Arxiu de la categoria: anarquismo

13 MOSTRA DEL LLIBRE ANARQUISTA

LA MOSTRA HA TORNAT! (NO LA DEIXIS ESCAPAR)

Sí, la Mostra del Llibre Anarquista de Barcelona celebra enguany la seva 13ª edició i aquesta vegada serà al centre social La Cinètika, Rambla de Fabra i Puig, 28. A més de les tertúlies i presentacions acollirem paradetes de llibres, espectacles, espai infantil, contacontes i menjadors vegans. La Mostra és un espai de trobada i debat obert a tothom amb voluntat crítica i antiautoritària.

Programa:

Divendres 25 Maig

18:30h
Stonewall: L’origen d’una revolta.
La mitificació de la Revolta d’Stonewall ha impedit que es profunditzés sobre les causes que la van produir, el desenvolupament dels fets i les conseqüències immediates sobre la lluita dissident sexual i de gènere. Desconèixer com va ser ha beneficiat els grups més privilegiats de la comunitat, en especial els gais blancs de classe mitjana, i ha afavorit la institucionalització de la lluita. Amb la traducció del llibre de Martin Duberman al castellà es pretén trencar amb aquesta dinàmica i mostrar una versió més fidedigna de què va ser la Revolta d’Stonewall, en el seu context i mitjançant testimonis directes. Amb Piro, de la editorial Imperdible, i Erik, de la Asamblea de Marikas Libertarias.

Dissabte 26

11:00h
Alliberament animal des de la intersecció de lluites
Amb voluntat de confrontar amb l’exclusivitat i apropiació de les lluites per part de la figura d’home-cis blanc i amb l’objectiu d’obrir un espai d’autocrítica al moviment per l’alliberament animal, es vol visualitzar els privilegis i diverses opressions sobre les que es fonamenta el control i discriminació dels cossos des d’una perspectiva interseccional dins del moviment anitespecista. Amb Daniela Xaiet (descolonitzem l’antiespecisme), Nadia i Sheleen (interesecció entre gordofòbia i antiespecisme), Resistència Bollera (transfeminisme i antiespecisme) i Albert (perspecitva no binària i alliberament animal).

16:30h
Més enllà del soterrament. Implicacions anarquistes a les lluites veïnals entorn el conflicte de l’AVE a Múrcia
Quina realitat s’està vivint a Múrcia entorn a l’AVE? Per què s’ha originat el conflicte? I, sobretot, com les anarquistes hem participat d’aquest? Un repàs històric sobre la tensió per l’arribada de l’AVE, experiències de lluita i anàlisi antiautoritari front els macroprojectes del capital. Amb l’Asamblea de estudiantes libertarixs de Murcia.

19:00h
Experiències de resistència davant la judicialització
La judicialització com a eina repressiva i estratègies col·lectives per afrontar-la. Amb companyes de: Encausades 12-O ´99, lluites per la insubmissió, Encausades Parlament i Cas Bemba.

Diumenge 27

11:00h
Racisme als moviments socials. Presentació de “Descentrar la Mirada para ampliar la visión”
Les autores del llibre faran la presentació del llibre i després amb altres companyes de col·lectius antirracistes debat en torn al racisme als nostres espais. Amb Flor i Uriel (autores del llibre), Col·lectiu T.i.c.t.a.c, Nova Usurpada de Gràcia, Cristina Vázquez (Bon Pastor) Activista gitana i altres companyes antirracistes de Barcelona.

16:30h
Masculinitat: reformar-la o destruir-la
La masculinitat comporta privilegis dels quals s’exclou a qui no encaixa en els seus patrons culturals o es rebutja per raons biològiques. Partint de mirades alienes i crítiques a la masculinitat hegemònica debatrem sobre com ens travessa i si és necessari adaptar-la o suprimir-la. Amb Jokin Azpiazu, sociòleg i activista, autor de “Masculinidades y Feminismo” (2017, Virus Ed.), Projecte X, col·lectiu feminista, Teo Valls, activista trans feminista i Antonio Centeno, activista de la diversitat funcional.

19:00h
No le deseo un estado a nadie
Enmig d’un procès doble d’increment de la pressió social independentista i de la repressió estatal centralista, ens cal donar espai a les veus silenciades, crítiques amb la realitat de l’Estat-Nació.

https://mostrallibreanarquista.noblogs.org/

SALUT I BON VIATGE

Share

1 DE MAIG DE 1891, LA PRIMERA ORGANITZACIÓ AUTÒNOMA DE DONES. LA SOCIETAT AUTÒNOMA DE TREBALLADORES

Avui fa 126 anys, el 1891, es va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments, empresonaments, deportacions… i morts eren el pa de cada dia.

El primer 1 de maig va ser la convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores, el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona setmana de maig.

Per el primer de maig de 1891 es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.

Els capitalistes, els capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als repressors… i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar 45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.

Aquell 1 de maig havien 3 grans posicions. La dels socialistes convocant vaga el mateix dia, però centrant l’acció en grans manifestacions al carrer (com havien fet l’any anterior), la dels moderats (i desacreditats) al voltant de les Tres Classes del Vapor i la influïda per l’anarquisme que es centrava en la vaga general fins aconseguir les 8 hores.

Però el que va caracteritzar aquell 1 de maig va ser la irrupció de les dones treballadores com a força autònoma organitzada, amb la presentació a traves de 2 mitings de la “Sociedad Autònoma de Trabajadoras de Barcelona y su Plano (SAT)”.

El primer míting va ser el 12 d’abril i en ell van assistir homes, encara que se’ls va convidar a marxar per deixar entrar a centenars de dones que havien quedat fora. El segon, el dia 25 d’abril, va ser el que ara anomenem un acte no-mixta, segurament el primer acte no-mixta de caràcter feminista i obrer de Catalunya i de la península.

La SATB, que va tenir una vida molt curta en no poder resistir la repressió posterior al primer de maig, no es limitava a les treballadores de les fàbriques, també estava molt interessada en les dones que treballaven aïllades, les modistes, les planxadores, les camiseres, les sabateres i també les minyones i dides… i en les reunions van intervenir nombroses dones d’aquests oficis.

A part de les dues mestres racionalistes, Soledad Gustavo que va enviar un escrit de recolzament (http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2911.html ) i Isabel Vila (https://ca.wikipedia.org/wiki/Isabel_Vil%C3%A0_i_Pujol ), la resta eren treballadores com la teixidora Teresa Claramunt (https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Claramunt_i_Creus ), la camisera Joaquima Matas, la sastressa Dolors Fané, la serventa Mercedes Fontserè… i moltes d’altres.

La principal reivindicació és organitzativa “la mujer arrastra mil fatigas por no haberse organizado convenientemente como los Hombres”  reclamant la organització autònoma “excluir toda dirección administrativa y representación de los Hombres”, però també econòmica, denunciant una “bretxa salarial” del 50%, els mísers sous i les llarguíssimes jornades… també dednunciaven el paper de la organització més tradicional dels obrers catalans les “Tres Clases del vapor”, en paraules de Teresa Claramunt “No es sana la asociación las Tres Clases dirigida por hombres que son verdaderas sanguijuelas de la clase”.

Hi ha també una pinzellada antimaquinista, la camisera Matas denunciava que des de la invenció de la màquina de cosir el jornal va baixar de 20 a 10 pessetes setmanals, mentre que la jornada es va intensificar.

És cert que una part minoritària de les oradores va defensar el paper de la dona a la llar, però fins i tot en aquest cas es va defensar una vaga de “cures” per el primer de maig, una de les oradores, animava a les dones a deixar de fer les feines domèstiques el primer de maig i dir a pares i germans “alsa cap al carrer!, buscar menjar, allà on hi hagi!”… En un altra sentit, ja que no es tracta de cures familiars, però semblant, cal citar la proposta de la treballadora domèstica Mercedes Fonseré “pidan todas a los amos que las traten con más respeto ya que muchas se las considera peor que a los perros” i aconsellava que “el dia 1 de mayo, a la una de la tarde, abandonen a sus amos, y que las señoras vayan ellas a la plaza”.

En acabar la reunió Teresa Claramunt va llegir les bases de la Societat Autònoma de Treballadoras:

1.º Que para sustraerse á la explotación industrial es indispensable recurrir á la asociación.

2.° Que ya que los industriales han extremado a rebaja de la mano de obra del trabajo de las mujeres  por considerarnos  débiles y desvalidas, a las mujeres corresponde por dignidad y por necesidad la gestión de la acción resistente.

3.º Que á fin de que nadie se prevalga de la preocupación de la supuesta debilidad femenina para fundar funesto caciquismo, se excluye de las sociedades de trabajadoras la dirección, administración o representación de los hombres.

4.º Que queden c instituidos los núcleos organizadores de las saciedades de sastras, zapateras, costureras y una agrupación de trabajadoras de varios oficios de 1a que se desprenderán los núcleos organizadores de los distintos oficios que cuenten suficiente numero para organizare en lo sucesivo.

5.º Que arrancadas al hogar y á los deberes domésticos por el monopolio que de los medios de producción ejerce la clase capitalista en perjuicio de los trabajadores, aspiran á la solidaridad coa todos los explotados; y se asocian al movimiento reivindicador del 1.º de Mayo, poniendo de su parte toda su presión y energía para que sus padres, sus esposos, sus hijos y sus hermanos lleven á feliz término la conquista de las ocho horas.”

Com veiem hi ha algunes contradiccions, però en termes generals són unes bases encara vigents casi en la seva totalitat.

La reacció de la premsa conservadora, progressista i republicana va anar des de el menysteniment fins a la condescendència.

Molts periodistes es van dedicar a glosar la roba i l’aparença física de les participants, sobretot el corresponsal de “la Vanguardia”: “ejercían de secretarias dos lindas jovencitas, una con sencillo traje negro y un lazo crema al cuello, otra con vestido claro liso y lazo rosa, no siéndonos dado publicar su nombre al haberse opuesto”, “Consuelo Roquetas guapita joven rubia de pelo lacio” “Carmen Damoto, joven con el perfecto tipo de obrera catalana”... de Teresa Claramunt no en fa cap comentari…

Algunes de les perles de la misogínia periodística despreciativa es relacionen a continuació, n’hi han més segurament més bèsties:

“Un Meeting socialista anárquico realizado por Hombres se comprende, realizado por mujeres exclusivamente es una verdadera aberración”.

“El Meeting femenino demostró una vez más que la oratoria tribunicia constituye un arte esencialmente viril que no se ha hecho para débiles mujeres. Mal está la mujer en la fábrica, pero todavía peor en la tribuna”.

“No basta que les dones se posin les calsas. Per adquirir autoritat e inspirar lo degut respecte, es ademés necessari que s’fassin engruixir la veu”

“Es va parlar de huelgas y de la revolució social, y això en llavis d’una dona me sembla una verdadera heretgia; lo mateix que si un home parles de vora vius, repunts i sobrefilats”.

“Res de lo que les dones intentin pot donar resultat, sense la fecunda intervenció dels homes”.

Així no sols van ser mítings “no-mixtes” sinó que volien articular una organització autònoma de dones treballadores organitzades per oficis, sembla mentida que hores d’ara, 127 anys desprès, encara s’hagi de discutir aquests temes en els mitjans anarquistes.

Informacio: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

 

Share

MA1G: LLUITA PER TU, AMB NOSALTRES

“Deixeu que s’escolti la veu del poble”

Amb aquesta exigència, ofegada per la soga que rodejava la seva gola i posaria fi a la seva vida, entrava a la memòria col·lectiva el company Parsons. Executat per la República Federal nord-americana juntament amb Spies, Fischer i Engels pel doble delicte de ser anarquistes i sindicalistes. Tot va començar quan l’1 de maig de 1886 els sindicats d’EEUU i el Canadà convocaren una gran Vaga General reivindicant la jornada de 8 hores. La mobilització va ser tot un èxit. No obstant això, en Chicago la lluita va ser especialment virulenta, culminant en l’anomenada Revolta d’Haymarket, en la qual van ser assassinades algunes obreres i un oficial de policia. Com a conseqüència d’aquests successos vuit obrers anarquistes van ser convertits en caps de turc i condemnats sense proves: un d’ells s’acabaria suïcidant, quatre van sucumbir a l’orca i la resta van ser empresonats. Els seus noms són i seran recordats: Samuel Fielden, Òscar Neebe, Michael Schwab, George Engel, Adolf Fisher, Albert Parsons, August Spies i Louis Lingg. El moviment obrer va proclamar l’1 de maig dia de vaga general coma repulsa al crim capitalista. A partir d’aleshores aquest dia es va convertir en un símbol de lluita obrera reivindicativa internacionalista.

La burgesia, atemorida davant l’enorme capacitat de la classe treballadora, no va encontrar altra manera de combatre l’immens moviment de solidaritat que amenaçava als seus privilegis que transformar el dia en festiu. Pervertint i devaluant el seu potencial revolucionari.

En la lluita per la jornada de 8 hores en el nostre país la Confederació Nacional del Treball (CNT) va tenir un paper decisiu. A aquest respecte és necessari recordar la Vaga de la Canadenca que va desembocar en el reconeixement d’aquest dret per part de la patronal i del govern. Malgrat la cruenta repressió, després d’una vaga de 44 dies, es va aconseguir la readmissió de totes les persones acomiadades i l’establiment de la jornada de vuit hores. Recorda aquestes sigles: CNT. Allà hi vam ser i aquí hi som.

131 anys després del seu assassinat, el sistema criminal que van combatre segueix provocant misèria i sofriment: la classe treballadora d’aquest país ha anat perdent drets a passos agegantats. Les darreres reformes laborals perpetrades pel PSOE i PP van reduir les ja irrisòries indemnitzacions per acomiadament improcedent, van facilitar a les empreses els acomiadaments objectius i els expedients de regulació de feina (ERE), els despengis de convenis… A tot això hem de sumar les retallades en serveis tan bàsics com la sanitat o l’educació (a la vegada que es practicava el rescat bancari), els nivells surrealistes de corrupció, la implantació de lleis repressives com la Llei Mordassa, la persecució de sindicalistes… Ens volen en silenci.
Però aquest 1 de maig alçarem les nostres veus. Cridant alt i clar que la guerra de classes no ha acabat, que aquí hi som i hi serem combatent fins a acabar amb l’Estat i el Capital. El millor homenatge és continuar la lluita.

Et proposem unir-te amb nosaltres en els actes de l’1 de maig en el parc de les tres xemeneies a partir de les 10:30 i, més important, organitzant-te en CNT sense alliberats ni comitès d’empresa. Perquè s’escolti la teva veu.

SALUT I BON VIATGE

Share

PRESENTACIÓN DE LA REVISTA “LIBRES Y SALVAJES Nº 4” EN LA CINETIKA

Sale a la calle el cuarto número de la publicación de pensamiento contra la máquina Libres y Salvajes. Este número viene encuadernado, con portada en cartulina y un grabado artesanal en la portada diseñado por J. Ginés (instagram: j_gines_). Agradecemos al colectivo Candao Crew su colaboración para financiar la revista y todas las demás personas que han participado traduciendo, escribiendo, cediéndonos sus textos, corrigiendo,etc… En este número podréis encontrar artículos sobre nanotecnología, defensa de la tierra, resistencias históricas a la máquina, nuevas tecnologías, permacultura, etc… El precio de la revista es de 4 euros, 3 euros para distribuidoras. Puedes hacer tu pedido en blogmoai@gmail.com. Adjuntamos a continuación un extracto de la editorial.

Este número de la revista sale con casi tres años de retraso. Los motivos son varios y nos parece importante nombrarlos. En primer lugar, nuestro tiempo y energía para dedicar al proyecto han disminuido, y gran parte de nuestro esfuerzo se ha dirigido a otro proyecto importante, la creación de una pequeña editorial y distribuidora. Tras la traducción y edición de Ned Ludd y la Reina Mab, de Peter Linebaugh, nos sumergimos en un texto propio, 12 Historias Ludditas, además de la maquetación y edición de otros textos más breves y otros que vendrán. Esto mermó nuestro trabajo en la revista, aunque no fue lo único.
Sí, hay objetivos claros que no varían ni en la publicación ni en nuestras vidas. El odio a quien destruye el planeta, la rabia por la pérdida cada vez más acentuada de autonomía individual y colectiva, por la pérdida de conocimientos milenarios imprescindibles para una vida autosuficiente. La necesidad de conocer momentos, culturas y transformaciones pasadas o presentes que nos ayuden a obtener una visión global del punto en el que nos encontramos y a afrontar los cambios que vendrán. El sabor amargo en la boca al ver cómo quienes se enfrentan a la dominación y pretenden emanciparse de todo estado y autoridad se acomodan y se justifican en el uso inconsciente de nuevas tecnologías esclavizantes.
Hemos visto cómo avances tan recientes como la iluminación artificial o el automóvil han dado paso al panóptico del futuro, la smart city, ciudades inteligentes para autómatas humanos. De la misma manera, el control y dominación de la tierra con los transgénicos ha dado paso a la nano-bio-tecnología mientras científicos y tecnócratas capitalistas campan a sus anchas por el espacio exterior en busca de algún otro recurso que explotar. Queremos y necesitamos conocer cómo han sido y son exterminadas las culturas preindustriales y cómo nuestros predecesores, los ludditas, fueron borrados de la historia y así aprender de ello. Pretendemos ser críticos, que no dogmáticos, con las nuevas tecnologías. El whatsapp y los smartphones se han adueñado de las relaciones sociales, lo cual nos duele, pero nos duele mucho más cuando se apoderan de nuestras amigas y personas afines o cercanas. Algunos de estos temas se tratan en este cuarto número de Libres y Salvajes, mostrando una realidad que nos deprime, nos aboca a la derrota y a la desesperación.
Las posibilidades de romper las cadenas tecnológicas son menores conforme las redes del sistema de dominación se fortalecen y se entrelazan, cerrando sus resquicios. Sin embargo, aún queda algo de animal salvaje en el fondo de muchas personas, un instinto tan natural como inherente que lucha por liberarse en el interior de cada ser. Y un jabalí es más peligroso y más furo si está herido, y nosotros lo estamos. Aún quedan ejemplos de jabalíes que resisten a ser cazados por el mundo moderno y civilizado, aún hay hueco para la autonomía y la desdomesticación, aún podemos ser cimarrones y liberarnos de la correa y el collar que nos han puesto a la fuerza pero que a veces lucimos con orgullo. La resistencia indígena, las luchas en defensa de la tierra, la defensa de los bosques, la recuperación de semillas milenarias, los proyectos de okupación rural, la crítica antitecnológica y anarquista, la recuperación de saberes… Todos estos proyectos e ideas nos motivan, nos hacen volver a la carga y con más fuerza en este envite desordenado y desesperado.

http://archivomoai.blogspot.com.es/

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

150 ANIVERSARIO DE “EL CAPITAL” UNA VISION ANARQUISTA

Este próximo sábado 20 de enero, charla-debaté desde una visión anarquista sobre el libro mas importante del Marxismo, en el Espai jove La Fontana.

La charla irá sobre una exposición de apartados de la obra de “el capital”, se tratarán temas como mercancía y dinero, transformación del dinero, producción de plusvalor absoluto, producción de plusvalor relativo, el salario, y el proceso de acumulación del capital. Se introcucirán además algunas de las bases del marxismo como la concepción materialista de la historia, el método dialéctico, aclarando términos como fuerza productiva, relaciones de producción, superestructura, entre otros. Se planteará además una visión de diferentes autores anarquistas sobre estos planteamientos: Kropotkin, Bakunin y Proudhon. La crítica se centrará en primer lugar en el método de investigación utilizado (método dialéctico vs. método hipotético-deductivo); en segundo lugar se abordará la teoría del valor-trabajo compartida por Marx, Proudhon y Bakunin enfrentándola a la idea de Kropotkin sobre que habría que centrarse en las necesidades de la sociedad en vez de medir el valor del trabajo; por último se abordarán las críticas a la concepción materialista de la história, y leyes como la de la concentración del capital o el fatalismo económico inherente a la doctrina marxista.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

CURTCIRCUITANT LA XARXA

Fa uns dies (el dia 8) durant la suposada “vaga general” es va produir una acció original, i innovadora al nostre país (en altres pot ser fins i tot habitual): es van tallar més de 70 punts de la xarxa de comunicacions, trens i carreteres.

Tot plegat no estava del tot planificat i va néixer d’assemblees de base, assemblees penetrades per partits polítics és cert, però assemblees amb voluntat d’autonomia. La coordinació laxa es posa en manifest per el fet de que, per exemple, a Sants no es van tallar les vies de l’AVE fins a la tarda, en aquest cas la falta de coordinació és un indicador de virtut, d’autonomia…

La manipulació de partits i de posicions autoritàries no és una característica exòtica, qui hagi participat en qualsevol procés que es reclamava assembleari s’ha enfrontat en un moment o altre amb situacions com aquesta, ja sigui el 15M, la constel·lació de plataformes ecologistes, totes les vagues assembleàries (des de ROCA a Panrico)… la única manera d’evitar això és autolimitar-nos, però tots coneixem cassos de manipulacions autoritàries a CSO, Ateneus, Sindicats… és l’autolimitació un bon camí?

Un tema afegit és el nombre relativament baix de persones participants, en contrast amb les megaconcentracions de l’ANC. Molts dels talls estaven protagonitzats per unes desenes de persones (excepte a Girona), en total, simultàniament, no devien haver més de 2 o 3.000 persones, la conclusió és que un o uns grups decidits (no grupuscles) poden aturar un país, una ciutat… un continent?.

Per altra part en d’altres manifestacions més multitudinàries al voltant del “procés”, el paper de la gent era coreogràfic, les persones formant imatges, mosaics, cadenes… per donar sentit a les negociacions i discursos de polítics i jerarques. En canvi als talls de les xarxes el protagonisme era de les persones compromeses amb el tall, que s’enfrontaven amb els seus cossos als conductors i viatgers aturats, negociaven amb ells i que s’han trobat amb la reticència dels polítics i activistes professionals.

Certament si la policia hagués carregat els talls no s’haurien mantingut, al menys en el mateix format… cal recordar com els miners i treballadors reconvertits (manifestants dels més durs) del cantàbric van utilitzar els talls itinerants (tallar i fugir al bosc o al camp en arribar la poli), no estem en una situació com aquella, però poden arribar-hi.

El capitalisme, els estats, les policies… actuen en xarxa, mitjançant, el FMI, la UE, la Europol i la Interpol… resulta evident que sols es pot actuar contra ells interferint les seves xarxes, anul·lant nodes… i com les seves xarxes estan interconnectades qualsevol interrupció afecta al conjunt, no es necessita buscar el node concret, ni la línia dedicada, qualsevol punt afecta. Això pot fer que, al mateix temps que es facilita l’acció directa, aquesta esdevé difusa i global sense necessitat de coordinacions: “no fa falta organització quan la gent està organitzada”.

Hi han molts exemples d’atacs a les xarxes, alguns recents i altres antics, des de l’antiguitat els insurrectes han fet que els camins i els mars fossin insegurs, però nosaltres ens referim a una situació posterior, a una fase de major complexitat, més enllà del camí ral… parlem de les xarxes cada cop més complexes, des de l’aparició del ferrocarril, del telègraf i del telèfon, fins els moderns sistemes en xarxa, internet, fibres òptiques, wifi…

Ja les sufragettes del Regne Unit van identificar la importància de les comunicacions per colpejar al capitalisme patriarcal atacant el sistema postal, abans el desplegament del ferrocarril ja va ser contestat per aquells a qui atropellava.

Si mirem la història recent (i no tan recent) dels estats europeus, especialment l’espanyol trobem multitud d’exemples de talls a les xarxes.

Des de la “guerra del pimiento” el setembre de 1973, en ple franquisme, en que pagesos navarresos van tallar durant hores la carretera Pamplona Zaragoza i la via del tren Barcelona Irún, demanant un preu just a les envasadores per la collita de pebrot.

Fins les lluites contra l’augment del preu del transport, com “toma el metro” a Madrid el 2012, on el 25 d’abril es van aturar 13 combois i el 8 de maig 10, amb centenars d’afectats i un grapat de detinguts, o STOP pujades de Barcelona.

A França i Alemanya, els mesos d’octubre i novembre de 2005, es van interrompre per sabotatge les línies de tren de gran velocitat TGB en diversos punts, sembla que era una protesta contra el transport de residus nuclears a Alemanya, però l’estat francès el va utilitzar per endegar una operació contra “l’anarquisme-autònom”.

Passant per les lluites contra el contracte de joves a França el 2006 contra la CPE (un model de contracte precari per joves) o el 2016 contra la reforma laboral, talls d’autopistes, bloqueigs de ponts.. i invasions de pistes d’aterratge.

No sols s’han pogut bloquejar xarxes de comunicació terrestres: pescadors de tot el litoral de l’estat van bloquejar els port durant l’octubre de 2005, Barcelona, Tarragona, Cartagena, València, Alacant… i sobretot a Màlaga on es van bloquejar els 5 ports de la província. Barcelona es va quedar sense control semafòric el 17 i el 18 de juliol de 1997 (una acció dels treballadors contra l’amenaça d’acomiadaments), els treballadors de manteniment de l’enllumenat del barri de Sant Martí de Barcelona el van deixar a les fosques per defensar-se d’un ERE, per desembre de 2016…

Potser l’exemple més reeixit d’atacs a la xarxa, tant per la seva diversitat, durada i èxits parcials, com per els trets d’originalitat de moltes de les seves organitzacions (https://www.lahaine.org/internacional/curiosa_anarquistas.htm )va ser el moviment piquetero de l’Argentina durant els anys 70/80, un moviment que va crear una identitat pròpia per els més desfavorits, més enllà de la d’aturats, una identitat activa, més activa que la dels obrers amb treball… cert que el moviment piquetero és molt divers, que hi havia sectors lligats al peronisme (mafiosos i filofatxes) i a organitzacions estaló/maoistes i trosquistes, però també tenia un component d’autonomia i d’autogestió de les lluites molt important i influent.

El moviment piquetero va ser un exemple d’organització i una estratègia replicable a tota Amèrica, en els piqueteros argentins hi ha, segurament, la llavor d’accions semblants arreu, especialment a Mèxic.

Les possibilitats sols tenen un límit: la imaginació i la competència… encara cal cercar metodologies noves, però no cal dubtar que les trobarem.

article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

EL LOKAL FA 30 ANYS

Diumenge 28 de maig, des de les 12 fins a les 18h a l’Àgora Juan Andrés C/ de l’Aurora amb Riereta.

12h: Vermút – Debat sobre “Les lluites llibertàries i autònomes als barris i al territori”.
14,30H: Fideuà vegana per l’autogestió.

L’Associació Cultural el Raval- El Lokal som un col·lectiu que neix a l’octubre de 1987 provinent de l’Ateneu Llibertari del Poble Sec i del barri Xino. Començà obrint un espai al centre de Barcelona per la creació i l’experimentació de nous projectes, la trobada de lluites i resistències i la venda i distribució de materials alternatius i de cultura llibertària.

Des dels seus inicis fins avui, ens vam plantejar col·laborar en la reflexió i l’intercanvi d’experiències per posar en qüestió l’estat de coses. La finalitat, caminar cap a una societat lliure i justa des de la contracultura, l’autogestió i la rebel·lia.
El Lokal, dintre de les nostres possibilitats i desitjos, entenem que s’ha de possar al servei de les lluites i resistència del barri, la ciutat i el món.

SALUT I BON VIATGE

 

Share

TRIEM LLUITAR, EL 3 D’OCTUBRE TOTES I TOTS A LA VAGA GENERAL

Els sindicats, organitzacions i col·lectius aquí firmants volem comunicar a les treballadores i al conjunt de les classes populars el nostre posicionament davant els diferents esdeveniments que s’estan produint els darrers dies als carrers de les nostres ciutats i pobles.

Des de fa uns anys hem vist com s’aprofita l’escalada de tensions d’un conflicte, ja històric, per anar tallant els drets fonamentals de la població. Venim d’una tradició sindical i política que històricament ha defensat els drets i les llibertats de la classe oprimida i que ha pres els carrers quan ha calgut lluitar per arrabassar al poder tot allò que ens permeti ser protagonistes del nostre present i futur.

Com a llibertàries i part activa dels moviments sindical, popular i associatiu de Catalunya defensarem sempre el dret d’autodeterminació dels pobles – començant pel nostre. Ho entenem com un principi bàsic del confederalisme, per possibilitar la convivència humana en règim d’igualtat. Tenim clar que tota emancipació plena serà impossible sense el pas previ d’eliminació de l’estructura econòmica que la sustenta, el capitalisme. Mentre això no succeeixi, les condicions de vida de la classe treballadora seguiran sent esclafades per una oligarquia espanyola i catalana que van sempre del bracet per imposar contrareformes laborals i retallades de drets socials.

Tanmateix, volem denunciar la militarització i la repressió que estem patint per part de l’estat espanyol, que tot mostrant la seva cara més crua i autoritària, vol imposar la seva voluntat fins a les darreres conseqüències. Sempre hem estat en contra de qui ha militaritzat Catalunya – i qualsevol territori – per fer front a les grans protestes populars o tot anhel d’emancipació social.

Ens oposem a la repressió de l’estat perquè l’hem patida de forma sistemàtica i continuada en els nostres propis cossos, al carrer i a les empreses. Per això també volem denunciar la naturalesa repressiva de la mateixa Generalitat de Catalunya, la qual en els darrers anys, ha perseguit, colpejat, detingut i empresonat a totes aquelles que no han volgut mirar cap a una altra banda cada cop que els drets civils i humans del poble eren trepitjats. No oblidem la forma en què els mossos d’esquadra ens desallotjaven de Plaça Catalunya, empresonaven i denunciaven a sindicalistes, ens perseguien per participar a la mobilització que envoltava el parlament els dies en què es retallaven els nostres drets socials, o en què a través de macro operatius policials, ens detenien i empresonaven en les recents Operacions Pandora, o morts i mutilacions entre d’altres. Així doncs, no permetrem que ningú ens prengui el que és nostre, porti la bandera que porti.

Per a nosaltres, l’autodeterminació i emancipació dels nostres pobles, viles i ciutats no pot quedar-se solament en la decisió d’un marc territorial concret. La llibertat col·lectiva no serà possible sense l’acció decidida del poble i les treballadores enfront d’un Estat i d’unes elits polítiques que mantenen unes estructures antisocials, heteropatriarcals i opressives, que també estan defensades per alguns actors en l’anomenat sobiranisme català. L’autodeterminació i l’emancipació només seran possibles a través de l’acció insubmisa de les oprimides, que entenguin en aquest fet la defensa i millora de les seves condicions materials de vida. La socialització dels mitjans de producció, de la riquesa i l’eliminació de totes les formes d’opressió, com l’heteropatriarcat i les seves diferents estructures de poder tant explícites com implícites, la més àmplia llibertat de decisió i participació a través de -treure:[la democràcia] l’acció directa i l’autogestió serà el que ens farà realment lliures.

Així doncs, pensem que és el poble constituït com a subjecte polític i de classe, qui ha de servir de fonament per a qualsevol canvi social important i, per tant, celebrem l’extensió d’organitzacions populars de base per practicar desobediència i fer front al context autoritari existent. Volem que aquesta actitud de desobediència i enfrontament a l’autoritat vagi més enllà de la tessitura actual i s’adreci a totes les injustícies a les que estem sotmeses.

Per tot això, fem una crida a les treballadores de Catalunya a participar de les mobilitzacions en defensa dels nostres drets i llibertats, i de forma molt especial a participar de forma massiva de la vaga general convocada pel dia 3 d’octubre. Perquè l’esperit combatiu que recorre històricament aquest indret de la Terra no es doblegarà tan fàcilment, perquè som classe treballadora i volem decidir-ho tot, ara toca sortir al carrer, ara toca lluitar!

Firmen:

CGT Catalunya

Negres Tempestes

Embat, organització llibertària de Catalunya

Heura Negra, assemblea llibertària de Vallcarca

CNT Catalunya i Balears

Oca Negra, assemblea llibertària del Clot-Camp de l’Arpa

Solidaritat Obrera

SALUT I BON VIATGE

Share

SOLIDARIDAD INQUESTIONABLE; DEBATE SOBRE LA REPRESIÓN SINDICAL EN CATALUÑA EN CNT ELCHE

El proximo viernes 29 de septiembre, compañeros de CNT Barcelona se desplazan a Alicante, para participar en un debate con CNT Elche. Se presentara la campaña “Solidaridad Inquiestionable”, y se hablara sobre el movimiento libertario en Barcelona.

El primero de los casos es el del Casino de Poble Nou. En las vísperas de las elecciones municipales de 2015 se produjo un piquete a las puertas del Casino de Poble Nou, donde se estaba celebrando un debate electoral con los que por aquel momento eran los alcaldables a la ciudad de Barcelona. Entre estas personas estaba Xavier Trias, uno de los responsables de la cesión ilegal de trabajadores informáticos de la Generalitat a empresas como IECISA (Informática El Corte Inglés SA). El piquete de la CNT buscaba visibilizar la irresponsabilidad de la Generalitat de Catalunya de incumplir la sentencia favorable a los trabajadores, los cuales estaban siendo apartados de sus puestos de trabajo incluso después de que un juez les diera la razón y dictaminase que debían ser contratados directamente por la propia Generalitat. Durante el transcurso del acto, el piquete fue atacado por un grupo de personas que posteriormente descubrimos que eran Guardias Urbanos vestidos de paisano. Como respuesta, se produjo un corte del suministro eléctrico del debate electoral, por lo que éste estuvo varios minutos sin emisión televisiva. El resultado de todo esto fue la imputación de 2 compañeros acusados de diferentes delitos, agravado de atentado contra la autoridad y delito de alteración de acto electoral.

Una vez cerrado el sumario, la petición fiscal asciende a 2 años y 4 meses para uno de los compañeros, así como el pago de 5.000 € de responsabilidad civil. Al otro compañero le piden 6 meses de prisión. Además la Guardia Urbana se persona como acusación particular, pidiendo 4 años de cárcel y 21.000€ de responsabilidad civil. Finalmente todo apunta a que también se personará el Ayuntamiento de Barcelona, codo a codo con la Guardia Urbana cuando se trata de reprimir trabajadores en lucha.

El otro caso es el del Corte Inglés. A finales de 2015 tiene lugar una campaña de boicot a esta empresa para denunciar su participación en procesos penales contra huelguistas del 29M, así como para visibilizar la política de miedo y represión frente a sus propias trabajadoras, los múltiples casos de machismo empresarial y las conexiones entre la empresa y altos cargos políticos, policiales, judiciales y eclesiásticos. Esta campaña tuvo como consecuencia la detención de 3 compañeros y su posterior imputación por delitos de coacción y obstrucción a la justicia. La petición fiscal contra estos compañeros asciende a 5 años de prisión y 6.500€ de multa a cada uno.

Ambos casos no son más que ejemplos de lo que tristemente se viene consolidando desde hace varios años: un endurecimiento brutal de la persecución contra sindicalistas y trabajadoras en lucha. No se trata de casos aislados. A raíz de la sucesión de huelgas generales que comenzaron en 2011, se cuentan por centenares los trabajadores represaliados en piquetes y conflictos sindicales. Algunos medios hablaban de la mayor ofensiva contra el sindicalismo desde tiempos de la dictadura. Prácticamente todos los conflictos laborales en los que se realizan acciones más allá de las estrictamente jurídicas acaban con imputaciones penales y algunos de ellos ya con condenas firmes: huelgas generales, huelga minera, conflicto de Coca Cola, trabajadores y estudiantes de la UAB, tabajadores de Arcelor, mineros de Zarreu, montaje del 14N en Logroño, sindicalistas de AirBus, jornaleros andaluces… La lista es interminable.

Bajo nuestro punto de vista este endurecimiento de la represión no es casual. Se trata de una maniobra política para acabar con lo poco que queda. Desde hace tiempo ya venimos escuchando voces que desde los despachos de las empresas claman por una regulación estricta de las luchas laborales, a través, principalmente, de limitar el derecho a huelga, pero también limitando e incluso imposibilitando las luchas colectivas en los centros de trabajo, los piquetes y la acción directa. Y esta situación que se vive en el contexto laboral tiene una versión equivalente en el ámbito sociopolítico: para el Estado, a través de policías, fiscales y jueces, el sindicalismo es coacción y los movimientos políticos y sociales son terrorismo.

No vamos a caer en la trampa de declararnos inocentes a cualquier precio. Reconocemos el conflicto y renegamos de una idea de sindicalismo canalizada hacia la única opción de los juzgados. La lucha obrera nunca se ha limitado a poner denuncias y no podemos permitir que se convierta en eso, más aún si cabe en un momento como el actual, en el que cada vez tenemos menos garantías: leyes más estrictas, menos derechos y sentencias más desfavorables. Hace unos meses nos golpeaba la noticia de que un juzgado había avalado la contratación de empresa externas para la cobertura de los servicios que se dejan de prestar en una huelga. Con ejemplos así ¿podemos permitirnos cambiar la lucha en las calles y en los curros por los juzgados?

Lo hemos dicho mil veces, frente a la represión sólo vale seguir luchando. Nos negamos a callarnos frente a los despidos y sanciones. Nos negamos a mirar hacia otro lado frente a la precariedad, los contratos temporales y los sueldos miserables. Nos negamos a consentir el acoso laboral o las discriminaciones de género, raza u orientación sexual. Mucho más que la cárcel, nos asusta la condena a una vida de sumisión y miseria.

Por todo ello con este comunicado os pedimos que os solidaricéis con los trabajadores represaliados, que difundáis el caso para que más gente sea consciente de que esto es un ataque contra todas y todos, que apoyéis las movilizaciones que se convoquen… Pero sobre todo, que os organicéis, que alimentéis el movimiento obrero en los curros, en los barrios y en los pueblos. Ellos tienen cárceles, policías, fiscales, políticos, jueces… Pero nosotros somos muchos más, y siempre seremos muchos más.

Libertad anarcosindicalistas represaliados.
#solidaridadincuestionable

En las luchas obreras, el conflicto es ineludible. La solidaridad inquiestionable.”

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

18è ANIVERSARI DE LA CNT CORNELLÀ

Per Septembre, tenim el orgull de celebrar el nostre 18è Aniversari. 18 anys de lluita contra la explotació laboral, contra la burgesía i contra l’Estat. 18 anys de confrontament, de no rendir-se, de derrotes i victòries. 18 anys en els que hem estat al costat de les treballadores al seus llocs de treball. 18 anys sent treballadors combatius y solidaritzant-nos amb la resta de companys de classe de la professió que siguin.

Perque la lluita no ha d’acabar mentre hagi un sol explotador.

http://cornella.cnt.es/web/

SALUT I BON VIATGE.

Share