Arxiu de la categoria: raval

L´ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA, UN PODER A L´OMBRA

AMB-Plenari-Trias-i-Balmon

L’oasi català perviu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC governen la institució reconstituïda el 2011 amb poder sobre 36 municipis i tres milions de persones però sense mecanismes clars de control. 606 milions d’euros de pressupost –similar al de la Diputació de Barcelona–, 500 funcionaris, milers de treballadors en 50 empreses o ens subsidiaris i competències en urbanisme, residus, aigua o transports fan de l’AMB un imperi que presideix Xavier Trias però governa Antoni Balmón. L’AMB gasta 4 milions d’euros en sous només per a directius i reparteix 800.000 euros en dietes per assistència a reunions.

Una de les seves últimes decisions ha estat privatitzar la gestió de la T-Mobilitat en favor de La Caixa i d’Indra.

Creada pel franquisme, infiltrada per l’esquerra municipalista, suprimida el 1986 per Jordi Pujol i dispersa des d’aleshores en tres organismes supervivents per ser finalment, fa quatre anys, reconstituïda per llei del Parlament i amb jurisdicció sobre 36 municipis i tres milions de persones, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és una desconeguda però important institució pública de segon grau (no elegible directament, similar a una diputació) on perviu l’oasi català. Amb el PP de simbòlica oposició, un insòlit quadripartit format pel PSC, per CiU, per ICV-EUiA i per ERC governa una AMB que presideix l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), però on mana de veritat el vicepresident executiu i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (PSC). La Junta de Govern de l’AMB, la completen, entre d’altres, barons locals socialistes, convergents, ecosocialistes i republicans com el tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives (CiU); l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC); l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EUiA), i el regidor barceloní Jordi Portabella (ERC).

El que, de facto, és l’últim gran bastió de poder supramunicipal que té el PSC, i on una àmplia sociovergència funciona sense gaires entrebancs, està regulat per la Llei 31/2010, de 3 d’agost, i pel Reglament orgànic metropolità de 2013, que sembla més propi d’un ens legislatiu o governamental que no supralocal, com és el que reflecteix la composició del Consell Metropolità. En la pràctica, l’AMB es regeix per una potent estructura gerencial dirigida per Ramon Torra i pensada per donar serveis tècnics, essencials o de suport als 36 municipis metropolitans en matèria urbanística, de transport públic, de medi ambient, de gestió de residus i d’aigua i de promoció econòmica. Tot plegat, a partir d’un pressupost anual de 606 milions d’euros –similar al de la Diputació de Barcelona i que gairebé és una quarta part del de l’Ajuntament de Barcelona– i amb una plantilla de 482 treballadors directes –449 funcionaris i 33 laborals– que, globalment, representa una massa salarial de 27 milions d’euros, segons les dades disponibles a la web corporativa. Desglossat, el personal directiu i l’eventual o de confiança (en conjunt, algunes desenes de persones) suma quatre d’aquests milions d’euros en despeses de personal. Els salaris mensuals dels directius oscil·len entre els 5.000 i els 8.000 euros, i es pot constatar que el gerent i tres directors d’àrea de l’AMB són centmileuristes i cobren fins i tot més que els consellers de la Generalitat. Són, concretament, el gerent, Ramon Torra; el director de Serveis Generals, Antoni Novel; el director de l’Àrea de Medi Ambient, Carles Conill, i el director de Transport i Mobilitat Pelayo Martínez. Una altra desena de directius aspiren a centmileuristes, amb sous que oscil·len entre els 84.000 i els 92.000 euros bruts anuals.

800.000 euros en dietes

Al juliol passat, l’exregidor del PSC a Barcelona Jordi Martí va revelar en un article a El País que, en un moment sense especificar, havia renunciat a les dietes per assistència a reunions de l’AMB perquè considerava “senzillament injustificable” una compensació que és “una pràctica molt estesa als governs locals de segon nivell”. Com va explicar el mateix diari l’any 2011 i fonts oficials de l’AMB reconeixen que substancialment no ha variat, l’ens públic metropolità destina uns 800.000 euros anuals per pagar regularment dietes al centenar d’alcaldes, regidors i alts càrrecs en els seus diferents òrgans. Aquesta xifra representa gairebé la meitat de la que destina el Govern de la Generalitat a dietes. Tal com va publicar CRÍTIC el passat 23 de setembre, la Generalitat es gasta cada any 1,7 milions d’euros en dietes per assistència a reunions. L’import de les dietes de l’AMB varia molt en funció del càrrec assistent i del tipus i periodicitat de les reunions (algunes de les quals, com reflecteixen les actes, amb prou feines duren 30 minuts). En tot cas, les dietes pugen, per la banda alta, fins als més de 1.100 euros que Trias i Balmón tenen dret a cobrar cada cop que van (cada dos mesos) al Consell Metropolità o (dues vegades el mes) a la Junta de Govern. Els 17 membres de la Junta de l’AMB (8 alcaldes o regidors del PSC, 5 de CiU, 3 d’ICV i 1 d’ERC) disposen tots plegats, cada 15 dies, de 14.222 euros en compensacions autoritzades. Per la banda baixa, el mínim que l’AMB paga en dietes són els 144 euros destinats a cada assistent d’una simple comissió informativa. Després hi ha singularitats: 1.585 euros rep el portaveu del principal (i únic) grup de l’oposició (PP) per anar a una junta de portaveus. I uns 60 euros cobren els delegats de l’AMB per anar a reunions del Patronat de Collserola, esmorzar a banda, i on alguns treballadors denuncien que assistents amb cotxe oficial han arribat a passar quilometratge.

Trinxeres polítiques disfressades de gestió

El poder de l’AMB supera la mateixa institució, perquè té influència i participació total o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. La filial més gran i coneguda és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), una companyia amb 7.000 treballadors de la qual l’AMB té el 100% de les accions i on fonts sindicals denuncien l’existència de 603 càrrecs de confiança (un 8% de la plantilla) amb sous fora de conveni. Però també tenen el segell de l’AMB l’Institut Metropolità del Taxi, les empreses de sanejament i residus Emssa i Tersa, l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci de Comunicació Local i el del Parc de Collserola, i els think tanks o lobbies metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità, per posar alguns exemples.

Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

En aquest marc, la participació de l’AMB en la presa de decisions de rellevància política com la recent cessió del cànon de l’aigua a Agbar mitjançant una empresa mixta; la política d’augment tarifari del transport públic, o la futura revisió del planejament urbanístic metropolità vigent des del 1976 han fet que es comencin a aixecar veus, dins i fora de la institució, que qüestionen la seva transparència i critiquen la manca de mecanismes de participació i control democràtic. És el cas d’un regidor membre del Consell Metropolità i afí a un dels quatre partits de govern que, sota condició d’anonimat, admet: “Malgrat que Trias i Balmón venen l’AMB com un espai merament de gestió i més o menys neutre com potser era abans, en realitat s’ha convertit en un espai per fer política on caldria més transparència i accés ciutadà”. La crítica, la comparteixen veterans funcionaris de l’AMB, en nòmina des d’abans del 1992, que admeten haver estat molts anys “pràcticament sense feina” i que ara veuen com unes “estructures històricament sobredimensionades” comencen a rutllar millor. Tot i que, segons diverses fonts polítiques i laborals consultades, a l’AMB es manté l’estigma de ser “un cementiri d’elefants” perquè “els socialistes s’hi han atrinxerat més que mai”.

L’AMB serveix en safata a Agbar el cànon de l’aigua

El moviment veïnal i ecologista, aplegat a la plataforma Aigua és Vida, considera un “frau democràtic” el decret aprovat el passat 10 de juliol al Parlament, amb els vots de CiU i d’ERC, que fixa un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la Generalitat i l’AMB pel qual la primera cedeix a la segona els recursos del cànon de l’aigua, durant 30 anys, a canvi d’una compensació única prevista pel mateix Govern en uns 800 milions d’euros a compte d’inversions en sanejament ja fetes per la Generalitat. Aigua és Vida denuncia “un robatori a la ciutadania i als ajuntaments” perquè “es pretén fer pagar dues vegades” per inversions hidràuliques en part ja amortitzades i pagades amb fons de cohesió europeus que no s’han de tornar. Però, sobretot, els moviments ecologista i veïnal denuncien l’entrega d’un impost públic com el cànon de l’aigua a mans privades, concretament a Agbar, que ha creat la filial Aigües Barcelona Finance per emetre bons a compte del cànon i facilitar que l’AMB pugui pagar els 800 milions a la Generalitat. I és que tota l’operació pivota sobre la societat mixta publicoprivada que gestiona el sanejament metropolità: un ens creat per l’AMB el 21 de maig de 2013 –amb els vots favorables del PSC i de CiU, l’abstenció del PP i d’ERC i l’oposició d’ICV-EUiA– i que té Agbar de soci majoritari, ja que controla el 85% de les accions. El president executiu del grup Agbar, Àngel Simón, va ser gerent de l’antiga AMB entre el 1989 i el 1995, quan va deixar l’ens metropolità per ingressar a la companyia d’aigües propietat de La Caixa i de la multinacional francesa Suez.

Irregularitats al Consorci de Collserola

Els darrers dies, l’AMB s’ha vist esquitxada per altres polèmiques que, un cop més, evidencien com de resguardada queda aquesta institució al darrere d’alguns organismes en els quals participa com a actor rellevant. Així, la Sindicatura de Comptes va presentar al Parlament, l’1 d’octubre, el seu informe de fiscalització sobre el Consorci del Parc de Collserola corresponent a l’exercici de 2012. La Sindicatura ha detectat irregularitats contractuals –la plantilla “difereix de l’estructura real de treballadors” i les nòmines inclouen un complement de productivitat que aparentment no està regulat–, així com obres i serveis adjudicades sense concurs malgrat superar el límit mínim per ser-ho. L’AMB participa en el Consorci de Collserola, creat el 1999, al costat de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de nou ajuntaments de la zona, i el seu pes en els òrgans decisoris és aproximadament del 30%.

La Caixa i Indra es queden la T-Mobilitat

D’altra banda, recentment s’ha conegut també que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un pressupost de 1.089 milions d’euros aquest 2014– ha adjudicat la implantació i la gestió del nou sistema de pagament del transport públic al grup SOC Mobilitat, integrat per CaixaBank, Fujitsu, Indra i Marfina. L’única oferta que l’ATM tenia sobre la taula implica un contracte de 70 milions d’euros per implantar, a partir del 2016, la nova targeta T-Mobilitat que ha de substituir els actuals títols de transport. El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, critica la “gestió privada de la T-Mobilitat” en una entrada al seu blog. Específicament, Herrera denuncia que la decisió d’atorgar la T-Mobilitat al grup capitanejat per La Caixa s’ha fet “sense que ni tan sols hagi passat pel Consell d’Administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació”.

El Pla General Metropolità o la rendible joia de la corona

Amb tot, un exalcalde socialista afirma que “el gran poder fàctic de l’AMB” –que és poder polític i econòmic vestit de simple gestió està en el seu “control de l’ordenació urbanística” a través del Pla General Metropolità. Efectivament, el PGM és la joia de la corona de l’AMB des que la seva polèmica elaboració i aprovació entre el 1974 i el 1976 va ser el camp de batalla on el porciolisme, versió local del franquisme, es va batre en retirada davant del moviment veïnal i d’uns tècnics metropolitans progressistes dirigits per Albert Serratosa i Joan Anton Solans (que després seria totpoderós responsable d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona de la Transició i, posteriorment, a la Generalitat). Des del 1976, el PGM ha patit fins a un miler de modificacions puntuals, especialment significatives en nombre i característiques a partir de la dècada dels noranta. I, com explica l’exalcalde socialista, la clau de volta del poder de l’AMB rau en el fet que de les seves decisions aparentment tècniques depenen totes les plusvàlues de sòl que els canvis constants en el planejament urbanístic ofereixen als ajuntaments i a negocis sovint especulatius, amb les possibles derivades de corrupció o tràfic d’influències./Critic.

SALUT I BON VIATGE.

ESCUELA DE REBELDÍA, POR SALVADOR SEGUÍ

Crónica de la muerte anunciada de Salvador Seguí
El anarcosindicalista Salvador Seguí, conocido como El noi del sucre, no pudo ver publicada su novela (ahora recuperada por Periférica) Escuela de rebeldía. Veinte días antes de que llegara a las librerías, el 10 de marzo de 1923, pistoleros del Sindicato Libre, financiado por la patronal catalana y protegido por el gobernador civil, acaba con su vida de un disparo.
Seguí, entre otras cosas, fue uno de los impulsores de la Solidaridad Obrera y secretario de la CNT en Catalunya. Gran orador – los cronistas de la época así lo recuerdan – era un firme defensor de la educación de los obreros como modo de emancipación. La formación intelectual, tal y como sostenía su admirado Ferrer i Guàrdia en la Escuela Moderna, era el arma que el trabajador tenía para protegerse contra todo tipo de explotación.
Al asesinato de Seguí le precedió, tres años antes, el del abogado Francesc Layret, justamente cuando intentaba conseguir la libertad de éste y de Lluís Companys. Son, sin duda, tiempos turbulentos que acabaran con la instauración, el 13 de septiembre de 1923, de la dictadura de Primo de Rivera.
Escuela de rebeldía es una novela corta que narra la vida de Juan Antonio Pérez Maldonado, un emigrante andaluz que llega a Barcelona y comienza a frecuentar locales como La Bombilla, La Buena Sombra y el Pay-Pay. Será, sin embargo, en el café Español donde se impregnará del ambiente de la época y de los ideales de un hombre nuevo. El protagonista sostiene: “el presente es la consecuencia del pasado, y en él hay que engendrar el porvenir lanzando a la tierra buena semilla”.
El peso del sindicalismo, y la influencia del anarquismo, era evidente en aquella Barcelona. El texto de Seguí es interesantísimo, no sólo por su carácter profético, sino para comprender las relaciones entre los agentes que representan los diferentes intereses. Leemos, por ejemplo, cómo el “líder del partido catalanista, hombre ambicioso y positivista, quiso ver si era posible aprovechar aquella fuerza para el desarrollo de sus planes”. Pero el narrador nos saca de dudas enseguida: “si los trabajadores hacían una revolución no sería en un sentido nacionalista”. Y es que, siempre según la voz que hilvana el relato, todo lo que se hiciera para acabar con la organización proletaria “sería aprobado por los políticos catalanes, que contaban con el apoyo de la burguesía”.
La breve novela explica, pues, la evolución de Juan Antonio, su proceso de aprendizaje, su paso por la cárcel, las relaciones con su compañero Antonio Luna, o la compleja historia de amor con María Rosa, pasando por la organización de una huelga general hasta el trágico final a manos de los pistoleros. Es, por lo tanto, la descripción de un hombre maltratado que pasa a ser “hombre de acción”.
Es de igual importancia un fragmento en el que el protagonista redacta una suerte de manifiesto expresando su “convicción de que los trabajadores no conseguirían nada sin apelar a la violencia”. Salvador Seguí, crítico con cualquier forma de exceso en este sentido (se opuso en público a las acciones más exaltadas de otros miembros de la CNT), parece que quiere hacer aquí una denuncia, una radiografía, de la deriva que tomaron algunos anarquistas. Hacía poco más de diez años de las barbaridades perpetradas durante la Setmana Tràgica.
Pero más adelante, Juan Antonio Pérez Maldonado insiste: “es preciso educar bien a los hombres cuando empiezan a vivir: si nos apoderamos de las escuelas, nos apoderamos enseguida de la sociedad”. El personaje es descrito como “un romántico”, esa clase de hombres que “pasan con frecuencia del mayor decaimiento a una actividad frenética”. El obrero se ha convertido, en pocos años, en un brillante tertuliano, en un disertador que mezcla hábilmente excitación y lucidez. La vida, nos dirá, “es una lucha constante”. “Es preciso que la gente luche, porque el que no lucha no vive: el agua encharcada se corrompe”, argumenta Juan Antonio, que a estas alturas es visto como un auténtico referente.
El tiro mortal le alcanzará en la calle Riereta. Pero, como en una dramática serendipia, poco antes le avisa a su compañero: “si quieres verme, ya sabes que estoy en la calle de la Cadena o la de San Rafael”. Justo en la intersección entre ambas, en el Raval, es donde fue alcanzado Salvador Seguí. La novela estaba, ya, a punto de imprimirse. 
Fuente: La Vanguardia

SALUT I BON VIATGE

PLAÇA DE SALVADOR SEGUÍ

 La plaça de “Salvador Seguí” es al barri del Raval, al districte de Ciutat Vella a tocar de la rambla del rabal, un carrer molt coneguda per a qualsevol taxista, però i si diem “portim a la plaça Salvador Seguí” ja no és tan coneguda. Llavors hem de mirrar la guia urbana o preguntar a l’usuari si sap arribar, i per última opció posar el GPS.
 En aquesta plaça hi ha un hotel, un parc infantil i diversos comerços. Aquest passat dimarts 21 de febrer es va inaugurar la nova “Filmoteca de Catalunya”

 El nou edifici, de formigó vist i vidre, és obra de l’arquitecte català Josep Lluís Mateo, i es alça en la també nova plaça de Salvador Seguí. Aquesta nova Filmoteca té un edifici de 6.000 m², dues sales de 375 i 180 butaques respectivament, una biblioteca del cinema, una llibreria especialitzada, una cafeteria i una sala d’exposicions temporals.

 Una plaça molt important, per a un personatge molt important per a Catalunya, per l’anarquisme i per al moviment obrer “SALVADOR SEGUÍ el noi del sucre”.
 Salvador Seguí Rubiñals, conegut amb l’àlies de “El Noi del Sucre” (el noi del sucre) va néixer a Lleida el 23 de desembre de 1890. Pintor de professió i de formació autodidacta, com la majoria dels militants de la CNT de la seva època, va ser un organitzador i home d’acció més que pensador, escriptor o teòric; va destacar fonamentalment en el camp de l’oratòria, l’estratègia i l’organització . Com tants altres militants del seu temps, va sofrir la presó i el tancament en diverses ocasions, al llarg de la seva trajectòria militant.

 Procedia del cercle de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, de qui era deixeble. Als 17 anys és empresonat per primera vegada, per les seves activitats dins del Sindicat de Pintors de Barcelona. Al juliol de 1909 va tenir una destacada actuació contra la guerra del Marroc, recorrent les comarques catalanes. Al desembre de 1911 assisteix a Marsella a un congrés obrer internacional. El 1915 va ser elegit president del Sindicat de la Construcció de Barcelona, ​​al capdavant del qual va organitzar l’agost del mateix any una vaga general, que va acabar amb un èxit complet.

Entre 1916 i 1917, negocia en nom de la CNT les bases pràctiques per a una acció conjunta amb la UGT, el que es plasma en un manifest públic de les dues centrals sindicals. Va ser nomenat secretari general de la CNT de Catalunya, i pren part activa en la vaga d’agost de 1917.

 Al Congrés de la CNT de Catalunya, celebrat a Sants (Barcelona), del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, va ser novament nomenat secretari general de la CNT de Catalunya. En aquest Congrés es va aprovar oficialment la fórmula del Sindicat Únic, el principal artífex i impulsor va ser Salvador Seguí; aquesta transformació qualitativa en el si de la CNT passarà a la història amb el nom de Sindicats Únics, i marca el trànsit de la lluita sindical des l’organització per oficis a l’organització per sectors econòmics.

Al febrer-març de 1919, i en el context de la vaga de la Canadenca, Seguí adopta una postura prudent i moderada, a favor de de la represa del treball, un cop aconseguides les reivindicacions fonamentals. En un acte públic a la plaça de toros de Les Arenes, el 19 de març, davant un auditori de 25.000 treballadors, va posar de manifest els seus dots d’orador.

 Al Congrés de la CNT celebrat al desembre de 1919, al Teatre de la Comèdia, Seguí, juntament amb Ángel Pestaña Núñez i Quintanilla, una de les figures més destacades. Davant el problema de la revolució russa i de les relacions entre la CNT i la Komintern, va adoptar una postura intermèdia entre la de Quintanilla (contrari a l’ingrés en la Tercera Internacional), i la dels grups prosoviètics, declarant-se partidari que la CNT es s’adherís provisionalment a la Internacional Comunista, però sense deixar per això de consignar que aquesta no encarnava els ideals del sindicalisme antiautoritari de la Confederació.

Després del Congrés de la Comèdia, Seguí va seguir defensant la necessitat de la unió amb la UGT. El 1922, després de sortir d’un dels seus molts tancaments, va emprendre una gira de propaganda per Andalusia, intervenint en més de 102 actes públics.

 El 1922 és nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Era l’època del pistolerisme i de la lluita sagnant entre les bandes del Sindicat Lliure i els militants confederals; davant d’això, Salvador Seguí va fer tot el que va estar al seu abast per posar fi als vessaments de sang. Però Seguí s’havia convertit en un símbol per als treballadors, i comptava amb la simpatia de l’esquerra burgesa, al mateix temps que era temut per la patronal i odiat a mort pels seus pistolers a sou, que ja havien atemptat dues vegades contra la seva vida. Al març de 1923 rep un anònim del Sindicat Lliure que li adverteix d’un pròxim atemptat contra la seva persona, contra Casanovas i Ángel Pestaña Núñez. En la tarda del 10 de març de 1923, el Noi del Sucre va ser cosit a trets al carrer de la Cadena, de Barcelona, ​​quan es dirigia a casa en companyia del seu amic Francisco Comas.

L´ASSASSINAT D´EN SALVADOR SEGUÍ, el Noi del Sucre.
 Una tarda del 10 de març del 1923 en Lluís, en Botella, en Comas i en Salvador es trobaren al bar El Tostadero de la Plaça Universitat. Mentre el cambrer els servia un cafè comentaven la tensa situació que es vivia als carrers de Barcelona, en un context en què obrers i patrons dirimien les seves diferències a punta de pistola.
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.

 En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.
En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.

 Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l’especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.

 L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim…

De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d’això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona…

Ver mapa más grande

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR SEGUÍ I DE TOTS ELS QUI VAN SER ASSASSINATS PER DEFENSAR ALS TREBALLADORS.

“Ull per Ull” és un llibre d’Antoni Dalmases publicat el 2009, també s’ha fet una minisèrie per tv. en aquesta història de “Ull per Ull” narra les històriques lluites socials i el pistolerisme entre patrons i obrers en la barcelona dels anys 20, i per descomptat apareix el històric personatge “Salvador Seguí el Noi del Sucre”.

Març de 1919. Barcelona és una ciutat en plena ebullició. Els obrers protesten, van a la vaga i s’organitzen en sindicats. Les diferències amb la pa tronal són cada cop més importants. Les bombes estan a punt d’explotar…
L’Enric Serra acaba d’arribar a Barcelona provinent de l’Àfrica —on ha fet el servei militar— per reunir-se amb el seu germà Isidre, un jove revolucionari que lluita per un món en què predomini la igualtat entre el patró i el treballador. Un bon matí, però, l’Isidre és assassinat a mans d’un pistoler a sou a la sortida de la fàbrica on treballa. L’Enric, amb ànsies de venjança, decideix passar a la lluita armada i la clandestinitat, i es convertirà en el cap del grup dels Ingovernables, el cop més important dels quals serà el segrest de l’Eulàlia Torrents, la filla d’un ric empresari del tèxtil.
Enmig d’un clima en què els assassinats i les venjances estan a l’ordre del dia, en què les bombes i els atemptats es tramen a cada racó, i en què els policies corruptes i els confidents estan a l’aguait, un amor impossible sorgirà entre l’Eulàlia i el seu segrestador, l’Enric, i encara es farà més fort quan el jove li confessi que és l’assassí del seu pare…

La minisèrie ‘Ull per ull’, emesa per TV3 , és una coproducció de Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, dirigida per Mar Targarona i amb la interpretació de Lluís Homar. Curiosament una part de la sèrie es va rodar el juny passat al castell de Can Feu, gràcies a la inclusió de la ciutat a la xarxa Barcelona-Catalunya Film Comission. La novel·la del mateix títol l’edita Columna/Grup 62, en català, i Martínez Roca/Grup Planeta, en castellà.


ENLLAÇOS:
 http://www.rtve.es/television/ojo-por-ojo/
http://taxisanarquia.blogspot.com.es/2011/03/parc-de-les-tres-xemeneies.html

SALUT I BON VIATGE.

XERRADA SOBRE EL MOVIMENT “OCCUPY WALL STREET” AMB L´ACTIVISTA DE LA IWW JERRY BORDELEAU

Occupy Wall Street és un moviment nascut a Nova York cap al 17 de setembre del 2011. Encara que al principi només es va sumar una petita part de la població de Nova York, va anar creixent setmana a setmana fins el desallotjament del parc que estaven ocupant.
Aquesta protesta va ser expandint pels EUA, arribant a produir fins a cinquanta ciutats i causant finalment una vaga i el tancament del port de Oakland.
Entre els seus lemes podem llegir: “nosaltres som el 99%”, el que mostra el deteriorament també de la classe treballadora als Estats Units, com en tot Occident, arran d’aquesta crisi orquestrada per les grans elits en contra dels pobles i els treballadors del món.
En aquesta xerrada podrem conèixer de primera mà com va començar el moviment i, també, com està en l’actualitat, perquè el moviment segueix viu, com va poder observar-se en l’intent d’ocupació del parc fa un parell de setmanes, que es va saldar amb 68 detencions.

El proper dilluns 9 de Gener, a les 19:00 h al local de la Fella
  http://www.nodo50.org/fella/index.php 

C/ Joaquín Costa nº 34  baixos , farem una xerrada amb el 
company Jerry (membre del sindicat IWW Nueva York) sobre
el moviment "Occupy Wall Street"
 
Us esperem!!! L´entrada es gratuita,  
Organitza CNT-AIT Barcelona.
 
SALUT I BON VIATGE.
 
 

II JORNADES D´ARQUEOLOGIA, SINDICALISME I MEMORIA HISTORICA

Segones jornades de arqueologia, sindicalisme i memòria històrica, organitzat per la secció d’arqueologia de CNT. Les activitats tindran lloc el dissabte 12 de febrer al centre cívic drassanes, sala Federica Montseny, c / nou de la rambla, 43 Barcelona.

10:30 entre l’immobilisme i la coacció: dos pols en l’arqueologia d’empresa espanyola. (pedro moyauniversitat complutese de madrid).
11:45 dignificació i recuperacions de les restes dels Guerrillers llibertaris antifranquistes: el cas de l’Quico Sabaté, (Argi ferrer-historiador, lluis guixassemblea llibertaria del valles oriental, montserrat Vinyets CUP sant celoni).
13:00 cordoba: un patrimoni en precari. Lluita sindical i ciutadania en una ciutat patrimoni de la humanitat. (ignacio Muñiz i jose luis liebana secció sindical d’arqueologia de CNT cordoba).
Cartell.pdf
Descargar(922,4 KB)