Estem al desembre de 1950, corrien temps de racionament, carestia, mercat negre i corrupció. Els sous eren irrisoris. En la indústria tèxtil havien “setmanades” de 65 pessetes quan una dotzena d’ous costava ja 29. La misèria entre la classe treballadora era generalitzada mentre 1 nova crosta de rics havia començat a aflorar, no ja la rància burgesia que va recolzar el cop, sinó els que van fer fortuna amb l’estraperlo i la corrupció de la dictadura franquista.
La situació del dia a dia a nivell popular era desesperant i més quan a nivell internacional s’havien començat a retirar les mesures de bloqueig a la “Espanya de Franco” i els Estats Units havien fet l’ullet al règim, en considerar un puntal en la lluita contra el comunismo.
És l’1 de desembre quan el Consell de Ministres autoritza a la Companyia de Tramvies de Barcelona l’augment de les tarifes de 0,50 pts a 0,70 pts, sent posades en vigor el 19 del mateix mes. Ja la companyia havia collit, des dels seus inicis, l’antipatia de la classe treballadora a causa de la gran quantitat d’accidents que de sempre havia causat, el mateix any 50 van ser 21 els morts i 491 els ferits, amb uns cotxes en condicions lamentables. L’animadversió per al tracte i el menyspreu que la companyia havia demostrat cap als seus viatgers durant dècades havia deixat empremta. A això se sumaria un gest d’hostil discriminació, el fet que a Madrid el preu del bitllet es va acabar fixant en 0,40 pts!
Així estaven els ànims quan a primers de Febrer de 1951 van començar a circular per la ciutat, de manera espontània, unes octavetes que convidaven als ciutadans a no pujar al tramvia i que eren reproduïdes majorment de manera manual o que es colaven en algun tiratge de impremta. En moltes ocasions es tractaven de poemes plens de sarcasme o autèntics rebles. Les octavetes eren repartides en mà o per les bústies.
A partir del 14 de febrer apareixen els primers pasquins i el 22 les primeres manifestacions estudiantils. La historiografia sempre ressalta el caràcter pacífic i cívic de la protesta, tot i que les dades esmentades acaben recomponent un escenari molt més crispat.
Dissabte 24 després de les primeres escaramusses entre estudiants i policia, amb alguna petita barricada, carreres i detencions, els incidents es traslladen als barris i es generalitzen els apedregades als tramvies amb 3.400 vidres trencats.
El governador civil de Barcelona era per aquells temps Eduardo Baeza Alegria, 1 capitost del Moviment ficat en disputes amb altres jerarques, que segons es diu van ajudar a que circulés el rumor de la seva relació íntima amb la vedette Carmen de Lirio. Rumor que va ser aprofitat pel poble per burlar-se del odiat governador. Amb aquesta finalitat es va fer una manifestació en la qual els participis anaven amb un lliri a la mà i una ampolla d’Aigua del Carme a l’altra.
Al llarg dels dies es va registrant un progressiu descens del nombre de passatgers en els cotxes arribant al boicot que té lloc entre l’1 i el 5 de Març, en què únicament pugen entre el 0,1 i el 3% dels usuaris habituals. Queda en la memòria també diumenge dia 3 de Març, quan sota una persistent pluja els aficionats al futbol van ser a l’estadi de Les Corts, on el Barça en un camp impracticable, va guanyar pels pèls el Racing de Santander per 2 a 1. A la sortida, els cotxes s’oferien com una volta més confortable a casa, però els assistents no van caure en la temptació i ningú va pujar al tramvia, la cosa anava molt seriosament i més després de la mort, feia dos dies, d’un nen de 5 anys per trets de la policía.
El 6 de Març, davant el temor de les autoritats a que l’ordre públic es pogués desbordar encara més i malgrat l’oposició del governador, el preu del bitllet torna a ser de 0,50 ptes. Tot i això, es triga dos dies a que la concurrència al transport sigui com la d’abans del boicot.
Bitllet que mostra el retorn a les antigues tarifes
Tant en l’arrencada de la convocatòria posterior de vaga, com en el del boicot als tramvies no apareix cap organització, ni sindical ni política, com a protagonista, sinó que més aviat van ser aquestes les que van pujar al carro dels fets, encara que quan ho van fer va ser amb determinació, ja que tant la CNT com el PSUC després ho pagarien amb quantioses detencions entre els seus militants.
És arran d’una reunió d’enllaços sindicals, on ja s’havien anat infiltrant, en les eleccions del 47 i el 50, sindicalistes oposats al règim, quan sorgeix la convocatòria de vaga, i es va produir el mateix dia en què es tornava a les antigues tarifes. A l’edifici de la CNS, el sindicat vertical, en una tumultuosa reunió de representants sindicals, quan davant l’atribució del mèrit del retorn a l’antic bitllet per part dels jerarques falangistes del sindicat, van sorgir nombroses veus, on es demanava la llibertat dels detinguts i l’augment dels salaris. Per quan va arribar la policia a desallotjar, ja circulava la consigna de convocar una vaga per al proper dilluns 12 de març. A partir del dia següent ja es van començar a rebre trucades telefòniques a les empreses per persones que fent-se passar per càrrecs de la CNS instaven a l’atur.
L’empresa del “ram de l’aigua” Vicente Illa S.A. on es van desenvolupar els esdeveniments en la vaga general de 1951.
Va arribar el dia 12 i l’èxit de la Vaga General va ser total. Al Poblenou, que encara era el principal nucli industrial barceloní, es van produir alguns incidents remarcables, tot i que les empreses que no havien tancat l’anaven fent al pas dels piquets. Ja en els dies anteriors del boicot dels treballadors s’havien adonat de la força del seu nombre, cada matí una ingent quantitat d’obrers inundaven caminant les vies que entraven al barri, Sant Joan de Malta, Pere IV i l’Av. Icària, llavors Capità López Varela.
Aquell matí de la vaga, les dones del Cànem formar un piquet que es va presentar a la gran empresa Macosa, Can Girona, que seguia treballant i després embolicar-se a bufetades amb un enginyer que els impedia el pas, van increpar als treballadors. “No Teniu pebrots”, “gallinetes”, “Covards” i “esquirols”, paraules que al costat del llançament de pedres, van convèncer als més recalcitrants, tancant l’empresa durant dos dies.
Però van ser els obrers de la indústria tèxtil Vicente Illa SA els que van ser protagonistes d’un dels fets més recordats, quan els treballadors van fer una barricada amb una llarga i pesada biga, que van portar d’una obra propera fins al mig de la via del tramvia de Pere IV i després van acovardir a la policia de paisà quan volien detenir un obrer pels fets. Al Poblenou fins i tot van tancar les indústries de gel, cosa que només ho havia aconseguit Durruti al 36.
La vaga no només va aconseguir la ciutat de Barcelona sinó que es va anar ampliant a Mataró, Badalona, Terrassa i Manresa. En el primer dia, el 12 de Març es parla d’una xifra de 300.000 vaguistes, encara que alguns periodistes estrangers arriben al mig milió. La protesta va durar dos dies més i els participants es van reduir a 50.000, en el tercer dia.
La policia armada i la guàrdia civil van ocupar la ciutat, tot i que durant tot el matí del 12 va quedar a mercè del poble que s’anava congregant o manifestant per diferents carrers del centre de Barcelona amb importants disturbis i càrregues policials. L’exèrcit estava aquarterat, amb tres navilis de guerra amarrats al port, però no va arribar a intervenir.
Els morts en tots els incidents del boicot i la vaga posterior no saben amb certesa, però oscil·len de 3 a 5, amb quantiosos ferits. Els dies posteriors són detinguts nombrosos militants de la CNT i la cúpula del PSUC. Les màximes autoritats locals, entre elles el governador, van ser destituïdes. Altres vagues se succeiran a Manresa i al poc al País Basc i Navarra.
Fotos de Bert Hardy que mostren l’estat de “ciutat ocupada per l’exèrcit i la policia” als pocs dies de la vaga.
La vaga de tramvies de 1951 significa per uns historiadors el començament d’un nova forma d’oposició al règim, mentre que per altres és l’últim gest de resistència de la guerra civil, i sens dubte també pot ser que fos dues coses alhora.
Fonts consultades: LA VAGA DE TRAMVIES DE 1951 – FÈLIX FANÉS
A començaments de març del 1951, Barcelona va protagonitzar un dels moments Claus de la resistència popular contra el franquisme. En aquells dies, negat-se de primer a pujar als tramvies i iniciant a continuació en un sentit més ample d´aquest mot, una vaga general, el poble de Barcelona va donar-se ell mateix, i també a la resta de pobles de l´Estat espanyol, una de les lliçons més clares i fecundes que no s´havien impartit en aquest país d´ençà l´acabament de la Guerra Civil.
SALUT I BON VIATGE.
