Arxiu de la categoria: sant adrià de besòs

L´ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA, UN PODER A L´OMBRA

AMB-Plenari-Trias-i-Balmon

L’oasi català perviu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC governen la institució reconstituïda el 2011 amb poder sobre 36 municipis i tres milions de persones però sense mecanismes clars de control. 606 milions d’euros de pressupost –similar al de la Diputació de Barcelona–, 500 funcionaris, milers de treballadors en 50 empreses o ens subsidiaris i competències en urbanisme, residus, aigua o transports fan de l’AMB un imperi que presideix Xavier Trias però governa Antoni Balmón. L’AMB gasta 4 milions d’euros en sous només per a directius i reparteix 800.000 euros en dietes per assistència a reunions.

Una de les seves últimes decisions ha estat privatitzar la gestió de la T-Mobilitat en favor de La Caixa i d’Indra.

Creada pel franquisme, infiltrada per l’esquerra municipalista, suprimida el 1986 per Jordi Pujol i dispersa des d’aleshores en tres organismes supervivents per ser finalment, fa quatre anys, reconstituïda per llei del Parlament i amb jurisdicció sobre 36 municipis i tres milions de persones, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és una desconeguda però important institució pública de segon grau (no elegible directament, similar a una diputació) on perviu l’oasi català. Amb el PP de simbòlica oposició, un insòlit quadripartit format pel PSC, per CiU, per ICV-EUiA i per ERC governa una AMB que presideix l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), però on mana de veritat el vicepresident executiu i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (PSC). La Junta de Govern de l’AMB, la completen, entre d’altres, barons locals socialistes, convergents, ecosocialistes i republicans com el tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives (CiU); l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC); l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EUiA), i el regidor barceloní Jordi Portabella (ERC).

El que, de facto, és l’últim gran bastió de poder supramunicipal que té el PSC, i on una àmplia sociovergència funciona sense gaires entrebancs, està regulat per la Llei 31/2010, de 3 d’agost, i pel Reglament orgànic metropolità de 2013, que sembla més propi d’un ens legislatiu o governamental que no supralocal, com és el que reflecteix la composició del Consell Metropolità. En la pràctica, l’AMB es regeix per una potent estructura gerencial dirigida per Ramon Torra i pensada per donar serveis tècnics, essencials o de suport als 36 municipis metropolitans en matèria urbanística, de transport públic, de medi ambient, de gestió de residus i d’aigua i de promoció econòmica. Tot plegat, a partir d’un pressupost anual de 606 milions d’euros –similar al de la Diputació de Barcelona i que gairebé és una quarta part del de l’Ajuntament de Barcelona– i amb una plantilla de 482 treballadors directes –449 funcionaris i 33 laborals– que, globalment, representa una massa salarial de 27 milions d’euros, segons les dades disponibles a la web corporativa. Desglossat, el personal directiu i l’eventual o de confiança (en conjunt, algunes desenes de persones) suma quatre d’aquests milions d’euros en despeses de personal. Els salaris mensuals dels directius oscil·len entre els 5.000 i els 8.000 euros, i es pot constatar que el gerent i tres directors d’àrea de l’AMB són centmileuristes i cobren fins i tot més que els consellers de la Generalitat. Són, concretament, el gerent, Ramon Torra; el director de Serveis Generals, Antoni Novel; el director de l’Àrea de Medi Ambient, Carles Conill, i el director de Transport i Mobilitat Pelayo Martínez. Una altra desena de directius aspiren a centmileuristes, amb sous que oscil·len entre els 84.000 i els 92.000 euros bruts anuals.

800.000 euros en dietes

Al juliol passat, l’exregidor del PSC a Barcelona Jordi Martí va revelar en un article a El País que, en un moment sense especificar, havia renunciat a les dietes per assistència a reunions de l’AMB perquè considerava “senzillament injustificable” una compensació que és “una pràctica molt estesa als governs locals de segon nivell”. Com va explicar el mateix diari l’any 2011 i fonts oficials de l’AMB reconeixen que substancialment no ha variat, l’ens públic metropolità destina uns 800.000 euros anuals per pagar regularment dietes al centenar d’alcaldes, regidors i alts càrrecs en els seus diferents òrgans. Aquesta xifra representa gairebé la meitat de la que destina el Govern de la Generalitat a dietes. Tal com va publicar CRÍTIC el passat 23 de setembre, la Generalitat es gasta cada any 1,7 milions d’euros en dietes per assistència a reunions. L’import de les dietes de l’AMB varia molt en funció del càrrec assistent i del tipus i periodicitat de les reunions (algunes de les quals, com reflecteixen les actes, amb prou feines duren 30 minuts). En tot cas, les dietes pugen, per la banda alta, fins als més de 1.100 euros que Trias i Balmón tenen dret a cobrar cada cop que van (cada dos mesos) al Consell Metropolità o (dues vegades el mes) a la Junta de Govern. Els 17 membres de la Junta de l’AMB (8 alcaldes o regidors del PSC, 5 de CiU, 3 d’ICV i 1 d’ERC) disposen tots plegats, cada 15 dies, de 14.222 euros en compensacions autoritzades. Per la banda baixa, el mínim que l’AMB paga en dietes són els 144 euros destinats a cada assistent d’una simple comissió informativa. Després hi ha singularitats: 1.585 euros rep el portaveu del principal (i únic) grup de l’oposició (PP) per anar a una junta de portaveus. I uns 60 euros cobren els delegats de l’AMB per anar a reunions del Patronat de Collserola, esmorzar a banda, i on alguns treballadors denuncien que assistents amb cotxe oficial han arribat a passar quilometratge.

Trinxeres polítiques disfressades de gestió

El poder de l’AMB supera la mateixa institució, perquè té influència i participació total o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. La filial més gran i coneguda és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), una companyia amb 7.000 treballadors de la qual l’AMB té el 100% de les accions i on fonts sindicals denuncien l’existència de 603 càrrecs de confiança (un 8% de la plantilla) amb sous fora de conveni. Però també tenen el segell de l’AMB l’Institut Metropolità del Taxi, les empreses de sanejament i residus Emssa i Tersa, l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci de Comunicació Local i el del Parc de Collserola, i els think tanks o lobbies metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità, per posar alguns exemples.

Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

En aquest marc, la participació de l’AMB en la presa de decisions de rellevància política com la recent cessió del cànon de l’aigua a Agbar mitjançant una empresa mixta; la política d’augment tarifari del transport públic, o la futura revisió del planejament urbanístic metropolità vigent des del 1976 han fet que es comencin a aixecar veus, dins i fora de la institució, que qüestionen la seva transparència i critiquen la manca de mecanismes de participació i control democràtic. És el cas d’un regidor membre del Consell Metropolità i afí a un dels quatre partits de govern que, sota condició d’anonimat, admet: “Malgrat que Trias i Balmón venen l’AMB com un espai merament de gestió i més o menys neutre com potser era abans, en realitat s’ha convertit en un espai per fer política on caldria més transparència i accés ciutadà”. La crítica, la comparteixen veterans funcionaris de l’AMB, en nòmina des d’abans del 1992, que admeten haver estat molts anys “pràcticament sense feina” i que ara veuen com unes “estructures històricament sobredimensionades” comencen a rutllar millor. Tot i que, segons diverses fonts polítiques i laborals consultades, a l’AMB es manté l’estigma de ser “un cementiri d’elefants” perquè “els socialistes s’hi han atrinxerat més que mai”.

L’AMB serveix en safata a Agbar el cànon de l’aigua

El moviment veïnal i ecologista, aplegat a la plataforma Aigua és Vida, considera un “frau democràtic” el decret aprovat el passat 10 de juliol al Parlament, amb els vots de CiU i d’ERC, que fixa un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la Generalitat i l’AMB pel qual la primera cedeix a la segona els recursos del cànon de l’aigua, durant 30 anys, a canvi d’una compensació única prevista pel mateix Govern en uns 800 milions d’euros a compte d’inversions en sanejament ja fetes per la Generalitat. Aigua és Vida denuncia “un robatori a la ciutadania i als ajuntaments” perquè “es pretén fer pagar dues vegades” per inversions hidràuliques en part ja amortitzades i pagades amb fons de cohesió europeus que no s’han de tornar. Però, sobretot, els moviments ecologista i veïnal denuncien l’entrega d’un impost públic com el cànon de l’aigua a mans privades, concretament a Agbar, que ha creat la filial Aigües Barcelona Finance per emetre bons a compte del cànon i facilitar que l’AMB pugui pagar els 800 milions a la Generalitat. I és que tota l’operació pivota sobre la societat mixta publicoprivada que gestiona el sanejament metropolità: un ens creat per l’AMB el 21 de maig de 2013 –amb els vots favorables del PSC i de CiU, l’abstenció del PP i d’ERC i l’oposició d’ICV-EUiA– i que té Agbar de soci majoritari, ja que controla el 85% de les accions. El president executiu del grup Agbar, Àngel Simón, va ser gerent de l’antiga AMB entre el 1989 i el 1995, quan va deixar l’ens metropolità per ingressar a la companyia d’aigües propietat de La Caixa i de la multinacional francesa Suez.

Irregularitats al Consorci de Collserola

Els darrers dies, l’AMB s’ha vist esquitxada per altres polèmiques que, un cop més, evidencien com de resguardada queda aquesta institució al darrere d’alguns organismes en els quals participa com a actor rellevant. Així, la Sindicatura de Comptes va presentar al Parlament, l’1 d’octubre, el seu informe de fiscalització sobre el Consorci del Parc de Collserola corresponent a l’exercici de 2012. La Sindicatura ha detectat irregularitats contractuals –la plantilla “difereix de l’estructura real de treballadors” i les nòmines inclouen un complement de productivitat que aparentment no està regulat–, així com obres i serveis adjudicades sense concurs malgrat superar el límit mínim per ser-ho. L’AMB participa en el Consorci de Collserola, creat el 1999, al costat de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de nou ajuntaments de la zona, i el seu pes en els òrgans decisoris és aproximadament del 30%.

La Caixa i Indra es queden la T-Mobilitat

D’altra banda, recentment s’ha conegut també que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un pressupost de 1.089 milions d’euros aquest 2014– ha adjudicat la implantació i la gestió del nou sistema de pagament del transport públic al grup SOC Mobilitat, integrat per CaixaBank, Fujitsu, Indra i Marfina. L’única oferta que l’ATM tenia sobre la taula implica un contracte de 70 milions d’euros per implantar, a partir del 2016, la nova targeta T-Mobilitat que ha de substituir els actuals títols de transport. El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, critica la “gestió privada de la T-Mobilitat” en una entrada al seu blog. Específicament, Herrera denuncia que la decisió d’atorgar la T-Mobilitat al grup capitanejat per La Caixa s’ha fet “sense que ni tan sols hagi passat pel Consell d’Administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació”.

El Pla General Metropolità o la rendible joia de la corona

Amb tot, un exalcalde socialista afirma que “el gran poder fàctic de l’AMB” –que és poder polític i econòmic vestit de simple gestió està en el seu “control de l’ordenació urbanística” a través del Pla General Metropolità. Efectivament, el PGM és la joia de la corona de l’AMB des que la seva polèmica elaboració i aprovació entre el 1974 i el 1976 va ser el camp de batalla on el porciolisme, versió local del franquisme, es va batre en retirada davant del moviment veïnal i d’uns tècnics metropolitans progressistes dirigits per Albert Serratosa i Joan Anton Solans (que després seria totpoderós responsable d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona de la Transició i, posteriorment, a la Generalitat). Des del 1976, el PGM ha patit fins a un miler de modificacions puntuals, especialment significatives en nombre i característiques a partir de la dècada dels noranta. I, com explica l’exalcalde socialista, la clau de volta del poder de l’AMB rau en el fet que de les seves decisions aparentment tècniques depenen totes les plusvàlues de sòl que els canvis constants en el planejament urbanístic ofereixen als ajuntaments i a negocis sovint especulatius, amb les possibles derivades de corrupció o tràfic d’influències./Critic.

SALUT I BON VIATGE.

LES ENTITATS DE DISCAPACITATS FÍSICS DEL BARCELONÈS NORD LAMENTEN QUE EL NOU CONCURS SUBSTITUEIX ELS TAXIS PER MICROBUSOS ADAPTAS

 Indignació pels canvis en el servei de taxi adaptat
Lamenten que se’ls tracti com “malalts”.


BADALONA. EL PUNT. SARA MUÑOZ.- Les entitats que representen el col·lectiu de discapacitats físics al Barcelonès Nord han manifestat la seva indignació davant la decisió del Consell Comarcal del Barcelonès d’introduir un canvi de relleu en el servei de taxis adaptats. La decisió afecta als municipis de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, on fins fa uns dies les persones que tenen una discapacitat física podien recórrer a un taxi adaptat, vuit cops al mes, al mateix preu que es paga per comprar un bitllet de metro o autobús. Des de principis d’any, però, el servei el presta la cooperativa La Pau i els beneficiaris del servei ja no es desplacen en taxi sinó en un microbús adaptat que habitualment es fa servir per desplaçar persones malaltes o amb una discapacitat psíquica severa.
Aquesta decisió ha posat en peu de guerra col·lectius com la Plataforma Deixem de Ser Invisibles, a Badalona, o els Disminuïts Físics de Sant Adrià (Disfisa), que se senten “humiliats i menyspreats”. “Tenim una dificultat per desplaçar-nos però no som persones malaltes. Justament busquem que se’ns tracti amb normalitat, no que se’ns estigmatitzi”, afirma Marina Nieto, presidenta de la plataforma badalonina. Des de Disfisa, Puri Frías es declara “molt emprenyada” i lamenta “la progressiva pèrdua de drets que el nostre col·lectiu està patint”. Les reclamacions de les dues entitats compten també amb el suport d’Ecom, un moviment associatiu que integra organitzacions de persones amb discapacitat física.
De fet, les tres entitats han anat de la mà al Consell Comarcal del Barcelonès per reclamar canvis en el servei. Dijous van mantenir una reunió amb els responsables del Consell Comarcal, que van recollir les peticions. Fonts d’aquest organisme van assegurar ahir a aquest diari que estan oberts a estudiar les reclamacions del col·lectiu afectat i que no es descarta introduir-hi canvis.
El servei de taxis adaptats el sufraguen entre el Consell Comarcal i els Ajuntaments que representen els seus beneficiaris. Des de la regidoria de Serveis Socials del consistori badaloní s’ha ressaltat que aquesta administració “destina els mateixos recursos econòmics que l’any passat a aquest servei”. En concret, la partida que aporta Badalona ascendeix a 69.904 euros, del total 127.140 euros que s’hi destinen. Les mateixes fonts expliquen que, segons els ha traslladat el Consell Comarcal, als vehicles en qüestió no figurarà “transport sanitari” sinó “transport adaptat”. També tenen constància que els viatges seran individuals.
El regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament de Santa Coloma, Raúl Moreno, comparteix la impressió dels afectats, quan diuen que el nou servei els estigmatitza, però confia en la predisposició mostrada pel Consell Comarcal del Barcelonès per arribar a un acord amb totes les parts. A Santa Coloma el servei beneficia unes 120 persones. A Badalona en són unes 400. 

SALUT I BON VIATGE.
 

UNA “APP” GRATUITA PERMITE CALCULAR EL COSTE DE CARRERA DE TAXI

 

Barcelona, 4 feb (EFE).- Una aplicación nueva ‘app’, que se puede descargar gratis en cualquier smartphone o consultar por Internet, permite calcular cuanto costará una carrera de taxi en el área metropolitana de Barcelona antes de subir al vehículo.

 La nueva app, que se puede descargar desde el portal web del Area Metropolitana de Barcelona www.amb.cat/taxi, se dará a conocer a la ciudadanía mediante una campaña institucional para promocionar el uso del taxi que se ha presentado oficialmente hoy y que costará al Instituto Metropolitano del Taxis 45.000 euros.
El alcalde, Xavier Trias, ha presentado la campaña y la nueva ‘app’ en el patio del Ayuntamiento de Barcelona, y ha destacado que ambas ayudaran a “acercar el taxi, que es un servicio público, a la gente”.
“Esta app es útil no para discutir la tarifa, sino porque mucha gente no utiliza el taxi por miedo a cuánto le costará”, ha considerado el alcalde.
Desde esta semana, 430 taxis del área metropolitana llevan en sus puertas unos vinilos con los que además de dar a conocer la app y recomendar el uso de este transporte público se muestra la validez de los taxis como soporte publicitario, una fuente de recursos para el sector posible desde el año pasado pero que no acaba de arrancar, según ha señalado el presidente del IMT y concejal de Barcelona, Eduard Freixedes.

La campaña se desarrollara en febrero y marzo, los peores meses para los 10.523 taxistas que cuentan con licencia para ejercer en Barcelona y su área metropolitana, ya que baja un 25 % la facturación, a pesar de que las últimas ediciones del Congreso Mundial del Móvil la han paliado, ha destacado el alcalde Trias.
En relación con este evento, el gerente, Eduard Ràmia, ha anunciado que los taxis podrán trabajar libremente 12 horas en vez de las tres de año pasado, en concreto entre las 18.00 horas y las 6 de la mañana, del domingo 23 al jueves 27 de febrero, fechas en que se lleva a cabo el MWC.

SALUT Y BUEN VIAJE.
 

ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA

El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat, foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment, es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona en aquells anys. 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota.



ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA



   Fa segles el Camp de la Bota era un espai de ningú, un ampli camp despoblat entre Sant Martí de Provençals (Barcelona) i Sant Adrià de Besòs, on normalment anava gent de la zona a pescar. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
 Cal indicar que en les rodalies de la Ciutadella es feien pràctiques d’artilleria durant el segle XVIII. A mitjan segle XIX es van instal•lar diverses fàbriques i habitatges, un fet que va provocar la marxa dels artillers en direcció a llevant.
Els francesos durant l’ocupació napoleònica van instal·lar un camp de practiques de tir, la paraula butte en francès vol dir turó o promontori (en relació al pendent de sorra o parapet que es va construir) i d’aquí es probable l’origen del nom Camp de la Bota. Aquest paratge aïllat i lluny de la ciutat era idoni per aquest fi.
Cap el 1858 aquest terreny costaner comptava ja  amb una caserna militar com escola de pràctica d’artilleria i amb un mur o parapet amb fonaments ja de 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les practiques de tir. La caserna coneguda com “El castell de les Quatre Torres” havia estat construïda per ordre de Juan Zapatero, Capità General de Catalunya, el qual no tenia molt bona premsa, batejat “el Tigre de Catalunya” quan fou Governador militar, per la seva fama d’home cruel, simplista i arbitrari en les seves actuacions repressives contra el poble. Actualment aquesta caserna ocuparia el que és avui l’edifici del Fòrum.




Molt a prop, a la part de Barcelona abans de la Riera d’Horta (actualment Rambla Prim) hi havia l’assentament originari de barraques, el barri Pekin, on es They lived in extremely poor conditions in the Camp de la Bota where the Forum is sited today .vivia en condicions d’extrema pobresa. Deu el seu nom per que cap a l’any 1870 varen instal•lar-se famílies xineses que eren pescadors immigrants potser fugint de les guerres de l’Opi, i l’agitació a les Filipines. Aquests sent assimilats per la gent de Barcelona van donar nom al barri. El barri amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 va atreure treballadors nouvinguts així com famílies desplaçades del barri de la Barceloneta. 
 Entrat al segle XX, cap allà els anys 20 el litoral fou arrasat per un temporal, però abans del 1929, l’Exposició Internacional estava en marxa  i la necessitat de ma d’obra va atreure novament treballadors de la Península, la major part d’Andalusia que es van instal·lar al voltant del Castell, malgrat ser un lloc despoblat i a la vora del mar.
On hi havia el Parapet, a tocar de la riba de la platja, es on ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià i la Ronda Litoral. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.


SALUT I BON VIATGE