Arxiu de la categoria: sant marti

JORNADES ALTERNATIVES AL MOBILE WORLD CONGRESS

En breu començarà de nou el Mobile WorldCongress, de nou se’ns omplirà la ciutat amb els congressistes, tecnòlegs, venedors, lacais i executius (més o menys importats) disposats a fer negocis i a córrer farres per la ciutat. Ara que els executius estan preparant les maletes disposats a acumular riquesa mitjançant l’explotació de les persones i de la terra.

Malgrat que el protagonista del Congress continua essent el telèfon mòbil, cada cop més ha de compartir-lo amb la resta de tecnologies digitals mòbils, amb el geoposicionament, l’internet de les coses, la fabricació.4… El negoci va més enllà del telèfon de veu i abasta des de les comunicacions (dades, vídeo, imatges) i els centres de processament de dades, fins a les metodologies d’explotació de dades, la publicitat, noves formes d’explotació capitalista (encomia col·lavorativa) … Parlem doncs de tecnologies mòbils.


En volem oposar a les tecnologies mòbils per diversos motius, per exemple:

1.-Les tecnologies mòbils son nocius per les nostres relacions socials, el mòbil substitueix els afectes reals per simulacres.

2.- Les tecnologies mòbils son nocius per als treballadors, per els treballadors que esl fabriquen i per els treballadors que els pateixen com instrument de control (internet de les coses, geoposicionament…).

3.- Les tecnologies mòbils son nocius per a la nostra salut.

4.- Les tecnologies mòbils destrueixen la terra, tant per l’extracció de la matèria primera, com per la contaminació de la fabricació o la dels residus del final de la seva vida.

5.- Les tecnologies mòbils ataquen el clima, la xarxa consumeix grans quantitats d’energia.

6.- Les tecnologies mòbils t’exposen a l’espionatge de l’estat i les corporacions.

7.-I moltes altres coses

Els nostres pares i avis, que sols portaven un DNI a la butxaca tenien moltes coses molt clares, i en el moment que podien cremaven els registres civils i eclesiàstics, nosaltres, amb els nostres artefactes connectats que cremarem?.

Divendres 23/2 a les 19:30 l’Ateneu Zitzània del Clot “noves formes d’explotació capitalista amb la tecnologia mòbil”, amb extreballadors de CABIFY, CNT-Taxi i treballadors de DELIVERO. C/Muntanya 96, cantonada Besalú, metros Camp de l’Arpa (L5) i Clot (L1 i L2).

Dissabte 24/2, a les 12:30 a la Àgora Juan Andrès: vermut, recital de poesia antitecnològica amb Odo i acció de destrucció col·lectiva de telèfons mòbils. C/Aurora 13, cantonada Riereta, Rabal, Barcelona.

Dimarts 27/2, a les 19:30 a l’Ateneu Llibertari del Palomar “l’ambient laboral del capitalisme robotitzat i de la intel·ligència artificial” amb CNT-Metro, Negreverd i participant a concretar. C/Llenguadoc 25, metro Fabra i Puig (L1) i St. Andreu (L1).

Dimecres 28/2, a les 19:30 a l’Ateneu Llibertari de Gràcia “les tecnofronteres: les muralles d’Europa” amb ex-membres de TKDK. C/Alzina 5, metro Joanic (L4)

Dijous 1/3, a les 19:·30 “l’impacte turístic dels congressos i de les TIC” al local de l’Ateneu Cooperatiu la Base C/ de les Hortes 10 metro Paral·lel (L3).

Divendres 2/2, a les 19:30  a l’Espai Sherwood, Travessera 154 (Gràcia) “smartphones i xarxes socials, un enfocament crític” per en Joan (de l’antic col·lectiu Hienes).

SALUT I BON VIATGE

Share

CE JÚPITER, L’EQUIP ANARQUISTA QUE AMAGAVA ARMES EN LES PILOTES

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-1479291483

Totes les bones històries comencen en un bar, i la del Club Esportiu Júpiter ho compleix rigorosament. En 1909, a l’antiga cerveseria Cebrián de Barcelona, on ara hi ha la orxateria El Tio Che, els germans Mauchan van fundar un club que exerciria un paper militant durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

Aquests germans britànics, treballadors fabrils al barri del Poblenou, van batejar a l’equip amb aquest nom, planetari i místic, inspirats pel guanyador d’una competició de globus aerostàtics celebrada a la platja de la Mar Bella. Ja des d’un primer moment, el club va reflectir l’esperit obrer del barri, el major exponent de la Revolució Industrial a Catalunya i, en conseqüència, d’Espanya.

“El Júpiter era l’equip del Poblenou, el pulmó industrial de Catalunya, al qual també deien el Manchester català. El barri era, a més, la caserna general dels anarquistes“. Allà es van establir figures de l’anarquisme i el sindicalisme espanyol com Buenaventura Durruti, i el barri es va convertir en el centre neuràlgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479291743

Els jugadors del Júpiter en 1913 en el seu primer camp, amb les fàbriques de fons. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou

L’escut del Júpiter era ja tota una declaració d’intencions; lluïa sense embuts la bandera catalana apuntalada per una estrella blava de cinc puntes. Aquesta proximitat al catalanisme i la República alimentaria el seu apassionant i complicada història, que barreja futbol, ​​fàbriques, xiulades monumentals i grans dosis de censura, però que també amaga armes i una resistència ferotge al cop d’Estat de 1936.

Després d’uns anys jugant modestament al Camp de la Bota, que en realitat no era res més que un descampat, l’equip es va federar i va començar a collir bons resultats en els anys vint. Desafortunadament, els seus anys d’esplendor van coincidir amb els de dictadura, inestabilitat i repressió al nostre país.

En 1923, el general Primo de Rivera va imposar el seu cop d’estat i la balança no es va inclinar precisament a favor dels interessos d’un club obertament obrer i anarquista. En aquesta època, l’equip va canviar per primera vegada d’escut, a causa que el règim creia que l’estrella i la senyera eren ofensives. No seria l’última vegada, i fins Franco va ordenar que li canviessin el nom, però això va ser més endavant. Millor anem per ordre.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479256703

El club va canviar d’aparença però la seva base social -que en aquells dies rondava els 2 000 socis, que no és poca cosa per a l’època- era la mateixa i durant aquest període, la seva afició va usar les pilotes per transportar pistoles amb l’excusa dels desplaçaments de l’equip a altres camps d’Espanya.

“Les pilotes antigues no estaven tancades hermèticament com les d’ara, sinó que tenien cordons com unes sabatilles. Els anarquistes les deslligaven, treien la cambra d’aire i col·locaven dins la pistola desmuntada”, confirma Agustí Guillamón, historiador barceloní especialista en el moviment obrer i revolucionari de l’època.

El 1925, tot i la repressió, del “joc de les pistoles” i de la poca simpatia que causaven entre els estaments militars, el Júpiter va aconseguir el títol de campió d’Espanya del grup B, el que a dia d’avui seria la segona divisió. La consecució del títol va coincidir amb un altre victòria barceloní, el del FC Barcelona a la Copa d’Espanya.

“Era un equip pioner a Catalunya, dels més importants, i la seva història es barreja amb la del Barça per l’incident que va provocar el tancament del camp de les Corts”, recorda Mitjans. Tots dos clubs es van reunir a l’antic coliseu blaugrana per celebrar els seus respectius títols i jugar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.

La Marina Real Britànica, que estava ancorada al port de Barcelona aquests dies, va assistir a la trobada i va interpretar la Marxa Reial, en aquells dies himne d’Espanya, abans del partit. El públic va reaccionar amb una sonora xiulada que va disgustar les autoritats, que van tancar el camp i van castigar a Júpiter amb sis mesos de suspensió. Tot i quedar-se sense futbol, ​​el club no va deixar de combatre per la causa revolucionària.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479292190

El Júpiter es va fer amb els millors equips espanyols durant la primera meitat del segle XX. Aquí, en un partit contra el FC Barcelona el 1944. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou.

“El club donava al moviment gran part dels seus guanys, i en breu espai de temps l’estadi es va transformar en un arsenal”, va relatar Julio Nacarino, expresident del club, el periodista Andrea Sceresini. “Els obrers, futbolistes i anarquistes portaven les seves batalles un al costat de l’altre”. Tot i que no hi ha proves segures, els investigadors de l’època donen veracitat al següent capítol de la tumultuosa història del club, que situa el camp del Júpiter com a centre d’operacions de la resistència anarquista al cop d’Estat del 19 de juliol de a 1936.

“Quan el riu sona, aigua porta. En aquestes coses sempre hi ha un punt de llegenda i èpica, però és una història certa”, apunta Mitjans en referència al relat oral que assenyala la tribuna del camp del Júpiter com un arsenal clandestí.

“Des del camp del Júpiter van sortir dos camions per a combatre la insurrecció feixista”, afirma Guillamón. “Van sortir d’allà per dos motius: primer, perquè era on vivien els membres importants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i segon, perquè probablement sota de la tribuna del Júpiter hi havia un magatzem clandestí d’armes”.

jupiter-anarquia-lucha-dictadura-armas-franquismo-futbol-body-image-1479295424

La tribuna de fusta del camp de Lope de Vega, un dels diversos de la història del club, va poder ser un amagatall d’armes dels anarquistes

Tots sabem com va acabar la cosa, i amb l’inici del franquisme el club va tornar a perdre la identitat recuperada durant la Segona República. “Al règim, no sé molt bé per quin motiu, no els agradava massa el nom del club, així que van rebatejar a l’equip com Hèrcules”, explica Guillamón.

Curiosament, el destí va tornar a relacionar el Júpiter amb els passatges més foscos de la nostra història. A l’antic camp de les Botes, al descampat on va néixer l’equip i on ara s’aixequen els edificis del Fòrum de les Cultures, va ser el lloc escollit per afusellar als enemics de la dictadura a Barcelona.

El 1948, el club va rebre una patacada que encara perdura. L’equip que millor reflectia la lluita de classes i activisme del Poblenou va ser traslladat pel règim al camp de la Verneda, al districte de Sant Martí de Barcelona. De fet, els plans originals dels franquistes eren convertir l’equip al filial del RCD Espanyol i diluir el nom històric del Júpiter i, amb ell, gran part de les empremtes anarquistes a la ciutat.

Per fortuna, aquests plans no van quallar, i el Júpiter -que torna a vestir amb orgull el seu escut i colors originals des dels noranta- segueix donant guerra a dia d’avui a la tercera divisió espanyola.

Encara que el futbol s’hagi convertit en una indústria del capitalisme regnant, la història del Júpiter ens recorda que hi va haver un temps en què el futbol eren moltes més coses que piles i piles de bitllets.

SALUT I BON VIATGE

Share

LA VAGA DE LLOGUERS ALS ANYS TRENTA A BARCELONA

 

huelgaalquileres

L’historiador Manel Aisa repassa en la seva nova obra La vaga de lloguers i el comitè de defensa econòmica, una lluita històrica com és el dret a l’habitatge. Exemple del passat que ens pot servir per al present .La vaga de lloguers als anys trenta que va anticipar situacions actuals


Un repàs a la història de l’habitatge a Barcelona permet veure com des dels inicis de la 1a Guerra Mundial la ciutat va atreure una gran onada d’immigrants de tot Espanya a la recerca d’un lloc on dignificar les seves vides i pal·liar la fam dels seus fills.

Els nouvinguts es van trobar amb una societat burgesa arrogant que en absolut va prestar el mínim compromís, i es limito a utilitzar-los com mà d’obra barata.

En un moment en què a Europa es mataven entre si germans de classes que s’havien educat en l’odi a l’altre, sense cap sentit, Barcelona es va convertir en la capital europea per excel·lència en tots els àmbits (des del cultural a l’espionatge i contraespionatge) mentre que els empresaris catalans aconseguien extraordinaris contractes empresarials signats tant per elements aliadòfils com germanòfils. Aquest comerç va permetre omplir les seves arques, sobretot en el sector del tèxtil i del metall, mentre els obrers a penes podien donar de menjar als seus fills per la inflació dels preus.

Després van arribar els anys del plom on empresaris i polítics es van confabular per acabar amb les reivindicacions laborals.

La dictadura de Primo de Rivera va continuar els projectes de la burgesia de la ciutat. Aquesta vegada el projecte era l’Exposició Universal de 1929, que va propiciar una altra gran afluència de mà d’obra barata per construir la Plaça Espanya, urbanitzar Montjuïc, el metro, fer del carrer Balmes una via ràpida perquè les actuacions de la nova burgesia poguessin baixar al centre de la ciutat ràpidament. Es va construir “l’eixample de Cerdà” però es van oblidar completament dels barris de la perifèria que albergaven obrers que arribaven a milers des de Múrcia, València, Andalusia, Aragó, Castella o de l’interior de la mateixa Catalunya. Aquests treballadors en la majoria dels casos acabaven en barraques, o en conventillos, com així ens ho recorda Abel Paz quan ens descriu el seu habitatge al Clot a l’arribada d’Almeria. Un espai de 15 a 30 metres quadrats on vivien diverses famílies. Com a màxim van arribar a construir unes quantes “cases barates” que el prohom de torn es va encarregar de patrocinar.

Seguint el fil de la història, el llibre de Manel ens parla dels prolegòmens de l’arribada de la II República i algun dels interessos econòmics que, d’alguna manera, es jugaven en aquell moment. Només cal citar com ara l’electrificació del país, que va permetre els tripijocs especulatius de Francesc Cambó, el comte de Romanones i el Duc d’Alba. Tots ells van veure una oportunitat dels diners fàcils i amb aquesta finalitat van constituir una empresa elèctrica que va arribar a cotitzar a la borsa, (CHADE).

Acabades les grans obres de1929 i amb l’arribada dels ressons de la crisi americana, que van pagar els plats trencats en aquell moment van ser els obrers, majoritàriament afiliats al sindicat de la construcció que van passar a engrossir les cues de la indigència. Davant aquesta situació, el Sindicat de la Construcció de CNT, amb Santiago Bilbao al capdavant, va entendre la situació del moment i va constituir l’anomenat Comitè de Defensa Econòmica. Esdeveniment que es va produir el mateix dia en què se celebraven les eleccions municipals que portarien la República.

Aquell primer de maig van acudir 150.000 persones a la convocatòria míting de CNT. Amb l’eufòria del moment van decidir anar a lliurar els acords adoptats per escrit al recentment nomenat president de la Generalitat Francesc Macià a la plaça de la República. Entre els sis punts destaca el primer que parla de que cada patró ha de d’absorbir el 15% dels obrers aturats d’acord amb el nombre de treballadors que té en aquest moment. Un altre dels punts destacats era el cinquè que contemplava la rebaixa del 40% dels lloguers.

1926_-Avenida-de-Roma                                  Any 1926: Avinguda de Roma amb la presó Model al fons a Barcelona

En arribar a la plaça de la República els manifestants cenetistes van ser rebuts a trets. A resultes d’aquest incident va morir un guàrdia de seguretat, nombrosos manifestants van patir ferides i es van produir nombroses detencions.

L’autor ens explica que la vaga a poc a poc es va anar estenent com una taca d’oli pels barris perifèrics de la ciutat. Santiago Bilbao la destacava com important en el sentit que havien de ser les dones les més implicades. D alguna manera adquirien un aprenentatge de lluita social que en el futur seria molt útil per als moments insurreccionals que s’acostaven. La particularitat d’aquesta vaga és que els seus resultats es veien al moment. Per no pagar els el preu del lloguer suposava per a les famílies destinar aquests diners per pal·liar la fam i el vestir als seus fills.

En aquest context, la vaga de lloguers va adquirir una dimensió important, que va posar a la Cambra de la Propietat en guàrdia. Amb ferocitat inaudita, i amb la prèvia complicitat dels governants que, a través del paper que juguen els governadors civils, la repressió es va estendre. En aquest paper cal destacar Anguera de Sojo, que va empresonar a nombrosos sindicalistes com a presos governatius.

Com a conseqüència de la vaga de lloguers es van produir una sèrie d’esdeveniments a destacar. És el cas de la vaga de fam duta a terme per cinquanta-un presos i la vaga general per la dignitat, conseqüència de la situació de repressió a la presó.

En conclusió, el llibre segueix la vaga de lloguers, i les seves diferents facetes que transcorren un cop proclamada la República l’abril del 1931. L’obra aprofundeix en el desenvolupament dels diferents tipus de desnonaments que es van succeir i en la resposta en cada moment solidària dels veïns de l’entorn. Davant aquests fets la resposta de la Cambra de la Propietat i del governador va ser cada vegada més contundent.

A partir de 1932 la inèrcia organitzativa dels barris permetre que ja no fos necessités la directriu del sindicat cenetista de la construcció. Els treballadors van aprendre a caminar per si sols i fins i tot van arribar a crear la seva pròpia associació de “Llogaters de Catalunya” que a la pràctica tenia els mateixos principis que el sindicat anarcosindicalista. Cal no oblidar que la vaga de lloguers, es va estendre també a nombroses ciutats d’Espanya.

Per acabar, ens sembla interessant rescatar les lluites del passat perquè vuitanta i tants anys després vivim situacions semblants.

LA HUELGA DE ALQUILERES Y EL COMITÉ DE DEFENSA ECONÓMICA – MANEL AISA PÀMPOLS

portada_contra_huelgaalquileres-page-001

Manel Aisa ens presenta un llibre de memòria i de lluita. Rescata de l’oblit un tros d’història de la Barcelona rebel, la que ens inspira avui en dia perquè no ens venen la ciutat aparador, perquè es respecti la dignitat dels seus habitants. La vaga de lloguers de 1931 té lloc en un context de crisi del sistema. Respon a la defensa del dret a l’habitatge mitjançant l’organització i l’acció directa. 83 anys després vivim situacions semblants: masses d’aturats, crisi de les estructures pseudodemocráticas, precarietat, .. Una situació en la qual, ahir i avui, el dret a l’habitatge està posat en qüestió per multitud de desnonaments, amuntegament (llits calents, pisos pastera), condicions insalubres, preus abusius i barraquisme. En l’actualitat la injustícia adquireix trets grotescos amb la trista paradoxa de l’existència de milers de pisos buits. Vivim moments de lluita i d’esperança que necessiten aprendre del saber comú. El text de Manel Aisa aporta elements per reconèixer-los i reinventar.

SALUT I BON VIATGE

 

Share

L´ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA, UN PODER A L´OMBRA

AMB-Plenari-Trias-i-Balmon

L’oasi català perviu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC governen la institució reconstituïda el 2011 amb poder sobre 36 municipis i tres milions de persones però sense mecanismes clars de control. 606 milions d’euros de pressupost –similar al de la Diputació de Barcelona–, 500 funcionaris, milers de treballadors en 50 empreses o ens subsidiaris i competències en urbanisme, residus, aigua o transports fan de l’AMB un imperi que presideix Xavier Trias però governa Antoni Balmón. L’AMB gasta 4 milions d’euros en sous només per a directius i reparteix 800.000 euros en dietes per assistència a reunions.

Una de les seves últimes decisions ha estat privatitzar la gestió de la T-Mobilitat en favor de La Caixa i d’Indra.

Creada pel franquisme, infiltrada per l’esquerra municipalista, suprimida el 1986 per Jordi Pujol i dispersa des d’aleshores en tres organismes supervivents per ser finalment, fa quatre anys, reconstituïda per llei del Parlament i amb jurisdicció sobre 36 municipis i tres milions de persones, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és una desconeguda però important institució pública de segon grau (no elegible directament, similar a una diputació) on perviu l’oasi català. Amb el PP de simbòlica oposició, un insòlit quadripartit format pel PSC, per CiU, per ICV-EUiA i per ERC governa una AMB que presideix l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), però on mana de veritat el vicepresident executiu i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (PSC). La Junta de Govern de l’AMB, la completen, entre d’altres, barons locals socialistes, convergents, ecosocialistes i republicans com el tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives (CiU); l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC); l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EUiA), i el regidor barceloní Jordi Portabella (ERC).

El que, de facto, és l’últim gran bastió de poder supramunicipal que té el PSC, i on una àmplia sociovergència funciona sense gaires entrebancs, està regulat per la Llei 31/2010, de 3 d’agost, i pel Reglament orgànic metropolità de 2013, que sembla més propi d’un ens legislatiu o governamental que no supralocal, com és el que reflecteix la composició del Consell Metropolità. En la pràctica, l’AMB es regeix per una potent estructura gerencial dirigida per Ramon Torra i pensada per donar serveis tècnics, essencials o de suport als 36 municipis metropolitans en matèria urbanística, de transport públic, de medi ambient, de gestió de residus i d’aigua i de promoció econòmica. Tot plegat, a partir d’un pressupost anual de 606 milions d’euros –similar al de la Diputació de Barcelona i que gairebé és una quarta part del de l’Ajuntament de Barcelona– i amb una plantilla de 482 treballadors directes –449 funcionaris i 33 laborals– que, globalment, representa una massa salarial de 27 milions d’euros, segons les dades disponibles a la web corporativa. Desglossat, el personal directiu i l’eventual o de confiança (en conjunt, algunes desenes de persones) suma quatre d’aquests milions d’euros en despeses de personal. Els salaris mensuals dels directius oscil·len entre els 5.000 i els 8.000 euros, i es pot constatar que el gerent i tres directors d’àrea de l’AMB són centmileuristes i cobren fins i tot més que els consellers de la Generalitat. Són, concretament, el gerent, Ramon Torra; el director de Serveis Generals, Antoni Novel; el director de l’Àrea de Medi Ambient, Carles Conill, i el director de Transport i Mobilitat Pelayo Martínez. Una altra desena de directius aspiren a centmileuristes, amb sous que oscil·len entre els 84.000 i els 92.000 euros bruts anuals.

800.000 euros en dietes

Al juliol passat, l’exregidor del PSC a Barcelona Jordi Martí va revelar en un article a El País que, en un moment sense especificar, havia renunciat a les dietes per assistència a reunions de l’AMB perquè considerava “senzillament injustificable” una compensació que és “una pràctica molt estesa als governs locals de segon nivell”. Com va explicar el mateix diari l’any 2011 i fonts oficials de l’AMB reconeixen que substancialment no ha variat, l’ens públic metropolità destina uns 800.000 euros anuals per pagar regularment dietes al centenar d’alcaldes, regidors i alts càrrecs en els seus diferents òrgans. Aquesta xifra representa gairebé la meitat de la que destina el Govern de la Generalitat a dietes. Tal com va publicar CRÍTIC el passat 23 de setembre, la Generalitat es gasta cada any 1,7 milions d’euros en dietes per assistència a reunions. L’import de les dietes de l’AMB varia molt en funció del càrrec assistent i del tipus i periodicitat de les reunions (algunes de les quals, com reflecteixen les actes, amb prou feines duren 30 minuts). En tot cas, les dietes pugen, per la banda alta, fins als més de 1.100 euros que Trias i Balmón tenen dret a cobrar cada cop que van (cada dos mesos) al Consell Metropolità o (dues vegades el mes) a la Junta de Govern. Els 17 membres de la Junta de l’AMB (8 alcaldes o regidors del PSC, 5 de CiU, 3 d’ICV i 1 d’ERC) disposen tots plegats, cada 15 dies, de 14.222 euros en compensacions autoritzades. Per la banda baixa, el mínim que l’AMB paga en dietes són els 144 euros destinats a cada assistent d’una simple comissió informativa. Després hi ha singularitats: 1.585 euros rep el portaveu del principal (i únic) grup de l’oposició (PP) per anar a una junta de portaveus. I uns 60 euros cobren els delegats de l’AMB per anar a reunions del Patronat de Collserola, esmorzar a banda, i on alguns treballadors denuncien que assistents amb cotxe oficial han arribat a passar quilometratge.

Trinxeres polítiques disfressades de gestió

El poder de l’AMB supera la mateixa institució, perquè té influència i participació total o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. La filial més gran i coneguda és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), una companyia amb 7.000 treballadors de la qual l’AMB té el 100% de les accions i on fonts sindicals denuncien l’existència de 603 càrrecs de confiança (un 8% de la plantilla) amb sous fora de conveni. Però també tenen el segell de l’AMB l’Institut Metropolità del Taxi, les empreses de sanejament i residus Emssa i Tersa, l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci de Comunicació Local i el del Parc de Collserola, i els think tanks o lobbies metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità, per posar alguns exemples.

Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

En aquest marc, la participació de l’AMB en la presa de decisions de rellevància política com la recent cessió del cànon de l’aigua a Agbar mitjançant una empresa mixta; la política d’augment tarifari del transport públic, o la futura revisió del planejament urbanístic metropolità vigent des del 1976 han fet que es comencin a aixecar veus, dins i fora de la institució, que qüestionen la seva transparència i critiquen la manca de mecanismes de participació i control democràtic. És el cas d’un regidor membre del Consell Metropolità i afí a un dels quatre partits de govern que, sota condició d’anonimat, admet: “Malgrat que Trias i Balmón venen l’AMB com un espai merament de gestió i més o menys neutre com potser era abans, en realitat s’ha convertit en un espai per fer política on caldria més transparència i accés ciutadà”. La crítica, la comparteixen veterans funcionaris de l’AMB, en nòmina des d’abans del 1992, que admeten haver estat molts anys “pràcticament sense feina” i que ara veuen com unes “estructures històricament sobredimensionades” comencen a rutllar millor. Tot i que, segons diverses fonts polítiques i laborals consultades, a l’AMB es manté l’estigma de ser “un cementiri d’elefants” perquè “els socialistes s’hi han atrinxerat més que mai”.

L’AMB serveix en safata a Agbar el cànon de l’aigua

El moviment veïnal i ecologista, aplegat a la plataforma Aigua és Vida, considera un “frau democràtic” el decret aprovat el passat 10 de juliol al Parlament, amb els vots de CiU i d’ERC, que fixa un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la Generalitat i l’AMB pel qual la primera cedeix a la segona els recursos del cànon de l’aigua, durant 30 anys, a canvi d’una compensació única prevista pel mateix Govern en uns 800 milions d’euros a compte d’inversions en sanejament ja fetes per la Generalitat. Aigua és Vida denuncia “un robatori a la ciutadania i als ajuntaments” perquè “es pretén fer pagar dues vegades” per inversions hidràuliques en part ja amortitzades i pagades amb fons de cohesió europeus que no s’han de tornar. Però, sobretot, els moviments ecologista i veïnal denuncien l’entrega d’un impost públic com el cànon de l’aigua a mans privades, concretament a Agbar, que ha creat la filial Aigües Barcelona Finance per emetre bons a compte del cànon i facilitar que l’AMB pugui pagar els 800 milions a la Generalitat. I és que tota l’operació pivota sobre la societat mixta publicoprivada que gestiona el sanejament metropolità: un ens creat per l’AMB el 21 de maig de 2013 –amb els vots favorables del PSC i de CiU, l’abstenció del PP i d’ERC i l’oposició d’ICV-EUiA– i que té Agbar de soci majoritari, ja que controla el 85% de les accions. El president executiu del grup Agbar, Àngel Simón, va ser gerent de l’antiga AMB entre el 1989 i el 1995, quan va deixar l’ens metropolità per ingressar a la companyia d’aigües propietat de La Caixa i de la multinacional francesa Suez.

Irregularitats al Consorci de Collserola

Els darrers dies, l’AMB s’ha vist esquitxada per altres polèmiques que, un cop més, evidencien com de resguardada queda aquesta institució al darrere d’alguns organismes en els quals participa com a actor rellevant. Així, la Sindicatura de Comptes va presentar al Parlament, l’1 d’octubre, el seu informe de fiscalització sobre el Consorci del Parc de Collserola corresponent a l’exercici de 2012. La Sindicatura ha detectat irregularitats contractuals –la plantilla “difereix de l’estructura real de treballadors” i les nòmines inclouen un complement de productivitat que aparentment no està regulat–, així com obres i serveis adjudicades sense concurs malgrat superar el límit mínim per ser-ho. L’AMB participa en el Consorci de Collserola, creat el 1999, al costat de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de nou ajuntaments de la zona, i el seu pes en els òrgans decisoris és aproximadament del 30%.

La Caixa i Indra es queden la T-Mobilitat

D’altra banda, recentment s’ha conegut també que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un pressupost de 1.089 milions d’euros aquest 2014– ha adjudicat la implantació i la gestió del nou sistema de pagament del transport públic al grup SOC Mobilitat, integrat per CaixaBank, Fujitsu, Indra i Marfina. L’única oferta que l’ATM tenia sobre la taula implica un contracte de 70 milions d’euros per implantar, a partir del 2016, la nova targeta T-Mobilitat que ha de substituir els actuals títols de transport. El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, critica la “gestió privada de la T-Mobilitat” en una entrada al seu blog. Específicament, Herrera denuncia que la decisió d’atorgar la T-Mobilitat al grup capitanejat per La Caixa s’ha fet “sense que ni tan sols hagi passat pel Consell d’Administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació”.

El Pla General Metropolità o la rendible joia de la corona

Amb tot, un exalcalde socialista afirma que “el gran poder fàctic de l’AMB” –que és poder polític i econòmic vestit de simple gestió està en el seu “control de l’ordenació urbanística” a través del Pla General Metropolità. Efectivament, el PGM és la joia de la corona de l’AMB des que la seva polèmica elaboració i aprovació entre el 1974 i el 1976 va ser el camp de batalla on el porciolisme, versió local del franquisme, es va batre en retirada davant del moviment veïnal i d’uns tècnics metropolitans progressistes dirigits per Albert Serratosa i Joan Anton Solans (que després seria totpoderós responsable d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona de la Transició i, posteriorment, a la Generalitat). Des del 1976, el PGM ha patit fins a un miler de modificacions puntuals, especialment significatives en nombre i característiques a partir de la dècada dels noranta. I, com explica l’exalcalde socialista, la clau de volta del poder de l’AMB rau en el fet que de les seves decisions aparentment tècniques depenen totes les plusvàlues de sòl que els canvis constants en el planejament urbanístic ofereixen als ajuntaments i a negocis sovint especulatius, amb les possibles derivades de corrupció o tràfic d’influències./Critic.

SALUT I BON VIATGE.

Share

QUEMAN COCHES DE UBER EN BARCELONA TRAS UNA NUEVA PROTESTA DE LOS TAXISTAS CONTRA LA APLICACIÓN

14138866737664

EL MUNDO Escalada de tensión en el conflicto entre los taxistas y Uber. Varios coches de la aplicación de transporte han aparecido destrozados o quemados esta mañana después de que ayer tuviera lugar una manifestación del sector del taxi para exigir una legislación que aplaque el crecimiento de la ‘app’ en España.

Unos 300 taxistas se manifestaron ayer por las calles de Barcelona movilizados por la agrupación Élite, que viene capitalizando las protestas contra Uber desde que la aplicación se instaló en Barcelona en el mes de abril.

La marcha acabó con la escenificación del funeral del sector del taxi frente al Departamento de Transports de la Generalitat y, posteriormente, se habría producido la quema de vehículos particulares que prestan servicio para Uber. Fuentes policiales ubicaron los actos vandálicos en la calle Alfons el Magnànim, 2, de Barcelona. Un portavoz de los Mossos ha confirmado que se ha abierto una investigación para buscar a los autores.

La manifestación de los taxistas.

“Ya hemos avisado de que esto se les está yendo de las manos”, ha advertido Alberto Álvarez, portavoz de Élite en conversación con este diario. Este grupo ajeno a los sindicatos ya consiguió que el Ayuntamiento de Barcelona empezara a sancionar hasta con 4.000 euros a los conductores de Uber que operan ilegalmente en la ciudad. Sin embargo, su reivindicación actual va más allá y reclama que los vehículos multados sean paralizados hasta que las multas sean abonadas. En el caso de que este pago no llegue, Élite exige que los coches sancionados sean subastados, paralizando así su actividad.

Élite tiene constancia de que el Ayuntamiento ha puesto unas 150 sanciones a conductores de Uber desde el mes de julio, pero la inmovilización de los vehículos pende de la aprobación de un decreto ley en el Parlament que se resiste y cada día parece más lejano habida cuenta de la inestabilidad que en estos momentos reina en la Cámara Catalana por el debate soberanista y la sombra de las elecciones anticipadas.

Uber lamenta la ‘violencia’

Uber ha condenado la quema de vehículos de sus conductores condenando. “Es un alivio que nadie haya salido herido, pero estos actos de violencia no pueden estar nunca justificados en una democracia”, han añadido fuentes de la compañía.

SALUT Y BUEN VIAJE

Share

LOS OJOS DEL TAXI

LOS OJOS DEL TAXI es un cortometraje de Manuel Chico (taxista y poeta de barcelona) realizado a finales de los años 90 en barcelona. Este corto muestra la miseria de esa barcelona post olimpiadas de la mano de un taxi, anunciando de manera profética la crisis que ahora mismo sufrimos. Con poemas de Miguel Hernandez, Gustavo Adolfo Bequer, Jose Maria Espronceda, William Shakespeare, Calderon de la Barca y Juan Rico y Amat  interpretados magistralmente por Manuel Chico.

SALUT Y BUEN VIAJE.

Share

ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”
 
 
 
REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 
 
-Bon dia, cap on vol anar?
-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.
-Perdoni… però on queda això?
-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.
– I on es trobava?
– Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí…hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.
I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc…?
Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).
O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?
-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.
 
 
 
EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA
 
Que era el Parapet del Camp de la Bota?
   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.
El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada “en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico…”
 
 
 
 
Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).
En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.
A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la Memòria de la Presó de dones de Les Corts“, presó on va estar tancada fins la seva execució.
El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.
Segons hem pogut llegir:
   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d’afusellament s’han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d’evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d’execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l’arribada del camió”.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
 
 
Sumari judicial de comdemna a mort
 
 
 
Sentència de pena de mort
 
 
 
 
 
                                           Lliurament al piquet d’execució
 
 
 
 
 
Causa de la mort: “hemorragia interna”
 
 
 
 
 
Diligencia d’execució i inhumació
 
 
 
 
Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona
 
 
 
Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.
Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:
El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia…” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.
Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.
 
 
Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat







COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?
Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.
 
 
 
 
 
 
ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?
 
Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.
Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. 
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.
AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?
Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”
 
(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)
 

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.
NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.
 
 
UNA SALUTACIÓ FRATERNAL
 

Les fosses del silenci 1

Share

ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA

El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat, foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment, es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona en aquells anys. 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota.



ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA



   Fa segles el Camp de la Bota era un espai de ningú, un ampli camp despoblat entre Sant Martí de Provençals (Barcelona) i Sant Adrià de Besòs, on normalment anava gent de la zona a pescar. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
 Cal indicar que en les rodalies de la Ciutadella es feien pràctiques d’artilleria durant el segle XVIII. A mitjan segle XIX es van instal•lar diverses fàbriques i habitatges, un fet que va provocar la marxa dels artillers en direcció a llevant.
Els francesos durant l’ocupació napoleònica van instal·lar un camp de practiques de tir, la paraula butte en francès vol dir turó o promontori (en relació al pendent de sorra o parapet que es va construir) i d’aquí es probable l’origen del nom Camp de la Bota. Aquest paratge aïllat i lluny de la ciutat era idoni per aquest fi.
Cap el 1858 aquest terreny costaner comptava ja  amb una caserna militar com escola de pràctica d’artilleria i amb un mur o parapet amb fonaments ja de 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les practiques de tir. La caserna coneguda com “El castell de les Quatre Torres” havia estat construïda per ordre de Juan Zapatero, Capità General de Catalunya, el qual no tenia molt bona premsa, batejat “el Tigre de Catalunya” quan fou Governador militar, per la seva fama d’home cruel, simplista i arbitrari en les seves actuacions repressives contra el poble. Actualment aquesta caserna ocuparia el que és avui l’edifici del Fòrum.




Molt a prop, a la part de Barcelona abans de la Riera d’Horta (actualment Rambla Prim) hi havia l’assentament originari de barraques, el barri Pekin, on es They lived in extremely poor conditions in the Camp de la Bota where the Forum is sited today .vivia en condicions d’extrema pobresa. Deu el seu nom per que cap a l’any 1870 varen instal•lar-se famílies xineses que eren pescadors immigrants potser fugint de les guerres de l’Opi, i l’agitació a les Filipines. Aquests sent assimilats per la gent de Barcelona van donar nom al barri. El barri amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 va atreure treballadors nouvinguts així com famílies desplaçades del barri de la Barceloneta. 
 Entrat al segle XX, cap allà els anys 20 el litoral fou arrasat per un temporal, però abans del 1929, l’Exposició Internacional estava en marxa  i la necessitat de ma d’obra va atreure novament treballadors de la Península, la major part d’Andalusia que es van instal·lar al voltant del Castell, malgrat ser un lloc despoblat i a la vora del mar.
On hi havia el Parapet, a tocar de la riba de la platja, es on ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià i la Ronda Litoral. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.


SALUT I BON VIATGE




Share

EL CAMPO DE LA BOTA

Uno de los lugares más conocidos y donde surgen muchas carreras para el taxista de Barcelona es “el Forum”, conocido porque hay varios hoteles importantes, un centro comercial y como no “dos paradas oficiales de taxi”. El Edificio Fórum, ahora denominado Museu Blau, es un prisma cuya base es un triángulo equilátero de 180 metros de lado y 25 de altura. Fue diseñado por los arquitectos suizos Jacques Herzog y Pierre de Meuron. Se sitúa en el inicio de la avenida Diagonal de Barcelona y constituye el principal emblema del Fórum Universal de las Culturas celebrado en el año 2004.

Bajo este majestuoso e imponente edificio “Forum” de las culturas, se esconde un lugar, una historia que para unos no existe, otros han intentado borrar , y otros  siguen justificando lo que paso en este lugar llamado “El Campo de la Bota”. En el límite del municipio de Sant Adrià del Besós con el distrito de Sant Martí de Provençals existió el espacio suburbial llamado Camp de la Bota.

En este “Campo de la Bota” que muchos quieren que olvidemos, fue uno de los escenarios más importantes  de represión en Cataluña durante el franquismo.

Campo de la Bota, cuyo nombre provenía del tiempo de la ocupación napoleónica recordando al término “butte”, nombre francés para designar los terraplenes levantados para las prácticas de tiro. En 1858 se construyó en él el castillo “de las Cuatro Torres” por el capitán general de Catalunya, Juan Zapatero, apodado “el Tigre de Catalunya”cuando fue Gobernador militar, por su fama de hombre cruel, simplista y arbitrario en sus actuaciones represivas contra el pueblo. El edificio se convirtió en la Escuela de Práctica de artillería hasta el inicio de la Segunda República. El arenal del Camp de la Bota, con el parapeto o paredón de tres metros de alto por cuarenta de largo, fue utilizado como lugar de fusilamiento primeramente por las autoridades republicanas durante la guerra civil. Allí llegarían a ser ejecutados cuarenta y cuatro militares rebeldes en septiembre y octubre del 1936, y posteriormente se documentan que entre 1939 y 1952 fueron fusiladas por el régimen franquista allí 1717 personas, 1.706 hombres y 11 mujeres. Se trataba de personas que no tenían la evidencia de que su vida estaba en peligro y fueron víctimas de la delación y la venganza.

Entre estas 11 mujeres figuraba Nieves Bouza Gil, de 22 años, que vivía en el Poblenou, afiliada a la CNT . Detenida por la delación de un vecino, fue juzgada por procedimiento sumarísimo el 26 de abril de 1939 y ejecutada el 26 de Mayo. No se le conocía ningún delito de sangre, simplemente como miliciana de retaguardia en labores auxiliares (cocinando y lavando ropa) en el castillo “de las Cuatro Torres” hasta que el gobierno central de Largo Caballero decide acabar con la emblemática figura de “la miliciana”, figura que precisamente le costaría la vida a la joven Nieves Bouza. Su caso es citado y bien documentado en la “Memòria de la presó de dones de Les Corts”, cárcel donde estuvo encerrada hasta su ejecución.

Cinco anarquistas fueron los últimos ejecutados en el Camp de la Bóta, dos meses antes del Congreso Eucarístico. 

El final de los días de la muerte. Josep Maria Huertas.

Barcelona. Cinco anarquistas fueron los últimos fusilados en el Camp de la Bóta, después de 13 años de ejecuciones. Pere Adrover, Jordi Pons, Josep Pérez, Genís Urrea y Santiago Amir cayeron bajo las balas en la madrugada del viernes 14 de marzo de 1952, dos meses antes de que comenzasen los fastos del Congreso Eucarístico. Presionado por el ambiente que se vivía en la Toulouse de los años 50, feudo de los anarquistas españoles exiliados, el arzobispo de la ciudad, monseñor Soliège, amenazó con no trasladarse al encuentro religioso de Barcelona si persistían las ejecuciones.

El historiador Josep Maria Solé Sabaté contó con paciencia los fusilamientos en Cataluña tras la Guerra Civil, entre 1939 y 1952, y la suma le dio la escalofriante cifra de 3.385 víctimas, de las que 1.689 habían sido fusiladas en la apartada playa del Camp de la Bóta, que era al mismo tiempo un barrio de barracas. “Sus habitantes más veteranos me explicaban los recuerdos de aquellos días en que el lugar se utilizaba para tan macabros fines”, evoca Rosa Domènech, asistenta social en los años 60 de aquel desdichado suburbio.

La costumbre de fusilar en el Camp de la Bóta surgió en los primeros meses de la guerra. Jaume Miravitlles, comisario de Propaganda de la Generalitat, recomendó cambiar el lugar de los fusilamientos de los militares sublevados en julio de 1936, los fosos del castillo de Montjuïc, para evitar la morbosa asistencia de público. Alguien sugirió el Camp de la Bóta, donde existía un parapeto que había sido un campo de tiro para soldados. El 4 de septiembre de 1936, tres militares condenados a muerte fueron pasados por las armas en el lugar. La tanda de ejecuciones duró hasta el 18 de octubre de ese mismo año, y fueron 45 los oficiales ejecutados allí, ya que a partir de esa fecha se volvió a fusilar en Montjuïc.

El escritor E. J. Hughes, autor de un libro sobre la España de Franco, comenta que se volvió al lugar en 1939 al optar por “lugares retirados donde el ruido de las ráfagas no turbase la ‘tranquilidad’de la población”. El primero de los 1.689 ejecutados en el Camp de la Bóta durante el franquismo fue el abogado Eduardo Barriobero, diputado y masón que había presidido tribunales durante la guerra. Su sentencia de muerte se cumplió el 14 de febrero de 1939, y fue otro 14, el de marzo de 1952, trece años y un mes después, cuando el Camp de la Bóta pasó a ser tan sólo un suburbio de barracas junto al mar.

Los recuerdos que han quedado suelen ser los de los allegados de las víctimas. Carme Alba evocaba cómo, al enterarse de que su hermano Otili, militante del PSUC, había sido fusilado otro día 14, el de mayo de 1941, se trasladó rápidamente a la fosa común, adonde eran llevados los ejecutados. “Había unas cajas precintadas y me dijeron cuál podía ser la suya, pero no me la dejaron abrir. Al día siguiente volví con un martillo y una escarpa, hasta que pude introducir la mano, y la saqué con papeles y fotos que eran de él, y que los habían colocado encima del cadáver.” Carme logró que los compañeros de trabajo de su hermano, de la empresa Rivière, construyesen una pequeña tumba en el sobrecogedor marco de la fosa común, hoy Fossar de la Pedrera.

Juanito Cuadrado se salvó en el último minuto, cuando todo estaba a punto de que el pelotón disparase. Llegó el indulto en el momento oportuno. Cumplió 24 años de cárcel y volvió al Camp de la Bóta junto al periodista Miquel Villagrasa para ver cómo en el lugar donde estaba el parapeto fatídico construían la depuradora del Besòs. “Recuerdo pocas cosas, seguramente por la angustia que pasé,” explicaba. “Me viene a la memoria el parapeto, que era una rampa de tierra rojiza, supongo que por la sangre.”

JUSTÍCIA, NO VENJANÇA

El historiador Joan Corbalán ha publicado Justicia, no venganza. Los ejecutados del franquismo en Barcelona (1939-1952) (Cossetània Ediciones, 2008), un libro con el que recuerda a los 1.717 ejecutados en Barcelona por el franquismo entre 1939 y 1952. Son 1.717 casos documentados detrás de los cuales está la historia silenciada y escondida de familias que todavía tantos años después se plantean interrogantes sobre los cuales pasó y cómo pasó. A través de la documentación se ha podido dar una respuesta sobre cómo se legislaba, organizaba y se ejecutaba la represión franquista. Además, se ha dado la oportunidad a las familias para que expliquen su historia, que siempre había quedado en un ámbito reducido, familiar o local.

“El cumplimiento de las condenas de muerte se llevaba a cabo tan pronto como se recibía el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco. Los republicanos eran trasladados desde la prisión Modelo de Barcelona al Campo de la Bota (situado en la playa), normalmente en grupos de 20 personas; allí les esperaba un piquete de la Guardia Civil, les colocaban delante de un muro de piedra que había en la playa (un rompeolas), cuando el oficial daba la orden de disparar, éstos obedecían y los prisioneros eran fusilados sin previo aviso a las familias, que, cuando iban a la prisión, se enteraban de la mala noticia”, se explica en el libro.

“La arena de la playa quedaba impregnada de rojo de la sangre de aquellos hombres y mujeres a los que se les arrancó de cuajo la vida para defenderlas libertades de un pueblo  que no se resignaba a someterse al fascismo. Los cuerpos sin vida eran colocados en cajas de plátanos y cargados en un camión todos amontonados, como se hace con los animales cuando salen del matadero; acto seguido, eran trasladados al Cementerio de la Pedrera del Cementerio de Montjuïc de Barcelona, donde se les enterraba como perros”.

 El libro de Joan Corbalán, que se presenta en tres grandes bloques: la represión, testimonios y datos de las 1.717 personas que fueron ejecutadas, aporta documentación, opiniones de familiares e incluso cartas que alguna de las víctimas envió antes de morir.

Una de ellas es la que Miquel Castel escribió a su mujer y sus hijos, cuando sabía que se acercaba el día de su ejecución. La carta dice lo siguiente:

Queridísima Emilia e hijos:

Deseo disfrutéis de buena sdalud, yo hasta hoy bien, pero no creo que esto siga por mucho tiempo.

Temo que estos 8 o 15 días primeros de agosto, tal vez mañana día primero, en fin, no lo sé, pero todo parece indicar que van por liquidar los que pasaron por Consejo de Guerra el mes de Mayo y si no se ha conseguido el indulto, desgraciadamente puede darse todo por terminado.

En las vuestras me percato de la confianza que teneis en las gestiones que se hacen, pero os he dicho y repito que os mienten. Dios quiera que me equivoque, pero desgraciadamente presiento que se confirmará lo contrario.

Un día de estos debe nacer vuestro hermano, a quién no podré conocer ni disfrutar, que de ser así, lo dejo en en vuestras manos el cuidarlo y quererlo. Tampoco podré veros crecer, haceros adultos y seguir sin pausa velando por el porvenir de todos vosotros.

Y sobretodo quereros, mantened siempre una cordial y estrecha relación y quered a vuestra madre sobre todas las cosas, ayudadle en lo que haga falta, que no tendrá otro consuelo que el vuestro, el consuelo de los buenos hijos, sed buenos que Dios os ayudará.

He recibido la carta del 20. Ya no puedo escribir más.

Recuerdos y abrazos para todos. Adiós querida esposa, adiós queridos hijos.

 El mismo año 2004 en que en este espacio de fusilamientos se celebraba el Fórum Universal de las Cultures y donde desde las obras se había retirado una placa en su recuerdo, el artista multimedia Francesc Abad inicia una exposición itinerante concebida como un “trabajo en curso” en que a partir de datos históricos se pide a los familiares de los fusilados aporten documentación, fotos y demás datos. Un proyecto que desde el recuerdo se convierte en una denuncia del evento como un mecanismo ideológico de ocultación y despolitización, un proyecto que va creciendo contra esa voluntaria pérdida de la memoria. La placa fue repuesta de nuevo y al gran trabajo divulgativo y de investigación de Francesc Abad.
Del Camp de la Bóta no quedan más que los recuerdos y un monumento, “Fraternitat”, al final de la rambla Prim. La Associació de Ex Presos Polítics no acude nunca, porque les desagrada la dedicatoria, limitada a los caídos en la Guerra Civil. Enric Puvill, secretario de la entidad, ha pedido que añadan “que el monumento honra a los ejecutados entre 1939 y 1952. Hasta que el Ayuntamiento no repare ese lamentable olvido, no es nuestro monumento”. 
 
SIN MIRAR ATRÁS, PERO SIN GANAS DE OLVIDAR
JUSTICIA PARA LAS VICTIMAS DEL FRANQUISMO

ENLACES:

Memòria de la presó de dones de Les Corts

 http://www.francescabad.com/campdelabota/

SALUT Y BUEN VIAJE.

Les fosses del silenci 2

Los crímenes impunes del franquismo

 

Share

CEMENTIRI DEL POBLENOU

L´última setmana del mes d´abril no recordo el dia, just abans del primer de maig, baixaba amb el taxi pel passeig Sant Joan direcció Arc de Triomf i entre els carrers d´Ausiàs March i Alí Bei, em va donar l´alt un home molt enigmàtic, aquest home de mitjana edat, d’aspecte molt seriós portava un esmòquing amb una tunica. L’home puja al taxi i em demana per favor si ho podia portar al cementiri del Poblenou, li vaig dir que si i vaig posar en marxa el taxímetre. Mentre memoritzava el recorregut que pensava fer des del passeig Sant Joan, fins al cementiri del Poblenou de la manera mes curta i eficient,l’home comença a murmurar una sèrie de paraules (que jo no les entenia) al mateix temps que movia el cap lentament de dalt a baix amb els ulls mig tancats, “Es troba bé?” li vaig pregunta i no hi va haver contestació, l’home continuava amb la seva espècie de ritual, mentre passavem per l’estació del Nord. Li vaig tornar a repetir la mateixa pregunta però aquesta vegada amb un to de veu més alt “Perdoni Es troba bé?” “Si em trobo molt bé i tu com et trobes?” respondre el enigmàtic usuari “Jo bé” li vaig contesta “Bé ja que estem els dos bé, podem seguir el més ràpid possible cap al cementiri, gràcies”. Estava clar que era un home molt estrany i reservat, vaig poder veure que portava a sobre l’esmòquing una banda blava al voltant del seu coll, juntament amb una mena de símbols penjats a un costat de l’esmòquing. Ja estàvem doblant carrer Sardenya amb avinguda Icària, ara era tot recte i ens trobaríem amb el cementiri del Poblenou, llavors vaig recordar que al passeig Sant Joan hi ha una de les biblioteques de Barcelona dedicada a la maçoneria la Biblioteca Pública Arús, i si estava portant a un membre d’una lògia maçònica (tenia aspecte de mason), el Mestre del Temple potser?, alhora feia aquestes deduccions arribarem al les portes del gran cementiri del Poblenou.

“Bé pari a la porta” em va dir amb una mirada desafiant, en la gran porta del cementiri havia quatre homes vestits amb esmòquing i tunicas que sens dubte estaven esperant al meu passatger. L’home molt seriós em va pagar l’import que marcava el taxímetre i va sortir del meu taxi dient “bona tarda” de mamera desafiant, a continuació es va reunir amb els quatre homes intercanviant una sèrie de paraules, que no vaig poder escoltar i es van encaminar cap a l’interior del cementiri. Seria una reunió secreta de maçons? segur que si, i perquè en aquest cementiri de Poblenou?

El Cementiri del Poblenou, està situat al districte de sant Martí al barri de Poblenou també conegut com Cementiri de l’Est o Cementiri Vell, es crea al 1775 per buidar les fosses de les parròquies de Barcelona, per impuls del Bisbe Josep Climent, home d’idees reformadores, que per qüestions de salubritat que situa fora de les muralles de la ciutat, en uns terrenys pròxims a la platja al municipi de Sant Martí de Provençals.De la primera expectació es va passar al poc al rebuig ia l’abandonament. Qüestions de disputes econòmiques i de costums va relegar el seu ús com ossera i enterrament dels morts de l’Hospital de Sant Pau. En 1813 va ser destruït per les tropes de Napoleó per raons militars de defensa, i tres anys després es reconstrueix en un sobri estil neoclàssic per l’arquitecte Antonio Ginesi, amb referències a l’Egipte faraònic, tan de moda en aquella època, el que li dóna aquest aspecte esotèric afegit al funerari.

El projecte de la construcció del cementiri va ser encarregat a l´arquitecte italià Antonio Ginesi, de formació neoclàssica el qual va projectar un cementiri monumental que obeia tant als criteris catòlics tradicionals com a l´estètica del nous grups socials emergents. El 1821 va ser utilitzat en la seva totalitat de forma inesperada, a causa de la terrible epidèmia de còleramorbo que es va desencadenar a Barcelona, i que va ocasionar milers de morts.
Ginesi va morir el 1824 de manera prematura i el cementiri fou acabat per uns altres arquitectes. Això no obstant, els elements més personals aportats per l´italiá van rersistir els canvis, com ara els elements arquitectònics i estètics d´inspiració egípcia. S´ha d´afegir que no hi ha cap constància documental que Ginesi fos maço.

Feia pocs anys de la campanya de Napoleó a Egipte, moment en què Europa descobria la seva arquitectura i hi esclatava una mena de devoció per la terra dels faraons.
La maçoneria no va ser aliena a l´impacte egiptològic i adoptà aspectes de la seva estètica i simbologia que fins i tot van arribar a inspirrar el ritu que avui s´anomena de Memphis-Misraim. Un dels primers a adaptar la simbologia egípcia a la maçoneria va ser Guiseppe Bálsamo, més conegut com Cagliostro. Aventurer i xerraire, Cagliostro es va instal·lar a Barcelona el 1768 sota la protecció del capità general, el comte de Ricla.

A la seva estada a la capital catalana va residir al llavors prestigiós Hostal del Sol, en el carrer del barri de Ribiera que avui s´anomena així. Durant aquell temps, va fundar algunes lògies a Barcelona de les quals no ha quedat constància documental.

A la façana principal del cementiri del Poblenou hi trobem un dels simbols d´inspiració egípcia més vinculats amb la maçoneria. Són dues formes piramidals a banda i banda de l´entrada amb unes obertures en forma d´ull prop del vèrtex superior. És  l´ull que ho veu tot -en termes maçònics- sobre la piràmide, una representació que es pot trobar a les lògies i fins i tot en el billet d´un dòlar nord-americà, recurs utilitzat per la literatura i el cinema per explicar la influència que la maçoneria va tenir en la fundació dels Estats Units.

De tota manera, s´ha de tenir en compte que l´actual bitllet de dòlar va ser dissenyat a l´època del president Franklin D. Roosevelt, que va ocupar el càrrec entre 1933 i 1945. Roosevelt, igual que altres catorze presidents nord-americans, era maçó. Els anys quaranta va existir a Barcelona una lògia clandestina amb el nom de Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la segona planta de la cooperativa La Popular Sansense, al número 13 de carrer de Premià, al barri de Sants. Els membres de la lògia van ser detinguts per la policia franquista i jutjats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

Des de la seva inauguració, el Cementiri de Poblenou ha patit nombroses modificacions i ampliacions. La més important es va produir el 1849, en aquest any Joan Nolla construeix el recinte dels panteons, on es concentra el treball de coneguts arquitectes i escultors de l’època El recinte del cementiri va adoptar un pretès tractament igualitari en les tombes, amb la construcció de nínxols a l’estela del concepte democràtic liberal, aquests eren ocupats per les famílies benestants, comerciants i aristòcrates mentre que treballadors i gent humil eren enterrats en les fosses comunes. Però amb el temps la mateixa classe burgesa amb voluntat de distingir inicia la construcció dels panteons, en els espais centrals que ocupaven jardins. I allà es donen la mà la pompa, l’ostentació i el valor especulatiu del terreny, es posa de manifest la voluntat de la burgesia barcelonina de mitjans del segle XIX d’exhibir, fins a les seves tombes, la seva opulència i prestigi social.  tan omnipresent des de sempre al barri.

* Fonts consultades: “PASSEJADES PER LA BARCELONA MAÇONICA” de XAVI CASINOS


Ver mapa más grande

 SALUT I BON VIATGE.

Share