Avui fa 126 anys, el 1891, es va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments, empresonaments, deportacions… i morts eren el pa de cada dia.

El primer 1 de maig va ser la convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores, el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona setmana de maig.

Per el primer de maig de 1891 es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.

Els capitalistes, els capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als repressors… i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar 45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.

Aquell 1 de maig havien 3 grans posicions. La dels socialistes convocant vaga el mateix dia, però centrant l’acció en grans manifestacions al carrer (com havien fet l’any anterior), la dels moderats (i desacreditats) al voltant de les Tres Classes del Vapor i la influïda per l’anarquisme que es centrava en la vaga general fins aconseguir les 8 hores.

Però el que va caracteritzar aquell 1 de maig va ser la irrupció de les dones treballadores com a força autònoma organitzada, amb la presentació a traves de 2 mitings de la “Sociedad Autònoma de Trabajadoras de Barcelona y su Plano (SAT)”.

El primer míting va ser el 12 d’abril i en ell van assistir homes, encara que se’ls va convidar a marxar per deixar entrar a centenars de dones que havien quedat fora. El segon, el dia 25 d’abril, va ser el que ara anomenem un acte no-mixta, segurament el primer acte no-mixta de caràcter feminista i obrer de Catalunya i de la península.

La SATB, que va tenir una vida molt curta en no poder resistir la repressió posterior al primer de maig, no es limitava a les treballadores de les fàbriques, també estava molt interessada en les dones que treballaven aïllades, les modistes, les planxadores, les camiseres, les sabateres i també les minyones i dides… i en les reunions van intervenir nombroses dones d’aquests oficis.

A part de les dues mestres racionalistes, Soledad Gustavo que va enviar un escrit de recolzament (http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2911.html ) i Isabel Vila (https://ca.wikipedia.org/wiki/Isabel_Vil%C3%A0_i_Pujol ), la resta eren treballadores com la teixidora Teresa Claramunt (https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Claramunt_i_Creus ), la camisera Joaquima Matas, la sastressa Dolors Fané, la serventa Mercedes Fontserè… i moltes d’altres.

La principal reivindicació és organitzativa “la mujer arrastra mil fatigas por no haberse organizado convenientemente como los Hombres”  reclamant la organització autònoma “excluir toda dirección administrativa y representación de los Hombres”, però també econòmica, denunciant una “bretxa salarial” del 50%, els mísers sous i les llarguíssimes jornades… també dednunciaven el paper de la organització més tradicional dels obrers catalans les “Tres Clases del vapor”, en paraules de Teresa Claramunt “No es sana la asociación las Tres Clases dirigida por hombres que son verdaderas sanguijuelas de la clase”.

Hi ha també una pinzellada antimaquinista, la camisera Matas denunciava que des de la invenció de la màquina de cosir el jornal va baixar de 20 a 10 pessetes setmanals, mentre que la jornada es va intensificar.

És cert que una part minoritària de les oradores va defensar el paper de la dona a la llar, però fins i tot en aquest cas es va defensar una vaga de “cures” per el primer de maig, una de les oradores, animava a les dones a deixar de fer les feines domèstiques el primer de maig i dir a pares i germans “alsa cap al carrer!, buscar menjar, allà on hi hagi!”… En un altra sentit, ja que no es tracta de cures familiars, però semblant, cal citar la proposta de la treballadora domèstica Mercedes Fonseré “pidan todas a los amos que las traten con más respeto ya que muchas se las considera peor que a los perros” i aconsellava que “el dia 1 de mayo, a la una de la tarde, abandonen a sus amos, y que las señoras vayan ellas a la plaza”.

En acabar la reunió Teresa Claramunt va llegir les bases de la Societat Autònoma de Treballadoras:

“1.º Que para sustraerse á la explotación industrial es indispensable recurrir á la asociación.

2.° Que ya que los industriales han extremado a rebaja de la mano de obra del trabajo de las mujeres  por considerarnos  débiles y desvalidas, a las mujeres corresponde por dignidad y por necesidad la gestión de la acción resistente.

3.º Que á fin de que nadie se prevalga de la preocupación de la supuesta debilidad femenina para fundar funesto caciquismo, se excluye de las sociedades de trabajadoras la dirección, administración o representación de los hombres.

4.º Que queden c instituidos los núcleos organizadores de las saciedades de sastras, zapateras, costureras y una agrupación de trabajadoras de varios oficios de 1a que se desprenderán los núcleos organizadores de los distintos oficios que cuenten suficiente numero para organizare en lo sucesivo.

5.º Que arrancadas al hogar y á los deberes domésticos por el monopolio que de los medios de producción ejerce la clase capitalista en perjuicio de los trabajadores, aspiran á la solidaridad coa todos los explotados; y se asocian al movimiento reivindicador del 1.º de Mayo, poniendo de su parte toda su presión y energía para que sus padres, sus esposos, sus hijos y sus hermanos lleven á feliz término la conquista de las ocho horas.”

Com veiem hi ha algunes contradiccions, però en termes generals són unes bases encara vigents casi en la seva totalitat.

La reacció de la premsa conservadora, progressista i republicana va anar des de el menysteniment fins a la condescendència.

Molts periodistes es van dedicar a glosar la roba i l’aparença física de les participants, sobretot el corresponsal de “la Vanguardia”: “ejercían de secretarias dos lindas jovencitas, una con sencillo traje negro y un lazo crema al cuello, otra con vestido claro liso y lazo rosa, no siéndonos dado publicar su nombre al haberse opuesto”, “Consuelo Roquetas guapita joven rubia de pelo lacio” “Carmen Damoto, joven con el perfecto tipo de obrera catalana”... de Teresa Claramunt no en fa cap comentari…

Algunes de les perles de la misogínia periodística despreciativa es relacionen a continuació, n’hi han més segurament més bèsties:

“Un Meeting socialista anárquico realizado por Hombres se comprende, realizado por mujeres exclusivamente es una verdadera aberración”.

“El Meeting femenino demostró una vez más que la oratoria tribunicia constituye un arte esencialmente viril que no se ha hecho para débiles mujeres. Mal está la mujer en la fábrica, pero todavía peor en la tribuna”.

“No basta que les dones se posin les calsas. Per adquirir autoritat e inspirar lo degut respecte, es ademés necessari que s’fassin engruixir la veu”

“Es va parlar de huelgas y de la revolució social, y això en llavis d’una dona me sembla una verdadera heretgia; lo mateix que si un home parles de vora vius, repunts i sobrefilats”.

“Res de lo que les dones intentin pot donar resultat, sense la fecunda intervenció dels homes”.

Així no sols van ser mítings “no-mixtes” sinó que volien articular una organització autònoma de dones treballadores organitzades per oficis, sembla mentida que hores d’ara, 127 anys desprès, encara s’hagi de discutir aquests temes en els mitjans anarquistes.

Informacio: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE