Un fantasma recorre Europa, be al menys recorre França. És el fantasma dels “armilles grogues” francesos, un fantasma amb molts caps o facetes. El mon polític està trasbalsat, o millor dit cagat de por. Per “l’esquerra” és un fantasma feixista, per “la dreta” un perill de desordre “anarquitzant o facha”… per tots els polítics institucionals populisme de la pitjor mena… i per els fatxes una oportunitat única. Els sindicats també estan trasbalsats (CGT, CFDT i FO) i demanen una pacte social i de la transició ecològica, des de el seu camp (i també el camp de l’esquerra partidista) els fa tanta por quedar al marge, com por els fa desfilar al costat dels lepenistes (liberation ) .
Tots, partits i sindicats, afirmen comprendre i compartir les reivindicacions dels armilles (no comparteixen ni les accions ni els pocs fets violents produïts), malgrat que tots han participat en un sistema que ha precaritzat la feina, que ha fet augmentar l’atur, que ha gentrificat pobles i ciutats, que ha reduït prestacions socials, que ha fet difícil l’accés a l’habitatge i que finalment ha trinxat el territori al servei del capital, esdevenint el vehicle privat (motor del capital) imprescindible per alguns treballadors. Els “armilles grogues” son un moviment polifacètic, descentralitzat, de moment sense una direcció o amb una “direcció descentralitzada”, on s’inclouen des de precaris econòmics i socials, aturats, nois amb contractes de formació, agricultors i petits empresaris del transport (generalment autònoms). Ells mateixos han fet una enquesta, que diuen que han contestat 30.000 participants, les peticions més repetides han estat les antifiscals, però al darrera ve l’augment del salari mínim (1.200, 1.300…), l’accés a l’habitatge, un salari màxim, la jubilació als 60 anys, màxim de 25 alumnes per classe, reopertura de tots els serveis tancats (escoles, estafetes, guarderies, ambulatoris…), campanyes d’aïllament d’habitatges, taxació dels carburants dels vaixells i de l’aviació… i coses tan curioses com la prohibició del glisofat o el desenvolupament del cotxe d’hidrogen (SERPENT LIBERTAIRE) .
Els “armilles grogues” han paralitzat bona part de França amb talls i “filtrats” de carreteres, marxes de vehicles a pas lent, bloquejos de rotondes, entrades a zones comercials i benzineres (entre 2.000 i 3.000 bloquejos, portats a terme per més de 300.000 persones), i van convertir Paris en un camp de batalla. Altres objectius han esta 600 dels 4.500 radars de trànsit (600 cremats) i les catenàries de l’AVE,també enel balanç, cal destacar el cost humà, que no ha estat baix, dos morts i centenars de ferits i detinguts. El govern francès està tan acollonit que ha arribat a seure amb uns autodenominats líders del moviment. Hi ha una dada curiosa, en la reunió amb el ministre d’ecologia els “representants” dels armilles van filmar i gravar tota la reunió i la van penjar a les xarxes.
A França s’ha produït un procés semblant al que s’ha produït a Catalunya i a altres llocs de l’estat (i del mon). Es gentrifiquen els centres de les ciutats (i les ciutats “centrals”), paral•lelament es precaritza el treball, es rebaixen els sous (o es mantenen malgrat la pujada del cost de la vida) i es dificulta l’accés a l’habitatge. Com resultat, els més desafavorits, son expulsats cada cop més lluny fins arribar a un lloc on el preu de l’habitatge pot ser assumit per el pressupost familiar, aquests llocs son llunyans als possibles llocs de treball, les feines precàries tenen horaris brutals (per durada, per inici i per acabament) i, a més es troben en llocs amb poc o sense transport públic (un 28% de la població francesa viu en zones “blanques” sense transport públic mínim). En aquest mar pretenen pescar peixos la dreta dels Republicans (els zarkosistes) i els lepenistes, aquests es centren exclusivament en el tema fiscal i volen donar a la protesta un to neoliberal, o sia menys recaptació= menys despesa pública (menys sanitat, menys educació, menys protecció social…). La ineptitud i la impotència de les organitzacions de la “esquerra del capital”, i dels moviments socials que en son satèl•lits, fa difícil la recuperació de la lluita que tradicionalment ha estat la seva tasca, aquest cop, el poder capitalista, potser deixarà la feina en mans de Marine Lepen. Una de les excuses que es posen per no recolzar el moviment, és el seu caire xenòfob i homòfob, els incidents han estat mínims per una mobilització de 300.000 persones amb tota la tensió que comporten els bloquejos de carreteres, el més greu va ser el intentar treure el vel a una dona, val a dir que PriscillaLudosky, una de les portantveus del moviment és una dona d’origen africà o afroamericà (alternativelibertaire).
La seva vitalitat i el fet de ser, de moment, un moviment difús, pot fer que el moviment es mantingui, s’estengui incorporant noves temàtiques i muti vers una morfologia inesperada, inesperada per analistes polítics i acadèmics… o potser s’esgoti per autoconsum.
Tot plegat es tracta d’arrogància prepotent de les classes altes (de dreta i d’esquerra) i de hipocresia climàtica. L’objectiu dels impostos “ambientals” sobre els carburants fòssils és “incentivar la elecció de sistemes de mobilitat menys emissors de GEH”, com si l’ús del cotxe no vingués determinat per anys d’una política de foment del transport amb vehicle privat, com si la planificació territorial (especialment del transport) no fes impossible una mobilitat diferent de la del cotxe, tot això desprès d’anys de desinversió en el transport públic i la reforma dels ferrocarrils amb tancament de línies que suposarà una retallada de serveis i de llocs de treball, aquesta disminució del transport públic és acompanyada per el tancament de serveis públics de proximitat, des de hospitals a estafetes de correus, obligant als usuaris a desplaçar-se sovint desenes de km.
Els rics viuen a prop dels seus centres de treball, o en poblacions ben connectades, o finalment, es poden permetre emprar el vehicle privat, fins i tot un elèctric d’alta gamma, o un híbrid de baixes emissions, en tots els cassos vehicles d’alt cost, així que “la taxa ecològica” sobre els carburants no els afecta gens (sobretot tenint en conta el baix percentatge dels ingressos que dediquen al transport). Val a dir que també utilitzen més els vehicles, i que no es te en conte tot el cicle de vida de les màquines, per exemple, en el cas del vehicle elèctric, el coure per els motors i els materials necessaris per les bateries (que no estan taxats malgrat el seu impacte).
Els precaris viuen en llocs apartats dels centres de treball, sense o amb escàs transports públics, els horaris poden no estar adaptats als possibles transports (d’anar i tornar fins 3 hores o més de viatge), molts polígons no disposen de cap mena de transport, això aboca a utilitzar transport públic (en vehicles de poc cost, de segona ma i vells) i en el cas de joves i dones (que tenen menys accés als vehicles i al carnet de conduir) els limita molt els llocs de treball als que poden accedir.
El problema real no és doncs la circulació de vehicles vells a gasoil sinó el sistema capitalista tecnoindustrial, un sistema que segrega a la immensa majoria, tant en l’accés als bens com a la energia.
El sistema tecnoindustrialva fer dels cotxesun dels puntals de la economia productiva, sense importar-li evidentment la seva nocivitat, també el va convertir en un fetitxe del desenvolupament, del benestar, del rang social i, fins i tot de la masculinitat, ara que l’automòbil està en crisi por ser el moment d’atacar la idea de capitalista de benestar, de rang social i de la masculinitat mediatitzada per el patriarcat, el capital i la tecnologia.
No molt més d’un 10% de la població acapara la major part dels recursos, sols expropiant aquest 10% els canvis serien radicals. Evidentment volem anar més enllà, ni la terra, ni l’espècie humana, ni la resta de la biosfera por sostenir més al sistema tecnoindustrial, el canvi climàtic no l’aturarà les mesures hipòcrites sinó la eliminació del sistema.
Les reformes graduals (tractats internacionals,Cimeres per el Clima,polítiques fiscals, tecnologies netes, economia circular…) sols reforcen l’explotació de les persones i de la terra… ens manca la capacitat de poder impulsar allò que ja està present en llavor, entre una bona part de la població, la de França, la de Catalunya… la del mon, el malestar, la ràbia i el desig de canvi, tan de bo la insurrecció francesa sigui un anunci d’alguna cosa més gran i més extensa… avui (dissabte dia 1) torna ha haver una cita a Paris, als Camps Elisis, ja veurem que passa…
CONTRA TOTA NOCIVITAT
Article de : http://negreverd.blogspot.com
SALUT I BON VIATGE
