Arxiu diari: 01/11/2017

QUAN BOMBARDEGEN BARCELONA

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)… tot l’anar i venir de les columnes carlines…

El clima de guerra va facilitar uns governs militars autoritaris,ben acollits i recolzats per la burgesia i els diferents partits liberals, d’aquesta manera Catalunya durant el segle XIX va estar més de 75 anys en estat d’excepció o de guerra. Durant aquests períodes “excepcionals” els militars feien i desfeien, afusellant, prohibint, empresonant…. tot el que podia suposar un entrebanc (per petit que fos) a la marxa del progrés i de la indústria. Guerra i industrialització van anar del bracet i no es poden entendre una sense l’altra.

Durant tot aquests anys a Barcelona es succeeixen les bullangues, revoltes populars generalment manipulades per les faccions que pugnaven per controlar el camp isabelí, hi ha un primer cicle de bullangues del 1835 a 1837 (untotalde8!!) i un segon cicle que va de 1840 (just en acabar la primera guerra carlina) fins a 1843 amb la desfeta definitiva de les forces populars, que eren el seu motor real.

Malgrat la manipulació per part de les faccions liberals hi ha, des de un bon començament, un fort component trencador i republicà que va creixent fins arribar a la darrera bullanga de la Jamancia el 1843 en que el caràcter polític és obertament republicà, presentant també més amagat, un de més radical encara… “pre-anarquista”.

El final de les bullangues coincideix amb els bombardejos de Barcelona . El primer per el general liberal progressista Espartero el 3 de desembre de 1842, una operació de càstig indiscriminat contra la població civil que va durar 12 hores, llançant-se 1.014 projectils. El segon el del general Prim, per reprimir la revolta de la Jamancia, segurament la primera revolta proletària important de la història de Barcelona, que va durar uns 90 dies durant els quals es varen llençar 12.000 projectils (133 diaris).

Per fer-nos una idea del que van suposar aquests bombardejos, hem de tenir en conte que sobre Sarajevo (segleXX) va caure una mitjana de 329 projectils diaris i el dia de màxima intensitat (el 29 de juliol de 1993) en van caure 3.777, la població de Sarajevo era d’uns 430.000 habitants, mentre que la de Barcelona, el1840, era d’uns180.000 (8,8 projectils per 1.000 habitants a Sarajevo el 28-7-1993 i 5,6 projectils a Barcelona el 3-12-1842).

És una vergonya que el responsable d’un d’aquells bombardejos, el general Prim, tingui una estàtua al Parc de la Ciutadella, una estàtua imponent i pomposa que ningú demana que sigui retirada, de fet les Joventuts Llibertaries de Gràcia, el desembre de 1936, van enderrocar mitjançant l’acció directa aquesta estàtua, però va ser reposada de nou per el govern franquista.

Val a dir que, davant el general Prim, la historiografia mitològica catalana te una certa ambivalència: és un català de Reus, va lluitar a les guerres colonials del Rif al front dels “voluntaris catalans” a l’uniforme dels voluntaris hi havia la barretina, barret que apareix en les pintures que glorifiquen la guerra colonial.

La memòria d’aquestes bàrbares accions han perdurat fins a l’actualitat, notant desde els bombardejats(que van posar el sofriment i les víctimes) sinó des de la dels bombardejadors. Referir-se a la necessitat de bombardejar Barcelona cada cert temps (segons el general Espartero cada 50 anys…ja porten més de 70 anys de retard!!) ha estat repetitiu al llarg dels segles XIX i XX, el que resulta significatiu és que en ple segle XXI es continuï amb el mateix.

Recentment donada la situació que estem vivint, a tertúlies dels mitjans de comunicació (i no diguem ja les “xarxes antisocials”) s’ha estat celebrant alegrement aquesta frase, deixem a banda als descerebrats d’Intereconomia i similars, tenim una al·lusió relativament recent la del “il·lustre difunt”senyorPeces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978, que al Congreso Nacional de la Abogacía (27-10-2011, fa sis anys) va dir “no soy pesimista. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla”… tota una declaració de principis, estem de sort, no creia necessari el bombardeig.

Article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE