Arxiu de la categoria: anarquismo

CHARLA DEBATE; REPENSAR LA ANARQUÍA, CARLOS TAIBO

Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía
 
La Federación Local de Sindicatos de la CNT de l´Hospitalet organiza una charla-debate con Carlos Taibo el próximo miércoles 25 de junio. Centre Cultural Sant Josep, 18.30 horas.
CARLOS TAIBO es profesor de Ciencia Política y de la Administración en la Universidad Autónoma de Madrid.
Es autor de una veintena de libros, relativos a las transiciones en la Europa central y oriental contemporánea. Entre ellos se cuentan La Unión Soviética de Gorbachov,  Las fuerzas armadas en la crisis del sistema soviético, Crisis y cambio en la Europa del Este, La transición política en la Europa del Este; (en colaboración con Carmen González) o Las transiciones en la Europa central y oriental por citar algunos de ellos.
En los últimos años se ha interesado por materias más generales, como lo testimonian los libros Cien preguntas sobre el nuevo desorden, Guerra entre barbaries, ¿Hacia dónde nos lleva Estados Unidos?, No es lo que nos cuentan. Una crítica de la Unión Europea realmente existente, Movimientos de resistencia frente a la globalización capitalista, Sobre política, mercado y convivencia; (en colaboración con el escritor José Luis Sampedro), Neoliberales, neoconservadores, aznarianos. Ensayos sobre el pensamiento de la derecha lenguaraz  o Nada será como antes. Sobre el movimiento 15-M, entre un largo etcétera de tan recomendable lectura para anarquistas, libertarios, anarcosindicalistas o simplemente para todo aquel que quiera una visión inteligente y acertada de los movimientos sociales, colectivos, nuevos y viejos partidos políticos  o del orden mundial existente que nos oprime.
“Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía”. Título del libro que da nombre a la charla-debate que tendrá lugar el día 25 de Junio en el Centre Cultural Sant Josep, es un libro que en apenas 174 páginas repasa debates actuales del movimiento libertario, de lectura fácil pero no por ello menos reflexiva obliga al lector a replantearse muchos de los conceptos, quizá erróneos, que se han ido formando sobre nuevos partidos, movimientos sociales, la socialdemocracia o temas tan actuales como el feminismo o el ecologismo.
Os esperamos el día 25 de Junio en el Centre Cultural Sant Josep a partir de las 18:30.
 
SALUT Y BUEN VIAJE.
 
 
Share

TINTA NEGRA nº1

Ya podéis pedir por correo la revista de cómics TINTA NEGRA. Primer número.
En tienda vale: 1€urillo
Por correo y dentro de la península ibérica:
1 revista: 2,10 €
2 revistas: 3,40 €
3 revistas: 4,40 €
4 revistas: 5,40 €
5 revistas: 6,40 €

Y así hasta 10 revistas por este orden.
Se trataría de hacer el ingreso a este número de cuenta:
2100- 0326 -93- 0101165936 señalando tu nombre y que es para TINTA NEGRA. Después mandais un email a Anartchist@gmail.com para avisar de que me habéis hecho el ingreso.

Y a disfrutar de la lectura,… espero que os guste.

SALUT Y BUEN VIAJE.


 

Share

EL DIA 1 DE NOVEMBRE DE 1910 NAIXIA A BARCELONA LA CNT

 Un dia com avui 1 novembre 1910 neix la CNT (Confederanción Nacional del Treball) en el desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona, ​​als antics jutjats situats entre el passeig Pujades i al passeig Lluís Companys, davant del parc de la Ciutadella.

 Palau de Belles Arts de Barcelona. Espai emblemàtic per a la història de l’anarquisme hispà. El 1888 va ser un dels espais principals de l’Exposició Universal de Barcelona, molt criticada per l’anarquisme i anarcosindicalisme d’aleshores, però gràcies a l’anarquista i anarcosindicalista José Prat, fill del conserge del mateix recinte, va ser possible utilitzar aquest espai per a la celebració del Segon Certamen Socialista, en 1889, el Congrés de 1907 de Solidaritat Obrera i el de 1910 en el qual es va crear la CNT. Teatre Belles Arts de Barcelona. Novembre de 1910. Segon Congrés de Solidaritat Obrera i fundacional de la CNT.


El II Congrés de Solidaritat Obrera

 La proposta de creació de la Confederació Nacional del Treball ( CNT ) , en 1910 , va ser el fruit sostingut i pacient del societarisme i / o sindicalisme obrer per trobar una coordinació que es creia necessària i beneficiosa per a la classe obrera en la lluita contra el capitalisme i pel desenvolupament d’una nova societat basada en les tesis anarquistes . El seu origen podria fixar-se en 1870 , any en que va ser fundada la Federació Regional Espanyola ( FRE ) de l’Associació Internacional dels Treballadors ( AIT ) .Les successives experiències internacionalistes al nostre país ( FRE , FTRE , OARE , etc . ) No van caure en sac trencat i , malgrat les persecucions , les dissidències , els períodes de clandestinitat i la incessant repressió governamental , l’esperit de l’AIT va continuar arrelat en el si del moviment obrer espanyol .Després de la redacció en 1906 de la Carta d’Amiens , que va donar lloc al sindicalisme revolucionari francès , ambdós corrents es van fer una sola per acabar convertint-se en el que posteriorment es coneixeria com anarcosindicalisme .A nivell organitzatiu , producte de la fusió d’aquests dos corrents va ser la creació de l’organització regional catalana Solidaritat Obrera , que va tenir el seu inici en 1907 , com a Federació Local de les societats obreres de la ciutat de Barcelona . Des d’aquest organisme obrer , es va ser capaç d’eixamplar l’àmbit d’actuació per arribar a ser provincial al març de 1908 i regional en un àmbit català el setembre del mateix any .

 A causa de la repressió exercida sobre bona part del moviment obrer arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona al juliol de 1909 , es va posposar la celebració del congrés de Solidaritat Obrera . Gairebé a l’any de la primera iniciativa fallida , concretament els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera va convocar un Congrés Obrer Nacional al Teatre Belles Arts de Barcelona . En aquest comici es va aprovar transcendir l’àmbit regional català cap a un àmbit estatal espanyol amb el nom de Confederació Nacional del Treball ( CNT ) .L’organització regional catalana de Solidaritat Obrera no va fer sinó catalitzar l’aspiració generalitzada de múltiples nuclis obrers de tot el país que de nou aspiraven a estructurar una organització nacional . S’havien dirigit en aquest sentit al consell de Solidaritat Obrera de Catalunya , la Federació Extremenya , els obrers agrícoles de la regió valenciana , les federacions de la Corunya , Saragossa , Gijón i els pagesos de les comarques de Cadis , Jaén i Còrdova .Catalunya i Andalusia eren , amb diferència , les zones regionals de major incidència sindical ( tant en els seus inicis com en el cicle que va transcórrer fins a l’esclat de la guerra ) . De les 124 societats obreres que van participar en aquest primer Congrés, Catalunya va aportar un total de 67 societats . Li seguiria , a gran distància , però amb un pes específic considerable , Andalusia amb 25 . En un segon nivell d’importància quant a la seva presència en el nombre de societats obreres hem d’assenyalar a Astúries , Galícia i el País Valencià . Pel que fa a altres regions de la resta d’Espanya la seva presència en aquest Congrés era testimonial o inexistent . Aquesta implantació va ser semblant i es corresponia a grans trets amb la geografia desenvolupada per l’AIT ( FRE i FTRE ) en el seu període d’assentament durant el segle XX .

 El Palau de les Belles Arts, obra d’August Font, va ser un edifici de Barcelona que es va construir amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. Enderrocat el 1942, en el seu lloc hi havia els jutjats municipals davant del Parc de la Ciutadella, a la cantonada del passeig de Lluís Companys amb el Passeig Pujades. Va ser lloc també d’actes públics, des de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888, passant pels Jocs Florals, la primera Fira de mostres, la fundació de la Caixa de Pensions, o el primer Saló de l’Automòbil.

 Comunicat de Anselmo Lorenzo al segon Congrés de Solidaritat Obrera i constitucional de la CNTCompanys : elegits per la confiança dels vostres companys associats , cadascun sou l’expressió del pensament dels vostres representats i ressò també de les aspiracions del proletariat en general . Aneu a celebrar un pacte destinat a influir en la marxa sempre progressiva de la humanitat . Davant vosaltres el llibre de la història presenta una pàgina en blanc; prepareu a omplir amb l’honra per a vosaltres , amb profit per a tots , presents i futurs .

 Heu après sociologia en els tristos aules de l’explotació del salari , resum de l’esclavitud i de la servitud . Cada un dels vostres coneixements experimentals és resultat d’un dolor. La vostra ciència no és tota adaptació del pensament aliè escampat per la impremta , és en gran part rebel · lia enèrgica contra aquest abominable dret d’accessió atorgat fa segles pel legislador romà als propietaris , als usurpadors de la riquesa natural i social . Sabeu , no per exercici de la memòria , sinó per excitacions del fuet capitalista , que us assetja , fent ensopegar amb la duresa autoritària , amb la cobdícia agiotista i amb totes les plagues de la misèria . Sou , no ja el quart estat que va quedar irredempt en 1789 i al qual pretén aburgesar la democràcia social i el radicalisme polític ; sou menys encara per a la societat present, encara que sigueu molt per a la societat futura ; sou els obrers despullats del relativament noble caràcter de artesans , convertits en peons , en restes de l’antiga indústria que es transforma successivament en accessoris de la màquina i en ” unemployed ” , obrers desocupats , sense sou , sense pa , sense llar , sense amor , sense terra que trepitjar , que sobren , que destorben , que moren en un racó , en un transatlàntic o al camp erm d’una colònia aliena .Sou doncs el que s’anomena la més baixa capa social , la que sustenta totes les restants, cadascuna de les quals participa relativa i proporcionalment del privilegi . Pel mateix esteu excepcionalment capacitats per a la gran obra humana : la reorganització de la societat sobre la base de la participació de tots en el patrimoni universal , la contribució de tots a la producció i la distribució racional dels productes , perquè si és veritat , jutjant l’home que on està el seu tresor està el seu cor , vosaltres , el positiu bé està en l’avenir , que no explotáis a ningú , que a ningú enganyeu , que no deixeu al vostre pas cap víctima , que no teniu la menor avantatge en el antagonisme general d’interessos que caracteritza la societat i que practiqueu l’associació per a fins redemptors , podeu establir les bases de la societat definitiva .Llibertat; l’individu en la plenitud de la seva consciència i del seu sentiment , lliures el cor i el cap per a la determinació racional i potencial de la voluntat , els individus en lliure pacte per portar el seu pensament , la seva voluntat i la seva acció als últims límits del possible, això és el sindicalisme , això heu de ser vosaltres , això ha de ser el vostre congrés , perquè d’ell brot la llum i la força que elevi al proletariat , recompensa de tants segles de tirania , a la condició de salvador i regenerador de la humanitat .Així com l’àtom o la part invisible d’un cos té la seva vida , la seva autonomia i la seva regularitat , i de les de tots ells resulta la normalitat d’un ésser , així també la societat ha de reflectir la satisfacció de cada infant , de cada home , de cada dona , de cada persona gran com grandiós resum de bondat i de bellesa en aquest món que habitem .Atreviu-vos a manifestar la vostra veritat als privilegioados del món , ja que tots ells , sense distinció de color , creença ni nacionalitat , per lluny que es trobin i malgrat les fronteres i dels mars , imposa a cadascun de nosaltres la seva socaliña rentística en els materials , en els transports , en les duanes , en el canvi , ja que són amos de parcel · les del món , i per dret d’accessió , dels fruits naturals , dels fruits industrials i dels fruits civils . Digueu , perquè alhora s’assabenten tots els treballadors que encara vegeten en la insolidaritat , que voleu ser homes en l’amplitud que la naturalesa i la societat poden desrrollar el tipus humà , que el Sindicalisme , la força econòmica, ha de reemplaçar a la força política i autoritària dels estats; que la humanitat ha entrat en nova via , que la societat ha de conformar-se amb l’home , no l’home amb la societat , i que s’aproxima el dia en què el dret es reconegui amb la sola presència de l’individu i no amb la inscripció en el Registre de la Propietat .Inspirats en el més pur criteri , amb la mira posada en l’ideal d’unitat i d’integritat humana , resoleu els assumptes a l’ordre del dia del crongreso ; creeu una organització extensa i poderosa que reculli totes les iniciatives individuals i reuneixi la força i la intel · ligència del nombre , i mereixereu l’aprovació i l’estima fraternal dels vostres companys . Salut .Anselmo Lorenzo

 El 30 d’octubre i 1 de novembre de 1910, va tenir lloc el Congrés de Solidaritat Obrera, anomenat “Congrés de les Belles Arts“, amb delegats sindicals de tot Espanya i on es va fundar la CNT.


El congrés va acordar mantenir de moment Solidaritat Obrera com a portaveu oficial de tota la Confederació i es va fer un estudi per intensificar la propaganda , formar quadres de propagandistes preparats , intensificar la publicació de textos sindicalistes eficaços i crear de manera immediata esucelas per als treballadors , de acord amb les exigències més racionals de la ciència moderna .
 El sindicalisme va ser definit no com un fi en si mateix, sinó com un mitjà de lluita i resistència als antagosnismo creats per l’existència de les classes socials . La fi era l’emancipació integral de la classe treballadora mitjançant l’expropiació dels mitjans de producció pertanyen a la patronal i la burocràcia política i la consegüent direcció pròpia de la producció .En el tema relatiu a l’emancipació dels treballadors , el vell lema de la Internacional ” l’emancipació dels treballadors ha de s’obra dels treballadors mateixos” , va trobar una interpretació estrictament literal . Es van fer clares al · lusions a la classe política :“Els vividors de tota mena que procuren servir-se dels obrers manuals per a aquests encumbramientos que els fan plaent i grata la vida . “El Congrés va defensar la tàctica d’acció directa i l’aplicació del boicot contra els propietaris que exigien dipòsit previ en els contractes d’arrendament , arribant-se en cas de necessitat a la vaga general d’inquilins que defensaria la negativa sistemàtica al pagament de lloguers . Es va acordar reivindicar fermament la jornada de vuit hores , anteposant-la a la fixació de qualsevol salari mínim , donat el ràpid i constant encarecimeinto de la vida .Sobre la vaga general , el Congrés es va mostrar cautelós : la vaga general només podria ser revolucionària i , en conseqüència , no havia prodigar . Per tant , no hauria declarés per reivindicar més salari o disminució en la jornada de treball , sinó per aconseguir una transformació total en la producció i distribució dels productes . A més , la vaga general postulava la promulgació en el pla nacional , atès que en el pla local seria sufocada fàcilment .Durant els cinc primers mesos de 1911 es van produir vagues a Madrid , Bilbao , Sevilla , Jerez de la Frontera , soia , Màlaga , Terrassa i Saragossa . En aquesta localitat la vaga es va fer general de 11 al 14 de juliol.Sent el sindicalisme revolucionari una eina útil per agrupar diferents sectors del moviment obrer , això no va ser menyscabament perquè es produïssin diferents crisis d’organització degudes , en bona part , a l’intent de neutralització política de diversos col · lectius obrers ( republicà radical i socialista , fonamentalment ) .Mentrestant , en el clima creat per aquests esdeveniments , especialment després dels successos de la Setmana Tràgica , el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE ) va concertar una aliança amb els partits republicans amb fins d’oposició al govern d’Antonio Maura . La conjunció republicà – socialista va ser promoguda el 7 de novembre de 1909 a un míting celebrat a Madrid . Recolzat en aquesta força i de cara a les eleccions parlamentàries de maig de 1910 , el PSOE , en la persona de Pablo Iglesias , va aconseguir la seva primera acta de diputat . En aquest míting Pablo Iglesias havia dit entre altres coses :“Nosaltres mantenim en tota la seva puresa dels ideals del Partit Socialista , o sigui , igualtat social ; nosaltres aspirem a que el poder polític sigui conquistat pel proletariat . “Així s’iniciava el socialisme seva primera experiència parlamentària a favor d’ aquesta somiada conquesta del poder polític . Camí lent , contradictori , que haurà de oferir a la classe obrera no poques lliçons .

SALUT I BON VIATGE.


Ver mapa más grande

CNT 100 años de lucha

 

Share

SEX PISTOLS

Dios salve a la reina,
al régimen fascista,
hacen de ti una idiota
bomba H en potencia.

Dios salve a la reina,
ella no es un ser humano,
y no hay futuro
en los sueños de Inglaterra.

Que no te digan (lo que hacer), haz lo que quieras hacer,
y que no te digan, haz lo que necesites,
no hay futuro, no hay futuro,
no hay futuro para ti.

Dios salve a la reina,
lo decimos en serio tio,
amamos a nuestra reina,
Dios la salva.

Dios salve a la reina,
porque los turistas son dinero,
y nuestra figura decorativa,
no es lo que parece ser.

Oh, Dios salve a la historia,
Dios salve tu loco desfile,
oh, Señor, Dios tiene clemencia,
todos los crimenes se pagan.

Cuando no hay futuro,
como puede haber pecado,
somos las flores en la basura,
somos el veneno en tu máquina humana,
somos el futuro, tu futuro.

Dios salve a la reina,
lo decimos en serio tio,
amamos a nuestra reina,
Dios la salva.

Dios salve a la reina,
lo decimos en serio tio,
amamos a nuestra reina,
Dios la salva.

No hay futuro, no hay futuro,
no hay tuturo para ti.
No hay futuro, no hay futuro,
no hay futuro para mí.

No hay futuro, no hay futuro,
no hay tuturo para ti.
No hay futuro, no hay futuro,
para tí.

Los Sex Pistols fue una banda de punk inglés, precursora del movimiento, con un primer período de gran vigencia entre 1975 y 1979, que fue seguido de numerosos regresos (1996, 2002 y 2007). Una banda polémica, los SP suelen ser categorizados de anarco punks, en la línea de la banda Crass, debido a sus continuos desafíos a las instituciones británicas (en canciones como “God Save the Queen”, o “Anarchy in the UK”), aunque otra interpretación suela posicionarlos en el extremo opuesto del espectro político (y allí están para atestiguarlo las numerosas imágenes de Sid Vicious, bajista del grupo, usando una remera con la cruz esvástica estampada). Como fuese, también es difundida una tercera interpretación que partiría de la ambivalencia ideológica que les fuese propia, que les habría permitido, justamente, moverse rápidamente entre posiciones antagónicas; esta interpretación parte de considerar a los miembros de la banda, no como portadores de una conciencia política decidida, sino más bien como expresión cultural y política de la generación del “no future”, de los jóvenes ingleses nacidos en posguerra y crecidos en una década de recesión industrial de los grandes centros fabriles británicos, ciudades donde se formaron las principales bandas del movimiento punk.

Malcom McLaren, empresario y mánager musical inglés, en 1975 era el representante de la banda protopunk norteamericana New York Dolls, un grupo nacido bajo la influencia del glam de David Bowie y T Rex, del erotismo desenfrenado de los Rolling Stones y de los ritmos vertiginosos de los Stooges, que solía compartir escenarios con los Ramones. Ante el suceso de los NYDolls en el underground neoyorquino, McLaren viajó a Londres con la intención expresa de formar una banda que protagonizara el surgimiento de un nuevo estilo musical en Inglaterra. Allí se contactó con los miembros de una incipiente banda del barrio de Chelsea que solía visitar su local de ropa “Let it Rock” (luego “Sex”): The Strands, formada en 1972, con Steve Jones en voz, Paul Cook en batería y Wally Nightingale en guitarra. Después de presionar a la banda para que se deshaga del guitarrista y de presentarles a Glen Matlock, que fue incorporado como bajista, McLaren les sugirió cambiar el nombre: The Strands pasó a llamarse The Swankers. Tras la partida de Nightingale, y con Steve Jones ahora abocado a la guitarra, McLaren comenzó a preocuparse por la necesidad de sumar un vocalista. Así fue como, fascinado por el underground neoyorquino, realizó numerosos viajes a Estados Unidos para convencer a Sylvain Sylvain (NYDolls) y Richard Hell (Television, The Voivoids) de sumarse a su proyecto europeo. Sin buenos resultados, McLaren se convenció de buscar al vocalista de la nueva banda en el propio Londres.

Así fue como McLaren dio con John Lydon, conocido como Johnny Rotten (algo así como “Juancito el Podrido“, apodo ganado por el estado de sus dientes), un joven londinense desempleado que, con una remera con la leyenda “Odio a Pink Floyd”, solía pasarse el día entero con su amigo Sid Vicious deambulando por el barrio Kings Road. La banda cambió de nombre y así nacieron los Sex Pistols: Johnny Rotten en voz, Steve Jones en guitarra, Paul Cook en batería y Glen Matlock en bajo (luego reemplazado por Sid Vicious. Aunque confuso y ecléctico en muchos sentidos, el mensaje de los SP era claro en un punto: su rechazo total al rock progresivo de los setentas, aquella evolución de la música basada en la complejidad de su estructura que, a juzgar por los nuevos desclasados ingleses, era tan hipócrita como las instituciones británicas que seguían celebrando un pasado glorioso y extinto.

El 4 de junio de 1976 los Sex Pistols se presentaron en el Lesser Free Trade Hall de Manchester, en el que fue uno de los recitales míticos de la historia del rock n’ roll. No había más de 42 espectadores, aunque entre ellos fueron muchos los que, años después, admitieron haber decidido ese mismo día dedicarse a la música: Ian Curtis, Peter Hook y Bernard Summer formarían la banda Joy Division; Pete Shelley crearía el grupo The Buzzcocks; Anthony Wilson fundaría el sello discográfico clave del punk, Factory Records; Morrisey y Adam Ant crearían el grupo The Smiths; y hasta Mick Hucknall, fundador de Simply Red, se hallaba presente aquel día. Los Sex Pistols acrecentaron aceleradamente su fama. Si bien ya existían bandas punks en Nueva York, los londinenses perfeccionaron el estilo y le dieron sus características caóticas y de radicalidad extrema que lo definirían para siempre. Aquella explosión de popularidad los llevó a ser contratados en octubre de ese mismo año por la multinacional EMI, en una cifra récord para una banda underground: 40.000 libras. Su primer simple, “Anarchy in the UK” y su presentación en el show de Bill Grundy, un clásico de la televisión inglesa donde los Pistols se despacharon con toda una lista de obscenidades y descontrol, fueron demasiado para la pacata y nacionalista sociedad inglesa y para la discográfica, que no dudó en rescindirles el contrato. De cualquier manera, ya toda Inglaterra conocía a los Sex Pistols, una banda que dividía al país. Mientras que la generación de sus padres los condenaba por su rebeldía dirigida principalmente a las instituciones monárquicas, los perseguía y pretendía censurar sus shows, los jóvenes de finales de los setentas se sumaban en masa al incipiente punk (que debe su nombre a una publicación de la época) y denunciaban la hipocresía de una sociedad en crisis que hacía la vista gorda a su declinación.

Ese mismo año Glen Matlock fue despedido de la banda. La explicación oficial lo adjudicó a “problemas de actitud“, aunque versiones trascendidas se lo atribuyen a una supuesta simpatía del bajista por los Beatles, algo intolerable en medio del desenfreno punk. En su lugar entró Sid Vicious, antiguo amigo de Rotten. Son numerosos los rumores que se le atribuyen a su persona: que no sabía tocar el bajo, por lo que en cada presentación de la banda se lo habrían desenchufado una y otra vez; que fue el inventor del “pogo“, ya que durante los recitales de los Sex Pistols, mientras aún formaba parte del público, se la pasaba saltando para poder ver mejor a los músicos sobre el escenario; que Malcom McLaren, en un primer momento había pensado en él y no en Rotten para ser el vocalista de la banda, pero que un equívoco de nombres (John también era otro apodo de Vicious, de nombre real Simon Ritchie) habría torcido la historia. Ciertos o no, es indudable que con la llegada de Vicious la banda acentuó su faceta rebelde y violenta. El mismo Malcolm McLaren dijo una vez: “Si Rotten es la voz del punk, entonces Vicious es la actitud“. Vicious, quien padecía el trastorno límite de la personalidad o borderline, además de tendencias antisociales que le habían llevado a largas reclusiones con heroína o a autolesionarse, contaba también con un historial delictivo extenso, donde se incluían sus épocas de dealer y sus numerosos robos a jubilados.

También en 1976 la banda fue contratada por la discográfica A&M Records, por 50.000 libras. El contrato se firmó en la puerta del palacio de Buckingham, promocionando su nuevo sencillo, “God Save the Queen“, una canción que satirizaba a la monarquía británica. Una vez más los Pistols fueron demasiado para la sociedad inglesa: el tema fue censurado (el puesto número uno del ranking nacional, que la canción obtuvo, quedó vacío; las radios no pasaban la canción debido al temor de una reacción del público conservador; ningún fabricante de discos consintió publicar el primer LP de la banda) y una vez más fueron despedidos por la discográfica.

En Mayo de 1977 la multinacional Virgin Records los contrató para lanzar su primer LP: Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols (“Nos chupa un huevo, acá están los Sex Pistols”). La reacción conservadora no se haría esperar. El Anarchy Tour, con la participación de The Damned, The Heartbreakers y The Clash, debido a las amenzas constantes y el miedo de los dueños de los clubs a que se cumplieran, de 30 presentaciones programadas se redujo a 3. Bandas fascistas comenzaron a agredir a los punks en las calles londinenses; el propio Rotten fue atacado a cuchillazos a la salida de un pub el 18 de junio, con serias heridas en el tendón del brazo. Los Sex Pistols comenzaron a tocar con pseudónimos (“S.P.O.T.S.”: “Sex Pistols On Tour Secretly”) para despistar a los fascistas. También recibieron una catarata de acciones legales en contra de la utilización de la palabra “bollocks” (cojones) en la portada de su disco, que debieron suprimir, aunque ganaron los procesos en los tribunales. Ante la prohibición de tocar en suelo británico, los Pistols consiguieron un bote para tocar en las aguas del río Támesis durante la semana del Jubilee de la Reina, toda una provocación a la corona que terminó con una importante represión policial al tiempo que Rotten, esquivando macanzos de los uniformados, aullaba como podía las letras de “God Save the Queen”.

Dadas la continua censura y persecución en Inglaterra, los Sex Pistols programaron una gira en Estados Unidos. Allí tocaron en el mítico CBGB, local neoyorquino que frecuentaban sus admirados Ramones, Television, NYDolls y otros. En el último recital de la gira, en San Francisco, Rotten, al salir al escenario, gritó al público “Ever get the feeling you’ve been cheated?” (“¿Alguna vez se han sentido engañados?”), tocó una única y acertada canción (“Liar“) y se retiró de la banda. Sin su vocalista estrella, los Pistols continuaron con Sid Vicious en su lugar. Así publicaron varios sencillos: “No one is innocent/Mi way”, “Something else/Friggin in the riggin”, “Silly thing/Who killed Bambi”, “C’mon everybody”, “The great rock and roll swindle/Rock around the clock”, “I’m not your) Stepping stone”, entre 1977 y 1980. Tras su alejamiento de la banda, Rotten formó PIL (Public Image Ltd.). Paul Cook y Steve Jones fundaron el grupo The Professionals, con el que llegaron a editar dos álbumes hasta su disolución en 1982. En 1979, Dave Goodman, productor y sonidista en vivo de los Sex Pistols, organizó la banda The Ex Pistols, con antiguos miembros (Cook, Jones y Matlock) y con Dave Slave en voces (su parecido vocal a Johnny Rotten es sorprendente). Sid Vicious comenzó su carrera solista, que se truncó con la muerte de Nancy Spungen, en octubre de 1978, por la que el bajista fue acusado y encarcelado en la prisión de Rikers Island. Murió mientras se encontraba en libertad condicional,de sobredosis de heroína, el 2 de febrero de 1979. La banda se reencontraría, ya sin el fallecido Vicious, para las giras de 1996, 2002 y 2008, con sugerentes títulos como “Volvimos por tu dinero” o “Gira del lucro indecente”.

DISCOGRAFIA:

1977 – Never Mind the Bollocks

http://rapidshare.com/files/188328441/NeverMindTheBollocks.zip

1978 – Kill the Hippies

1980 – The Great Rock ‘N’ Roll Swindle

http://www.megaupload.com/?d=ULTCDEW5

1979 – Flogging a Dead Horse

http://rapidshare.com/files/265583161/_SEX_PISTOLS_-_Flogging_a_dead_horse__1979


1985 – Anarchy in the UK: Live at the 76 Club [Live]

http://www.mediafire.com/?a111cqialldikh5
1992 – Kiss This

http://rapidshare.com/files/156412694/Kiss_this__1992_.rar

1996 – Filthy Lucre [Live]

http://rapidshare.com/files/156080487/Filthy_Lucre__1996_Live_.rar

2002 Jubilee [Best Of]

http://www.filefactory.com/file/b57305f/n/02sexpistolsJubilee.rar


2002 – Sex Pistols Box Set

Parte 1:
Parte 2:
Parte 3:
Parte 4:
Parte 5:

2007 – Agents of Anarchy (compilation)

 

2000 – The Filth and the Fury ( La Mugre y la Furia) Documental

SALUT Y BUEN VIAJE.

God Save the Queen

Anarchy in the U.K

The Great Rock and Roll Swindle




The Great Rock and Roll Swindle




The Great Rock and Roll Swindle




The Great Rock and Roll Swindle




The Great Rock and Roll Swindle




The Great Rock and Roll Swindle




The Filth and the Fury (La mugre y la furia)



 

Share

HOMENATGE AL MAQUI FACERIAS, DIVENDRES 30 D´AGOST A LES 20H

 Al lloc on els sicaris de l’Estat el van assassinar l’any 1957, a l’encreuament dels carrers Verdum i Pi i Molist de Barcelona.

Josep Lluís i Facerias

Conegut més per “Face” o per “Petronio” pels seus amics i companys més íntims, fou, juntament amb Quico Sabaté, un dels màxims exponents de l’escamot urbà a Catalunya, dels anys quaranta i cinquanta.
Cap d’escamot, era físicament un home ben plantat, elegant, un veritable “Dandy”. Intrèpid home d’acció, va destacar pel seu excepcional talent i lucidesa, arribant a ser un dels organitzadors més capaços amb qui va comptar el maquis urbà llibertari de l’època.
Molt aviat va ocupar càrrecs de responsabilitat dins del clandestí moviment llibertari català. Nascut a Barcelona el 6 de gener de 1920, el 36, estava afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts llibertàries del Poble Sec. A l’inici de la guerra civil, es va allistar a la Columna Ascaso, lluitant durant tota la guerra al front d’Aragó. En una de les últimes batalles de Catalunya, quan l’exèrcit republicà es batia en retirada, a principis de febrer del 39, va ser fet presoner.
En aquest mateix any, va perdre la seva companya i filla de mesos, quan ambdúes anaven camí de França. Fugint, al costat de milers de futurs refugiats. Probablement, mai van arribar a creuar la frontera. Metrallades pels avions nazis Messerchmitt, que sembraven la mort de la població que fugia.
Facerias, va passar per diferents camps de concentració i batallons de treball, a Saragossa, Vitòria i Extremadura. Al ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat, destinat a una Unitat de Transports Militars a Barcelona, com a conductor i poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar.
Llicenciat a la fi del 45, s’incorpora al sindicat d’indústries gràfiques de la CNT i es posa a treballar, primer de cambrer i després de caixer al restaurant “La Rotonda”, al peu del Tibidabo. Tot el temps lliure de que disposa, el dedica a l’activitat clandestina (encara era l’època de l’esperança per a molts, d’una intervenció aliada, acabada la segona guerra mundial) de la intensificació de la lluita del maquis rural i sobretot urbà.
A partir del març del 46, Facerias va ser l’animador més dinàmic dels “Grups de defensa” de la barriada barcelonina del Centre. Va intervenir activament a les accions d’organització i defensa de les joventuts llibertàries de Catalunya, les quals tornaran a publicar, a partir del 46, “Ruta”, el seu portaveu, que era distribuït, per mitjà de saques de pel·lícules, que es repartien per cinemes i bars.
Detingut amb altres militants per la brigada políticosocial, el 17 d’agost del 46, va ser empresonat a la Model, fins el juliol del 47, que va sortir en llibertat. En aquest mateix any, forma el seu grup guerriller i realitza la seva primera acció: l’atracament a la fàbrica Hispano-Olivetti, d’on aconsegueix 300.000 pessetes i 100.000 més del Banc Espanyol de Crèdit, del carrer Mallorca. Facerias creia que la lluita armada era la manera més ràpida per a obtenir uns diners que servirien de suport al Sindicat anarquista i als militants presos i als seus familiars més necessitats. Dels atracaments, cal destacar, els vuit realitzats amb el seu grup, durant l’any 46, amb els quals va aconseguir 3.000.000 pessetes, lliurats íntegrament a l’organització. D’aquestes vuit accions cal destacar: la del Banc de Biscaia del Carrer Rocafort, la del Banc de Bilbao, la del Banc Hispano-Colonial, de la Diagonal i també del carrer Muntaner, la de la Banca Pérez López d’Hospitalet i la del Banc Hispano-Colonial del carrer Major de Gràcia. També, va assaltar una fàbrica de fusta, a la carretera del Port, la fàbrica ICANSA, del Poble Nou i l’empresa d’Automòbils Eucort. A més de diversos atracaments a joieries de Barcelona, també es va dedicar a visitar els “Meublés” de luxe freqüentats per gent adinerada. El primer va ser el de Pedralbes d’on es va apoderar dels diners i de les joies dels clients. A l’agost del 49; es va presentar amb altres activistes a “La Casita Blanca” (Meublé molt conegut a Barcelona) d’on es va endur 37.000 pessetes i joies. Al maig del 51 va tornar a la “Casita Blanca” i a l’octubre del 51 va tornar al “Meublé” de Pedralbes.
Pel que fa als sabotatges, a l’agost del 46, des d’un cotxe en marxa Facerias i els seus homes, metrallen la Comissaria de Gràcia en la Travessera de Dalt, van incendiar els dipòsits d’un local de la CAMPSA al carrer Sepúlveda, on van resultar destruïts 40 cotxes i també va actuar conjuntament amb el grup d’en Quico Sabaté en la col·locació d’explosius als consulats favorables a l’ingrés de l’estat Espanyol a l’ONU.
L’ 1 d’abril del 50 -commemoració de la victòria franquista- va aconseguir col·locar un potent artefacte explosiu sota una tribuna principal al Passeig de Gràcia, i va distribuir per tota la ciutat, en un cotxe robat, milers d’octavetes antifranquistes.
El vuit d’abril faria esclatar una potent bomba a la comissaria de la Llotja, del Carrer Ample, resultant greument ferits sis policies i produint moltes destrosses. També, an la carretera de la Rabassada a Sant Cugat, realitzaria l’operació Documentació”, (agost 49) que consistia en desviar els cotxes per un camí que conduïa al Mas del Bosc, on examinaven els passaports i la documentació i s’apoderaven dels de més interès per a falsificar-los.
L’armament emprat pels grups d’acció de Facerias, estava compost de metralladora “Stein” i “Thompson”, pistoles “Parabellum” “Walter P.38″, “Colt” calibre 45 “Star” calibre 9mm.llarg, i bombes de mà, carabines americanes automàtiques, detonadors, dinamita, tril·lita i plàstic.
Facerias fou un dirigent nat, que va comptar sempre amb la confiança de tots els seus companys de lluita, la major part dels quals moririen en enfrontaments amb la policia, o la guàrdia civil, com és el cas del seu millor amic i col·laborador, Guillermo Ganuza Navarro o Antoni Franquesa i Cèsar Saborit.
Facerias va actuar de vegades conjuntament amb altres grups com és el cas del grup d’en Quico Sabaté, o el de Wenceslau Orive.
A la tardor del 51, després de la caiguda de tres components del grup de Facerias, la policia va poder aconseguir dels detinguts una cita a la qual havia d’acudir Facerias el 26 d’octubre. Aquest va arribar amb bicicleta vint minuts abans i no va observar res de sospitós, encara que el parany ja estava preparat. En la fugida, “Face” es deixa una cartera on duia una adreça del Carrer Arenys del Barri del Carmel, (on guardava armament i propaganda antifranquista). Sense pensar-s’ho dues vegades es dirigeix cap a la casa, per a arribar abans que la policia, i tenir temps de endur-se el més important. Quan sortia, va ser assaltat, amb foc creuat d’armes automàtiques, però, malgrat tot, va aconseguir fugir de nou. En l’enfrontament hi haurà un agent mort i nou ferits. Durant els dies següents s’acordonaran illes senceres de cases per a efectuar registres. La policia armada patrullava pels carrers barcelonins, en grups de sis i en algun barri els vianants, foren constantment molestats.
Tot això, contribuïa més a augmentar la popularitat de Facerias a Barcelona, el qual va arribar a adquirir com Quico Sabaté, les dimensions de mite. A principis del 52, Facerias fugiria a França, però davant del risc de ser detingut per la policia francesa, que el buscava i en cas de detenció l’hauria extradit a la policia espanyola, va decidir marxar a Itàlia, va entrar-hi clandestinament per la muntanya, el mes de juny del 52. Allà col·labora intensament amb els grups anarquistes italians i va prendre part en la creació dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.
Tot i que en el 53 la CNT de l’exili francès havia desautoritzat la lluita armada, Facerias va decidir tornar a Barcelona, després de no arribar a un acord conjuntament amb Quico Sabaté, va sortir de Toulouse acompanyat de Luis Agustín Vicente, alies “El Metralla” i de l’italià Goliardo Fiaschi. A la frontera van notar que havia una intensa vigilància, però ells es van fer passar per excursionistes. Equipats els tres amb motxilla i bicicleta van seguir fins a Sant Joan de les Abadesses. A Sant Quirze de Besora, “El Metralla” no va voler seguir amb bicicleta i va agafar el tren. Facerias i Galiardo, van seguir el viatge amb bicicleta, passant prop de Vic, vorejant el Montseny fins a arribar a Granollers, i d’allà a Mataró, i finalment cap el Tibidabo, era el 27 d’agost. Es van refugiar en una cabana-xalet, dissimulada entre els pins del bosc de Sant Amidar. Aquella mateixa nit, era detingut “El metralla”, el qual es va rendir sense oposar resistència. La policia no va fer cap tret: es tractava de capturar-lo viu. A l’endemà, va ser detingut Goliardo, quan tornava a la cabana del Tibidabo. La policia va muntar guàrdia tota la nit, a l’espera d’en Facerias, però no es va presentar.
Sense tenir notícies de la detenció dels seus companys, el dia 30, “Face” es va dirigir cap a una cita, a les onze del matí, a la confluència dels passeigs Urrutia i Pi i Molist, al costat del Passeig Verdúm, pràcticament davant de la porta del manicomi de Sant Andreus. Cap a les 11:15 uns agressors invisibles disparen, ferit, es mira la cama dreta, tenia el turmell fracturat. En un instant tornen a disparar. Facerias s’incorpora amb dificultat, amb la idea de sortir d’aquell parany, es dóna suport al ventre en la barana i donant-se impuls amb les mans es deixa caure a l’altre costat, en un solar de quatre metres de desnivell. Encara va poder treure una bomba de mà, però des d’unes finestres del carrer Nil sonaven descàrregues d’armes automàtiques; el Cos de Facerias cau immòbil, sense vida, amb la bomba de mà en els seus dits crispats, el seu cos tenia nou impactes de bala, la majoria mortals.
Un nombre impressionant de policies i tot un destacament de la guàrdia civil, estaven esperant, ben amagats darrera les finestres i dalt dels terrats.
La seva mort, és possiblement, com ho assenyalen tots els indicis, deguda a una delació de un pages de Palleja. Amb la seva mort, només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila.
SALUT I BON VIATGE.
Share

MIGUEL GARCÍA VIVANCOS, TAXISTA DE BARCELONA DEL GRUP “LOS SOLIDARIOS”

Miguel García Vivancos: El 19 d’abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l’arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s’adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l’exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s’integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau,

Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l’assalt al Banc d’Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l’intent d’alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s’exilia una temporada a França i s’encarregarà d’aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l’extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d’Osca i d’Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d’Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938.

El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d’aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista.

Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s’encarregarà de l’evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d’on fou tret per la resistència i s’incorporà als maquis fins a l’Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l’organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d’origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L’any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d’El combate continúa (París, 1960) i d’Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

SALUT I BON VIATGE.
 
Share

9º MOSTRA DEL LLIBRE ANARQUISTA DE BARCELONA

La Mostra del Llibre Anarquista de Barcelona pretén ser un espai des del qual acostar-se a les novetats editorials, publicacions i textos que, d’alguna manera, actuen com a catalitzadors d’idees rebels. El llibre anarquista, en la seva concepció més àmplia, traspassa la seva condició teòrica i s’alia amb la pràctica a través de la crítica, l’autocrítica, l’anàlisi, la reflexió, el debat i la memòria.

Per a la IX edició de la Mostra abandonem el centre, saturat de turistes, hotels, policia i botigues, i ens traslladem a Sant Andreu. Sant Andreu no està lliure, però, dels dictats de la ciutat-aparador. Darrerament s’ha vist afectat per la campanya de pressió, encapçalada per l’Ajuntament, que té per objectiu frenar les activitats dels centres socials. Nosaltres optem per continuar utilitzant tant aquests espais com el carrer, que són nostres.

ENLLAÇ:
 http://llibreanarquista.net/ca/


SALUT I BON VIATGE.

Share

35 ANIVERSARI DE L´ATENEU LLIBERTARI DEL POBLE SEC

35 ANIVERSARI DE L’ATENEU LLIBERTARI DEL POBLE SEC

CELEBREM CONTINUAR EN EL CAMÍ CELEBREM EL FUTUR QUE HEM DE FER

  ACTIVITATS, QUE ES DURAN A TERME A L’ESPAI OBERT (c. Violant d’Hongria, 71 1r – Sants – )

DIES 8 I 9 DE MARÇ
Divendres 8 de març, a les 19 hores, farem la presentació de l’aniversari de l’Ateneu i, a continuació, i commemorant el dia de les dones, un petit record de la dona anarquista. I, per a finalitzar, la “presentació en societat” del nou número de la revista de pedagogia llibertària Educere, dedicat al tema del gènere.

Dissabte dia  9, a les 19 hores, xerrada sobre el recorregut històric de l’Ateneu del Poble Sec, amb la participació de totes les generacions possibles, començant per un dels fundadors de l’Ateneu, fa ja 35 anys. Després pizzada per tothom i karaoke “revolucionari” (si algú vol portar alguna canço que en consideri que ha d’estar inclosa, endavant!)

DIA 16 DE MARÇ
A partir de les 12 hores, taller de cuina de posguerra. Recrearem algun dels plats que va crear la imaginació de la gent en el tems de l’escassetat, com a mostra de la nostra memòria històrica, d’una banda, i també de com, si s’ha de fer i volem, ens podem espavilar en les pitjors condicions i, perquè no?, fer-ne gairebé un art.

Aquest dia no en farem cap més activitat perquè està l’homenatge al Maquis.

CRIDA ESPECIAL A TOTHOM QUE HAGI ESTAT VINCULAT A QUALSEVOL DELS ATENEUS LLIBERTARIS: FEM QUE NO ES PERDI LA NOSTRA MEMÒRIA. A PARTIR DE LES 18 HORES RECOLLIREM I ESCANNEJAREM ELS MATERIALS QUE ENS VULGUEU PORTAR: FOTOGRAFIES, CARTELLS, ACTES, ENGANXINES… I DESPRÉS LES COMPARTIREM AMB TOTS ELS QUE HAGUEU PARTICIPAT EN FORMA DE RECULL DE MATERIALS GRÀFICS I D’HISTÒRIES.

DIA 23 DE MARÇ
19 h.: Taula rodona: Passat, present i futur dels Ateneus Llibertaris, on esperem comptar amb els que van estar i amb els que estan treballant per l’anarquia des dels Ateneus.
I, a partir de les 22 hores, sopar, pastís d’aniversari i Festa Grossa, amb el grup de flamenc-rock Kepasaprimo i el gran Dj Strangelove

I DURANT TOT EL MES DE MARÇ, DUES PETITES EXPOSICIONS AMB MATERIALS DEL PROPI ATENEU… I DELS ALTRES QUE VAN FER CAMÍ AMB NOSALTRES.

Us hi esperem a tots i a totes. Salut i bon vent a les veles

Ateneu Llibertari del Poble Sec

SALUT I BON VIATGE.

Share

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

Share

MOVIMIENTOS ALTERNATIVOS EN LA ACTUAL CRISIS GRIEGA

Grecia es actualmente la base de experimentos del capitalismo. El mundo contempla lo que sucede allí como avanzadilla del futuro. Desde dentro, los movimientos alternativos y libertarios plantean soluciones que se oponen frontalmente al sistema o se desarrollan al margen de él.
Mario Tursunidis, del movimiento libertario de Salónica, y Kostas Jasanis, miembro del sindicato de camareros de Atenas, explican algunas de estas propuestas en una gira de charlas por todo el país, desde el 16 de enero al 5 de febrero.

Viernes 1 de Febrero Kostas Jasanis y Mario Tursunidis 19h

Salon de Actos de Aurea Social

C/Sardenya n. 263 (BARCELONA)

Organiza: CAS Madrid, Aurea Social, ICEA

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share