Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau, un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrers, se l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.
Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina.
15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.
Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar –. Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.
Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:
El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.
Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.
La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).
Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.
FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938)
De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.
La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtat” de la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció “espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.
SALUT I BON VIATGE.