Arxiu de la categoria: eixample

PLAÇA CATALUNYA

 La Plaça Catalunya és la plaça més emblemàtica i més important de la ciutat de Barcelona, constitueix el punt d’unió entre el nucli vell de la ciutat i l’eixample. D’aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya o les rondes d’Universitat i de Sant Pere, i el carrer Pelai, com també l’avinguda del Portal de l’Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.

Tal dia com avui un 19 de juliol de de fa 77 anys, tenien lloc a la plaça Catalunya uns dels combats més durs contra els feixistes alçats en armes contra la República, donant començament a la guerra civil espanyola.

 Després de deixar un reforç a la universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor va entrar desde Pelayo i Ronda Universitat a la plaça de Catalunya, donant visques a la República, envoltats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes addictes o revoltades. Després d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, va cessar el foc, i guàrdies i soldats es van abraçar i van confraternitzar. La multitud de civils armats va arribar a desarticular la formació de la tropa barrejant amb els soldats. L’equívoc, la tàctica taimada d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crear un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per retens dels Guàrdies d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefónica i Porta de l’Àngel. El comandant López Amor va donar l’ordre de demanar la documentació a civils, majoritàriament cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir a tots decidir expulsar-los del lloc, i situar metralladores en quatre punts oposats de la plaça; al terrat de la Maison Dorée (a la cantonada amb Rivadeneira, en part del solar ara ocupat per Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara està Habitat), a l’Hotel Colón (ara Banesto) i al casino Militar (avui engolit pel Corte Anglès), i les dues petites peces del 7,5 al centre de la plaça Catalunya. López Amor es va dirigir a la Telefonica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.

 La inicial col · laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial al comandament, tinent Llop, es va transformar, passat un període de desconcert d’uns deu minuts, en manifesta oposició. López Amor va ordenar que les dues peces situades al mig de la plaça disparessin sobre la Telefònica. Van ser tres canonades que van estar a punt de tallar les comunicacions. Es va generalitzar el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturar a López Amor davant del Casino Militar. Les companyies dels guàrdies d’assalt, al costat dels obrers en armes, es van fer forts en Fontanella, pisos superiors de la Telefònica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers de Pelai, Vergara i Ronda Universitat ja havien estat preses per militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no van tenir més remei que refugiar-se en l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefònica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquestes tropes poguessin baixar per les rambles fins Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat.

També s’havia impedit que telefònica i les properes emissores de ràdio caiguessin en poder dels facciosos. Els obrers de Telefonica tallan les comunicacions de Capitania amb les casernes revoltades. Les forces populars van prendre molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien refermat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels revoltats, que ja només controlaven el “cañoneado” Hotel Colón i els baixos de la Telefònica, va finalitzar a les quatre de la tarda, quan es va rendir a l’atac, tardà però decisiu, de la guàrdia civil, secundat pels d’assalt i l’entusiasme popular, que recelava dels tricornis. Una ingent multitud omplia cantonades, boques de metro i carrers propers. Van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la fúria popular el va desbordar tot. Va tronar de nou el canó que Lecha havia arrossegat desde Claris, Durruti i Obregón (que va morir en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarquistes, a pit descobert, van recuperar els baixos de la Telefònica. Alhora guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM en primer lloc, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava plena de cadàvers.
També aquí l’exèrcit havia estat vençut.

FONTS CONSULTADES:
BARRICADAS EN BARCELONA La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de mayo de 1937. Agustín Guillamon

El Cop d’Estat feixista de 1936 no obté els resultats esperats i es converteix en una cruenta guerra. Un dels punts on fracassa és Barcelona on el poble s’enfronta carrer a carrer, de portal a portal, amb els revoltats fins finalment arraconar i vèncer-los. Les barricades són defenses fetes de manera espontània per consolidar el terreny propi i el conquerit. I també són el fil conductor d’aquesta obra que va des de la derrota dels revoltats fins a la derrota de l’esperit revolucionari de la ciutat (que tenia fàbriques i empreses col · lectivitzades, el transport ) en les cruentes jornades de Maig de 1937 perpetrada per els estalinistes i la resta del bàndol republicà que es va plegar al seu costat.

SALUT I BON VIATGE.

Share

LOS OJOS DEL TAXI

LOS OJOS DEL TAXI es un cortometraje de Manuel Chico (taxista y poeta de barcelona) realizado a finales de los años 90 en barcelona. Este corto muestra la miseria de esa barcelona post olimpiadas de la mano de un taxi, anunciando de manera profética la crisis que ahora mismo sufrimos. Con poemas de Miguel Hernandez, Gustavo Adolfo Bequer, Jose Maria Espronceda, William Shakespeare, Calderon de la Barca y Juan Rico y Amat  interpretados magistralmente por Manuel Chico.

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

SET VIANANTS FERITS EN SER ENVESTITS PER UN TAXI EN RAMBLA CATALUNYA

El succés ha ocorregut en la confluència de la via amb el carrer *Aragó | Un dels afectats està greu
Un dels ferits es troba en estat crític i dos greus

Barcelona. (EFE).- Set persones han resultat ferides, una d’elles una jove que està en estat crític, en un accident ocorregut aquesta tarda en el centre de Barcelona quan dos vehicles han col·lisionat i un d’ells ha envaït la vorera, atropellant a sis vianants i resultant ferit un dels conductors.

Segons ha informat l’Ajuntament de Barcelona, l’accident ha ocorregut a les 17.28 hores d’avui en la confluència dels carrers Aragó i Rambla Catalunya quan dos vehicles, un taxi i un turisme, han col·lisionat i un dels vehicles ha envaït la vorera en la qual estaven els vianants.

El Sistema d’Emergències Mèdiques ha informat que en l’accident ha resultat ferida una dona de 30 anys, que es troba en estat crític, altres dues persones, un home de 85 anys i una dona de 84, estan en estat greu, dues dones, de 37 i 81 anys, estan menys greus i un home, de 57 anys, ha resultat ferit lleu.

Tots ells han estat traslladats a diferents hospitals de la ciutat, mentre que el setè ferit ha estat atès en el lloc dels fets.

Fins al lloc de l’accident s’han desplaçat diversos efectius de la Guàrdia Urbana de Barcelona i set unitats del *SEM, que han atès als ferits.

Els conductors dels dos vehicles han donat negatiu en la prova d’alcoholèmia i el “*drogotest”.

La unitat d’accidents de la policia barcelonina investiga ara les circumstàncies del sinistre per realitzar l’atestat corresponent.

A causa de l’accident, s’ha tallat el tràfic al carrer Aragó entre Pau Claris i Rambla Catalunya i el de Rambla Catalunya entre els carrers València i Consell de Cent, encara que ara ja es pot circular per ambdues vies.

 MOR UN DELS VIANANTS ATROPELLATS PER UN TAXI A BARCELONA

 El mort és un ancià de 88 anys d’edat | El taxista va donar negatiu en el control d’alcoholèmia i drogues

Barcelona. (Efe).- Un dels vianants atropellats ahir per un taxi en el centre de Barcelona, un home de 88 anys, ha mort aquesta matinada en un hospital de la ciutat, segons han informat a Efe fonts de l’Ajuntament de Barcelona.

Es tracta de F.L.G., un home de 88 anys d’edat, que va ser un dels vianants atropellats ahir a la tarda en la confluència dels carrers *Aragó i Rambla de Catalunya, quan un turisme i un taxi van col·lisionar i aquest últim va envair la vorera en la qual estaven els vianants. El Sistema d’Emergències Mèdiques va informar ahir que en l’accident van resultar ferits sis vianants i el conductor d’un dels vehicles.

En el sinistre va resultar ferida una dona de 30 anys, en estat crític, altres dues persones majors, un home i una dona, en estat greu, dues dones, de 37 i 81 anys, van quedar menys greus i un home, de 57 anys, va resultar ferit lleu. A més va haver-hi un altre ferit que va ser atès en el lloc dels fets i no va requerir hospitalització.

SALUT I BON VIATGE

Share

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

Share

MOVIMIENTOS ALTERNATIVOS EN LA ACTUAL CRISIS GRIEGA

Grecia es actualmente la base de experimentos del capitalismo. El mundo contempla lo que sucede allí como avanzadilla del futuro. Desde dentro, los movimientos alternativos y libertarios plantean soluciones que se oponen frontalmente al sistema o se desarrollan al margen de él.
Mario Tursunidis, del movimiento libertario de Salónica, y Kostas Jasanis, miembro del sindicato de camareros de Atenas, explican algunas de estas propuestas en una gira de charlas por todo el país, desde el 16 de enero al 5 de febrero.

Viernes 1 de Febrero Kostas Jasanis y Mario Tursunidis 19h

Salon de Actos de Aurea Social

C/Sardenya n. 263 (BARCELONA)

Organiza: CAS Madrid, Aurea Social, ICEA

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

TRES ENCREUAMENTS DE BARCELONA SUMEN MÉS DE MIL ACCIDENTS EN 15 ANYS

* Tres encreuaments de Barcelona sumen més de mil accidents en 15 anys.
* La confluència de passeig de Gràcia i Diagonal lidera el rànquing històric, encara que redueix els sinistres.

BARCELONA. LA VANGUARDIA. RAMON SUÑÉ. – Les mesures adoptades en els últims anys per millorar la seguretat viària a Barcelona i les campanyes de sensibilització dirigides a automobilistes, motoristes i vianants, i últimament també a ciclistes, no han aconseguit esborrar una sèrie de punts negres de la ciutat que , amb el pas dels anys, mantenen encara alts nivells de perillositat. Un exhaustiu anàlisi comparativa dels últims quinze anys, realitzat per La Vanguardia a partir de les xifres d’accidents registrades per la Guàrdia Urbana i l’àrea de Via Pública entre 1998 i el 2012, revela que la zona de la plaça Joan Carles I, en la intersecció de la Diagonal i el passeig de Gràcia, es pot considerar històricament l’enclavament més perillós de la capital catalana, si més no en termes absoluts.
El podi d’aquest rànquing de sinistralitat urbana-que no té en compte els accidents a les rondes, que solen representar entre el 7% i el 8% del total de la ciutat-el completen la cruïlla de Gran Via amb el passeig de Gràcia i la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. En el període analitzat, aquests tres punts sumen més d’un miler d’accidents de trànsit entre atropellaments de vianants, caigudes de motoristes, xocs contra obstacles fixos i col · lisions entre dos o més vehicles. A la llista negra podria incloure també altres dues creus de la Diagonal, els d’aquesta gran avinguda amb els carrers Numància i Marina. Per contra, el lloc on més accidents (29) es van comptabilitzar l’any passat, la trobada del carrer Balmes amb la ronda General Mitre, fins ara únicament havia aparegut en la relació de punts més perillosos el 2006.
Després de quatre anys consecutius de disminució del nombre de punts negres (l’Ajuntament prefereix parlar de punts de concentració d’accidents), el balanç presentat dimarts passat pel govern municipal identifica 43 llocs on, durant el 2012, es van registrar deu o més accidents (la xifra més baixa, 23 punts, es va donar el 2011). Amb tot, la dada corresponent al 2012 queda, afortunadament, molt lluny dels 96 de 1998 o els dels anys 2001, 2006 i 2007, en què també es va superar la marca de 80 punts de concentració d’accidents.
El 2012 passarà a la història com l’any amb menys morts als carrers de la ciutat de les últimes dues dècades, període en el qual és possible disposar d’unes estadístiques fiables i detallades. El cas barceloní no és excepcional. La reducció del nombre de morts com a conseqüència d’accidents de trànsit a nivells no coneguts en els últims 25 o 30 anys ha estat norma en la majoria de grans ciutats i també a les carreteres, tant en les catalanes com, sobretot, en les espanyoles .
No ha estat així amb el nombre d’accidents. Després de cinc anys de disminució, l’any passat hi va haver un increment del 4,8% respecte al 2011. Amb tot, els 9.255 accidents comptabilitzats el 2012 permeten a Barcelona situar per cinquè any consecutiu per sota del llistó dels 10.000. Lluny queden els més de 12.000 accidents anuals de finals dels noranta i començaments de la primera dècada del segle XXI. Les incidències de trànsit a la capital catalana segueixen sent moltes, massa, però les tendències són, en general, positives: en 1999-l’any de més alta accidentalitat dels darrers tres lustres-a Barcelona es produïa, de mitjana, un accident de trànsit cada 40 minuts. Avui, la freqüència és d’un sinistre cada 57 minuts.
Que punts com Diagonal-passeig de Gràcia, Diagonal-Balmes o Gran Via-passeig de Gràcia encapçalin les classificacions històriques d’accidentalitat s’explica, sobretot, pel gran volum de trànsit que suporten aquestes vies principals. Segons dades del 2011, per la Diagonal (a l’altura de Via Augusta i Rambla Catalunya) circulen de mitjana, en dies laborables, més de 92.000 vehicles (la crisi i la disminució del nombre de desplaçaments associada a ella han reduït la intensitat de trànsit en uns 6.000 vehicles diaris) i pel tram més cèntric de la Gran Via ho fan prop de 60.000. La complexitat dels girs en les grans avingudes, la velocitat a la qual se circula per elles i una regulació semafòrica que no sempre s’adapta al pas dels vianants afegeixen factors de risc.
L’Ajuntament de Barcelona és molt conscient que motoristes i vianants són les principals víctimes del sistema circulatori barceloní. El 2012, 28 de les 30 persones mortes per accident de trànsit a la ciutat anaven en moto oa peu. En canvi, des de fa ja bastants anys, amb prou feines es registren víctimes mortals entre els automobilistes (si bé el 2012 va haver de lamentar l’òbit d’un taxista). Crida l’atenció, en la comparació de les magnituds d’accidentalitat dels darrers quinze anys feta per aquest diari, el canvi en la proporció de la tipologia de vehicles implicats. Mentre que el 1997 la implicació de turismes (11.126) superava amb escreix la de motocicletes i ciclomotors (7002), el 2012 aquesta diferència s’havia reduït: 7.819 cotxes i 6.238 motos.
Des de fa una desena d’anys, la unitat d’accidents de la Guàrdia Urbana actua d’ofici en els punts on es concentren més incidències per determinar quines circumstàncies poden influir en aquesta elevada sinistralitat i actuar en conseqüència. De vegades, una freqüència semafòrica inadequada, una mala col · locació del semàfor o del pas de vianants, una mala senyalització o una visibilitat escassa són alguns dels factors més comuns que poden explicar-a més, lògicament, de la intensitat de trànsit-per què uns encreuaments resulten més perillosos que altres.
Fonts municipals assenyalen que, en moltes ocasions, mesures adoptades a partir del diagnòstic d’aquests punts d’alta accidentalitat, correccions senzilles i amb molt poc cost econòmic, poden influir en la millora de la situació. La mateixa plaça Joan Carles I exemplifica com solucions poc aparatoses poden resultar molt efectives. N’hi va haver prou pintar una línia contínua que impedeix que els vehicles que circulen pel lateral muntanya de la Diagonal puguin girar a la dreta per als Jardinets de Gràcia. D’aquesta manera s’evita l’encreuament amb els vehicles que, procedents del carrer Còrsega, embocan en aquest punt. D’uns registres al voltant d’una trentena d’accidents anuals s’ha passat a 13 i 18 el 2011 i el 2012, respectivament. L’objectiu per al 2013 és actuar en els 43 punts de la ciutat que l’any passat van sumar un total de 608 accidents.

SALUT I BON VIATGE.


Ver mapa más grande

Share

LA NOVA XARXA ORTOGONAL DE BUS ESTRENARÀ CINC LÍNIES L’1 D’OCTUBRE

 El dilluns 1 d’octubre començarà la implantació de la nova xarxa ortogonal d’autobusos de Barcelona, que en una primera fase consisteix en cinc noves línies d’autobús de les 28 previstes
 D’aquesta manera, la H-6 substituirà l’actual línia 74; la V-7, la línia 30; la H-12 reemplaçarà l’autobús numero 56; la V-21, l’actual línia 10 i la D-20 s’implantarà al tronc comú de les línies 57 i 157, des d’Ernest Lluch fins al passeig Marítim. 
 La nova xarxa de busos preveu la posada en marxa de 17 línies verticals, que uniran el mar i la muntanya, vuit d’horitzontals, que aniran entre els rius Besòs i Llobregat, i tres que travessaran la ciutat en diagonal. D’aquestes 28, 13 estaran en funcionament a la tardor del 2013. 
 Amb l’objectiu de facilitar als usuaris l’adaptació a aquesta nova xarxa d’autobús i minimitzar les afectacions pels canvis previstos, l’Ajuntament de Barcelona i TMB han iniciat una campanya d’informació per arribar a tots els ciutadans. La campanya inclou una pàgina web específica on es poden consultar els canvis previstos ( www.novaxarxabus.bcn.cat ) i la presència, a partir d’aquest dimarts, dia 25, de prop d’un centenar d’informadors a les parades d’autobús afectades. A més a més, el consistori farà arribar fullets informatius a tots els domicilis de la ciutat abans del dia 1 d’octubre. 

Font: el Periódico


SALUT I BON VIATGE
Share

EL CASO SCALA

El otro día bajaba con el taxi por la calle Balmes y un poco antes de llegar a la calle Consell de Cent me para un hombre, y me pide por favor que lo lleve a la calle a Consell de Cent con paseo Sant Joan, así que puse el taxímetro y cogí la calle Consell de Cent . Una carrera bastante fácil y corta pues era todo recto por la conocida calle Consell de Cent hasta llegar a paseo Sant Joan, estas calles están en el distrito del Eixample de el barrio Dreta Eixample, pero algo me decía que hay algo más, mientras abanzaba con el taxi esas calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan me hacían recordar algo, no sabia el que, pero estaba seguro de que estaba relacionado con algo importante.

Mi cabeza no paraba de darle vueltas intentando relacionar esas calles Consell de Cent, Paseo Sant Joan intentando recordar alguna cosa que me era familiar, pero no conseguía recordar nada, así estuve toda la carrera con esa inquietud en mi cabeza, hasta que llegamos a nuestro destino. El hombre muy amable me dice que pare en el “chaflan” de las calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan en el lado mar, y así lo hice, mientras el hombre buscaba en su cartera el importe de la carrera, me quede mirando el edificio que estaba enfrente justo delante del “chaflan” y entonces me di cuenta , empecé a recordar…

Si fue aquí donde paso <Oiga quiere cobrarme por favor no tengo todo el dia> dijo el hombre, me había quedado embobado mirando ese edificio, cobre el importe de la carrera y le di las gracias al hombre que respondía de la misma manera y se bajaba del taxi. Yo continué mirando ese edificio, que eran unos pisos, un edificio nuevo reconstruido, si fue aquí donde paso  fue en este “chaflan” de las calles Consell de Cent y Paseo Sant Joan donde tubo lugar unos de los sucesos más oscuros y dificiles de la transición española, fue justo en este edificio donde se cometió una de las mayores infamias y montajes de la historia de este país, unos sucesos preparados y orquestados por el estado para manipular a la sociedad española “el caso Scala”.

Para hablar del “caso Scala” tenemos que volver al año 1978, 2 años antes el 20 de noviembre de 1975 (un gran día) moría el mayor genocida que ha conocido España, “el dictador Francisco Franco Bahamonte” con la muerte de este asesino, en España empezaba la llamada “transición española” o más bien la reconducida transición española, una transición que nos han vendido como un modelo de reconciliación transparente y pacifico, una transición llena de mentiras, de montajes, de muertos, de torturados, de deportados. En 1977 con la “Ley para la reforma política” se legalizan los partidos políticos y los sindicatos, el 25 de octubre de 1977 se firman los “Pactos de la Moncloa” acuerdos firmados entre el gobierno de Suarez y los partidos políticos con el apoyo de la patronal y el sindicato CCOO (con la posición de algunos sectores del mismo sindicato) y el rechazo rotundo de los sindicatos UGT y CNT .Los Pactos de la Moncloa crearían las condiciones sociales para la Constitución de 1978, que consagraría la inviolabilidad de la propiedad privada de los medios de producción y la economía de mercado.

El domingo 15 de enero de 1978 la CNT organizó una manifestación en Barcelona contra la firma de los Pactos de la Moncloa y las elecciones sindicales. En la misma se juntaron alrededor de 10.000 trabajadores que seguían oponiéndose a ese pacto social y que era prueba evidente de la gran capacidad de convocatoria que tenia la CNT en aquellos momentos.
A las 13:15 horas, terminada la manifestación, tuvo lugar un ataque con cócteles Molotov contra la sala de fiestas más conocida y de más éxito de Barcelona en aquellos momentos, la sala “Scala”. El resultado inmediato fue la muerte de cuatro trabajadores de la sala: Diego Montero, Bernabé Bravo, Ramón Egea y Juan Manuel López; tres de los cuales eran afiliados de la propia CNT.

Por aquellos días podría decirse que los ciudadanos estaban en cierto modo acostumbrados a las noticias de atentados terroristas. A nadie asombraba el asesinato de policías o militares, los coches-bomba y demás actos que resultaban casi habituales en aquella época. Sin embargo, un atentado contra una sala de fiestas era algo que resultaba inverosímil por lo absurdo y disparatado de la idea. Probablemente por ello en los primeros momentos se aventuraron toda clase de hipótesis. Algunos medios achacaron el atentado a vulgares asesinos, otros lo relacionaron con cuestiones particulares relacionadas con la sala de fiestas, algunos llegaron a establecer una relación con la campaña en pro de la libertad de expresión que por aquel entonces se desarrollaba en solidaridad con el dramaturgo Albert Boadella.
La duda y la incredulidad siguió siendo la tónica general para la inmensa mayoría hasta que, tan sólo cuarenta y ocho horas después, el martes 17 de enero un comunicado de la policía informó de la detención de todos los presuntos autores del atentado, a quienes inmediatamente se les relacionó con la CNT.

«Un comando de la FAI (Federación Anarquista Ibérica), integrado por tres sujetos en cuyo poder se ha hallado asimismo documentación que les acredita como afiliados a la central sindical CNT ha sido autor, según la Jefatura de Policia de Barcelona, del atentado contra el restaurante-espectáculo Scala.»

Agencia Pyresa

Efectivamente, los detenidos eran todos afiliados a la CNT y poco antes del atentado habían participado en la manifestación. Al finalizar la manifestación -según la policía- los acusados se habían dirigido a la sala de fiestas lanzando contra ella seis cócteles molotov que ocasionaron el incendio y la muerte de los cuatro trabajadores que se hallaban dentro. De esta manera quedó establecida la relación de los detenidos con la CNT y el atentado con la manifestación. Bajo la dirección del gobernador civil José María Belloch y del comisario Francisco Álvarez, empezaron las detenciones en los medios anarcosindicalistas.

Sin duda lo que más sorprende es la insólita eficacia policial que había permitido encontrar a los culpables entre las 10.000 personas que aproximadamente participaron en la manifestación. Cómo consiguió la policía barcelonesa este alarde de perfección es algo que no se llegaría a saber hasta algún tiempo después. En aquel momento sólo dio lugar a toda clase de conjeturas que tenían como común denominador la sospecha de que detrás de todo había gato encerrado. Con el tiempo esa sospecha se acabaría convirtiendo en certeza.

Comienzo de la campaña orquestada contra el movimiento libertario

Los detenidos fueron debidamente acusados y procesados, pero eso no detuvo la operación policial. Muy al contrario, en los días posteriores fueron detenidas alrededor de 170 personas más, al mismo tiempo que se desataba una imponente campaña de descrédito contra la organización confederal por medio de los medios de comunicación y de los aparatos represivos del estado, que vieron la ocasión de amordazar y destruir la única fuerza con cierto peso social que amenazaba la amplia operación de blanqueo de la dictadura franquista y de los propios franquistas. Dicha operación pasaba por los Pactos de la Moncloa -a los que ni asistieron ni fueron invitadas las fuerzas sindicales, aunque luego la mayoría de las mismas los aceptaran- destinados a hacer recaer sobre las espaldas de la clase trabajadora el grueso de la crisis económica que se estaba viviendo, a costa de fuertes recortes salariales, subidas de impuestos sobre el consumo y pérdida de derechos laborales y a la vez sentar las bases de los cambios políticos que deberían llevar a la Constitución de 1978, fruto de un gran pacto entre el franquismo y una nueva clase política emergente ávida de poder.

 

La CNT, reacia al conjunto de dichos pactos y reacia, sobretodo, a olvidar el pasado y a renunciar a exigir cuentas al franquismo depurando todo el aparato estatal, ya fuese político, policial, judicial e incluso cultural, se había convertido en el gran objetivo a batir.
El simple hecho de aparecer en la agenda de teléfonos de algunos de los acusados o de una persona relacionada con alguno de los acusados se convirtió en motivo suficiente para ser detenido. Después de ser interrogados y pasar alguna noche en el calabozo, los detenidos eran puestos en libertad sin cargo alguno. Resultaba evidente que la policía no buscaba nada ni a nadie -ya tenían a los culpables- se trataba simplemente de amedrentar a los cenetistas y de ahuyentar de la organización a miles de trabajadores afiliados que, si bien se identificaban con la línea sindical de los anarconsindicalistas, no estaban dispuestos a llegar demasiado lejos en su adhesión, ni mucho menos a desafiar una represión policial de aquella envergadura.

La cosa no era de broma, las noticias de nuevas detenciones crearon un ambiente de inseguridad en gran parte de la afiliación. Por otra parte, la certeza de la implicación de la CNT en el atentado fue afianzándose en la opinión pública, lo que provocó un serio deterioro en la imagen de la organización y de los anarquistas por extensión. Si a esto añadimos las noticias de agresiones y asaltos por parte de grupos fascistas, que en aquellos días se incrementaron de forma muy considerable, podemos hacernos una imagen aproximada de la situación. Ser libertario en aquellos momentos se convirtió en algo bastante desagradable. Los medios de comunicación lo hicieron impopular, la policía y los grupos de la ultraderecha lo hicieron peligroso. Como consecuencia, se fueron debilitando las filas cenetistas, abandonadas por muchos trabajadores.
Ni que decir tiene que los Pactos de la Moncloa pasaron a un segundo plano.

 El montaje policial sale a luz

La vista del caso tuvo lugar en diciembre de 1980. Los abogados defensores solicitaron que el ministro de gobernación, Rodolfo Martín Villa, compareciese a declarar, pero no lo hizo. Tampoco lo hizo Joaquín Gambín, confidente de la policía y responsable del incendio del Scala según la defensa. Gambín había logrado fugarse de la prisión de Elche en extrañas circunstancias y, a pesar de que tenía varias órdenes judiciales de busca y captura, la policía no pudo dar con su paradero.
La posición de la defensa apuntaba hacia un montaje policial orquestado mediante confidentes infiltrados en el sindicato CNT con el objetivo de desacreditar al sindicato ante los trabajadores y evitar así su progresión en Cataluña. La sentencia condenó a José Cuevas, Xavier Cañadas y Arturo Palma a 17 años de prisión como autores de un delito de homicidio involuntario y por fabricación de explosivos; Luis Muñoz fue condenado a dos años y seis meses por complicidad, y Rosa López, a 5 meses por encubrimiento. El recurso presentado por los abogados defensores, por quebrantamiento de forma y denegación de pruebas por la no comparecencia de Martín Villa en la vista, fue rechazado por el Supremo.

La presión sobre la policía por el asunto Gambín se multiplicó a raíz de la vista y de las exigencias, en aquel sentido, del indignado fiscal del caso, Alejandro del Toro, que desde instancias judiciales conservadores fue acusado de “simpatizar con los anarquistas”. Con el paso de los años se fue descubriendo el papel crucial y decisivo que desempeñó Joaquín Gambín, el Grillo, o también conocido como el Rubio o el Legionario, en este asunto. Como se llegó a demostrar, fue él quien se infiltró en la CNT para dirigir el atentado. La presión de la prensa sobre la policía y la ausencia de Gambín en la vista del caso hicieron levantar sospechas sobre las verdaderas causas del atentado, provocando incluso desavenencias entre el Ministerio Fiscal y algunos miembros de la judicatura. Finalmente, a finales de 1981, Gambín fue detenido por la policía tras un tiroteo en Valencia. El Caso Scala volvía a abrirse.
La segunda vista del Caso Scala Barcelona, en diciembre de 1983, solo tuvo un acusado: Joaquín Gambín. La sentencia lo condenó a 7 años de prisión por acudir a la manifestación con armas y por preparación de explosivos.

 Tras las cenizas del Scala

El Caso Scala fue la punta de lanza de la gran represión que se abatió sobre el movimiento libertario, en momentos de cierta debilidad organizativa y estructural debido a las evidentes divisiones que se estaban ya gestando en el seno de la anarcosindical.
Como posteriormente escribiría Xavier Cañadas Pérez, uno de los encausados y encarcelados durante ocho años por el Caso Scala:

< Esta relación de hechos, documentalmente contrastados, arrojan un tal cúmulo de datos que permiten afirmar que el Caso Scala constituye el punto de inflexión de una dinámica de represión, políticamente concebida y previamente estudiada en los altos niveles del Gobierno, pues dichos hechos escapan a la competencia exclusiva de un estamento, de una sola brigada o servicio policial, de un solo magistrado, de un solo Ministerio.>

 La intensificación de la persecución polical contra el movimiento libertario fue alarmante. El 13 de marzo de 1978 murió Agustín Rueda, preso en la cárcel de Carbanchel, a consecuencia de la paliza que le propinaron un grupo de funcionarios de prisiones. Tres meses después Agutín Valiente falleció en Almeria mientras intentaba evitar una detención polical.En junio de 1979 el cenetista Valentín González murió por el impacto de una pelota de goma lanzada por la policía al reprimir la huega de los trabajadores del Mercado de Abastos de Valencia. Pero la represión no terminó aquí.

Ante esta situación creció el número de compañeros que optaron por la violencia como respuesta a la denominada nueva represión democrática. En febrero de 1978 se detuvo en Barcelona, Valencia y Madrid a veintidós personas acusadas de pertenecer a los Grupos Autónomos, en abril cuatro trabajadores de la SEAT de Barcelona fueron detenidos acusados de formar el Ejército Revolucionario de Ayuda al Trabajadoar (ERAT), al mes siguinete cayeron una docena de compañeros en Valladolid y ese verano continuaron las detenciones. En febro de 1979 hubo once nuevos detenido, en mayo uno más en la Junquera y en junio hubo una amplia redada contra la Federación Ibérica de Grupos Anarquistas (FIGA) en varias ciudades de la península, en agosto se produjeron cuatro nuevas detenciones en el movimeinto libertario barcelonés y en octubre otras tres en Madrid. En noviembre hubo dos heridos de bala en Valencia que pertencáin a los Grupos Autónomos Anarquistas, acusación que se repitió contra otros cuatro anarquistas detenidos en el mes de diciembre de 1979.
La ofensiva de estos miltiantes libertarios alimentó la intoxicación de los medios de comunicación, que, por jemplo, asociaban a los Comado Autónomos Anticapitalistas con ETA, y aumentó el aislamiento de la CNT y del resto de organizaciones anarquistas. Ya no había base social para revolución alguna y el movimiento libertario se fue quedando solo en la lucha por una transformación social más profunda.

El Caso Scala marcó el fin del crecimiento espectacular de la CNT y del movimiento libertario, y el inicio de su decadencia acelerada. Supuso el frenazo de una organización que crecía a ojos vista, el acentuamiento de sus divisiones y un descrédito que arrastró la organización confederal que quedó ampliamente desautorizada socialmente y prácticamente neutralizada: se consumó el gran Pacto de Estado de la Transición y de la nueva Democracia Española, sin oponentes. La monarquía democrática se consolidó con la Constitución, aprobada en referendum el 6 de diciembre de 1978.
El acoso policial, la consolidación de la monarquia democrática y el reflujo de las luchas obreras llevaron a la CNT a una seria crisis. Cerrado el periodo de luchas revolucionarias del tardofranquismo, había llegado el momento de hacer balance del largo y complicado proceso de reconstrucción y adaptarse a la nueva realidad social y política de la España de los años ochenta.

Así pues, a finales de 1979 la CNT organizaría su V Congreso y primero desde el Congreso de Zaragoza en 1936 y desde que la dictadura arrojara a la organzación a los círculos infernales de la clandestinidad y del exilio. Ya durante el periodo precongresual se hicieron evidentes las profundas divergencias que enfrentaban a los distintos grupos y tendencias que convivían en el seno de la organización. No había discrepancias en el diagnóstico de la situación por la que atravesaba la CNT y el conjunto del movimiento libertario, pero las diferencias eran muy agudas cuando se buscaban las causas y se proponían las soluciones.
Según se iba profundizando en el debate, se fueron decantando dos grandes corrientes de opinión que confluirían al Congreso para generar la primera gran escisión de la CNT desde 1933.

Scala:terrorismo de Estado y algo más, así se llama el libro de Xavi Cañadas,editado por Virus Editorial,  en el año 2008. Un gran libro donde el autor que fue uno de los encarcelados durante 8 años, hace una reconstrucción de los hechos del caso Scala aportando nuevas pruebas a este montaje policial.

Ahora,30 años después,se van sabiendo más cosas,el incendio que provocó el desastre fué interior,con explosivos que sólo tenia el ejercito,un testigo directo,un quiosquero-que encima era policia nacional-fué asesinado para que no contase nada ,las pruebas eliminadas, Gambín,el confidente inductor del atentado a sueldo de la policia en libertad, pruebas periciales que indican que el coctel molotov echado en la puerta del local nunca pudo provocar el incendio interior,en fin..demasiados puntos oscuros,en los cuales aún hay que alumbrar con mucha luz.

<EN HONOR A LA VERDAD Y A LOS COMPAÑEROS FALLECIOS EN EL CASO SCALA>

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

TAXI KEY

 La nit del dissabte 2 d’octubre de 1948, va néixer a Ràdio Barcelona un dels personatges més estimats de la ficció radiofònica barcelonina: Taxi Key. El pare de la criatura va ser l’extraordinari guionista Luis Gosse de Blain que dos anys més tard, assumiria el paper de Mr Belvedere des de les pàgines de Fotogramas. A través del programa És vostè bon detectiu?, De Blain, proposava cada setmana als seus radiooients, la resolució d’un problema policíac, magistralment desenvolupat pel seu personatge Kirk Prentis, un llicenciat en Dret ficat a taxista amb llicència oficial d’investigador privat, que després seria conegut com Taxi Key, en companyia de la seva nòvia, la periodista Geraldine Brooks. Ricardo Palmerola feia el paper de Taxi Key i Amelia Nogués el de Geraldine.

 Quan Amelia Nogués marxa a Itàlia el gener de 1949, De Blain crea el personatge d’una nova periodista, Nora, secretària i esposa de Taxi Key, interpretada per Maribel Casals i, a partir de setembre de 1949, per Encarna Sánchez. Però la substitució més significativa va ser la de Ricard Palmerola per Isidre Sola després de la marxa del primer a l’agost de 1949 a l’Havana. De Blain va estar a punt de matar al personatge ja que assegurava: difícilment concebo a Taxi Key a través d’un intèrpret que no sigui Palmerola. Afotunadamente, el treball d’Isidre Sola i Encarna Sánchez va ser un èxit i la presència de Taxi Key en el nostre imaginari radiofònic, es prolongar durant 22 anys.

 Un llicenciat en Dret sense feina es fica a taxista per poder pagar un cau al centre d’una ciutat despietada . El seu nom és Taxi Key i el que guarda a la guantera del taxi és una llicència de detectiu privat que es va treure fa temps. Els seus casos no disten molt dels que, alguna cosa després, passaria a encarregar Pepe Carvalho, sota la batuta de Manuel Vázquez Montalbán.

 Però per això haurien de passar uns quants anys, perquè quan Taxi Key va surtir als carrers per primera vegada a Carvalho ni tan sols li deixaven anar sol al cinema. Les seves aventures van començar a emetre l’octubre de 1948 (aquest octubre, doncs, es compleixen 60 anys). Les signava el guionista belga Luis Gosse de Blain, que havia nascut el 1916.

 Amb Antonio Losada, tots dos a Ràdio Barcelona, Luis Gosse de Blain va saber crear un llenguatge dramàtic nou a la ràdio, molt millor adaptat als recursos expressius del mitjà que el radioteatro que els barcelonins escoltaven abans de la guerra. Encara que van prendre prestat del cinema una bona part de la seva inspiració narrativa, únicament amb la màgia del so d’unes veus, la música i els sorolls van crear unes imatges que encara avui perduren en la memòria.

 La quarta edició de la trobada de novel.la negra de Barcelona celebrada l’any 2008 recuperar el detectiu Taxi Key, que durant 22 anys va mantenir a les famílies arremolinades al voltant del transistor.

 El pare de TAXI KEY, el guionista belga Luis Gosse de Blain va néixer el 1916 i va morir el novembre de 2001. Va crear sèries policíaques i personatges que van adquirir popularitat com “Vostè és detectiu” i “Taxi Key”, un èxit molt longeu que es va mantenir a la graella de Ràdio Barcelona fins a 1962.

  Va ser guionista d’unes 15 pel · lícules. Entre elles Aventures de Taxi Key, Palmer ha mort, Tots eren culpables. Va escriure diversos relats per li revista policíaca Gimlet. Amb tot això, però, la seva màxima notorietat la va aconseguir sota un pseudònim, Mr Belvedere, personatge enigmàtic de la revista Fotogramas.

Vinyetes de Taxi Key a la revista “EL COYOTE”, 1948. El dibuixant era Vicente Roso.  Publicació molt apreciada i llegida en aquella llarga etapa de postguerra.

SI VOLS TORNAR A ESCOLTAR TAXI KEY:
http://www.cadenaser.com/actualidad/audios/taxi-key/csrcsrpor/20080204csrcsr_12/Aes/

 RERE LES PASSES DE TAXI KEY:
http://vimeo.com/18395365


SALUT I BON VIATGE.

Share