BARCELONA. EL PERIÓDICO. GEMMA TRAMULLAS. – Un ciclista impacient amonesta Rkia per envair el carril bici mentre el fotògraf la retrata al taxi i un vianant cabrejat mana el ciclista a la banya. Però en l’estrès de l’asfalt la veu d’aquesta dona menuda sona com un bàlsam: «Disculpi, seguida moc el cotxe». Per alguna cosa el seu nom deriva de Ruqayyah, filla del profeta, exemple de suavitat i simpatia.
¿El sorprèn que la gent es sorpenda en veure al volant?
-Ho entenc, perquè hi ha molt poques dones en aquest ofici que portin el mocador. Però de vegades em queden mirant massa, com amb por. Tan rara sóc perquè em mirin d’aquesta manera?
-És la manca de costum. Això a París o Londres no li passaria.
-Hi ha gent que passa i, com no creu el que ha vist, s’atura, es gira i em torna a mirar. Un dia va passar una família i l’home va fer que tots es giressin cap a mi: «Observeu, observeu», els deia assenyalant-me.
– ¿I vostè què va fer?
-Em va sortir saludar amb un «hola!» Per no sentir-me tan malament.
– ¿I més enllà de les mirades?
-He escoltat coses tipus: «El que ens faltava …» O m’han deixat anar que des que els immigrants arribem al taxi ha baixat la feina, quan jo he comprat una llicència que ja treballava, no m’han fet una nova per a mi. Un cop em va parar una noia jove a la Diagonal, es va pujar i quan vaig girar el cap per dir-li «bon dia» va dir: «Jo baixo». Va tancar la porta i no em va donar temps de preguntar quin era el problema.
-Sento la necessitat de demanar-li disculpes per aquestes reaccions.
-Si us plau, al món et pots trobar de tot. Al principi vaig pensar que, en veure amb el mocador, ningú pararia el taxi. Tenia molta por, estava terroritzada. Però he trobat gent superamable que em felicita i em fa gestos des del carrer amb el polze cap amunt, que sent curiositat per saber com he arribat al taxi i que els és igual que porti un mocador mentre els porti al seu destí.
– ¿S’ha plantejat deixar de portar per evitar males estones?
–No. Jo no havia portat mai mocador, ni aquí ni al Marroc. M’ho vaig posar fa cinc anys i ho vaig fer perquè jo vaig voler, no perquè ningú m’ho imposés. Quan fas alguna cosa perquè tu vols i perquè creus que és el correcte, si no us accepten arriba un moment en què et fa.
-Aquí costa entendre que cobrir els cabells pugui ser una decisió lliure.
– Fins i tot el meu marit no volia que m’ho cobrís! El va acceptar perquè era la meva decisió. És un pas més en el que marca la nostra religió i ho he fet en el moment de la meva vida que he considerat oportú.
– Està farta que li preguntem pel mocador?
-No. Parlar serveix perquè et vegin com ets i de vegades aquesta imatge no quadra amb la que algunes persones s’han fabricat al seu cap. Per a mi integrar no vol dir que una persona deixi de ser com és. Jo parlo l’idioma, treball del que calgui i em relaciono amb tothom, però segueixo sent jo. No he de menjar carn de porc ni beure alcohol per integrar.
– On va néixer?
-En un poblet del Marroc, entre Meknès i Jénifra. Vaig arribar a Barcelona als 18 anys, tinc 30 i els meus dos fills han nascut aquí. L’última vegada que vaig anar al meu poble no coneixia ningú, em sentia com una estranya, com si hagués caigut del cel a un lloc desconegut. Em moria de ganes de tornar a Barcelona.
-És més d’aquí que d’allà.
-Espanya és un país amb molts immigrants de molts països i ha de ser normal trobar immigrants fent qualsevol feina, perquè viuen aquí i s’identifiquen més amb aquest país que amb el seu.
– ¿Com li agradaria que la veiessin?
-Com una persona que està al volant i ofereix un servei com un home. Al cap ia la fi tots som persones i cal respectar la persona no per on ve o pel que fa, sinó perquè és persona i ja està. Que em preguntin el que vulguin, però que no em mirin d’aquesta manera, si us plau.
SALUT I BON VIATGE.
