Arxiu de la categoria: revolución

CONMEMORACIÓ DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL DE 1936

El propers divendres 19 i dissabte 20 de juliol participem a l’acte de @CNT_Barcelona per commemorar l’aniversari de la revolució social de 1936, en què tindrem diferents xerrades i activitats per teixir un relat de lluita social que uneixi passat, present i futur.

Parlarem de la revolució a Rojava que es va alçar un 19 de juliol de 2012 amb tota la força d’un poble per lluitar per la llibertat començant per l’alliberament de les dones.

Una revolució que perviu als atacs de Turquia i de l’ISIS perquè la seva força està en la igualtat, l’educació, l’autodefensa, l’ecologia, la diversitat, la interculturalitat; i tot això ha esdevingut una pràctica revolucionària amb set anys d’existència gràcies a una societat autogovernada des de les bases, amb les comunes, comitès, cooperatives i altres espais assemblearis i d’auto organització. I també gràcies a la lluita de tantes persones que hi han donat la seva vida. Per això aquests dies farem de forma molt especial un homenatge als i les màrtirs, şehid namirin (les màrtirs no moren.

SALUT I BON VIATGE

Share

UN TAXISTA SE NIEGA A LLEVAR A UN MILITAR ALEGANDO SER OBJETOR DE CONCIENCIA

Un taxista de Gran Canaria se ha negado a llevar a un militar hasta la base aérea alegando objeción de conciencia. Una actitud por la que podría enfrentarse a una sanción administrativa y a una suspensión de varios días para realizar servicios en el aeropuerto.

Los hechos ocurrieron el 25 de febrero, un militar vestido de paisano que acababa de aterrizar en el aeropuerto de Gran Canaria se montó en un taxi y pidió que le llevaran a la base aérea de Gando. Cuando llegaron a la puerta el conductor se paró y le pidió al cliente que se bajara. Ante la petición del cliente de que accediera al recinto de la base, el taxista se negó indicándole que él era objetor de conciencia.

Carmelo Martel, presidente de la sociedad cooperativa de apuntadores del Aeropuerto de Gran Canaria, que coordinan y distribuyen los servicios de taxi, que el taxista fue amable, le devolvió al aeropuerto, no le cobró la carrera y al cliente se le facilitó otro coche, pero remitieron el caso al Ayuntamiento que es quien tiene que tomar cartas en el asunto.

El concejal de Transportes del Ayuntamiento de Telde, Juan Martel, señala que el taxi es un servicio público y que en este caso no cabe la objeción de conciencia. Por esta actitud el taxista podría enfrentarse a una sanción administrativa y a una suspensión de servicios en el aeropuerto.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

UN SEGLE DE LA VAGA DE LA CANADENCA I LA JORNADA DE 8 HORES

En primer terme, les instal·lacions de la Canadenca, característica per les seves tres xemeneies

Un atur en la principal empresa elèctrica de Barcelona en 1919 va deixar la ciutat sense llum i va encoratjar una de les majors mobilitzacions obreres de la seva història.

En ple conflicte liderat per una CNT en auge, el Govern de Romanones va ser un dels pioners a Europa a concedir per decret la jornada de vuit hores.

La patronal catalana va reaccionar poc després aliant-se amb l’Exèrcit per a reprimir al sindicalisme amb la seva pròpia organització paramilitar, el somatén.

A les quatre de la tarda, Barcelona es va quedar sense llum. Van baixar les persianes els magatzems El Segle, en la Rambla, i bona part dels cinemes i teatres. El Banc d’Espanya va paralitzar les seves operacions, els tramvies es van frenar enmig del carrer i els periòdics d’aquell 21 de febrer de 1919 no van arribar a imprimir-se. Els empleats de la Canadenca, la principal elèctrica de la ciutat, es van anar aquell dia a la vaga sense saber que les apagades que van provocar amb la seva protesta serien l’espurna que va encendre una de les majors mobilitzacions obreres de la història d’Espanya.

Els esdeveniments es van precipitar de tal forma que, de l’acomiadament de vuit oficinistes de l’elèctrica Regs i Forces de l’Ebre -coneguda com La Canadenca per ser filial d’una signatura nord-americana- es va passar, en tot just dos mesos, a l’aprovació d’un decret sense precedents: el de la jornada laboral màxima de vuit hores, que es manté fins al dia d’avui. Al mig, la capital catalana va viure la seva vaga més sonada, aturs en tots els subministraments, detencions massives, una declaració d’estat de guerra i l’inici de la reacció paramilitar de la patronal.

“Va haver-hi els qui van posar a les portes els jergones, les cadires, tot, perquè tenien por que nosaltres, els revolucionaris, anéssim a assaltar les cases, a robar i a saquejar”, recorda en les seves memòries Ángel Pestaña, director de ‘Solidaritat Obrera’ i líder de la CNT, sobre la vaga de la Canadenca. El clima de descontrol descrit pel sindicalista a Barcelona, i el temor al fet que prengués en tot el país, va ser el que va portar al Govern del Comte de Romanones a tirar endavant el Decret de la jornada de vuit hores.

Espanya es va convertir en un dels primers països europeus a donar-li forma legislativa, encara que aquesta era una reivindicació històrica que s’estava obrint pas a tot el món. Aquest mateix any el Tractat de Versalles, fruit de la fi de la Primera Guerra Mundial, el reconeixia com un dels seus principis. “El decret es va concedir per la potència de la vaga general. Segurament abans o després s’haurien adoptat les 8 hores, però podria haver estat molt després i amb una llei més restrictiva”, sosté Juan Cristóbal Marinello, autor de Sindicalisme i violència a Catalunya 1902-1919.

Decret de la jornada de vuit hores, signat per Alfons XIII

Tot va començar amb 25 pessetes

Aquest dimecres 6 de febrer es compleix un segle de l’inici del conflicte de la Canadenca. Aquest dia els oficinistes de l’empresa van començar una vaga de braços caiguts en solidaritat amb vuit companys acomiadats després de queixar-se per una rebaixa de 25 pessetes en el seu sou. La protesta va anar contagiant a les diferents seccions fins que el 21 de febrer es va decretar la vaga general en l’empresa. “Es van desconnectar totes les màquines i els cables de corrent i van quedar paralitzats tots els serveis”, registra l’Institut de Reformes Socials (IMS) en la seva Memòria de 1919.

Aquest dia van començar els talls de llum a la ciutat. Més que una apagada total durant dies, van ser parcials i intermitents, ja que “l’Estat es va confiscar dels serveis i va tractar de restablir-los amb enginyers militars, però aquests no tenien la mateixa perícia, segons l’historiador Marinello, i a més cada dia s’anaven sumant altres sectors a la vaga, entre elles els obrers de les fàbriques que sense energia no podien funcionar.

“Dia 26 de febrer. La vaga entra en un període gravíssim”, consta en la memòria de l’IMS. Es referien al fet que els treballadors de la Companyia General d’Aigües de Barcelona, que proveïa el 90% de les llars de la ciutat, havien abandonat els seus llocs en solidaritat amb els seus col·legues de la Canadenca. Fins als faroners de la ciutat es van sumar a l’atur, deixant la tasca d’encendre l’enllumenat públic -que llavors funcionava amb gas- en mans dels soldats.

  Els militars encenent l’enllumenat públic en La Rambla durant la vaga de la Canadenca

Va jugar un paper determinant en l’expansió de la vaga la CNT, que vivia en aquests anys “el moment estel·lar del seu desenvolupament”, en paraules d’Antonio Rivera, professor d’Història de la Universitat del País Basc. El sindicat anarquista havia multiplicat per quatre els seus afiliats entre juny i desembre de 1918 fins a aconseguir els gairebé 350.000. La seva capacitat de pressió era tal que fins al seu sectorial d’Arts Gràfiques va implantar durant la vaga de la Canadenca l’anomenada “censura vermella”: es negaven a imprimir notícies contràries a la mobilització obrera.

En el cas de la CNT, es va donar la paradoxa que malgrat ser un factor clau en la propagació de la vaga, la seva cúpula estava presa des de setmanes abans. Entre ells, Salvador Seguí, el conegut com Noi del Sucre. Havien estat detinguts en el marc de la campanya policial contra les manifestacions nacionalistes favorables al projecte de l’Estatut d’Autonomia, que llavors portava uns mesos en el debat públic. Encara que l’agitació catalanista va quedar desdibuixada pel conflicte obrer, fins llavors havia estat el principal maldecap del Govern i el motiu pel qual aquest havia suspès les garanties constitucionals.

La victòria dels vaguistes

El director gerent de la Canadenca, Fraser Lawton, va arribar a amenaçar a principis de març amb acomiadar a tots els seus empleats si no tornaven al treball. Molt pocs es van presentar. Es va arribar a decretar l’estat de guerra i milers de vaguistes mobilitzats per a tornar als seus llocs es van negar a fer-ho i van ser empresonats. No va ser fins al 14 de març que, amb l’arribada a Barcelona d’un nou Governador Civil, Carlos Montañés, es van començar a entaular les negociacions que desembocarien en una victòria clara dels vaguistes, almenys en el cas de la Canadenca.

                                  Els militars, controlant els treballs del servei d’electricitat

Readmissió de tot el personal, augment de sou, compromís de no represaliar a ningú… I jornada de vuit hores. Aquestes van ser les demandes que va assumir la direcció. No obstant això, perquè la nova jornada laboral prengués forma de decret per a tots els treballadors va caldre esperar dues setmanes més, fins a principis d’abril, i assistir a una nova onada d’aturs en la capital catalana, aquesta vegada amb una patronal molt més organitzada i amb la seva pròpia policia: l’anomenat somatén.

Però abans, la CNT s’havia donat per satisfeta davant els compromisos de millores laborals i d’alliberament dels presos, aconseguit a cavall de l’acord de la Canadenca. Un dels quals van sortir de la presó va ser Seguí, El Noi del Sucre, que en una assemblea en la plaça de toros de les Sorres va convèncer a milers d’obrers de tornar al treball l’endemà. El problema és que, en la pràctica, la patronal no va complir amb les seves promeses, amb el que el 24 de març es va dir de nou –i aquesta vegada, oficialment– a la vaga general.

Prova que la promesa de les vuit hores no convencia a la patronal és el discurs que anys després –ja implantada la mesura– pronunciaria l’industrial i polític Francesc Cambó a Madrid. “Jo crec, senyores i senyors, que la implantació de la jornada de vuit hores, en els moments en què va tenir lloc, va ser una de les majors bogeries que la humanitat ha conegut en el curs de la història”, es va despatxar Cambó, segons recull el catedràtic d’Història Francesc Bonamusa en una exposició de CCOO sobre els orígens d’aquesta conquesta social.

La reacció de la patronal

Encara que va ser durant la vaga general posterior a la de la Canadenca quan es va aprovar el decret sobre la jornada de vuit hores, els historiadors coincideixen en afirmar que, a diferència de l’anterior, aquesta va afeblir als sindicats i va donar ales a la patronal. “Es van establir les bases de la reacció que acabaria desembocant en el cop d’estat de Cosí de Rivera”, analitza el professor de la UPV Antonio Rivera. L’Exèrcit, de tradició anticatalanista i capitanejat per Joaquín Milans del Bosch, es va posar d’acord amb la burgesia catalana per a reprimir als vaguistes.

    Imagen del somatén, la organización armada de la patronal

Es va militaritzar la ciutat, es va decretar el toc de queda passades les 23 hores i es va posar a patrullar els carrers a gairebé 10.000 homes armats amb fusells, el somatén, que perseguien als sindicalistes. Va començar com la vaga més multitudinària de la història de la ciutat –afectant des de tramviaris fins a carregadors del moll, passant per operaris de fàbriques, enterradors, comerciants i mossos d’hotel–, i va durar més que la Setmana Tràgica i l’anterior atur de 1917, però va acabar amb els treballadors desgastats i tornant als seus llocs.

Dimitit Romanones, la patronal es va sentir legitimada per a redoblar la pressió i va arribar a dur a terme diversos lock out, és a dir, tancaments d’empreses per a perjudicar els treballadors. Entre 150.000 i 300.000 obrers van arribar a estar setmanes parats per culpa d’aquesta tàctica dels empresaris al desembre de 1919, segons els estudis de la historiadora Soledad Bengoechea. El xoc entre tots dos col·lectius derivaria en els anys següents en la violència del pistolerismo, amb atemptats d’un i un altre bàndol que van deixar més de 250 morts fins a 1923.

Com van evolucionar les 8 hores?

La consecució de les vuit hores de treball diari a Espanya (que en el decret de 1919 contemplaven les 48 setmanals, és a dir, sis dies laborables) va ser la culminació d’un moviment global i que havia estat gestant-se durant dècades. La commemoració de l’1 de Maig com a Dia del Treballador es va instaurar a la fi del XIX per la lluita per la jornada de vuit hores dels obrers de Chicago en 1886, i el mateix any que Espanya va adoptar la mesura es donava forma a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que tenia est entre els seus objectius.

Però, es va arribar a aplicar en la pràctica la jornada? I es va mantenir invariable fins avui? Sobre el paper, sí, respon Antonio Rivera. Ni durant la dictadura de Cosí de Rivera ni durant la de Franco es va abolir. El que es va discutir arran de l’aprovació del decret va ser quines eren les empreses i sectors que es podien acollir a les excepcions i com es gestionaven les hores extres. Encara que al final el compliment de la jornada depenia de la capacitat de pressió dels sindicats. “Igual que ara. De la capacitat d’organització depenia que els treballadors no acabessin fent 10 o 12 hores per jornades de sobre el paper eren de vuit”, rasa.

 

SALUT I BON VIATGE

Share

UN SEGLE DE LA VAGA DE LA CANADIENSE I JORNADES COMMEMORATIVES

Des de la CNT de Barcelona us convidem a participar de les Jornades de commemoració dels 100 anys de la Vaga de la Canadenca, coneguda a l’època com La Canadiense (fàbrica d’electricitat de capital canadenc), una vaga prohibida, solidària i una de les més importants de la història de la classe obrera moderna. Un fet històric que va demostrar la capacitat transformadora d’una classe treballadora conscient i organitzada.

Les jornades consten de 7 actes. Des del 9 de febrer fins al 23 de març.
En cada acte volem remarcar els fets ocorreguts aquella setmana i els hem dividit en els següents:
-9 Febrer: 1. L’inici de la Vaga
-16 Febrer: 2. La solidaritat.
-23 Febrer. 3. La insubmissió
-2 Març 4. Solidaritat feminista
-9 març 5. La vaga continua
-16 Març 6. El triomf sindicalista
-23 Març 7. La lluita segueix

La Vaga va començar un 5 de febrer de 1919, en solidaritat a 8 treballadors acomiadats per no acceptar una rebaixa de sou quan van passar de temporals a fixos, una vaga solidària; i va acabar amb el reconeixement ell 17 de març de bona part de les exigències dels vaguistes que van ser 4:
-Readmissió dels acomiadats i no represalies.
-Augment dels salaris entre un 50 i un 100% del sou
-Jornada laboral de 8 hores
-Llibertat dels empresonats

El 17 de març l’empresa i el govern cedeixen a quasi totes les exigències dels vaguistes, però encara continuen alguns presos, i la jornada de 8 h està promès en un decret però no per llei.

Després es va fer un altre vaga per alliberar als presos, més de 3.000, que va acabar el 3 d’Abril amb la llibertat de la majoria i l’aprovació per llei de la jornada laboral de 8 hores per a totes les treballadores.

Una victòria de la classe obrera!!!!.

EVENTO FB: https://www.facebook.com/events/2258306924493414/

Ver más

SALUT I BON VIATGE

 

Share

JORNADAS CONMEMORATIVAS 19 DE JULIO DE 1936

Desde CNT Barcelona os invitamos a participar en las próximas jornadas conmemorativas, de la Revolución Social del 19 de Julio de 1936. El jueves 19 de julio en San Antoni/Drassanes y el sábado 21 en Nou Barris.

“Ayer finalmente, se sublevaron los fascistas. Hace años que nos estamos preparando para el Golpe de Estado, pero eso no hace menos angustioso el momento. El Gobierno Burgués nos ha vendido, quieren negociar con los facciosos. Hace unas horas han terminado los preparativos en el Comite de Defensa. Nosotros, de guardia frente al cuartel del Bruc, esperamos con ansia el momento. Los compañeros, de rojo y negro, distribuidos por las barriadas están tomando las armerías. Poco mas que escopetas de caza, revólveres viejos y cuchillos de monte. Pero no importa, un arma es un arma y la lucha ha comenzado ya. Cada barrio tiene un objetivo. Costureras, tranviarios, camareros, trabajadores de la industria, pistola en mano cercan los cuarteles, estamos dispuestos a la batalla.

Ya han sonado los primeros disparos. Desde un convento se tirotea al pueblo. La gente reacciona rápida y violentamente. Pronto, con gasolina, se prende fuego a las puertas. La avalancha de obreros entra decididamente. Caen algunos. Pero a los pocos momentos han muerto todos los fascistas. La revolución ha conquistado unos cuantos fusiles. La reacción ha perdido su primer baluarte. Las tropas fascistas salen de los cuarteles. Al ataque.”

Dada la buena acogida que tuvieron las jornadas el pasado año, repetimos. El acto esta distribuido en dos jornadas. Iniciamos el jueves día 19 de julio en el centro de la ciudad de Barcelona (19h <M> Sant Antoni), con una Ruta Historica por los lugares mas señalados de la jornada, y de los hechos posteriores a ella. Y como punto final de la ruta, actuacion musical en Drassanes (20.30h <M> Drassanes). Y concluye el sabado dia 21 de julio con charlas, debate y actuaciones musicales en la Plaza Francesc Layret, en Nou Barris (18h <M> Via Julia).

¡Os esperamos!

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

FEMINISMO: UNA MIRADA DESDE LA LUCHA DE CLASES

Una mirada al futuro de los feminismos de clase. Domingo 27 de Mayo a las 17:00 en el sindicato de oficios varios de la CNT de Barcelona.

La lucha feminista está alcanzando magnitudes históricas, la huelga del 8 de marzo fue un claro ejemplo de la fuerza que están imponiendo las mujeres para aprehender los derechos que siguen diferenciándonos de los hombres desde tiempos inmemorables.

Es obvio que así debe ser, debemos confrontarnos al patriarcado en todas sus dimensiones, pero es imperante interrogarse sobre el riesgo que corre el movimiento feminista si éste se capitaliza por intereses privados o políticos. Está claro que no hay una sola forma de entender el feminismo, y dentro de unos parámetros se deben aceptar diferencias entre los mismos, pero para nosotras, mujeres anarcosindicalistas, el feminismo tiene un claro componente de clase y en ningún caso puede interpelar a grupos capitalistas.

En los últimos tiempos, hemos visto como grandes marcas, que esclavizan a mujeres y niñas en países asiáticos utilizan lemas feministas en su ropa para atraer al público femenino. Además hay que sumarle el interés de organizaciones y partidos políticos que en su recorrido han hecho uso de su posición de poder para mantener unas estructuras capitalistas y patriarcales y que ahora quieren capitalizar las luchas feministas, aprovechándose de su auge y neutralizando su capacidad transformadora real.

En esa línea, utilizar las vulneraciones que sufrimos a diario las mujeres para hacer una legislación más punitiva, no es uno de los objetivos del feminismo de clase, al considerar que en ningún caso va a la raíz del problema y que además se puede extrapolar a otros ámbitos provocando un aumento represivo. Ejemplo de ello sería la introducción en la agenda política de la prisión permanente revisable. Desde los feminismos de clase, debemos pensar en estrategias que, por una parte, muestren un total rechazo ante cualquier forma de violencia machista, pero a su vez, no comprometan el rechazo hacia las prisiones u otras formas de privación de libertad.

Vemos, por tanto, la necesidad de seguir persiguiendo formas para detener la capitalización del movimiento feminismo y a su vez, hacer la lucha inclusiva y transversal. A partir de este punto, debemos plantearnos en primer lugar, si se ha desprovisto de ideología la lucha feminista en general y proponer estrategias para que el movimiento feminista no se neutralice por parte del sistema capitalista.

Además, nos preguntamos cómo enfocará la sociedad los siguientes 8 de marzo, después del éxito del presente año, ¿volverán los sindicatos del poder a mostrar su cara más vendida a la patronal? Debemos seguir aportando la visión de clase para no olvidar que debe ser un día combativo y de protesta, pero ¿cómo lo debemos hacer?

Artículos y vídeos de consulta:

De como cierto feminismo se convirtió en criada del capitalismo – Nancy Fraser

Cinco disidentes del feminismo mainstream

Feminismo para acabar con el capitalismo

Share

150 ANIVERSARIO DE “EL CAPITAL” UNA VISION ANARQUISTA

Este próximo sábado 20 de enero, charla-debaté desde una visión anarquista sobre el libro mas importante del Marxismo, en el Espai jove La Fontana.

La charla irá sobre una exposición de apartados de la obra de “el capital”, se tratarán temas como mercancía y dinero, transformación del dinero, producción de plusvalor absoluto, producción de plusvalor relativo, el salario, y el proceso de acumulación del capital. Se introcucirán además algunas de las bases del marxismo como la concepción materialista de la historia, el método dialéctico, aclarando términos como fuerza productiva, relaciones de producción, superestructura, entre otros. Se planteará además una visión de diferentes autores anarquistas sobre estos planteamientos: Kropotkin, Bakunin y Proudhon. La crítica se centrará en primer lugar en el método de investigación utilizado (método dialéctico vs. método hipotético-deductivo); en segundo lugar se abordará la teoría del valor-trabajo compartida por Marx, Proudhon y Bakunin enfrentándola a la idea de Kropotkin sobre que habría que centrarse en las necesidades de la sociedad en vez de medir el valor del trabajo; por último se abordarán las críticas a la concepción materialista de la história, y leyes como la de la concentración del capital o el fatalismo económico inherente a la doctrina marxista.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

CURTCIRCUITANT LA XARXA

Fa uns dies (el dia 8) durant la suposada “vaga general” es va produir una acció original, i innovadora al nostre país (en altres pot ser fins i tot habitual): es van tallar més de 70 punts de la xarxa de comunicacions, trens i carreteres.

Tot plegat no estava del tot planificat i va néixer d’assemblees de base, assemblees penetrades per partits polítics és cert, però assemblees amb voluntat d’autonomia. La coordinació laxa es posa en manifest per el fet de que, per exemple, a Sants no es van tallar les vies de l’AVE fins a la tarda, en aquest cas la falta de coordinació és un indicador de virtut, d’autonomia…

La manipulació de partits i de posicions autoritàries no és una característica exòtica, qui hagi participat en qualsevol procés que es reclamava assembleari s’ha enfrontat en un moment o altre amb situacions com aquesta, ja sigui el 15M, la constel·lació de plataformes ecologistes, totes les vagues assembleàries (des de ROCA a Panrico)… la única manera d’evitar això és autolimitar-nos, però tots coneixem cassos de manipulacions autoritàries a CSO, Ateneus, Sindicats… és l’autolimitació un bon camí?

Un tema afegit és el nombre relativament baix de persones participants, en contrast amb les megaconcentracions de l’ANC. Molts dels talls estaven protagonitzats per unes desenes de persones (excepte a Girona), en total, simultàniament, no devien haver més de 2 o 3.000 persones, la conclusió és que un o uns grups decidits (no grupuscles) poden aturar un país, una ciutat… un continent?.

Per altra part en d’altres manifestacions més multitudinàries al voltant del “procés”, el paper de la gent era coreogràfic, les persones formant imatges, mosaics, cadenes… per donar sentit a les negociacions i discursos de polítics i jerarques. En canvi als talls de les xarxes el protagonisme era de les persones compromeses amb el tall, que s’enfrontaven amb els seus cossos als conductors i viatgers aturats, negociaven amb ells i que s’han trobat amb la reticència dels polítics i activistes professionals.

Certament si la policia hagués carregat els talls no s’haurien mantingut, al menys en el mateix format… cal recordar com els miners i treballadors reconvertits (manifestants dels més durs) del cantàbric van utilitzar els talls itinerants (tallar i fugir al bosc o al camp en arribar la poli), no estem en una situació com aquella, però poden arribar-hi.

El capitalisme, els estats, les policies… actuen en xarxa, mitjançant, el FMI, la UE, la Europol i la Interpol… resulta evident que sols es pot actuar contra ells interferint les seves xarxes, anul·lant nodes… i com les seves xarxes estan interconnectades qualsevol interrupció afecta al conjunt, no es necessita buscar el node concret, ni la línia dedicada, qualsevol punt afecta. Això pot fer que, al mateix temps que es facilita l’acció directa, aquesta esdevé difusa i global sense necessitat de coordinacions: “no fa falta organització quan la gent està organitzada”.

Hi han molts exemples d’atacs a les xarxes, alguns recents i altres antics, des de l’antiguitat els insurrectes han fet que els camins i els mars fossin insegurs, però nosaltres ens referim a una situació posterior, a una fase de major complexitat, més enllà del camí ral… parlem de les xarxes cada cop més complexes, des de l’aparició del ferrocarril, del telègraf i del telèfon, fins els moderns sistemes en xarxa, internet, fibres òptiques, wifi…

Ja les sufragettes del Regne Unit van identificar la importància de les comunicacions per colpejar al capitalisme patriarcal atacant el sistema postal, abans el desplegament del ferrocarril ja va ser contestat per aquells a qui atropellava.

Si mirem la història recent (i no tan recent) dels estats europeus, especialment l’espanyol trobem multitud d’exemples de talls a les xarxes.

Des de la “guerra del pimiento” el setembre de 1973, en ple franquisme, en que pagesos navarresos van tallar durant hores la carretera Pamplona Zaragoza i la via del tren Barcelona Irún, demanant un preu just a les envasadores per la collita de pebrot.

Fins les lluites contra l’augment del preu del transport, com “toma el metro” a Madrid el 2012, on el 25 d’abril es van aturar 13 combois i el 8 de maig 10, amb centenars d’afectats i un grapat de detinguts, o STOP pujades de Barcelona.

A França i Alemanya, els mesos d’octubre i novembre de 2005, es van interrompre per sabotatge les línies de tren de gran velocitat TGB en diversos punts, sembla que era una protesta contra el transport de residus nuclears a Alemanya, però l’estat francès el va utilitzar per endegar una operació contra “l’anarquisme-autònom”.

Passant per les lluites contra el contracte de joves a França el 2006 contra la CPE (un model de contracte precari per joves) o el 2016 contra la reforma laboral, talls d’autopistes, bloqueigs de ponts.. i invasions de pistes d’aterratge.

No sols s’han pogut bloquejar xarxes de comunicació terrestres: pescadors de tot el litoral de l’estat van bloquejar els port durant l’octubre de 2005, Barcelona, Tarragona, Cartagena, València, Alacant… i sobretot a Màlaga on es van bloquejar els 5 ports de la província. Barcelona es va quedar sense control semafòric el 17 i el 18 de juliol de 1997 (una acció dels treballadors contra l’amenaça d’acomiadaments), els treballadors de manteniment de l’enllumenat del barri de Sant Martí de Barcelona el van deixar a les fosques per defensar-se d’un ERE, per desembre de 2016…

Potser l’exemple més reeixit d’atacs a la xarxa, tant per la seva diversitat, durada i èxits parcials, com per els trets d’originalitat de moltes de les seves organitzacions (https://www.lahaine.org/internacional/curiosa_anarquistas.htm )va ser el moviment piquetero de l’Argentina durant els anys 70/80, un moviment que va crear una identitat pròpia per els més desfavorits, més enllà de la d’aturats, una identitat activa, més activa que la dels obrers amb treball… cert que el moviment piquetero és molt divers, que hi havia sectors lligats al peronisme (mafiosos i filofatxes) i a organitzacions estaló/maoistes i trosquistes, però també tenia un component d’autonomia i d’autogestió de les lluites molt important i influent.

El moviment piquetero va ser un exemple d’organització i una estratègia replicable a tota Amèrica, en els piqueteros argentins hi ha, segurament, la llavor d’accions semblants arreu, especialment a Mèxic.

Les possibilitats sols tenen un límit: la imaginació i la competència… encara cal cercar metodologies noves, però no cal dubtar que les trobarem.

article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

ACTOS DE CONMEMORACIÓN DEL 19 DE JULIO EN BARCELONA

El 19 de Julio de 1936 se produjo un acontecimiento importantísimo en la ciudad de Barcelona. El pueblo, previamente organizado y preparado, se enfrentó a las tropas franquistas y prácticamente sin ayuda y sin armamento adecuado las derrotó, dando lugar al inicio de una de las revoluciones de mayor calado en la historia del movimiento obrero. La ciudad de Barcelona pasó a manos de las/os trabajadoras/es. Se colectivizaron fábricas y talleres. Industrias enteras pasaron a gestionarse por medio de asambleas de trabajadores. Se crearon milicias de obreros que partieron a combatir a las tropas franquistas en numerosos lugares del Estado, liberando pueblos enteros que decidían convertirse en colectividades agrarias. En algunos lugares se abolió completamente el gobierno, el dinero y la propiedad privada, proclamándose el comunismo libertario. Y todo empezó en nuestros propios barrios.

El papel de la CNT en este proceso revolucionario fue imprescindible. Por ello no podemos dejar de recordarlo como un ejemplo de la capacidad de una clase trabajadora fuerte, unida y firme en sus convicciones.

Por todo ello, desde la CNT de Barcelona hemos organizado una serie de actos en los que, al mismo tiempo que recordamos las gestas de nuestros antepasados, expondremos la vigencia de los planteamientos que las inspiraron. Dichos actos consistirán en lo siguiente:

Sábado 15 de julio:

12:00h Concentración por la libertad de los anarcosindicalistas represaliados (Pl. Catalunya, delante de El Corte Inglés).

14:00h dinar popular
16:30h charla sobre la Revolución de Rojava.
18:00h espectáculo de títeres a cargo de la compañía “Títeres desde Abajo”
19:30h actuación de coral de canciones revolucionarias
(Todas las actividades de la tarde tendrán lugar en l’L’Hort del Xino, C/ Reina Amalia 11, barri del Raval)

Miércoles 19 de julio:

18:00h ruta histórica por la Barcelona Revolucionaria (parada de Metro Sant Antoni L2).
20:00h Concierto de Juan de Diego Trio, presentando un trabajo basado en el libro “El Corto Verano de la Anarquia” (Solar de “Salvem les Drassanes”, Pl. Blanquerna, <M> Drassanes L3)

Os esperamos!”

SALUT Y BUEN VIAJE

 

Share

CE JÚPITER, L’EQUIP ANARQUISTA QUE AMAGAVA ARMES EN LES PILOTES

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-1479291483

Totes les bones històries comencen en un bar, i la del Club Esportiu Júpiter ho compleix rigorosament. En 1909, a l’antiga cerveseria Cebrián de Barcelona, on ara hi ha la orxateria El Tio Che, els germans Mauchan van fundar un club que exerciria un paper militant durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

Aquests germans britànics, treballadors fabrils al barri del Poblenou, van batejar a l’equip amb aquest nom, planetari i místic, inspirats pel guanyador d’una competició de globus aerostàtics celebrada a la platja de la Mar Bella. Ja des d’un primer moment, el club va reflectir l’esperit obrer del barri, el major exponent de la Revolució Industrial a Catalunya i, en conseqüència, d’Espanya.

“El Júpiter era l’equip del Poblenou, el pulmó industrial de Catalunya, al qual també deien el Manchester català. El barri era, a més, la caserna general dels anarquistes“. Allà es van establir figures de l’anarquisme i el sindicalisme espanyol com Buenaventura Durruti, i el barri es va convertir en el centre neuràlgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479291743

Els jugadors del Júpiter en 1913 en el seu primer camp, amb les fàbriques de fons. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou

L’escut del Júpiter era ja tota una declaració d’intencions; lluïa sense embuts la bandera catalana apuntalada per una estrella blava de cinc puntes. Aquesta proximitat al catalanisme i la República alimentaria el seu apassionant i complicada història, que barreja futbol, ​​fàbriques, xiulades monumentals i grans dosis de censura, però que també amaga armes i una resistència ferotge al cop d’Estat de 1936.

Després d’uns anys jugant modestament al Camp de la Bota, que en realitat no era res més que un descampat, l’equip es va federar i va començar a collir bons resultats en els anys vint. Desafortunadament, els seus anys d’esplendor van coincidir amb els de dictadura, inestabilitat i repressió al nostre país.

En 1923, el general Primo de Rivera va imposar el seu cop d’estat i la balança no es va inclinar precisament a favor dels interessos d’un club obertament obrer i anarquista. En aquesta època, l’equip va canviar per primera vegada d’escut, a causa que el règim creia que l’estrella i la senyera eren ofensives. No seria l’última vegada, i fins Franco va ordenar que li canviessin el nom, però això va ser més endavant. Millor anem per ordre.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479256703

El club va canviar d’aparença però la seva base social -que en aquells dies rondava els 2 000 socis, que no és poca cosa per a l’època- era la mateixa i durant aquest període, la seva afició va usar les pilotes per transportar pistoles amb l’excusa dels desplaçaments de l’equip a altres camps d’Espanya.

“Les pilotes antigues no estaven tancades hermèticament com les d’ara, sinó que tenien cordons com unes sabatilles. Els anarquistes les deslligaven, treien la cambra d’aire i col·locaven dins la pistola desmuntada”, confirma Agustí Guillamón, historiador barceloní especialista en el moviment obrer i revolucionari de l’època.

El 1925, tot i la repressió, del “joc de les pistoles” i de la poca simpatia que causaven entre els estaments militars, el Júpiter va aconseguir el títol de campió d’Espanya del grup B, el que a dia d’avui seria la segona divisió. La consecució del títol va coincidir amb un altre victòria barceloní, el del FC Barcelona a la Copa d’Espanya.

“Era un equip pioner a Catalunya, dels més importants, i la seva història es barreja amb la del Barça per l’incident que va provocar el tancament del camp de les Corts”, recorda Mitjans. Tots dos clubs es van reunir a l’antic coliseu blaugrana per celebrar els seus respectius títols i jugar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.

La Marina Real Britànica, que estava ancorada al port de Barcelona aquests dies, va assistir a la trobada i va interpretar la Marxa Reial, en aquells dies himne d’Espanya, abans del partit. El públic va reaccionar amb una sonora xiulada que va disgustar les autoritats, que van tancar el camp i van castigar a Júpiter amb sis mesos de suspensió. Tot i quedar-se sense futbol, ​​el club no va deixar de combatre per la causa revolucionària.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479292190

El Júpiter es va fer amb els millors equips espanyols durant la primera meitat del segle XX. Aquí, en un partit contra el FC Barcelona el 1944. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou.

“El club donava al moviment gran part dels seus guanys, i en breu espai de temps l’estadi es va transformar en un arsenal”, va relatar Julio Nacarino, expresident del club, el periodista Andrea Sceresini. “Els obrers, futbolistes i anarquistes portaven les seves batalles un al costat de l’altre”. Tot i que no hi ha proves segures, els investigadors de l’època donen veracitat al següent capítol de la tumultuosa història del club, que situa el camp del Júpiter com a centre d’operacions de la resistència anarquista al cop d’Estat del 19 de juliol de a 1936.

“Quan el riu sona, aigua porta. En aquestes coses sempre hi ha un punt de llegenda i èpica, però és una història certa”, apunta Mitjans en referència al relat oral que assenyala la tribuna del camp del Júpiter com un arsenal clandestí.

“Des del camp del Júpiter van sortir dos camions per a combatre la insurrecció feixista”, afirma Guillamón. “Van sortir d’allà per dos motius: primer, perquè era on vivien els membres importants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i segon, perquè probablement sota de la tribuna del Júpiter hi havia un magatzem clandestí d’armes”.

jupiter-anarquia-lucha-dictadura-armas-franquismo-futbol-body-image-1479295424

La tribuna de fusta del camp de Lope de Vega, un dels diversos de la història del club, va poder ser un amagatall d’armes dels anarquistes

Tots sabem com va acabar la cosa, i amb l’inici del franquisme el club va tornar a perdre la identitat recuperada durant la Segona República. “Al règim, no sé molt bé per quin motiu, no els agradava massa el nom del club, així que van rebatejar a l’equip com Hèrcules”, explica Guillamón.

Curiosament, el destí va tornar a relacionar el Júpiter amb els passatges més foscos de la nostra història. A l’antic camp de les Botes, al descampat on va néixer l’equip i on ara s’aixequen els edificis del Fòrum de les Cultures, va ser el lloc escollit per afusellar als enemics de la dictadura a Barcelona.

El 1948, el club va rebre una patacada que encara perdura. L’equip que millor reflectia la lluita de classes i activisme del Poblenou va ser traslladat pel règim al camp de la Verneda, al districte de Sant Martí de Barcelona. De fet, els plans originals dels franquistes eren convertir l’equip al filial del RCD Espanyol i diluir el nom històric del Júpiter i, amb ell, gran part de les empremtes anarquistes a la ciutat.

Per fortuna, aquests plans no van quallar, i el Júpiter -que torna a vestir amb orgull el seu escut i colors originals des dels noranta- segueix donant guerra a dia d’avui a la tercera divisió espanyola.

Encara que el futbol s’hagi convertit en una indústria del capitalisme regnant, la història del Júpiter ens recorda que hi va haver un temps en què el futbol eren moltes més coses que piles i piles de bitllets.

SALUT I BON VIATGE

Share