Arxiu mensual: abril de 2020

1º DE MAIG ARA MÉS QUE MAI, ORGULL DE CLASSE TREBALLADORA

Un any més s’acosta el 1r de Maig, però aquest any no podem reivindicar-lo en el carrer com cal. No obstant aquests dies és més important que mai reivindicar els nostres drets. Per això des de CNT Barcelona us convidem a assistir virtualment a 3 col·loquis que farem en 3 dies consecutius. El 29 d’Abril parlarem d’habitatge, el 30 de gènere i l’1 de Maig sobre seccions sindicals. Totes les xerrades es faran a través del nostre canal de youtube, a les 18: 30h on a més podreu participar amb les vostres preguntes i comentaris. Us esperem. Salut!

https://www.youtube.com/channel/UCQPA5t2yVqvfAR32LL3BTIA/featured

1 de Maig: ara més que mai, orgull de classe treballadora

Aquest 1 de Maig serà, sens dubte, una jornada de reivindicació atípica per a la classe treballadora. En el context d’una crisi global a causa de la pandèmia del COVID-19, els treballadors i treballadores ens enfrontem enguany a una situació límit. No és que abans estiguéssim bé, però ara es posa a prova la nostra capacitat, no només de resistir a l’adversitat, sinó de combatre-la, demostrant a més com de fonamental és l’activitat sindical que desenvolupem en aquesta societat.

Aquesta nova crisi no ha fet sinó evidenciar qui som els primers que ens veiem perjudicats directament quan les coses es torcen: la classe treballadora. Especialment, les treballadores i treballadors en situació de precarietat, temporalitat i d’extrema vulnerabilitat. L’aparentment contradictori és que són aquestes mateixes persones precisament les que estan tirant la situació endavant, mitjançant la seva imprescindible activitat. A hores d’ara, és molt necessari reconèixer i valorar la tasca de les i els professionals de la Sanitat, bregant amb el virus des de la primera línia, però també cal fer el mateix amb el treball de sectors habitualment invisibilitzats, com el transport, l’agroalimentació, la neteja, etc. Sectors aquests que s’han demostrat essencials, i sense els quals ni tan sols la pròpia activitat sanitària seria capaç de desenvolupar la seva tasca.

Aquest nou escenari torna a confirmar l’existència d’una estructura de classes socials, que és la que sosté el propi sistema econòmic, i constata -més encara si és possible- que sense nosaltres, sense la classe treballadora, aquesta societat no seria capaç d’avançar. Com sempre s’ha reivindicat des de la CNT, la necessitat de l’enfortiment i la defensa dels serveis públics és una de les conclusions que hem d’extreure, amb la mirada posada en el futur, ja que s’han evidenciat vitals per pal·liar els efectes d’aquesta pandèmia i per protegir les persones més afectades, que, com sempre, són les més humils dins de la classe treballadora. És aquí on poden apreciar-se les conseqüències genocides que han ocasionat les tesis neoliberals i la globalització, evidenciant un cop més davant el conjunt de la societat que el capitalisme és en realitat un sistema que prima els beneficis econòmics abans que les vides humanes i el propi planeta .

Al costat de la desprotecció absoluta en què s’ha trobat la classe treballadora, també ha pogut comprovar-se el paper dels sindicats -mal anomenats- majoritaris. Les seves cúpules dirigents han acceptat el conjunt de les mesures laborals i econòmiques aprovades pel Govern sense la més mínima crítica, fins i tot consensuant les propostes amb la mateixa patronal. Un cop més, la classe treballadora s’ha vist traïda per la seva incapacitat, mentre observa atònita com accepten que centenars de milers de treballadors/es tornin als seus llocs de treball considerats no essencials per sucumbir als interessos de la patronal de les grans indústries i de la construcció.

Les escasses mesures socials i laborals adoptades per aquest govern pretesament socialdemòcrata s’han implementat tard i han resultat ser totalment insuficients. S’ha permès que les empreses es desfacin de milers i milers de persones treballadores amb contractes temporals durant les primeres setmanes; encara no s’ha implementat una Renda Bàsica amb garanties suficients; la desprotecció absoluta de les persones migrants; la situació de les qui treballen com a falses autònomes; etc. Es desconeix l’abast que podria tenir aquesta pandèmia a escala mundial; no obstant això, la CNT sempre farà front a qui pretengui utilitzar aquest pretext per limitar els drets fonamentals o implantar mesures injustificades que suposin una retallada de les llibertats més bàsiques que la classe treballadora ha aconseguit a força de lluita social durant dècades.

Aquest any la lluita ha de seguir als carrers i als centres de treball, amb més arguments si és possible, ja que s’espera una cruenta ofensiva de les elits econòmiques i de la patronal en l’àmbit internacional, que intentarà emprendre per tots els mitjans una sagnia d’acomiadaments i retallades dels drets bàsics que tant han costat conquerir. Es tracta d’una crisi global amb una classe treballadora que, independentment de la seva procedència, sempre és la que pateix en primera instància les conseqüències, tot i que també és el ciment sobre el qual funciona tot gràcies a la seva força de treball i la seva capacitat autoorganitzativa. Hem presenciat com les treballadores i treballadors estan sent els elements fonamentals que estan possibilitant seguir endavant, donant tot el possible, arriscant fins i tot la seva pròpia vida per proporcionar tot el necessari: sanitat, cures, higiene, aliments, productes bàsics, medicaments, ensenyament i informació. Hem vist com la solidaritat i el suport mutu han deixat de ser simples paraules per convertir-se en fets que faciliten la vida en molts barris i pobles de tot el territori, teixint xarxes des de la base per ajudar i conèixer a les nostres veïnes i veïns. Xarxes solidàries que, en alguns casos, aconsegueixen fins i tot sobrepassar la capacitat del propi Estat, atesa la seva incapacitat d’abordar la situació. S’ha demostrat, una vegada més, que només el poble és capaç de salvar el poble.

Des de CNT, sentim veritable orgull de ser un sindicat de classe, de seguir assessorant i ajudant a milers de persones abans i durant l’emergència del COVID-19, evitant els abusos empresarials i aconseguint victòries que blinden els drets de la classe treballadora; orgull de continuar treballant per aconseguir una món més just i igualitari.

Estem davant d’un 1r de Maig singular però, encara que no puguem trobar-nos als carrers, ara més que mai seguirem amb les nostres reivindicacions. Perquè, ara més que mai, cal reprendre el sentiment de pertinença a la classe treballadora, de satisfacció pels èxits i capacitats pròpies per ser plenament conscients que la classe treballadora, unida i organitzada, ho pot tot.

Ara més que mai, orgull de classe treballadora.
Ara més que mai #ComptaAmbCNT.

SALUT I BON VIATGE

 


Share

LA FEBRE GROGA DE 1821 A BARCELONA I L´EMERGÈNCIA ACTUAL

Vivim temps de catàstrofes, no només perquè això diuen la premsa, els polítics i l’acadèmia, sinó perquè la catàstrofe la vivim quotidianament els dominats. Incendis a Austràlia, a l’Amazònia, a Califòrnia, tempestes diverses, tifons, augment del nivell del mar, riuades… etc i ara una epidèmia, enrere queda la grip aviar, la grip A, l’Ebola i ara la COVID-19 o Coronavirus.

Era raonable desprès de l’especulació farmacèutica amb el medicament Tamiflú per les grips aviars o l’abandonament dels afectats africans per l’Ebola que es contemplés amb escepticisme aquesta «nova plaga», l’escepticisme ha vingut acompanyat de noticies falses i les repetitives teories conspiratives de diferents signes.

Tot el desplegament de directives sobre el control de la població, sobre els seus moviments, la seva feina i la seva salut són efectivament un instrument de control social i un assaig per el futur que ens espera, el Grup Especial de la Guàrdia Civil estrenant vestits especials per notificar el confinament als veïns d’Haro (https://www.lasprovincias.es/sociedad/guardia-civil-despliega-20200307201003-nt.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F), el protagonisme de la Unitat Militar d’Emergències, el desplegament de militars i policies diversos per tot el territori sota un comandament centralitzat.

Sembla que, al marge dels fets mèdics/epidemiològics, s’està aprofitant la situació per assajar fins on estem disposats a suportar en nom de la «seguretat» retallades a les nostres mínimes llibertats, les millors maneres d’establir mesures de control, la cadena de comandament més eficient i l’estructura òptima per posar en marxa una cosa com aquesta. No es tracta d’una conspiració, és evident que unes maniobres «reals» son millors que qualsevol simulacre i que seria una total ineptitud no aprofitar-les.

Així que al marge de tot el dit: epidemiologia, interessos econòmics farmacèutics, conspiracions, maniobres mili/policials… volem parlar-ne des de la experiència històrica de Barcelona, ciutat que, malgrat no recordar, ja ha passat per situacions com les que estem vivint, encara que més letals.

 La febre groga a Barcelona:

Barcelona a patit diverses «pandèmies» des de la pesta al segle XIV, fins les repetides del còlera (1834, amb 100.000 morts a Catalunya i 3.300 a Barcelona i les posteriors de 1854, 1865…), el tifus endèmic a la ciutat o els diferents episodis de grip, entre ells el de la grip russa de 1889 o la de 1918, la grip «espanyola»… malgrat que en tots els cassos van morir majoritàriament el pobres, i que es van fer confinaments i exclusions hi ha un cas que és el més «exemplar» el de la febre groga (https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001365.htm ) a Barcelona.

Sembla que va ser al mes d’agost de 1821, en que, per via marítima, va arribar la febra groga a Barcelona, els primers cassos es van produir a la Barceloneta a principis de setembre i, malgrat els esforços de les autoritats per aïllar-los, es va estendre per la resta de la ciutat i rodalies.

La Barceloneta era segurament el barri més pobre de la ciutat, ocupat per una població marginalitzada, per l’ofici, treballadors del mar o per la raça, com els gitanos o d’altres migrants i va ser la zona on van haver més víctimes, dels 8.846 morts un 14% eren habitants de la Barceloneta, en el pic de la epidèmia van arribar a morir 60 persones diàries.

La Barceloneta i la zona del port van ser clausurades i incomunicades, al llarg de tota la epidèmia la Barceloneta va restar tancada per l’exercit i la milícia, malgrat això, diverses vegades el seus habitants van tractar de trencar el bloqueig no quedant clar si van haver víctimes entre els fuguistes. Mentre tant la burgesia i els benestants van fugir de la ciutat, tancant fàbriques i comerços deixant als obrers i artesans en l’atur i sense recursos econòmics. Barcelona va ser encerclada per un “cinturó sanitari”, format per soldats i “ciutadans honrats” armats, que sota pena de mort impedien la sortida de la ciutat. Cinturó que els rics i acomodats van eludir tranquil·lament.

Davant la misèria i la manca d’aliments (que van pujar de preu) la xusma, sense feina ni diners, recorria la ciutat exigint als rics que quedaven, diners i aliments i assaltant les cases benestants buides. Un fet força significatiu fou la crema popular, a les Rambles, d’un ninot de palla i draps figurant un metge en representació d’una classe mèdica inepte empantanegada en el debat entre contagionistes i anticontagionistes.

Curiosament els anticontagionistes, metges més centrats en la higiene i l’ambient i que son vistos com poc moderns tenien raó en aquest cas (la transmeten els mosquits no de persona a persona), igual que en el cas del còlera en que la transmissió sol ser per l’aigua contaminada.

Per allunyar a la gent del port, que es suposava que era el focus, les autoritats van crear un campament, el «Campamento Constitución», a la falda de Montjuïc per allotjar als més pobres, 400 barracons que van ocupar unes 4.000 persones, també es distribuïa sopa entre els necessitats.

A finals d’octubre Barcelona és una olla a pressió, les manifestacions i assalts no paren i les forces de l’ordre també comencen a tenir baixes per la febre, els governants amplien la zona d’exclusió a tot el pla de Barcelona… per aquells que podien pagar 20 rals!!.

El 2 de desembre es va donar per acabada l’epidèmia amb un «Te Deum» a la catedral, per el camí van morir gairebé 9.000 persones, encara que algunes fonts pugen fins les 20.000 víctimes. La major part de les víctimes van ser entre la població amb menys defenses i que no va poder sortir de la ciutat i allunyar-se dels mosquits transmissors.

Durant l’epidèmia l’estat francès va anar acumulant tropes a la frontera, amb la excusa d’aturar la emigració de malalts, aquestes tropes van mantenir-se a la frontera i van anar acumulant forces i interferint políticament, armant als insurrectes absolutistes…

A petició del rei, Ferran VII, la Santa Aliança (tractat reaccionari en el que participaven les potències del moment) va autoritzar la “intervenció humanitària” d’un exercit francès per acabar amb el govern liberal. Els cent mil fills de Sant Lluís van entrar el 7 d’abril de 1823, i van trobar una resistència escassa per part de la desencisada població i una rebuda entusiasta per part dels reialistes, la caiguda de Barcelona, darrer focus de resistència, el 4 de novembre va suposar la fi del trienni liberal i l’inici de nou de l’absolutisme.La Santa Aliança va intervenir contra brots liberals a altres llocs, a Nàpols, a Sicília al Piemont…

Quina serà la SANTA ALIANÇA que ens envairà?, i, sobretot QUINA MENA D’ABSOLUTISME ENS IMPOSARÀ?

SALUT I BON VIATGE

Share

PIDEN LA IMPUTACIÓN DE UN AMIGO DEL MILITAR QUE CAUSÓ LA MUERTE DE UN TAXISTA

La agresión se produjo en la esquina de la plaza de España con la calle de los Mártires de Zaragoza

Varios testigos aseguran que fue él quien inició el altercado al dar un golpe en la cara a un acompañante del fallecido.

La jueza que investiga al militar José W. D. P., de 32 años, por la agresión que se produjo en la madrugada del 29 de enero en la plaza de España de Zaragoza y que costó la vida al taxista Cristian F. S., de 41 años, podría llamar a declarar como investigado a otro hombre. Se trata de Antonio M. T., amigo del autor del puñetazo mortal e identificado por varios testigos como la persona que inició el altercado al pegar primero a un acompañante del fallecido.

Los hechos se produjeron sobre las 2.30 a las puertas del GranCafé Zaragozano, donde los cuatro estaban tomando algo en diferentes grupo esa noche, festividad de San Valero. Por motivos que todavía no se han aclarado, unos y otros empezaron a discutir, lo que obligó al personal de seguridad a expulsarlos del local. Una vez en la calle, justo en la entrada del Tubo, el militar del Regimiento de Pontoneros de Zaragoza asestó un fuerte puñetazo en la cara al taxista.

La víctima sufrió un severo traumatismo craneoencefálico y los médicos lo tuvieron en coma inducido durante 43 días. Cuando parecía mejorar y empezaba a responder a los estímulos, Cristian F. S. sufrió una complicación pulmonarque desencadenó su muerte. De ahí que ahora se investigue a su agresor por un homicidio imprudente.

Sin embargo, la acusación particular, que ejerce el letrado José Luis Melguizo, ha pedido ahora que se investigue también por estos hechos a Antonio M. T., el amigo que acompañaba al militar aquella madrugada. Como argumenta en su escrito el abogado, lo hace porque, tras examinar las declaraciones de los testigos, hay dos que afirman «sin ningún género de dudas» que fue él quien propinó el primer puñetazo. No al taxista, sino al amigo de este, A. P. A., que quedó aturdido y no pudo identificar después a su agresor.

La acusación particular, que representa tanto a la familia del fallecido como al segundo agredido, ha pedido a la titular del Juzgado de Instrucción número 2 que llame a declarar a Antonio M. T. como presunto autor de un delito de lesiones. Cuando compareció en comisaría y en sede judicial, lo hizo en calidad de testigo e insistió en que era el único que acompañaba aquella madrugada al militar. Por ello y porque después varios testigos lo señalan como el autor del primer golpe de la trifulca, la acusación cree que «ninguna duda cabe» sobre su participación en los hechos y propone su citación como investigado.

Será ahora la magistrada quien estudie la propuesta y ponga fecha, si así lo considera, a su interrogatorio.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

MUERE POR CORONAVIRUS EL TAXISTA ITALIANO QUE LLEVABA ENFERMEROS Y PACIENTES AL HOSPITAL SAN PAOLO DE MILÁN

Es la primera víctima de la pandemia entre los conductores, un referente del barrio Famagosta. «Un hombre de otro tiempo»

Era el «taxista del San Paolo». Giuseppe Allegri, de 63 años, decano de los taxis blancos milaneses. Se infectó de Covid-19 a principios de marzo. Había estado hospitalizado durante 20 días en terapia intensiva. Las cosas del destino: ha muerto allí mismo, en el hospital al que iba y venía desde la plaza del barrio Famagosta, llevando a médicos de guardia, enfermeros y pacientes. En sus largos turnos nocturnos al volante nadie lo vio rechazar ninguna llamada de las esquinas más oscuras e infames.

Trabajó como vigilante. Vestía de forma elegante siempre, impecable, los colegas lo recuerdan como un taxista y un hombre «de otro tiempo». Dedicado a la limpieza de su Peugeot, marca que amaba, en los últimos 10 años había conducido un 308 y un 3008, con nombre de servicio ‘Lima 57’, siempre fiel a la central de radio 6969.

Estaba siempre en la parada de taxis cercana al metro de via Famagosta, «su cuartel general», donde los otros conductores sabían que podían encontrarlo para tomar un café o charlar un rato. Era un hombre discreto, enfermizamente reservado. Siendo un lugar «pasado de moda», él siempre regresaba, negándose a veces a otras carreras mejores, a recorrer el centro el sábado por la noche. Los mejores clientes estaban desde el Auditorio de San Gottardo a la movida de via Torricelli pero nunca le interesaron. Prefería el barrio. Su barrio. Del que era un punto de referencia, residente en la calle Boffalora.

«Era un señor», afirma otro taxista histórico, Gege Mazza, de la red 6969. «Un gran amigo, un colega correcto. No se quejaba y no se dejaba intimidar por los matones que circulan por la noche».

Deja una mujer de 60 años, ahora en cuarentena, y una hija de 34, Valentina, por un virus que no le había asustado. Continuó llevando a los operadores sanitarios, a ofrecerse a hacer las carreras. «Queremos honrar a quienes están al frente y Beppe lo ha hecho hasta el final», dice su amigo Mazza. «El riesgo existe, pero ahora que el servicio se ha reducido creemos que lo mínimo que debemos hacer es comprar las medicinas a los ancianos y transportar a los médicos«. Pero con el virus que roba hasta el alivio del adiós, a los compañeros sólo les queda dedicarle una carrera en via Famagosta. Con el crespón negro ondeando en la antena del coche.

LA DESPEDIDA DE LOS TAXISTAS DE MILÁN

Es un héroe que cayó en servicio. También nosotros tenemos nuestros héroes. Colegas caídos en servicio víctimas de los matones. Colegas atropellados mientras socorrían personas involucradas en accidentes de tráfico. Colegas y amigos afectados por este maldito virus, que en este momento de dificultad no quieren faltar a su obligación y a una ciudadanía en peligro. En cada ciudad, también en los pueblos, el taxista se mantiene en su puesto, hace menos carreras de las habituales, a veces gratuitas, pero son esenciales para quienes tienen la urgencia de salvarse. En estos días los pocos clientes que tenemos no van a una fiesta o a recoger a nadie, son las personas que trabajan en hospitales, en urgencias, y tienen la necesidad de trasladarse. Con estas pocas frases queremos recordar a Giuseppe y a todos esos taxistas que mantienen vivo este servicio, demasiado olvidado pero esencial para la sociedad.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share