LA VAGA DE LLOGUERS ALS ANYS TRENTA A BARCELONA

 

huelgaalquileres

L’historiador Manel Aisa repassa en la seva nova obra La vaga de lloguers i el comitè de defensa econòmica, una lluita històrica com és el dret a l’habitatge. Exemple del passat que ens pot servir per al present .La vaga de lloguers als anys trenta que va anticipar situacions actuals


Un repàs a la història de l’habitatge a Barcelona permet veure com des dels inicis de la 1a Guerra Mundial la ciutat va atreure una gran onada d’immigrants de tot Espanya a la recerca d’un lloc on dignificar les seves vides i pal·liar la fam dels seus fills.

Els nouvinguts es van trobar amb una societat burgesa arrogant que en absolut va prestar el mínim compromís, i es limito a utilitzar-los com mà d’obra barata.

En un moment en què a Europa es mataven entre si germans de classes que s’havien educat en l’odi a l’altre, sense cap sentit, Barcelona es va convertir en la capital europea per excel·lència en tots els àmbits (des del cultural a l’espionatge i contraespionatge) mentre que els empresaris catalans aconseguien extraordinaris contractes empresarials signats tant per elements aliadòfils com germanòfils. Aquest comerç va permetre omplir les seves arques, sobretot en el sector del tèxtil i del metall, mentre els obrers a penes podien donar de menjar als seus fills per la inflació dels preus.

Després van arribar els anys del plom on empresaris i polítics es van confabular per acabar amb les reivindicacions laborals.

La dictadura de Primo de Rivera va continuar els projectes de la burgesia de la ciutat. Aquesta vegada el projecte era l’Exposició Universal de 1929, que va propiciar una altra gran afluència de mà d’obra barata per construir la Plaça Espanya, urbanitzar Montjuïc, el metro, fer del carrer Balmes una via ràpida perquè les actuacions de la nova burgesia poguessin baixar al centre de la ciutat ràpidament. Es va construir “l’eixample de Cerdà” però es van oblidar completament dels barris de la perifèria que albergaven obrers que arribaven a milers des de Múrcia, València, Andalusia, Aragó, Castella o de l’interior de la mateixa Catalunya. Aquests treballadors en la majoria dels casos acabaven en barraques, o en conventillos, com així ens ho recorda Abel Paz quan ens descriu el seu habitatge al Clot a l’arribada d’Almeria. Un espai de 15 a 30 metres quadrats on vivien diverses famílies. Com a màxim van arribar a construir unes quantes “cases barates” que el prohom de torn es va encarregar de patrocinar.

Seguint el fil de la història, el llibre de Manel ens parla dels prolegòmens de l’arribada de la II República i algun dels interessos econòmics que, d’alguna manera, es jugaven en aquell moment. Només cal citar com ara l’electrificació del país, que va permetre els tripijocs especulatius de Francesc Cambó, el comte de Romanones i el Duc d’Alba. Tots ells van veure una oportunitat dels diners fàcils i amb aquesta finalitat van constituir una empresa elèctrica que va arribar a cotitzar a la borsa, (CHADE).

Acabades les grans obres de1929 i amb l’arribada dels ressons de la crisi americana, que van pagar els plats trencats en aquell moment van ser els obrers, majoritàriament afiliats al sindicat de la construcció que van passar a engrossir les cues de la indigència. Davant aquesta situació, el Sindicat de la Construcció de CNT, amb Santiago Bilbao al capdavant, va entendre la situació del moment i va constituir l’anomenat Comitè de Defensa Econòmica. Esdeveniment que es va produir el mateix dia en què se celebraven les eleccions municipals que portarien la República.

Aquell primer de maig van acudir 150.000 persones a la convocatòria míting de CNT. Amb l’eufòria del moment van decidir anar a lliurar els acords adoptats per escrit al recentment nomenat president de la Generalitat Francesc Macià a la plaça de la República. Entre els sis punts destaca el primer que parla de que cada patró ha de d’absorbir el 15% dels obrers aturats d’acord amb el nombre de treballadors que té en aquest moment. Un altre dels punts destacats era el cinquè que contemplava la rebaixa del 40% dels lloguers.

1926_-Avenida-de-Roma                                  Any 1926: Avinguda de Roma amb la presó Model al fons a Barcelona

En arribar a la plaça de la República els manifestants cenetistes van ser rebuts a trets. A resultes d’aquest incident va morir un guàrdia de seguretat, nombrosos manifestants van patir ferides i es van produir nombroses detencions.

L’autor ens explica que la vaga a poc a poc es va anar estenent com una taca d’oli pels barris perifèrics de la ciutat. Santiago Bilbao la destacava com important en el sentit que havien de ser les dones les més implicades. D alguna manera adquirien un aprenentatge de lluita social que en el futur seria molt útil per als moments insurreccionals que s’acostaven. La particularitat d’aquesta vaga és que els seus resultats es veien al moment. Per no pagar els el preu del lloguer suposava per a les famílies destinar aquests diners per pal·liar la fam i el vestir als seus fills.

En aquest context, la vaga de lloguers va adquirir una dimensió important, que va posar a la Cambra de la Propietat en guàrdia. Amb ferocitat inaudita, i amb la prèvia complicitat dels governants que, a través del paper que juguen els governadors civils, la repressió es va estendre. En aquest paper cal destacar Anguera de Sojo, que va empresonar a nombrosos sindicalistes com a presos governatius.

Com a conseqüència de la vaga de lloguers es van produir una sèrie d’esdeveniments a destacar. És el cas de la vaga de fam duta a terme per cinquanta-un presos i la vaga general per la dignitat, conseqüència de la situació de repressió a la presó.

En conclusió, el llibre segueix la vaga de lloguers, i les seves diferents facetes que transcorren un cop proclamada la República l’abril del 1931. L’obra aprofundeix en el desenvolupament dels diferents tipus de desnonaments que es van succeir i en la resposta en cada moment solidària dels veïns de l’entorn. Davant aquests fets la resposta de la Cambra de la Propietat i del governador va ser cada vegada més contundent.

A partir de 1932 la inèrcia organitzativa dels barris permetre que ja no fos necessités la directriu del sindicat cenetista de la construcció. Els treballadors van aprendre a caminar per si sols i fins i tot van arribar a crear la seva pròpia associació de “Llogaters de Catalunya” que a la pràctica tenia els mateixos principis que el sindicat anarcosindicalista. Cal no oblidar que la vaga de lloguers, es va estendre també a nombroses ciutats d’Espanya.

Per acabar, ens sembla interessant rescatar les lluites del passat perquè vuitanta i tants anys després vivim situacions semblants.

LA HUELGA DE ALQUILERES Y EL COMITÉ DE DEFENSA ECONÓMICA – MANEL AISA PÀMPOLS

portada_contra_huelgaalquileres-page-001

Manel Aisa ens presenta un llibre de memòria i de lluita. Rescata de l’oblit un tros d’història de la Barcelona rebel, la que ens inspira avui en dia perquè no ens venen la ciutat aparador, perquè es respecti la dignitat dels seus habitants. La vaga de lloguers de 1931 té lloc en un context de crisi del sistema. Respon a la defensa del dret a l’habitatge mitjançant l’organització i l’acció directa. 83 anys després vivim situacions semblants: masses d’aturats, crisi de les estructures pseudodemocráticas, precarietat, .. Una situació en la qual, ahir i avui, el dret a l’habitatge està posat en qüestió per multitud de desnonaments, amuntegament (llits calents, pisos pastera), condicions insalubres, preus abusius i barraquisme. En l’actualitat la injustícia adquireix trets grotescos amb la trista paradoxa de l’existència de milers de pisos buits. Vivim moments de lluita i d’esperança que necessiten aprendre del saber comú. El text de Manel Aisa aporta elements per reconèixer-los i reinventar.

SALUT I BON VIATGE

 

Share