Arxiu de la categoria: fascismo

12 OCTUBRE 2017 RES A CELEBRAR

12 O RES A CELEBRAR, LA VOSTRA REPRESSIÓ NO ENS FARÀ RETROCEDIR TOTES SOM ANTIFEIXISTES

 DIJOUS: 12 d’octubre Res a Celebrar: 11:00h –  Plaça de Joan Peiró

DIMARTS: 10 d’octubre: Presentació documental Metromuster  20:00hCines Girona

DISSABTE: 14 d’octubre: “Les places seran sempre antifeixistes” 19:00h – Pl. Malaga (Sants)

CONCERT: ImpetuM, 2084, DJ Marikarmen Free

DISSABTE: 21 d’octubre: –Esport contra el feixisme: Torneig de futbol i ping pong. 9h Inscripcions (antifeixistes@riseup.net).

10h Torneig , 14h Dinar popular + Cigaló project, 18h Xerrades “Repressió a l’antifeixisme”

 Esport: Can Batlló (Sants), Dinar i Xarrades: Can Vies  Sants.

PLATAFORMA ANTIFEIXISTA: antifeixistes@riseup.net

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

PLAZA GEORGE ORWELL

1

La Plaza de George Orwell o también conocida como la Plaza del “Tripi” (por la singular escultura que se encuentra en la plaza) en un extremo de la plaza se alza una escultura psicodélica del artista surrealista Leandre Cristòfol que está coronada por una gran bola de madera. Esta plaza del Tripi se encuentra en el distrito de ciutat vella, en el Barrio Gotico, se puede acceder subiendo por las ramblas (desde el monumento a Colon) entrando en la calle Escudellers.

2

Esta Plaza de George Orwell es un punto de encuentro para indigentes, gente sin techo, lateros, fumadores, lugar de ocio nocturno (bares, comida rápida, pubs…) venta ambulante, trapicheos…

4

Esta Plaza de George Orwell o del Tripi es una de las plazas más conocidas y concurridas de Barcelona, lugar de ocio donde han tenido lugar asambleas, charlas y debates…. Pero quien era George Orwell? 3

Eric Arthur Blair (Motihari, Raj Británico, 25 de junio de 19031 2 -Londres, Reino Unido, 21 de enero de 1950) , más conocido por el seudónimo de George Orwell, fue un escritor y periodista británico,  cuya obra lleva la marca de las experiencias personales vividas por el autor en tres etapas de su vida: su posición en contra del imperalismo Britanico  que lo llevó al compromiso como representante de las fuerzas del orden colonial en Birmania  durante su juventud; a favor de la justicia social, después de haber observado y sufrido las condiciones de vida de las clases sociales de los trabajadores de Londres y París ; en contra de los totalitarismos nazi  y estalinista,  tras su participación en la Guerra Civil Española.

untitled

Además de cronista, crítico de literatura y novelista, Orwell es uno de los ensayistas  en lengua inglesa  más destacados de los años treinta y cuarenta del siglo XX . Sin embargo, es más conocido por sus dos novelas  críticas con el totalitarismo  y publicadas después de la Segunda Guerra Mundial, Rebelión en la Granja (1945) y 1984  (1949), escrita en sus últimos años de vida y publicada poco antes de su fallecimiento, y en la que crea el concepto de <Gran Hermano>, que desde entonces pasó al lenguaje común de la crítica de las técnicas modernas de vigilancia.

En 2008, figuraba en el puesto número dos del listado de los cincuenta escritores británicos de mayor relevancia desde 1945, elaborado por The Times. El adjetivo «orwelliano» es frecuentemente utilizado en referencia al distópico universo totalitarista imaginado por el escritor inglés.

2

Eric Arthur Blair nació en Motihari , una colonia británica de la India , el 25 de junio de 1903 . Era hijo de Ida Mabel Limouzin Blair, de ascendencia birmana  y de Richard Walmsley Blair, administrador del ministerio del opio del gobierno indio.

A los dos años se trasladó con su madre y con su hermana mayor Marjorie a Inglaterra  y no volvería a ver a su padre hasta 1907 , cuando este visitó Inglaterra durante tres meses, antes de partir de nuevo hacia la India. Además, Eric tenía una hermana menor llamada Avril.

En 1909  Blair fue enviado a una pequeña escuela parroquial anglicana  en Henley , a la cual había asistido su hermana mayor con anterioridad. Nunca escribió sobre sus recuerdos de aquella época, pero debió de impresionar a sus profesores muy favorablemente, pues dos años más tarde fue recomendado al director de una de las escuelas preparatorias de mayor renombre en Inglaterra por aquellos tiempos, St. Cyprian, en Eastbourne, Sussex . El joven Eric asistió a esta escuela gracias a una beca que permitía a sus padres pagar solamente la mitad de las tasas habituales. Sin embargo, Eric no se sentía a gusto en la escuela St. Cyprian, al menos en lo que se refiere a los métodos de enseñanza y a los profesores. Pese a ello, fue ahí donde consiguió sendas becas para la escuela de Wellington  y posteriormente la de Eton , en la cual dice, años más tarde, haber sido relativamente feliz, pues se permitía a los estudiantes una considerable independencia. En este establecimiento hizo amistad con varios futuros intelectuales británicos, como Cyril Connolly , editor de la revista Horizon , en la cual se publicaron muchos de los ensayos de Orwell.

untitled

Tras culminar sus estudios en Eton, decidió unirse a la Policía Imperial India en Birmania , pues no tenía posibilidades de conseguir una beca universitaria y los medios de su familia no eran suficientes para costear su educación. Tras cinco años como oficial, abandona el cuerpo de policía y vuelve a Inglaterra en 1927,  habiendo desarrollado un odio hacia el imperialismo que muestra en Los Días de Birmania  (Burmese Days), publicada en 1934 , y en ensayos como “Un Ahorcamiento” («A Hanging») o “Disparando a un Elefante” («Shooting an Elephant»). Posteriormente vive un tiempo en la indigencia, haciendo trabajos de todas clases, tal y como recuerda en Sin blanca en París y Londres (Down and out in Paris and London) , su primera obra importante. Consigue un trabajo como maestro de escuela pero pronto se ve forzado a abandonarlo por problemas de salud y comienza a trabajar en una tienda de libros de segunda mano en Hampstead, una experiencia que rememora parcialmente en la novela corta Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

2

Se trasladó a París  en la primavera de 1928 , donde vivía su tía Nellie, con la esperanza de forjar su carrera como hombre de letras. Tras algunos intentos fallidos, Eric se vio obligado a trabajar de lavaplatos en el lujoso Hotel X, tal como hace mención en su primer libro, Sin blanca en París y Londres (1933). A fines de 1929, regresó a la casa de sus padres en Southwold, Suffolk enfermo y sin dinero, y escribió Los días de Birmania (1934).

Blair adoptó el seudónimo de George Orwell en 1933 . Mientras el autor escribía para el New Adelphi, vivía en Hayes , Middlesex  y trabajaba como profesor de escuela, adoptó el pseudónimo para no incomodar a sus padres con Sin blanca en París y Londres. Llegó a considerar otros nombres literarios como «Kenneth Miles» o «H. Lewis Allways», antes de decidirse por un nombre que deja traslucir el afecto que siempre había sentido por la tradición y la campiña inglesa: Jorge  es el santo patrón de Inglaterra (y Jorge V  era el soberano en ese entonces), mientras que el río Orwell , en Sufflok , es uno de los lugares más emblemáticos para muchos ingleses. Blair también pensó que un apellido que empezara con la letra O le daría una mejor posición a sus libros en los estantes de las librerías.

Como escritor, George Orwell se sirvió de su experiencia como profesor y de la vida en Southwold para la novela La hija del clérigo (1935), escrita en 1934 en casa de sus padres tras la enfermedad que lo abatía y lo obligaba a ganarse la vida impartiendo clases. De 1934 a 1936 trabajó a media jornada en Booklover’s Corner, una librería de segunda mano en Hampstead . Tras llevar una vida solitaria, quiso rodearse de la compañía de jóvenes escritores. Hampstead era un pueblo intelectual que ofrecía establecimientos destinados al desarrollo de actividades culturales de diversa índole. Estas experiencias se trasladaron a la novela Que no muera la aspidistra (1936).

Orwell contrajo matrimonio con Eileen O´Shaughnessy  en 1936 , y adoptaron un niño, Richard Horatio Blair. Eileen murió nueve años más tarde, en 1945 , durante una operación.

eillen

A comienzos de 1936, Victor Gollancz , fundador del Left Book Club , instó a Orwell a escribir sobre la pobreza de la clase obrera en el norte de Inglaterra. Su relato, El camino a Wigan Pier fue publicada en 1937. Orwell ejerció como reportero social, tuvo acceso a muchas viviendas modestas para experimentar en las condiciones ínfimas en las que vivía la gente, tomó nota de los ingresos salariales por hogar, y pasó días enteros consultando en la biblioteca por registros de salud pública e informes laborales en las minas. Sin embargo, el autor nunca formó parte activa de asociación o coalición partidista alguna, si bien en vida reconoció sentirse un hombre de izquierdas.

La primera mitad de El camino a Wigan Pier presenta un compendio de sus investigaciones sociológicas en Lancashire  y Yorkshire . Comienza evocando el panorama de las minas de cobre. La segunda parte, en cambio, es un ensayo extenso de sus vivencias y del desarrollo de su conciencia política, incluyendo una denuncia a los elementos irresponsables de la izquierda. Como resultado, el editor Gollancz temió que la última parte pudiera resultar ofensiva para los lectores habituales del Left Book Club, por lo que, sin pedirle autorización, agregó un prefacio a la obra mientras Orwell se encontraba en España.

Orwell decidió combatir en España con la idea de «matar fascistas porque alguien debe hacerlo». Así se lo hizo saber a su amigo Henry Miller en París  en las navidades de 1936, quien le intentó convencer de que era «una idiotez». Aun así, no consiguió hacerle cambiar de idea, ya que su decisión estaba basada en la lucha por unos ideales.

barcelona_2540982c

Llegó a Barcelona el 26 de diciembre de 1936  con una carta de presentación del Partido Laborista Independiente (no se afilió al partido hasta junio de 1938 tras volver a Inglaterra  ) y ese mismo día se alistó y fue asignado como miliciano al partido de orientación trotskista POUM . Más tarde escribiría que de haber comprendido mejor la situación política en España, se habría unido como miliciano a la CNT.

6c3fe709b918bd87297fd7161dec57ef

En enero y febrero de 1937 combatió en el frente de la Sierra de Alcubierre  (Huesca). Más tarde, estando de permiso en Barcelona, participó en los enfrentamientos de Mayo de 1937  y tras volver al frente, recibió un tiro en el cuello en las proximidades de Huesca , el 20 de mayo de 1937.

fddh

Su experiencia le motivó para escribir Homenaje a Cataluña , donde describe su admiración por lo que es identificado como ausencia de estructuras de clase en algunas áreas dominadas por revolucionarios de orientación anarquista . Pero también critica el control estalinista  del Partido Comunista de España  y las mentiras que se usaban como propaganda para la manipulación informativa. En 1937 , durante la represión del Gobierno de Negrin contra el POUM,  Orwell relató que estuvo a punto de ser asesinado en Barcelona.

Homenaje-a-Cataluña-de-George-Orwell

Su participación en la Guerra Civil Española le marcó para siempre su visión del mundo. En 1946 escribió «La guerra de España y otros acontecimientos ocurridos en 1936-1937 cambiaron las cosas, y desde entonces supe dónde me encontraba. Cada línea en serio que he escrito desde 1936 ha sido escrita, directa o indirectamente, contra el totalitarismo y a favor del socialismo democrático como yo lo entiendo». Orwell había vuelto de Cataluña convertido en un antiestalinista con simpatía por los troskistas, definiéndose como un socialista demócrata.

Al volver a Inglaterra estuvo ingresado con tuberculosis en un sanatorio, tras la cual se fue a Marruecos para recuperarse.

Orwell opinaba que si bien se necesitaba un cambio radical en las sociedades occidentales, y por tanto en los países capitalistas, el estalinismo representaba una amenaza a los principios que lo sustentaban.

Orwell se sustentó escribiendo reseñas de libros para el New English Weekly hasta 1940 . Durante la Segunda Guerra Mundial  fue miembro de la Home Guard , en donde recibió la Medalla de la Defensa. Sus pensamientos de aquellos años han quedado grabados en su libro Diario de Guerra 1940 1942.

000

En 1941 comenzó a trabajar para el Servicio Oriental de la BBC , principalmente en programas para ganar el apoyo de la India  y el este de Asia a los ejércitos aliados. Era consciente de que su trabajo en esta época era simple y propagandístico, por lo que describe sentirse como «una naranja que ha sido pisoteada por una bota muy sucia». A pesar de los buenos ingresos, renunció en 1943, para convertirse en columnista y editor literario del Tribune , la revista semanal de tendencia izquierdista que entonces dirigían Aneurin Bevan  y Jon Kimche.

Se ha revelado en 2005 , mediante un informe de la inteligencia británica, que Orwell fue vigilado durante alrededor de 12 años por la policía de aquel país en vista de su aparente vinculación con movimientos de izquierdas.

p013r55s

En 1945 se publica  la obra “Rebelión en la Granja”  es una fábula mordaz sobre cómo el régimen soviético  de Iósif Stalin  corrompe el socialismo . En la ficción de la novela un grupo de animales de una granja  expulsa a los humanos tiranos y crea un sistema de gobierno  propio que acaba convirtiéndose en otra tiranía brutal. Orwell, un socialista democrático y durante muchos años un miembro del Partido Laborista Independiente , fue un crítico de Stalin. La novela fue escrita durante la Segunda Guerra Mundial y, aunque publicada en 1945, no comenzó a ser conocida por el público hasta finales de los años 1950.

animal_farm_poster1

Además, la obra constituye un análisis de la corrupción que puede surgir tras toda adquisición de poder, en cualquier nivel. Así, la obra posee un doble nivel de interpretación posible, por lo que su mensaje puede trascender el caso particular del régimen soviético   y ser captado incluso por niños que ni siquiera conocen la historia de la Unión Soviética . Por esta razón el libro ha sido utilizado a menudo como herramienta educativa incluso en los primeros años de la escolaridad  de algunos países. Está considerada una de las más demoledoras fábulas acerca de la condición humana. 

00

Lejos de la intención de Orwell, que pretendía con esta alegoría , al igual que con su siguiente novela, 1984 , publicada en 1949, denunciar a los totalitarismos nazi y soviético,  el libro fue utilizado, sobre todo en los Estados Unidos, como propaganda en contra del comunismo en general.

libro-rebelion-en-la-granja-e1416830076863

En 1949 Orwell entregó una carta a una amiga, Celia Kirwan, que trabajaba para una sección del Foreign office (el ministerio de asuntos exteriores británico), dedicada en esos días a organizar unas conferencias sobre el estalinismo. Kirwan se dirigió a Orwell solicitándole nombres susceptibles de aceptar. Orwell también incluyó una lista de treinta y ocho escritores y artistas que consideró en su momento con inclinaciones procomunistas y que no tendrían intención en participar en dichas conferencias. En la lista, que no fue publicada hasta el 2003, se incluyeron numerosos periodistas —entre ellos el editor del New Statesman y Kingsley Martin  — y también a los actores Michael Redgrave  y Charlie Chaplin.

externo-4c157cb101737ebd5e9f10f29aa31730

1984 (en su versión original en ingles:  Nineteen Eighty-Four) es una novela política de ficción distópica , escrita entre 1947 y 1948 y publicada el 8 de junio de 1949. La novela introdujo los conceptos del omnipresente  y vigilante Gran Hermano o Hermano Mayor , de la notoria Habitación 101 , de la ubicua policía del pensamiento y de la neolengua , adaptación del ingles  en la que se reduce y se transforma el léxico con fines represivos, basándose en el principio de que lo que no forma parte de la lengua, no puede ser pensado.

untitled

Muchos analistas detectan paralelismos entre la sociedad actual y el mundo de 1984, sugiriendo que estamos comenzando a vivir en lo que se ha conocido como sociedad orwelliana, una sociedad donde se manipula la información y se practica la vigilancia masiva y la represión política y social. El término «orwelliano» se ha convertido en sinónimo de las sociedades u organizaciones que reproducen actitudes totalitarias y represoras como las representadas en la novela. La novela fue un éxito en términos de ventas y se ha convertido en uno de los más influyentes libros del siglo XX.

George_Orwell_-_1984

Se la considera como una de las obras cumbre de la trilogía de las distopías de principios del siglo XX (también clasificadas como ciencia ficción distópica), junto a la novela de 1932 un mundo feliz (Brave New World en inglés), de Aldous Huxley , y Fahrenheit 451 de Ray Bradbury(publicada originalmente en 1953).

En octubre de 1949, poco antes de su muerte, se casó en segundas nupcias con Sonia Brownell. Orwell murió en Londres a la edad de 46 años, de tuberculosis , enfermedad que había contraído durante el periodo que describe en Sin blanca en París y Londres. Pasó los últimos tres años de su vida entre hospitales. Poco antes de morir, pide ser enterrado de acuerdo al rito Anglicano. Falleció el 21 de enero de 1950. Sus restos reposan en Sutton Courtenay , Oxfordshire.

ORWELL-1

Orwell decía que su estilo literario se aproximaba bastante al de Somerset Maugham. En sus ensayos literarios también alaba encarecidamente los trabajos de Jack London, especialmente su libro La carretera (The Road). El descenso de Orwell a la vida de los más desfavorecidos en El camino a Wigan Pier tiene un parecido razonable con La gente del abismo (The People of the Abyss) de London. En otros ensayos Orwell manifiesta su admiración por Charles Dickens, Herman Melville o Jonathan Swift.

LIBROS:

Sin Blanca en París y Londres (Down and Out in Paris and London, 1933).

0down-and-out

Los Días de Birmania (Burmese Days, 1934).

los-dias-de-birmania1

La Hija del Clérigo  (A Clergyman’s Daughter, 1935).

9788426419842

Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

51wBkMl+wqL__SX326_BO1,204,203,200_

El camino a Wigan Pier (The Road to Wigan Pier, 1937).

camino

Homenaje a Cataluña (Homage to Catalonia, 1938).

DSC_1623

Mi Guerra Civil Española (1939)

516kFgWdxVL__SX332_BO1,204,203,200_

Diario de Guerra 1940-1942 (1942)

orwell

Orwell en España (1942)

recuerdos-de-la-guerra-de-espana-george-orwell

Subir a por aire (Coming Up for Air, 1939).

subir-a-por-aire

Rebelión en la granja (Animal Farm, 1945).

rebelion-en-la-granja-george-orwell1

1984 (Nineteen eighty-four, 1949).

1984-de-george-orwell

SALUT Y BUEN VIAJE.

Rebelión en la Granja

1984

George Orwell: A Life in Pictures

Share

PLAÇA CATALUNYA

 La Plaça Catalunya és la plaça més emblemàtica i més important de la ciutat de Barcelona, constitueix el punt d’unió entre el nucli vell de la ciutat i l’eixample. D’aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya o les rondes d’Universitat i de Sant Pere, i el carrer Pelai, com també l’avinguda del Portal de l’Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.

Tal dia com avui un 19 de juliol de de fa 77 anys, tenien lloc a la plaça Catalunya uns dels combats més durs contra els feixistes alçats en armes contra la República, donant començament a la guerra civil espanyola.

 Després de deixar un reforç a la universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor va entrar desde Pelayo i Ronda Universitat a la plaça de Catalunya, donant visques a la República, envoltats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes addictes o revoltades. Després d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, va cessar el foc, i guàrdies i soldats es van abraçar i van confraternitzar. La multitud de civils armats va arribar a desarticular la formació de la tropa barrejant amb els soldats. L’equívoc, la tàctica taimada d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crear un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per retens dels Guàrdies d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefónica i Porta de l’Àngel. El comandant López Amor va donar l’ordre de demanar la documentació a civils, majoritàriament cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir a tots decidir expulsar-los del lloc, i situar metralladores en quatre punts oposats de la plaça; al terrat de la Maison Dorée (a la cantonada amb Rivadeneira, en part del solar ara ocupat per Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara està Habitat), a l’Hotel Colón (ara Banesto) i al casino Militar (avui engolit pel Corte Anglès), i les dues petites peces del 7,5 al centre de la plaça Catalunya. López Amor es va dirigir a la Telefonica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.

 La inicial col · laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial al comandament, tinent Llop, es va transformar, passat un període de desconcert d’uns deu minuts, en manifesta oposició. López Amor va ordenar que les dues peces situades al mig de la plaça disparessin sobre la Telefònica. Van ser tres canonades que van estar a punt de tallar les comunicacions. Es va generalitzar el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturar a López Amor davant del Casino Militar. Les companyies dels guàrdies d’assalt, al costat dels obrers en armes, es van fer forts en Fontanella, pisos superiors de la Telefònica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers de Pelai, Vergara i Ronda Universitat ja havien estat preses per militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no van tenir més remei que refugiar-se en l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefònica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquestes tropes poguessin baixar per les rambles fins Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat.

També s’havia impedit que telefònica i les properes emissores de ràdio caiguessin en poder dels facciosos. Els obrers de Telefonica tallan les comunicacions de Capitania amb les casernes revoltades. Les forces populars van prendre molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien refermat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels revoltats, que ja només controlaven el “cañoneado” Hotel Colón i els baixos de la Telefònica, va finalitzar a les quatre de la tarda, quan es va rendir a l’atac, tardà però decisiu, de la guàrdia civil, secundat pels d’assalt i l’entusiasme popular, que recelava dels tricornis. Una ingent multitud omplia cantonades, boques de metro i carrers propers. Van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la fúria popular el va desbordar tot. Va tronar de nou el canó que Lecha havia arrossegat desde Claris, Durruti i Obregón (que va morir en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarquistes, a pit descobert, van recuperar els baixos de la Telefònica. Alhora guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM en primer lloc, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava plena de cadàvers.
També aquí l’exèrcit havia estat vençut.

FONTS CONSULTADES:
BARRICADAS EN BARCELONA La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de mayo de 1937. Agustín Guillamon

El Cop d’Estat feixista de 1936 no obté els resultats esperats i es converteix en una cruenta guerra. Un dels punts on fracassa és Barcelona on el poble s’enfronta carrer a carrer, de portal a portal, amb els revoltats fins finalment arraconar i vèncer-los. Les barricades són defenses fetes de manera espontània per consolidar el terreny propi i el conquerit. I també són el fil conductor d’aquesta obra que va des de la derrota dels revoltats fins a la derrota de l’esperit revolucionari de la ciutat (que tenia fàbriques i empreses col · lectivitzades, el transport ) en les cruentes jornades de Maig de 1937 perpetrada per els estalinistes i la resta del bàndol republicà que es va plegar al seu costat.

SALUT I BON VIATGE.

Share

RUTA HISTORÌCA “EL POBLE EN ARMES A BARCELONA 77 ANIVERSARÍ DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL”

El 19 de Juliol de 1936, els militars feixistes de l’exèrcit sublevat de Franco, van sortir als carrers de Barcelona a fer efectiu el cop d’Estat al govern de la República i de Catalunya, per imposar la seva dictadura militar i feixista.

L’enemic es pensava que seria molt senzill, un passeig, que els 9.000 militars de la guarnició de Barcelona sortirien de les casernes amb els seus fusells, metralletes i canons mentre la gent restaria a casa atemorida, que no trobarien més resistència que uns quants guàrdies d’assalt que desistirien en veure’n la superioritat militar.

Qui_ _s’hauria imaginat que uns quants obrers i obreres organitzats, sense gaires armes però preparats i amb esperit revolucionari, s’enfrontarien a aquest atac i derrotarien aquell 20 de juliol l’exèrcit espanyol per primer cop a la història en terres catalanes???… NINGÚ! Ningú més que aquelles persones que es van llançar als carrers amb les ganes i el convenciment d’aturar el cop d’estat i assolir l’esperada i desitjada revolució social.

Aquest 19 de juliol fa 77 anys d’aquella victòria i volem commemorar-la organitzant una ruta històrica pels carrers del casc antic de Barcelona per reviure aquell dia de lluita. Recorrerem diferents punts  significatius del conflicte revolucionari explicant els motius desencadenants del cop d’estat, la consegüent contraofensiva revolucionària, l’organització dels comités de defensa per part dels militants de la CNT i gent d’altres ideologies i la marxa en columnes per alliberar Catalunya, València i l’Aragó oriental

Tot això com a crònica de com un poble quan es consciencia,
s’organitza i vol, ho pot tot, que juntes ho podem TOT.

QUE: Ruta històrica casc antic Barcelonaa sobre el 19 de juliol del 1936.
QUAN: Aquest 19 DE JULIOL, a les 17H.
ON: a la confluència de la RONDA SANT PAU AMB LA RONDA SANT ANTONI,
metro <L2> Sant Antoni.

Salut i revolució!

SALUT I BON VIATGE.

Share

STAY SHARP vol III

Tercer recopilatorio del Stay Sharp editado en 1996 por Liquidator Music y Colour Songs Discos. Este excelente recopilatorio contiene una gran variedad de grupos  como “Potato” ,“The Toasters”, los italianos “Banda Bassotti”, los madrileños “Malarians” y los geniales holandeses “MR Review”.

A tiro de piedra del siglo XXI la cultura skinhead se encuentra en un estado de salud como hacía años a pesar de las trabas con las que constantemente nos encontramos, la incomprensión y sobre todo la más amplia ignorancia hacia uno de los movimientos juveniles (pese a los estereotipos) más rico y diverso, tanto en lo musical como en lo estético, de lo que se puede pensar a simple vista.

SHARP (Skinheads Against Racial Perjudice), sea de forma exclusiva o no, ha tenido gran parte de culpa de la revitalización del culto Skinhead cuando surgió a mediados de los 80 en EE.UU. extendiéndose a todos los rincones del mundo difundiendo y promoviendo los auténticos orígenes y valores de nuestra cultura, en un momento en que mayoritariamente, y sobre todo desde fuera, se asociaba a los Skinheads como un elemento de choque de organizaciones de extrema derecha. En cualquier caso ha servido de revulsivo.

Los orígenes se remontan a la inglaterra de mitad de los 60, herederos directos del movimiento Mod ya en plena decadencia, escisión si se quiere decir, manteniendo el gusto por la música negra en el sentido más amplio (R&B, Soul, Ska….), así como algunos elementos de su estética (fundamentalmente de su periodo final) junto con el de los Rude Boys jamaicanos (que también copiaran anteriormente a los Mods) y añadiendo nuevos elementos además de valores más volcados en la clase (obrera) de la cual procedían.

En esta época, hacia el 68, el Ska y el Rocksteady dieron paso al Reggae siendo los Skinheads, al igual que lo fueron los Mods, los mayores consumidores de esta música. Los músicos jamaicanos dedicaban temas a los Skinheads y los gustos de éstos influían en la evolución de la música hasta el punto de llegar a decidir qué temas podían ser un éxito.

El movimiento Skinhead original tuvo una corta (más o menos hasta el año 72) pero intensa existencia, desapareciendo como movimiento predominante aunque siempre se mantuvieron pequeños y aislados núcleos.

Esto lo originarían diversos motivos: la evolución de la música, la asociación ya exclusiva para la prensa con la violencia, que si bien es cierto que la había, habría mucho que matizar sobre ella; fundamentalmente eran pequeñas peleas, entre bandas Skins rivales (por barrios, no por política), con Moteros, Greassers (Rockers), o Melenudos. Incluso las fechorías contra pakistanís no tenían origen racista en la mayor parte de los casos, había bandas de Skins pakistanís, negros e incluso orientales. En cualquier caso la violencia no es patrimonio nuestro, la puedes encontrar hasta en reuniones de vecinos.

Desde entonces el movimiento ha sufrido altibajos, y cambios obviamente, que en muchos casos lo han enriquecido, y en otros, como con la irrupción de la extrema derecha a principios de los 80, casi llegan a destruirlo.

En 1936 iban a celebrarse las IX Olimpiadas en el Berlín nazi. Los atletas que no eran de raza blanca fueron amenazados -sobre todo negros y judíos-. Organizaciones antirracistas de todo el mundo se propusieron realizar una Contra Olimpiada como rechazo a la actitud de los nazis. Este proyecto recibió el apoyo español y se anuncio la inauguración de estos Juegos Olimpicos para el 19 de julio de 1936 en Barcelona. A esta ciudad vinieron atletas procedentes de Francia, Alemania, Gran Bretaña, Bélgica, Holanda, Canadá, U.SA., etc…, en un numero aproximado de 2000.

El 18 de Julio, un día antes de la inauguración de la Contra Olimpiada, gran parte del ejército español -apoyado por Hitler- liderado por Franco se subleva contra la República y dan inicio a la Guerra Civil Española. Muchos de estos atletas que habían llegado a Barcelona participan en las luchas de la calle y se incorporan a las primeras columnas de milicianos que consiguen parar a los fascistas.
Como anuncio de la Contra Olimpiada se editó un cartel que ha servido de referencia para la realización de esta portada y salvo que en la actualidad no hay un Hitler ni un partido nazi en el poder, apenas ha perdido vigencia su mensaje, pues hay parte de Hitler en nuestros dirigentes y algo del partido nazi en nuestra sociedad.

 Mira a todos los imbéciles como gritan cuando van en grupo, han salido a golpear a sus enemigos, para gritar bien alto. Incendian las casas de hombres inocentes y asesinan al pobre y al débil. No creas a fanáticos que se creen superiores, deciden quien es culpable y comienzan una lucha inútil. No dejes que confundan tu mente, dales caña con todas tus fuerzas. Enciende tu cerebro, no seas idiotizado por las falsas promesas de esta gente. Es hora de decir a esos fascistas que se vayan al infierno, creen que su vida es tan importante, son completamente estúpidos. Sabes que su vida es una falsificación, todo el rollo de la raza y el color no tiene sentido en ninguna parte. La política del racismo está golpeando los tambores del odio, esto es un ultraje, nunca más dudaremos si somos fuertes para echar a estos fascistas fuera de la raza humana. Levantate y siéntete orgulloso.

The Buster, Switch on your Brain.

 1- Dr.Ring-Ding & The Senior All-Stars – Dandimite!
2- Skaville Train featuring The Skalettes – Tell Me You’re Mine
3- House Of Rhythm – Rudi
4- Busters, The – Switch On Your Brain
5- Toasters, The – Chuck Berry
6- Arpioni – Chi Voglio Sei Tu
7- Crazy Skankers – Only Survive
8- Allstonians – Mariachi Go Ska
9- N.Y. Citizens – Shut Up & Listen
10- Laurel Aitken – Rudi Got Married
11- Malarians – Better To Be Fine
12- Regulators – Rulers
13- Rico Rodriguez – Confucious
14- Skarface – Do The Moonhop
15- Potato – Antidoto
16- Mr. Review – The Street Where I’m Living
17- Calzones Rotos – Jungla Ska
18- Banda Bassott – Beat , Ska, Oi!

DESCARGAR:
http://www.mediafire.com/?gexzgmezlmg

SALUT Y BUEN VIAJE.

DR. RING DING “Dandimate”

 THE TOASTERS “Chuck Berry”

 N.Y CITIZENS “Shup up & listen”

 MALARIANS “Better to be fine”

 MR. REVIEW “The street where i´m living”

Share

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

Share

LA BRETXA DE SANT PAU

Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrersse l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.

 Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina. 

 15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.

 Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar . Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.

Barricada al Paral · lel. La foto està presa molt de matí, poc després dels combats. Probablement el dia 20 o el 21. En primer terme, un pirulí ple de cartells. Destaca el que anuncia l’Olimpíada Popular, que s’havia d’haver inaugurat el diumenge, 19 de juliol. Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
 En això estaven equivocats. Durant tot el matí les forces de la CNT van realitzar diversos intents per recuperar l’esplanada des carrerons del Barri Xino. Encara que, amb molt poc èxit i algunes víctimes. El lloc estava molt ben defensat. Per això, era necessari avançar de portal a portal des dels carrers Tàpies, Sant Pau, Lleialtat o Nou de la Rambla, que estaven batudes per foc de metralladora des de l’avinguda i la ronda de Sant Pau. Si algun valent aconseguia arribar al Paral · lel, i pretenia creuar-lo, havia de córrer més de pressa que les bales, o, enganxar-se a terra, com una llamborda. Cap a migdia, van aconseguir accedir als terrats d’alguns edificis amb vistes al Paral · lel. Ho van fer entrant per les portes posteriors d’alguns bars. Gràcies al foc de cobertura que es va poder realitzar des d’allí, per fi van poder assolir els carrers del Poble-sec Els militars estaven envoltats. Garcia Oliver explica així el final de l’assalt:
 Els militars, en derrota, es van anar replegant als pisos de l’edifici en la part baixa funcionava el music hall Moulin Rouge. Escalant per les escales de les cases del davant, a l’altra banda del Paral · lel, des dels terrats i des de dos angle de tir, arrasem els balcons de l’últim pis, fins que lligat a la punta d’un fusell va aparèixer un drap blanc en senyal de rendició . Amb tota cautela ens aproximem, enganxats a les parets, fins a arribar a l’ampli portal de la casa. Allà hi havia uns sis oficials, en camisa, bruts de pols, els punys tancats al llarg del cos, mirant a terra, sorruts, ferms, gairebé trepitjant amb les puntes dels peus. Segurament esperaven ser afusellats en l’acte.

Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:

 El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.

Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.

La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.


FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938) 

 De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.

 La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtatde la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

Share

ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”
 
 
 
REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 
 
-Bon dia, cap on vol anar?
-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.
-Perdoni… però on queda això?
-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.
– I on es trobava?
– Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí…hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.
I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc…?
Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).
O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?
-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.
 
 
 
EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA
 
Que era el Parapet del Camp de la Bota?
   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.
El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada “en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico…”
 
 
 
 
Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).
En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.
A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la Memòria de la Presó de dones de Les Corts“, presó on va estar tancada fins la seva execució.
El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.
Segons hem pogut llegir:
   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d’afusellament s’han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d’evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d’execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l’arribada del camió”.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
 
 
Sumari judicial de comdemna a mort
 
 
 
Sentència de pena de mort
 
 
 
 
 
                                           Lliurament al piquet d’execució
 
 
 
 
 
Causa de la mort: “hemorragia interna”
 
 
 
 
 
Diligencia d’execució i inhumació
 
 
 
 
Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona
 
 
 
Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.
Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:
El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia…” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.
Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.
 
 
Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat







COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?
Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.
 
 
 
 
 
 
ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?
 
Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.
Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. 
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.
AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?
Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”
 
(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)
 

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.
NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.
 
 
UNA SALUTACIÓ FRATERNAL
 

Les fosses del silenci 1

Share

ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA

El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat, foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment, es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona en aquells anys. 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota.



ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA



   Fa segles el Camp de la Bota era un espai de ningú, un ampli camp despoblat entre Sant Martí de Provençals (Barcelona) i Sant Adrià de Besòs, on normalment anava gent de la zona a pescar. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
 Cal indicar que en les rodalies de la Ciutadella es feien pràctiques d’artilleria durant el segle XVIII. A mitjan segle XIX es van instal•lar diverses fàbriques i habitatges, un fet que va provocar la marxa dels artillers en direcció a llevant.
Els francesos durant l’ocupació napoleònica van instal·lar un camp de practiques de tir, la paraula butte en francès vol dir turó o promontori (en relació al pendent de sorra o parapet que es va construir) i d’aquí es probable l’origen del nom Camp de la Bota. Aquest paratge aïllat i lluny de la ciutat era idoni per aquest fi.
Cap el 1858 aquest terreny costaner comptava ja  amb una caserna militar com escola de pràctica d’artilleria i amb un mur o parapet amb fonaments ja de 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les practiques de tir. La caserna coneguda com “El castell de les Quatre Torres” havia estat construïda per ordre de Juan Zapatero, Capità General de Catalunya, el qual no tenia molt bona premsa, batejat “el Tigre de Catalunya” quan fou Governador militar, per la seva fama d’home cruel, simplista i arbitrari en les seves actuacions repressives contra el poble. Actualment aquesta caserna ocuparia el que és avui l’edifici del Fòrum.




Molt a prop, a la part de Barcelona abans de la Riera d’Horta (actualment Rambla Prim) hi havia l’assentament originari de barraques, el barri Pekin, on es They lived in extremely poor conditions in the Camp de la Bota where the Forum is sited today .vivia en condicions d’extrema pobresa. Deu el seu nom per que cap a l’any 1870 varen instal•lar-se famílies xineses que eren pescadors immigrants potser fugint de les guerres de l’Opi, i l’agitació a les Filipines. Aquests sent assimilats per la gent de Barcelona van donar nom al barri. El barri amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 va atreure treballadors nouvinguts així com famílies desplaçades del barri de la Barceloneta. 
 Entrat al segle XX, cap allà els anys 20 el litoral fou arrasat per un temporal, però abans del 1929, l’Exposició Internacional estava en marxa  i la necessitat de ma d’obra va atreure novament treballadors de la Península, la major part d’Andalusia que es van instal·lar al voltant del Castell, malgrat ser un lloc despoblat i a la vora del mar.
On hi havia el Parapet, a tocar de la riba de la platja, es on ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià i la Ronda Litoral. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.


SALUT I BON VIATGE




Share

EL CAMPO DE LA BOTA

Uno de los lugares más conocidos y donde surgen muchas carreras para el taxista de Barcelona es “el Forum”, conocido porque hay varios hoteles importantes, un centro comercial y como no “dos paradas oficiales de taxi”. El Edificio Fórum, ahora denominado Museu Blau, es un prisma cuya base es un triángulo equilátero de 180 metros de lado y 25 de altura. Fue diseñado por los arquitectos suizos Jacques Herzog y Pierre de Meuron. Se sitúa en el inicio de la avenida Diagonal de Barcelona y constituye el principal emblema del Fórum Universal de las Culturas celebrado en el año 2004.

Bajo este majestuoso e imponente edificio “Forum” de las culturas, se esconde un lugar, una historia que para unos no existe, otros han intentado borrar , y otros  siguen justificando lo que paso en este lugar llamado “El Campo de la Bota”. En el límite del municipio de Sant Adrià del Besós con el distrito de Sant Martí de Provençals existió el espacio suburbial llamado Camp de la Bota.

En este “Campo de la Bota” que muchos quieren que olvidemos, fue uno de los escenarios más importantes  de represión en Cataluña durante el franquismo.

Campo de la Bota, cuyo nombre provenía del tiempo de la ocupación napoleónica recordando al término “butte”, nombre francés para designar los terraplenes levantados para las prácticas de tiro. En 1858 se construyó en él el castillo “de las Cuatro Torres” por el capitán general de Catalunya, Juan Zapatero, apodado “el Tigre de Catalunya”cuando fue Gobernador militar, por su fama de hombre cruel, simplista y arbitrario en sus actuaciones represivas contra el pueblo. El edificio se convirtió en la Escuela de Práctica de artillería hasta el inicio de la Segunda República. El arenal del Camp de la Bota, con el parapeto o paredón de tres metros de alto por cuarenta de largo, fue utilizado como lugar de fusilamiento primeramente por las autoridades republicanas durante la guerra civil. Allí llegarían a ser ejecutados cuarenta y cuatro militares rebeldes en septiembre y octubre del 1936, y posteriormente se documentan que entre 1939 y 1952 fueron fusiladas por el régimen franquista allí 1717 personas, 1.706 hombres y 11 mujeres. Se trataba de personas que no tenían la evidencia de que su vida estaba en peligro y fueron víctimas de la delación y la venganza.

Entre estas 11 mujeres figuraba Nieves Bouza Gil, de 22 años, que vivía en el Poblenou, afiliada a la CNT . Detenida por la delación de un vecino, fue juzgada por procedimiento sumarísimo el 26 de abril de 1939 y ejecutada el 26 de Mayo. No se le conocía ningún delito de sangre, simplemente como miliciana de retaguardia en labores auxiliares (cocinando y lavando ropa) en el castillo “de las Cuatro Torres” hasta que el gobierno central de Largo Caballero decide acabar con la emblemática figura de “la miliciana”, figura que precisamente le costaría la vida a la joven Nieves Bouza. Su caso es citado y bien documentado en la “Memòria de la presó de dones de Les Corts”, cárcel donde estuvo encerrada hasta su ejecución.

Cinco anarquistas fueron los últimos ejecutados en el Camp de la Bóta, dos meses antes del Congreso Eucarístico. 

El final de los días de la muerte. Josep Maria Huertas.

Barcelona. Cinco anarquistas fueron los últimos fusilados en el Camp de la Bóta, después de 13 años de ejecuciones. Pere Adrover, Jordi Pons, Josep Pérez, Genís Urrea y Santiago Amir cayeron bajo las balas en la madrugada del viernes 14 de marzo de 1952, dos meses antes de que comenzasen los fastos del Congreso Eucarístico. Presionado por el ambiente que se vivía en la Toulouse de los años 50, feudo de los anarquistas españoles exiliados, el arzobispo de la ciudad, monseñor Soliège, amenazó con no trasladarse al encuentro religioso de Barcelona si persistían las ejecuciones.

El historiador Josep Maria Solé Sabaté contó con paciencia los fusilamientos en Cataluña tras la Guerra Civil, entre 1939 y 1952, y la suma le dio la escalofriante cifra de 3.385 víctimas, de las que 1.689 habían sido fusiladas en la apartada playa del Camp de la Bóta, que era al mismo tiempo un barrio de barracas. “Sus habitantes más veteranos me explicaban los recuerdos de aquellos días en que el lugar se utilizaba para tan macabros fines”, evoca Rosa Domènech, asistenta social en los años 60 de aquel desdichado suburbio.

La costumbre de fusilar en el Camp de la Bóta surgió en los primeros meses de la guerra. Jaume Miravitlles, comisario de Propaganda de la Generalitat, recomendó cambiar el lugar de los fusilamientos de los militares sublevados en julio de 1936, los fosos del castillo de Montjuïc, para evitar la morbosa asistencia de público. Alguien sugirió el Camp de la Bóta, donde existía un parapeto que había sido un campo de tiro para soldados. El 4 de septiembre de 1936, tres militares condenados a muerte fueron pasados por las armas en el lugar. La tanda de ejecuciones duró hasta el 18 de octubre de ese mismo año, y fueron 45 los oficiales ejecutados allí, ya que a partir de esa fecha se volvió a fusilar en Montjuïc.

El escritor E. J. Hughes, autor de un libro sobre la España de Franco, comenta que se volvió al lugar en 1939 al optar por “lugares retirados donde el ruido de las ráfagas no turbase la ‘tranquilidad’de la población”. El primero de los 1.689 ejecutados en el Camp de la Bóta durante el franquismo fue el abogado Eduardo Barriobero, diputado y masón que había presidido tribunales durante la guerra. Su sentencia de muerte se cumplió el 14 de febrero de 1939, y fue otro 14, el de marzo de 1952, trece años y un mes después, cuando el Camp de la Bóta pasó a ser tan sólo un suburbio de barracas junto al mar.

Los recuerdos que han quedado suelen ser los de los allegados de las víctimas. Carme Alba evocaba cómo, al enterarse de que su hermano Otili, militante del PSUC, había sido fusilado otro día 14, el de mayo de 1941, se trasladó rápidamente a la fosa común, adonde eran llevados los ejecutados. “Había unas cajas precintadas y me dijeron cuál podía ser la suya, pero no me la dejaron abrir. Al día siguiente volví con un martillo y una escarpa, hasta que pude introducir la mano, y la saqué con papeles y fotos que eran de él, y que los habían colocado encima del cadáver.” Carme logró que los compañeros de trabajo de su hermano, de la empresa Rivière, construyesen una pequeña tumba en el sobrecogedor marco de la fosa común, hoy Fossar de la Pedrera.

Juanito Cuadrado se salvó en el último minuto, cuando todo estaba a punto de que el pelotón disparase. Llegó el indulto en el momento oportuno. Cumplió 24 años de cárcel y volvió al Camp de la Bóta junto al periodista Miquel Villagrasa para ver cómo en el lugar donde estaba el parapeto fatídico construían la depuradora del Besòs. “Recuerdo pocas cosas, seguramente por la angustia que pasé,” explicaba. “Me viene a la memoria el parapeto, que era una rampa de tierra rojiza, supongo que por la sangre.”

JUSTÍCIA, NO VENJANÇA

El historiador Joan Corbalán ha publicado Justicia, no venganza. Los ejecutados del franquismo en Barcelona (1939-1952) (Cossetània Ediciones, 2008), un libro con el que recuerda a los 1.717 ejecutados en Barcelona por el franquismo entre 1939 y 1952. Son 1.717 casos documentados detrás de los cuales está la historia silenciada y escondida de familias que todavía tantos años después se plantean interrogantes sobre los cuales pasó y cómo pasó. A través de la documentación se ha podido dar una respuesta sobre cómo se legislaba, organizaba y se ejecutaba la represión franquista. Además, se ha dado la oportunidad a las familias para que expliquen su historia, que siempre había quedado en un ámbito reducido, familiar o local.

“El cumplimiento de las condenas de muerte se llevaba a cabo tan pronto como se recibía el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco. Los republicanos eran trasladados desde la prisión Modelo de Barcelona al Campo de la Bota (situado en la playa), normalmente en grupos de 20 personas; allí les esperaba un piquete de la Guardia Civil, les colocaban delante de un muro de piedra que había en la playa (un rompeolas), cuando el oficial daba la orden de disparar, éstos obedecían y los prisioneros eran fusilados sin previo aviso a las familias, que, cuando iban a la prisión, se enteraban de la mala noticia”, se explica en el libro.

“La arena de la playa quedaba impregnada de rojo de la sangre de aquellos hombres y mujeres a los que se les arrancó de cuajo la vida para defenderlas libertades de un pueblo  que no se resignaba a someterse al fascismo. Los cuerpos sin vida eran colocados en cajas de plátanos y cargados en un camión todos amontonados, como se hace con los animales cuando salen del matadero; acto seguido, eran trasladados al Cementerio de la Pedrera del Cementerio de Montjuïc de Barcelona, donde se les enterraba como perros”.

 El libro de Joan Corbalán, que se presenta en tres grandes bloques: la represión, testimonios y datos de las 1.717 personas que fueron ejecutadas, aporta documentación, opiniones de familiares e incluso cartas que alguna de las víctimas envió antes de morir.

Una de ellas es la que Miquel Castel escribió a su mujer y sus hijos, cuando sabía que se acercaba el día de su ejecución. La carta dice lo siguiente:

Queridísima Emilia e hijos:

Deseo disfrutéis de buena sdalud, yo hasta hoy bien, pero no creo que esto siga por mucho tiempo.

Temo que estos 8 o 15 días primeros de agosto, tal vez mañana día primero, en fin, no lo sé, pero todo parece indicar que van por liquidar los que pasaron por Consejo de Guerra el mes de Mayo y si no se ha conseguido el indulto, desgraciadamente puede darse todo por terminado.

En las vuestras me percato de la confianza que teneis en las gestiones que se hacen, pero os he dicho y repito que os mienten. Dios quiera que me equivoque, pero desgraciadamente presiento que se confirmará lo contrario.

Un día de estos debe nacer vuestro hermano, a quién no podré conocer ni disfrutar, que de ser así, lo dejo en en vuestras manos el cuidarlo y quererlo. Tampoco podré veros crecer, haceros adultos y seguir sin pausa velando por el porvenir de todos vosotros.

Y sobretodo quereros, mantened siempre una cordial y estrecha relación y quered a vuestra madre sobre todas las cosas, ayudadle en lo que haga falta, que no tendrá otro consuelo que el vuestro, el consuelo de los buenos hijos, sed buenos que Dios os ayudará.

He recibido la carta del 20. Ya no puedo escribir más.

Recuerdos y abrazos para todos. Adiós querida esposa, adiós queridos hijos.

 El mismo año 2004 en que en este espacio de fusilamientos se celebraba el Fórum Universal de las Cultures y donde desde las obras se había retirado una placa en su recuerdo, el artista multimedia Francesc Abad inicia una exposición itinerante concebida como un “trabajo en curso” en que a partir de datos históricos se pide a los familiares de los fusilados aporten documentación, fotos y demás datos. Un proyecto que desde el recuerdo se convierte en una denuncia del evento como un mecanismo ideológico de ocultación y despolitización, un proyecto que va creciendo contra esa voluntaria pérdida de la memoria. La placa fue repuesta de nuevo y al gran trabajo divulgativo y de investigación de Francesc Abad.
Del Camp de la Bóta no quedan más que los recuerdos y un monumento, “Fraternitat”, al final de la rambla Prim. La Associació de Ex Presos Polítics no acude nunca, porque les desagrada la dedicatoria, limitada a los caídos en la Guerra Civil. Enric Puvill, secretario de la entidad, ha pedido que añadan “que el monumento honra a los ejecutados entre 1939 y 1952. Hasta que el Ayuntamiento no repare ese lamentable olvido, no es nuestro monumento”. 
 
SIN MIRAR ATRÁS, PERO SIN GANAS DE OLVIDAR
JUSTICIA PARA LAS VICTIMAS DEL FRANQUISMO

ENLACES:

Memòria de la presó de dones de Les Corts

 http://www.francescabad.com/campdelabota/

SALUT Y BUEN VIAJE.

Les fosses del silenci 2

Los crímenes impunes del franquismo

 

Share