Arxiu de la categoria: *HISTORIA URBANA

CIUTAT MORTA

Este próximo martes 3 de abril se celebrara el juicio del “Caso Casino del Poblenou” en la ciutat de la justicia. Donde serán juzgados 2 compañeros de CNT de Barcelona, que participaban en un piquete realizado, durante la campaña electoral de las municipales de Barcelona en 2015, en el espacio que da nombre al caso.

Como resultado de ese piquete pacifico delante del casino junto a otros colectivos. La policía sin ningún aviso carga contra la gente que estaba delante del casino protestando. Detienen a dos compañeros de CNT, causando lesiones en el brazo a uno de ellos. Se imputaron cargos penales a dos de nuestros compañeros . Con motivo de visibilizar la situación represiva en el contexto de las luchas obreras, hemos fijado dos actos, una charla/debate, y una concentración el propio día del juicio.

Desde CNT Barcelona queremos invitaros a asistir a ambas convocatorias, así como a participar en la charla debate que tendrá lugar el día 31. Se presentara la ponencia realizada tras las experiencias recogidas en la campaña “Solidaritat Inqüestionable” (16h). Estáis invitados a participar exponiendo, a través de ponencia o presentación, alguna de las situaciones represivas que os afecten.

-Sabado 31 de marzo. Acto solidario 13-18h comida y charla/debate. Agora Juan Andres (c/Riereta amb c/Aurora).

-Martes 3 de abril. Concentracion de apoyo 9.30h Ciutat de la Justicia (Gran Via de les C.C. nº111).

Para mas informacion: http://cntbarcelona.org/el-conflicte-es-ineludible-la-solidaritat-inquestionable-comunicat-davant-de-les-peticions-de-preso-a-diversos-anarcosindicalistas-de-la-cnt-de-Barcelona/

El caso Casino del Poblenou, nos recuerda tristemente al caso “4 F”  uno de los casos mas grabes de corrupción policial  de la ciudad de Barcelona.

La noche del 4 de febrero de 2006 terminó con una carga policial en el centro de Barcelona. Fue en los alrededores de un antiguo teatro okupado en el que se estaba celebrando una fiesta. Entre los golpes de porra, empezaron a caer objetos desde la azotea de la casa okupada. Según relató por radio el Alcalde de Barcelona pocas horas después, uno de los policías, que iba sin casco, quedó en coma por el impacto de una maceta.Las detenciones que vinieron inmediatamente después del trágico incidente nos relatan la crónica de una venganza.Tres jóvenes detenidos, de origen sudamericano, son gravemente torturados y privados de libertad durante 2 años, a la espera de un juicio en el que poco importaba quién había hecho qué.

Poco importaba que el objeto que hirió al policía hubiera sido tirado desde una azotea mientras que los detenidos estaban a pie de calle. Otros dos detenidos aquella noche —Patricia y Alfredo— ni siquiera estaban presentes en el lugar de los hechos: fueron detenidos en un hospital cercano y hallados sospechosos por su forma de vestir. Poco importaba si había pruebas o evidencias que exculpaban a todos los acusados. En aquel juicio no se estaban juzgando a individuos sino a todo un colectivo.Se trataba de un enemigo genérico construido por la prensa y los políticos de la Barcelona modélica. Barcelona, la ciudad que acababa de estrenar su llamada “ordenanza de civismo”, una ley higienista, marco legal perfecto para los planes de gentrifcación de algunos barrios céntricos, destinados al turismo. Los chicos detenidos aquella noche eran cabezas de turco que encajaban perfectamente, por su estética, con la imagen del disidente antisistema: el enemigo interno que la ciudad modélica había ido generando aquellos últimos tiempos.

Años después, dos policías son condenados a inhabilitación y penas de prisión de más de 2 años por haber torturado a un chico negro. La sentencia demuestra que los agentes mienten y manipulan pruebas durante el juicio. Para encubrir las torturas, acusan al joven de ser trafcante de drogas, pero el juez descubre un montaje: el negro es en realidad, hijo de un diplomático: el embajador de Trinidad y Tobago en Noruega.Estos agentes resultan ser los mismos que habían torturado a los jóvenes detenidos aquella noche del 4 de febrero de 2006 y algunos de los testigos que declararon en su contra durante el juicio. El mismo modus operandi en ambos casos. La única diferencia: el origen social de las víctimas.La enésima historia de impunidad policial, acompañada por buenas dosis de racismo, clasismo y la vulneración de derechos fundamentales, todo ello amparado por un sistema judicial heredero del régimen franquista y unos políticos obsesionados con el negocio inmobiliario que brinda la Marca Barcelona a costa de sus ciudadanos.

La experiencia que le atraviesa Patricia Heras a partir de aquella mañana del 4 de febrero de 2006, cuando es detenida junto con su amigo Alfredo en un hospital, da un giro radical a su vida. Dos años de angustia a la espera del juicio, agotando todos los ahorros de su vida para pagar abogados. Tres años de condena en la cárcel. A parte de destrozar su vida, estos hechos disparan su productividad literaria que va quedando registrada en un blog que titula de forma premonitoria: Poeta Muerta.

Patricia se suicida durante una salida de la cárcel, en abril del 2011.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

QUAN BOMBARDEGEN BARCELONA

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)… tot l’anar i venir de les columnes carlines…

El clima de guerra va facilitar uns governs militars autoritaris,ben acollits i recolzats per la burgesia i els diferents partits liberals, d’aquesta manera Catalunya durant el segle XIX va estar més de 75 anys en estat d’excepció o de guerra. Durant aquests períodes “excepcionals” els militars feien i desfeien, afusellant, prohibint, empresonant…. tot el que podia suposar un entrebanc (per petit que fos) a la marxa del progrés i de la indústria. Guerra i industrialització van anar del bracet i no es poden entendre una sense l’altra.

Durant tot aquests anys a Barcelona es succeeixen les bullangues, revoltes populars generalment manipulades per les faccions que pugnaven per controlar el camp isabelí, hi ha un primer cicle de bullangues del 1835 a 1837 (untotalde8!!) i un segon cicle que va de 1840 (just en acabar la primera guerra carlina) fins a 1843 amb la desfeta definitiva de les forces populars, que eren el seu motor real.

Malgrat la manipulació per part de les faccions liberals hi ha, des de un bon començament, un fort component trencador i republicà que va creixent fins arribar a la darrera bullanga de la Jamancia el 1843 en que el caràcter polític és obertament republicà, presentant també més amagat, un de més radical encara… “pre-anarquista”.

El final de les bullangues coincideix amb els bombardejos de Barcelona . El primer per el general liberal progressista Espartero el 3 de desembre de 1842, una operació de càstig indiscriminat contra la població civil que va durar 12 hores, llançant-se 1.014 projectils. El segon el del general Prim, per reprimir la revolta de la Jamancia, segurament la primera revolta proletària important de la història de Barcelona, que va durar uns 90 dies durant els quals es varen llençar 12.000 projectils (133 diaris).

Per fer-nos una idea del que van suposar aquests bombardejos, hem de tenir en conte que sobre Sarajevo (segleXX) va caure una mitjana de 329 projectils diaris i el dia de màxima intensitat (el 29 de juliol de 1993) en van caure 3.777, la població de Sarajevo era d’uns 430.000 habitants, mentre que la de Barcelona, el1840, era d’uns180.000 (8,8 projectils per 1.000 habitants a Sarajevo el 28-7-1993 i 5,6 projectils a Barcelona el 3-12-1842).

És una vergonya que el responsable d’un d’aquells bombardejos, el general Prim, tingui una estàtua al Parc de la Ciutadella, una estàtua imponent i pomposa que ningú demana que sigui retirada, de fet les Joventuts Llibertaries de Gràcia, el desembre de 1936, van enderrocar mitjançant l’acció directa aquesta estàtua, però va ser reposada de nou per el govern franquista.

Val a dir que, davant el general Prim, la historiografia mitològica catalana te una certa ambivalència: és un català de Reus, va lluitar a les guerres colonials del Rif al front dels “voluntaris catalans” a l’uniforme dels voluntaris hi havia la barretina, barret que apareix en les pintures que glorifiquen la guerra colonial.

La memòria d’aquestes bàrbares accions han perdurat fins a l’actualitat, notant desde els bombardejats(que van posar el sofriment i les víctimes) sinó des de la dels bombardejadors. Referir-se a la necessitat de bombardejar Barcelona cada cert temps (segons el general Espartero cada 50 anys…ja porten més de 70 anys de retard!!) ha estat repetitiu al llarg dels segles XIX i XX, el que resulta significatiu és que en ple segle XXI es continuï amb el mateix.

Recentment donada la situació que estem vivint, a tertúlies dels mitjans de comunicació (i no diguem ja les “xarxes antisocials”) s’ha estat celebrant alegrement aquesta frase, deixem a banda als descerebrats d’Intereconomia i similars, tenim una al·lusió relativament recent la del “il·lustre difunt”senyorPeces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978, que al Congreso Nacional de la Abogacía (27-10-2011, fa sis anys) va dir “no soy pesimista. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla”… tota una declaració de principis, estem de sort, no creia necessari el bombardeig.

Article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

ALTRES GUERRES DEL TAXI

taxis-kOw--620x349@abc

Disturbis ocasionats en 1932 per les divergències entre taxistes de la Casa David i altres empreses al Passeig de Gràcia de Barcelona – Brangulí

En els anys trenta, l’intrusisme va provocar una inflació de l’oferta: quatre mil vehicles per a una ciutat que acabava d’arribar al milió d’habitants

És difícil passar per la vorera dreta del carrer Aribau, entre la Diagonal i Travessera de Gràcia, sense aixecar la vista cap a la cúspide triangular d’aquest edifici de port novaiorquès que identifiquem amb el Drugstore David. Em preguntava el per què del nom del immoble fins que, llegint un reportatge d’Irene Polo a la revista «Imatges» (25 de junh de 1930), vaig descobrir que tan atractiva edificació va ser la seu de la companyia de taxis David, fundada per Josep M. Armanqué i la més important en els anys previs a l’Exposició de 1929.

Des de 1924, i segons el codi aprovat per l’ajuntament barceloní, el cotxe dedicat al transport urbà havia d’incorporar un taxímetre i establir les seves tarifes segons les característiques del vehicle i el servei: si preníem un luxós Hispano Suiza amb xofer uniformat, ens tocava la tarifa blau: 80 cèntims per quilòmetre; si el cotxe era de nivell mitjà, tarifes més groga de 60 cèntims i si el vehicle era vulgar, tarifes més vermella de 40 cèntims.
Disturbis ocasionats en 1932 per les divergències entre taxistes de la Casa David i altres empreses al Passeig de Gràcia de Barcelona.

En inaugurar l’Exposició van proliferar els conductors que es compraven un automòbil de segona mà per a dedicar-lo al servei de taxi. Tal intrusisme -que no lliure competència com passa ara amb Uber- va provocar una inflació de l’oferta: quatre mil vehicles per a una ciutat que acabava d’arribar al milió d’habitants i recentment estrenava el metre; el miler de la companyia David davant els tres mil autònoms nouvinguts.

La guerra entre els «davids» -que mantenien el sistema de tarifes instaurat pel consistori- i els «fortunes» i «barcelones» -que oferien la cursa a una pesseta- va ser cruenta: «Pel que pugui passar, per tornar a casa prendré el tramvia », concloïa Pol en el seu reportatge.
Encara que l’ajuntament de 1930 -faltaban pocs mesos per a la proclamació de la República-, havia unificat la tarifa en 60 cèntims per quilòmetre, el caos del taxímetre va perdurar fins a 1934. En plena recessió econòmica, amb la inflació desbocada, la companyia David va establir una línia de baix cost que va batejar com Goliath, d’acord amb els temps d’estretors que s’acostaven i per neutralitzar el «dumping» que suposava l’intrusisme professional.

«Nihil novum sub sole», que diria el clàssic. La Barcelona actual ha esdevingut al paradís dels intrusos. Utilitzar el «bicing» és una cosa legal i beneït pel nostre consistori: però les bicicletes segueixen sent «objectes circulants no identificats», capaços d’escapolir -a diferència dels cotxes i motos matriculats- de responsabilitat civil en cas d’atropellament. Els manters ocupen dia si i dia també la Rambla o l’avinguda Maria Cristina quan els ramats de turistes trashuman cap a les fonts lluminoses de Montjuïc; els intrusos que infesten les xarxes de notícies sense contrastar aliens al més codi deontològic i els tertulians que opinen de tot, encara que no sàpiguen res sobre el que opinen. I, és clar, la falsària «economia col·laborativa» de Uber. Missatge per a navegants neoliberals de manual: l’intrusisme sense llei enverina la lliure concurrencia.

SALUT I BON VIATGE

Share

CE JÚPITER, L’EQUIP ANARQUISTA QUE AMAGAVA ARMES EN LES PILOTES

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-1479291483

Totes les bones històries comencen en un bar, i la del Club Esportiu Júpiter ho compleix rigorosament. En 1909, a l’antiga cerveseria Cebrián de Barcelona, on ara hi ha la orxateria El Tio Che, els germans Mauchan van fundar un club que exerciria un paper militant durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

Aquests germans britànics, treballadors fabrils al barri del Poblenou, van batejar a l’equip amb aquest nom, planetari i místic, inspirats pel guanyador d’una competició de globus aerostàtics celebrada a la platja de la Mar Bella. Ja des d’un primer moment, el club va reflectir l’esperit obrer del barri, el major exponent de la Revolució Industrial a Catalunya i, en conseqüència, d’Espanya.

“El Júpiter era l’equip del Poblenou, el pulmó industrial de Catalunya, al qual també deien el Manchester català. El barri era, a més, la caserna general dels anarquistes“. Allà es van establir figures de l’anarquisme i el sindicalisme espanyol com Buenaventura Durruti, i el barri es va convertir en el centre neuràlgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479291743

Els jugadors del Júpiter en 1913 en el seu primer camp, amb les fàbriques de fons. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou

L’escut del Júpiter era ja tota una declaració d’intencions; lluïa sense embuts la bandera catalana apuntalada per una estrella blava de cinc puntes. Aquesta proximitat al catalanisme i la República alimentaria el seu apassionant i complicada història, que barreja futbol, ​​fàbriques, xiulades monumentals i grans dosis de censura, però que també amaga armes i una resistència ferotge al cop d’Estat de 1936.

Després d’uns anys jugant modestament al Camp de la Bota, que en realitat no era res més que un descampat, l’equip es va federar i va començar a collir bons resultats en els anys vint. Desafortunadament, els seus anys d’esplendor van coincidir amb els de dictadura, inestabilitat i repressió al nostre país.

En 1923, el general Primo de Rivera va imposar el seu cop d’estat i la balança no es va inclinar precisament a favor dels interessos d’un club obertament obrer i anarquista. En aquesta època, l’equip va canviar per primera vegada d’escut, a causa que el règim creia que l’estrella i la senyera eren ofensives. No seria l’última vegada, i fins Franco va ordenar que li canviessin el nom, però això va ser més endavant. Millor anem per ordre.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479256703

El club va canviar d’aparença però la seva base social -que en aquells dies rondava els 2 000 socis, que no és poca cosa per a l’època- era la mateixa i durant aquest període, la seva afició va usar les pilotes per transportar pistoles amb l’excusa dels desplaçaments de l’equip a altres camps d’Espanya.

“Les pilotes antigues no estaven tancades hermèticament com les d’ara, sinó que tenien cordons com unes sabatilles. Els anarquistes les deslligaven, treien la cambra d’aire i col·locaven dins la pistola desmuntada”, confirma Agustí Guillamón, historiador barceloní especialista en el moviment obrer i revolucionari de l’època.

El 1925, tot i la repressió, del “joc de les pistoles” i de la poca simpatia que causaven entre els estaments militars, el Júpiter va aconseguir el títol de campió d’Espanya del grup B, el que a dia d’avui seria la segona divisió. La consecució del títol va coincidir amb un altre victòria barceloní, el del FC Barcelona a la Copa d’Espanya.

“Era un equip pioner a Catalunya, dels més importants, i la seva història es barreja amb la del Barça per l’incident que va provocar el tancament del camp de les Corts”, recorda Mitjans. Tots dos clubs es van reunir a l’antic coliseu blaugrana per celebrar els seus respectius títols i jugar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.

La Marina Real Britànica, que estava ancorada al port de Barcelona aquests dies, va assistir a la trobada i va interpretar la Marxa Reial, en aquells dies himne d’Espanya, abans del partit. El públic va reaccionar amb una sonora xiulada que va disgustar les autoritats, que van tancar el camp i van castigar a Júpiter amb sis mesos de suspensió. Tot i quedar-se sense futbol, ​​el club no va deixar de combatre per la causa revolucionària.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479292190

El Júpiter es va fer amb els millors equips espanyols durant la primera meitat del segle XX. Aquí, en un partit contra el FC Barcelona el 1944. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou.

“El club donava al moviment gran part dels seus guanys, i en breu espai de temps l’estadi es va transformar en un arsenal”, va relatar Julio Nacarino, expresident del club, el periodista Andrea Sceresini. “Els obrers, futbolistes i anarquistes portaven les seves batalles un al costat de l’altre”. Tot i que no hi ha proves segures, els investigadors de l’època donen veracitat al següent capítol de la tumultuosa història del club, que situa el camp del Júpiter com a centre d’operacions de la resistència anarquista al cop d’Estat del 19 de juliol de a 1936.

“Quan el riu sona, aigua porta. En aquestes coses sempre hi ha un punt de llegenda i èpica, però és una història certa”, apunta Mitjans en referència al relat oral que assenyala la tribuna del camp del Júpiter com un arsenal clandestí.

“Des del camp del Júpiter van sortir dos camions per a combatre la insurrecció feixista”, afirma Guillamón. “Van sortir d’allà per dos motius: primer, perquè era on vivien els membres importants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i segon, perquè probablement sota de la tribuna del Júpiter hi havia un magatzem clandestí d’armes”.

jupiter-anarquia-lucha-dictadura-armas-franquismo-futbol-body-image-1479295424

La tribuna de fusta del camp de Lope de Vega, un dels diversos de la història del club, va poder ser un amagatall d’armes dels anarquistes

Tots sabem com va acabar la cosa, i amb l’inici del franquisme el club va tornar a perdre la identitat recuperada durant la Segona República. “Al règim, no sé molt bé per quin motiu, no els agradava massa el nom del club, així que van rebatejar a l’equip com Hèrcules”, explica Guillamón.

Curiosament, el destí va tornar a relacionar el Júpiter amb els passatges més foscos de la nostra història. A l’antic camp de les Botes, al descampat on va néixer l’equip i on ara s’aixequen els edificis del Fòrum de les Cultures, va ser el lloc escollit per afusellar als enemics de la dictadura a Barcelona.

El 1948, el club va rebre una patacada que encara perdura. L’equip que millor reflectia la lluita de classes i activisme del Poblenou va ser traslladat pel règim al camp de la Verneda, al districte de Sant Martí de Barcelona. De fet, els plans originals dels franquistes eren convertir l’equip al filial del RCD Espanyol i diluir el nom històric del Júpiter i, amb ell, gran part de les empremtes anarquistes a la ciutat.

Per fortuna, aquests plans no van quallar, i el Júpiter -que torna a vestir amb orgull el seu escut i colors originals des dels noranta- segueix donant guerra a dia d’avui a la tercera divisió espanyola.

Encara que el futbol s’hagi convertit en una indústria del capitalisme regnant, la història del Júpiter ens recorda que hi va haver un temps en què el futbol eren moltes més coses que piles i piles de bitllets.

SALUT I BON VIATGE

Share

EL KAFÉ VOLTER Y EL ANTIGUO ZELESTE

Barcelona_Carrer_dels_AgullersPaseando con el compañero Mariano (taxista, punk y activista del movimiento libertario de los 80) recordamos una de las rutas más significativas de la escena musical, de movimientos sociales y del movimiento punk en la Barcelona de los años 80,  la encontramos en el casco viejo de Barcelona, en el distrito de Ciutat Vella, barrio del Born.

agullers 2

En la calle dels agullers 18 se encontraba el Kafé Volter, un local de reunión para diferentes colectivos donde poder organizarse, también un lugar de intercambio de música y contracultura (fanzines, casetes, discos, libros, comics…)

kafe volter

El Kafé Volter se inauguró el 7 de octubre de 1985 bajo el rótulo y el nombre oficial de Associació Arex. A partir de aquel momento y hasta su cierre, desde allí se dirigió buena parte de la pequeña revuelta que se realizó los meses posteriores, desde la concentración para pedir locales frente a los baños públicos, hasta los echos del Concentrik y la creación de la PUAJ (Plataforma unitaria anti-represiva de jóvenes) o el Carnaval Antimilitarista.

Alicia_cafe_B

Un gran número de personas y colectivos se reunirán en el Kafé Volter, hubo una explosión creativa, y empezaron a salir mil y una ideas. La respuesta represiva a las alternativas e ideas hizo que el mismo espacio canalizara la red de resistencia a la represión, de manera que la espiral se creó muy pronto y acompaño al local hasta su cierre alrededor de un año después.

Kafe_Volter1

El Kafé Volter era un local pequeño en la calle Agullers 18, entre la iglesia de Santa Maria del Mar y Via Laietana, casi un callejón. La sala principal, la entrada debía tener unos 20 m2: diáfana, paredes blanclas los primeros dos días, al fondo había dos escaleras, a mano izquierda unas de bajada, y a mano derecha unas de subida. Las de la izquierda, dos o tres escalones, te llevaban a un espacio de 10 m2 donde había algunos taburetes, la pequeña barra de bar a la derecha y la puerta del baño, al fondo a la izquierda. La otra escalera, la de subida, te llevaba a una salita, una especie de balcón que daba a la sala de entrada, de unos 15 m2, donde había cuatro o cinco mesitas y, a la derecha, una puerta que daba a la habitación que servía de oficina.

1           3

Era un sitio minúsculo que los fines de semana o las noches de concierto o de otra actividad multiplicaba su capacidad de manera inimaginable, y donde las paredes se llenaron rápidamente de pintadas de todo tipo, dando fe de la variedad de personal que por allí pasaba.

4           2

Gran número de concentraciones, manifestaciones y actividades se organizaron desde el Kafé Volter, como las manifestaciones anti OTAN y antimilitaristas donde era frecuente ver un gran número de punks.

UMOhZ2luYXMgZXhMTExMTHRyYcOtZGFzIHNpbiB0w610dWxv_193599_2_6449_1

                                            ruta Carnaval antimilitarrita avenida Paral·lel, 1986

En diversas ocasiones grupos de skins Nazis, acudían a las inmediaciones del Kafé Volter para agredir a toda persona que pasara por el Kafé Volter, especialmente a los Punks. El Kafé Volter fue atacado duramente en una ocasión por un grupo de skins Nazis que recibían indicaciones de un misterioso individuo con una gabardina. Resultaba verdaderamente escalofriante y significativo, como estas agresiones por parte de grupos de extrema derecha, quedaban totalmente impunes ante la pasividad cómplice de la policía.

7

Cerca del Kafé Volter, estaba el antiguo Zeleste situado en la calle Plateria, ahora Argenteria, en el barrio del Born, junto a la iglesia Santa María del Mar. La historia de la música contemporánea en Barcelona tiene un referente indiscutible y entrañable en Zeleste.

smadelmar1

Cuna de tantos músicos de una época en que la ciudad comenzaba a salir de una larga noche de represión y de carencias vivenciales, la apertura del local de la calle Platería 1973 respondió a la necesidad de reunir a todo un sector de la juventud del momento, que no comulgaba con los criterios clasistas y burgueses que impregnaban de otros ambientes de moda de estilos controlados por un franquismo agonizante. Zeleste fue fundamental en la génesis y desarrollo de la llamada música laietana y permitió impulsar un plegado de artistas y músicos que ya forman parte de nuestra historia. En aquella época no era una sala grande ni tenía un gran escenario; la importancia radicaba en la opción musical, diferente a la típica propuesta por el franquismo y que apostaba por éxitos internacionales y figuras locales Sisa, Gato Pérez, la Compañía Eléctrica Dharma, Toti Soler, Orquesta Plateria , Mirasol y tantos otros que protagonizaron una época dorada de la música progresiva catalana.

zeleste-13-12-09-B         Carrer_Argenteria

Victor Jou, un personaje innovador y de iniciativa fue el padre absoluto de Zeleste, un local irrepetible que además de actuaciones en directo cada noche, fue capaz de crear su propio sello discográfico y toda una infraestructura al servicio de los músicos emergentes del momento, que les permitió incluso su proyección en otros países. Jou creó en 1978 en el propio Zeleste la Escuela de Música del Centro de Difusión Musical del barrio de la Ribera, una especie de escuela alternativa de la que Carles Santos fue uno de los promotores. Se compró el resto del edificio y se consolidó la escuela.

zeleste

 También se hizo un lugar importante como sala de conciertos de jazz, por la que pasaron figuras como Bill Evans, Stan Getz, Machito, Gerry Mulligan o Carles Benavent, y donde Tete Montoliu grabó tres discos en directo. En la sala Zeleste es donde se hizo el primer festival de música hindú de Barcelona.

ze

En aquellos años setenta, con la proximidad de la sala Zeleste de la calle Platería con la Vía Laietana, esta sala fue una de las que propició el rock layetano, precursor o iniciador del rock catalán, y organizó, junto con Pimientos, el Festival Canet Rock durante tres años.  Se crearon formaciones como la Compañía Eléctrica Dharma y la Orquesta Platería (1974). La sala era un referente no sólo en Barcelona sino en toda España.

anuncio-zeleste-rock-espezial-27-noviembre-1983

                                                         rock especial 27 noviembre 1983

En los años ochenta llegaron la movida madrileña y el pop español, en una época en que en Cataluña se hacía más bien otro tipo de música, más hippy y de canción, y este movimiento madrileño era visto como hortera. Pero Zeleste también acogía bandas de rock, punk y mods, como Loquillo, El Último de la Fila, Peter and test tube babies, Golpes bajos, Seres vacíos, Autodefensa, Antidogmatikss, Derribos arias, L´odi social…. Los grupos punks barceloneses de los 80, encontraron en la sala Zeleste, un medio alternativo donde poder realizar conciertos.

BRIGHTON 64 SALA ZELESTE (PLATERIA) BARCELONA 1983

                                                            Brighton 64 sala zeleste 1983

En el año 1986 se cierra el local de la calle Platería para abrir uno nuevo y mucho mayor en la calle Almogàvers de Poblenou.

Fuentes consultadas:

QUE PAGUI PUJOL! UNA CRONICA PUNK DE LA BARCELONA DE LOS 80 – JONI D

que pagui pujol

Que Pagui Pujol! Es un relato visceral y trepidante, con nombre y apellidos y de alto contenido combativo. Una crónica llena de referencias musicales y localizada en espacios míticos de la capital catalana, muchos de ellos desaparecidos y borrados de la memoria oficial, de una ciudad en constante lucha por mantener prendida la llama de la resistencia. Un collage narrativo que combina la investigación histórica y autobiográfica, con un minucioso esfuerzo por retratar la Barcelona de la década de los 80 desde una òptica punk, a partir de fotografias, carteles y octavillas, fanzines y recortes de prensa. El protagonista del libro es el propio autor: un Joni D adolescente y punk que nos conduce desde la irreverente escena musical alternativa y las primeras okupaciones, hasta las movilizaciones autónomas en contra de la OTAN y el servicio militar, pasando por las primeras coordinaciones con punks de Madrid, Euskal herria… La historia de diez años que empieza con las primeras emisiones de las radios libres, y acaba con el nacimiento de diversos proyectos autogestionados vinculados a los movimientos sociales Barceloneses. Un trabajo militante y resistente que nos muestra el peso y la significación de las contraculturas urbanas, al tiempo que cuestiona la estrategia de la amnesia orquestada durante la Transición.

 

ZELESTE I LA MUSICA LAIETANA – ALEZ GOMEZ-FONT

689

Zeleste y la música laietana es un paseo por la Barcelona musical de los años 70, concretamente la que representan músicos como Jaume Sisa, Carles Benavent, Emili Baleriola, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés y todo un grupo de instrumentistas que pronto fueron calificados por la crítica como intérpretes de la “música laietana”. Este nombre se relaciona directamente con el local donde todos ellos empezaron a destacar musicalmente hablando: la sala Zeleste, cerca de Santa María del Mar. El libro, escrito en el estilo de una crónica iluminada por un análisis regurosa, hace revivir al lector aquellos años de una música de gran creatividad en Barcelona. El autor, el periodista Alex Gómez Font, ha utilizado las fuentes orales de todos estos músicos, así como también del fundador, Víctor Jou, además de revisar las hemerotecas y de conocer de primera mano la música laietana. El libro, de 160 páginas, lleva  un cuaderno de fotografías con un total de 50 imágenes de músicos, programas de mano, portadas de discos, carteles y diferentes momentos de conciertos y grabaciones.

 

SALUT Y BUEN VIAJE

Jaume sisa, “qualsevol nit pot sortir el sol”. Zeleste antiguo

Peter The Test tube babies . Zeleste Antiguo

 


 

Que Pagui Pujol! Barcelona punk ochentera


 

Share

LA HUELGA DE GASOLINERAS DE BARCELONA 1977-1978

untitled

Bajando por el paseo Valldaura, en dirección a plaza LLucmajor a mano derecha hay una gasolinera antigua…  Ahora cuesta de recordar pero entre los años 1977 y 1978, en Barcelona tubo lugar una de las huelgas mas significativas, en uno de los periodos mas difíciles de cambio político ” La huelga de Gasolineras”.

10325418_652573994821912_9116666847179085012_n

La huelga de gasolineras en la provincia de Barcelona durante los años 1977 y 1978 marcan de forma clara el cambio tendencial de una serie de connotaciones de orden político y social en un sentido regresivo, tanto para la clase obrera en general como para la CNT en particular.

En el año 1977 nos encontramos en la “cresta de la ola” de un fenómeno de “masificación” de las reivindicaciones sociales que se habían ido acumulando y que, ahora, se expresaban de forma abierta ante la cada vez menor influencia que ejercía el miedo al franquismo como sistema represivo.

Es en Cataluña donde la CNT encuentra una mayor receptividad a sus propuestas, y es en Barcelona donde se generan los dos actos de masas más importantes para la CNT y el Movimiento Libertario en general ( Mitin de Montjuïc y Jornadas Libertarias Internacionales). También en términos cuantitativos es Barcelona la provincia con mayor afiliación de la CNT en Cataluña y en el resto del Estado español.

56be428d64848

La primera huelga de gasolineras en septiembre de 1977, convocada por la Asamblea de Trabajadores de Gasolineras y apoyada por la CNT, hay que enmarcarla en esta coyuntura todavía favorable al ” aluvión” de reivindicaciones obreras y a los tiempos de ” descontrol positivo ” que hubo en medio de dos sistemas políticos no consolidados por razones diversas ( el uno porque se extinguía, el otro porque empezaba apenas a nacer…).

De todas maneras, los poderes dominantes (políticos y económicos) empezaban a mostrar signos de preocupación al no poder frenar las aspiraciones de una clase obrera todavía no encorsetada. Con los Pactos de la Moncloa, a finales de 197, y el intento de ” regular ” el movimiento obrero a través de unas elecciones sindicales, procurarían solventar los problemas de dirección política y económica que tenia el Gobierno Suárez y toda la estrategia reformista de ” apaciguamiento social ” .

arton4814

El año 1978 supone una evolución mayor hacia esa tendencia regresiva, incluyendo en esta estrategia el intento de marginar a la CNT de la influencia social que, de mejor o peor manera, ejercía progresivamente. El caso Scala, a primeros de año, era la constatación más palpable de esta dinámica al intentar implicar a la CNT en actos de tipo terrorista. La lucha por parte de ésta, contra los Pactos de la Moncloa en las mismas fechas suponía enfrentarse a la estrategia pactista que tanto los sectores de la derecha como los de la izquierda política habían puesto en marcha. A su vez, en el campo del movimiento obrero, se luchaba a través de las elecciones sindicales para monopolizar ” electoralmente ” a la clase obrera.

Esta dinámica generará un cambio en los comportamientos y hábitos de la clase obrera, tanto la de antes como la de después de la muerte de Franco. De las asambleas y la participación general de los trabajadores en la toma de decisiones se pasará a un modelo en el que las burocracias sindicales ( CC.OO. y UGT en su mayoría) tomaran las riendas de las negociaciones y llevaran a la clase obrera hacia una dinámica de no-participación directa en los convenios y/o conflictos colectivos. A su vez la CNT, que había sido defensora a ultranza de la Asamblea como lugar básico de la estructuración de la clase obrera en sus luchas y reivindicaciones, se quedará progresivamente aisladas, al no tener la suficiente fuerza para romper el intento ” burocratizador”  de los aparatos sindicales recién instalados.

Es en esta fase donde hay que enmarcar la segunda huelga de las gasolineras de la provincia de Barcelona en septiembre y octubre de 1978. Las actuaciones de la Patronal, del Gobierno y su aparato Policial y la de los sindicatos CC.OO. y UGT fueron claramente reflejo de esta tendencia a aislar cualquier movimiento que se saliera del ” guión marcado”, y más si en ese guión aparecía una CNT que difícilmente hubiera aceptado compromisos tanto con el poder político anterior como con el recién instalado.

1385920_729575820389117_1912827038_n

1 ACTO: AÑO 1977

Una vez desaparecido el sindicato vertical franquista ( CNS ) y legalizadas las centrales sindicales en mayo de 1977, los trabajadores del sector de Gasolineras de la provincia de Barcelona se reúnen en asamblea en los locales de la CNS en julio de 1977 para analizar una posible ” plataforma de convenio “, así como un estudio de estatutos y forma de organización de las centrales sindicales existentes para su posible incorporación.

Una asamblea posterior facilitaría dicha información de las centrales sindicales. En su mayoría  los empleados de gasolineras decidieron afiliarse a la CNT, mientras que en menor proporción otros lo hicieron a UGT y CC.OO. Se elige una comisión compuesta por 12 miembros ( 7 de CN, 2 de UGT, 2 de CC.OO y 1 independiente) encargada de estudiar un borrador de plataforma de convenio para la provincia de Barcelona. En fecha 30 de agosto se realiza una asamblea en la que se plantea el borrador de la plataforma y se aprueba por mayoría absoluta. Hay que tener en cuenta que, aunque pertenecieran a centrales sindicales, diferentes, era la Asamblea de Gasolineras  la que refrendaba o no las propuestas y los cambios a seguir.

dfe

A partir de esta plataforma reivindicativa en la que se pedía un salario de 1.000 pesetas al día ( hasta ese momento cobraban 458 pesetas al día ) los trabajadores se ponen en contacto con la Patronal del sector para que estudie la oferta de convenio. Dado el mutismo de ésta, los gasolineros deciden ir a la huelga a partir del 28 de septiembre. Ante la amenaza de huelga, la Patronal decide sentarse a negociar y acepta una subida máxima de 700 pesetas al día. Mientras transcurren estas negociaciones, ” liberados ” de CC.OO., ajenos al sector y a la Asamblea, intentan negociar por su cuenta el convenio y quedan desautorizados por la propia Asamblea.

La Asamblea rebaja su plataforma para acercar posiciones a 900 ptas/ día, la Patronal no quiere subir a más de 700 ptas. Ante el impasse en el que han quedado las negociaciones, los trabajadores de gasolineras vuelven a plantear huelga para el viernes 21 de octubre y días siguientes si no cambia la actitud intransigente de la Patronal.

En esta ocasión la Patronal sigue firme en su postura y el 21 de octubre se inicia la huelga; se acaba el día 26 del mismo mes con una mediación por parte del Gobierno Civil para acercar las partes.

La huelga que afectaba a 2.300 trabajadores de gasolineras había sido total en la ciudad de Barcelona y había afectado al 90% de su provincia, se demostraba así la unidad y la fuerza que tenia la Asamblea de Gasolineras, a la que, en la tarea de solidaridad y extensión del conflicto así como  en la información de esta a la ciudadanía, solamente apoyo la CNT.

dfhrhrey

En un comunicado de la Asamblea de Gasolineras ésta declina cualquier responsabilidad ante la actitud cerrada de la Patronal, dada su negativa a ceder en los derechos legítimos de los huelguistas. Finalmente, el sueldo conseguido por parte de los 2.300  gasolineros  de la provincia de Barcelona alcanzará las 881 ptas/día que tendrá vigor hasta el día 1 de julio de 1978.

La huelga es calificada como una victoria y el convenio provincial se sitúa en el de más alta remuneración salarial. Algunos diarios de Cataluña se hacen eco y valoran positivamente el triunfo que los gasolineros han conseguido a través de su lucha. El mismo día 26 a las 10 de la tarde, el comité de los gasolineros, en un ambiente mezcla de tensión y emoción, informo a la Asamblea. Tras el informe, la tensión disminuyó, la emoción no..

2 ACTO: AÑO 1978

Los trabajadores de gasolineras de Barcelona y provincia denuncian en junio el convenio provincial. Pasa el tiempo y no hay respuesta. Solicitan huelga legal; pasan los 10 días y no hay respuesta. Antes CC.OO y UGT habían firmado un convenio nacional. La Patronal amparada en eso dice que no cabe negociación provincial ya que está el nacional firmado. Como esto supone para los trabajadores de gasolineras trabajar más tiempo y cobrar menos dinero, deciden en Asamblea ir a la huelga. Entonces es cuando la policía toma las gasolineras, metralleta en mano, y hace de esquirol despachando gasolina.

Plataforma de Convenio    Convenio provincial Barcelona 1977   Convenio estatal 1978

Hora – precio                            230 pesetas                                               155 pesetas

Tiempo almuerzo                    30 minutos                                                15 minutos

Plus Navidad y 1 mayo           1.000 pesetas                                            No hay

Quebranto moneda                Un día                                                         No hay

Trabajar máximo                     2 domingos seguidos                               3 domingos seguidos

Copiado de una octavilla informativa sobre las causas de la 2º Huelga de Gasolineras de la Provincia de Barcelona de septiembre y octubre de 1978.

huelga gasolineras 1977

La segunda huelga de gasolineras de la provincia de Barcelona, en septiembre y octubre de 1978, se produce a raíz de la firma de un convenio de ámbito estatal que modifica claramente a la baja las condiciones de trabajo de los trabajadores de gasolineras de toda la provincia de Barcelona.

En esos momentos tanto CC.OO. como UGT se ” autoproclaman” representantes de todos los trabajadores del Estado español del sector de gasolineras y deciden firmar el convenio sin contar con los trabajadores afectados. Aclarar que en aquellos momentos la legislación vigente no otorgaba capacidad de decisión a las centrales sindicales como tales, sino a las comisiones negociadoras que se recreaban a tal efecto ( en muchos casos estas comisiones se formaban por práctica asamblearia, tanto a nivel provincial como en algunos casos estatal).

Ante la situación creada por un convenio estatal que les rebajaba sus condiciones laborales, los trabajadores de gasolineras de Barcelona realizan diversas Asambleas y llegan a la conclusión de que deben movilizarse a través de diversos actos y convocar una huelga indefinida a partir del día 2 de septiembre de 1978 para poder romper la cerrazón que demuestra la Patronal de Barcelona a la hora de reconocerle sus derechos, escudándose en el convenio estatal anteriormente firmado.

1402323941

Esta segunda huelga de gasolineras fue desde su inicio una dura batalla contra los diversos poderes institucionales ( Patronal, Estado – FOP, sindicatos CC.OO. y UGT, medios de comunicación), que en esta ocasión no aceptaron negociar y/o combatieron con dureza la postura de la Asamblea de trabajadores de gasolineras de Barcelona. Se llegó a situaciones de intromisión intolerable como fue la actuación de la Policía Nacional ejerciendo de ” esquiroles”  y llenando los depósitos de gasolina de los coches; se llevaron a cabo un centenar de detenciones por formar parte de piquetes informativos o por el simple hecho de pegar carteles “legales” a favor de la huelga (35 personas detenidas entre el 4 y 5 de septiembre de 1978). También es destacable el papel claramente distorsionador de la prensa en general, muy diferente al que había tenido el año anterior. En esta ocasión, la desinformación y el silencio en diversos momentos y etapas del conflicto fueron la practica habitual ( salvando algunas honrosas excepciones) .

En un artículo aparecido en Mundo Diario el 16 de septiembre de 1978 titulado ” Atención al Derecho de Huelga “, el abogado laboralista Albert Fina ( ex militante del PSUC y persona de gran reconocimiento en los medios jurídicos y políticos del antifranquismo ) analizaba con preocupación las consecuencias negativas que para el derecho de huelga se estaban produciendo.

Fina argumentaba : En el actual conflicto laboral de gasolineras de Barcelona se plantean múltiples cuestiones. Se  plantea la problemática sindical y jurídica, respecto a quien y en que grado corresponde la representatividad obrera en los Convenios Colectivos en distinto ámbito territorial. Se plantea sin duda una lucha sindical entre centrales obreras con el fin de obtener una hegemonía que  cuando menos en Barcelona, corresponde en Gasolineras a la CNT…. Por encima de estas cuestiones, hay otra de prioritaria importancia, en la que todos los trabajadores y centrales sindicales deberían estar de acuerdo. Se debate el derecho de Huelga, se ha sentado un precedente realmente peligroso, al abortar el ejercicio de aquel derecho, mediante la sustitución de los trabajadores por miembros de la Policía Armada. Lo que hoy se produce en gasolineras, mañana puede producirse en cualquier otra huelga. No es función de la Fuerza Pública atender un servicio particular y privado, como es el suministro de gasolina. De seguir por este camino, mañana se les obligara por ejemplo, al despacho de pan o a la venta de periódicos….

155944_560373870642647_722146241_n

Los  apoyos que tuvo la huelga fueron varios y diversos, desde las centrales sindicales que se unieron a las movilizaciones, como  la CSUT, el SU, la USO de Euskadi ( casualmente la de Cataluña no la secundó ), pasando por la UGT ( histórica ), el SOC, hasta los Col.lectius de Treballadors de Catalunya. En cuanto a los partidos políticos, mostraron su solidaridad ERC, POUM, PTE, LCR, AC o FNC.

De todas maneras, después de casi dos meses, el desgaste que la Huelga había provocado en los trabajadores de las gasolineras era cada vez mayor y los apoyos, aunque meritorios, eran insuficientes para luchar contra la desesperación y el desanimo que empezaba a cundir entre los trabajadores. Ante una Patronal que se escudaba en un convenio estatal firmado anteriormente y que amagaba negociar, más como táctica dilatoria que como voluntad real, la Asamblea de los trabajadores de gasolineras decidieron aceptar una propuesta que no fuera claudicante y que dejara abierto un camino a una posible negociación a medio plazo.

Fotohuelga

En fecha 20 de octubre de 1978, reunidos en el Gobierno Civil las partes en conflicto, deciden acordar la desconvocatoria de la huelga en los siguientes términos:

– La readmisión de todos los despedidos y sancionados con motivo de la huelga de gasolineras.

-La libertad de los trabajadores de gasolineras que estuvieran detenidos por acciones realizadas durante el conflicto.

-Respetar las mejoras del Convenio Provincial del 26 de octubre de 1977.

-Finalmente, se consideraba la posibilidad de que en el futuro los trabajadores pudieran llegar a pactar convenios provinciales, de acuerdo a las nuevas normas que sobre negociación colectiva se estaban tramitando en las Cortes.

Ante la situación de aislamiento progresivo de la huelga, los trabajadores decidieron volver al trabajo sin el espantajo del despido o la represión, aunque sin olvidar el objetivo de intentar una movilización en una situación más favorable y no tan llena de connotaciones colaterales como tuvo esta huelga del año 1978.

Fuentes consultas:

LA ALTERNATIVA LIBERTARIA, CATALUÑA  1976 – 1979.  JOAN ZAMBRANA

untitled

En esta obra escrita por Joan Zambrano, nos da a conocer y entender una serie de sucesos acaecidos durante la transición española que, lejos de ser anecdóticos, formaban parte del marco social de referencia en que aquella transcurrió y sin cuyo conocimiento no resulta fácil entender los acuerdos alcanzados por algunos sectores de la entonces oposición con otros del franquismo. En aquel contexto el movimiento libertario distaba mucho de ser marginal tal como el actual silencio-olvido pudiera sugerir. El mitin de Montjuich y las Jornadas Libertarías Internacionales, ambas en Julio de 1977 en Barcelona, por mencionar los dos eventos más destacados y multitudinarios, dan fe de la amplia implantación sindical y social alcanzada en la época, y especialmente en Cataluña, por el movimiento libertario en su conjunto y particularmente por su entonces eje central, la Confederación Nacional del Trabajo ( CNT ). Pero hay muchos más acontecimientos con una destacada presencia cuando no centralizada, del componente libertario que el/la lector/a encontrará relatados, puede que por primera vez, en este libro. No se lleve a sorpresa y piense en lo que nos decía Debord sobre el olvido y la maestría del sistema para generar ignorancia. Romper con el silencio sobre este aspecto del pasado es el objetivo del libro. Zambrana lo intenta apoyándose en el recuerdo documentado, y por ello fácilmente contrastable, de aquella opción libertaria, de imprescindible conocimiento para la comprensión del período 1976-1979.

 

SALUT Y BUEN VIAJE

 

Share

PLAZA GEORGE ORWELL

1

La Plaza de George Orwell o también conocida como la Plaza del “Tripi” (por la singular escultura que se encuentra en la plaza) en un extremo de la plaza se alza una escultura psicodélica del artista surrealista Leandre Cristòfol que está coronada por una gran bola de madera. Esta plaza del Tripi se encuentra en el distrito de ciutat vella, en el Barrio Gotico, se puede acceder subiendo por las ramblas (desde el monumento a Colon) entrando en la calle Escudellers.

2

Esta Plaza de George Orwell es un punto de encuentro para indigentes, gente sin techo, lateros, fumadores, lugar de ocio nocturno (bares, comida rápida, pubs…) venta ambulante, trapicheos…

4

Esta Plaza de George Orwell o del Tripi es una de las plazas más conocidas y concurridas de Barcelona, lugar de ocio donde han tenido lugar asambleas, charlas y debates…. Pero quien era George Orwell? 3

Eric Arthur Blair (Motihari, Raj Británico, 25 de junio de 19031 2 -Londres, Reino Unido, 21 de enero de 1950) , más conocido por el seudónimo de George Orwell, fue un escritor y periodista británico,  cuya obra lleva la marca de las experiencias personales vividas por el autor en tres etapas de su vida: su posición en contra del imperalismo Britanico  que lo llevó al compromiso como representante de las fuerzas del orden colonial en Birmania  durante su juventud; a favor de la justicia social, después de haber observado y sufrido las condiciones de vida de las clases sociales de los trabajadores de Londres y París ; en contra de los totalitarismos nazi  y estalinista,  tras su participación en la Guerra Civil Española.

untitled

Además de cronista, crítico de literatura y novelista, Orwell es uno de los ensayistas  en lengua inglesa  más destacados de los años treinta y cuarenta del siglo XX . Sin embargo, es más conocido por sus dos novelas  críticas con el totalitarismo  y publicadas después de la Segunda Guerra Mundial, Rebelión en la Granja (1945) y 1984  (1949), escrita en sus últimos años de vida y publicada poco antes de su fallecimiento, y en la que crea el concepto de <Gran Hermano>, que desde entonces pasó al lenguaje común de la crítica de las técnicas modernas de vigilancia.

En 2008, figuraba en el puesto número dos del listado de los cincuenta escritores británicos de mayor relevancia desde 1945, elaborado por The Times. El adjetivo «orwelliano» es frecuentemente utilizado en referencia al distópico universo totalitarista imaginado por el escritor inglés.

2

Eric Arthur Blair nació en Motihari , una colonia británica de la India , el 25 de junio de 1903 . Era hijo de Ida Mabel Limouzin Blair, de ascendencia birmana  y de Richard Walmsley Blair, administrador del ministerio del opio del gobierno indio.

A los dos años se trasladó con su madre y con su hermana mayor Marjorie a Inglaterra  y no volvería a ver a su padre hasta 1907 , cuando este visitó Inglaterra durante tres meses, antes de partir de nuevo hacia la India. Además, Eric tenía una hermana menor llamada Avril.

En 1909  Blair fue enviado a una pequeña escuela parroquial anglicana  en Henley , a la cual había asistido su hermana mayor con anterioridad. Nunca escribió sobre sus recuerdos de aquella época, pero debió de impresionar a sus profesores muy favorablemente, pues dos años más tarde fue recomendado al director de una de las escuelas preparatorias de mayor renombre en Inglaterra por aquellos tiempos, St. Cyprian, en Eastbourne, Sussex . El joven Eric asistió a esta escuela gracias a una beca que permitía a sus padres pagar solamente la mitad de las tasas habituales. Sin embargo, Eric no se sentía a gusto en la escuela St. Cyprian, al menos en lo que se refiere a los métodos de enseñanza y a los profesores. Pese a ello, fue ahí donde consiguió sendas becas para la escuela de Wellington  y posteriormente la de Eton , en la cual dice, años más tarde, haber sido relativamente feliz, pues se permitía a los estudiantes una considerable independencia. En este establecimiento hizo amistad con varios futuros intelectuales británicos, como Cyril Connolly , editor de la revista Horizon , en la cual se publicaron muchos de los ensayos de Orwell.

untitled

Tras culminar sus estudios en Eton, decidió unirse a la Policía Imperial India en Birmania , pues no tenía posibilidades de conseguir una beca universitaria y los medios de su familia no eran suficientes para costear su educación. Tras cinco años como oficial, abandona el cuerpo de policía y vuelve a Inglaterra en 1927,  habiendo desarrollado un odio hacia el imperialismo que muestra en Los Días de Birmania  (Burmese Days), publicada en 1934 , y en ensayos como “Un Ahorcamiento” («A Hanging») o “Disparando a un Elefante” («Shooting an Elephant»). Posteriormente vive un tiempo en la indigencia, haciendo trabajos de todas clases, tal y como recuerda en Sin blanca en París y Londres (Down and out in Paris and London) , su primera obra importante. Consigue un trabajo como maestro de escuela pero pronto se ve forzado a abandonarlo por problemas de salud y comienza a trabajar en una tienda de libros de segunda mano en Hampstead, una experiencia que rememora parcialmente en la novela corta Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

2

Se trasladó a París  en la primavera de 1928 , donde vivía su tía Nellie, con la esperanza de forjar su carrera como hombre de letras. Tras algunos intentos fallidos, Eric se vio obligado a trabajar de lavaplatos en el lujoso Hotel X, tal como hace mención en su primer libro, Sin blanca en París y Londres (1933). A fines de 1929, regresó a la casa de sus padres en Southwold, Suffolk enfermo y sin dinero, y escribió Los días de Birmania (1934).

Blair adoptó el seudónimo de George Orwell en 1933 . Mientras el autor escribía para el New Adelphi, vivía en Hayes , Middlesex  y trabajaba como profesor de escuela, adoptó el pseudónimo para no incomodar a sus padres con Sin blanca en París y Londres. Llegó a considerar otros nombres literarios como «Kenneth Miles» o «H. Lewis Allways», antes de decidirse por un nombre que deja traslucir el afecto que siempre había sentido por la tradición y la campiña inglesa: Jorge  es el santo patrón de Inglaterra (y Jorge V  era el soberano en ese entonces), mientras que el río Orwell , en Sufflok , es uno de los lugares más emblemáticos para muchos ingleses. Blair también pensó que un apellido que empezara con la letra O le daría una mejor posición a sus libros en los estantes de las librerías.

Como escritor, George Orwell se sirvió de su experiencia como profesor y de la vida en Southwold para la novela La hija del clérigo (1935), escrita en 1934 en casa de sus padres tras la enfermedad que lo abatía y lo obligaba a ganarse la vida impartiendo clases. De 1934 a 1936 trabajó a media jornada en Booklover’s Corner, una librería de segunda mano en Hampstead . Tras llevar una vida solitaria, quiso rodearse de la compañía de jóvenes escritores. Hampstead era un pueblo intelectual que ofrecía establecimientos destinados al desarrollo de actividades culturales de diversa índole. Estas experiencias se trasladaron a la novela Que no muera la aspidistra (1936).

Orwell contrajo matrimonio con Eileen O´Shaughnessy  en 1936 , y adoptaron un niño, Richard Horatio Blair. Eileen murió nueve años más tarde, en 1945 , durante una operación.

eillen

A comienzos de 1936, Victor Gollancz , fundador del Left Book Club , instó a Orwell a escribir sobre la pobreza de la clase obrera en el norte de Inglaterra. Su relato, El camino a Wigan Pier fue publicada en 1937. Orwell ejerció como reportero social, tuvo acceso a muchas viviendas modestas para experimentar en las condiciones ínfimas en las que vivía la gente, tomó nota de los ingresos salariales por hogar, y pasó días enteros consultando en la biblioteca por registros de salud pública e informes laborales en las minas. Sin embargo, el autor nunca formó parte activa de asociación o coalición partidista alguna, si bien en vida reconoció sentirse un hombre de izquierdas.

La primera mitad de El camino a Wigan Pier presenta un compendio de sus investigaciones sociológicas en Lancashire  y Yorkshire . Comienza evocando el panorama de las minas de cobre. La segunda parte, en cambio, es un ensayo extenso de sus vivencias y del desarrollo de su conciencia política, incluyendo una denuncia a los elementos irresponsables de la izquierda. Como resultado, el editor Gollancz temió que la última parte pudiera resultar ofensiva para los lectores habituales del Left Book Club, por lo que, sin pedirle autorización, agregó un prefacio a la obra mientras Orwell se encontraba en España.

Orwell decidió combatir en España con la idea de «matar fascistas porque alguien debe hacerlo». Así se lo hizo saber a su amigo Henry Miller en París  en las navidades de 1936, quien le intentó convencer de que era «una idiotez». Aun así, no consiguió hacerle cambiar de idea, ya que su decisión estaba basada en la lucha por unos ideales.

barcelona_2540982c

Llegó a Barcelona el 26 de diciembre de 1936  con una carta de presentación del Partido Laborista Independiente (no se afilió al partido hasta junio de 1938 tras volver a Inglaterra  ) y ese mismo día se alistó y fue asignado como miliciano al partido de orientación trotskista POUM . Más tarde escribiría que de haber comprendido mejor la situación política en España, se habría unido como miliciano a la CNT.

6c3fe709b918bd87297fd7161dec57ef

En enero y febrero de 1937 combatió en el frente de la Sierra de Alcubierre  (Huesca). Más tarde, estando de permiso en Barcelona, participó en los enfrentamientos de Mayo de 1937  y tras volver al frente, recibió un tiro en el cuello en las proximidades de Huesca , el 20 de mayo de 1937.

fddh

Su experiencia le motivó para escribir Homenaje a Cataluña , donde describe su admiración por lo que es identificado como ausencia de estructuras de clase en algunas áreas dominadas por revolucionarios de orientación anarquista . Pero también critica el control estalinista  del Partido Comunista de España  y las mentiras que se usaban como propaganda para la manipulación informativa. En 1937 , durante la represión del Gobierno de Negrin contra el POUM,  Orwell relató que estuvo a punto de ser asesinado en Barcelona.

Homenaje-a-Cataluña-de-George-Orwell

Su participación en la Guerra Civil Española le marcó para siempre su visión del mundo. En 1946 escribió «La guerra de España y otros acontecimientos ocurridos en 1936-1937 cambiaron las cosas, y desde entonces supe dónde me encontraba. Cada línea en serio que he escrito desde 1936 ha sido escrita, directa o indirectamente, contra el totalitarismo y a favor del socialismo democrático como yo lo entiendo». Orwell había vuelto de Cataluña convertido en un antiestalinista con simpatía por los troskistas, definiéndose como un socialista demócrata.

Al volver a Inglaterra estuvo ingresado con tuberculosis en un sanatorio, tras la cual se fue a Marruecos para recuperarse.

Orwell opinaba que si bien se necesitaba un cambio radical en las sociedades occidentales, y por tanto en los países capitalistas, el estalinismo representaba una amenaza a los principios que lo sustentaban.

Orwell se sustentó escribiendo reseñas de libros para el New English Weekly hasta 1940 . Durante la Segunda Guerra Mundial  fue miembro de la Home Guard , en donde recibió la Medalla de la Defensa. Sus pensamientos de aquellos años han quedado grabados en su libro Diario de Guerra 1940 1942.

000

En 1941 comenzó a trabajar para el Servicio Oriental de la BBC , principalmente en programas para ganar el apoyo de la India  y el este de Asia a los ejércitos aliados. Era consciente de que su trabajo en esta época era simple y propagandístico, por lo que describe sentirse como «una naranja que ha sido pisoteada por una bota muy sucia». A pesar de los buenos ingresos, renunció en 1943, para convertirse en columnista y editor literario del Tribune , la revista semanal de tendencia izquierdista que entonces dirigían Aneurin Bevan  y Jon Kimche.

Se ha revelado en 2005 , mediante un informe de la inteligencia británica, que Orwell fue vigilado durante alrededor de 12 años por la policía de aquel país en vista de su aparente vinculación con movimientos de izquierdas.

p013r55s

En 1945 se publica  la obra “Rebelión en la Granja”  es una fábula mordaz sobre cómo el régimen soviético  de Iósif Stalin  corrompe el socialismo . En la ficción de la novela un grupo de animales de una granja  expulsa a los humanos tiranos y crea un sistema de gobierno  propio que acaba convirtiéndose en otra tiranía brutal. Orwell, un socialista democrático y durante muchos años un miembro del Partido Laborista Independiente , fue un crítico de Stalin. La novela fue escrita durante la Segunda Guerra Mundial y, aunque publicada en 1945, no comenzó a ser conocida por el público hasta finales de los años 1950.

animal_farm_poster1

Además, la obra constituye un análisis de la corrupción que puede surgir tras toda adquisición de poder, en cualquier nivel. Así, la obra posee un doble nivel de interpretación posible, por lo que su mensaje puede trascender el caso particular del régimen soviético   y ser captado incluso por niños que ni siquiera conocen la historia de la Unión Soviética . Por esta razón el libro ha sido utilizado a menudo como herramienta educativa incluso en los primeros años de la escolaridad  de algunos países. Está considerada una de las más demoledoras fábulas acerca de la condición humana. 

00

Lejos de la intención de Orwell, que pretendía con esta alegoría , al igual que con su siguiente novela, 1984 , publicada en 1949, denunciar a los totalitarismos nazi y soviético,  el libro fue utilizado, sobre todo en los Estados Unidos, como propaganda en contra del comunismo en general.

libro-rebelion-en-la-granja-e1416830076863

En 1949 Orwell entregó una carta a una amiga, Celia Kirwan, que trabajaba para una sección del Foreign office (el ministerio de asuntos exteriores británico), dedicada en esos días a organizar unas conferencias sobre el estalinismo. Kirwan se dirigió a Orwell solicitándole nombres susceptibles de aceptar. Orwell también incluyó una lista de treinta y ocho escritores y artistas que consideró en su momento con inclinaciones procomunistas y que no tendrían intención en participar en dichas conferencias. En la lista, que no fue publicada hasta el 2003, se incluyeron numerosos periodistas —entre ellos el editor del New Statesman y Kingsley Martin  — y también a los actores Michael Redgrave  y Charlie Chaplin.

externo-4c157cb101737ebd5e9f10f29aa31730

1984 (en su versión original en ingles:  Nineteen Eighty-Four) es una novela política de ficción distópica , escrita entre 1947 y 1948 y publicada el 8 de junio de 1949. La novela introdujo los conceptos del omnipresente  y vigilante Gran Hermano o Hermano Mayor , de la notoria Habitación 101 , de la ubicua policía del pensamiento y de la neolengua , adaptación del ingles  en la que se reduce y se transforma el léxico con fines represivos, basándose en el principio de que lo que no forma parte de la lengua, no puede ser pensado.

untitled

Muchos analistas detectan paralelismos entre la sociedad actual y el mundo de 1984, sugiriendo que estamos comenzando a vivir en lo que se ha conocido como sociedad orwelliana, una sociedad donde se manipula la información y se practica la vigilancia masiva y la represión política y social. El término «orwelliano» se ha convertido en sinónimo de las sociedades u organizaciones que reproducen actitudes totalitarias y represoras como las representadas en la novela. La novela fue un éxito en términos de ventas y se ha convertido en uno de los más influyentes libros del siglo XX.

George_Orwell_-_1984

Se la considera como una de las obras cumbre de la trilogía de las distopías de principios del siglo XX (también clasificadas como ciencia ficción distópica), junto a la novela de 1932 un mundo feliz (Brave New World en inglés), de Aldous Huxley , y Fahrenheit 451 de Ray Bradbury(publicada originalmente en 1953).

En octubre de 1949, poco antes de su muerte, se casó en segundas nupcias con Sonia Brownell. Orwell murió en Londres a la edad de 46 años, de tuberculosis , enfermedad que había contraído durante el periodo que describe en Sin blanca en París y Londres. Pasó los últimos tres años de su vida entre hospitales. Poco antes de morir, pide ser enterrado de acuerdo al rito Anglicano. Falleció el 21 de enero de 1950. Sus restos reposan en Sutton Courtenay , Oxfordshire.

ORWELL-1

Orwell decía que su estilo literario se aproximaba bastante al de Somerset Maugham. En sus ensayos literarios también alaba encarecidamente los trabajos de Jack London, especialmente su libro La carretera (The Road). El descenso de Orwell a la vida de los más desfavorecidos en El camino a Wigan Pier tiene un parecido razonable con La gente del abismo (The People of the Abyss) de London. En otros ensayos Orwell manifiesta su admiración por Charles Dickens, Herman Melville o Jonathan Swift.

LIBROS:

Sin Blanca en París y Londres (Down and Out in Paris and London, 1933).

0down-and-out

Los Días de Birmania (Burmese Days, 1934).

los-dias-de-birmania1

La Hija del Clérigo  (A Clergyman’s Daughter, 1935).

9788426419842

Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

51wBkMl+wqL__SX326_BO1,204,203,200_

El camino a Wigan Pier (The Road to Wigan Pier, 1937).

camino

Homenaje a Cataluña (Homage to Catalonia, 1938).

DSC_1623

Mi Guerra Civil Española (1939)

516kFgWdxVL__SX332_BO1,204,203,200_

Diario de Guerra 1940-1942 (1942)

orwell

Orwell en España (1942)

recuerdos-de-la-guerra-de-espana-george-orwell

Subir a por aire (Coming Up for Air, 1939).

subir-a-por-aire

Rebelión en la granja (Animal Farm, 1945).

rebelion-en-la-granja-george-orwell1

1984 (Nineteen eighty-four, 1949).

1984-de-george-orwell

SALUT Y BUEN VIAJE.

Rebelión en la Granja

1984

George Orwell: A Life in Pictures

Share

L´AUTOMÒBIL UN CANÍBAL ALS CARRERS

MODELO-T-03

Si hi ha un artefacte que representi tot el que el sistema tecnoindustrial ha creat aquest és, sens dubte, l’automòbil, encara que segurament en aquests moments ja ha estat substituït per els smartphones i d’altres artefactes mòbils de la mateixa família.

De tota manera l’automòbil te al seu ”favor” el haver regnat durant molt més de 130 anys mentre que el telèfon mòbil en te sols uns 30, i també el haver contribuït amb més d’un terç dels gasos d’efecte hivernacle, d’haver esmerçat recursos ingent i haver generat una quantitat equivalent de residus… finalment, al llarg d’aquest segle de regnat a devorat la vida de milions de treballadors i de consumidors, ja sigui liquidant-los directament o lentament a través del treball (a mines i fàbriques) o la contaminació.

Segurament el futur estigui en les mans d’un trasto híbrid dels dos, smart-telèfon i cotxe. Com el cotxe connectat i sense conductor que Google i d’altres fabricants ens tenen promesos des de fa uns anys.

Actualment per les carreteres del mon hi 1.200 milions d’automòbils i al llarg dels seus 130 anys d’història se’n deuen haver produït moltíssims, segurament als voltants d’una xifra amb 12 zeros. Al mon hi ha uns 164 automòbils per cada 1.000 habitants.

A l’Estat Espanyol hi ha 22 milions de cotxes (474 per cada 1.000 habitants) i a Catalunya 3,3 milions (441 per cada 1.000 hab.). Alguns dels països amb un índex de motorització més alts son,  els EUA (965), Luxemburg (759), Islàndia (737) i Kuwait (727)… Europa en ve a tenir uns 560 per cada 1.000 habitants. Per contra hi ha països on el vehicle a motor és pràcticament inexistent, com Etiòpia (1,6), Sudan (2,8), Bangladesh (4,5) o Burundi (6,0)…

Els vehicles automòbils són responsables directes, per accident de transit, de 1.250.000 morts, la meitat d’ells vianants, ciclistes o motociclistes, a l’Estat Espanyol en nombre de morts és de 1.680 i a Catalunya de 272… La contaminació atmosfèrica generada per els motors dels automòbils mata cada any a 3.000.000, 400.000 a la UE, 27.000 a Espanya i 3.500 a la Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aquesta letalitat és realment més gran, ja que no es comptabilitzen totes les morts derivades de la extracció dels minerals necessaris, la elaboració de les matèries primeres i la fabricació dels automòbils pròpiament dits.

L’ORÍGEN DE L’AUTOMÒBIL, L’APARICIÓ DEL CARRO SENSE CAVALLS.

Malgrat que hi ha antecedents més antics, fins i tot al segle XVIII, el que ara mateix coneixem com automòbil apareix de fet el 1885 en que es crea el primer vehicle propulsat per un motor de combustió interna a gasolina per Benz (si els de la Mercedes la història ve de lluny) i a partir d’allà comença una carrera vers la generalització. Cap a principis del segle XX comença la producció massiva sobretot a França i als EUA.

Però no és fins 1908 que Henry Ford aplica la nova organització industrial de la inhumana producció en cadena, en que la producció augmenta i el cotxe, progressivament, va deixant de ser un article de luxe per aristòcrates i capitalistes.

Henry Ford, que a més d’organitzador industrial va ser de jove rellotger inventor de rellotges de control horari (Temps i dominació) va aconseguir posar al mercat, el 1908, el primer any de la seva empresa, més de 10.000 vehicles. Als EUA havien matriculats aquell any 198.400 vehicles i a l’Estat Espanyol 883 (encara que molts circulaven sense matricular i en moltes ciutats empraven matrícules municipals com les dels carros). Sis anys més tard, el 1914, Ford ja va produir 300.000 vehicles del famós model T, en aquells moment els matriculats als EUA eren ja 1.763.000, però a Espanya eren sols 1.862. En aquells anys a Espanya seguien essent un producte luxós i no va ser fins els anys 20 en que la xifra va superar els 10.000 i fins el 1925 en que va passar de 20.000 vehicles (propera a la taxa actual de motorització d’Etiòpia).

El primer cotxe que va circular per Espanya, va ser el que va muntar, amb un motor Daimler (comprat en la seva visita a la Expo de Paris de 1888) l’industrial tèxtil Francesc Bonet i Dalmau, el 1890. Es tractava d’un tricicle amb poca potència i que no podia pujar pendents fortes, en Bonet va cercar utilitats extres al seu armatoste, dotant-lo d’una bomba d’aigua i d’una dinamo per produir electricitat.

El 1898 ja es va obrir el primer concessionari d’automòbils de la marca francesa Levassor, i a partir d’aquí el creixement va ser exponencial, multiplicat-se per deu cada deu anys. Al mateix temps els kilòmetres de carretera van créixer des de 27.600 kilòmetres el 1890 fins 68.000 el 1920, un 146% de creixement.

LA RESISTÈNCIA ALS PRIMERS AUTOMÒBILS.

Deixarem de banda les especulacions mèdiques sobre els efectes de la velocitat sobre la integritat de les persones, a la major part de la gent, aquest tema no els importava gens, ja que era molt improbable que viatgessin en un d’ells.

El que va alçar protestes populars van ser els accidents que la seva velocitat provocava i el fet que els atropelladors (ricatxos, aristòcrates, nois i noies de bona societat) generalment es donaven a la fuga per no  afrontar les ires del veïnat.

De fet el primer atropellament per automòbil registrat a Barcelona, sense morts per cert, es va produir el 23 de juny de 1901, els autors es van donar a la fuga però van poder ser detinguts, va ser un oficial que va atropellar a un sergent.

L’aparició de tots aquests bòlids a les carreteres va suposar un canvi molt important: soroll, pols i víctimes, especialment infantils, però també animals domèstics, gossos, gallines, gats… va ser l’inici de la expulsió dels nens dels carrers, de la eliminació de nois i noies de l’espai públic.

I la canalla, amb una gran visió de futur, es van dedicar amb molta aplicació a apedregar-los i a posar vidres i claus de punta per carreteres i camins. A la premsa de l’època surten contínuament incidents d’aquesta mena, detencions d’apedregadors i alguns ferits entre “xofeurs” i passatgers.

Així, com que els usuaris dels automòbils eren la franja més benestant, sovintejaven polítics i nobles apedregats. Els apedregats de llinatge més alt van ser els “infantes Don Fernando y Doña Teresa” el juliol de 1908, quan tornaven a Palau des de la Granja, l’únic ferit va se el xofer. Un altra apedregat il·lustre va ser el Princep Rainiero de Borbó el febrer de 1910 a la carretera d’Extremadura.

A més d’aquests membres de la reialesa hi ha notícies d’apedregaments dels cotxes de diputats, governadors civils (el de Barcelona va resultar ferit a Sant Feliu el 1908) , alcaldes (el de Barcelona a Gironella el 1910), ambaixadors (el del Regne Unit a Valladolid el 1912) i molts fabricants i terratinents.

En els apedregaments hi ha també un fort component social, contra els rics, en uns moments en que la explotació era ferotge. A la secció de «Sociedad» del 3 de juliol de 1911 de la Vanguardia tenim una crònica que retrata la situació:

“En la soberbia finca que el marqués de Alella posee en el pueblo de este nombre, se celebró en la noche del sábado una de esas fiestas que por la esplendidez con que se llevan a cabo, el gusto que preside en su organización y lo escogido de las personas que a ella asisten, no puede olvidarse nunca”.

Val a dir que el Marquès d’Alella era en Fabra i Puig, copropietari de la empresa tèxtil Fabra i Coats, juntament amb el seu germà (el marquès del Masnou) i alguns inversors estrangers, va ser senador moltes vegades i també alcalde de Barcelona durant el pistolerisme.

“Desde antes de las diez de la noche la carretera del litoral presentaba animado aspecto, ya que por ella se veían avanzar confundidos unos y otros infinidad  de automóviles y algunos coches, escuchándose las bocinas y sirenas de los primeros como estentóreas voces de heraldos que, en la obscuridad de la noche pregonaban la fiesta. Más allá, en el arranque de la carretera de Alella, los vehículos se iban alineando y veíase desde lejos la luz de los focos como brillantes anillos de monstruosa culebra que avanzaba rápidamente”.

Desprès de fer glossa de l’exquisida distinció dels assistents i organitzadors del menjar i beure que es va servir i dels espectacles amb que “se deleitaron”, va venir el moment trist dels adéus.

“También produjo el natural disgusto el hecho de que a pesar de haber en la carretera varias parejas de guardias civiles, algunos individuos incurrieron en el vandalismo de apedrear los automóviles que pudieron”.

Els apedregament infantils de cotxes van arribar a ser un problema “d’ordre públic” de suficient importància com per donar lloc a circulars de governadors civils. En temps tan primerencs com el 7 de juliol de 1901 el governador de San Sebastian va publicar una circular per aturar els apedregaments “ha ordenado a las autoridades locales que impidan que sean los automóviles y automovilistas objeto de las acometividades de los chiquillos que los persiguen” (…) “esta disposición ha sido muy elogiada especialmente por los propietarios de automóviles, pues cada dia es más creciente el número de aficionados al sport de moda”.

Al Butlletí Oficial de Barcelona el Governador Civil va publicar a principis de 1906 una circular referida a les agressions als automòbils i els automobilistes.

DEL SEGLE XX AL XXI, DE LA PEDRA AL FOC.

Malgrat que ja poques vegades es llencen pedres contra els automòbils, potser només la canalla dels pobles que travessa la neocolonialista cursa del Paris Dakar, encara hi ha una forta resistència al que suposen els automòbils, una resistència que va més enllà de les declaracions més o menys ecologistes i arriba a aspectes de l’automòbil  que rarament es toquen en les crítiques a l’ús, al seu paper com a marcador social I, encara ara, com a símbol patriarcal de quan els senyors anaven en carruatge, les dames eren passatgeres i la gent miserable a peu.

De totes les resistències una mica sistemàtica la més representativa és la francesa, no és com l’Alemanya on fa uns anys cremaven els vehicles luxosos i els 4×4, a França es colpeja al veí, a l’immediat, a qui per col·laboració o per omissió se’ls considera responsables de la situació actual.

A França cada dia es cremen entre 110 i 145 vehicles I, malgrat que el punt més alt sol ser l’any nou, també i ha “cremàs” al voltant de la “fête nationale” (el 14 de juliol) aquest any han cremat 721. Cada any queden en ferralla 40.000 cotxes, encara que el 2012 en van ser més de 50.000.

Malgrat que entre un 25 i un 30% d’aquests incendis es fan per cobrar l’assegurança, queden entre un 70 i un 75% que cremen per odi, odi al sistema, odi a la policia, odi als polítics, odi als adults… la gran explosió d’odi es va produir durant la insurrecció de novembre de 2005 i, des de llavors, no s’ha extingit, malgrat que aquest any sols han cremat la nit d’any nou 904, contra els 1.067 del 2014.

L’odi enfonsa els arrels en la desigualtat i l’opressió, desigualtat i opressió cada dia més accentuada. No es tracta realment una insurrecció col·lectiva, és la protesta individual o de petits grups que cremen el cotxe del pare o del veí, l’objecte que representen tot allò que no es vol ser, tot allò que no es vol viure.

RESISTIR..!?

El cotxe segurament és l’objecte que simbolitza millor la societat tecno/industrial/consumidora en la que vivim.

El cotxe està a punt de mutar, el cotxe connectat ja és un fet, ja es veu venir el cotxe sense conductor i, en el sac dels poders corporatius deuen haver ja un bon manat de projectes nous… MUTARÀ EL COTXE: HAN DE MUTAR TAMBÉ LES RESISTÈNCIES!!.

http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

LA VAGA DE LLOGUERS ALS ANYS TRENTA A BARCELONA

 

huelgaalquileres

L’historiador Manel Aisa repassa en la seva nova obra La vaga de lloguers i el comitè de defensa econòmica, una lluita històrica com és el dret a l’habitatge. Exemple del passat que ens pot servir per al present .La vaga de lloguers als anys trenta que va anticipar situacions actuals


Un repàs a la història de l’habitatge a Barcelona permet veure com des dels inicis de la 1a Guerra Mundial la ciutat va atreure una gran onada d’immigrants de tot Espanya a la recerca d’un lloc on dignificar les seves vides i pal·liar la fam dels seus fills.

Els nouvinguts es van trobar amb una societat burgesa arrogant que en absolut va prestar el mínim compromís, i es limito a utilitzar-los com mà d’obra barata.

En un moment en què a Europa es mataven entre si germans de classes que s’havien educat en l’odi a l’altre, sense cap sentit, Barcelona es va convertir en la capital europea per excel·lència en tots els àmbits (des del cultural a l’espionatge i contraespionatge) mentre que els empresaris catalans aconseguien extraordinaris contractes empresarials signats tant per elements aliadòfils com germanòfils. Aquest comerç va permetre omplir les seves arques, sobretot en el sector del tèxtil i del metall, mentre els obrers a penes podien donar de menjar als seus fills per la inflació dels preus.

Després van arribar els anys del plom on empresaris i polítics es van confabular per acabar amb les reivindicacions laborals.

La dictadura de Primo de Rivera va continuar els projectes de la burgesia de la ciutat. Aquesta vegada el projecte era l’Exposició Universal de 1929, que va propiciar una altra gran afluència de mà d’obra barata per construir la Plaça Espanya, urbanitzar Montjuïc, el metro, fer del carrer Balmes una via ràpida perquè les actuacions de la nova burgesia poguessin baixar al centre de la ciutat ràpidament. Es va construir “l’eixample de Cerdà” però es van oblidar completament dels barris de la perifèria que albergaven obrers que arribaven a milers des de Múrcia, València, Andalusia, Aragó, Castella o de l’interior de la mateixa Catalunya. Aquests treballadors en la majoria dels casos acabaven en barraques, o en conventillos, com així ens ho recorda Abel Paz quan ens descriu el seu habitatge al Clot a l’arribada d’Almeria. Un espai de 15 a 30 metres quadrats on vivien diverses famílies. Com a màxim van arribar a construir unes quantes “cases barates” que el prohom de torn es va encarregar de patrocinar.

Seguint el fil de la història, el llibre de Manel ens parla dels prolegòmens de l’arribada de la II República i algun dels interessos econòmics que, d’alguna manera, es jugaven en aquell moment. Només cal citar com ara l’electrificació del país, que va permetre els tripijocs especulatius de Francesc Cambó, el comte de Romanones i el Duc d’Alba. Tots ells van veure una oportunitat dels diners fàcils i amb aquesta finalitat van constituir una empresa elèctrica que va arribar a cotitzar a la borsa, (CHADE).

Acabades les grans obres de1929 i amb l’arribada dels ressons de la crisi americana, que van pagar els plats trencats en aquell moment van ser els obrers, majoritàriament afiliats al sindicat de la construcció que van passar a engrossir les cues de la indigència. Davant aquesta situació, el Sindicat de la Construcció de CNT, amb Santiago Bilbao al capdavant, va entendre la situació del moment i va constituir l’anomenat Comitè de Defensa Econòmica. Esdeveniment que es va produir el mateix dia en què se celebraven les eleccions municipals que portarien la República.

Aquell primer de maig van acudir 150.000 persones a la convocatòria míting de CNT. Amb l’eufòria del moment van decidir anar a lliurar els acords adoptats per escrit al recentment nomenat president de la Generalitat Francesc Macià a la plaça de la República. Entre els sis punts destaca el primer que parla de que cada patró ha de d’absorbir el 15% dels obrers aturats d’acord amb el nombre de treballadors que té en aquest moment. Un altre dels punts destacats era el cinquè que contemplava la rebaixa del 40% dels lloguers.

1926_-Avenida-de-Roma                                  Any 1926: Avinguda de Roma amb la presó Model al fons a Barcelona

En arribar a la plaça de la República els manifestants cenetistes van ser rebuts a trets. A resultes d’aquest incident va morir un guàrdia de seguretat, nombrosos manifestants van patir ferides i es van produir nombroses detencions.

L’autor ens explica que la vaga a poc a poc es va anar estenent com una taca d’oli pels barris perifèrics de la ciutat. Santiago Bilbao la destacava com important en el sentit que havien de ser les dones les més implicades. D alguna manera adquirien un aprenentatge de lluita social que en el futur seria molt útil per als moments insurreccionals que s’acostaven. La particularitat d’aquesta vaga és que els seus resultats es veien al moment. Per no pagar els el preu del lloguer suposava per a les famílies destinar aquests diners per pal·liar la fam i el vestir als seus fills.

En aquest context, la vaga de lloguers va adquirir una dimensió important, que va posar a la Cambra de la Propietat en guàrdia. Amb ferocitat inaudita, i amb la prèvia complicitat dels governants que, a través del paper que juguen els governadors civils, la repressió es va estendre. En aquest paper cal destacar Anguera de Sojo, que va empresonar a nombrosos sindicalistes com a presos governatius.

Com a conseqüència de la vaga de lloguers es van produir una sèrie d’esdeveniments a destacar. És el cas de la vaga de fam duta a terme per cinquanta-un presos i la vaga general per la dignitat, conseqüència de la situació de repressió a la presó.

En conclusió, el llibre segueix la vaga de lloguers, i les seves diferents facetes que transcorren un cop proclamada la República l’abril del 1931. L’obra aprofundeix en el desenvolupament dels diferents tipus de desnonaments que es van succeir i en la resposta en cada moment solidària dels veïns de l’entorn. Davant aquests fets la resposta de la Cambra de la Propietat i del governador va ser cada vegada més contundent.

A partir de 1932 la inèrcia organitzativa dels barris permetre que ja no fos necessités la directriu del sindicat cenetista de la construcció. Els treballadors van aprendre a caminar per si sols i fins i tot van arribar a crear la seva pròpia associació de “Llogaters de Catalunya” que a la pràctica tenia els mateixos principis que el sindicat anarcosindicalista. Cal no oblidar que la vaga de lloguers, es va estendre també a nombroses ciutats d’Espanya.

Per acabar, ens sembla interessant rescatar les lluites del passat perquè vuitanta i tants anys després vivim situacions semblants.

LA HUELGA DE ALQUILERES Y EL COMITÉ DE DEFENSA ECONÓMICA – MANEL AISA PÀMPOLS

portada_contra_huelgaalquileres-page-001

Manel Aisa ens presenta un llibre de memòria i de lluita. Rescata de l’oblit un tros d’història de la Barcelona rebel, la que ens inspira avui en dia perquè no ens venen la ciutat aparador, perquè es respecti la dignitat dels seus habitants. La vaga de lloguers de 1931 té lloc en un context de crisi del sistema. Respon a la defensa del dret a l’habitatge mitjançant l’organització i l’acció directa. 83 anys després vivim situacions semblants: masses d’aturats, crisi de les estructures pseudodemocráticas, precarietat, .. Una situació en la qual, ahir i avui, el dret a l’habitatge està posat en qüestió per multitud de desnonaments, amuntegament (llits calents, pisos pastera), condicions insalubres, preus abusius i barraquisme. En l’actualitat la injustícia adquireix trets grotescos amb la trista paradoxa de l’existència de milers de pisos buits. Vivim moments de lluita i d’esperança que necessiten aprendre del saber comú. El text de Manel Aisa aporta elements per reconèixer-los i reinventar.

SALUT I BON VIATGE

 

Share

LA VAGA DELS TRAMVIES DEL 1951

la vaga del trambies de 1951

 L’anomenada vaga de tramvies del 51, la vaga de Tramvies del 51, va ser de fet un boicot a utilitzar el tramvia, que era el transport popular entre els treballadors, i que quan es va convertir en vaga no va ser de tramvies sinó general.


Estem al desembre de 1950, corrien temps de racionament, carestia, mercat negre i corrupció. Els sous eren irrisoris. En la indústria tèxtil havien “setmanades” de 65 pessetes quan una dotzena d’ous costava ja 29. La misèria entre la classe treballadora era generalitzada mentre 1 nova crosta de rics havia començat a aflorar, no ja la rància burgesia que va recolzar el cop, sinó els que van fer fortuna amb l’estraperlo i la corrupció de la dictadura franquista.


La situació del dia a dia a nivell popular era desesperant i més quan a nivell internacional s’havien començat a retirar les mesures de bloqueig a la “Espanya de Franco” i els Estats Units havien fet l’ullet al règim, en considerar un puntal en la lluita contra el comunismo.

És l’1 de desembre quan el Consell de Ministres autoritza a la Companyia de Tramvies de Barcelona l’augment de les tarifes de 0,50 pts a 0,70 pts, sent posades en vigor el 19 del mateix mes. Ja la companyia havia collit, des dels seus inicis, l’antipatia de la classe treballadora a causa de la gran quantitat d’accidents que de sempre havia causat, el mateix any 50 van ser 21 els morts i 491 els ferits, amb uns cotxes en condicions lamentables. L’animadversió per al tracte i el menyspreu que la companyia havia demostrat cap als seus viatgers durant dècades havia deixat empremta. A això se sumaria un gest d’hostil discriminació, el fet que a Madrid el preu del bitllet es va acabar fixant en 0,40 pts!

octaveta

Així estaven els ànims quan a primers de Febrer de 1951 van començar a circular per la ciutat, de manera espontània, unes octavetes que convidaven als ciutadans a no pujar al tramvia i que eren reproduïdes majorment de manera manual o que es colaven en algun tiratge de impremta. En moltes ocasions es tractaven de poemes plens de sarcasme o autèntics rebles. Les octavetes eren repartides en mà o per les bústies.


A partir del 14 de febrer apareixen els primers pasquins i el 22 les primeres manifestacions estudiantils. La historiografia sempre ressalta el caràcter pacífic i cívic de la protesta, tot i que les dades esmentades acaben recomponent un escenari molt més crispat.
Dissabte 24 després de les primeres escaramusses entre estudiants i policia, amb alguna petita barricada, carreres i detencions, els incidents es traslladen als barris i es generalitzen els apedregades als tramvies amb 3.400 vidres trencats.

vaga barcelona 1951


El governador civil de Barcelona era per aquells temps Eduardo Baeza Alegria, 1 capitost del Moviment ficat en disputes amb altres jerarques, que segons es diu van ajudar a que circulés el rumor de la seva relació íntima amb la vedette Carmen de Lirio. Rumor que va ser aprofitat pel poble per burlar-se del odiat governador. Amb aquesta finalitat es va fer una manifestació en la qual els participis anaven amb un lliri a la mà i una ampolla d’Aigua del Carme a l’altra.

carmen-de-lirio
Carmen de Lirio, llavors la gran vedette del Paral·lel i també sense pretendre-actriu en la pel·lícula dels fets.


Al llarg dels dies es va registrant un progressiu descens del nombre de passatgers en els cotxes arribant al boicot que té lloc entre l’1 i el 5 de Març, en què únicament pugen entre el 0,1 i el 3% dels usuaris habituals. Queda en la memòria també diumenge dia 3 de Març, quan sota una persistent pluja els aficionats al futbol van ser a l’estadi de Les Corts, on el Barça en un camp impracticable, va guanyar pels pèls el Racing de Santander per 2 a 1. A la sortida, els cotxes s’oferien com una volta més confortable a casa, però els assistents no van caure en la temptació i ningú va pujar al tramvia, la cosa anava molt seriosament i més després de la mort, feia dos dies, d’un nen de 5 anys per trets de la policía.

El 6 de Març, davant el temor de les autoritats a que l’ordre públic es pogués desbordar encara més i malgrat l’oposició del governador, el preu del bitllet torna a ser de 0,50 ptes. Tot i això, es triga dos dies a que la concurrència al transport sigui com la d’abans del boicot.
billete
                                          Bitllet que mostra el retorn a les antigues tarifes

                                      
Tant en l’arrencada de la convocatòria posterior de vaga, com en el del boicot als tramvies no apareix cap organització, ni sindical ni política, com a protagonista, sinó que més aviat van ser aquestes les que van pujar al carro dels fets, encara que quan ho van fer va ser amb determinació, ja que tant la CNT com el PSUC després ho pagarien amb quantioses detencions entre els seus militants.

 

És arran d’una reunió d’enllaços sindicals, on ja s’havien anat infiltrant, en les eleccions del 47 i el 50, sindicalistes oposats al règim, quan sorgeix la convocatòria de vaga, i es va produir el mateix dia en què es tornava a les antigues tarifes. A l’edifici de la CNS, el sindicat vertical, en una tumultuosa reunió de representants sindicals, quan davant l’atribució del mèrit del retorn a l’antic bitllet per part dels jerarques falangistes del sindicat, van sorgir nombroses veus, on es demanava la llibertat dels detinguts i l’augment dels salaris. Per quan va arribar la policia a desallotjar, ja circulava la consigna de convocar una vaga per al proper dilluns 12 de març. A partir del dia següent ja es van començar a rebre trucades telefòniques a les empreses per persones que fent-se passar per càrrecs de la CNS instaven a l’atur.

Imagen028ok

L’empresa del “ram de l’aigua” Vicente Illa S.A. on es van desenvolupar els esdeveniments en la vaga general de 1951.


Va arribar el dia 12 i l’èxit de la Vaga General va ser total. Al Poblenou, que encara era el principal nucli industrial barceloní, es van produir alguns incidents remarcables, tot i que les empreses que no havien tancat l’anaven fent al pas dels piquets. Ja en els dies anteriors del boicot dels treballadors s’havien adonat de la força del seu nombre, cada matí una ingent quantitat d’obrers inundaven caminant les vies que entraven al barri, Sant Joan de Malta, Pere IV i l’Av. Icària, llavors Capità López Varela.

5870_10152098280679572_1849900949_n


Aquell matí de la vaga, les dones del Cànem formar un piquet que es va presentar a la gran empresa Macosa, Can Girona, que seguia treballant i després embolicar-se a bufetades amb un enginyer que els impedia el pas, van increpar als treballadors. “No Teniu pebrots”, “gallinetes”, “Covards” i “esquirols”, paraules que al costat del llançament de pedres, van convèncer als més recalcitrants, tancant l’empresa durant dos dies.


Però van ser els obrers de la indústria tèxtil Vicente Illa SA els que van ser protagonistes d’un dels fets més recordats, quan els treballadors van fer una barricada amb una llarga i pesada biga, que van portar d’una obra propera fins al mig de la via del tramvia de Pere IV i després van acovardir a la policia de paisà quan volien detenir un obrer pels fets. Al Poblenou fins i tot van tancar les indústries de gel, cosa que només ho havia aconseguit Durruti al 36.


La vaga no només va aconseguir la ciutat de Barcelona sinó que es va anar ampliant a Mataró, Badalona, ​​Terrassa i Manresa. En el primer dia, el 12 de Març es parla d’una xifra de 300.000 vaguistes, encara que alguns periodistes estrangers arriben al mig milió. La protesta va durar dos dies més i els participants es van reduir a 50.000, en el tercer dia.

Vanguardia2
La policia armada i la guàrdia civil van ocupar la ciutat, tot i que durant tot el matí del 12 va quedar a mercè del poble que s’anava congregant o manifestant per diferents carrers del centre de Barcelona amb importants disturbis i càrregues policials. L’exèrcit estava aquarterat, amb tres navilis de guerra amarrats al port, però no va arribar a intervenir.
Els morts en tots els incidents del boicot i la vaga posterior no saben amb certesa, però oscil·len de 3 a 5, amb quantiosos ferits. Els dies posteriors són detinguts nombrosos militants de la CNT i la cúpula del PSUC. Les màximes autoritats locals, entre elles el governador, van ser destituïdes. Altres vagues se succeiran a Manresa i al poc al País Basc i Navarra.

Vigilancia1

Vigilancia2Fotos de Bert Hardy que mostren l’estat de “ciutat ocupada per l’exèrcit i la policia” als pocs dies de la vaga.


La vaga de tramvies de 1951 significa per uns historiadors el començament d’un nova forma d’oposició al règim, mentre que per altres és l’últim gest de resistència de la guerra civil, i sens dubte també pot ser que fos dues coses alhora.

Fonts consultades: LA VAGA DE TRAMVIES DE 1951 – FÈLIX FANÉS

00031

 A començaments de març del 1951, Barcelona va protagonitzar un dels moments Claus de la resistència popular contra el franquisme. En aquells dies, negat-se de primer a pujar als tramvies i iniciant a continuació en un sentit més ample d´aquest mot, una vaga general, el poble de Barcelona va donar-se ell mateix, i també a la resta de pobles de l´Estat espanyol, una de les lliçons més clares i fecundes que no s´havien impartit en aquest país d´ençà l´acabament de la Guerra Civil.

SALUT I BON VIATGE.

Share