Poco después de entrar en territorio catalán los guerrilleros sostuvieron una refriega con la Guardia Civil y Manel fue capturado cerca de Moià (Barcelona), pueblo que, con Banyoles, fue uno de los refugios más seguros de la guerrilla libertario. Manel Sabaté fue juzgado y fusilado en el Camp de la Bota, el 24 de febrero de 1950, con otro guerrillero llamado Culebras.

En octubre del mismo año, José fue muerto por la policía en las calles de Barcelona. Estas muertes afectaron profundamente desde ahora la vida de Quico y el dolor de estas pérdidas se unió un nuevo motivo de aflicción. Como consecuencia de las torturas y de su inexperiencia en la clandestinidad, el pequeño de los Sabaté había facilitado información a la policía, actitud que le valió el desprecio y el olvido de su hermano,

La desaparición de sus hermanos fue el argumento utilizado por Federica Montseny para descalificar la acción subversiva de Quico, aduciendo que confundía ideales con venganza. Una explicación similar utilizó años después Marcelino Massana: “Creo que vivió excesivamente obsesionado por la muerte de sus hermanos José y Manuel. Sus muertes le impedían aceptar su destierro en Dijon.”

Se estableció en Barcelona un contacto entre Facerias y Quico. Facerias y ADROVER colocaron una bomba en el consulado de Bolivia, situado en la calle Girona, 148. Quico, Paco y otro más, lo hicieron en los de Perú y Brasil, situados en la calle Muntaner, 273 y en la Rambla de Cataluña, 88 respectivamente.

Poco después, Francisco Denís “Catalán”, era detenido en Gironella. Veterano anarquista, poseedor de muchos secretos sobre la acción directa violenta ácrata, se los llevó para siempre. Mientras era conducido a Manresa, se envenenó con una botella de cianuro que llevaba encima.

En junio de 1949, Quico vuelve a su Mas de Casenove Loubette, había solicitado de] a Organización unas vacaciones. Creyó que los franceses habían olvidado sus cuentas pendientes (tenencia ilícita de armas) con las autoridades del país vecino. Detenido por los gendarmes, el tribunal de apelación de Montpellier le condenó a seis meses de prisión y cinco años de destierro en Dijón.

Hasta el 1955, Quico no vuelve a aparecer por Barcelona. Por entonces, la opinión sobre España en el extranjero, había cambiado bastante. Tanto Quico como los de su grupo disponían de buen armamento. Habían impreso un diario, “El Combate”, portavoz de los Grupos Anarco-sindicalistas. El primer ejemplar es de mayo de 1955.

Quico entra en España con tres compañeros más. El 3 de mayo los cuatro suben a un taxi en la avenida José Antonio. Amenazan el taxista con una pistola y éste los transporta hasta la calle Mallorca. El taxi para frente a la sucursal del Banco de Vizcaya. Bajan del vehículo Quico y dos más. Cerca hay una pareja de Policía Armada que no se da cuenta de nada de lo que está pasando en el Banco. En un instante, se apoderan de 700.000 pesetas.

Quico conectó con el secretario del Comité Regional de Cataluña, un confederal pacífico. La entrevista quedó fijada para las tres de la tarde en un punto determinado del Poble Nou. Astutamente, Sabaté desde un taxi dio unas vueltas por la zona de la entrevista unos minutos antes de la hora fijada. Cuando llegó el secretario del Comité Regional, Quico se dio cuenta de que alguien los seguía. Sabaté, ante la sorpresa de su acompañante, con la culata de la metralleta, rompió el cristal de atrás del coche y se dispuso a hacer fuego sobre el vehículo. Quico mandó parar el taxi cerca del Hospital de la Santa Cruz, momento que aprovechó el secretario del Comité Regional de la CNT de Cataluña para salir corriendo y desaparecer. Quico montó la metralleta y apoyado en una esquina, de espaldas a la pared espera la llegada del coche de la Policía que le ha seguido y le dispara una ráfaga. El conductor es herido. Quico logra escapar a la persecución.

El 28 de septiembre Franco llega a Barcelona en viaje oficial. Quico aprovecha la importancia del día para utilizar su mortero lanzador de propaganda. Sube a un taxi con ventana en el techo. Explica al conductor que se trata de hacer campaña afecta al régimen, invitando a los barceloneses que vayan a los actos. Y Sabaté, desde el taxi tira unas cargas de octavillas donde se puede leer: “Pueblo antifascista: Son ya demasiados los años que soportas Franco y sus sicarios. No basta con hacer la crítica de este corrompido régimen de miseria y de terror. Las palabras son palabras. La acción es necesaria. Fuera la tiranía! Viva la unión del pueblo! Movimiento Libertario. Comité de Relaciones “

En febrero de 1956, Sabaté había presentado la Alianza Democrática de Resistencia Antifranquista (ADRA), mediante la cual se dirigía todos los antifranquistas, con la excepción habitual de los comunistas, y en la que se especificaba el objetivo de la misma: el derrocamiento del régimen.

El 21 de marzo de 1956 eliminó a un policía que le iba detrás, y seguidamente tuvo que volver a Francia.

En noviembre de 1956 volvió de nuevo a España con el Ángel Marqués Urdí il’Amadeo Ramón Valledor. El 22 de diciembre realizaron un atraco a la empresa Cubiertas y Tejados y consiguieron cerca de un millón de pesetas. En esta acción Marqués Urdí resultó detenido. Con muchas dificultades, Sabaté y Ramón Valledor, tras permanecer escondidos durante un mes en un piso de la ciudad, lograron llegar a Francia en febrero de 1957, acompañados de una joven amiga del primero.

Detenido el 12 de diciembre de 1957 en Francia, los jueces lo condenaron a ocho meses de prisión y cinco de confinamiento. Pasó por penales de Perpiñán y Montpellier, y salió en libertad el 12 de mayo de 1958. Le quedaban los cinco años de confinamiento, que comenzó a cumplir en la ciudad de Dijon.

Dentro de la cárcel en Francia y la lucha en Cataluña, decidió continuar la resistencia en Barcelona y no hacer caso de los consejos de quienes le pedían que fuera a América. Parece ser que por aquellas fechas, Sabaté recibió ofertas de colaboración armada y táctica por parte de los comunistas de Yugoslavia y Argelia, pero Quico nunca se fió de los comunistas por su propia experiencia durante la guerra civil y la revolución, no las aceptó sin la conformidad del Comité Confederal. Cuando este aceptó la oferta, Sabaté ya estaba embarcado en su última misión sin otra ayuda que sus propios medios y la de algunos compañeros de CNT y las Juventudes libertarias.

La situación de Sabaté era critica. Al margen de Vila Capdevila, que hacía la guerra por su cuenta en las montañas catalanas, era el único que permanecía abiertamente en la lucha. Las redes de apoyo ya no eran fiables, y existía la certeza de una colaboración estrecha de las policías francesa y española con el propósito de eliminarlo.

El biógrafo de Sabaté, Antonio Téllez Solá, sostiene la hipótesis de que la policía francesa tenía bajo estrecha vigilancia el maquis catalán y que le permitía pasar a España para que fuera liquidado definitivamente por las fuerzas de represión franquistas.

La ratonera de Mas Clarà

Desde 1947, los servicios de información franceses pasaban los españoles informes sobre los guerrilleros instalados en el país vecino: muchos resistentes comprobaron que los estaban esperando a cruzar la frontera, Además, la sede de la CNT estaba vigilada por los servicios de información franquistas, sobre todo desde la llegada a París del policía Pedro Polo Borreguero, nombrado adjunto de la Embajada española en París.

Quico Sabaté entró el 17 de diciembre de 1959 en territorio catalán, y la Guardia Civil ya estaba avisada. Ese sería su último viaje al país que tanto quería. Iban con el Quico en este último viaje Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal Torres, Francisco Conesa Alcaraz y Martín Ruiz Montoya. El 3 de enero fueron detectados en el Mas Clará debido a una delación de un servicio de la Mota, entre Banyoles y Girona, y allí fueron rodeados. Sólo tenían dos opciones: o esconderse en un bosque o refugiarse en una masía. Esta primera hubiera sido la mejor solución. Pero no fue así: increíblemente optaron por meterse en esa ratonera que era el Mas Clará, una casa situada al fondo de una hondonada. Instalados allí, pedir comida para reparar fuerzas y para avituallarse para seguir el camino, en vista de la miseria de aquella gente, que apenas tenían para ellos, enviaron la mujer al pueblo para que llevara víveres suficientes para el grupo. Aunque la buena señora cumplió la orden de no delatarlos, pues tenían como rehén a su marido, la insólita cantidad de alimentos que compró levantó las sospechas de los comerciantes los que explicaron sus sospechas al alcalde , quien a su vez las puso en conocimiento de la Guardia Civil, en poco más de dos horas rodearon la masía unos trescientos hombres. Dirigió el sitio el teniente coronel Rodrigo Gayet Girbal, jefe de la comandancia. Dentro de la masía había mucho nerviosismo y la mayoría de los guerrilleros-el único que no despegó los labios fue el más joven-eran partidarios de no seguir adelante y de volver a Francia. Sabaté repitió varias veces aquello de: “Yo no retengo nadie …” Pero quizá ya era demasiado tarde pues el cerco se estaba cerrando. Cuando la fuerza pública les conminó a rendirse, Quico distribuyó a sus hombres por la planta baja y el piso, ordenando la joven pareja que se escondiera en un rincón y que no se moviera de allí. Y empezó el tiroteo, que duraría hasta las seis de la tarde. Por la noche, Quico dijo que había que salir, y tratar de pasar a través de las líneas enemigas. Salieron dos: el más joven y otro. Enseguida se escuchó un tiroteo y los dos volvieron heridos. El joven, en un brazo, levemente, el otro con un disparo en la cabeza. Quico salió y recuperó el compañero, también mal herido, que no hacía más que gritar, delirante ya: “No salgas Quico, no salgas, que te matarán”. Quico asomaba por una ventana de vez en cuando, disparaba una ráfaga, y después hacía de enfermero. El herido le dijo que llamara que se rendían y que él-Quico-aprovechara la ocasión para escapar. Le decía que los dejara que, como estaban heridos, no les pasaría nada. Quico no hacía más que repetir: “No digas tonterías, como quieres que te deje en este estado?” Pero por fin lo venció el sentido común e intentó la salida. Antes de abandonar la casa, al más joven, después de vendarle el brazo, y como vio que podía valerse por sí mismo, le ayudó a esconderse en el horno de piedra, lo que le aconsejó que no saliera hasta que no hubiera pasado el peligro. Quico soltó primero una vaca y se protegió con ella, pero la bestia cayó fulminada a pocos pasos de la casa y Quico volvió con un arañazo en el cuello, se aplicó una gasa con esparadrapo y probó otra vez con la segunda y última vaca del establo. Y consiguió pasar, tras un breve tiroteo, en el que resultó herido en una nalga y en el pie izquierdo, mientras resultaba muerto un capitán de la Guardia Civil. Quico consiguió escapar de aquel enjambre de guardias, y escapó del cerco. Pero la muerte le esperaba unos días después.

La huida espectacular de Quico Sabater

A partir de aquí la historia de su huida se hace cada vez más increíble. La Guardia Civil le ha perdido el rastro. Ni siquiera dio resultado el trabajo de un perro policía después de oler un pañuelo que el Quico había perdido. Sin embargo, la pista se orientó de forma marcada hacia Girona. Debido a su estado, no podía estar muy lejos. En la noche del 4 al 5, Sabate cruza el río Ter aguas arriba del Puente de la Devessa de Girona. Esto se pudo comprobar posteriormente por manifestaciones del personal ferroviario, que declaró que cuando subió al tren en la estación de Fornells de la Selva, tenía la ropa mojada. Sobre las tres de la madrugada del día cinco, llamó a una casa cercana en Fornells de la Selva, pero no le abrieron la puerta. Sabaté se subió a un tren de viajeros con destino a Barcelona. Amenazó con pistola y metralleta el maquinista y el fogonero para que no pararan el tren hasta la Ciudad Condal. El maquinista le dijo que era totalmente imposible. Los viajeros deberían bajar en las estaciones intermedias y acabarían por accionar el aparato de alarma deteniendo automáticamente el tren. Por otra parte en Massanet-Massanes había que cambiar la máquina de vapor, por otra de eléctrica. Sabaté que a la locomotora, ordena el maquinista que en las detenciones rebase al máximo los puntos donde haya luz, con el objeto de evitar ser descubierto. Como no había comido desde el mediodía del día 3, obligó al maquinista y el fogonero que le entregaran sus bocadillos. Después subió la escalerilla trasera de la máquina para encañonar más cómodamente ambos ferroviarios. Llegado el momento del cambio de máquina, Sabate aprovechó el instante que ambas quedaban una frente a la otra y de un salto pasó el tren eléctrico. Los ferroviarios alertan toda la línea férrea. Los conductores de la máquina eléctrica no se dieron cuenta al principio de la presencia del Quico. Al pasar el tren por Hostalric, donde no había parada, Sabaté, a pesar del dolor de sus heridas, iba tumbado sobre el techo del vagón de equipajes. En la estación de Gualbes, Quico Sabaté que ya había bajado hasta la máquina, se introdujo en su pasillo y, cuando el ayudante del conductor se disponía a cerrar la puerta, muy sorprendido ve que alguien le encañona con una pistola por la espalda. Sabaté le pidió por algún lugar donde esconderse. Pero eso no era factible, ya que había muchos puntos peligrosos, debido a la alta tensión de la línea. El ayudante informó el maquinista sobre el inesperado viajero, Sabaté le dijo pertenecía a la resistencia y que esperaban refuerzos de América. Dada la circunstancia de que en Sant Celoni había que efectuar un cruce, cuando el tren disminuyó la marcha, un kilómetro antes de llegar a la estación, Sabater abandonarlo. Al detenerse, el maquinista informó de la presencia de Sabaté al sargento comandante del puesto de la Guardia Civil de San Celoni, de servicio con dos guardias en los alrededores de la estación. Malherido a una nalga, a una pierna y el cuello, apenas podía mantenerse en pie debido a la fiebre y la gangrena. En busca de un médico, desesperado, acabó forcejeando con un vecino, Francesc Berenguer Rosa, que notó la metralleta bajo su ropa. Los somaténs de Sant Celoni habían sido puestos en alerta y una patrulla integrada entre otros, por el jefe del somatén local y secretario de la CNS, Abel Rocha Sanz, escuchó las voces de Berenguer. Rocha, el guardia civil Antonio Martínez Collado ex-legionario Pepito Sebino asesinaron a Quico en la calle de Santa Tecla, no sin antes producirse un fuerte tiroteo con Sabaté, que se defendió hasta la muerte. En un pacto de sangre mantenido aún hoy, en un pacto de silencio mantenido por los tres asesinos, el somatén descargó su metralleta en la cabeza del Quico después de muerto, desfigurando el ratón hasta el punto que ni su hermana no lo pudo identificar. Eran las 8 de la mañana del 5 de enero de 1960.

Aquí termina la vida de un hombre que luchó por sus ideales de la única manera que sabía hacerlo, a pecho descubierto y con el arma en la mano. Mientras muchos, muchísimos, llevaban una vida cómoda y regalada en la “dulce” Francia ganando batallas con la mejor estrategia de café, Sabaté se recorría los caminos de Cataluña para acudir puntual a los puntos donde era necesaria su presencia. Cuántas cosas se hubieran logrado con menos “escrúpulos” de pureza ácrata y una ayuda más generosa. De toda aquella lucha nada material consiguió para él, su mujer subsistía gracias a su trabajo fregando suelos, vivió la dureza de la montaña y la peligrosidad de las ciudades.

Francesc Sabaté, reposa en una sencilla tumba en el cementerio de Sant Celoni, fuera de la tierra “consagrada”, condena inquisitorial reservada a los agnósticos, suicidas, apóstatas, masones y otros “enemigos” de la fe.  Moría el enemigo público número uno, nacía el mito.

Libro; Sabate – Quinze Anys De Guerrilla Urbana Antifranquista (1945-1960) Antonio Tellez Sola. Virus Editorial.

Partint de la vida d’un dels personatges més coneguts de la resistència contra el franquisme a Catalunya, en Francesc Sabaté Llopart (el Quico), ens presenta tota una generació de militants llibertaris hereus de les idees anarcosindicalistes i actors de la revolució de 1936. Els protagonistes d’aquest llibre comencen l’any 1944, mitjançant la propaganda i l’acció de guerrilla, un combat contra una dictadura que nega ferotgement a l’individu qualsevol dret a la llibertat d’expressió, ensenyament, associació, difusió d’idees i fins i tot el mateix dret a pensar; i responsable d’una política econòmica i social que provoca nombroses mostres de descontent entre la població des de començaments dels anys cinquanta.
Pocs homes i dones lluitadors van sobreviure a la repressió, desesperança i a la mort durant aquest llarg combat. Acorralats per la policia i els serveis d’informació espanyols, i abandonats per la CNT (Confederació Nacional del Treball) per la seva voluntat de continuar el combat actiu, mentre l’organització llibertària a l’exili s’esclerotizava, els grups d’acció mantenien una lluita cada vegada més precària, desesperada i solitària

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

EXPOSICIÓ I CONFERÈRENCIES A L´HOSPITALET: “MUJERES LIBRES (1936-1939) PRECURSORAS DE UN MUNDO NUEVO”

Des del Sindicat de L’Hospitalet us volem convidar a participar de l’Exposició i les Conferències que hem organitzat per a la recuperació de la història oblidada de l’organització Mujeres Libres.

Mujeres Libres, agrupació femenina sorgida al si del moviment llibertari durant l’any 1936, tenia el propòsit d’unir a les dones de classe obrera per lluitar per la seva emancipació.

Transcorregudes vuit dècades des de la creació d’aquesta organització femenina, la Fundació Anselmo Lorenzo, a través d’aquesta exposició itinerant, tracta de rescatar aquestes dones de l’oblit donant-los el reconeixement que mereixen, perquè la seva lluita serveixi d’experiència i aprenentatge al moviment feminista actual.

Així mateix complementarem l’Exposició amb la realització de dues Conferències que ens apropin més a conèixer la gestació i desenvolupament de l’organització, les seves reivindicacions i àmbits d’actuació, els seus plantejaments sobre igualtat, educació, treball, sexualitat i la participació activa que van desenvolupar per guanyar la guerra contra el feixisme.

Tots els actes es realitzaran durant el mes d’octubre a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat.

EXPOSICIÓ

del 9 al 28 d’octubre de 2018
Museu de l’Hospitalet de Llobregat, c. Joan Pallarès, 38
Inauguració: 9 d’octubre de 2018, 19h
amb la comissària Sonia Lojo

CONFERÈNCIES

13 d’octubre (18h)
“Mujeres Libres: Feminismo revolucionario” amb Carmen
Gutiérrez Aira “Rocky”. La Iaia, Ateneu Poular i Independentista, c. Jacint Verdaguer, 14 (Metro L1, Sta Eulàlia)

23 d’octubre (19h)
“Amparo Poch. Su lucha contra la ignorancia sexual, la
violencia y la explotación de la mujer y la infancia” amb
Antonina Rodrigo. Can Riera. C/ Riera de l’escorxador, 17.

COM ARRIBAR AL MUSEU DE L’HOSPITALET:

https://cntlhospitalet.wordpress.com/

SALUT I BON VIATGE

Share

ACTE EN RECORD A JOSEP LLUÍS FACERÍAS I LA GUERRILLA ANARQUISTA

30 Agost 20h. Acte en record de Josep Lluís Facerías i la Guerrilla anarquista per Marxa Homenatge als Maquis. Any rere any farem l’acte en record de Josep Lluís Facerías i la Guerrilla anarquista, ofrena floral, parlaments i cantautors. Dijous 30 Agost 20h. En la confluencia dels carrers Doctor Pi i Molist ,Passeig Urrutia i Passeig Verdum ( Plaça de las Madres de Plaza de Mayo) Barcelona.

José Luis Facerias o Josep Lluís Facerías, conegut també per “Face” o per “Petronio” pels seus amics i companys més íntims, va ser, juntament amb Quico Sabater, un dels exponents màxims de la guerrilla urbana a Catalunya, dels anys quaranta i cinquanta.

Cap de guerrilla, era físicament un home ben plantat, elegant, un veritable “Dandi”. Intrèpid home d’acció, va destacar pel seu excepcional talent i lucidesa, arribant a ser un dels organitzadors més capaços amb què va explicar el maqui urbà llibertari de l’època. Molt ràpid va ocupar càrrecs de responsabilitat, dins del clandestí moviment llibertari català.

Nascut a Barcelona el 6 de gener de 1920, en el 36, estava afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts llibertàries del Poble Sec.(Barri Barceloní).

A l’inici de la guerra civil, es va allistar a la Columna Ascaso, lluitant durant tota la guerra en el front d’Aragó. En una de les últimes batalles de Catalunya, quan l’exèrcit republicà es batia en retirada, a principis de febrer del 39,va ser fet presoner.

En aquest mateix any, va perdre a la seva companya i filla de mesos, quan  anaven camí de França. Fugint, al costat de milers de futurs refugiats. Probablement, mai van arribar a creuar la frontera. Metrallades pels avions nazis Messerchmitt, que sembraven la mort de la població que fugia.

Facerias, va passar per diferents camps de concentració i batallons de treball, A Saragossa, Vitòria i Extremadura.

En ser cridada la seva cinquena sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat, destinat a una Unitat de Transports Militars a Barcelona, com a conductor i poc més tard, va ocupar el càrrec de chofer particular del comandant del cos jurídic Militar.

Llicenciat a la fi del 45, s’incorpora al sindicat d’Indústries gràfiques de la CNT i es posa a treballar, primer de cambrer i després de caixer en el restaurant “La Rotonda”, al peu del Tibidabo.

Tot el temps lliure que disposa, ho dedica a l’activitat clandestina; Encara era l’època d’esperança per a molts, d’una intervenció aliada, acabada la segona guerra mundial, de la intensificació de la lluita del maqui rural i sobretot urbà.

A partir de març del 46, (Facerias) va ser l’animador més dinàmic dels “Grups de defensa” de la barriada barcelonina del Centre.

Va intervenir activament, en les accions d’organització i defensa, de les joventuts llibertàries de Catalunya, les quals tornaran a publicar, a partir del 46, “Ruta”, el seu portaveu, que era distribuït, per mitjà de saques de pel·lícules, que es repartien per cinemes i bars.

Detingut amb altres militants per la brigada Polític-Social, el 17 d’agost del 46, va ser empresonat en la Modelo, fins a juliol del 47, que va sortir en llibertat.

En aquest mateix any, forma el seu grup guerriller i realitza la seva primera acció: L’atracament a la fàbrica Hispà-Olivetti, d’on aconsegueix 300.000 pessetes i 100.000 més del Banc Español de Crèdit, del carrer Mallorca.

Facerias creia que la lluita armada era la manera més ràpida per obtenir uns diners que servirien de suport al Sindicat anarquista i als militants presos i als seus familiars més necessitats.

Dels atracaments, cal destacar, els vuit realitzats amb el seu grup, durant l’any 46, amb els quals va aconseguir 3.000.000 pessetes, lliurats íntegrament a l’organització. D’aquestes vuit accions cal destacar: la del Banc de Biscaia del Carrer Rocafort, la del Banc de Bilbao, la del Banc Hispà-Colonial, de la Diagonal i també del carrer Muntaner, la de la Banca Pérez López d’Hospitalet i la del Banc Hispà-Colonial del carrer Major de Grácia. També, va assaltar una fàbrica de fusta, en la carretera del Port, la fàbrica ICANSA, del Poble Nou i l’empresa d’Automòbils Eucort.

A més de diversos atracaments a joieries de Barcelona, també es va dedicar a visitar els “Meublés” de luxe freqüentats per gent adinerada. El primer va ser el de “Pedralbes” (Barri Barceloní molt burgès) d’on es va apoderar dels diners i de les joies dels clients. A l’agost del 49; es va presentar amb altres activistes en “La Caseta Blanca”(Meublés molt conegut a Barcelona) d’on es va portar 37.000 pessetes i joies; Al maig del 51 va tornar a la “Caseta Blanca”; i a l’octubre del 51 va tornar al “Meublé” de Pedralbes.

Pel que fa als sabotatges, a l’agost del 46, des d’un cotxe en marxa Facerias i els seus homes, metrallen la Comissaria de Grácia en la Travesera de Dalt, van incendiar els dipòsits d’un local de la CAMPSA (Gasolina a Espanya) al carrer Sepúlveda, on van resultar destruïts 40 cotxes i també va actuar conjuntament amb el grup de Quico Sabater en la col·locació d’explosius en els consolats favorables a l’ingrés de l’estat Español en l’ONU.

L’1 d’abril del 50 -Commemoració de la victòria franquista-va aconseguir col·locar un potent artefacte explosiu sota una tribuna principal en el Passeig de Grácia, i distribuint per tota la ciutat, en un cotxe robat, milers de octavillas antifranquistes, El vuit d’abril faria esclatar una potent bomba en la comissaria de la Llotja, del Carrer Ample (Ample), resultant greument ferits sis policies i produint moltes destrosses.

També, en la carretera de la Rebassada a Sant Cugat, realitzaria la “operació Documentació”, (agost 49) que consistia a desviar els cotxes per un camí que conduïa a la masia anomenada “Mes del Bosc”,on examinaven els passaports i la documentació i s’apoderaven dels de més interès per falsificar-los.

L’armament emprat pels grups d’acció de Facerias, estava compost de metralladora “Stein” i “Thompson”, pistoles “Parabellum” “Walter P.38”, “Colt” calibri 45 “Star” calibri 9mm.llarg, i bombes de mà, carabinas americanes automàtiques, detonadors, dinamita, trilita i plàstic.

Facerias era un dirigent nat, que va explicar sempre amb la confiança de tots els seus companys de lluita, la major part dels quals moririen en enfrontaments amb la policia, o la guàrdia civil, com és el cas del seu millor amic i col·laborador, Guillermo Ganuza Navarro o Antonio Franquesa i César Saborit.

Facerias va actuar en ocasions conjuntament amb altres grups com és el cas del grup de Quico Sabater, o el de Wenceslao Orive.

En la tardor del 51, després de la caiguda de tres components del grup de Facerias, la policia va poder aconseguir dels detinguts una cita a la qual havia d’acudir Facerias el 26 d’octubre. Est va arribar amb bicicleta vint minuts abans i no va observar gens sospitós, encara que el parany estava ja preparada.

En la huída, “Face” es deixa una cartera on portava una adreça del Carrer Arenys del (Barri) Carmelo, (on guardava armament i propaganda antifranquista). Sense pensar-ho dues vegades es dirigeix cap a la casa, per arribar abans que la policia, i tenir temps de portar-se el més important. Quan sortia, va ser assaltat, amb foc creuat d’armes automàtiques, però, malgrat tot, va aconseguir fugir de nou. En l’enfrontament hi haurà un agent mort i nou ferits.

Durant els dies següents s’acordonaran illes senceres de cases per efectuar registres. La policia Armada patrullava pels carrers barcelonins, en grups de sis i en algun barri els vianants, van anar constantment molestats.

Tot això, contribuïa més a augmentar la popularitat de Facerias a Barcelona, el qual va arribar a adquirir com Quico Sabater, les dimensions de mite.

A principis del 52, Facerias fugiria a França, però davant del risc de ser detingut per la policia francesa, que li buscava i en cas de detenció ho hauria extraditat a la policia espanyola, va decidir marxar a Itàlia, on va entrar clandestinament per la muntanya, el mes de juny del 52.

Allí col·labora intensament amb els grups anarquistes italians i va prendre part en la creació dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.

A pesar que en el 53 la CNT de l’exili francès havia desautoritzat la lluita armada, Facerias va decidir tornar a Barcelona, després de no arribar a un acord conjuntament amb Quico Sabater, va sortir de Tolosa de Llenguadoc acompanyat de Luis Agustín Vicente, alies “El Metralla” i de l’italià Goliardo Fiaschi. A la frontera van notar que hi havia una intensa vigilància, però ells es van fer passar per excursionistes.

Equipats els tres amb motxilla i bicicleta van seguir fins a Sant Joan de les Abadesses. En Sant Quirze de Bàssora,”El Metralla” no va voler seguir amb bicicleta i va agafar el tren. Facerias i Galiardo, van seguir el viatge amb bicicleta, passant prop de Vic, vorejant el Montseny fins a arribar a Granollers, i d’allí a Mataró, i finalment cap al Tibidabo era el 27 d’agost.

Es van refugiar en una cabanya-Xalet, dissimulada entre els pins del bosc de Sant Mesurar. Aquella mateixa nit, era detingut “El metralla”, el qual es va rendir sense oposar resistència. La policia no va fer cap tret: es tractava de capturar-ho viu. L’endemà, va ser detingut Goliardo, quan tornava a la Cabanya/ Xalet del Tibidabo. La policia va muntar guàrdia tota la nit, a l’espera de Facerias, però aquest no es va presentar.

Sense tenir notícies de la detenció dels seus companys, el dia 30, “Face” es va dirigir cap a una cita, a les onze del matí, en la confluència de les callis Dr.Urrutia i Pi i Molist, al costat del Passeig de Verdum, pràcticament davant de la porta del manicómio de Sant Andrés.

Cap a les 11 i cambra, uns agressors invisibles disparen, ferit, es mira la cama dreta, tenia el turmell fracturat. En un instant tornen a disparar. Facerias s’incorpora amb dificultat, amb la idea de sortir d’aquell parany, es recolza el ventre en la baranda i donant-se impuls amb les mans es deixa caure a l’altre costat, en un solar de quatre metres de desnivell.

Encara va poder treure una bomba de mà, però des d’unes finestres de la calli Nil sonaven descàrregues d’armes automàtiques; el Cos de Facerias cau immòbil, sense vida, amb la bomba de mà en els seus dits crispats, el seu cos tenia nou impactes de bala, la majoria mortals.

Un nombre impressionant de policies i tot un destacament de la Guàrdia civil, estaven esperant, ben amagats darrere de les finestres i dels terrados.

La seva mort, és possiblement, com ho assenyalen tots els indicis, deguda a una delació del “Metralla” company de l’últim viatge el qual va delatar la cita, a canvi de salvar-se ell.

Amb la seva mort, gens més quedaven dos grups guerrillers a Catalunya; El de Quico Sabater i el de Ramón Vila Capdevila.

SALUT I BON VIATGE

Share

JORNADAS CONMEMORATIVAS 19 DE JULIO DE 1936

Desde CNT Barcelona os invitamos a participar en las próximas jornadas conmemorativas, de la Revolución Social del 19 de Julio de 1936. El jueves 19 de julio en San Antoni/Drassanes y el sábado 21 en Nou Barris.

“Ayer finalmente, se sublevaron los fascistas. Hace años que nos estamos preparando para el Golpe de Estado, pero eso no hace menos angustioso el momento. El Gobierno Burgués nos ha vendido, quieren negociar con los facciosos. Hace unas horas han terminado los preparativos en el Comite de Defensa. Nosotros, de guardia frente al cuartel del Bruc, esperamos con ansia el momento. Los compañeros, de rojo y negro, distribuidos por las barriadas están tomando las armerías. Poco mas que escopetas de caza, revólveres viejos y cuchillos de monte. Pero no importa, un arma es un arma y la lucha ha comenzado ya. Cada barrio tiene un objetivo. Costureras, tranviarios, camareros, trabajadores de la industria, pistola en mano cercan los cuarteles, estamos dispuestos a la batalla.

Ya han sonado los primeros disparos. Desde un convento se tirotea al pueblo. La gente reacciona rápida y violentamente. Pronto, con gasolina, se prende fuego a las puertas. La avalancha de obreros entra decididamente. Caen algunos. Pero a los pocos momentos han muerto todos los fascistas. La revolución ha conquistado unos cuantos fusiles. La reacción ha perdido su primer baluarte. Las tropas fascistas salen de los cuarteles. Al ataque.”

Dada la buena acogida que tuvieron las jornadas el pasado año, repetimos. El acto esta distribuido en dos jornadas. Iniciamos el jueves día 19 de julio en el centro de la ciudad de Barcelona (19h <M> Sant Antoni), con una Ruta Historica por los lugares mas señalados de la jornada, y de los hechos posteriores a ella. Y como punto final de la ruta, actuacion musical en Drassanes (20.30h <M> Drassanes). Y concluye el sabado dia 21 de julio con charlas, debate y actuaciones musicales en la Plaza Francesc Layret, en Nou Barris (18h <M> Via Julia).

¡Os esperamos!

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

1 DE MAIG DE 1891, LA PRIMERA ORGANITZACIÓ AUTÒNOMA DE DONES. LA SOCIETAT AUTÒNOMA DE TREBALLADORES

Avui fa 126 anys, el 1891, es va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments, empresonaments, deportacions… i morts eren el pa de cada dia.

El primer 1 de maig va ser la convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores, el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona setmana de maig.

Per el primer de maig de 1891 es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.

Els capitalistes, els capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als repressors… i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar 45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.

Aquell 1 de maig havien 3 grans posicions. La dels socialistes convocant vaga el mateix dia, però centrant l’acció en grans manifestacions al carrer (com havien fet l’any anterior), la dels moderats (i desacreditats) al voltant de les Tres Classes del Vapor i la influïda per l’anarquisme que es centrava en la vaga general fins aconseguir les 8 hores.

Però el que va caracteritzar aquell 1 de maig va ser la irrupció de les dones treballadores com a força autònoma organitzada, amb la presentació a traves de 2 mitings de la “Sociedad Autònoma de Trabajadoras de Barcelona y su Plano (SAT)”.

El primer míting va ser el 12 d’abril i en ell van assistir homes, encara que se’ls va convidar a marxar per deixar entrar a centenars de dones que havien quedat fora. El segon, el dia 25 d’abril, va ser el que ara anomenem un acte no-mixta, segurament el primer acte no-mixta de caràcter feminista i obrer de Catalunya i de la península.

La SATB, que va tenir una vida molt curta en no poder resistir la repressió posterior al primer de maig, no es limitava a les treballadores de les fàbriques, també estava molt interessada en les dones que treballaven aïllades, les modistes, les planxadores, les camiseres, les sabateres i també les minyones i dides… i en les reunions van intervenir nombroses dones d’aquests oficis.

A part de les dues mestres racionalistes, Soledad Gustavo que va enviar un escrit de recolzament (http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2911.html ) i Isabel Vila (https://ca.wikipedia.org/wiki/Isabel_Vil%C3%A0_i_Pujol ), la resta eren treballadores com la teixidora Teresa Claramunt (https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Claramunt_i_Creus ), la camisera Joaquima Matas, la sastressa Dolors Fané, la serventa Mercedes Fontserè… i moltes d’altres.

La principal reivindicació és organitzativa “la mujer arrastra mil fatigas por no haberse organizado convenientemente como los Hombres”  reclamant la organització autònoma “excluir toda dirección administrativa y representación de los Hombres”, però també econòmica, denunciant una “bretxa salarial” del 50%, els mísers sous i les llarguíssimes jornades… també dednunciaven el paper de la organització més tradicional dels obrers catalans les “Tres Clases del vapor”, en paraules de Teresa Claramunt “No es sana la asociación las Tres Clases dirigida por hombres que son verdaderas sanguijuelas de la clase”.

Hi ha també una pinzellada antimaquinista, la camisera Matas denunciava que des de la invenció de la màquina de cosir el jornal va baixar de 20 a 10 pessetes setmanals, mentre que la jornada es va intensificar.

És cert que una part minoritària de les oradores va defensar el paper de la dona a la llar, però fins i tot en aquest cas es va defensar una vaga de “cures” per el primer de maig, una de les oradores, animava a les dones a deixar de fer les feines domèstiques el primer de maig i dir a pares i germans “alsa cap al carrer!, buscar menjar, allà on hi hagi!”… En un altra sentit, ja que no es tracta de cures familiars, però semblant, cal citar la proposta de la treballadora domèstica Mercedes Fonseré “pidan todas a los amos que las traten con más respeto ya que muchas se las considera peor que a los perros” i aconsellava que “el dia 1 de mayo, a la una de la tarde, abandonen a sus amos, y que las señoras vayan ellas a la plaza”.

En acabar la reunió Teresa Claramunt va llegir les bases de la Societat Autònoma de Treballadoras:

1.º Que para sustraerse á la explotación industrial es indispensable recurrir á la asociación.

2.° Que ya que los industriales han extremado a rebaja de la mano de obra del trabajo de las mujeres  por considerarnos  débiles y desvalidas, a las mujeres corresponde por dignidad y por necesidad la gestión de la acción resistente.

3.º Que á fin de que nadie se prevalga de la preocupación de la supuesta debilidad femenina para fundar funesto caciquismo, se excluye de las sociedades de trabajadoras la dirección, administración o representación de los hombres.

4.º Que queden c instituidos los núcleos organizadores de las saciedades de sastras, zapateras, costureras y una agrupación de trabajadoras de varios oficios de 1a que se desprenderán los núcleos organizadores de los distintos oficios que cuenten suficiente numero para organizare en lo sucesivo.

5.º Que arrancadas al hogar y á los deberes domésticos por el monopolio que de los medios de producción ejerce la clase capitalista en perjuicio de los trabajadores, aspiran á la solidaridad coa todos los explotados; y se asocian al movimiento reivindicador del 1.º de Mayo, poniendo de su parte toda su presión y energía para que sus padres, sus esposos, sus hijos y sus hermanos lleven á feliz término la conquista de las ocho horas.”

Com veiem hi ha algunes contradiccions, però en termes generals són unes bases encara vigents casi en la seva totalitat.

La reacció de la premsa conservadora, progressista i republicana va anar des de el menysteniment fins a la condescendència.

Molts periodistes es van dedicar a glosar la roba i l’aparença física de les participants, sobretot el corresponsal de “la Vanguardia”: “ejercían de secretarias dos lindas jovencitas, una con sencillo traje negro y un lazo crema al cuello, otra con vestido claro liso y lazo rosa, no siéndonos dado publicar su nombre al haberse opuesto”, “Consuelo Roquetas guapita joven rubia de pelo lacio” “Carmen Damoto, joven con el perfecto tipo de obrera catalana”... de Teresa Claramunt no en fa cap comentari…

Algunes de les perles de la misogínia periodística despreciativa es relacionen a continuació, n’hi han més segurament més bèsties:

“Un Meeting socialista anárquico realizado por Hombres se comprende, realizado por mujeres exclusivamente es una verdadera aberración”.

“El Meeting femenino demostró una vez más que la oratoria tribunicia constituye un arte esencialmente viril que no se ha hecho para débiles mujeres. Mal está la mujer en la fábrica, pero todavía peor en la tribuna”.

“No basta que les dones se posin les calsas. Per adquirir autoritat e inspirar lo degut respecte, es ademés necessari que s’fassin engruixir la veu”

“Es va parlar de huelgas y de la revolució social, y això en llavis d’una dona me sembla una verdadera heretgia; lo mateix que si un home parles de vora vius, repunts i sobrefilats”.

“Res de lo que les dones intentin pot donar resultat, sense la fecunda intervenció dels homes”.

Així no sols van ser mítings “no-mixtes” sinó que volien articular una organització autònoma de dones treballadores organitzades per oficis, sembla mentida que hores d’ara, 127 anys desprès, encara s’hagi de discutir aquests temes en els mitjans anarquistes.

Informacio: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

 

Share

QUAN BOMBARDEGEN BARCELONA

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)… tot l’anar i venir de les columnes carlines…

El clima de guerra va facilitar uns governs militars autoritaris,ben acollits i recolzats per la burgesia i els diferents partits liberals, d’aquesta manera Catalunya durant el segle XIX va estar més de 75 anys en estat d’excepció o de guerra. Durant aquests períodes “excepcionals” els militars feien i desfeien, afusellant, prohibint, empresonant…. tot el que podia suposar un entrebanc (per petit que fos) a la marxa del progrés i de la indústria. Guerra i industrialització van anar del bracet i no es poden entendre una sense l’altra.

Durant tot aquests anys a Barcelona es succeeixen les bullangues, revoltes populars generalment manipulades per les faccions que pugnaven per controlar el camp isabelí, hi ha un primer cicle de bullangues del 1835 a 1837 (untotalde8!!) i un segon cicle que va de 1840 (just en acabar la primera guerra carlina) fins a 1843 amb la desfeta definitiva de les forces populars, que eren el seu motor real.

Malgrat la manipulació per part de les faccions liberals hi ha, des de un bon començament, un fort component trencador i republicà que va creixent fins arribar a la darrera bullanga de la Jamancia el 1843 en que el caràcter polític és obertament republicà, presentant també més amagat, un de més radical encara… “pre-anarquista”.

El final de les bullangues coincideix amb els bombardejos de Barcelona . El primer per el general liberal progressista Espartero el 3 de desembre de 1842, una operació de càstig indiscriminat contra la població civil que va durar 12 hores, llançant-se 1.014 projectils. El segon el del general Prim, per reprimir la revolta de la Jamancia, segurament la primera revolta proletària important de la història de Barcelona, que va durar uns 90 dies durant els quals es varen llençar 12.000 projectils (133 diaris).

Per fer-nos una idea del que van suposar aquests bombardejos, hem de tenir en conte que sobre Sarajevo (segleXX) va caure una mitjana de 329 projectils diaris i el dia de màxima intensitat (el 29 de juliol de 1993) en van caure 3.777, la població de Sarajevo era d’uns 430.000 habitants, mentre que la de Barcelona, el1840, era d’uns180.000 (8,8 projectils per 1.000 habitants a Sarajevo el 28-7-1993 i 5,6 projectils a Barcelona el 3-12-1842).

És una vergonya que el responsable d’un d’aquells bombardejos, el general Prim, tingui una estàtua al Parc de la Ciutadella, una estàtua imponent i pomposa que ningú demana que sigui retirada, de fet les Joventuts Llibertaries de Gràcia, el desembre de 1936, van enderrocar mitjançant l’acció directa aquesta estàtua, però va ser reposada de nou per el govern franquista.

Val a dir que, davant el general Prim, la historiografia mitològica catalana te una certa ambivalència: és un català de Reus, va lluitar a les guerres colonials del Rif al front dels “voluntaris catalans” a l’uniforme dels voluntaris hi havia la barretina, barret que apareix en les pintures que glorifiquen la guerra colonial.

La memòria d’aquestes bàrbares accions han perdurat fins a l’actualitat, notant desde els bombardejats(que van posar el sofriment i les víctimes) sinó des de la dels bombardejadors. Referir-se a la necessitat de bombardejar Barcelona cada cert temps (segons el general Espartero cada 50 anys…ja porten més de 70 anys de retard!!) ha estat repetitiu al llarg dels segles XIX i XX, el que resulta significatiu és que en ple segle XXI es continuï amb el mateix.

Recentment donada la situació que estem vivint, a tertúlies dels mitjans de comunicació (i no diguem ja les “xarxes antisocials”) s’ha estat celebrant alegrement aquesta frase, deixem a banda als descerebrats d’Intereconomia i similars, tenim una al·lusió relativament recent la del “il·lustre difunt”senyorPeces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978, que al Congreso Nacional de la Abogacía (27-10-2011, fa sis anys) va dir “no soy pesimista. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla”… tota una declaració de principis, estem de sort, no creia necessari el bombardeig.

Article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

ACTOS DE CONMEMORACIÓN DEL 19 DE JULIO EN BARCELONA

El 19 de Julio de 1936 se produjo un acontecimiento importantísimo en la ciudad de Barcelona. El pueblo, previamente organizado y preparado, se enfrentó a las tropas franquistas y prácticamente sin ayuda y sin armamento adecuado las derrotó, dando lugar al inicio de una de las revoluciones de mayor calado en la historia del movimiento obrero. La ciudad de Barcelona pasó a manos de las/os trabajadoras/es. Se colectivizaron fábricas y talleres. Industrias enteras pasaron a gestionarse por medio de asambleas de trabajadores. Se crearon milicias de obreros que partieron a combatir a las tropas franquistas en numerosos lugares del Estado, liberando pueblos enteros que decidían convertirse en colectividades agrarias. En algunos lugares se abolió completamente el gobierno, el dinero y la propiedad privada, proclamándose el comunismo libertario. Y todo empezó en nuestros propios barrios.

El papel de la CNT en este proceso revolucionario fue imprescindible. Por ello no podemos dejar de recordarlo como un ejemplo de la capacidad de una clase trabajadora fuerte, unida y firme en sus convicciones.

Por todo ello, desde la CNT de Barcelona hemos organizado una serie de actos en los que, al mismo tiempo que recordamos las gestas de nuestros antepasados, expondremos la vigencia de los planteamientos que las inspiraron. Dichos actos consistirán en lo siguiente:

Sábado 15 de julio:

12:00h Concentración por la libertad de los anarcosindicalistas represaliados (Pl. Catalunya, delante de El Corte Inglés).

14:00h dinar popular
16:30h charla sobre la Revolución de Rojava.
18:00h espectáculo de títeres a cargo de la compañía “Títeres desde Abajo”
19:30h actuación de coral de canciones revolucionarias
(Todas las actividades de la tarde tendrán lugar en l’L’Hort del Xino, C/ Reina Amalia 11, barri del Raval)

Miércoles 19 de julio:

18:00h ruta histórica por la Barcelona Revolucionaria (parada de Metro Sant Antoni L2).
20:00h Concierto de Juan de Diego Trio, presentando un trabajo basado en el libro “El Corto Verano de la Anarquia” (Solar de “Salvem les Drassanes”, Pl. Blanquerna, <M> Drassanes L3)

Os esperamos!”

SALUT Y BUEN VIAJE

 

Share