Arxiu de la categoria: *HISTORIA URBANA

LA BRETXA DE SANT PAU

Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrersse l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.

 Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina. 

 15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.

 Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar . Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.

Barricada al Paral · lel. La foto està presa molt de matí, poc després dels combats. Probablement el dia 20 o el 21. En primer terme, un pirulí ple de cartells. Destaca el que anuncia l’Olimpíada Popular, que s’havia d’haver inaugurat el diumenge, 19 de juliol. Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
 En això estaven equivocats. Durant tot el matí les forces de la CNT van realitzar diversos intents per recuperar l’esplanada des carrerons del Barri Xino. Encara que, amb molt poc èxit i algunes víctimes. El lloc estava molt ben defensat. Per això, era necessari avançar de portal a portal des dels carrers Tàpies, Sant Pau, Lleialtat o Nou de la Rambla, que estaven batudes per foc de metralladora des de l’avinguda i la ronda de Sant Pau. Si algun valent aconseguia arribar al Paral · lel, i pretenia creuar-lo, havia de córrer més de pressa que les bales, o, enganxar-se a terra, com una llamborda. Cap a migdia, van aconseguir accedir als terrats d’alguns edificis amb vistes al Paral · lel. Ho van fer entrant per les portes posteriors d’alguns bars. Gràcies al foc de cobertura que es va poder realitzar des d’allí, per fi van poder assolir els carrers del Poble-sec Els militars estaven envoltats. Garcia Oliver explica així el final de l’assalt:
 Els militars, en derrota, es van anar replegant als pisos de l’edifici en la part baixa funcionava el music hall Moulin Rouge. Escalant per les escales de les cases del davant, a l’altra banda del Paral · lel, des dels terrats i des de dos angle de tir, arrasem els balcons de l’últim pis, fins que lligat a la punta d’un fusell va aparèixer un drap blanc en senyal de rendició . Amb tota cautela ens aproximem, enganxats a les parets, fins a arribar a l’ampli portal de la casa. Allà hi havia uns sis oficials, en camisa, bruts de pols, els punys tancats al llarg del cos, mirant a terra, sorruts, ferms, gairebé trepitjant amb les puntes dels peus. Segurament esperaven ser afusellats en l’acte.

Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:

 El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.

Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.

La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.


FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938) 

 De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.

 La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtatde la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

Share

ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”
 
 
 
REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 
 
-Bon dia, cap on vol anar?
-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.
-Perdoni… però on queda això?
-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.
– I on es trobava?
– Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí…hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.
I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc…?
Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).
O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?
-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.
 
 
 
EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA
 
Que era el Parapet del Camp de la Bota?
   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.
El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada “en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico…”
 
 
 
 
Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).
En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.
A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la Memòria de la Presó de dones de Les Corts“, presó on va estar tancada fins la seva execució.
El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.
Segons hem pogut llegir:
   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d’afusellament s’han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d’evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d’execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l’arribada del camió”.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
 
 
Sumari judicial de comdemna a mort
 
 
 
Sentència de pena de mort
 
 
 
 
 
                                           Lliurament al piquet d’execució
 
 
 
 
 
Causa de la mort: “hemorragia interna”
 
 
 
 
 
Diligencia d’execució i inhumació
 
 
 
 
Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona
 
 
 
Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.
Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:
El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia…” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.
Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.
 
 
Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat







COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?
Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.
 
 
 
 
 
 
ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?
 
Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.
Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. 
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.
AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?
Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”
 
(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)
 

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.
NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.
 
 
UNA SALUTACIÓ FRATERNAL
 

Les fosses del silenci 1

Share

ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA

El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat, foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment, es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona en aquells anys. 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota.



ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA



   Fa segles el Camp de la Bota era un espai de ningú, un ampli camp despoblat entre Sant Martí de Provençals (Barcelona) i Sant Adrià de Besòs, on normalment anava gent de la zona a pescar. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
 Cal indicar que en les rodalies de la Ciutadella es feien pràctiques d’artilleria durant el segle XVIII. A mitjan segle XIX es van instal•lar diverses fàbriques i habitatges, un fet que va provocar la marxa dels artillers en direcció a llevant.
Els francesos durant l’ocupació napoleònica van instal·lar un camp de practiques de tir, la paraula butte en francès vol dir turó o promontori (en relació al pendent de sorra o parapet que es va construir) i d’aquí es probable l’origen del nom Camp de la Bota. Aquest paratge aïllat i lluny de la ciutat era idoni per aquest fi.
Cap el 1858 aquest terreny costaner comptava ja  amb una caserna militar com escola de pràctica d’artilleria i amb un mur o parapet amb fonaments ja de 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les practiques de tir. La caserna coneguda com “El castell de les Quatre Torres” havia estat construïda per ordre de Juan Zapatero, Capità General de Catalunya, el qual no tenia molt bona premsa, batejat “el Tigre de Catalunya” quan fou Governador militar, per la seva fama d’home cruel, simplista i arbitrari en les seves actuacions repressives contra el poble. Actualment aquesta caserna ocuparia el que és avui l’edifici del Fòrum.




Molt a prop, a la part de Barcelona abans de la Riera d’Horta (actualment Rambla Prim) hi havia l’assentament originari de barraques, el barri Pekin, on es They lived in extremely poor conditions in the Camp de la Bota where the Forum is sited today .vivia en condicions d’extrema pobresa. Deu el seu nom per que cap a l’any 1870 varen instal•lar-se famílies xineses que eren pescadors immigrants potser fugint de les guerres de l’Opi, i l’agitació a les Filipines. Aquests sent assimilats per la gent de Barcelona van donar nom al barri. El barri amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 va atreure treballadors nouvinguts així com famílies desplaçades del barri de la Barceloneta. 
 Entrat al segle XX, cap allà els anys 20 el litoral fou arrasat per un temporal, però abans del 1929, l’Exposició Internacional estava en marxa  i la necessitat de ma d’obra va atreure novament treballadors de la Península, la major part d’Andalusia que es van instal·lar al voltant del Castell, malgrat ser un lloc despoblat i a la vora del mar.
On hi havia el Parapet, a tocar de la riba de la platja, es on ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià i la Ronda Litoral. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.


SALUT I BON VIATGE




Share

EL CAMPO DE LA BOTA

Uno de los lugares más conocidos y donde surgen muchas carreras para el taxista de Barcelona es “el Forum”, conocido porque hay varios hoteles importantes, un centro comercial y como no “dos paradas oficiales de taxi”. El Edificio Fórum, ahora denominado Museu Blau, es un prisma cuya base es un triángulo equilátero de 180 metros de lado y 25 de altura. Fue diseñado por los arquitectos suizos Jacques Herzog y Pierre de Meuron. Se sitúa en el inicio de la avenida Diagonal de Barcelona y constituye el principal emblema del Fórum Universal de las Culturas celebrado en el año 2004.

Bajo este majestuoso e imponente edificio “Forum” de las culturas, se esconde un lugar, una historia que para unos no existe, otros han intentado borrar , y otros  siguen justificando lo que paso en este lugar llamado “El Campo de la Bota”. En el límite del municipio de Sant Adrià del Besós con el distrito de Sant Martí de Provençals existió el espacio suburbial llamado Camp de la Bota.

En este “Campo de la Bota” que muchos quieren que olvidemos, fue uno de los escenarios más importantes  de represión en Cataluña durante el franquismo.

Campo de la Bota, cuyo nombre provenía del tiempo de la ocupación napoleónica recordando al término “butte”, nombre francés para designar los terraplenes levantados para las prácticas de tiro. En 1858 se construyó en él el castillo “de las Cuatro Torres” por el capitán general de Catalunya, Juan Zapatero, apodado “el Tigre de Catalunya”cuando fue Gobernador militar, por su fama de hombre cruel, simplista y arbitrario en sus actuaciones represivas contra el pueblo. El edificio se convirtió en la Escuela de Práctica de artillería hasta el inicio de la Segunda República. El arenal del Camp de la Bota, con el parapeto o paredón de tres metros de alto por cuarenta de largo, fue utilizado como lugar de fusilamiento primeramente por las autoridades republicanas durante la guerra civil. Allí llegarían a ser ejecutados cuarenta y cuatro militares rebeldes en septiembre y octubre del 1936, y posteriormente se documentan que entre 1939 y 1952 fueron fusiladas por el régimen franquista allí 1717 personas, 1.706 hombres y 11 mujeres. Se trataba de personas que no tenían la evidencia de que su vida estaba en peligro y fueron víctimas de la delación y la venganza.

Entre estas 11 mujeres figuraba Nieves Bouza Gil, de 22 años, que vivía en el Poblenou, afiliada a la CNT . Detenida por la delación de un vecino, fue juzgada por procedimiento sumarísimo el 26 de abril de 1939 y ejecutada el 26 de Mayo. No se le conocía ningún delito de sangre, simplemente como miliciana de retaguardia en labores auxiliares (cocinando y lavando ropa) en el castillo “de las Cuatro Torres” hasta que el gobierno central de Largo Caballero decide acabar con la emblemática figura de “la miliciana”, figura que precisamente le costaría la vida a la joven Nieves Bouza. Su caso es citado y bien documentado en la “Memòria de la presó de dones de Les Corts”, cárcel donde estuvo encerrada hasta su ejecución.

Cinco anarquistas fueron los últimos ejecutados en el Camp de la Bóta, dos meses antes del Congreso Eucarístico. 

El final de los días de la muerte. Josep Maria Huertas.

Barcelona. Cinco anarquistas fueron los últimos fusilados en el Camp de la Bóta, después de 13 años de ejecuciones. Pere Adrover, Jordi Pons, Josep Pérez, Genís Urrea y Santiago Amir cayeron bajo las balas en la madrugada del viernes 14 de marzo de 1952, dos meses antes de que comenzasen los fastos del Congreso Eucarístico. Presionado por el ambiente que se vivía en la Toulouse de los años 50, feudo de los anarquistas españoles exiliados, el arzobispo de la ciudad, monseñor Soliège, amenazó con no trasladarse al encuentro religioso de Barcelona si persistían las ejecuciones.

El historiador Josep Maria Solé Sabaté contó con paciencia los fusilamientos en Cataluña tras la Guerra Civil, entre 1939 y 1952, y la suma le dio la escalofriante cifra de 3.385 víctimas, de las que 1.689 habían sido fusiladas en la apartada playa del Camp de la Bóta, que era al mismo tiempo un barrio de barracas. “Sus habitantes más veteranos me explicaban los recuerdos de aquellos días en que el lugar se utilizaba para tan macabros fines”, evoca Rosa Domènech, asistenta social en los años 60 de aquel desdichado suburbio.

La costumbre de fusilar en el Camp de la Bóta surgió en los primeros meses de la guerra. Jaume Miravitlles, comisario de Propaganda de la Generalitat, recomendó cambiar el lugar de los fusilamientos de los militares sublevados en julio de 1936, los fosos del castillo de Montjuïc, para evitar la morbosa asistencia de público. Alguien sugirió el Camp de la Bóta, donde existía un parapeto que había sido un campo de tiro para soldados. El 4 de septiembre de 1936, tres militares condenados a muerte fueron pasados por las armas en el lugar. La tanda de ejecuciones duró hasta el 18 de octubre de ese mismo año, y fueron 45 los oficiales ejecutados allí, ya que a partir de esa fecha se volvió a fusilar en Montjuïc.

El escritor E. J. Hughes, autor de un libro sobre la España de Franco, comenta que se volvió al lugar en 1939 al optar por “lugares retirados donde el ruido de las ráfagas no turbase la ‘tranquilidad’de la población”. El primero de los 1.689 ejecutados en el Camp de la Bóta durante el franquismo fue el abogado Eduardo Barriobero, diputado y masón que había presidido tribunales durante la guerra. Su sentencia de muerte se cumplió el 14 de febrero de 1939, y fue otro 14, el de marzo de 1952, trece años y un mes después, cuando el Camp de la Bóta pasó a ser tan sólo un suburbio de barracas junto al mar.

Los recuerdos que han quedado suelen ser los de los allegados de las víctimas. Carme Alba evocaba cómo, al enterarse de que su hermano Otili, militante del PSUC, había sido fusilado otro día 14, el de mayo de 1941, se trasladó rápidamente a la fosa común, adonde eran llevados los ejecutados. “Había unas cajas precintadas y me dijeron cuál podía ser la suya, pero no me la dejaron abrir. Al día siguiente volví con un martillo y una escarpa, hasta que pude introducir la mano, y la saqué con papeles y fotos que eran de él, y que los habían colocado encima del cadáver.” Carme logró que los compañeros de trabajo de su hermano, de la empresa Rivière, construyesen una pequeña tumba en el sobrecogedor marco de la fosa común, hoy Fossar de la Pedrera.

Juanito Cuadrado se salvó en el último minuto, cuando todo estaba a punto de que el pelotón disparase. Llegó el indulto en el momento oportuno. Cumplió 24 años de cárcel y volvió al Camp de la Bóta junto al periodista Miquel Villagrasa para ver cómo en el lugar donde estaba el parapeto fatídico construían la depuradora del Besòs. “Recuerdo pocas cosas, seguramente por la angustia que pasé,” explicaba. “Me viene a la memoria el parapeto, que era una rampa de tierra rojiza, supongo que por la sangre.”

JUSTÍCIA, NO VENJANÇA

El historiador Joan Corbalán ha publicado Justicia, no venganza. Los ejecutados del franquismo en Barcelona (1939-1952) (Cossetània Ediciones, 2008), un libro con el que recuerda a los 1.717 ejecutados en Barcelona por el franquismo entre 1939 y 1952. Son 1.717 casos documentados detrás de los cuales está la historia silenciada y escondida de familias que todavía tantos años después se plantean interrogantes sobre los cuales pasó y cómo pasó. A través de la documentación se ha podido dar una respuesta sobre cómo se legislaba, organizaba y se ejecutaba la represión franquista. Además, se ha dado la oportunidad a las familias para que expliquen su historia, que siempre había quedado en un ámbito reducido, familiar o local.

“El cumplimiento de las condenas de muerte se llevaba a cabo tan pronto como se recibía el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco. Los republicanos eran trasladados desde la prisión Modelo de Barcelona al Campo de la Bota (situado en la playa), normalmente en grupos de 20 personas; allí les esperaba un piquete de la Guardia Civil, les colocaban delante de un muro de piedra que había en la playa (un rompeolas), cuando el oficial daba la orden de disparar, éstos obedecían y los prisioneros eran fusilados sin previo aviso a las familias, que, cuando iban a la prisión, se enteraban de la mala noticia”, se explica en el libro.

“La arena de la playa quedaba impregnada de rojo de la sangre de aquellos hombres y mujeres a los que se les arrancó de cuajo la vida para defenderlas libertades de un pueblo  que no se resignaba a someterse al fascismo. Los cuerpos sin vida eran colocados en cajas de plátanos y cargados en un camión todos amontonados, como se hace con los animales cuando salen del matadero; acto seguido, eran trasladados al Cementerio de la Pedrera del Cementerio de Montjuïc de Barcelona, donde se les enterraba como perros”.

 El libro de Joan Corbalán, que se presenta en tres grandes bloques: la represión, testimonios y datos de las 1.717 personas que fueron ejecutadas, aporta documentación, opiniones de familiares e incluso cartas que alguna de las víctimas envió antes de morir.

Una de ellas es la que Miquel Castel escribió a su mujer y sus hijos, cuando sabía que se acercaba el día de su ejecución. La carta dice lo siguiente:

Queridísima Emilia e hijos:

Deseo disfrutéis de buena sdalud, yo hasta hoy bien, pero no creo que esto siga por mucho tiempo.

Temo que estos 8 o 15 días primeros de agosto, tal vez mañana día primero, en fin, no lo sé, pero todo parece indicar que van por liquidar los que pasaron por Consejo de Guerra el mes de Mayo y si no se ha conseguido el indulto, desgraciadamente puede darse todo por terminado.

En las vuestras me percato de la confianza que teneis en las gestiones que se hacen, pero os he dicho y repito que os mienten. Dios quiera que me equivoque, pero desgraciadamente presiento que se confirmará lo contrario.

Un día de estos debe nacer vuestro hermano, a quién no podré conocer ni disfrutar, que de ser así, lo dejo en en vuestras manos el cuidarlo y quererlo. Tampoco podré veros crecer, haceros adultos y seguir sin pausa velando por el porvenir de todos vosotros.

Y sobretodo quereros, mantened siempre una cordial y estrecha relación y quered a vuestra madre sobre todas las cosas, ayudadle en lo que haga falta, que no tendrá otro consuelo que el vuestro, el consuelo de los buenos hijos, sed buenos que Dios os ayudará.

He recibido la carta del 20. Ya no puedo escribir más.

Recuerdos y abrazos para todos. Adiós querida esposa, adiós queridos hijos.

 El mismo año 2004 en que en este espacio de fusilamientos se celebraba el Fórum Universal de las Cultures y donde desde las obras se había retirado una placa en su recuerdo, el artista multimedia Francesc Abad inicia una exposición itinerante concebida como un “trabajo en curso” en que a partir de datos históricos se pide a los familiares de los fusilados aporten documentación, fotos y demás datos. Un proyecto que desde el recuerdo se convierte en una denuncia del evento como un mecanismo ideológico de ocultación y despolitización, un proyecto que va creciendo contra esa voluntaria pérdida de la memoria. La placa fue repuesta de nuevo y al gran trabajo divulgativo y de investigación de Francesc Abad.
Del Camp de la Bóta no quedan más que los recuerdos y un monumento, “Fraternitat”, al final de la rambla Prim. La Associació de Ex Presos Polítics no acude nunca, porque les desagrada la dedicatoria, limitada a los caídos en la Guerra Civil. Enric Puvill, secretario de la entidad, ha pedido que añadan “que el monumento honra a los ejecutados entre 1939 y 1952. Hasta que el Ayuntamiento no repare ese lamentable olvido, no es nuestro monumento”. 
 
SIN MIRAR ATRÁS, PERO SIN GANAS DE OLVIDAR
JUSTICIA PARA LAS VICTIMAS DEL FRANQUISMO

ENLACES:

Memòria de la presó de dones de Les Corts

 http://www.francescabad.com/campdelabota/

SALUT Y BUEN VIAJE.

Les fosses del silenci 2

Los crímenes impunes del franquismo

 

Share

EL CASO SCALA

El otro día bajaba con el taxi por la calle Balmes y un poco antes de llegar a la calle Consell de Cent me para un hombre, y me pide por favor que lo lleve a la calle a Consell de Cent con paseo Sant Joan, así que puse el taxímetro y cogí la calle Consell de Cent . Una carrera bastante fácil y corta pues era todo recto por la conocida calle Consell de Cent hasta llegar a paseo Sant Joan, estas calles están en el distrito del Eixample de el barrio Dreta Eixample, pero algo me decía que hay algo más, mientras abanzaba con el taxi esas calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan me hacían recordar algo, no sabia el que, pero estaba seguro de que estaba relacionado con algo importante.

Mi cabeza no paraba de darle vueltas intentando relacionar esas calles Consell de Cent, Paseo Sant Joan intentando recordar alguna cosa que me era familiar, pero no conseguía recordar nada, así estuve toda la carrera con esa inquietud en mi cabeza, hasta que llegamos a nuestro destino. El hombre muy amable me dice que pare en el “chaflan” de las calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan en el lado mar, y así lo hice, mientras el hombre buscaba en su cartera el importe de la carrera, me quede mirando el edificio que estaba enfrente justo delante del “chaflan” y entonces me di cuenta , empecé a recordar…

Si fue aquí donde paso <Oiga quiere cobrarme por favor no tengo todo el dia> dijo el hombre, me había quedado embobado mirando ese edificio, cobre el importe de la carrera y le di las gracias al hombre que respondía de la misma manera y se bajaba del taxi. Yo continué mirando ese edificio, que eran unos pisos, un edificio nuevo reconstruido, si fue aquí donde paso  fue en este “chaflan” de las calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan donde tubo lugar unos de los sucesos más oscuros y dificiles de la transición española, fue justo en este edificio donde se cometió una de las mayores infamias y montajes de la historia de este país, unos sucesos preparados y orquestados por el estado para manipular a la sociedad española “el caso Scala”.

Para hablar del “caso Scala” tenemos que volver al año 1978, 2 años antes el 20 de noviembre de 1975 (un gran día) moría el mayor genocida que ha conocido España, “el dictador Francisco Franco Bahamonte” con la muerte de este asesino, en España empezaba la llamada “transición española” o más bien la reconducida transición española, una transición que nos han vendido como un modelo de reconciliación transparente y pacifico, una transición llena de mentiras, de montajes, de muertos, de torturados, de deportados. En 1977 con la “Ley para la reforma política” se legalizan los partidos políticos y los sindicatos, el 25 de octubre de 1977 se firman los “Pactos de la Moncloa” acuerdos firmados entre el gobierno de Suarez y los partidos políticos con el apoyo de la patronal y el sindicato CCOO (con la posición de algunos sectores del mismo sindicato) y el rechazo rotundo de los sindicatos UGT y CNT .Los Pactos de la Moncloa crearían las condiciones sociales para la Constitución de 1978, que consagraría la inviolabilidad de la propiedad privada de los medios de producción y la economía de mercado.

El domingo 15 de enero de 1978 la CNT organizó una manifestación en Barcelona contra la firma de los Pactos de la Moncloa y las elecciones sindicales. En la misma se juntaron alrededor de 10.000 trabajadores que seguían oponiéndose a ese pacto social y que era prueba evidente de la gran capacidad de convocatoria que tenia la CNT en aquellos momentos.
A las 13:15 horas, terminada la manifestación, tuvo lugar un ataque con cócteles Molotov contra la sala de fiestas más conocida y de más éxito de Barcelona en aquellos momentos, la sala “Scala”. El resultado inmediato fue la muerte de cuatro trabajadores de la sala: Diego Montero, Bernabé Bravo, Ramón Egea y Juan Manuel López; tres de los cuales eran afiliados de la propia CNT.

Por aquellos días podría decirse que los ciudadanos estaban en cierto modo acostumbrados a las noticias de atentados terroristas. A nadie asombraba el asesinato de policías o militares, los coches-bomba y demás actos que resultaban casi habituales en aquella época. Sin embargo, un atentado contra una sala de fiestas era algo que resultaba inverosímil por lo absurdo y disparatado de la idea. Probablemente por ello en los primeros momentos se aventuraron toda clase de hipótesis. Algunos medios achacaron el atentado a vulgares asesinos, otros lo relacionaron con cuestiones particulares relacionadas con la sala de fiestas, algunos llegaron a establecer una relación con la campaña en pro de la libertad de expresión que por aquel entonces se desarrollaba en solidaridad con el dramaturgo Albert Boadella.
La duda y la incredulidad siguió siendo la tónica general para la inmensa mayoría hasta que, tan sólo cuarenta y ocho horas después, el martes 17 de enero un comunicado de la policía informó de la detención de todos los presuntos autores del atentado, a quienes inmediatamente se les relacionó con la CNT.

«Un comando de la FAI (Federación Anarquista Ibérica), integrado por tres sujetos en cuyo poder se ha hallado asimismo documentación que les acredita como afiliados a la central sindical CNT ha sido autor, según la Jefatura de Policia de Barcelona, del atentado contra el restaurante-espectáculo Scala.»

Agencia Pyresa

Efectivamente, los detenidos eran todos afiliados a la CNT y poco antes del atentado habían participado en la manifestación. Al finalizar la manifestación -según la policía- los acusados se habían dirigido a la sala de fiestas lanzando contra ella seis cócteles molotov que ocasionaron el incendio y la muerte de los cuatro trabajadores que se hallaban dentro. De esta manera quedó establecida la relación de los detenidos con la CNT y el atentado con la manifestación. Bajo la dirección del gobernador civil José María Belloch y del comisario Francisco Álvarez, empezaron las detenciones en los medios anarcosindicalistas.

Sin duda lo que más sorprende es la insólita eficacia policial que había permitido encontrar a los culpables entre las 10.000 personas que aproximadamente participaron en la manifestación. Cómo consiguió la policía barcelonesa este alarde de perfección es algo que no se llegaría a saber hasta algún tiempo después. En aquel momento sólo dio lugar a toda clase de conjeturas que tenían como común denominador la sospecha de que detrás de todo había gato encerrado. Con el tiempo esa sospecha se acabaría convirtiendo en certeza.

Comienzo de la campaña orquestada contra el movimiento libertario

Los detenidos fueron debidamente acusados y procesados, pero eso no detuvo la operación policial. Muy al contrario, en los días posteriores fueron detenidas alrededor de 170 personas más, al mismo tiempo que se desataba una imponente campaña de descrédito contra la organización confederal por medio de los medios de comunicación y de los aparatos represivos del estado, que vieron la ocasión de amordazar y destruir la única fuerza con cierto peso social que amenazaba la amplia operación de blanqueo de la dictadura franquista y de los propios franquistas. Dicha operación pasaba por los Pactos de la Moncloa -a los que ni asistieron ni fueron invitadas las fuerzas sindicales, aunque luego la mayoría de las mismas los aceptaran- destinados a hacer recaer sobre las espaldas de la clase trabajadora el grueso de la crisis económica que se estaba viviendo, a costa de fuertes recortes salariales, subidas de impuestos sobre el consumo y pérdida de derechos laborales y a la vez sentar las bases de los cambios políticos que deberían llevar a la Constitución de 1978, fruto de un gran pacto entre el franquismo y una nueva clase política emergente ávida de poder.

 

La CNT, reacia al conjunto de dichos pactos y reacia, sobretodo, a olvidar el pasado y a renunciar a exigir cuentas al franquismo depurando todo el aparato estatal, ya fuese político, policial, judicial e incluso cultural, se había convertido en el gran objetivo a batir.
El simple hecho de aparecer en la agenda de teléfonos de algunos de los acusados o de una persona relacionada con alguno de los acusados se convirtió en motivo suficiente para ser detenido. Después de ser interrogados y pasar alguna noche en el calabozo, los detenidos eran puestos en libertad sin cargo alguno. Resultaba evidente que la policía no buscaba nada ni a nadie -ya tenían a los culpables- se trataba simplemente de amedrentar a los cenetistas y de ahuyentar de la organización a miles de trabajadores afiliados que, si bien se identificaban con la línea sindical de los anarconsindicalistas, no estaban dispuestos a llegar demasiado lejos en su adhesión, ni mucho menos a desafiar una represión policial de aquella envergadura.

La cosa no era de broma, las noticias de nuevas detenciones crearon un ambiente de inseguridad en gran parte de la afiliación. Por otra parte, la certeza de la implicación de la CNT en el atentado fue afianzándose en la opinión pública, lo que provocó un serio deterioro en la imagen de la organización y de los anarquistas por extensión. Si a esto añadimos las noticias de agresiones y asaltos por parte de grupos fascistas, que en aquellos días se incrementaron de forma muy considerable, podemos hacernos una imagen aproximada de la situación. Ser libertario en aquellos momentos se convirtió en algo bastante desagradable. Los medios de comunicación lo hicieron impopular, la policía y los grupos de la ultraderecha lo hicieron peligroso. Como consecuencia, se fueron debilitando las filas cenetistas, abandonadas por muchos trabajadores.
Ni que decir tiene que los Pactos de la Moncloa pasaron a un segundo plano.

 El montaje policial sale a luz

La vista del caso tuvo lugar en diciembre de 1980. Los abogados defensores solicitaron que el ministro de gobernación, Rodolfo Martín Villa, compareciese a declarar, pero no lo hizo. Tampoco lo hizo Joaquín Gambín, confidente de la policía y responsable del incendio del Scala según la defensa. Gambín había logrado fugarse de la prisión de Elche en extrañas circunstancias y, a pesar de que tenía varias órdenes judiciales de busca y captura, la policía no pudo dar con su paradero.
La posición de la defensa apuntaba hacia un montaje policial orquestado mediante confidentes infiltrados en el sindicato CNT con el objetivo de desacreditar al sindicato ante los trabajadores y evitar así su progresión en Cataluña. La sentencia condenó a José Cuevas, Xavier Cañadas y Arturo Palma a 17 años de prisión como autores de un delito de homicidio involuntario y por fabricación de explosivos; Luis Muñoz fue condenado a dos años y seis meses por complicidad, y Rosa López, a 5 meses por encubrimiento. El recurso presentado por los abogados defensores, por quebrantamiento de forma y denegación de pruebas por la no comparecencia de Martín Villa en la vista, fue rechazado por el Supremo.

La presión sobre la policía por el asunto Gambín se multiplicó a raíz de la vista y de las exigencias, en aquel sentido, del indignado fiscal del caso, Alejandro del Toro, que desde instancias judiciales conservadores fue acusado de “simpatizar con los anarquistas”. Con el paso de los años se fue descubriendo el papel crucial y decisivo que desempeñó Joaquín Gambín, el Grillo, o también conocido como el Rubio o el Legionario, en este asunto. Como se llegó a demostrar, fue él quien se infiltró en la CNT para dirigir el atentado. La presión de la prensa sobre la policía y la ausencia de Gambín en la vista del caso hicieron levantar sospechas sobre las verdaderas causas del atentado, provocando incluso desavenencias entre el Ministerio Fiscal y algunos miembros de la judicatura. Finalmente, a finales de 1981, Gambín fue detenido por la policía tras un tiroteo en Valencia. El Caso Scala volvía a abrirse.
La segunda vista del Caso Scala Barcelona, en diciembre de 1983, solo tuvo un acusado: Joaquín Gambín. La sentencia lo condenó a 7 años de prisión por acudir a la manifestación con armas y por preparación de explosivos.

 Tras las cenizas del Scala

El Caso Scala fue la punta de lanza de la gran represión que se abatió sobre el movimiento libertario, en momentos de cierta debilidad organizativa y estructural debido a las evidentes divisiones que se estaban ya gestando en el seno de la anarcosindical.
Como posteriormente escribiría Xavier Cañadas Pérez, uno de los encausados y encarcelados durante ocho años por el Caso Scala:

< Esta relación de hechos, documentalmente contrastados, arrojan un tal cúmulo de datos que permiten afirmar que el Caso Scala constituye el punto de inflexión de una dinámica de represión, políticamente concebida y previamente estudiada en los altos niveles del Gobierno, pues dichos hechos escapan a la competencia exclusiva de un estamento, de una sola brigada o servicio policial, de un solo magistrado, de un solo Ministerio.>

 La intensificación de la persecución polical contra el movimiento libertario fue alarmante. El 13 de marzo de 1978 murió Agustín Rueda, preso en la cárcel de Carbanchel, a consecuencia de la paliza que le propinaron un grupo de funcionarios de prisiones. Tres meses después Agutín Valiente falleció en Almeria mientras intentaba evitar una detención polical.En junio de 1979 el cenetista Valentín González murió por el impacto de una pelota de goma lanzada por la policía al reprimir la huega de los trabajadores del Mercado de Abastos de Valencia. Pero la represión no terminó aquí.

Ante esta situación creció el número de compañeros que optaron por la violencia como respuesta a la denominada nueva represión democrática. En febrero de 1978 se detuvo en Barcelona, Valencia y Madrid a veintidós personas acusadas de pertenecer a los Grupos Autónomos, en abril cuatro trabajadores de la SEAT de Barcelona fueron detenidos acusados de formar el Ejército Revolucionario de Ayuda al Trabajadoar (ERAT), al mes siguinete cayeron una docena de compañeros en Valladolid y ese verano continuaron las detenciones. En febro de 1979 hubo once nuevos detenido, en mayo uno más en la Junquera y en junio hubo una amplia redada contra la Federación Ibérica de Grupos Anarquistas (FIGA) en varias ciudades de la península, en agosto se produjeron cuatro nuevas detenciones en el movimeinto libertario barcelonés y en octubre otras tres en Madrid. En noviembre hubo dos heridos de bala en Valencia que pertencáin a los Grupos Autónomos Anarquistas, acusación que se repitió contra otros cuatro anarquistas detenidos en el mes de diciembre de 1979.
La ofensiva de estos miltiantes libertarios alimentó la intoxicación de los medios de comunicación, que, por jemplo, asociaban a los Comado Autónomos Anticapitalistas con ETA, y aumentó el aislamiento de la CNT y del resto de organizaciones anarquistas. Ya no había base social para revolución alguna y el movimiento libertario se fue quedando solo en la lucha por una transformación social más profunda.

El Caso Scala marcó el fin del crecimiento espectacular de la CNT y del movimiento libertario, y el inicio de su decadencia acelerada. Supuso el frenazo de una organización que crecía a ojos vista, el acentuamiento de sus divisiones y un descrédito que arrastró la organización confederal que quedó ampliamente desautorizada socialmente y prácticamente neutralizada: se consumó el gran Pacto de Estado de la Transición y de la nueva Democracia Española, sin oponentes. La monarquía democrática se consolidó con la Constitución, aprobada en referendum el 6 de diciembre de 1978.
El acoso policial, la consolidación de la monarquia democrática y el reflujo de las luchas obreras llevaron a la CNT a una seria crisis. Cerrado el periodo de luchas revolucionarias del tardofranquismo, había llegado el momento de hacer balance del largo y complicado proceso de reconstrucción y adaptarse a la nueva realidad social y política de la España de los años ochenta.

Así pues, a finales de 1979 la CNT organizaría su V Congreso y primero desde el Congreso de Zaragoza en 1936 y desde que la dictadura arrojara a la organzación a los círculos infernales de la clandestinidad y del exilio. Ya durante el periodo precongresual se hicieron evidentes las profundas divergencias que enfrentaban a los distintos grupos y tendencias que convivían en el seno de la organización. No había discrepancias en el diagnóstico de la situación por la que atravesaba la CNT y el conjunto del movimiento libertario, pero las diferencias eran muy agudas cuando se buscaban las causas y se proponían las soluciones.
Según se iba profundizando en el debate, se fueron decantando dos grandes corrientes de opinión que confluirían al Congreso para generar la primera gran escisión de la CNT desde 1933.

Scala:terrorismo de Estado y algo más, así se llama el libro de Xavi Cañadas,editado por Virus Editorial,  en el año 2008. Un gran libro donde el autor que fue uno de los encarcelados durante 8 años, hace una reconstrucción de los hechos del caso Scala aportando nuevas pruebas a este montaje policial.

Ahora,30 años después,se van sabiendo más cosas,el incendio que provocó el desastre fué interior,con explosivos que sólo tenia el ejercito,un testigo directo,un quiosquero-que encima era policia nacional-fué asesinado para que no contase nada ,las pruebas eliminadas, Gambín,el confidente inductor del atentado a sueldo de la policia en libertad, pruebas periciales que indican que el coctel molotov echado en la puerta del local nunca pudo provocar el incendio interior,en fin..demasiados puntos oscuros,en los cuales aún hay que alumbrar con mucha luz.

<EN HONOR A LA VERDAD Y A LOS COMPAÑEROS FALLECIOS EN EL CASO SCALA>

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

CEMENTIRI DEL POBLENOU

L´última setmana del mes d´abril no recordo el dia, just abans del primer de maig, baixaba amb el taxi pel passeig Sant Joan direcció Arc de Triomf i entre els carrers d´Ausiàs March i Alí Bei, em va donar l´alt un home molt enigmàtic, aquest home de mitjana edat, d’aspecte molt seriós portava un esmòquing amb una tunica. L’home puja al taxi i em demana per favor si ho podia portar al cementiri del Poblenou, li vaig dir que si i vaig posar en marxa el taxímetre. Mentre memoritzava el recorregut que pensava fer des del passeig Sant Joan, fins al cementiri del Poblenou de la manera mes curta i eficient,l’home comença a murmurar una sèrie de paraules (que jo no les entenia) al mateix temps que movia el cap lentament de dalt a baix amb els ulls mig tancats, “Es troba bé?” li vaig pregunta i no hi va haver contestació, l’home continuava amb la seva espècie de ritual, mentre passavem per l’estació del Nord. Li vaig tornar a repetir la mateixa pregunta però aquesta vegada amb un to de veu més alt “Perdoni Es troba bé?” “Si em trobo molt bé i tu com et trobes?” respondre el enigmàtic usuari “Jo bé” li vaig contesta “Bé ja que estem els dos bé, podem seguir el més ràpid possible cap al cementiri, gràcies”. Estava clar que era un home molt estrany i reservat, vaig poder veure que portava a sobre l’esmòquing una banda blava al voltant del seu coll, juntament amb una mena de símbols penjats a un costat de l’esmòquing. Ja estàvem doblant carrer Sardenya amb avinguda Icària, ara era tot recte i ens trobaríem amb el cementiri del Poblenou, llavors vaig recordar que al passeig Sant Joan hi ha una de les biblioteques de Barcelona dedicada a la maçoneria la Biblioteca Pública Arús, i si estava portant a un membre d’una lògia maçònica (tenia aspecte de mason), el Mestre del Temple potser?, alhora feia aquestes deduccions arribarem al les portes del gran cementiri del Poblenou.

“Bé pari a la porta” em va dir amb una mirada desafiant, en la gran porta del cementiri havia quatre homes vestits amb esmòquing i tunicas que sens dubte estaven esperant al meu passatger. L’home molt seriós em va pagar l’import que marcava el taxímetre i va sortir del meu taxi dient “bona tarda” de mamera desafiant, a continuació es va reunir amb els quatre homes intercanviant una sèrie de paraules, que no vaig poder escoltar i es van encaminar cap a l’interior del cementiri. Seria una reunió secreta de maçons? segur que si, i perquè en aquest cementiri de Poblenou?

El Cementiri del Poblenou, està situat al districte de sant Martí al barri de Poblenou també conegut com Cementiri de l’Est o Cementiri Vell, es crea al 1775 per buidar les fosses de les parròquies de Barcelona, per impuls del Bisbe Josep Climent, home d’idees reformadores, que per qüestions de salubritat que situa fora de les muralles de la ciutat, en uns terrenys pròxims a la platja al municipi de Sant Martí de Provençals.De la primera expectació es va passar al poc al rebuig ia l’abandonament. Qüestions de disputes econòmiques i de costums va relegar el seu ús com ossera i enterrament dels morts de l’Hospital de Sant Pau. En 1813 va ser destruït per les tropes de Napoleó per raons militars de defensa, i tres anys després es reconstrueix en un sobri estil neoclàssic per l’arquitecte Antonio Ginesi, amb referències a l’Egipte faraònic, tan de moda en aquella època, el que li dóna aquest aspecte esotèric afegit al funerari.

El projecte de la construcció del cementiri va ser encarregat a l´arquitecte italià Antonio Ginesi, de formació neoclàssica el qual va projectar un cementiri monumental que obeia tant als criteris catòlics tradicionals com a l´estètica del nous grups socials emergents. El 1821 va ser utilitzat en la seva totalitat de forma inesperada, a causa de la terrible epidèmia de còleramorbo que es va desencadenar a Barcelona, i que va ocasionar milers de morts.
Ginesi va morir el 1824 de manera prematura i el cementiri fou acabat per uns altres arquitectes. Això no obstant, els elements més personals aportats per l´italiá van rersistir els canvis, com ara els elements arquitectònics i estètics d´inspiració egípcia. S´ha d´afegir que no hi ha cap constància documental que Ginesi fos maço.

Feia pocs anys de la campanya de Napoleó a Egipte, moment en què Europa descobria la seva arquitectura i hi esclatava una mena de devoció per la terra dels faraons.
La maçoneria no va ser aliena a l´impacte egiptològic i adoptà aspectes de la seva estètica i simbologia que fins i tot van arribar a inspirrar el ritu que avui s´anomena de Memphis-Misraim. Un dels primers a adaptar la simbologia egípcia a la maçoneria va ser Guiseppe Bálsamo, més conegut com Cagliostro. Aventurer i xerraire, Cagliostro es va instal·lar a Barcelona el 1768 sota la protecció del capità general, el comte de Ricla.

A la seva estada a la capital catalana va residir al llavors prestigiós Hostal del Sol, en el carrer del barri de Ribiera que avui s´anomena així. Durant aquell temps, va fundar algunes lògies a Barcelona de les quals no ha quedat constància documental.

A la façana principal del cementiri del Poblenou hi trobem un dels simbols d´inspiració egípcia més vinculats amb la maçoneria. Són dues formes piramidals a banda i banda de l´entrada amb unes obertures en forma d´ull prop del vèrtex superior. És  l´ull que ho veu tot -en termes maçònics- sobre la piràmide, una representació que es pot trobar a les lògies i fins i tot en el billet d´un dòlar nord-americà, recurs utilitzat per la literatura i el cinema per explicar la influència que la maçoneria va tenir en la fundació dels Estats Units.

De tota manera, s´ha de tenir en compte que l´actual bitllet de dòlar va ser dissenyat a l´època del president Franklin D. Roosevelt, que va ocupar el càrrec entre 1933 i 1945. Roosevelt, igual que altres catorze presidents nord-americans, era maçó. Els anys quaranta va existir a Barcelona una lògia clandestina amb el nom de Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la segona planta de la cooperativa La Popular Sansense, al número 13 de carrer de Premià, al barri de Sants. Els membres de la lògia van ser detinguts per la policia franquista i jutjats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

Des de la seva inauguració, el Cementiri de Poblenou ha patit nombroses modificacions i ampliacions. La més important es va produir el 1849, en aquest any Joan Nolla construeix el recinte dels panteons, on es concentra el treball de coneguts arquitectes i escultors de l’època El recinte del cementiri va adoptar un pretès tractament igualitari en les tombes, amb la construcció de nínxols a l’estela del concepte democràtic liberal, aquests eren ocupats per les famílies benestants, comerciants i aristòcrates mentre que treballadors i gent humil eren enterrats en les fosses comunes. Però amb el temps la mateixa classe burgesa amb voluntat de distingir inicia la construcció dels panteons, en els espais centrals que ocupaven jardins. I allà es donen la mà la pompa, l’ostentació i el valor especulatiu del terreny, es posa de manifest la voluntat de la burgesia barcelonina de mitjans del segle XIX d’exhibir, fins a les seves tombes, la seva opulència i prestigi social.  tan omnipresent des de sempre al barri.

* Fonts consultades: “PASSEJADES PER LA BARCELONA MAÇONICA” de XAVI CASINOS


Ver mapa más grande

 SALUT I BON VIATGE.

Share

CARRER CROS Nº 10

 La necessitat d’un taxista és conèixer els carrers de la ciutat en les que treballa, per exercir el seu treball de transport de persones el més eficientment possible. La rutina del taxi és agafar ciutadans i portar per la ruta més curta cap al carrer, avinguda o plaça de vol el ciutadà. Els taxistes memoritzen i aprenen els carrers, avingudes i places de memòria que dia a dia recorren, de manera que només s’aprèn en nom del carrer i la ubicació dins de la ciutat, sense parar-nos a pensar que darrera d’aquest carrer o plaça hi ha molt  més que un nom i un numero, com per exemple el carrer Cros número 10.


Ver mapa más grande 

 El carrer Cros està en el popular barri de Sants del districte Sants-Montjuïc, per entrar en aquest carrer amb el cotxe s’ha d’entrar des del famós carrer de Sants, ja que el carrer Cros és d’una sola direccio. En el número 10 d’aquest carrer Cros actualment hi ha un col · legi. Aquest col · legi no sempre va estar en aquest carrer, existia un altre edifici. Un edifici que passaria a la història com el primer Centre Social Okupat de la història a Catalunya, per explicar la història d’aquest carrer Cros número 10 hem de tornar a l’any 1987.

 La casa okupa “Cros 10” ha sigut considerada de vegades com el primer Centre Social Okupat de la Història de l´okupació a Catalunya. Això no seria del tot cert, ja que anteriorment ja van existir projectes i okupacions, però com a mínim es pot afirmar que va ser el primer centre social al districte de Sants de Barcelona, l´okupació que es realitzà el 6 de juny de 1987 al carrer Cros número 10: l´Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants. Aquest nou espai va ser okupat per gent majoritàriament jove i va tenir un caire llibertari. El local va servir per difondre i donar cobertura a diferents àmbits de lluita des de 1987 fins a inicis dels ´90: exposicions de diferents temàtiques, realitzacions de “graffities”, difusió de lluites en suport a presos com la del pres polític Sánchez Casas, difusió de la lluita insubmissa, sobre alliberament animal….Van ser diferents exemples d´un centre social que va servir també com a pedrera per a diferent gent durant anys.

 També va ser un dels primers centres que va iniciar una llarga lluita per tal d´evitar el seu desallotjament. A la tardor i inicis de l´hivern de 1987 comencà la defensa legal de l´espai. Per exemple el 9 de novembre d´aquell any es va reclamar la presència dels i les okupes a comissaria i es van presentar 87 persones per a identificar-se solidàriament. Va ser una mena de presentació com les que realitzaven els insubmissos, però en aquest cas per solidaritat amb la lluita okupa. La defensa de l´espai es basà fonamentalment en la desobediència civil i la via judicial. Per exemple, es va reforçar la “defensa” de l´edifici en cas de desallotjament, es van realitzar manifestacions solidàries, com la que es va realitzar a Sants el 16 d´abril de 1989, amb 250 persones pels carrers defensant la continuitat de l´espai, es va portar una lluita de defensa legal que va servir també per a iniciar una via legalista i fins a cert punt possibilista en els jutjats però que, en tot cas, connectava amb el mateix possibilisme que des dels seus inicis, el 1984, van mostrar les primeres okupes.

 Fins el seu desallotjament va ser un espai actiu, amb els seus alts i baixos i problemes interns. El juliol de 1990, per exemple, no hi havia cap persona vivint a l´espai i era utilitzat bàsicament com a local d´assaig per a grups musicals i punt de reunió de diferents col.lectius. També una participant de l´okupació de Cros 10, sense concretar-me l´any, i que posteriorment seguirà en altres okupacions, comentà que mentre estaven de viatges per Europa en altres okupes ella i altres companys, a l´okupa de Sants, una sèrie de punks drogates i toxicòmans es van mig apropiar del local, a la tornada ja us podeu imaginar que el tema era com fer-los fora de l´espai…. .

 La problemàtica de la droga serà present sempre dins de gran part de les okupacions però, en certa manera, l´heroina era un tipus de droga que en moltes cases i centres socials no serà ben rebuda.
Cros 10, a més a més de ser un centre pioner, serà també important ja que serà la primera okupa de Barcelona ciutat que superarà la barrera psicològica d´un mes d´okupació, barrera que, per altra banda, superarà de llarg.

 En suport al “CSO” Ateneu Llibertari de Sants, es treu un EP de l’any 1988, amb Tres bandes de la Barcelona antiolímpica, propulsores de l’harcore punk català, L’odi social, Antidogmatikss i Antimanguis, dos temes cadascun. . El EP està editat pel mitic fanzine NDF (Nens Drogats per Frank Sinatra) i per Tralla Records. Amb una grandiosa portada del inigualable Azagra.Un històric EP que val la pena tornar a recordar, una de les frases que sortia al fanzine de l’EP i que resumeix molt bé la història del carrer Cros número 10, es aquesta:

“D’aquesta manera sobtenien el que se’ls negava, un local on viure, viure no és només dormir, alimentar-se i produir, és molt més, és riure, sentir, comunicar-se, jugar ….

 *Fonts consultades: OKUPACIÓ A CATALUNYA 1984-2009de FRANCISCO DE PAULA FERNÁNDEZ GÓMEZ

DESCARREGAR:
http://www.mediafire.com/?416n55643gnmn26

SALUT I BON VIATGE.

Share

PLAÇA DE SALVADOR SEGUÍ

 La plaça de “Salvador Seguí” es al barri del Raval, al districte de Ciutat Vella a tocar de la rambla del rabal, un carrer molt coneguda per a qualsevol taxista, però i si diem “portim a la plaça Salvador Seguí” ja no és tan coneguda. Llavors hem de mirrar la guia urbana o preguntar a l’usuari si sap arribar, i per última opció posar el GPS.
 En aquesta plaça hi ha un hotel, un parc infantil i diversos comerços. Aquest passat dimarts 21 de febrer es va inaugurar la nova “Filmoteca de Catalunya”

 El nou edifici, de formigó vist i vidre, és obra de l’arquitecte català Josep Lluís Mateo, i es alça en la també nova plaça de Salvador Seguí. Aquesta nova Filmoteca té un edifici de 6.000 m², dues sales de 375 i 180 butaques respectivament, una biblioteca del cinema, una llibreria especialitzada, una cafeteria i una sala d’exposicions temporals.

 Una plaça molt important, per a un personatge molt important per a Catalunya, per l’anarquisme i per al moviment obrer “SALVADOR SEGUÍ el noi del sucre”.
 Salvador Seguí Rubiñals, conegut amb l’àlies de “El Noi del Sucre” (el noi del sucre) va néixer a Lleida el 23 de desembre de 1890. Pintor de professió i de formació autodidacta, com la majoria dels militants de la CNT de la seva època, va ser un organitzador i home d’acció més que pensador, escriptor o teòric; va destacar fonamentalment en el camp de l’oratòria, l’estratègia i l’organització . Com tants altres militants del seu temps, va sofrir la presó i el tancament en diverses ocasions, al llarg de la seva trajectòria militant.

 Procedia del cercle de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, de qui era deixeble. Als 17 anys és empresonat per primera vegada, per les seves activitats dins del Sindicat de Pintors de Barcelona. Al juliol de 1909 va tenir una destacada actuació contra la guerra del Marroc, recorrent les comarques catalanes. Al desembre de 1911 assisteix a Marsella a un congrés obrer internacional. El 1915 va ser elegit president del Sindicat de la Construcció de Barcelona, ​​al capdavant del qual va organitzar l’agost del mateix any una vaga general, que va acabar amb un èxit complet.

Entre 1916 i 1917, negocia en nom de la CNT les bases pràctiques per a una acció conjunta amb la UGT, el que es plasma en un manifest públic de les dues centrals sindicals. Va ser nomenat secretari general de la CNT de Catalunya, i pren part activa en la vaga d’agost de 1917.

 Al Congrés de la CNT de Catalunya, celebrat a Sants (Barcelona), del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, va ser novament nomenat secretari general de la CNT de Catalunya. En aquest Congrés es va aprovar oficialment la fórmula del Sindicat Únic, el principal artífex i impulsor va ser Salvador Seguí; aquesta transformació qualitativa en el si de la CNT passarà a la història amb el nom de Sindicats Únics, i marca el trànsit de la lluita sindical des l’organització per oficis a l’organització per sectors econòmics.

Al febrer-març de 1919, i en el context de la vaga de la Canadenca, Seguí adopta una postura prudent i moderada, a favor de de la represa del treball, un cop aconseguides les reivindicacions fonamentals. En un acte públic a la plaça de toros de Les Arenes, el 19 de març, davant un auditori de 25.000 treballadors, va posar de manifest els seus dots d’orador.

 Al Congrés de la CNT celebrat al desembre de 1919, al Teatre de la Comèdia, Seguí, juntament amb Ángel Pestaña Núñez i Quintanilla, una de les figures més destacades. Davant el problema de la revolució russa i de les relacions entre la CNT i la Komintern, va adoptar una postura intermèdia entre la de Quintanilla (contrari a l’ingrés en la Tercera Internacional), i la dels grups prosoviètics, declarant-se partidari que la CNT es s’adherís provisionalment a la Internacional Comunista, però sense deixar per això de consignar que aquesta no encarnava els ideals del sindicalisme antiautoritari de la Confederació.

Després del Congrés de la Comèdia, Seguí va seguir defensant la necessitat de la unió amb la UGT. El 1922, després de sortir d’un dels seus molts tancaments, va emprendre una gira de propaganda per Andalusia, intervenint en més de 102 actes públics.

 El 1922 és nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Era l’època del pistolerisme i de la lluita sagnant entre les bandes del Sindicat Lliure i els militants confederals; davant d’això, Salvador Seguí va fer tot el que va estar al seu abast per posar fi als vessaments de sang. Però Seguí s’havia convertit en un símbol per als treballadors, i comptava amb la simpatia de l’esquerra burgesa, al mateix temps que era temut per la patronal i odiat a mort pels seus pistolers a sou, que ja havien atemptat dues vegades contra la seva vida. Al març de 1923 rep un anònim del Sindicat Lliure que li adverteix d’un pròxim atemptat contra la seva persona, contra Casanovas i Ángel Pestaña Núñez. En la tarda del 10 de març de 1923, el Noi del Sucre va ser cosit a trets al carrer de la Cadena, de Barcelona, ​​quan es dirigia a casa en companyia del seu amic Francisco Comas.

L´ASSASSINAT D´EN SALVADOR SEGUÍ, el Noi del Sucre.
 Una tarda del 10 de març del 1923 en Lluís, en Botella, en Comas i en Salvador es trobaren al bar El Tostadero de la Plaça Universitat. Mentre el cambrer els servia un cafè comentaven la tensa situació que es vivia als carrers de Barcelona, en un context en què obrers i patrons dirimien les seves diferències a punta de pistola.
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.

 En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.
En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.

 Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l’especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.

 L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim…

De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d’això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona…

Ver mapa más grande

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR SEGUÍ I DE TOTS ELS QUI VAN SER ASSASSINATS PER DEFENSAR ALS TREBALLADORS.

“Ull per Ull” és un llibre d’Antoni Dalmases publicat el 2009, també s’ha fet una minisèrie per tv. en aquesta història de “Ull per Ull” narra les històriques lluites socials i el pistolerisme entre patrons i obrers en la barcelona dels anys 20, i per descomptat apareix el històric personatge “Salvador Seguí el Noi del Sucre”.

Març de 1919. Barcelona és una ciutat en plena ebullició. Els obrers protesten, van a la vaga i s’organitzen en sindicats. Les diferències amb la pa tronal són cada cop més importants. Les bombes estan a punt d’explotar…
L’Enric Serra acaba d’arribar a Barcelona provinent de l’Àfrica —on ha fet el servei militar— per reunir-se amb el seu germà Isidre, un jove revolucionari que lluita per un món en què predomini la igualtat entre el patró i el treballador. Un bon matí, però, l’Isidre és assassinat a mans d’un pistoler a sou a la sortida de la fàbrica on treballa. L’Enric, amb ànsies de venjança, decideix passar a la lluita armada i la clandestinitat, i es convertirà en el cap del grup dels Ingovernables, el cop més important dels quals serà el segrest de l’Eulàlia Torrents, la filla d’un ric empresari del tèxtil.
Enmig d’un clima en què els assassinats i les venjances estan a l’ordre del dia, en què les bombes i els atemptats es tramen a cada racó, i en què els policies corruptes i els confidents estan a l’aguait, un amor impossible sorgirà entre l’Eulàlia i el seu segrestador, l’Enric, i encara es farà més fort quan el jove li confessi que és l’assassí del seu pare…

La minisèrie ‘Ull per ull’, emesa per TV3 , és una coproducció de Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, dirigida per Mar Targarona i amb la interpretació de Lluís Homar. Curiosament una part de la sèrie es va rodar el juny passat al castell de Can Feu, gràcies a la inclusió de la ciutat a la xarxa Barcelona-Catalunya Film Comission. La novel·la del mateix títol l’edita Columna/Grup 62, en català, i Martínez Roca/Grup Planeta, en castellà.


ENLLAÇOS:
 http://www.rtve.es/television/ojo-por-ojo/
http://taxisanarquia.blogspot.com.es/2011/03/parc-de-les-tres-xemeneies.html

SALUT I BON VIATGE.

Share

OVIDI MONTLLOR I LA FERA…A LA GÀBIA

                                

   Potser després de les festes d’Alcoi dels “Moros i Cristians” hauríem de parlar d’Ovidi Montllor, on va néixer un 4 de febrer de 1942, ben segur aquest cantautor en català ha estat la figura més important que ha donat aquesta terra valenciana, precisament, amb una sensibilitat cap a les arts, especialment la música.

Podríem parlar d’artista total, com a cantautor va pertànyer a la Nova Cançó, moviment artístic i musical que va reivindicar la normalització de l’ús del català a la música en plena dictadura franquista, alhora denuncià les injustícies socials del moment, que per cert encara no han estat saldades. Com a actor va participar en innumerables pel·lícules moltes d’elles també en castellà. Va començar des del teatre al grup “La cassola” d’Alcoi, fins que als 24 anys va tocar el dos cap a Barcelona, treballant al teatre independent, més tard va participar a les companyies de Núria Espert i Adrià Gual.
Es va ajuntar moltes vegades amb Toti Soler, guitarrista i compositor, per musicar poemes de Salvador Espriu, Vicent Andrés i Estellés, Pere Quart i com no d’ell mateix.
Les seves lletres per parlar clar són clarament combatives i d’una marcada tendència comunista. Malgrat que ell s’identificava amb “el partit” (el PSUC, que arrossegava molts joves emmirallats en la URSS durant la lluita clandestina antifranquista) el seu tarannà era llibertari o almenys ho deixava veure. ¿Es pot ser anarquista i comunista alhora? Ell segur que podia ja que en part li venia de família: el seu pare Pepe Montllor un obrer tèxtil d’Alcoi de fermes idees llibertàries lluità al bàndol republicà. Quan Ovidi es referia a que tenia un partit i una ideologia, es probable es referia a això. La seva imatge era sempre vestit de negre.
Es segur la seva rebel·lia el que el va portar pràcticament a l’oblit, quan acabada la transició a molts dels seus els començava a fer nosa, aquests que es varen instal·lar en la cultureta. De manera obligada es va veure a tenir que subsistir al cinema, moltes vegades com a secundari amb prou feina.
Em recordo veure’l tant en comèdies com La portentosa vida del pare Vicent (1978)així com en La ciutat cremadao La fuga de Segòvia de Imanol Uribe, de l’any 1981, basada en un cas real d’uns quaranta presos polítics, la majoria bascos, que l’any 1976 s’escapen d’una presó franquista, pel·lícula trepidant on surt també l’actor Xavier Elorriaga.
En els últims anys de la seva vida, el pobre, a punt de morir-se d’un càncer, començaren a retre-li homenatges, que mínim…ha estat des de aleshores un referent cultural no solament a la seva terra sinó també en el jovent d’aquí, al barri de Gràcia lloc per on l’Ovidi va estar-se, un casal de joves porta el seu nom, també són molts pobles i ciutats que avui dia, algun carrer o plaça porta el seu nom, fins i tot un col·legi major a Alcoi també (qui ho anava a dir…).
He de confessar que quan anava a la biblioteca del meu poble cap a finals dels vuitanta igual que sortia amb algun cd de Led Zeppelin també em vaig interessar molt en aquest cantautor. La seves lletres em despertava el sentit crític, avui dia continuen sent actual malgrat passen els anys, com deia ell, sempre haurà d’haver algú que canti les injustícies. La seva bonhomia em feia entendre com se l’estimaven els seus amics. Ovidi va morir el 10 de març de 1995.

Entre les seves cançons destaquen:

· La samarreta

· La fera ferotge

· Homenatge a Teresa

· Perquè vull

· L’escola de Ribera

· La cançó del cansat

Discografia:

· La Fera ferotge / Cançó de les balances (EP 1968)

· Història d’un amic / La fàbrica Paulac (EP 1969)

· Sol d’estiu / Ell (senzill 1971)

· Un entre tants… (1972)

· Crònica d’un temps (1973)

· A Alcoi (1974) (Reeditat i digitalitzat per Picap 2008)

· Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (1975) (Reeditat i digitalitzat per Picap 2007)

· Ovidi Montllor a l’Olympia (1975) Directe al Teatre Olympia de París (Reeditat i digitalitzat per Picap 2008)

· De manars i garrotades (1977) (Reeditat i digitalitzat per Picap 2008)

· Bon vent… i barca nova! (1979)

· Ovidi Montllor diu ‘Coral romput’ (doble 1979), reeditat en CD al 2007.

· 4.02.42 (1980)

· Ovidi Montllor… per sempre (recopilatori pòstum 1995)

· Antologia (13cd 2000)

Feia temps que li volia retre homenatge, i ara que sembla voler imposar-se el pensament únic entre tots nosaltres, abans que la nostra societat arribi al suïcidi, trobo bon moment per foragitar pors, a veure si serveix de sotragada i ens fa reaccionar abans que la fera se’ns mengi i ens acabi cruspint.

A. Garcia

                  

                    
A Girona, de la plaça de la Constitución Española a la plaça
d’Ovidi Montllor

La fera ferotge.
Lletra i Música : Ovidi Montllor
Per ordre de l’Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s’escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el “bon temps”.
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L’Alcalde s’encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure’m tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te’n menjaré.
-I doncs, per què t’escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l’Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l’estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l’Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i “maco”
i el poble resta en pau.

GRÀCIES OVIDI !!!
Share

PLAÇA JOAN PEIRO

Ja fa força temps que Taxis Anarquia manté una dura lluita en l’estació de Sants, una dura lluita contra la màfia de taxis que operen inpunement a l’estació i una dura lluita amb ADIF (empresa que gestiona l’estació). Són dies, mesos, anys de concentracions, xiulades, recollides de signatures, repartiment d’octavetes, assemblees, encartellades,….

Una lluita que continua i que Taxis Anarquia no pensa rendir-se fins que es doni una solució al problema, fins que s’aconsegueixi la restitució de la parada de taxis a (plaça Països Catalans). Gran part d’aquest esforç i aquesta lluita han tingut lloc a la plaça Joan Peiró on hi ha la parada de taxis a la part posterior de l’estació de Sants.

 


Ver mapa más grande
 La plaça Joan Peiró està en el barri de Sants del districte Sants-Montjuïc, en aquesta plaça de Joan Peiró s’han convocat assemblees, s’han fet xiulades, s’han repartit octavetes i s’han recollit signatures en aquesta plaça de Joan Peiró, però qui era Joan Peiró? perquè aquesta plaça es diu Joan Peiró?

Joan Peiró i Belis, obrer del vidre (Barcelona 1887 – Paterna 1942). Com a sindicalista es va esforçar per definir el contingut ideològic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva actuació sindical. Peiró va iniciar la seva vida militant al barri barceloní de La Bordeta l’any 1906 en afiliar-se a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre. Va ser un dels reorganitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915) i de la federació local de societats obreres de Badalona, i va dirigir els òrgans de premsa de les dues organitzacions: ‘El Vidrio’ (1917-1920) i ‘Colmena Obrera’ (1915-1920).

Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme, tot i haver après a llegir i a escriure després de casar-se, quan ja tenia 22 anys.

A partir de 1920, va formar part del clandestí Comitè Nacional de la CNT i en va ocupar la secretaria l’any 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, com Seguí i Pestaña, va ser acusat de reformista. Poc després, va abandonar els càrrecs a la CNT.

Mentrestant, va seguir fent de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l’any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, l’ànima dels quals era Josep Ros i Serra. La seva filla, Fraternitat Ros, va llegar a la cooperativa, anys més tard, fins i tot la propietat dels terrenys de l’empresa, seguint els ideals autogestionaris del seu pare. Peiró va arribar a ser-ne el director i va elaborar amb cinc cooperativistes més els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter a l’època.

Detingut i empresonat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera, Peiró va tornar a la secretaria nacional de la CNT l’any 1928 i va obrir una etapa marcada per la voluntat d’entesa amb altres forces polítiques d’oposició a la dictadura, va firmar el manifest d’Intel·ligència Revolucionària (1930), i va dirigir ‘Solidaridad Obrera’.

Durant la república va ser un dels objectius de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa ‘Cultura Libertaria’ i ‘Sindicalismo’. Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

Immediatament després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró. En aquestes mateixes dates va escriure, de Mataró estant, un conjunt d’articles al diari Llibertat, recollits després en un llibre titolat “Perill a la reraguarda”, on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicavenimpunement grups d’incontrolats que deshonoraven la revolució, segons les seves paraules.

Durant la guerra civil va ser nomenat ministre d’Indústria en representació de la CNT en el govern de Largo Caballero (novembre de 1936), al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. Després dels Fets de Maig de 1937, es va responsabilitzar del diari de la Confederació

Regional ‘Catalunya’ i el 1938 va ser comissari general d’Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE).

L’any 1940, la policia francesa el va detenir i el lliurà a la Gestapo que, finalment, el va fer a mans de les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d’un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals del règim franquista.

El Sumaríssim 1156-V, recuperat fa poc a València, presenta nombrosos i excepcionals testimonis de descàrrec amb la firma de militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d’un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo, i en canvi recull ben pocs testimonis de càrrec. La sentència de mort, però, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo.

ENLLAÇOS:

http://www.ghcmataro.org/peiro/

SALUT I BON VIATGE.

Share