Arxiu de la categoria: sant adria del besos

ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”
 
 
 
REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 
 
-Bon dia, cap on vol anar?
-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.
-Perdoni… però on queda això?
-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.
– I on es trobava?
– Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí…hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.
I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc…?
Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).
O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?
-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.
 
 
 
EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA
 
Que era el Parapet del Camp de la Bota?
   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.
El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada “en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico…”
 
 
 
 
Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).
En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.
A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la Memòria de la Presó de dones de Les Corts“, presó on va estar tancada fins la seva execució.
El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.
Segons hem pogut llegir:
   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d’afusellament s’han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d’evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d’execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l’arribada del camió”.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
 
 
Sumari judicial de comdemna a mort
 
 
 
Sentència de pena de mort
 
 
 
 
 
                                           Lliurament al piquet d’execució
 
 
 
 
 
Causa de la mort: “hemorragia interna”
 
 
 
 
 
Diligencia d’execució i inhumació
 
 
 
 
Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona
 
 
 
Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.
Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:
El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia…” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.
Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.
 
 
Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat







COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?
Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.
 
 
 
 
 
 
ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?
 
Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.
Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. 
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.
AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?
Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”
 
(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)
 

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.
NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.
 
 
UNA SALUTACIÓ FRATERNAL
 

Les fosses del silenci 1

EL CAMPO DE LA BOTA

Uno de los lugares más conocidos y donde surgen muchas carreras para el taxista de Barcelona es “el Forum”, conocido porque hay varios hoteles importantes, un centro comercial y como no “dos paradas oficiales de taxi”. El Edificio Fórum, ahora denominado Museu Blau, es un prisma cuya base es un triángulo equilátero de 180 metros de lado y 25 de altura. Fue diseñado por los arquitectos suizos Jacques Herzog y Pierre de Meuron. Se sitúa en el inicio de la avenida Diagonal de Barcelona y constituye el principal emblema del Fórum Universal de las Culturas celebrado en el año 2004.

Bajo este majestuoso e imponente edificio “Forum” de las culturas, se esconde un lugar, una historia que para unos no existe, otros han intentado borrar , y otros  siguen justificando lo que paso en este lugar llamado “El Campo de la Bota”. En el límite del municipio de Sant Adrià del Besós con el distrito de Sant Martí de Provençals existió el espacio suburbial llamado Camp de la Bota.

En este “Campo de la Bota” que muchos quieren que olvidemos, fue uno de los escenarios más importantes  de represión en Cataluña durante el franquismo.

Campo de la Bota, cuyo nombre provenía del tiempo de la ocupación napoleónica recordando al término “butte”, nombre francés para designar los terraplenes levantados para las prácticas de tiro. En 1858 se construyó en él el castillo “de las Cuatro Torres” por el capitán general de Catalunya, Juan Zapatero, apodado “el Tigre de Catalunya”cuando fue Gobernador militar, por su fama de hombre cruel, simplista y arbitrario en sus actuaciones represivas contra el pueblo. El edificio se convirtió en la Escuela de Práctica de artillería hasta el inicio de la Segunda República. El arenal del Camp de la Bota, con el parapeto o paredón de tres metros de alto por cuarenta de largo, fue utilizado como lugar de fusilamiento primeramente por las autoridades republicanas durante la guerra civil. Allí llegarían a ser ejecutados cuarenta y cuatro militares rebeldes en septiembre y octubre del 1936, y posteriormente se documentan que entre 1939 y 1952 fueron fusiladas por el régimen franquista allí 1717 personas, 1.706 hombres y 11 mujeres. Se trataba de personas que no tenían la evidencia de que su vida estaba en peligro y fueron víctimas de la delación y la venganza.

Entre estas 11 mujeres figuraba Nieves Bouza Gil, de 22 años, que vivía en el Poblenou, afiliada a la CNT . Detenida por la delación de un vecino, fue juzgada por procedimiento sumarísimo el 26 de abril de 1939 y ejecutada el 26 de Mayo. No se le conocía ningún delito de sangre, simplemente como miliciana de retaguardia en labores auxiliares (cocinando y lavando ropa) en el castillo “de las Cuatro Torres” hasta que el gobierno central de Largo Caballero decide acabar con la emblemática figura de “la miliciana”, figura que precisamente le costaría la vida a la joven Nieves Bouza. Su caso es citado y bien documentado en la “Memòria de la presó de dones de Les Corts”, cárcel donde estuvo encerrada hasta su ejecución.

Cinco anarquistas fueron los últimos ejecutados en el Camp de la Bóta, dos meses antes del Congreso Eucarístico. 

El final de los días de la muerte. Josep Maria Huertas.

Barcelona. Cinco anarquistas fueron los últimos fusilados en el Camp de la Bóta, después de 13 años de ejecuciones. Pere Adrover, Jordi Pons, Josep Pérez, Genís Urrea y Santiago Amir cayeron bajo las balas en la madrugada del viernes 14 de marzo de 1952, dos meses antes de que comenzasen los fastos del Congreso Eucarístico. Presionado por el ambiente que se vivía en la Toulouse de los años 50, feudo de los anarquistas españoles exiliados, el arzobispo de la ciudad, monseñor Soliège, amenazó con no trasladarse al encuentro religioso de Barcelona si persistían las ejecuciones.

El historiador Josep Maria Solé Sabaté contó con paciencia los fusilamientos en Cataluña tras la Guerra Civil, entre 1939 y 1952, y la suma le dio la escalofriante cifra de 3.385 víctimas, de las que 1.689 habían sido fusiladas en la apartada playa del Camp de la Bóta, que era al mismo tiempo un barrio de barracas. “Sus habitantes más veteranos me explicaban los recuerdos de aquellos días en que el lugar se utilizaba para tan macabros fines”, evoca Rosa Domènech, asistenta social en los años 60 de aquel desdichado suburbio.

La costumbre de fusilar en el Camp de la Bóta surgió en los primeros meses de la guerra. Jaume Miravitlles, comisario de Propaganda de la Generalitat, recomendó cambiar el lugar de los fusilamientos de los militares sublevados en julio de 1936, los fosos del castillo de Montjuïc, para evitar la morbosa asistencia de público. Alguien sugirió el Camp de la Bóta, donde existía un parapeto que había sido un campo de tiro para soldados. El 4 de septiembre de 1936, tres militares condenados a muerte fueron pasados por las armas en el lugar. La tanda de ejecuciones duró hasta el 18 de octubre de ese mismo año, y fueron 45 los oficiales ejecutados allí, ya que a partir de esa fecha se volvió a fusilar en Montjuïc.

El escritor E. J. Hughes, autor de un libro sobre la España de Franco, comenta que se volvió al lugar en 1939 al optar por “lugares retirados donde el ruido de las ráfagas no turbase la ‘tranquilidad’de la población”. El primero de los 1.689 ejecutados en el Camp de la Bóta durante el franquismo fue el abogado Eduardo Barriobero, diputado y masón que había presidido tribunales durante la guerra. Su sentencia de muerte se cumplió el 14 de febrero de 1939, y fue otro 14, el de marzo de 1952, trece años y un mes después, cuando el Camp de la Bóta pasó a ser tan sólo un suburbio de barracas junto al mar.

Los recuerdos que han quedado suelen ser los de los allegados de las víctimas. Carme Alba evocaba cómo, al enterarse de que su hermano Otili, militante del PSUC, había sido fusilado otro día 14, el de mayo de 1941, se trasladó rápidamente a la fosa común, adonde eran llevados los ejecutados. “Había unas cajas precintadas y me dijeron cuál podía ser la suya, pero no me la dejaron abrir. Al día siguiente volví con un martillo y una escarpa, hasta que pude introducir la mano, y la saqué con papeles y fotos que eran de él, y que los habían colocado encima del cadáver.” Carme logró que los compañeros de trabajo de su hermano, de la empresa Rivière, construyesen una pequeña tumba en el sobrecogedor marco de la fosa común, hoy Fossar de la Pedrera.

Juanito Cuadrado se salvó en el último minuto, cuando todo estaba a punto de que el pelotón disparase. Llegó el indulto en el momento oportuno. Cumplió 24 años de cárcel y volvió al Camp de la Bóta junto al periodista Miquel Villagrasa para ver cómo en el lugar donde estaba el parapeto fatídico construían la depuradora del Besòs. “Recuerdo pocas cosas, seguramente por la angustia que pasé,” explicaba. “Me viene a la memoria el parapeto, que era una rampa de tierra rojiza, supongo que por la sangre.”

JUSTÍCIA, NO VENJANÇA

El historiador Joan Corbalán ha publicado Justicia, no venganza. Los ejecutados del franquismo en Barcelona (1939-1952) (Cossetània Ediciones, 2008), un libro con el que recuerda a los 1.717 ejecutados en Barcelona por el franquismo entre 1939 y 1952. Son 1.717 casos documentados detrás de los cuales está la historia silenciada y escondida de familias que todavía tantos años después se plantean interrogantes sobre los cuales pasó y cómo pasó. A través de la documentación se ha podido dar una respuesta sobre cómo se legislaba, organizaba y se ejecutaba la represión franquista. Además, se ha dado la oportunidad a las familias para que expliquen su historia, que siempre había quedado en un ámbito reducido, familiar o local.

“El cumplimiento de las condenas de muerte se llevaba a cabo tan pronto como se recibía el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco. Los republicanos eran trasladados desde la prisión Modelo de Barcelona al Campo de la Bota (situado en la playa), normalmente en grupos de 20 personas; allí les esperaba un piquete de la Guardia Civil, les colocaban delante de un muro de piedra que había en la playa (un rompeolas), cuando el oficial daba la orden de disparar, éstos obedecían y los prisioneros eran fusilados sin previo aviso a las familias, que, cuando iban a la prisión, se enteraban de la mala noticia”, se explica en el libro.

“La arena de la playa quedaba impregnada de rojo de la sangre de aquellos hombres y mujeres a los que se les arrancó de cuajo la vida para defenderlas libertades de un pueblo  que no se resignaba a someterse al fascismo. Los cuerpos sin vida eran colocados en cajas de plátanos y cargados en un camión todos amontonados, como se hace con los animales cuando salen del matadero; acto seguido, eran trasladados al Cementerio de la Pedrera del Cementerio de Montjuïc de Barcelona, donde se les enterraba como perros”.

 El libro de Joan Corbalán, que se presenta en tres grandes bloques: la represión, testimonios y datos de las 1.717 personas que fueron ejecutadas, aporta documentación, opiniones de familiares e incluso cartas que alguna de las víctimas envió antes de morir.

Una de ellas es la que Miquel Castel escribió a su mujer y sus hijos, cuando sabía que se acercaba el día de su ejecución. La carta dice lo siguiente:

Queridísima Emilia e hijos:

Deseo disfrutéis de buena sdalud, yo hasta hoy bien, pero no creo que esto siga por mucho tiempo.

Temo que estos 8 o 15 días primeros de agosto, tal vez mañana día primero, en fin, no lo sé, pero todo parece indicar que van por liquidar los que pasaron por Consejo de Guerra el mes de Mayo y si no se ha conseguido el indulto, desgraciadamente puede darse todo por terminado.

En las vuestras me percato de la confianza que teneis en las gestiones que se hacen, pero os he dicho y repito que os mienten. Dios quiera que me equivoque, pero desgraciadamente presiento que se confirmará lo contrario.

Un día de estos debe nacer vuestro hermano, a quién no podré conocer ni disfrutar, que de ser así, lo dejo en en vuestras manos el cuidarlo y quererlo. Tampoco podré veros crecer, haceros adultos y seguir sin pausa velando por el porvenir de todos vosotros.

Y sobretodo quereros, mantened siempre una cordial y estrecha relación y quered a vuestra madre sobre todas las cosas, ayudadle en lo que haga falta, que no tendrá otro consuelo que el vuestro, el consuelo de los buenos hijos, sed buenos que Dios os ayudará.

He recibido la carta del 20. Ya no puedo escribir más.

Recuerdos y abrazos para todos. Adiós querida esposa, adiós queridos hijos.

 El mismo año 2004 en que en este espacio de fusilamientos se celebraba el Fórum Universal de las Cultures y donde desde las obras se había retirado una placa en su recuerdo, el artista multimedia Francesc Abad inicia una exposición itinerante concebida como un “trabajo en curso” en que a partir de datos históricos se pide a los familiares de los fusilados aporten documentación, fotos y demás datos. Un proyecto que desde el recuerdo se convierte en una denuncia del evento como un mecanismo ideológico de ocultación y despolitización, un proyecto que va creciendo contra esa voluntaria pérdida de la memoria. La placa fue repuesta de nuevo y al gran trabajo divulgativo y de investigación de Francesc Abad.
Del Camp de la Bóta no quedan más que los recuerdos y un monumento, “Fraternitat”, al final de la rambla Prim. La Associació de Ex Presos Polítics no acude nunca, porque les desagrada la dedicatoria, limitada a los caídos en la Guerra Civil. Enric Puvill, secretario de la entidad, ha pedido que añadan “que el monumento honra a los ejecutados entre 1939 y 1952. Hasta que el Ayuntamiento no repare ese lamentable olvido, no es nuestro monumento”. 
 
SIN MIRAR ATRÁS, PERO SIN GANAS DE OLVIDAR
JUSTICIA PARA LAS VICTIMAS DEL FRANQUISMO

ENLACES:

Memòria de la presó de dones de Les Corts

 http://www.francescabad.com/campdelabota/

SALUT Y BUEN VIAJE.

Les fosses del silenci 2

Los crímenes impunes del franquismo

 

REUNIO DE L´STAC AMB TRANSIT

BARCELONA.- Representants de l’STAC i responsables del Servei de Gestió de Trànsit de la Generalitat han mantingut una reunió aquest dijous 16 de juny, a l’edifici de la seu de la Conselleria d’Interior.
S’ha tractat de resoldre i millorar el trànsit al nús viari de Sant Adrià de Besòs, a la confluència de la Autopista C-31 i la Ronda Litoral B-10, concretament als enllaços de la sortida 27 de la Ronda Litoral. Se’ls ha presentat dues propostes.
També l’STAC ha proposat que a la C-31, entre Pl. Glòries i aquest nús, s’ampliï el nombre carrils, i es passi de 3 a 4, ampliant així la capacitat d’aquesta via.

Escrit entregat al Servei de Gestió de Trànsit:

NUS VIARI ST. ADRIA BESOS

C-31, entre Glòries i B-10

Senyalitzar 4 carrils, el de l’esquerra directe cap a la B-10, sentit Trinitat.
Dels 3 que queden, el de la dreta, que incorporaria l’entrada des de Gr. Via / Prim, que vagi cap a la dreta, sota el pont, a unir-se amb el carril que ve de la Trinitat per la B-10 sortida 27 i enllaça amb la C-31 sentit Mataró.
Així tindrien incorporació directa els dos enllaços procedents de la B-10 cap a la C-31, sentit Mataró.
I llavors no hi hauria cap de les retencions que actualment es produeixen.
És a dir, tornaríem a la situació que existia abans de l’última modificació d’aquest nús viari.

Sortida 27 Ronda Litoral en sentit Nord
Hi ha molts embussos. En una cruïlla on abans no n’hi havia d’embussos.
Cal una reordenació d’aquest nus viari, que comprèn:
-La sortida de Barcelona per la C – 31, on es podria passar de 3 a 4 carrils. Es milloraria la sortida de Barcelona, sobretot quan hi ha retencions a la B-10 sentit Trinitat, o a la C-31, a l’alçada de Badalona.
-Carril directe de sortida cap a la B-10 sentit Trinitat.
-Carril directe des de la sortida 27 de la B-10, sentit Llobregat, cap a la C -31, sentit Nord.

NUS VIARI ACTUAL

OPCION 1

OPCION 2

SALUT I BON VIATGE.