Arxiu de la categoria: ciutat vella

LA BRETXA DE SANT PAU

Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau, un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrers, se l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.

Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina.

15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.

Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar –. Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.

Barricada al Paral · lel. La foto està presa molt de matí, poc després dels combats. Probablement el dia 20 o el 21. En primer terme, un pirulí ple de cartells. Destaca el que anuncia l’Olimpíada Popular, que s’havia d’haver inaugurat el diumenge, 19 de juliol. Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

En això estaven equivocats. Durant tot el matí les forces de la CNT van realitzar diversos intents per recuperar l’esplanada des carrerons del Barri Xino. Encara que, amb molt poc èxit i algunes víctimes. El lloc estava molt ben defensat. Per això, era necessari avançar de portal a portal des dels carrers Tàpies, Sant Pau, Lleialtat o Nou de la Rambla, que estaven batudes per foc de metralladora des de l’avinguda i la ronda de Sant Pau. Si algun valent aconseguia arribar al Paral · lel, i pretenia creuar-lo, havia de córrer més de pressa que les bales, o, enganxar-se a terra, com una llamborda. Cap a migdia, van aconseguir accedir als terrats d’alguns edificis amb vistes al Paral · lel. Ho van fer entrant per les portes posteriors d’alguns bars. Gràcies al foc de cobertura que es va poder realitzar des d’allí, per fi van poder assolir els carrers del Poble-sec Els militars estaven envoltats. Garcia Oliver explica així el final de l’assalt:

Els militars, en derrota, es van anar replegant als pisos de l’edifici en la part baixa funcionava el music hall Moulin Rouge. Escalant per les escales de les cases del davant, a l’altra banda del Paral · lel, des dels terrats i des de dos angle de tir, arrasem els balcons de l’últim pis, fins que lligat a la punta d’un fusell va aparèixer un drap blanc en senyal de rendició . Amb tota cautela ens aproximem, enganxats a les parets, fins a arribar a l’ampli portal de la casa. Allà hi havia uns sis oficials, en camisa, bruts de pols, els punys tancats al llarg del cos, mirant a terra, sorruts, ferms, gairebé trepitjant amb les puntes dels peus. Segurament esperaven ser afusellats en l’acte.

Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:

El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.

Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.

La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.

FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938)

De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.

La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtat” de la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció “espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

LOS TAXIS COLAPSAN LAS PARADAS DE BARCELONA POR FALTA DE CLIENTES

La falta de clientes asfixia al sector, que no logra autorregularse y se ve condenado a los colapsos.

BARCELONA. LA VANGUARDIA.- Las paradas de taxi de Barcelona y su área metropolitana están desbordadas. Y no de clientes. Las esperas de los taxistas por una carrera se antojan infinitas. “Mi récord de este año son cuatro horas y media en el aeropuerto”, dice uno en una de las improvisadas tertulias que ahora se eternizan. “Los taxistas somos el termómetro de la sociedad, indicamos cómo va todo…”, reflexiona otro. “Ahora mismo en Catalunya sobran un montón de taxis”. Y el enésimo intento del sector de autorregularse se está deshaciendo poco a poco.
Tres horas por una carrera de 30 euros descuadra todas las cuentas. Un par de euros de suplemento no compensa noventa minutos de espera en la estación de Sants. La situación, en el último año, se ha tornado insostenible. Una hora en plaza Espanya, entre un hotel y un centro comercial, por 9 euros. Tres cuartos de hora en plaza Catalunya… Los coches se acumulan en un embudo sin salida, primero en doble fila, luego en triple, hasta que aparece un agente de la Guardia Urbana.
Luego de que la congelación de trabajadores asalariados propuesta en la última etapa socialista se perdiera en un embrollo judicial, después de que el Institut Metropolità del Taxi no encontrara apoyos suficientes para instaurar más días de fiesta, la nueva medida orquestada por la Administración y las asociaciones de profesionales destinada a retirar unos cuantos miles de coches de las calles genera tanto miedo y rechazo entre los propios que el Institut ya considera su aplazamiento. Porque lo que se perfila en el horizonte es la guerra por la supervivencia.
El sistema de turnos de trabajo -básicamente que, de manera rotativa, unos trabajen por la mañana, otros por la tarde, y quien quiera por la noche– fue la medida que se impuso a otras tres como solución a la regulación de la jornada laboral en la última consulta popular entre los titulares de licencia convocada por el Institut. En su primera semana de exposición pública, sumó más de trescientas alegaciones. A finales de mes, cuando termine el periodo, pueden ser fácilmente más de mil. Entre los peor parados por la medida estarían los que explotan la licencia de un familiar, los hijos y mujeres de los taxistas que completan la jornada y que, con el nuevo sistema de turnos, se verían abocados a trabajar por la noche. Además, con los turnos, los taxis que circulan a diario pasarían de 9.000 a 5.000 -dice Josep Maria Goñi, de la Coordinara Metropolitana del Taxi-. Y lo peor es que se está abriendo la puerta a que el hueco sea cubierto por las empresas de alquiler de coches con conductor. Sería nuestro fin. La mejor solución es reducir poco a poco el número de licencias”. “Es que el día que instauren los turnos despediremos a la mitad de los asalariados -dice Carmen de Tienda, de la Asociación de Empresarios– Con estas restricciones no harán falta tantos conductores”. Más de 1.300 despidos.
La coordinadora y los empresarios piden una suspensión cautelar del sistema de turnos que, según tenía planeado el Institut, debería instaurarse esta primavera hasta, como poco, el próximo otoño, un aplazamiento que no hace gracia a la otra gran asociación de taxistas, el Stac, dirigido por Luis Berbel, pero que la administración ahora considera. “La verdad es que ahora comienza la temporada turística -tercia Eduard Ràmia, gerente del Institut-, y quizás no sea la época más conveniente para restringir el número de taxis”.
“Cada vez son más los días que te vas a casa con una caja de unos 80 o 90 euros, y si a eso le restas los gastos te das cuenta de que estas trabajando por mil euros al mes”. “Hay padres de familia echando un montón de horas al día por ese dinero”. “Hay que hacer algo, estamos repartiendo la miseria y a este paso lo único que lograremos es hundirnos todos”. “Ni siquiera puedes recuperarte por las noches”.
“Por la mañana llevas señoras al dispensario y sacas calderilla, pero por la tarde te mueres de asco”. El ambiente se espesa y se antoja mortecino. Las escenas se repiten en rambla Catalunya con Diputació, en el paseo de Gràcia con València, en la plaza Antoni Maura, en Sant Jaume. Unos turistas escrutan un mapa… Toman el metro. Ahora la gente siente que ahorrar es una obligación moral. Dos policías municipales suben por la Rambla y la triple fila desaparece. “A veces viene un policía con voluntad de diálogo y simplemente te echa”. “Y otros pasan por al lado en coche y te hacen la foto y luego te llega la multa a casa”. “Hay uno que se pone por la plaza de Espanya que…”. “Y otro que va por la plaza Catalunya que…”. “El otro día en Creu Coberta casi llegaron a las manos”. “Y a veces nosotros no sabemos comportarnos…”. “Es que siempre estamos más de los que cabemos”.

SALUT Y BUEN VIAJE.

2N FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA -16,17,18 I 19 DE MAIG

Ya casi un año y nos volvimos a ver, casi de casualidad, en ese bar, el de siempre y nos entraron ganas de volverlo a hacer ¿porque no? Después del corto invierno, del frio, aguardando la sequía mientras disfrutamos con el lento desmoronar de la economía y del estado del bienestar, y siempre pendientes de las profecías más catastróficas de viejas civilizaciones, de las cuales él tiempo tampoco tuvo piedad; volvemos a tener ganas de juntarnos, pero esta vez que no sea en una mani(ni en un funeral!), sinó que sea para sentarnos, con la calma, y ver y charlar, que sea para mirar a través de otros ojos como se ve esta nuestra realidad tan cruda, a menudo tan dulcemente salvaje. Y lo haremos como nos gusta hacerlo, de forma anti autoritaria, combativa y creativa….

2N FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA *16,17,18 I 19 DE MAIG*

http://fcab.tk/

SALUT Y BUEN VIAJE.

PLAÇA DE SALVADOR SEGUÍ

La plaça de “Salvador Seguí” es al barri del Raval, al districte de Ciutat Vella a tocar de la rambla del rabal, un carrer molt coneguda per a qualsevol taxista, però i si diem “portim a la plaça Salvador Seguí” ja no és tan coneguda. Llavors hem de mirrar la guia urbana o preguntar a l’usuari si sap arribar, i per última opció posar el GPS.
En aquesta plaça hi ha un hotel, un parc infantil i diversos comerços. Aquest passat dimarts 21 de febrer es va inaugurar la nova “Filmoteca de Catalunya”

El nou edifici, de formigó vist i vidre, és obra de l’arquitecte català Josep Lluís Mateo, i es alça en la també nova plaça de Salvador Seguí. Aquesta nova Filmoteca té un edifici de 6.000 m², dues sales de 375 i 180 butaques respectivament, una biblioteca del cinema, una llibreria especialitzada, una cafeteria i una sala d’exposicions temporals.

Una plaça molt important, per a un personatge molt important per a Catalunya, per l’anarquisme i per al moviment obrer “SALVADOR SEGUÍ el noi del sucre”.
Salvador Seguí Rubiñals, conegut amb l’àlies de “El Noi del Sucre” (el noi del sucre) va néixer a Lleida el 23 de desembre de 1890. Pintor de professió i de formació autodidacta, com la majoria dels militants de la CNT de la seva època, va ser un organitzador i home d’acció més que pensador, escriptor o teòric; va destacar fonamentalment en el camp de l’oratòria, l’estratègia i l’organització . Com tants altres militants del seu temps, va sofrir la presó i el tancament en diverses ocasions, al llarg de la seva trajectòria militant.

Procedia del cercle de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, de qui era deixeble. Als 17 anys és empresonat per primera vegada, per les seves activitats dins del Sindicat de Pintors de Barcelona. Al juliol de 1909 va tenir una destacada actuació contra la guerra del Marroc, recorrent les comarques catalanes. Al desembre de 1911 assisteix a Marsella a un congrés obrer internacional. El 1915 va ser elegit president del Sindicat de la Construcció de Barcelona, al capdavant del qual va organitzar l’agost del mateix any una vaga general, que va acabar amb un èxit complet.

Entre 1916 i 1917, negocia en nom de la CNT les bases pràctiques per a una acció conjunta amb la UGT, el que es plasma en un manifest públic de les dues centrals sindicals. Va ser nomenat secretari general de la CNT de Catalunya, i pren part activa en la vaga d’agost de 1917.

Al Congrés de la CNT de Catalunya, celebrat a Sants (Barcelona), del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, va ser novament nomenat secretari general de la CNT de Catalunya. En aquest Congrés es va aprovar oficialment la fórmula del Sindicat Únic, el principal artífex i impulsor va ser Salvador Seguí; aquesta transformació qualitativa en el si de la CNT passarà a la història amb el nom de Sindicats Únics, i marca el trànsit de la lluita sindical des l’organització per oficis a l’organització per sectors econòmics.

Al febrer-març de 1919, i en el context de la vaga de la Canadenca, Seguí adopta una postura prudent i moderada, a favor de de la represa del treball, un cop aconseguides les reivindicacions fonamentals. En un acte públic a la plaça de toros de Les Arenes, el 19 de març, davant un auditori de 25.000 treballadors, va posar de manifest els seus dots d’orador.

Al Congrés de la CNT celebrat al desembre de 1919, al Teatre de la Comèdia, Seguí, juntament amb Ángel Pestaña Núñez i Quintanilla, una de les figures més destacades. Davant el problema de la revolució russa i de les relacions entre la CNT i la Komintern, va adoptar una postura intermèdia entre la de Quintanilla (contrari a l’ingrés en la Tercera Internacional), i la dels grups prosoviètics, declarant-se partidari que la CNT es s’adherís provisionalment a la Internacional Comunista, però sense deixar per això de consignar que aquesta no encarnava els ideals del sindicalisme antiautoritari de la Confederació.

Després del Congrés de la Comèdia, Seguí va seguir defensant la necessitat de la unió amb la UGT. El 1922, després de sortir d’un dels seus molts tancaments, va emprendre una gira de propaganda per Andalusia, intervenint en més de 102 actes públics.

El 1922 és nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Era l’època del pistolerisme i de la lluita sagnant entre les bandes del Sindicat Lliure i els militants confederals; davant d’això, Salvador Seguí va fer tot el que va estar al seu abast per posar fi als vessaments de sang. Però Seguí s’havia convertit en un símbol per als treballadors, i comptava amb la simpatia de l’esquerra burgesa, al mateix temps que era temut per la patronal i odiat a mort pels seus pistolers a sou, que ja havien atemptat dues vegades contra la seva vida. Al març de 1923 rep un anònim del Sindicat Lliure que li adverteix d’un pròxim atemptat contra la seva persona, contra Casanovas i Ángel Pestaña Núñez. En la tarda del 10 de març de 1923, el Noi del Sucre va ser cosit a trets al carrer de la Cadena, de Barcelona, quan es dirigia a casa en companyia del seu amic Francisco Comas.

L´ASSASSINAT D´EN SALVADOR SEGUÍ, el Noi del Sucre.
Una tarda del 10 de març del 1923 en Lluís, en Botella, en Comas i en Salvador es trobaren al bar El Tostadero de la Plaça Universitat. Mentre el cambrer els servia un cafè comentaven la tensa situació que es vivia als carrers de Barcelona, en un context en què obrers i patrons dirimien les seves diferències a punta de pistola.
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.

En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.
En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.

Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l’especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.

L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim…

De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d’això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona…

Ver mapa más grande

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR SEGUÍ I DE TOTS ELS QUI VAN SER ASSASSINATS PER DEFENSAR ALS TREBALLADORS.

“Ull per Ull” és un llibre d’Antoni Dalmases publicat el 2009, també s’ha fet una minisèrie per tv. en aquesta història de “Ull per Ull” narra les històriques lluites socials i el pistolerisme entre patrons i obrers en la barcelona dels anys 20, i per descomptat apareix el històric personatge “Salvador Seguí el Noi del Sucre”.

Març de 1919. Barcelona és una ciutat en plena ebullició. Els obrers protesten, van a la vaga i s’organitzen en sindicats. Les diferències amb la pa tronal són cada cop més importants. Les bombes estan a punt d’explotar…
L’Enric Serra acaba d’arribar a Barcelona provinent de l’Àfrica —on ha fet el servei militar— per reunir-se amb el seu germà Isidre, un jove revolucionari que lluita per un món en què predomini la igualtat entre el patró i el treballador. Un bon matí, però, l’Isidre és assassinat a mans d’un pistoler a sou a la sortida de la fàbrica on treballa. L’Enric, amb ànsies de venjança, decideix passar a la lluita armada i la clandestinitat, i es convertirà en el cap del grup dels Ingovernables, el cop més important dels quals serà el segrest de l’Eulàlia Torrents, la filla d’un ric empresari del tèxtil.
Enmig d’un clima en què els assassinats i les venjances estan a l’ordre del dia, en què les bombes i els atemptats es tramen a cada racó, i en què els policies corruptes i els confidents estan a l’aguait, un amor impossible sorgirà entre l’Eulàlia i el seu segrestador, l’Enric, i encara es farà més fort quan el jove li confessi que és l’assassí del seu pare…

La minisèrie ‘Ull per ull’, emesa per TV3 , és una coproducció de Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, dirigida per Mar Targarona i amb la interpretació de Lluís Homar. Curiosament una part de la sèrie es va rodar el juny passat al castell de Can Feu, gràcies a la inclusió de la ciutat a la xarxa Barcelona-Catalunya Film Comission. La novel·la del mateix títol l’edita Columna/Grup 62, en català, i Martínez Roca/Grup Planeta, en castellà.

ENLLAÇOS:
http://www.rtve.es/television/ojo-por-ojo/
http://taxisanarquia.blogspot.com.es/2011/03/parc-de-les-tres-xemeneies.html

SALUT I BON VIATGE.

CAP GRUP ANARQUISTA VA CONVOCAR ELS TAXISTES AL HOTEL W DE BARCELONA

Estimats companys/es:

En relació a l’article de premsa que reproduïm a continuació aparegut en diferents mitjans de comunicació amb data 26 de gener de 2012 sobre un rumor difós mitjançant missatges de telèfon mòbil en els que es convocava a taxistes a impedir la sortida dels jugadors del Barça allotjats a l’hotel W “vela”: (convocatòria de taxistes que finalment no va tenir lloc i va resultar ser falsa) s’ha especulat amb l’autoria d’aquesta inexistent convocatòria assenyalant a “grups anarquistes” dintre del sector sense citar les fonts informatives.

Des de l’Associació Taxis Anarquia (enregistrada a la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya, com a associació cultural sense ànim de lucre i enregistrada també a l’Institut Metropolità del Taxi com a radioemissora) desvinculem qualsevol relació del moviment anarquista (llibertari) del sector del taxi amb el rumor abans mencionat, exigint als mitjans de comunicació un major rigor en el tractament de la informació i alhora la rectificació d’aquesta notícia.

Oferim la nostra col·laboració als mitjans de comunicació per evitar de nou així falses vinculacions i fets que puguin ser atribuïbles de mala fe per part d’altres a la nostra associació.

No cal dir que malgrat les discrepàncies polítiques, mantenim una bona relació amb el sector del taxi i la ciutadania en general, prova d’això es una reivindicació que portem a terme ja fa un temps per restablir la parada de taxi a la Estació de Barcelona-Sants (sortida per la Plaça dels Països Catalans) amb la intenció de millorar el servei de taxi que a dia d’avui per aquesta part de l’Estació lamentablement no rep l’usuari/a ja fa quatre anys. Portem més de 2500 signatures recollides i moltes converses amb ADIF, l’Ajuntament de Barcelona i el mateix Institut Metropolità del Taxi.

Rebeu una salutació fraternal de TAXIS ANARQUIA

SPORT.es | 25.01.2012 | 16:08h

Taxistas amenazan con impedir la salida del autocar del Barça hacia el Camp Nou

Un grupo de taxistas ha convocado una manifestación para esta tarde delante del Hotel W, donde se concentra el Barça

Un grupo de taxistas ha convocado vía mensajes por móvil una manifestación esta tarde delante del hotel W en Barcelona. En la convocatoria no se especifica la hora de la concentración, pero si que se deja claro el objetivo: Impedir que el autocar con los jugadores del Barça pueda salir del hotel hacia el Camp Nou. De hecho, esta mañana un grupo de 400 taxistas ya ha cortado la Ronda Litoral de Barcelona durante unos 20 minutos.

Fuentes del Sindicat del Taxi de Catalunya han explicado al diario “La Vanguardia”, que se trata de “taxistas anónimos, sin una fuerza detrás”, mientras que otras fuentes hablan de “grupos anarquistas” dentro del sector que habrían inducido la protesta.

¿HAURIEM DE PREGUNTAR-NOS QUINES SON LES FONTS INFORMATIVES?

SALUT I BON VIATGE

XERRADA SOBRE EL MOVIMENT “OCCUPY WALL STREET” AMB L´ACTIVISTA DE LA IWW JERRY BORDELEAU

Occupy Wall Street és un moviment nascut a Nova York cap al 17 de setembre del 2011. Encara que al principi només es va sumar una petita part de la població de Nova York, va anar creixent setmana a setmana fins el desallotjament del parc que estaven ocupant.
Aquesta protesta va ser expandint pels EUA, arribant a produir fins a cinquanta ciutats i causant finalment una vaga i el tancament del port de Oakland.
Entre els seus lemes podem llegir: “nosaltres som el 99%”, el que mostra el deteriorament també de la classe treballadora als Estats Units, com en tot Occident, arran d’aquesta crisi orquestrada per les grans elits en contra dels pobles i els treballadors del món.
En aquesta xerrada podrem conèixer de primera mà com va començar el moviment i, també, com està en l’actualitat, perquè el moviment segueix viu, com va poder observar-se en l’intent d’ocupació del parc fa un parell de setmanes, que es va saldar amb 68 detencions.

El proper dilluns 9 de Gener, a les 19:00 h al local de la Fella
http://www.nodo50.org/fella/index.php

C/ Joaquín Costa nº 34  baixos , farem una xerrada amb el

company Jerry (membre del sindicat IWW Nueva York) sobre

el moviment "Occupy Wall Street"

Us esperem!!! L´entrada es gratuita,

Organitza CNT-AIT Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

29-S LA LLUITA ES AL CARRER CAP A LA VAGA GENERAL

Davant la crida a la mobilització i la jornada de lluita aquest 29-s, per part de diversos sindicats i moviments socials, Taxis Anarquia se suma a aquesta jornada de lluita i de protesta davant l’actual situació de retallades i destrucció de serveis públics. Taxis Anarquia estarà amb el sindicat CNT-AIT en les diverses activitats i protestes, qualsevol persona que vulgui sumar-se a aquesta jornada de lluita pot trucar al nostre telèfon i si té problemes de mobilitat li portem gratuïtament.

http://barcelona.cnt.es/

LA CALLE ES FRIA, PERO ES NUESTRO HOGAR SIN SUCIAS MENTIRAS, Y DESDE AQUI OS HAREMOS TRAGAR LAS SUCIAS MENTIRAS, LUCHA¡ LUCHA¡ LUCHA¡

SALUT I BON VIATGE.

75 ANIVERSARIO GUERRA CIVIL

Este año se cumplen 75 años de la guerra civil, fue un 18 de julio de hace 75 años que el ejercito de marruecos se subleva contra la segunda república, así daba comienzo la peor guerra que ha sufrido España, una guerra civil y una de las revoluciones sociales de signo libertario mas importantes de la historia de la humanidad así como también una contrarrevolución Estalinista dentro del bando republicano. Muchos dicen la ultima guerra idealista, el preludio de la segunda guerra mundial, una guerra idealista que todavia no se han cerrado todas las heridas, y que después de 75 años las consecuencias de aquel fratricidio todavía seguimos sufriendo el bando perdedor, ya que todavía existen miles de fusilados y desaparecidos republicanos que siguen tirados en las cunetas, tapias de cementerios y fosas comunes, condenas a presidio y muerte de tribunales militares franquistas que la actual democracia es incapaz de anular, ni es incapaz de investigar los crímenes y desapariciones del franquismo, ni es capaz de procesar a los responsables de la dictadura, que muchos todavia siguen vivos.

Con motivo del 75 aniversario de la guerra civil esta película libertarias, una gran película de 1996 escrita y dirigida por Vicente Aranda. Una película rodada gran parte en barcelona, donde se puede apreciar el paseo del borne, el casco viejo de barcelona y la plaza real donde por cierto aparece un taxi de la época toda una joya. Libertarias es una magnifica película que nos enseña como fueron los primeros días de la guerra civil y los combates en el frente de Argón hacia Zaragoza. Libertarias cuenta la historia de un grupo de milicianas de la asociación mujeres libres, que deciden tomar parte activa en la contienda y no quedarse en la retaguardia a fregar platos o ha atender a los heridos. Libertarias es la historia de la lucha de un grupo de mujeres dentro de la revolución libertaria. Libertarias es una de las mejores películas de la guerra civil española donde aparece el famoso buenaventura durruti.

DESCARGAR:

http://www.megaupload.com/?d=15FCM4DL

SALUT BUEN VIAJE Y VISCA LA LLUITA ANTIFEIXISTA.

TAXI – ALFONSO FONT

Taxi és un còmic creat per ALFONSO FONT el 1987 i que consta de tres números .El laberint del Dragon és la primera aventura protagonitzada pel personatge Taxi, sèrie que es va compondre de tres aventures publicades en la seva totalitat a la revista Cimoc i després en aquesta col.lecció (també es van publicar diverses històries curtes en alguns números de Cimoc i Cimoc Especial) .
Taxi és una periodista que treballa per una agència d’informació i es veu embolicada en fosques trames per obtenir notícies espectaculars. En aquest album presentacio del personatge, explica el seu passat amb una breu introduccio ja que a continuacio narra una aventura, ambientada a la ciutat de Barcelona, sobre els tèrbols assumptes d’una multinacional farmacèutica.
A continuació esta la sèrie completa, que consta de tres números ordenats, per descarregar.

*EL LABERINTO DEL DRAGON.
DESCARREGAR:NUM 1

*LA FOSA DEL DIABLO.

DESCARREGAR:NUM 2

*UN CRUCERO AL INFIERNO.

DESCARREGAR:NUM 3

Una bona col.lecció de còmics ambientats a barcelona, i amb un nom molt familiar TAXI.

SALUT I BON VIATGE.

LOS TAXISTAS CON LOS INDIGNADOS DEL 15 DE MAYO

Hacemos un llamamiento desde taxis anarquía a todos los taxistas a solidarizarse con los indignados del movimiento 15-M, de la forma mas sencilla colocando este cartel en la parte trasera del taxi.
Si no se dispone de medios para imprimir este cartel, toda persona que quiera puede ponerse en contacto con nosotros llamando a nuestro teléfono donde recibirá todos los carteles que solicite.

CartellTaxistes.pdf
61 KB Mostra Baixa

viva la asamblea del pueblo de plaza catalunya.
SALUT BUEN VIAJE Y SOLIDARIDAD CON EL 15-M