Arxiu de la categoria: poblenou

CE JÚPITER, L’EQUIP ANARQUISTA QUE AMAGAVA ARMES EN LES PILOTES

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-1479291483

Totes les bones històries comencen en un bar, i la del Club Esportiu Júpiter ho compleix rigorosament. En 1909, a l’antiga cerveseria Cebrián de Barcelona, on ara hi ha la orxateria El Tio Che, els germans Mauchan van fundar un club que exerciria un paper militant durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

Aquests germans britànics, treballadors fabrils al barri del Poblenou, van batejar a l’equip amb aquest nom, planetari i místic, inspirats pel guanyador d’una competició de globus aerostàtics celebrada a la platja de la Mar Bella. Ja des d’un primer moment, el club va reflectir l’esperit obrer del barri, el major exponent de la Revolució Industrial a Catalunya i, en conseqüència, d’Espanya.

“El Júpiter era l’equip del Poblenou, el pulmó industrial de Catalunya, al qual també deien el Manchester català. El barri era, a més, la caserna general dels anarquistes“. Allà es van establir figures de l’anarquisme i el sindicalisme espanyol com Buenaventura Durruti, i el barri es va convertir en el centre neuràlgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479291743

Els jugadors del Júpiter en 1913 en el seu primer camp, amb les fàbriques de fons. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou

L’escut del Júpiter era ja tota una declaració d’intencions; lluïa sense embuts la bandera catalana apuntalada per una estrella blava de cinc puntes. Aquesta proximitat al catalanisme i la República alimentaria el seu apassionant i complicada història, que barreja futbol, ​​fàbriques, xiulades monumentals i grans dosis de censura, però que també amaga armes i una resistència ferotge al cop d’Estat de 1936.

Després d’uns anys jugant modestament al Camp de la Bota, que en realitat no era res més que un descampat, l’equip es va federar i va començar a collir bons resultats en els anys vint. Desafortunadament, els seus anys d’esplendor van coincidir amb els de dictadura, inestabilitat i repressió al nostre país.

En 1923, el general Primo de Rivera va imposar el seu cop d’estat i la balança no es va inclinar precisament a favor dels interessos d’un club obertament obrer i anarquista. En aquesta època, l’equip va canviar per primera vegada d’escut, a causa que el règim creia que l’estrella i la senyera eren ofensives. No seria l’última vegada, i fins Franco va ordenar que li canviessin el nom, però això va ser més endavant. Millor anem per ordre.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479256703

El club va canviar d’aparença però la seva base social -que en aquells dies rondava els 2 000 socis, que no és poca cosa per a l’època- era la mateixa i durant aquest període, la seva afició va usar les pilotes per transportar pistoles amb l’excusa dels desplaçaments de l’equip a altres camps d’Espanya.

“Les pilotes antigues no estaven tancades hermèticament com les d’ara, sinó que tenien cordons com unes sabatilles. Els anarquistes les deslligaven, treien la cambra d’aire i col·locaven dins la pistola desmuntada”, confirma Agustí Guillamón, historiador barceloní especialista en el moviment obrer i revolucionari de l’època.

El 1925, tot i la repressió, del “joc de les pistoles” i de la poca simpatia que causaven entre els estaments militars, el Júpiter va aconseguir el títol de campió d’Espanya del grup B, el que a dia d’avui seria la segona divisió. La consecució del títol va coincidir amb un altre victòria barceloní, el del FC Barcelona a la Copa d’Espanya.

“Era un equip pioner a Catalunya, dels més importants, i la seva història es barreja amb la del Barça per l’incident que va provocar el tancament del camp de les Corts”, recorda Mitjans. Tots dos clubs es van reunir a l’antic coliseu blaugrana per celebrar els seus respectius títols i jugar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.

La Marina Real Britànica, que estava ancorada al port de Barcelona aquests dies, va assistir a la trobada i va interpretar la Marxa Reial, en aquells dies himne d’Espanya, abans del partit. El públic va reaccionar amb una sonora xiulada que va disgustar les autoritats, que van tancar el camp i van castigar a Júpiter amb sis mesos de suspensió. Tot i quedar-se sense futbol, ​​el club no va deixar de combatre per la causa revolucionària.

ce-jpiter-el-equipo-obrero-que-esconda-pistolas-anarquistas-en-los-balones-body-image-1479292190

El Júpiter es va fer amb els millors equips espanyols durant la primera meitat del segle XX. Aquí, en un partit contra el FC Barcelona el 1944. Imatge de l’Arxiu Històric del Poblenou.

“El club donava al moviment gran part dels seus guanys, i en breu espai de temps l’estadi es va transformar en un arsenal”, va relatar Julio Nacarino, expresident del club, el periodista Andrea Sceresini. “Els obrers, futbolistes i anarquistes portaven les seves batalles un al costat de l’altre”. Tot i que no hi ha proves segures, els investigadors de l’època donen veracitat al següent capítol de la tumultuosa història del club, que situa el camp del Júpiter com a centre d’operacions de la resistència anarquista al cop d’Estat del 19 de juliol de a 1936.

“Quan el riu sona, aigua porta. En aquestes coses sempre hi ha un punt de llegenda i èpica, però és una història certa”, apunta Mitjans en referència al relat oral que assenyala la tribuna del camp del Júpiter com un arsenal clandestí.

“Des del camp del Júpiter van sortir dos camions per a combatre la insurrecció feixista”, afirma Guillamón. “Van sortir d’allà per dos motius: primer, perquè era on vivien els membres importants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i segon, perquè probablement sota de la tribuna del Júpiter hi havia un magatzem clandestí d’armes”.

jupiter-anarquia-lucha-dictadura-armas-franquismo-futbol-body-image-1479295424

La tribuna de fusta del camp de Lope de Vega, un dels diversos de la història del club, va poder ser un amagatall d’armes dels anarquistes

Tots sabem com va acabar la cosa, i amb l’inici del franquisme el club va tornar a perdre la identitat recuperada durant la Segona República. “Al règim, no sé molt bé per quin motiu, no els agradava massa el nom del club, així que van rebatejar a l’equip com Hèrcules”, explica Guillamón.

Curiosament, el destí va tornar a relacionar el Júpiter amb els passatges més foscos de la nostra història. A l’antic camp de les Botes, al descampat on va néixer l’equip i on ara s’aixequen els edificis del Fòrum de les Cultures, va ser el lloc escollit per afusellar als enemics de la dictadura a Barcelona.

El 1948, el club va rebre una patacada que encara perdura. L’equip que millor reflectia la lluita de classes i activisme del Poblenou va ser traslladat pel règim al camp de la Verneda, al districte de Sant Martí de Barcelona. De fet, els plans originals dels franquistes eren convertir l’equip al filial del RCD Espanyol i diluir el nom històric del Júpiter i, amb ell, gran part de les empremtes anarquistes a la ciutat.

Per fortuna, aquests plans no van quallar, i el Júpiter -que torna a vestir amb orgull el seu escut i colors originals des dels noranta- segueix donant guerra a dia d’avui a la tercera divisió espanyola.

Encara que el futbol s’hagi convertit en una indústria del capitalisme regnant, la història del Júpiter ens recorda que hi va haver un temps en què el futbol eren moltes més coses que piles i piles de bitllets.

SALUT I BON VIATGE

LA VAGA DELS TRAMVIES DEL 1951

la vaga del trambies de 1951

 L’anomenada vaga de tramvies del 51, la vaga de Tramvies del 51, va ser de fet un boicot a utilitzar el tramvia, que era el transport popular entre els treballadors, i que quan es va convertir en vaga no va ser de tramvies sinó general.


Estem al desembre de 1950, corrien temps de racionament, carestia, mercat negre i corrupció. Els sous eren irrisoris. En la indústria tèxtil havien “setmanades” de 65 pessetes quan una dotzena d’ous costava ja 29. La misèria entre la classe treballadora era generalitzada mentre 1 nova crosta de rics havia començat a aflorar, no ja la rància burgesia que va recolzar el cop, sinó els que van fer fortuna amb l’estraperlo i la corrupció de la dictadura franquista.


La situació del dia a dia a nivell popular era desesperant i més quan a nivell internacional s’havien començat a retirar les mesures de bloqueig a la “Espanya de Franco” i els Estats Units havien fet l’ullet al règim, en considerar un puntal en la lluita contra el comunismo.

És l’1 de desembre quan el Consell de Ministres autoritza a la Companyia de Tramvies de Barcelona l’augment de les tarifes de 0,50 pts a 0,70 pts, sent posades en vigor el 19 del mateix mes. Ja la companyia havia collit, des dels seus inicis, l’antipatia de la classe treballadora a causa de la gran quantitat d’accidents que de sempre havia causat, el mateix any 50 van ser 21 els morts i 491 els ferits, amb uns cotxes en condicions lamentables. L’animadversió per al tracte i el menyspreu que la companyia havia demostrat cap als seus viatgers durant dècades havia deixat empremta. A això se sumaria un gest d’hostil discriminació, el fet que a Madrid el preu del bitllet es va acabar fixant en 0,40 pts!

octaveta

Així estaven els ànims quan a primers de Febrer de 1951 van començar a circular per la ciutat, de manera espontània, unes octavetes que convidaven als ciutadans a no pujar al tramvia i que eren reproduïdes majorment de manera manual o que es colaven en algun tiratge de impremta. En moltes ocasions es tractaven de poemes plens de sarcasme o autèntics rebles. Les octavetes eren repartides en mà o per les bústies.


A partir del 14 de febrer apareixen els primers pasquins i el 22 les primeres manifestacions estudiantils. La historiografia sempre ressalta el caràcter pacífic i cívic de la protesta, tot i que les dades esmentades acaben recomponent un escenari molt més crispat.
Dissabte 24 després de les primeres escaramusses entre estudiants i policia, amb alguna petita barricada, carreres i detencions, els incidents es traslladen als barris i es generalitzen els apedregades als tramvies amb 3.400 vidres trencats.

vaga barcelona 1951


El governador civil de Barcelona era per aquells temps Eduardo Baeza Alegria, 1 capitost del Moviment ficat en disputes amb altres jerarques, que segons es diu van ajudar a que circulés el rumor de la seva relació íntima amb la vedette Carmen de Lirio. Rumor que va ser aprofitat pel poble per burlar-se del odiat governador. Amb aquesta finalitat es va fer una manifestació en la qual els participis anaven amb un lliri a la mà i una ampolla d’Aigua del Carme a l’altra.

carmen-de-lirio
Carmen de Lirio, llavors la gran vedette del Paral·lel i també sense pretendre-actriu en la pel·lícula dels fets.


Al llarg dels dies es va registrant un progressiu descens del nombre de passatgers en els cotxes arribant al boicot que té lloc entre l’1 i el 5 de Març, en què únicament pugen entre el 0,1 i el 3% dels usuaris habituals. Queda en la memòria també diumenge dia 3 de Març, quan sota una persistent pluja els aficionats al futbol van ser a l’estadi de Les Corts, on el Barça en un camp impracticable, va guanyar pels pèls el Racing de Santander per 2 a 1. A la sortida, els cotxes s’oferien com una volta més confortable a casa, però els assistents no van caure en la temptació i ningú va pujar al tramvia, la cosa anava molt seriosament i més després de la mort, feia dos dies, d’un nen de 5 anys per trets de la policía.

El 6 de Març, davant el temor de les autoritats a que l’ordre públic es pogués desbordar encara més i malgrat l’oposició del governador, el preu del bitllet torna a ser de 0,50 ptes. Tot i això, es triga dos dies a que la concurrència al transport sigui com la d’abans del boicot.
billete
                                          Bitllet que mostra el retorn a les antigues tarifes

                                      
Tant en l’arrencada de la convocatòria posterior de vaga, com en el del boicot als tramvies no apareix cap organització, ni sindical ni política, com a protagonista, sinó que més aviat van ser aquestes les que van pujar al carro dels fets, encara que quan ho van fer va ser amb determinació, ja que tant la CNT com el PSUC després ho pagarien amb quantioses detencions entre els seus militants.

 

És arran d’una reunió d’enllaços sindicals, on ja s’havien anat infiltrant, en les eleccions del 47 i el 50, sindicalistes oposats al règim, quan sorgeix la convocatòria de vaga, i es va produir el mateix dia en què es tornava a les antigues tarifes. A l’edifici de la CNS, el sindicat vertical, en una tumultuosa reunió de representants sindicals, quan davant l’atribució del mèrit del retorn a l’antic bitllet per part dels jerarques falangistes del sindicat, van sorgir nombroses veus, on es demanava la llibertat dels detinguts i l’augment dels salaris. Per quan va arribar la policia a desallotjar, ja circulava la consigna de convocar una vaga per al proper dilluns 12 de març. A partir del dia següent ja es van començar a rebre trucades telefòniques a les empreses per persones que fent-se passar per càrrecs de la CNS instaven a l’atur.

Imagen028ok

L’empresa del “ram de l’aigua” Vicente Illa S.A. on es van desenvolupar els esdeveniments en la vaga general de 1951.


Va arribar el dia 12 i l’èxit de la Vaga General va ser total. Al Poblenou, que encara era el principal nucli industrial barceloní, es van produir alguns incidents remarcables, tot i que les empreses que no havien tancat l’anaven fent al pas dels piquets. Ja en els dies anteriors del boicot dels treballadors s’havien adonat de la força del seu nombre, cada matí una ingent quantitat d’obrers inundaven caminant les vies que entraven al barri, Sant Joan de Malta, Pere IV i l’Av. Icària, llavors Capità López Varela.

5870_10152098280679572_1849900949_n


Aquell matí de la vaga, les dones del Cànem formar un piquet que es va presentar a la gran empresa Macosa, Can Girona, que seguia treballant i després embolicar-se a bufetades amb un enginyer que els impedia el pas, van increpar als treballadors. “No Teniu pebrots”, “gallinetes”, “Covards” i “esquirols”, paraules que al costat del llançament de pedres, van convèncer als més recalcitrants, tancant l’empresa durant dos dies.


Però van ser els obrers de la indústria tèxtil Vicente Illa SA els que van ser protagonistes d’un dels fets més recordats, quan els treballadors van fer una barricada amb una llarga i pesada biga, que van portar d’una obra propera fins al mig de la via del tramvia de Pere IV i després van acovardir a la policia de paisà quan volien detenir un obrer pels fets. Al Poblenou fins i tot van tancar les indústries de gel, cosa que només ho havia aconseguit Durruti al 36.


La vaga no només va aconseguir la ciutat de Barcelona sinó que es va anar ampliant a Mataró, Badalona, ​​Terrassa i Manresa. En el primer dia, el 12 de Març es parla d’una xifra de 300.000 vaguistes, encara que alguns periodistes estrangers arriben al mig milió. La protesta va durar dos dies més i els participants es van reduir a 50.000, en el tercer dia.

Vanguardia2
La policia armada i la guàrdia civil van ocupar la ciutat, tot i que durant tot el matí del 12 va quedar a mercè del poble que s’anava congregant o manifestant per diferents carrers del centre de Barcelona amb importants disturbis i càrregues policials. L’exèrcit estava aquarterat, amb tres navilis de guerra amarrats al port, però no va arribar a intervenir.
Els morts en tots els incidents del boicot i la vaga posterior no saben amb certesa, però oscil·len de 3 a 5, amb quantiosos ferits. Els dies posteriors són detinguts nombrosos militants de la CNT i la cúpula del PSUC. Les màximes autoritats locals, entre elles el governador, van ser destituïdes. Altres vagues se succeiran a Manresa i al poc al País Basc i Navarra.

Vigilancia1

Vigilancia2Fotos de Bert Hardy que mostren l’estat de “ciutat ocupada per l’exèrcit i la policia” als pocs dies de la vaga.


La vaga de tramvies de 1951 significa per uns historiadors el començament d’un nova forma d’oposició al règim, mentre que per altres és l’últim gest de resistència de la guerra civil, i sens dubte també pot ser que fos dues coses alhora.

Fonts consultades: LA VAGA DE TRAMVIES DE 1951 – FÈLIX FANÉS

00031

 A començaments de març del 1951, Barcelona va protagonitzar un dels moments Claus de la resistència popular contra el franquisme. En aquells dies, negat-se de primer a pujar als tramvies i iniciant a continuació en un sentit més ample d´aquest mot, una vaga general, el poble de Barcelona va donar-se ell mateix, i també a la resta de pobles de l´Estat espanyol, una de les lliçons més clares i fecundes que no s´havien impartit en aquest país d´ençà l´acabament de la Guerra Civil.

SALUT I BON VIATGE.

LOS OJOS DEL TAXI

LOS OJOS DEL TAXI es un cortometraje de Manuel Chico (taxista y poeta de barcelona) realizado a finales de los años 90 en barcelona. Este corto muestra la miseria de esa barcelona post olimpiadas de la mano de un taxi, anunciando de manera profética la crisis que ahora mismo sufrimos. Con poemas de Miguel Hernandez, Gustavo Adolfo Bequer, Jose Maria Espronceda, William Shakespeare, Calderon de la Barca y Juan Rico y Amat  interpretados magistralmente por Manuel Chico.

SALUT Y BUEN VIAJE.

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

TRES ENCREUAMENTS DE BARCELONA SUMEN MÉS DE MIL ACCIDENTS EN 15 ANYS

* Tres encreuaments de Barcelona sumen més de mil accidents en 15 anys.
* La confluència de passeig de Gràcia i Diagonal lidera el rànquing històric, encara que redueix els sinistres.

BARCELONA. LA VANGUARDIA. RAMON SUÑÉ. – Les mesures adoptades en els últims anys per millorar la seguretat viària a Barcelona i les campanyes de sensibilització dirigides a automobilistes, motoristes i vianants, i últimament també a ciclistes, no han aconseguit esborrar una sèrie de punts negres de la ciutat que , amb el pas dels anys, mantenen encara alts nivells de perillositat. Un exhaustiu anàlisi comparativa dels últims quinze anys, realitzat per La Vanguardia a partir de les xifres d’accidents registrades per la Guàrdia Urbana i l’àrea de Via Pública entre 1998 i el 2012, revela que la zona de la plaça Joan Carles I, en la intersecció de la Diagonal i el passeig de Gràcia, es pot considerar històricament l’enclavament més perillós de la capital catalana, si més no en termes absoluts.
El podi d’aquest rànquing de sinistralitat urbana-que no té en compte els accidents a les rondes, que solen representar entre el 7% i el 8% del total de la ciutat-el completen la cruïlla de Gran Via amb el passeig de Gràcia i la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. En el període analitzat, aquests tres punts sumen més d’un miler d’accidents de trànsit entre atropellaments de vianants, caigudes de motoristes, xocs contra obstacles fixos i col · lisions entre dos o més vehicles. A la llista negra podria incloure també altres dues creus de la Diagonal, els d’aquesta gran avinguda amb els carrers Numància i Marina. Per contra, el lloc on més accidents (29) es van comptabilitzar l’any passat, la trobada del carrer Balmes amb la ronda General Mitre, fins ara únicament havia aparegut en la relació de punts més perillosos el 2006.
Després de quatre anys consecutius de disminució del nombre de punts negres (l’Ajuntament prefereix parlar de punts de concentració d’accidents), el balanç presentat dimarts passat pel govern municipal identifica 43 llocs on, durant el 2012, es van registrar deu o més accidents (la xifra més baixa, 23 punts, es va donar el 2011). Amb tot, la dada corresponent al 2012 queda, afortunadament, molt lluny dels 96 de 1998 o els dels anys 2001, 2006 i 2007, en què també es va superar la marca de 80 punts de concentració d’accidents.
El 2012 passarà a la història com l’any amb menys morts als carrers de la ciutat de les últimes dues dècades, període en el qual és possible disposar d’unes estadístiques fiables i detallades. El cas barceloní no és excepcional. La reducció del nombre de morts com a conseqüència d’accidents de trànsit a nivells no coneguts en els últims 25 o 30 anys ha estat norma en la majoria de grans ciutats i també a les carreteres, tant en les catalanes com, sobretot, en les espanyoles .
No ha estat així amb el nombre d’accidents. Després de cinc anys de disminució, l’any passat hi va haver un increment del 4,8% respecte al 2011. Amb tot, els 9.255 accidents comptabilitzats el 2012 permeten a Barcelona situar per cinquè any consecutiu per sota del llistó dels 10.000. Lluny queden els més de 12.000 accidents anuals de finals dels noranta i començaments de la primera dècada del segle XXI. Les incidències de trànsit a la capital catalana segueixen sent moltes, massa, però les tendències són, en general, positives: en 1999-l’any de més alta accidentalitat dels darrers tres lustres-a Barcelona es produïa, de mitjana, un accident de trànsit cada 40 minuts. Avui, la freqüència és d’un sinistre cada 57 minuts.
Que punts com Diagonal-passeig de Gràcia, Diagonal-Balmes o Gran Via-passeig de Gràcia encapçalin les classificacions històriques d’accidentalitat s’explica, sobretot, pel gran volum de trànsit que suporten aquestes vies principals. Segons dades del 2011, per la Diagonal (a l’altura de Via Augusta i Rambla Catalunya) circulen de mitjana, en dies laborables, més de 92.000 vehicles (la crisi i la disminució del nombre de desplaçaments associada a ella han reduït la intensitat de trànsit en uns 6.000 vehicles diaris) i pel tram més cèntric de la Gran Via ho fan prop de 60.000. La complexitat dels girs en les grans avingudes, la velocitat a la qual se circula per elles i una regulació semafòrica que no sempre s’adapta al pas dels vianants afegeixen factors de risc.
L’Ajuntament de Barcelona és molt conscient que motoristes i vianants són les principals víctimes del sistema circulatori barceloní. El 2012, 28 de les 30 persones mortes per accident de trànsit a la ciutat anaven en moto oa peu. En canvi, des de fa ja bastants anys, amb prou feines es registren víctimes mortals entre els automobilistes (si bé el 2012 va haver de lamentar l’òbit d’un taxista). Crida l’atenció, en la comparació de les magnituds d’accidentalitat dels darrers quinze anys feta per aquest diari, el canvi en la proporció de la tipologia de vehicles implicats. Mentre que el 1997 la implicació de turismes (11.126) superava amb escreix la de motocicletes i ciclomotors (7002), el 2012 aquesta diferència s’havia reduït: 7.819 cotxes i 6.238 motos.
Des de fa una desena d’anys, la unitat d’accidents de la Guàrdia Urbana actua d’ofici en els punts on es concentren més incidències per determinar quines circumstàncies poden influir en aquesta elevada sinistralitat i actuar en conseqüència. De vegades, una freqüència semafòrica inadequada, una mala col · locació del semàfor o del pas de vianants, una mala senyalització o una visibilitat escassa són alguns dels factors més comuns que poden explicar-a més, lògicament, de la intensitat de trànsit-per què uns encreuaments resulten més perillosos que altres.
Fonts municipals assenyalen que, en moltes ocasions, mesures adoptades a partir del diagnòstic d’aquests punts d’alta accidentalitat, correccions senzilles i amb molt poc cost econòmic, poden influir en la millora de la situació. La mateixa plaça Joan Carles I exemplifica com solucions poc aparatoses poden resultar molt efectives. N’hi va haver prou pintar una línia contínua que impedeix que els vehicles que circulen pel lateral muntanya de la Diagonal puguin girar a la dreta per als Jardinets de Gràcia. D’aquesta manera s’evita l’encreuament amb els vehicles que, procedents del carrer Còrsega, embocan en aquest punt. D’uns registres al voltant d’una trentena d’accidents anuals s’ha passat a 13 i 18 el 2011 i el 2012, respectivament. L’objectiu per al 2013 és actuar en els 43 punts de la ciutat que l’any passat van sumar un total de 608 accidents.

SALUT I BON VIATGE.


Ver mapa más grande

CEMENTIRI DEL POBLENOU

L´última setmana del mes d´abril no recordo el dia, just abans del primer de maig, baixaba amb el taxi pel passeig Sant Joan direcció Arc de Triomf i entre els carrers d´Ausiàs March i Alí Bei, em va donar l´alt un home molt enigmàtic, aquest home de mitjana edat, d’aspecte molt seriós portava un esmòquing amb una tunica. L’home puja al taxi i em demana per favor si ho podia portar al cementiri del Poblenou, li vaig dir que si i vaig posar en marxa el taxímetre. Mentre memoritzava el recorregut que pensava fer des del passeig Sant Joan, fins al cementiri del Poblenou de la manera mes curta i eficient,l’home comença a murmurar una sèrie de paraules (que jo no les entenia) al mateix temps que movia el cap lentament de dalt a baix amb els ulls mig tancats, “Es troba bé?” li vaig pregunta i no hi va haver contestació, l’home continuava amb la seva espècie de ritual, mentre passavem per l’estació del Nord. Li vaig tornar a repetir la mateixa pregunta però aquesta vegada amb un to de veu més alt “Perdoni Es troba bé?” “Si em trobo molt bé i tu com et trobes?” respondre el enigmàtic usuari “Jo bé” li vaig contesta “Bé ja que estem els dos bé, podem seguir el més ràpid possible cap al cementiri, gràcies”. Estava clar que era un home molt estrany i reservat, vaig poder veure que portava a sobre l’esmòquing una banda blava al voltant del seu coll, juntament amb una mena de símbols penjats a un costat de l’esmòquing. Ja estàvem doblant carrer Sardenya amb avinguda Icària, ara era tot recte i ens trobaríem amb el cementiri del Poblenou, llavors vaig recordar que al passeig Sant Joan hi ha una de les biblioteques de Barcelona dedicada a la maçoneria la Biblioteca Pública Arús, i si estava portant a un membre d’una lògia maçònica (tenia aspecte de mason), el Mestre del Temple potser?, alhora feia aquestes deduccions arribarem al les portes del gran cementiri del Poblenou.

“Bé pari a la porta” em va dir amb una mirada desafiant, en la gran porta del cementiri havia quatre homes vestits amb esmòquing i tunicas que sens dubte estaven esperant al meu passatger. L’home molt seriós em va pagar l’import que marcava el taxímetre i va sortir del meu taxi dient “bona tarda” de mamera desafiant, a continuació es va reunir amb els quatre homes intercanviant una sèrie de paraules, que no vaig poder escoltar i es van encaminar cap a l’interior del cementiri. Seria una reunió secreta de maçons? segur que si, i perquè en aquest cementiri de Poblenou?

El Cementiri del Poblenou, està situat al districte de sant Martí al barri de Poblenou també conegut com Cementiri de l’Est o Cementiri Vell, es crea al 1775 per buidar les fosses de les parròquies de Barcelona, per impuls del Bisbe Josep Climent, home d’idees reformadores, que per qüestions de salubritat que situa fora de les muralles de la ciutat, en uns terrenys pròxims a la platja al municipi de Sant Martí de Provençals.De la primera expectació es va passar al poc al rebuig ia l’abandonament. Qüestions de disputes econòmiques i de costums va relegar el seu ús com ossera i enterrament dels morts de l’Hospital de Sant Pau. En 1813 va ser destruït per les tropes de Napoleó per raons militars de defensa, i tres anys després es reconstrueix en un sobri estil neoclàssic per l’arquitecte Antonio Ginesi, amb referències a l’Egipte faraònic, tan de moda en aquella època, el que li dóna aquest aspecte esotèric afegit al funerari.

El projecte de la construcció del cementiri va ser encarregat a l´arquitecte italià Antonio Ginesi, de formació neoclàssica el qual va projectar un cementiri monumental que obeia tant als criteris catòlics tradicionals com a l´estètica del nous grups socials emergents. El 1821 va ser utilitzat en la seva totalitat de forma inesperada, a causa de la terrible epidèmia de còleramorbo que es va desencadenar a Barcelona, i que va ocasionar milers de morts.
Ginesi va morir el 1824 de manera prematura i el cementiri fou acabat per uns altres arquitectes. Això no obstant, els elements més personals aportats per l´italiá van rersistir els canvis, com ara els elements arquitectònics i estètics d´inspiració egípcia. S´ha d´afegir que no hi ha cap constància documental que Ginesi fos maço.

Feia pocs anys de la campanya de Napoleó a Egipte, moment en què Europa descobria la seva arquitectura i hi esclatava una mena de devoció per la terra dels faraons.
La maçoneria no va ser aliena a l´impacte egiptològic i adoptà aspectes de la seva estètica i simbologia que fins i tot van arribar a inspirrar el ritu que avui s´anomena de Memphis-Misraim. Un dels primers a adaptar la simbologia egípcia a la maçoneria va ser Guiseppe Bálsamo, més conegut com Cagliostro. Aventurer i xerraire, Cagliostro es va instal·lar a Barcelona el 1768 sota la protecció del capità general, el comte de Ricla.

A la seva estada a la capital catalana va residir al llavors prestigiós Hostal del Sol, en el carrer del barri de Ribiera que avui s´anomena així. Durant aquell temps, va fundar algunes lògies a Barcelona de les quals no ha quedat constància documental.

A la façana principal del cementiri del Poblenou hi trobem un dels simbols d´inspiració egípcia més vinculats amb la maçoneria. Són dues formes piramidals a banda i banda de l´entrada amb unes obertures en forma d´ull prop del vèrtex superior. És  l´ull que ho veu tot -en termes maçònics- sobre la piràmide, una representació que es pot trobar a les lògies i fins i tot en el billet d´un dòlar nord-americà, recurs utilitzat per la literatura i el cinema per explicar la influència que la maçoneria va tenir en la fundació dels Estats Units.

De tota manera, s´ha de tenir en compte que l´actual bitllet de dòlar va ser dissenyat a l´època del president Franklin D. Roosevelt, que va ocupar el càrrec entre 1933 i 1945. Roosevelt, igual que altres catorze presidents nord-americans, era maçó. Els anys quaranta va existir a Barcelona una lògia clandestina amb el nom de Franklin Delano Roosevelt, instal·lada a la segona planta de la cooperativa La Popular Sansense, al número 13 de carrer de Premià, al barri de Sants. Els membres de la lògia van ser detinguts per la policia franquista i jutjats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

Des de la seva inauguració, el Cementiri de Poblenou ha patit nombroses modificacions i ampliacions. La més important es va produir el 1849, en aquest any Joan Nolla construeix el recinte dels panteons, on es concentra el treball de coneguts arquitectes i escultors de l’època El recinte del cementiri va adoptar un pretès tractament igualitari en les tombes, amb la construcció de nínxols a l’estela del concepte democràtic liberal, aquests eren ocupats per les famílies benestants, comerciants i aristòcrates mentre que treballadors i gent humil eren enterrats en les fosses comunes. Però amb el temps la mateixa classe burgesa amb voluntat de distingir inicia la construcció dels panteons, en els espais centrals que ocupaven jardins. I allà es donen la mà la pompa, l’ostentació i el valor especulatiu del terreny, es posa de manifest la voluntat de la burgesia barcelonina de mitjans del segle XIX d’exhibir, fins a les seves tombes, la seva opulència i prestigi social.  tan omnipresent des de sempre al barri.

* Fonts consultades: “PASSEJADES PER LA BARCELONA MAÇONICA” de XAVI CASINOS


Ver mapa más grande

 SALUT I BON VIATGE.

TROOPS OF TOMORROW – THE EXPLOITED

Siguen saliendo nuevos temas relacionados con la mitica pelicula taxi driver, esta vez de la mano de los veteranos Exploited banda de hardcore punk de edimburgo con su canción troops of tomorrow, de su segundo lp del mismo nombre troops of tomorrow de año 1982 para muchos el mejor disco de exploited. Este gran grupo estuvo este verano pasado en Barcelona en la sala Razzmatazz tocando con The Adicts y vómito, concierto que taxis anarquía estuvo y pudo conprovar el buen estado de Exploited después de 30 años dando caña.

 DESCARGAR:
 http://www.mediafire.com/?wdmujki5trm

Troops of tomorrow dedicada a todos los taxista de barna y a toda la gente en general que no se resigna a aceptar este sistema de trabajar, consumir, y votar una vez cada cuatro años, organízate y lucha.

SALUT Y BUEN VIAJE.

TANGO – THE ADICTS

Tango es la cuarta cancion de este mitico disco de los adicts songs of priese (1981) que se reedito con motivo de su 25 aniversario. No hace mucho los adicts estuvieron junto con exploited y vomito en concierto en la sala razzmatazz, taxis anarquia estuvo en ese concierto, un buen concierto finalizado por los adicts con regusto a la naranja mecanica.
un album indispensable songs of priese y una cancion tango dedicada a todos los taxistas de barna:

Recogió paraguas
Puse el jugador de bolos
Miró en el espejo
Listo para el tango
Llamé a un taxi
Para mí y Maxine
Se veía fantástica
Bailamos el tango
Bebimos champán
Bailamos de nuevo
Tuvimos la risa
Y luego, después de
Cara a cara bailamos
el tango
Mejilla con mejilla bailamos
el tango

DESCARGAR:
 

http://www.mediafire.com/?d9832k7qbgm3cnv

The Adicts son una banda legendaria de punk rock británica. con mas de 31 años de carrera musical, siempre manteniendo la misma filosofía y los mismos miembros, fue precursora del punk rock en los 80’s

1979 – 1981, Songs of Praise

El sello discográfico Dinning Out fue su primera casa y su primer trabajo fue “Lunchtime with The Adicts”. Con este disco vendieron 10.000 copias y fueron número dos en las listas independientes de UK.

El productor musical Jonh Peel les vio y decidió ficharlos, no sin la oposición del sello Dinning Out, que por entonces solamente les había pagado 23 libras.

Visto el panorama decidieron crear su propio sello y sacar su primer Lp titulado Songs of Praise que ellos mismos financiaron con un crédito bancario, grabándolo y mezclándolo en solo 24 horas. Este disco muestra la verdadera fuerza de The Adicts, siendo a su vez la primera vez que adoptaban nuevo vestuario basado en la los bombines de la película “La naranja mecánica” Esto parecía contradictorio, adoptar una imagen divertida dentro del mundo Punk. Esto lo dejaron claro y demostrando que los bombines solamente eran una nota de color dentro de sus conciertos y que los pantalones de cuero, los vaqueros y la mohicanas se adaptaban perfectamente también a su vestuario. Esta forma de vestir, pudo haber sido un esfuerzo consciente para ponerse en contra de la apariencia de la carente imaginación de las bandas de los 80’s de punk o solo una forma de buscar la manera de divertirse y ser interesantes.

Escribiendo canciones sobre el desempleo, la desilusión, y todas esas cosas felices, pero que en realidad era un acuerdo con los inconformes desarrollado su propio estilo y voz. Sobre todo la banda creo un concepto, no sólo la música, sino la mirada, la actitud, la esencia, que no se encuentra en otras bandas.

Posiblemente la mejor canción en el álbum Viva la Revolución fue elegido como sencillo, junto con ‘Numbers’ y ‘(My Baby Got Run Over By A) Steamroller’ que se posiciono en 3 meses en las listas independientes Indie Charts, cimentando la reputación de rápido crecimiento a The Adicts como uno de los las bandas más innovadoras y populares de la nueva ola del punk de la época.

Su apuesta personal dio resultado y en un par de semanas recuperaron el dinero que habían solicitado para grabar con su propio sello y fueron fichados por Fall Out Records, que tenían una mejor distribución.
Integrantes

Discografia

LP´s

  • 1981 – Songs of Praise
  • 1982 – Sound of Music
  • 1985 – Smart Alex
  • 1986 – Fifth Overture
  • 1992 – Tweenty Seven
  • 2002 – Rise & Shine
  • 2004 – Rollercoaster
  • 2008 – Songs of Praise (Reedition)
  • 2009 – Life Goes On

SALUT Y BUEN VIAJE.