Arxiu de la categoria: guerra

LA TARIFA FIJA A BARAJAS ABRE LA GUERRA DEL TAXI EN MADRID

Los taxistas han tenido que cambiar los taxímetros y los sistemas técnicos necesarios para aplicar los nuevos precios.

  • La implantación de una tarifa fija de 30 euros por trayectos entre el centro Madrid y el aeropuerto de Barajas ha abierto una guerra entre las dos principales asociaciones de taxistas, en la que han tomado partido las organizaciones de consumidores para intentar que no se extienda a los ciudadanos. Desde el pasado día 7, en que entraron en vigor los nuevos precios del taxi en Madrid, se cobra una tarifa fija de 30 euros para los viajes entre Barajas y la almendra central de la ciudad y a cambio no se puede cobrar ningún otro suplemento.
    El Ayuntamiento de Madrid acordó esta tarifa con la organización mayoritaria de taxistas, la Asociación Gremial de Autotaxi, pero cuenta con el rechazo frontal de la otra gran agrupación de conductores, la Federación Profesional del Taxi.
    El último episodio del enfrentamiento entre ambas se ha producido hoy cuando el presidente de la Gremial, Julio Moreno, ha acusado al de la Federación, Mariano Sánchez, de utilizar un recibo falso para argumentar sus críticas contra ese precio único.
    Sánchez exhibió el pasado día 7 un recibo expedido por un taxista madrileño esa misma mañana en el que se refleja que un viajero había pagado 45,15 euros por una carrera que debería haber costado 30, ya que se le había cobrado indebidamente un suplemento en lo que llamó una “trampa autorizada”.
    Sin embargo, hoy Moreno ha dicho a Efe que ese papel “no es un recibo real” sino “un tique que han elaborado ellos y que no se corresponde con ningún servicio real”.
    Mientras, el Ayuntamiento advierte, como dijo ayer la alcaldesa, Ana Botella, de que “si hay casos asilados (de fraude) se combatirán”, las dos asociaciones de taxistas mantienen sus posturas.
    La mayoritaria afirma que el nuevo cuadro tarifario ”está funcionando correctamente” aunque ”es un sector con más de 15.700 profesionales en el que se puede dar algún caso puntual” de cobro irregular.
    Por el contrario, la Federación Profesional mantiene que el nuevo sistema de tarifa plana “es una aberración” que genera “incertidumbre”, tanta que los propios taxistas “no saben a veces con qué tarifa ir al aeropuerto”.
    Y ha avisado de que los casos de cobros excesivos seguirán ocurriendo y de que los ciudadanos dejarán de ir en taxi al aeropuerto “porque es una tarifa desproporcionada”.
    De la misma opinión es el portavoz de la organización de consumidores Facua, Rubén Sánchez, que ha dicho hoy a Efe que esta “tarifa brutal de 30 euros” hará que muchos usuarios opten por ir o volver de Barajas en metro o autobús o con familiares.
    Para Sánchez, además de “absolutamente injusto”, es “perjudicial para la imagen de Madrid y de España de cara a los turistas porque significa dar la imagen de que España es cara, de que todo es caro”.
    Para atajar esta situación, el Ayuntamiento de Madrid va a hacer un “esfuerzo de información” para divulgar las nuevas tarifas y advierte de que “tan pronto conozca cualquier denuncia se actuará en consecuencia aplicando las sanciones previstas”.

SALUT Y BUEN VIAJE.
 

Share

HOMENATGE AL MAQUI FACERIAS, DIVENDRES 30 D´AGOST A LES 20H

 Al lloc on els sicaris de l’Estat el van assassinar l’any 1957, a l’encreuament dels carrers Verdum i Pi i Molist de Barcelona.

Josep Lluís i Facerias

Conegut més per “Face” o per “Petronio” pels seus amics i companys més íntims, fou, juntament amb Quico Sabaté, un dels màxims exponents de l’escamot urbà a Catalunya, dels anys quaranta i cinquanta.
Cap d’escamot, era físicament un home ben plantat, elegant, un veritable “Dandy”. Intrèpid home d’acció, va destacar pel seu excepcional talent i lucidesa, arribant a ser un dels organitzadors més capaços amb qui va comptar el maquis urbà llibertari de l’època.
Molt aviat va ocupar càrrecs de responsabilitat dins del clandestí moviment llibertari català. Nascut a Barcelona el 6 de gener de 1920, el 36, estava afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts llibertàries del Poble Sec. A l’inici de la guerra civil, es va allistar a la Columna Ascaso, lluitant durant tota la guerra al front d’Aragó. En una de les últimes batalles de Catalunya, quan l’exèrcit republicà es batia en retirada, a principis de febrer del 39, va ser fet presoner.
En aquest mateix any, va perdre la seva companya i filla de mesos, quan ambdúes anaven camí de França. Fugint, al costat de milers de futurs refugiats. Probablement, mai van arribar a creuar la frontera. Metrallades pels avions nazis Messerchmitt, que sembraven la mort de la població que fugia.
Facerias, va passar per diferents camps de concentració i batallons de treball, a Saragossa, Vitòria i Extremadura. Al ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat, destinat a una Unitat de Transports Militars a Barcelona, com a conductor i poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar.
Llicenciat a la fi del 45, s’incorpora al sindicat d’indústries gràfiques de la CNT i es posa a treballar, primer de cambrer i després de caixer al restaurant “La Rotonda”, al peu del Tibidabo. Tot el temps lliure de que disposa, el dedica a l’activitat clandestina (encara era l’època de l’esperança per a molts, d’una intervenció aliada, acabada la segona guerra mundial) de la intensificació de la lluita del maquis rural i sobretot urbà.
A partir del març del 46, Facerias va ser l’animador més dinàmic dels “Grups de defensa” de la barriada barcelonina del Centre. Va intervenir activament a les accions d’organització i defensa de les joventuts llibertàries de Catalunya, les quals tornaran a publicar, a partir del 46, “Ruta”, el seu portaveu, que era distribuït, per mitjà de saques de pel·lícules, que es repartien per cinemes i bars.
Detingut amb altres militants per la brigada políticosocial, el 17 d’agost del 46, va ser empresonat a la Model, fins el juliol del 47, que va sortir en llibertat. En aquest mateix any, forma el seu grup guerriller i realitza la seva primera acció: l’atracament a la fàbrica Hispano-Olivetti, d’on aconsegueix 300.000 pessetes i 100.000 més del Banc Espanyol de Crèdit, del carrer Mallorca. Facerias creia que la lluita armada era la manera més ràpida per a obtenir uns diners que servirien de suport al Sindicat anarquista i als militants presos i als seus familiars més necessitats. Dels atracaments, cal destacar, els vuit realitzats amb el seu grup, durant l’any 46, amb els quals va aconseguir 3.000.000 pessetes, lliurats íntegrament a l’organització. D’aquestes vuit accions cal destacar: la del Banc de Biscaia del Carrer Rocafort, la del Banc de Bilbao, la del Banc Hispano-Colonial, de la Diagonal i també del carrer Muntaner, la de la Banca Pérez López d’Hospitalet i la del Banc Hispano-Colonial del carrer Major de Gràcia. També, va assaltar una fàbrica de fusta, a la carretera del Port, la fàbrica ICANSA, del Poble Nou i l’empresa d’Automòbils Eucort. A més de diversos atracaments a joieries de Barcelona, també es va dedicar a visitar els “Meublés” de luxe freqüentats per gent adinerada. El primer va ser el de Pedralbes d’on es va apoderar dels diners i de les joies dels clients. A l’agost del 49; es va presentar amb altres activistes a “La Casita Blanca” (Meublé molt conegut a Barcelona) d’on es va endur 37.000 pessetes i joies. Al maig del 51 va tornar a la “Casita Blanca” i a l’octubre del 51 va tornar al “Meublé” de Pedralbes.
Pel que fa als sabotatges, a l’agost del 46, des d’un cotxe en marxa Facerias i els seus homes, metrallen la Comissaria de Gràcia en la Travessera de Dalt, van incendiar els dipòsits d’un local de la CAMPSA al carrer Sepúlveda, on van resultar destruïts 40 cotxes i també va actuar conjuntament amb el grup d’en Quico Sabaté en la col·locació d’explosius als consulats favorables a l’ingrés de l’estat Espanyol a l’ONU.
L’ 1 d’abril del 50 -commemoració de la victòria franquista- va aconseguir col·locar un potent artefacte explosiu sota una tribuna principal al Passeig de Gràcia, i va distribuir per tota la ciutat, en un cotxe robat, milers d’octavetes antifranquistes.
El vuit d’abril faria esclatar una potent bomba a la comissaria de la Llotja, del Carrer Ample, resultant greument ferits sis policies i produint moltes destrosses. També, an la carretera de la Rabassada a Sant Cugat, realitzaria l’operació Documentació”, (agost 49) que consistia en desviar els cotxes per un camí que conduïa al Mas del Bosc, on examinaven els passaports i la documentació i s’apoderaven dels de més interès per a falsificar-los.
L’armament emprat pels grups d’acció de Facerias, estava compost de metralladora “Stein” i “Thompson”, pistoles “Parabellum” “Walter P.38″, “Colt” calibre 45 “Star” calibre 9mm.llarg, i bombes de mà, carabines americanes automàtiques, detonadors, dinamita, tril·lita i plàstic.
Facerias fou un dirigent nat, que va comptar sempre amb la confiança de tots els seus companys de lluita, la major part dels quals moririen en enfrontaments amb la policia, o la guàrdia civil, com és el cas del seu millor amic i col·laborador, Guillermo Ganuza Navarro o Antoni Franquesa i Cèsar Saborit.
Facerias va actuar de vegades conjuntament amb altres grups com és el cas del grup d’en Quico Sabaté, o el de Wenceslau Orive.
A la tardor del 51, després de la caiguda de tres components del grup de Facerias, la policia va poder aconseguir dels detinguts una cita a la qual havia d’acudir Facerias el 26 d’octubre. Aquest va arribar amb bicicleta vint minuts abans i no va observar res de sospitós, encara que el parany ja estava preparat. En la fugida, “Face” es deixa una cartera on duia una adreça del Carrer Arenys del Barri del Carmel, (on guardava armament i propaganda antifranquista). Sense pensar-s’ho dues vegades es dirigeix cap a la casa, per a arribar abans que la policia, i tenir temps de endur-se el més important. Quan sortia, va ser assaltat, amb foc creuat d’armes automàtiques, però, malgrat tot, va aconseguir fugir de nou. En l’enfrontament hi haurà un agent mort i nou ferits. Durant els dies següents s’acordonaran illes senceres de cases per a efectuar registres. La policia armada patrullava pels carrers barcelonins, en grups de sis i en algun barri els vianants, foren constantment molestats.
Tot això, contribuïa més a augmentar la popularitat de Facerias a Barcelona, el qual va arribar a adquirir com Quico Sabaté, les dimensions de mite. A principis del 52, Facerias fugiria a França, però davant del risc de ser detingut per la policia francesa, que el buscava i en cas de detenció l’hauria extradit a la policia espanyola, va decidir marxar a Itàlia, va entrar-hi clandestinament per la muntanya, el mes de juny del 52. Allà col·labora intensament amb els grups anarquistes italians i va prendre part en la creació dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.
Tot i que en el 53 la CNT de l’exili francès havia desautoritzat la lluita armada, Facerias va decidir tornar a Barcelona, després de no arribar a un acord conjuntament amb Quico Sabaté, va sortir de Toulouse acompanyat de Luis Agustín Vicente, alies “El Metralla” i de l’italià Goliardo Fiaschi. A la frontera van notar que havia una intensa vigilància, però ells es van fer passar per excursionistes. Equipats els tres amb motxilla i bicicleta van seguir fins a Sant Joan de les Abadesses. A Sant Quirze de Besora, “El Metralla” no va voler seguir amb bicicleta i va agafar el tren. Facerias i Galiardo, van seguir el viatge amb bicicleta, passant prop de Vic, vorejant el Montseny fins a arribar a Granollers, i d’allà a Mataró, i finalment cap el Tibidabo, era el 27 d’agost. Es van refugiar en una cabana-xalet, dissimulada entre els pins del bosc de Sant Amidar. Aquella mateixa nit, era detingut “El metralla”, el qual es va rendir sense oposar resistència. La policia no va fer cap tret: es tractava de capturar-lo viu. A l’endemà, va ser detingut Goliardo, quan tornava a la cabana del Tibidabo. La policia va muntar guàrdia tota la nit, a l’espera d’en Facerias, però no es va presentar.
Sense tenir notícies de la detenció dels seus companys, el dia 30, “Face” es va dirigir cap a una cita, a les onze del matí, a la confluència dels passeigs Urrutia i Pi i Molist, al costat del Passeig Verdúm, pràcticament davant de la porta del manicomi de Sant Andreus. Cap a les 11:15 uns agressors invisibles disparen, ferit, es mira la cama dreta, tenia el turmell fracturat. En un instant tornen a disparar. Facerias s’incorpora amb dificultat, amb la idea de sortir d’aquell parany, es dóna suport al ventre en la barana i donant-se impuls amb les mans es deixa caure a l’altre costat, en un solar de quatre metres de desnivell. Encara va poder treure una bomba de mà, però des d’unes finestres del carrer Nil sonaven descàrregues d’armes automàtiques; el Cos de Facerias cau immòbil, sense vida, amb la bomba de mà en els seus dits crispats, el seu cos tenia nou impactes de bala, la majoria mortals.
Un nombre impressionant de policies i tot un destacament de la guàrdia civil, estaven esperant, ben amagats darrera les finestres i dalt dels terrats.
La seva mort, és possiblement, com ho assenyalen tots els indicis, deguda a una delació de un pages de Palleja. Amb la seva mort, només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila.
SALUT I BON VIATGE.
Share

MIGUEL GARCÍA VIVANCOS, TAXISTA DE BARCELONA DEL GRUP “LOS SOLIDARIOS”

Miguel García Vivancos: El 19 d’abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l’arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s’adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l’exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s’integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau,

Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l’assalt al Banc d’Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l’intent d’alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s’exilia una temporada a França i s’encarregarà d’aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l’extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d’Osca i d’Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d’Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938.

El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d’aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista.

Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s’encarregarà de l’evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d’on fou tret per la resistència i s’incorporà als maquis fins a l’Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l’organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d’origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L’any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d’El combate continúa (París, 1960) i d’Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

SALUT I BON VIATGE.
 
Share

PLAÇA CATALUNYA

 La Plaça Catalunya és la plaça més emblemàtica i més important de la ciutat de Barcelona, constitueix el punt d’unió entre el nucli vell de la ciutat i l’eixample. D’aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya o les rondes d’Universitat i de Sant Pere, i el carrer Pelai, com també l’avinguda del Portal de l’Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.

Tal dia com avui un 19 de juliol de de fa 77 anys, tenien lloc a la plaça Catalunya uns dels combats més durs contra els feixistes alçats en armes contra la República, donant començament a la guerra civil espanyola.

 Després de deixar un reforç a la universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor va entrar desde Pelayo i Ronda Universitat a la plaça de Catalunya, donant visques a la República, envoltats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes addictes o revoltades. Després d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, va cessar el foc, i guàrdies i soldats es van abraçar i van confraternitzar. La multitud de civils armats va arribar a desarticular la formació de la tropa barrejant amb els soldats. L’equívoc, la tàctica taimada d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crear un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per retens dels Guàrdies d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefónica i Porta de l’Àngel. El comandant López Amor va donar l’ordre de demanar la documentació a civils, majoritàriament cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir a tots decidir expulsar-los del lloc, i situar metralladores en quatre punts oposats de la plaça; al terrat de la Maison Dorée (a la cantonada amb Rivadeneira, en part del solar ara ocupat per Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara està Habitat), a l’Hotel Colón (ara Banesto) i al casino Militar (avui engolit pel Corte Anglès), i les dues petites peces del 7,5 al centre de la plaça Catalunya. López Amor es va dirigir a la Telefonica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.

 La inicial col · laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial al comandament, tinent Llop, es va transformar, passat un període de desconcert d’uns deu minuts, en manifesta oposició. López Amor va ordenar que les dues peces situades al mig de la plaça disparessin sobre la Telefònica. Van ser tres canonades que van estar a punt de tallar les comunicacions. Es va generalitzar el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturar a López Amor davant del Casino Militar. Les companyies dels guàrdies d’assalt, al costat dels obrers en armes, es van fer forts en Fontanella, pisos superiors de la Telefònica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers de Pelai, Vergara i Ronda Universitat ja havien estat preses per militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no van tenir més remei que refugiar-se en l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefònica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquestes tropes poguessin baixar per les rambles fins Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat.

També s’havia impedit que telefònica i les properes emissores de ràdio caiguessin en poder dels facciosos. Els obrers de Telefonica tallan les comunicacions de Capitania amb les casernes revoltades. Les forces populars van prendre molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien refermat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels revoltats, que ja només controlaven el “cañoneado” Hotel Colón i els baixos de la Telefònica, va finalitzar a les quatre de la tarda, quan es va rendir a l’atac, tardà però decisiu, de la guàrdia civil, secundat pels d’assalt i l’entusiasme popular, que recelava dels tricornis. Una ingent multitud omplia cantonades, boques de metro i carrers propers. Van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la fúria popular el va desbordar tot. Va tronar de nou el canó que Lecha havia arrossegat desde Claris, Durruti i Obregón (que va morir en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarquistes, a pit descobert, van recuperar els baixos de la Telefònica. Alhora guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM en primer lloc, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava plena de cadàvers.
També aquí l’exèrcit havia estat vençut.

FONTS CONSULTADES:
BARRICADAS EN BARCELONA La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de mayo de 1937. Agustín Guillamon

El Cop d’Estat feixista de 1936 no obté els resultats esperats i es converteix en una cruenta guerra. Un dels punts on fracassa és Barcelona on el poble s’enfronta carrer a carrer, de portal a portal, amb els revoltats fins finalment arraconar i vèncer-los. Les barricades són defenses fetes de manera espontània per consolidar el terreny propi i el conquerit. I també són el fil conductor d’aquesta obra que va des de la derrota dels revoltats fins a la derrota de l’esperit revolucionari de la ciutat (que tenia fàbriques i empreses col · lectivitzades, el transport ) en les cruentes jornades de Maig de 1937 perpetrada per els estalinistes i la resta del bàndol republicà que es va plegar al seu costat.

SALUT I BON VIATGE.

Share

RUTA HISTORÌCA “EL POBLE EN ARMES A BARCELONA 77 ANIVERSARÍ DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL”

El 19 de Juliol de 1936, els militars feixistes de l’exèrcit sublevat de Franco, van sortir als carrers de Barcelona a fer efectiu el cop d’Estat al govern de la República i de Catalunya, per imposar la seva dictadura militar i feixista.

L’enemic es pensava que seria molt senzill, un passeig, que els 9.000 militars de la guarnició de Barcelona sortirien de les casernes amb els seus fusells, metralletes i canons mentre la gent restaria a casa atemorida, que no trobarien més resistència que uns quants guàrdies d’assalt que desistirien en veure’n la superioritat militar.

Qui_ _s’hauria imaginat que uns quants obrers i obreres organitzats, sense gaires armes però preparats i amb esperit revolucionari, s’enfrontarien a aquest atac i derrotarien aquell 20 de juliol l’exèrcit espanyol per primer cop a la història en terres catalanes???… NINGÚ! Ningú més que aquelles persones que es van llançar als carrers amb les ganes i el convenciment d’aturar el cop d’estat i assolir l’esperada i desitjada revolució social.

Aquest 19 de juliol fa 77 anys d’aquella victòria i volem commemorar-la organitzant una ruta històrica pels carrers del casc antic de Barcelona per reviure aquell dia de lluita. Recorrerem diferents punts  significatius del conflicte revolucionari explicant els motius desencadenants del cop d’estat, la consegüent contraofensiva revolucionària, l’organització dels comités de defensa per part dels militants de la CNT i gent d’altres ideologies i la marxa en columnes per alliberar Catalunya, València i l’Aragó oriental

Tot això com a crònica de com un poble quan es consciencia,
s’organitza i vol, ho pot tot, que juntes ho podem TOT.

QUE: Ruta històrica casc antic Barcelonaa sobre el 19 de juliol del 1936.
QUAN: Aquest 19 DE JULIOL, a les 17H.
ON: a la confluència de la RONDA SANT PAU AMB LA RONDA SANT ANTONI,
metro <L2> Sant Antoni.

Salut i revolució!

SALUT I BON VIATGE.

Share

LA GUERRA SE DESATA ENTRE EL SECTOR DEL TAXI Y LAS NUEVAS MOTOTAXI

El taxi a dos ruedas funciona desde este lunes con precios muy competitivos por la capital. La Gremial y la Federación del Taxi han pedido al Ayuntamiento que se erradique.

Madrid cuenta con un nuevo medio de transporte privado para viajeros desde el pasado lunes: Mototaxi, o el terror del taxi convencional. De momento solo hay ocho «John Wayne Galaxy» –el modelo– circulando por la capital y 17 trabajadores encargados de conducirlas. Pero sus impulsores esperan multiplicar por 20 la flota en un año y ampliar sus servicios a Barcelona y Sevilla. Ventajas no le faltan. La principal: «Hacer que los clientes lleguen a su destino a tiempo esquivando los atacos de forma más económica».

Moto-City fue la primera empresa que introdujo este servicio en Madrid en 2009. Según aseguran desde la Gremial de Autotaxi de Madrid «ha sido un verdadero fracaso». Pero ahora miran de reojo al nuevo transporte. Sus precios son realmente competitivos. Los servicios cuestan casi la mitad que los del taxi de toda la vida. Y en una ciudad masificada por conductores de taxi (18.000), donde cada vez es más común ganarse la vida con el transporte de viajeros tras la liberalización del sector, la Mototaxi cae como un chorro de agua fría.

Boicot del taxi

Dos jóvenes latinoamericanos han sido los encargados de poner este servicio en marcha. Son Eric Goyenechea, un cubano de origen vasco de 35 años de edad, y Juan Pablo Lázaro, un argentino de 32 años. En tan solo dos días de funcionamiento, aseguran, las quejas, llamadas y boicots de los taxistas se repiten: «Nos han pedido el servicio y después de desplazarnos hasta el punto de recogida no había nadie». La idea surgió hace dos años. Comenzaron con la patente; después viajaron a Londres y Francia para recoger ideas, ya que allí lleva funcionando diez años, y continuaron con los trámites de permisos.

Novedad: cabe la maleta del avión

«Hemos hecho mejoras a todo lo que hemos visto. Por ejemplo el techo para las inclemencias meteorológicas o el cartel de «taxi». También tenemos un sistema gps de localización para ver dónde está la moto y si piden un servicio enviar el que está más cerca», apuntan.

Su público objetivo es el o la ejecutivo que necesita desplazamientos rápidos en la ciudad. Incluso, el maletero de la moto tiene capacidad para un equipaje de mano con las medidas permitidas en cabina de un avión. Las Mototaxi están provistas de cascos de seguridad y plásticos higiénicos desechables para cada cliente.

Legales y sin autorización

Este servicio no está regulado por el Ayuntamiento de Madrid, a diferencia del taxi. Según informan desde el Área de Medio Ambiente, Seguridad y Movilidad, «los vehículos de tres o menos ruedas están exentos de autorización para circular, de acuerdo con el reglamento de Transporte del Ministerio de Fomento». Eric y Juan Pablo han solicitado paradas especiales para trabajar, ya que no pueden ocupar las de «taxi». De momento se ubican en las estaciones de Atocha, Avenida de América, el intercambiador de Moncloa, plaza de Castilla y plaza de España.

Julio Moreno, presidente de la Gremial, informa de que desde su asociación y la Federación Profesional del Taxi han remitido una queja al Ejecutivo capitalino. «Lo que más nos molesta es que utilicen la palabra taxi, que lleven taxímetros y unas tarifas que a nosotros nos regula el Ayuntamiento. Es una falta de respeto ante un servicio que deja mucho que desear. Esperemos que tomen cartas en el asunto y se erradique», protesta Moreno.

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

COOPERATIVA OBRERA DE TRABAJO, AUTO-TAXIS BARCELONA 1938

Este es un carnet de conductor de taxis de Barcelona, a fecha de  1938 en plena guerra civil . Este carnet pertenece a la Cooperativa Obrera de Trabajo “Coches y Automoviles de Barcelona” .
Se puede leer en este carnet que todos los trabajadores  tenian cobertura medica garantizada.

Gracias por esta información a nuestro compañero Librepensador Ácrata.

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

EEUU CONDENA EL ATAQUE CON CÓCTELES MOLOTOV CONTRA UN TAXI PALESTINO

El Gobierno de Estados Unidos ha condenado este viernes “en los términos más duros posibles” el ataque ejecutado el jueves por presuntos judíos extremistas contra un taxi propiedad de un palestino que dejó seis heridos de diversa consideración, entre ellos dos niños de cuatro años de edad.

   “Extendemos nuestras profundas simpatías a las víctimas y les deseamos una pronta recuperación. Recordamos que el Gobierno de Israel también ha condenado este odioso ataque y que se ha comprometido a juzgar a los responsables”, ha indicado el Departamento de Estado a través de un comunicado.

   “Esperamos que las fuerzas de seguridad israelíes procedan rápidamente a detener a los responsables y pedimos a todas las partes que eviten toda acción que pueda llevar a una escalada de violencia”, ha apostillado.

   En base a las primeras investigaciones, los asaltantes habrían atacado el taxi de forma intencionada, ya que el color del vehículo y de la placa –amarillo y verde– no permite que el ataque se produjera por error, tal y como indicaron fuentes de seguridad israelíes. La Policía israelí, que señaló que encontró otro cóctel molotov preparado para su uso cerca del lugar del ataque, dijo que el vehículo derrapó y empezó a incendiarse poco después de recibir el impacto del artefacto.

   El primer ministro israelí, Benjamin Netanyahu, emitió un comunicado a última hora de la noche para condenar el ataque. “Se trata de un incidente muy serio. Haremos todo lo posible para capturar a los responsables y para llevarles ante la justicia”, manifestó.

   Asimismo, el presidente de la ONG israelí Tag Meir, Gadi Gvaryahu, pidió a las fuerzas de seguridad “que hagan todo lo que esté en su mano para arrestar a los responsables del ataque contra una familia palestina inocente”.

   Por su parte, el comandante israelí para Cisjordania, Hagai Mordechai, apuntó que el incidente puede comprometer la seguridad y la estabilidad de la zona, por lo que ordenó que se incremente la presencia de soldados en los ‘puntos de fricción’ de las carreteras cisjordanas.

   La Agencia de Seguridad de Israel, el Shin Bet, se ha unido a la Policía y el Ejército en las tareas de búsqueda de los asaltantes. Hasta el momento, se ha negado a describir el incidente como un ‘Price Tag’ –ataques que se realizan en venganza por los actos de violencia de palestinos contra israelíes o de las decisiones del Ejecutivo israelí contra la actividad de los asentamientos– y ha puesto los detalles del ataque bajo secreto de sumario.

   El martes, la Autoridad Palestina condenó “la continuada ocupación (israelí) y los ataques de los colonos contra el pueblo y las propiedades palestinas”. “La continuación de las medidas y políticas de robo de tierra y expulsión de ciudadanos destruye el futuro de la paz basada en la creación de dos estados sobre las fronteras de 1967″, agregó.

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

LA BRETXA DE SANT PAU

Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrersse l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.

 Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina. 

 15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.

 Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar . Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.

Barricada al Paral · lel. La foto està presa molt de matí, poc després dels combats. Probablement el dia 20 o el 21. En primer terme, un pirulí ple de cartells. Destaca el que anuncia l’Olimpíada Popular, que s’havia d’haver inaugurat el diumenge, 19 de juliol. Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
 En això estaven equivocats. Durant tot el matí les forces de la CNT van realitzar diversos intents per recuperar l’esplanada des carrerons del Barri Xino. Encara que, amb molt poc èxit i algunes víctimes. El lloc estava molt ben defensat. Per això, era necessari avançar de portal a portal des dels carrers Tàpies, Sant Pau, Lleialtat o Nou de la Rambla, que estaven batudes per foc de metralladora des de l’avinguda i la ronda de Sant Pau. Si algun valent aconseguia arribar al Paral · lel, i pretenia creuar-lo, havia de córrer més de pressa que les bales, o, enganxar-se a terra, com una llamborda. Cap a migdia, van aconseguir accedir als terrats d’alguns edificis amb vistes al Paral · lel. Ho van fer entrant per les portes posteriors d’alguns bars. Gràcies al foc de cobertura que es va poder realitzar des d’allí, per fi van poder assolir els carrers del Poble-sec Els militars estaven envoltats. Garcia Oliver explica així el final de l’assalt:
 Els militars, en derrota, es van anar replegant als pisos de l’edifici en la part baixa funcionava el music hall Moulin Rouge. Escalant per les escales de les cases del davant, a l’altra banda del Paral · lel, des dels terrats i des de dos angle de tir, arrasem els balcons de l’últim pis, fins que lligat a la punta d’un fusell va aparèixer un drap blanc en senyal de rendició . Amb tota cautela ens aproximem, enganxats a les parets, fins a arribar a l’ampli portal de la casa. Allà hi havia uns sis oficials, en camisa, bruts de pols, els punys tancats al llarg del cos, mirant a terra, sorruts, ferms, gairebé trepitjant amb les puntes dels peus. Segurament esperaven ser afusellats en l’acte.

Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:

 El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.

Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.

La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.


FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938) 

 De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.

 La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtatde la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

Share