Arxiu diari: 18/09/2018

LA SOLIDARITAT ÉS INQÜESTIONABLE! JORGE Y PABLO ABSOLUCIÓ

Aquest divendres 21 de setembre, a les 18,30 h, al Passeig Lluís Companys, 14 (Metro Arc de Triomf L1 i RENFE) ens concentrarem per mostrar la nostra solidaritat contra un dels casos més flagrants de persecució sindical per part de l’estat i els seus executors, la policia.

Pablo condemnat a una pena final de 4 anys i 9 mesos de presó i Jorge a una pena d’1 any de presó, en el que ha estat un dels muntatges més ignominiosos per part de la justícia i de la policia espanyola.

No podem quedar-nos callades quan es persegueixen als qui lluiten perquè la classe obrera no caigui en les mans d’aquest sistema. No podem restar callades quan a dos companys de la CNT de Logronyo els condemnen injustament, sense proves, i desestimant tots els recursos de les defenses.

Demanem la clara ABSOLUCIÓ DE JORGE i PABLO!

#NoCaso14N
#JorgeyPabloAbsolución

http://cntbarcelona.org/

SALUT I BON VIATGE

Share

CLASSES DE CATALÀ GRATIS A L´ATENEU LLIBERTARI DE GRACIA

El dimarts 18 de setembre a les 19h. tornen les classes de català a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Donem suport a migrants i nouvinguts i a totes aquelles que vulguin millorar els seu coneixements de llengua catalana. Gratuït, autogestionari i divertit.

– Vols fer pintades per la llibertat dels presos però et fa por fer
alguna falta d’ortografia?
– ¿Has llegado hace poco al barrio y te quieres enterar de los cotilleos
de los vecinos?
– Vas anar al col·le a l’època del Paquito i tens ganes d’aprendre a
escriure bé la teva llengua?
– You don’t understand this crazy country but you dream with eat pa amb
tomàquet, pay high rents and enjoy riots like us?
– LLAGEIXES AXÓ Y AT SEMBLA BEN ASCRIT?

Vine a les CLASSES DE CATALÀ GRATIS de l’Ateneu! Comencem DIMARTS 18 de
SETEMBRE, Ateneu Llibertari de Gràcia   l’Alzina, 5.
https://ateneullibertarigracia.wordpress.com

SALUT I BON VIATGE

Share

DIVENDRES THEMROC AL CINEFÒRUM DE L´ATENEU LLIBERTARI DE GRACIA

Divendres, 21 de Setembre a les 20h: CINEFÒRUM. (Cinema post-maig del 68) “THEMROC” Dirigida per Claude Faraldo. Any 1973 amb Michel Piccoli. Ateneu Llibertari de Gràcia, carrer  l’Alzina, 5. https://ateneullibertarigracia.wordpress.com/

 Un obrer s’aixeca un matí per anar al seu treball habitual. Aparentment tot transcorre és una repetitiva monotonia quotidiana. Un sentiment d’absurd es va apoderant del protagonista, que acaba prenent la dràstica decisió d’abandonar el seu treball, animat per un rampell que el condueix a transformar-se en una mena de cavernícola. Arriba fins i tot a perdre el llenguatge, recorrent a gestos i crits per expressar-se. Destrueix seu apartament per transformar-lo en una cova i, si regressió, trenca el tabú de l’incest en tenir relacions sexuals amb la seva germana. A poc a poc contagia als seus veïns i la intervenció policial se salda amb un metafòric sacrifici ritual: el protagonista caça un policia i el nansa en una barbacoa per menjar-se’l.

Per descomptat es tracta d’una pel·lícula molt polèmica, que va aixecar en el seu moment ampolles abans de ser condemnada al silenci.
Quan es parla de cinema polític-social pràcticament mai escoltareu la menció a una obra que va passar bastant desapercebuda quan es va estrenar el 1973: Themroc.  La seva estrena a Espanya el 1979, la pel·lícula de Faraldo va estar molt poc temps en cartellera.
Sens dubte Themroc va ser una pel·lícula maleïda, políticament incòmoda per a la majoria; subversiva en el més extrem sentit de la paraula; anarquista com a negació de tot ordre i sistema normatiu impostos … L’oposició Natura / Cultura es resol en Themroc a favor de la primera, a través de la negació de l’ordre cultural contemplat com alienació, i de la regressió a un estat de naturalesa primitiva contemplat com a alliberament de la repressió i opressió. Themroc és una pel·lícula àcida que a través del surrealisme qüestiona l’ordre polític, social, econòmic i cultural. I ho qüestiona no des de la proposta d’un nou ordre, sinó de l’anti-ordre, el no-ordre.

Trobarem a Themroc una dura crítica a l’alienació en el treball que provoca el sistema capitalista. Els treballadors amb prou feines són carn humana, una mercaderia més. Però a més el propi sistema s’encarrega de fragmentar qualsevol sentiment d’unitat de classe, en establir jerarquies laborals i relacions que són viscudes des d’un fals antagonisme pels treballadors. En la pel·lícula això es reflecteix en l’oposició entre els treballadors de “coll blau”, els que realitzen un treball manual, i els de “coll blanc”, que normalment realitzen el seu treball en un entorn d’oficina.

Un sistema de relacions laborals que acaba impregnant de la seva alienació la forma de vida dels treballadors: l’home-màquina ho és també fora de la feina, en la seva vida domèstica i social. Una de les metàfores a què es recorre és precisament el rusc humana que formen els grisos edificis en què viuen en treballadors en els seus barris, cadascú en una cel·la del rusc que és idèntica a les altres i en les quals els treballadors viuen com una mena de presoners. En la seva rebel·lió, Themroc transforma la seva casa en una cova, provocant un efecte de contagi.

Però la corrosiva crítica social de Themroc va molt més enllà, en plantejar la repressió sexual que projecta la societat burgesa i els seus convencionalismes. És llavors quan apareix una segona metàfora important en l’pel·lícula: la ruptura del tabú de l’incest entre el protagonista i la seva germana. Sempre he vist aquesta part des d’una interpretació metafòrica, ja que a través d’aquesta fallida en realitat el que se’ns està plantejant (de manera hiperbòlica) és la repressió del desig en nom de la moral imposada. A l’diluir el format cultural que modela l’instint, el desig comença a materialitzar-se lliurement.

Themroc creua el llindar del que és políticament admissible en transformar el seu pis en una cova. És llavors quan s’activa el mecanisme polític repressiu, representat pels antiavalots que van per reprimir i protegir-lo de si mateix. D’altra banda, la intervenció policial està justificada per aquesta conducta anti-social del protagonista però, sobretot, perquè anima els seus veïns a fer el mateix i les seves accions comencen a contagiar-, convertint-se així en un focus subversiu que amenaça l’ordre establert.

És llavors quan la pel·lícula ens ofereix l’última de les seves magnífiques metàfores: Themroc, transformat ja en cavernícola, surt de la seva cova, “caça” un policia i el puja a la cova per cuinar-com sopar, fent una barbacoa com si el policia fos un porc per rostir. La fallida del tabú de l’canibalisme suggereix una metàfora surrealista que hem d’interpretar com a resposta a l’aparell repressiu del Poder, i també des del rerefons crític que suposa equiparar a un policia amb un porc.

En suma, Themroc és una pel·lícula carregada de simbolisme, de metàfores hiperbòliques convertides en crítica política i social. Res més expressiu que els crits salvatges i contagiosos amb què acaba la pel·lícula i que es propaguen pel barri.

Malgrat tot, i malgrat que potser mai va ser la intenció de Faraldo, la pel·lícula no deixa de destil·lar un cert “elitisme” (potser no sigui la paraula adequada), ja que el focus és una classe obrera que no deixa de ser privilegiada en relació amb el lumpenproletariat, amb els aturats, amb els marginals socials. Per sota del treballador explotat i alienat, és on realment està el més dramàtic de l’infern humà. Un lumpen al qual tan sols se li esmenta en aquest tipus de crítiques. I és que ja ho deia un elitista Pablo Iglesias Turrión en la seva gloriosa ficada de pota, quan es referia a “un grup de lúmpens, de gentussa de classe molt més baixa que la nostra”.

Una classe treballadora privilegiada també si la comparem amb l’actual, enfrontada a condicions molt més dures i difícils, sotmesa a la depredació d’una classe capitalista que ja no té por dels treballadors després de la desaparició del bloc socialista. La comparació entre aquella classe treballadora dels 70 amb l’actual, possiblement sigui un aspecte que el visionat de la pel·lícula indueixi a establir: per descomptat avui en dia, només un treballador molt privilegiat podria permetre renunciar a la feina (si en té).

En resum, Themroc em sembla recomanable pel que té de crítica corrosiva. Però no està de més recordar que aquest discurs fílmic de Faraldo, no deixa de ser una expressió de cert tipus de nihilisme fàcil (i en el fons molt burgès), fill del maig del 68 (encara que Faraldo digui que no) i que finalment va conduir a reforçar els fonaments del sistema.

SALUT I BON VIATGE

Share