Arxiu de la categoria: nou barris

CONCERT PRO ATENEU LLIBERTARI DINAMO

Concert organitzat en suport del nou Ateneu llibertari la Dinamo, el proper dia 27 de maig, al barri de la Prosperitat, amb els grups “Anarquia és Independecia”, “Montserrat”, “Anarkopibxs” i “Freehand and the Freedom Fighters”. Aquest nou Ateneu de la Dinamo, obre un espai llibertari i autònom al barri de la Prosperitat al districte de Nou Barris, sent els ateneus espais d’educació i organizacion per a la classe obrera.

SALUT I BON VIATGE

LA HUELGA DE GASOLINERAS DE BARCELONA 1977-1978

untitled

Bajando por el paseo Valldaura, en dirección a plaza LLucmajor a mano derecha hay una gasolinera antigua…  Ahora cuesta de recordar pero entre los años 1977 y 1978, en Barcelona tubo lugar una de las huelgas mas significativas, en uno de los periodos mas difíciles de cambio político ” La huelga de Gasolineras”.

10325418_652573994821912_9116666847179085012_n

La huelga de gasolineras en la provincia de Barcelona durante los años 1977 y 1978 marcan de forma clara el cambio tendencial de una serie de connotaciones de orden político y social en un sentido regresivo, tanto para la clase obrera en general como para la CNT en particular.

En el año 1977 nos encontramos en la “cresta de la ola” de un fenómeno de “masificación” de las reivindicaciones sociales que se habían ido acumulando y que, ahora, se expresaban de forma abierta ante la cada vez menor influencia que ejercía el miedo al franquismo como sistema represivo.

Es en Cataluña donde la CNT encuentra una mayor receptividad a sus propuestas, y es en Barcelona donde se generan los dos actos de masas más importantes para la CNT y el Movimiento Libertario en general ( Mitin de Montjuïc y Jornadas Libertarias Internacionales). También en términos cuantitativos es Barcelona la provincia con mayor afiliación de la CNT en Cataluña y en el resto del Estado español.

56be428d64848

La primera huelga de gasolineras en septiembre de 1977, convocada por la Asamblea de Trabajadores de Gasolineras y apoyada por la CNT, hay que enmarcarla en esta coyuntura todavía favorable al ” aluvión” de reivindicaciones obreras y a los tiempos de ” descontrol positivo ” que hubo en medio de dos sistemas políticos no consolidados por razones diversas ( el uno porque se extinguía, el otro porque empezaba apenas a nacer…).

De todas maneras, los poderes dominantes (políticos y económicos) empezaban a mostrar signos de preocupación al no poder frenar las aspiraciones de una clase obrera todavía no encorsetada. Con los Pactos de la Moncloa, a finales de 197, y el intento de ” regular ” el movimiento obrero a través de unas elecciones sindicales, procurarían solventar los problemas de dirección política y económica que tenia el Gobierno Suárez y toda la estrategia reformista de ” apaciguamiento social ” .

arton4814

El año 1978 supone una evolución mayor hacia esa tendencia regresiva, incluyendo en esta estrategia el intento de marginar a la CNT de la influencia social que, de mejor o peor manera, ejercía progresivamente. El caso Scala, a primeros de año, era la constatación más palpable de esta dinámica al intentar implicar a la CNT en actos de tipo terrorista. La lucha por parte de ésta, contra los Pactos de la Moncloa en las mismas fechas suponía enfrentarse a la estrategia pactista que tanto los sectores de la derecha como los de la izquierda política habían puesto en marcha. A su vez, en el campo del movimiento obrero, se luchaba a través de las elecciones sindicales para monopolizar ” electoralmente ” a la clase obrera.

Esta dinámica generará un cambio en los comportamientos y hábitos de la clase obrera, tanto la de antes como la de después de la muerte de Franco. De las asambleas y la participación general de los trabajadores en la toma de decisiones se pasará a un modelo en el que las burocracias sindicales ( CC.OO. y UGT en su mayoría) tomaran las riendas de las negociaciones y llevaran a la clase obrera hacia una dinámica de no-participación directa en los convenios y/o conflictos colectivos. A su vez la CNT, que había sido defensora a ultranza de la Asamblea como lugar básico de la estructuración de la clase obrera en sus luchas y reivindicaciones, se quedará progresivamente aisladas, al no tener la suficiente fuerza para romper el intento ” burocratizador”  de los aparatos sindicales recién instalados.

Es en esta fase donde hay que enmarcar la segunda huelga de las gasolineras de la provincia de Barcelona en septiembre y octubre de 1978. Las actuaciones de la Patronal, del Gobierno y su aparato Policial y la de los sindicatos CC.OO. y UGT fueron claramente reflejo de esta tendencia a aislar cualquier movimiento que se saliera del ” guión marcado”, y más si en ese guión aparecía una CNT que difícilmente hubiera aceptado compromisos tanto con el poder político anterior como con el recién instalado.

1385920_729575820389117_1912827038_n

1 ACTO: AÑO 1977

Una vez desaparecido el sindicato vertical franquista ( CNS ) y legalizadas las centrales sindicales en mayo de 1977, los trabajadores del sector de Gasolineras de la provincia de Barcelona se reúnen en asamblea en los locales de la CNS en julio de 1977 para analizar una posible ” plataforma de convenio “, así como un estudio de estatutos y forma de organización de las centrales sindicales existentes para su posible incorporación.

Una asamblea posterior facilitaría dicha información de las centrales sindicales. En su mayoría  los empleados de gasolineras decidieron afiliarse a la CNT, mientras que en menor proporción otros lo hicieron a UGT y CC.OO. Se elige una comisión compuesta por 12 miembros ( 7 de CN, 2 de UGT, 2 de CC.OO y 1 independiente) encargada de estudiar un borrador de plataforma de convenio para la provincia de Barcelona. En fecha 30 de agosto se realiza una asamblea en la que se plantea el borrador de la plataforma y se aprueba por mayoría absoluta. Hay que tener en cuenta que, aunque pertenecieran a centrales sindicales, diferentes, era la Asamblea de Gasolineras  la que refrendaba o no las propuestas y los cambios a seguir.

dfe

A partir de esta plataforma reivindicativa en la que se pedía un salario de 1.000 pesetas al día ( hasta ese momento cobraban 458 pesetas al día ) los trabajadores se ponen en contacto con la Patronal del sector para que estudie la oferta de convenio. Dado el mutismo de ésta, los gasolineros deciden ir a la huelga a partir del 28 de septiembre. Ante la amenaza de huelga, la Patronal decide sentarse a negociar y acepta una subida máxima de 700 pesetas al día. Mientras transcurren estas negociaciones, ” liberados ” de CC.OO., ajenos al sector y a la Asamblea, intentan negociar por su cuenta el convenio y quedan desautorizados por la propia Asamblea.

La Asamblea rebaja su plataforma para acercar posiciones a 900 ptas/ día, la Patronal no quiere subir a más de 700 ptas. Ante el impasse en el que han quedado las negociaciones, los trabajadores de gasolineras vuelven a plantear huelga para el viernes 21 de octubre y días siguientes si no cambia la actitud intransigente de la Patronal.

En esta ocasión la Patronal sigue firme en su postura y el 21 de octubre se inicia la huelga; se acaba el día 26 del mismo mes con una mediación por parte del Gobierno Civil para acercar las partes.

La huelga que afectaba a 2.300 trabajadores de gasolineras había sido total en la ciudad de Barcelona y había afectado al 90% de su provincia, se demostraba así la unidad y la fuerza que tenia la Asamblea de Gasolineras, a la que, en la tarea de solidaridad y extensión del conflicto así como  en la información de esta a la ciudadanía, solamente apoyo la CNT.

dfhrhrey

En un comunicado de la Asamblea de Gasolineras ésta declina cualquier responsabilidad ante la actitud cerrada de la Patronal, dada su negativa a ceder en los derechos legítimos de los huelguistas. Finalmente, el sueldo conseguido por parte de los 2.300  gasolineros  de la provincia de Barcelona alcanzará las 881 ptas/día que tendrá vigor hasta el día 1 de julio de 1978.

La huelga es calificada como una victoria y el convenio provincial se sitúa en el de más alta remuneración salarial. Algunos diarios de Cataluña se hacen eco y valoran positivamente el triunfo que los gasolineros han conseguido a través de su lucha. El mismo día 26 a las 10 de la tarde, el comité de los gasolineros, en un ambiente mezcla de tensión y emoción, informo a la Asamblea. Tras el informe, la tensión disminuyó, la emoción no..

2 ACTO: AÑO 1978

Los trabajadores de gasolineras de Barcelona y provincia denuncian en junio el convenio provincial. Pasa el tiempo y no hay respuesta. Solicitan huelga legal; pasan los 10 días y no hay respuesta. Antes CC.OO y UGT habían firmado un convenio nacional. La Patronal amparada en eso dice que no cabe negociación provincial ya que está el nacional firmado. Como esto supone para los trabajadores de gasolineras trabajar más tiempo y cobrar menos dinero, deciden en Asamblea ir a la huelga. Entonces es cuando la policía toma las gasolineras, metralleta en mano, y hace de esquirol despachando gasolina.

Plataforma de Convenio    Convenio provincial Barcelona 1977   Convenio estatal 1978

Hora – precio                            230 pesetas                                               155 pesetas

Tiempo almuerzo                    30 minutos                                                15 minutos

Plus Navidad y 1 mayo           1.000 pesetas                                            No hay

Quebranto moneda                Un día                                                         No hay

Trabajar máximo                     2 domingos seguidos                               3 domingos seguidos

Copiado de una octavilla informativa sobre las causas de la 2º Huelga de Gasolineras de la Provincia de Barcelona de septiembre y octubre de 1978.

huelga gasolineras 1977

La segunda huelga de gasolineras de la provincia de Barcelona, en septiembre y octubre de 1978, se produce a raíz de la firma de un convenio de ámbito estatal que modifica claramente a la baja las condiciones de trabajo de los trabajadores de gasolineras de toda la provincia de Barcelona.

En esos momentos tanto CC.OO. como UGT se ” autoproclaman” representantes de todos los trabajadores del Estado español del sector de gasolineras y deciden firmar el convenio sin contar con los trabajadores afectados. Aclarar que en aquellos momentos la legislación vigente no otorgaba capacidad de decisión a las centrales sindicales como tales, sino a las comisiones negociadoras que se recreaban a tal efecto ( en muchos casos estas comisiones se formaban por práctica asamblearia, tanto a nivel provincial como en algunos casos estatal).

Ante la situación creada por un convenio estatal que les rebajaba sus condiciones laborales, los trabajadores de gasolineras de Barcelona realizan diversas Asambleas y llegan a la conclusión de que deben movilizarse a través de diversos actos y convocar una huelga indefinida a partir del día 2 de septiembre de 1978 para poder romper la cerrazón que demuestra la Patronal de Barcelona a la hora de reconocerle sus derechos, escudándose en el convenio estatal anteriormente firmado.

1402323941

Esta segunda huelga de gasolineras fue desde su inicio una dura batalla contra los diversos poderes institucionales ( Patronal, Estado – FOP, sindicatos CC.OO. y UGT, medios de comunicación), que en esta ocasión no aceptaron negociar y/o combatieron con dureza la postura de la Asamblea de trabajadores de gasolineras de Barcelona. Se llegó a situaciones de intromisión intolerable como fue la actuación de la Policía Nacional ejerciendo de ” esquiroles”  y llenando los depósitos de gasolina de los coches; se llevaron a cabo un centenar de detenciones por formar parte de piquetes informativos o por el simple hecho de pegar carteles “legales” a favor de la huelga (35 personas detenidas entre el 4 y 5 de septiembre de 1978). También es destacable el papel claramente distorsionador de la prensa en general, muy diferente al que había tenido el año anterior. En esta ocasión, la desinformación y el silencio en diversos momentos y etapas del conflicto fueron la practica habitual ( salvando algunas honrosas excepciones) .

En un artículo aparecido en Mundo Diario el 16 de septiembre de 1978 titulado ” Atención al Derecho de Huelga “, el abogado laboralista Albert Fina ( ex militante del PSUC y persona de gran reconocimiento en los medios jurídicos y políticos del antifranquismo ) analizaba con preocupación las consecuencias negativas que para el derecho de huelga se estaban produciendo.

Fina argumentaba : En el actual conflicto laboral de gasolineras de Barcelona se plantean múltiples cuestiones. Se  plantea la problemática sindical y jurídica, respecto a quien y en que grado corresponde la representatividad obrera en los Convenios Colectivos en distinto ámbito territorial. Se plantea sin duda una lucha sindical entre centrales obreras con el fin de obtener una hegemonía que  cuando menos en Barcelona, corresponde en Gasolineras a la CNT…. Por encima de estas cuestiones, hay otra de prioritaria importancia, en la que todos los trabajadores y centrales sindicales deberían estar de acuerdo. Se debate el derecho de Huelga, se ha sentado un precedente realmente peligroso, al abortar el ejercicio de aquel derecho, mediante la sustitución de los trabajadores por miembros de la Policía Armada. Lo que hoy se produce en gasolineras, mañana puede producirse en cualquier otra huelga. No es función de la Fuerza Pública atender un servicio particular y privado, como es el suministro de gasolina. De seguir por este camino, mañana se les obligara por ejemplo, al despacho de pan o a la venta de periódicos….

155944_560373870642647_722146241_n

Los  apoyos que tuvo la huelga fueron varios y diversos, desde las centrales sindicales que se unieron a las movilizaciones, como  la CSUT, el SU, la USO de Euskadi ( casualmente la de Cataluña no la secundó ), pasando por la UGT ( histórica ), el SOC, hasta los Col.lectius de Treballadors de Catalunya. En cuanto a los partidos políticos, mostraron su solidaridad ERC, POUM, PTE, LCR, AC o FNC.

De todas maneras, después de casi dos meses, el desgaste que la Huelga había provocado en los trabajadores de las gasolineras era cada vez mayor y los apoyos, aunque meritorios, eran insuficientes para luchar contra la desesperación y el desanimo que empezaba a cundir entre los trabajadores. Ante una Patronal que se escudaba en un convenio estatal firmado anteriormente y que amagaba negociar, más como táctica dilatoria que como voluntad real, la Asamblea de los trabajadores de gasolineras decidieron aceptar una propuesta que no fuera claudicante y que dejara abierto un camino a una posible negociación a medio plazo.

Fotohuelga

En fecha 20 de octubre de 1978, reunidos en el Gobierno Civil las partes en conflicto, deciden acordar la desconvocatoria de la huelga en los siguientes términos:

– La readmisión de todos los despedidos y sancionados con motivo de la huelga de gasolineras.

-La libertad de los trabajadores de gasolineras que estuvieran detenidos por acciones realizadas durante el conflicto.

-Respetar las mejoras del Convenio Provincial del 26 de octubre de 1977.

-Finalmente, se consideraba la posibilidad de que en el futuro los trabajadores pudieran llegar a pactar convenios provinciales, de acuerdo a las nuevas normas que sobre negociación colectiva se estaban tramitando en las Cortes.

Ante la situación de aislamiento progresivo de la huelga, los trabajadores decidieron volver al trabajo sin el espantajo del despido o la represión, aunque sin olvidar el objetivo de intentar una movilización en una situación más favorable y no tan llena de connotaciones colaterales como tuvo esta huelga del año 1978.

Fuentes consultas:

LA ALTERNATIVA LIBERTARIA, CATALUÑA  1976 – 1979.  JOAN ZAMBRANA

untitled

En esta obra escrita por Joan Zambrano, nos da a conocer y entender una serie de sucesos acaecidos durante la transición española que, lejos de ser anecdóticos, formaban parte del marco social de referencia en que aquella transcurrió y sin cuyo conocimiento no resulta fácil entender los acuerdos alcanzados por algunos sectores de la entonces oposición con otros del franquismo. En aquel contexto el movimiento libertario distaba mucho de ser marginal tal como el actual silencio-olvido pudiera sugerir. El mitin de Montjuich y las Jornadas Libertarías Internacionales, ambas en Julio de 1977 en Barcelona, por mencionar los dos eventos más destacados y multitudinarios, dan fe de la amplia implantación sindical y social alcanzada en la época, y especialmente en Cataluña, por el movimiento libertario en su conjunto y particularmente por su entonces eje central, la Confederación Nacional del Trabajo ( CNT ). Pero hay muchos más acontecimientos con una destacada presencia cuando no centralizada, del componente libertario que el/la lector/a encontrará relatados, puede que por primera vez, en este libro. No se lleve a sorpresa y piense en lo que nos decía Debord sobre el olvido y la maestría del sistema para generar ignorancia. Romper con el silencio sobre este aspecto del pasado es el objetivo del libro. Zambrana lo intenta apoyándose en el recuerdo documentado, y por ello fácilmente contrastable, de aquella opción libertaria, de imprescindible conocimiento para la comprensión del período 1976-1979.

 

SALUT Y BUEN VIAJE

 

ACTE EN RECORD D´EN FACERIAS I LA GUERRILLA ANARQUISTA EL 30 D´AGOST A BARCELONA

812318404_8289

Per principi, estem en contra de destacar a qualsevol persona per sobre d’una altra. Però tampoc podem deixar que l’oblit engoleixi el gest digne i valent d’aquelles persones que des de la més terrible de les derrotes, en un món de misèria i desolació, van decidir no donar-se per vençudes, romandre en peus i declarar, que la lluita no havia acabat. Que per alt que fos el preu a pagar, es comprometien a no abandonar la batalla contra l’opressió i l’explotació.

Amb Facerías, pretenem honrar la vida i les idees d’els qui paguessin amb llargs anys de presidi, tortures d’una crueltat inusitada i finalment amb l’assassinat, el seu compromís de treballar per la llibertat de totes. Volem també celebrar la irreductible rebel·lia d’els qui mai es van deixar descoratjar, per gran que fos l’obstacle o poderós l’enemic.

untitled

Per ultimo declarar que la lluita segueix sense concloure, que a la dictadura franquista li ha seguit la dictadura parlamentària i que només esperem poder mantenir la dignitat de totes aquelles persones que ens van precedir en un combat que no acabarà fins a la destrucció de l’Estat i la fi de tota autoritat.

Facerias2015

– Diumenge 30 d’agost de 2015 a les 19:30h Plaça major de les Madres de la Plaza de Mayo (BCN).

– Ofrena floral, parlaments, poesia, teatre i música.

Organitza: Marxa del Maquis del Barcelonés

SALUT I BON VIATGE

L´ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA, UN PODER A L´OMBRA

AMB-Plenari-Trias-i-Balmon

L’oasi català perviu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC governen la institució reconstituïda el 2011 amb poder sobre 36 municipis i tres milions de persones però sense mecanismes clars de control. 606 milions d’euros de pressupost –similar al de la Diputació de Barcelona–, 500 funcionaris, milers de treballadors en 50 empreses o ens subsidiaris i competències en urbanisme, residus, aigua o transports fan de l’AMB un imperi que presideix Xavier Trias però governa Antoni Balmón. L’AMB gasta 4 milions d’euros en sous només per a directius i reparteix 800.000 euros en dietes per assistència a reunions.

Una de les seves últimes decisions ha estat privatitzar la gestió de la T-Mobilitat en favor de La Caixa i d’Indra.

Creada pel franquisme, infiltrada per l’esquerra municipalista, suprimida el 1986 per Jordi Pujol i dispersa des d’aleshores en tres organismes supervivents per ser finalment, fa quatre anys, reconstituïda per llei del Parlament i amb jurisdicció sobre 36 municipis i tres milions de persones, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és una desconeguda però important institució pública de segon grau (no elegible directament, similar a una diputació) on perviu l’oasi català. Amb el PP de simbòlica oposició, un insòlit quadripartit format pel PSC, per CiU, per ICV-EUiA i per ERC governa una AMB que presideix l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), però on mana de veritat el vicepresident executiu i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (PSC). La Junta de Govern de l’AMB, la completen, entre d’altres, barons locals socialistes, convergents, ecosocialistes i republicans com el tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives (CiU); l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC); l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EUiA), i el regidor barceloní Jordi Portabella (ERC).

El que, de facto, és l’últim gran bastió de poder supramunicipal que té el PSC, i on una àmplia sociovergència funciona sense gaires entrebancs, està regulat per la Llei 31/2010, de 3 d’agost, i pel Reglament orgànic metropolità de 2013, que sembla més propi d’un ens legislatiu o governamental que no supralocal, com és el que reflecteix la composició del Consell Metropolità. En la pràctica, l’AMB es regeix per una potent estructura gerencial dirigida per Ramon Torra i pensada per donar serveis tècnics, essencials o de suport als 36 municipis metropolitans en matèria urbanística, de transport públic, de medi ambient, de gestió de residus i d’aigua i de promoció econòmica. Tot plegat, a partir d’un pressupost anual de 606 milions d’euros –similar al de la Diputació de Barcelona i que gairebé és una quarta part del de l’Ajuntament de Barcelona– i amb una plantilla de 482 treballadors directes –449 funcionaris i 33 laborals– que, globalment, representa una massa salarial de 27 milions d’euros, segons les dades disponibles a la web corporativa. Desglossat, el personal directiu i l’eventual o de confiança (en conjunt, algunes desenes de persones) suma quatre d’aquests milions d’euros en despeses de personal. Els salaris mensuals dels directius oscil·len entre els 5.000 i els 8.000 euros, i es pot constatar que el gerent i tres directors d’àrea de l’AMB són centmileuristes i cobren fins i tot més que els consellers de la Generalitat. Són, concretament, el gerent, Ramon Torra; el director de Serveis Generals, Antoni Novel; el director de l’Àrea de Medi Ambient, Carles Conill, i el director de Transport i Mobilitat Pelayo Martínez. Una altra desena de directius aspiren a centmileuristes, amb sous que oscil·len entre els 84.000 i els 92.000 euros bruts anuals.

800.000 euros en dietes

Al juliol passat, l’exregidor del PSC a Barcelona Jordi Martí va revelar en un article a El País que, en un moment sense especificar, havia renunciat a les dietes per assistència a reunions de l’AMB perquè considerava “senzillament injustificable” una compensació que és “una pràctica molt estesa als governs locals de segon nivell”. Com va explicar el mateix diari l’any 2011 i fonts oficials de l’AMB reconeixen que substancialment no ha variat, l’ens públic metropolità destina uns 800.000 euros anuals per pagar regularment dietes al centenar d’alcaldes, regidors i alts càrrecs en els seus diferents òrgans. Aquesta xifra representa gairebé la meitat de la que destina el Govern de la Generalitat a dietes. Tal com va publicar CRÍTIC el passat 23 de setembre, la Generalitat es gasta cada any 1,7 milions d’euros en dietes per assistència a reunions. L’import de les dietes de l’AMB varia molt en funció del càrrec assistent i del tipus i periodicitat de les reunions (algunes de les quals, com reflecteixen les actes, amb prou feines duren 30 minuts). En tot cas, les dietes pugen, per la banda alta, fins als més de 1.100 euros que Trias i Balmón tenen dret a cobrar cada cop que van (cada dos mesos) al Consell Metropolità o (dues vegades el mes) a la Junta de Govern. Els 17 membres de la Junta de l’AMB (8 alcaldes o regidors del PSC, 5 de CiU, 3 d’ICV i 1 d’ERC) disposen tots plegats, cada 15 dies, de 14.222 euros en compensacions autoritzades. Per la banda baixa, el mínim que l’AMB paga en dietes són els 144 euros destinats a cada assistent d’una simple comissió informativa. Després hi ha singularitats: 1.585 euros rep el portaveu del principal (i únic) grup de l’oposició (PP) per anar a una junta de portaveus. I uns 60 euros cobren els delegats de l’AMB per anar a reunions del Patronat de Collserola, esmorzar a banda, i on alguns treballadors denuncien que assistents amb cotxe oficial han arribat a passar quilometratge.

Trinxeres polítiques disfressades de gestió

El poder de l’AMB supera la mateixa institució, perquè té influència i participació total o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. La filial més gran i coneguda és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), una companyia amb 7.000 treballadors de la qual l’AMB té el 100% de les accions i on fonts sindicals denuncien l’existència de 603 càrrecs de confiança (un 8% de la plantilla) amb sous fora de conveni. Però també tenen el segell de l’AMB l’Institut Metropolità del Taxi, les empreses de sanejament i residus Emssa i Tersa, l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci de Comunicació Local i el del Parc de Collserola, i els think tanks o lobbies metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità, per posar alguns exemples.

Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

En aquest marc, la participació de l’AMB en la presa de decisions de rellevància política com la recent cessió del cànon de l’aigua a Agbar mitjançant una empresa mixta; la política d’augment tarifari del transport públic, o la futura revisió del planejament urbanístic metropolità vigent des del 1976 han fet que es comencin a aixecar veus, dins i fora de la institució, que qüestionen la seva transparència i critiquen la manca de mecanismes de participació i control democràtic. És el cas d’un regidor membre del Consell Metropolità i afí a un dels quatre partits de govern que, sota condició d’anonimat, admet: “Malgrat que Trias i Balmón venen l’AMB com un espai merament de gestió i més o menys neutre com potser era abans, en realitat s’ha convertit en un espai per fer política on caldria més transparència i accés ciutadà”. La crítica, la comparteixen veterans funcionaris de l’AMB, en nòmina des d’abans del 1992, que admeten haver estat molts anys “pràcticament sense feina” i que ara veuen com unes “estructures històricament sobredimensionades” comencen a rutllar millor. Tot i que, segons diverses fonts polítiques i laborals consultades, a l’AMB es manté l’estigma de ser “un cementiri d’elefants” perquè “els socialistes s’hi han atrinxerat més que mai”.

L’AMB serveix en safata a Agbar el cànon de l’aigua

El moviment veïnal i ecologista, aplegat a la plataforma Aigua és Vida, considera un “frau democràtic” el decret aprovat el passat 10 de juliol al Parlament, amb els vots de CiU i d’ERC, que fixa un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la Generalitat i l’AMB pel qual la primera cedeix a la segona els recursos del cànon de l’aigua, durant 30 anys, a canvi d’una compensació única prevista pel mateix Govern en uns 800 milions d’euros a compte d’inversions en sanejament ja fetes per la Generalitat. Aigua és Vida denuncia “un robatori a la ciutadania i als ajuntaments” perquè “es pretén fer pagar dues vegades” per inversions hidràuliques en part ja amortitzades i pagades amb fons de cohesió europeus que no s’han de tornar. Però, sobretot, els moviments ecologista i veïnal denuncien l’entrega d’un impost públic com el cànon de l’aigua a mans privades, concretament a Agbar, que ha creat la filial Aigües Barcelona Finance per emetre bons a compte del cànon i facilitar que l’AMB pugui pagar els 800 milions a la Generalitat. I és que tota l’operació pivota sobre la societat mixta publicoprivada que gestiona el sanejament metropolità: un ens creat per l’AMB el 21 de maig de 2013 –amb els vots favorables del PSC i de CiU, l’abstenció del PP i d’ERC i l’oposició d’ICV-EUiA– i que té Agbar de soci majoritari, ja que controla el 85% de les accions. El president executiu del grup Agbar, Àngel Simón, va ser gerent de l’antiga AMB entre el 1989 i el 1995, quan va deixar l’ens metropolità per ingressar a la companyia d’aigües propietat de La Caixa i de la multinacional francesa Suez.

Irregularitats al Consorci de Collserola

Els darrers dies, l’AMB s’ha vist esquitxada per altres polèmiques que, un cop més, evidencien com de resguardada queda aquesta institució al darrere d’alguns organismes en els quals participa com a actor rellevant. Així, la Sindicatura de Comptes va presentar al Parlament, l’1 d’octubre, el seu informe de fiscalització sobre el Consorci del Parc de Collserola corresponent a l’exercici de 2012. La Sindicatura ha detectat irregularitats contractuals –la plantilla “difereix de l’estructura real de treballadors” i les nòmines inclouen un complement de productivitat que aparentment no està regulat–, així com obres i serveis adjudicades sense concurs malgrat superar el límit mínim per ser-ho. L’AMB participa en el Consorci de Collserola, creat el 1999, al costat de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de nou ajuntaments de la zona, i el seu pes en els òrgans decisoris és aproximadament del 30%.

La Caixa i Indra es queden la T-Mobilitat

D’altra banda, recentment s’ha conegut també que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un pressupost de 1.089 milions d’euros aquest 2014– ha adjudicat la implantació i la gestió del nou sistema de pagament del transport públic al grup SOC Mobilitat, integrat per CaixaBank, Fujitsu, Indra i Marfina. L’única oferta que l’ATM tenia sobre la taula implica un contracte de 70 milions d’euros per implantar, a partir del 2016, la nova targeta T-Mobilitat que ha de substituir els actuals títols de transport. El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, critica la “gestió privada de la T-Mobilitat” en una entrada al seu blog. Específicament, Herrera denuncia que la decisió d’atorgar la T-Mobilitat al grup capitanejat per La Caixa s’ha fet “sense que ni tan sols hagi passat pel Consell d’Administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació”.

El Pla General Metropolità o la rendible joia de la corona

Amb tot, un exalcalde socialista afirma que “el gran poder fàctic de l’AMB” –que és poder polític i econòmic vestit de simple gestió està en el seu “control de l’ordenació urbanística” a través del Pla General Metropolità. Efectivament, el PGM és la joia de la corona de l’AMB des que la seva polèmica elaboració i aprovació entre el 1974 i el 1976 va ser el camp de batalla on el porciolisme, versió local del franquisme, es va batre en retirada davant del moviment veïnal i d’uns tècnics metropolitans progressistes dirigits per Albert Serratosa i Joan Anton Solans (que després seria totpoderós responsable d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona de la Transició i, posteriorment, a la Generalitat). Des del 1976, el PGM ha patit fins a un miler de modificacions puntuals, especialment significatives en nombre i característiques a partir de la dècada dels noranta. I, com explica l’exalcalde socialista, la clau de volta del poder de l’AMB rau en el fet que de les seves decisions aparentment tècniques depenen totes les plusvàlues de sòl que els canvis constants en el planejament urbanístic ofereixen als ajuntaments i a negocis sovint especulatius, amb les possibles derivades de corrupció o tràfic d’influències./Critic.

SALUT I BON VIATGE.

UNA “APP” GRATUITA PERMITE CALCULAR EL COSTE DE CARRERA DE TAXI

 

Barcelona, 4 feb (EFE).- Una aplicación nueva ‘app’, que se puede descargar gratis en cualquier smartphone o consultar por Internet, permite calcular cuanto costará una carrera de taxi en el área metropolitana de Barcelona antes de subir al vehículo.

 La nueva app, que se puede descargar desde el portal web del Area Metropolitana de Barcelona www.amb.cat/taxi, se dará a conocer a la ciudadanía mediante una campaña institucional para promocionar el uso del taxi que se ha presentado oficialmente hoy y que costará al Instituto Metropolitano del Taxis 45.000 euros.
El alcalde, Xavier Trias, ha presentado la campaña y la nueva ‘app’ en el patio del Ayuntamiento de Barcelona, y ha destacado que ambas ayudaran a “acercar el taxi, que es un servicio público, a la gente”.
“Esta app es útil no para discutir la tarifa, sino porque mucha gente no utiliza el taxi por miedo a cuánto le costará”, ha considerado el alcalde.
Desde esta semana, 430 taxis del área metropolitana llevan en sus puertas unos vinilos con los que además de dar a conocer la app y recomendar el uso de este transporte público se muestra la validez de los taxis como soporte publicitario, una fuente de recursos para el sector posible desde el año pasado pero que no acaba de arrancar, según ha señalado el presidente del IMT y concejal de Barcelona, Eduard Freixedes.

La campaña se desarrollara en febrero y marzo, los peores meses para los 10.523 taxistas que cuentan con licencia para ejercer en Barcelona y su área metropolitana, ya que baja un 25 % la facturación, a pesar de que las últimas ediciones del Congreso Mundial del Móvil la han paliado, ha destacado el alcalde Trias.
En relación con este evento, el gerente, Eduard Ràmia, ha anunciado que los taxis podrán trabajar libremente 12 horas en vez de las tres de año pasado, en concreto entre las 18.00 horas y las 6 de la mañana, del domingo 23 al jueves 27 de febrero, fechas en que se lleva a cabo el MWC.

SALUT Y BUEN VIAJE.
 

TRES HERIDOS EN LA EXPLOSIÓN DE UN TAXI HÍBRIDO A GAS EN BARCELONA

El incidente, que ha tenido lugar ante el número 65 de la Vía Júlia, ha provocado un gran susto entre los vecinos

Un taxi ha hecho explosión a las 12.50 ante el número 65 de la Vía Júlia, esquina con la calle Almansa, en el distrito barcelonés de Nou Barris. El incidente ha provocado un susto tremendo entre los vecinos, ya que ha provocado un fuerte ruído y movimiento de cristales en las casas.
En el taxi solo viajaba el conductor, que ha resultado herido con quemaduras de primer grado en la cabeza. Otras dos personas que viajaban en un vehículo que circulaba detrás del taxi han resultado heridas leves con trauma en los oídos por la onda expansiva, según informa el Ayuntamiento. Los tres han sido atendidos por el Sistema de Emergencias Médicas (SEM) y trasladados al hospital de la Vall d’Hebrón.
El taxista ha sido dado de alta y a primera hora de la tarde ya estaba en su casa, según ha explicado el gerente del Institut Metropolità del Taxi (IMET), Eduard Ràmia, que asegura que no tienen precedentes en Catalunya de un incidente similar con un vehículo híbrido. Según Ràmia, abrirán una investigación para esclarecer las causas de la deflagración en este depósito de gas, también llamado AutoGas, y pedirán que lo analice la Conselleria de Empresa y Empleo de la Generalitat.
El taxi, un Toyota Prius, es un coche híbrido adaptado a gas licuado de petróleo (GLP). Fuentes del Sindicato del Taxi de Catalunya han asegurado que el taxista había adaptado el vehículo a GLP hace dos semanas. El dueño del taller Manusan que realizó la adaptación ha explicado a LaVanguardia.com que el coche marcaba este martes erróneamente la cantidad de combustible de gas del coche y “anuló la válvula” para que el coche no funcionara a gas.
Por su parte, Toyota ha asegurado que “es técnicamente imposible que un Toyota Prius de serie y sin modificaciones explote en las condiciones que se aprecian en las imágenes” y que ha enviado un técnico a Barcelona para analizar el vehículo. Además, Toyota “desaprueba la modificación” de cualquiera de sus vehículos “mediante la instalación de GLP” ya que “no cumplen los requisitos” de la compañía para su aprobación técnica.
Meri, una testigo de los hechos se ha puesto en contacto con LaVanguardia.com a través de Twitter para enviar fotos del vehículo y ha asegurado en conversación telefónica que se encontraba en un supermercado cercano cuando ha oído una fuerte explosión y que la luna del taxi ha salido disparada. El techo del vehículo ha llegado a cruzar la Vía Júlia, que ha permanecido cortada al tráfico unas horas. Hasta la zona se han desplazado tres dotaciones de bomberos, dos del SEM y efectivos de la Guardia Urbana. El taxi ha sido retirado sobre las tres de la tarde. La explosión ha causado rotura de cristales en un comercio y en la entrada principal de una vivienda.
El Institut Metropolità del Taxi ha enviado al lugar a varios inspectores para valorar el incidente. En Barcelona existen unos 1.500 taxis híbridos y unos 150 funcionan con GLP./La Vanguardia

SALUT Y BUEN VIAJE.
 

HOMENATGE AL MAQUI FACERIAS, DIVENDRES 30 D´AGOST A LES 20H

 Al lloc on els sicaris de l’Estat el van assassinar l’any 1957, a l’encreuament dels carrers Verdum i Pi i Molist de Barcelona.

Josep Lluís i Facerias

Conegut més per “Face” o per “Petronio” pels seus amics i companys més íntims, fou, juntament amb Quico Sabaté, un dels màxims exponents de l’escamot urbà a Catalunya, dels anys quaranta i cinquanta.
Cap d’escamot, era físicament un home ben plantat, elegant, un veritable “Dandy”. Intrèpid home d’acció, va destacar pel seu excepcional talent i lucidesa, arribant a ser un dels organitzadors més capaços amb qui va comptar el maquis urbà llibertari de l’època.
Molt aviat va ocupar càrrecs de responsabilitat dins del clandestí moviment llibertari català. Nascut a Barcelona el 6 de gener de 1920, el 36, estava afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts llibertàries del Poble Sec. A l’inici de la guerra civil, es va allistar a la Columna Ascaso, lluitant durant tota la guerra al front d’Aragó. En una de les últimes batalles de Catalunya, quan l’exèrcit republicà es batia en retirada, a principis de febrer del 39, va ser fet presoner.
En aquest mateix any, va perdre la seva companya i filla de mesos, quan ambdúes anaven camí de França. Fugint, al costat de milers de futurs refugiats. Probablement, mai van arribar a creuar la frontera. Metrallades pels avions nazis Messerchmitt, que sembraven la mort de la població que fugia.
Facerias, va passar per diferents camps de concentració i batallons de treball, a Saragossa, Vitòria i Extremadura. Al ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat, destinat a una Unitat de Transports Militars a Barcelona, com a conductor i poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar.
Llicenciat a la fi del 45, s’incorpora al sindicat d’indústries gràfiques de la CNT i es posa a treballar, primer de cambrer i després de caixer al restaurant “La Rotonda”, al peu del Tibidabo. Tot el temps lliure de que disposa, el dedica a l’activitat clandestina (encara era l’època de l’esperança per a molts, d’una intervenció aliada, acabada la segona guerra mundial) de la intensificació de la lluita del maquis rural i sobretot urbà.
A partir del març del 46, Facerias va ser l’animador més dinàmic dels “Grups de defensa” de la barriada barcelonina del Centre. Va intervenir activament a les accions d’organització i defensa de les joventuts llibertàries de Catalunya, les quals tornaran a publicar, a partir del 46, “Ruta”, el seu portaveu, que era distribuït, per mitjà de saques de pel·lícules, que es repartien per cinemes i bars.
Detingut amb altres militants per la brigada políticosocial, el 17 d’agost del 46, va ser empresonat a la Model, fins el juliol del 47, que va sortir en llibertat. En aquest mateix any, forma el seu grup guerriller i realitza la seva primera acció: l’atracament a la fàbrica Hispano-Olivetti, d’on aconsegueix 300.000 pessetes i 100.000 més del Banc Espanyol de Crèdit, del carrer Mallorca. Facerias creia que la lluita armada era la manera més ràpida per a obtenir uns diners que servirien de suport al Sindicat anarquista i als militants presos i als seus familiars més necessitats. Dels atracaments, cal destacar, els vuit realitzats amb el seu grup, durant l’any 46, amb els quals va aconseguir 3.000.000 pessetes, lliurats íntegrament a l’organització. D’aquestes vuit accions cal destacar: la del Banc de Biscaia del Carrer Rocafort, la del Banc de Bilbao, la del Banc Hispano-Colonial, de la Diagonal i també del carrer Muntaner, la de la Banca Pérez López d’Hospitalet i la del Banc Hispano-Colonial del carrer Major de Gràcia. També, va assaltar una fàbrica de fusta, a la carretera del Port, la fàbrica ICANSA, del Poble Nou i l’empresa d’Automòbils Eucort. A més de diversos atracaments a joieries de Barcelona, també es va dedicar a visitar els “Meublés” de luxe freqüentats per gent adinerada. El primer va ser el de Pedralbes d’on es va apoderar dels diners i de les joies dels clients. A l’agost del 49; es va presentar amb altres activistes a “La Casita Blanca” (Meublé molt conegut a Barcelona) d’on es va endur 37.000 pessetes i joies. Al maig del 51 va tornar a la “Casita Blanca” i a l’octubre del 51 va tornar al “Meublé” de Pedralbes.
Pel que fa als sabotatges, a l’agost del 46, des d’un cotxe en marxa Facerias i els seus homes, metrallen la Comissaria de Gràcia en la Travessera de Dalt, van incendiar els dipòsits d’un local de la CAMPSA al carrer Sepúlveda, on van resultar destruïts 40 cotxes i també va actuar conjuntament amb el grup d’en Quico Sabaté en la col·locació d’explosius als consulats favorables a l’ingrés de l’estat Espanyol a l’ONU.
L’ 1 d’abril del 50 -commemoració de la victòria franquista- va aconseguir col·locar un potent artefacte explosiu sota una tribuna principal al Passeig de Gràcia, i va distribuir per tota la ciutat, en un cotxe robat, milers d’octavetes antifranquistes.
El vuit d’abril faria esclatar una potent bomba a la comissaria de la Llotja, del Carrer Ample, resultant greument ferits sis policies i produint moltes destrosses. També, an la carretera de la Rabassada a Sant Cugat, realitzaria l’operació Documentació”, (agost 49) que consistia en desviar els cotxes per un camí que conduïa al Mas del Bosc, on examinaven els passaports i la documentació i s’apoderaven dels de més interès per a falsificar-los.
L’armament emprat pels grups d’acció de Facerias, estava compost de metralladora “Stein” i “Thompson”, pistoles “Parabellum” “Walter P.38″, “Colt” calibre 45 “Star” calibre 9mm.llarg, i bombes de mà, carabines americanes automàtiques, detonadors, dinamita, tril·lita i plàstic.
Facerias fou un dirigent nat, que va comptar sempre amb la confiança de tots els seus companys de lluita, la major part dels quals moririen en enfrontaments amb la policia, o la guàrdia civil, com és el cas del seu millor amic i col·laborador, Guillermo Ganuza Navarro o Antoni Franquesa i Cèsar Saborit.
Facerias va actuar de vegades conjuntament amb altres grups com és el cas del grup d’en Quico Sabaté, o el de Wenceslau Orive.
A la tardor del 51, després de la caiguda de tres components del grup de Facerias, la policia va poder aconseguir dels detinguts una cita a la qual havia d’acudir Facerias el 26 d’octubre. Aquest va arribar amb bicicleta vint minuts abans i no va observar res de sospitós, encara que el parany ja estava preparat. En la fugida, “Face” es deixa una cartera on duia una adreça del Carrer Arenys del Barri del Carmel, (on guardava armament i propaganda antifranquista). Sense pensar-s’ho dues vegades es dirigeix cap a la casa, per a arribar abans que la policia, i tenir temps de endur-se el més important. Quan sortia, va ser assaltat, amb foc creuat d’armes automàtiques, però, malgrat tot, va aconseguir fugir de nou. En l’enfrontament hi haurà un agent mort i nou ferits. Durant els dies següents s’acordonaran illes senceres de cases per a efectuar registres. La policia armada patrullava pels carrers barcelonins, en grups de sis i en algun barri els vianants, foren constantment molestats.
Tot això, contribuïa més a augmentar la popularitat de Facerias a Barcelona, el qual va arribar a adquirir com Quico Sabaté, les dimensions de mite. A principis del 52, Facerias fugiria a França, però davant del risc de ser detingut per la policia francesa, que el buscava i en cas de detenció l’hauria extradit a la policia espanyola, va decidir marxar a Itàlia, va entrar-hi clandestinament per la muntanya, el mes de juny del 52. Allà col·labora intensament amb els grups anarquistes italians i va prendre part en la creació dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.
Tot i que en el 53 la CNT de l’exili francès havia desautoritzat la lluita armada, Facerias va decidir tornar a Barcelona, després de no arribar a un acord conjuntament amb Quico Sabaté, va sortir de Toulouse acompanyat de Luis Agustín Vicente, alies “El Metralla” i de l’italià Goliardo Fiaschi. A la frontera van notar que havia una intensa vigilància, però ells es van fer passar per excursionistes. Equipats els tres amb motxilla i bicicleta van seguir fins a Sant Joan de les Abadesses. A Sant Quirze de Besora, “El Metralla” no va voler seguir amb bicicleta i va agafar el tren. Facerias i Galiardo, van seguir el viatge amb bicicleta, passant prop de Vic, vorejant el Montseny fins a arribar a Granollers, i d’allà a Mataró, i finalment cap el Tibidabo, era el 27 d’agost. Es van refugiar en una cabana-xalet, dissimulada entre els pins del bosc de Sant Amidar. Aquella mateixa nit, era detingut “El metralla”, el qual es va rendir sense oposar resistència. La policia no va fer cap tret: es tractava de capturar-lo viu. A l’endemà, va ser detingut Goliardo, quan tornava a la cabana del Tibidabo. La policia va muntar guàrdia tota la nit, a l’espera d’en Facerias, però no es va presentar.
Sense tenir notícies de la detenció dels seus companys, el dia 30, “Face” es va dirigir cap a una cita, a les onze del matí, a la confluència dels passeigs Urrutia i Pi i Molist, al costat del Passeig Verdúm, pràcticament davant de la porta del manicomi de Sant Andreus. Cap a les 11:15 uns agressors invisibles disparen, ferit, es mira la cama dreta, tenia el turmell fracturat. En un instant tornen a disparar. Facerias s’incorpora amb dificultat, amb la idea de sortir d’aquell parany, es dóna suport al ventre en la barana i donant-se impuls amb les mans es deixa caure a l’altre costat, en un solar de quatre metres de desnivell. Encara va poder treure una bomba de mà, però des d’unes finestres del carrer Nil sonaven descàrregues d’armes automàtiques; el Cos de Facerias cau immòbil, sense vida, amb la bomba de mà en els seus dits crispats, el seu cos tenia nou impactes de bala, la majoria mortals.
Un nombre impressionant de policies i tot un destacament de la guàrdia civil, estaven esperant, ben amagats darrera les finestres i dalt dels terrats.
La seva mort, és possiblement, com ho assenyalen tots els indicis, deguda a una delació de un pages de Palleja. Amb la seva mort, només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila.
SALUT I BON VIATGE.

BARCELONA ES PROPOSA DE REDUIR UN 30% EL TRÀNSIT PRIVAT

La ciutat intentarà minvar el pes de circulació d’automòbils fins al 2018.

BARCELONA. LA VANGUARDIA. ÓSCAR MUÑOZ.- La pèrdua de pes del vehicle privat en la mobilitat de la ciutat ha de continuar, en gran manera per exigències normatives. Europa ha fixat uns nivells de contaminació màxims que en alguns aspectes Barcelona no compleix. I és sabut que en bona mesura el trànsit n’és el culpable. Per corregir la situació i, no menys important, per millorar les condicions d’habitabilitat -soroll, seguretat viària…-, l’Ajuntament es planteja continuar delimitant l’ús del cotxe en els propers anys, fins a un 30% en l’horitzó del 2018, segons preveu el pla de mobilitat urbana, actualment en fase d’elaboració.
El descens de la mobilitat general dels últims anys, propiciat per la crisi econòmica, que ha reduït sensiblement l’activitat, ha estat més elevat en la circulació en vehicle privat que en l’ús del transport públic. Aquest fet ha d’ajudar a aconseguir els objectius que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a damunt la taula i que ahir l’alcalde, Xavier Trias, i els directors de Serveis de Mobilitat, Adrià Gomila, i de l’Agència d’Ecologia Urbana, Salvador Rueda, van explicar a les entitats representades al Pacte per la Mobilitat. Els objectius i les actuacions que es van plantejar se sotmetran al setembre a un procés de participació en els diferents grups de treball que componen l’esmentat òrgan per aconseguir el màxim consens possible. La previsió de l’àrea municipal de Mobilitat, que dirigeix el regidor Eduard Freixedes, és que el document pugui aprovar-se inicialment a finals d’any o principis del que ve perquè, així, al llarg del 2014 pugui rebre llum verda definitiva de l’Ajuntament.
La situació de partida presa per a l’elaboració del pla de mobilitat urbana és el repartiment modal que hi havia el 2011. Aquell any, els vehicles privats motoritzats concentraven el 26,7% dels desplaçaments que es feien un dia feiner tipus a Barcelona. L’objectiu fixat per al 2018 és que passin a representar el 18,6%; per tant, el descens sobre el total de moviments que es fan a la ciutat seria del 30,4%. Els trajectes a peu han de passar, segons aquest full de ruta municipal, del 31,9% al 35,4% (l’increment seria del 10,9%). Els viatges en transport públic, del 39,9% al 43% (7,7% més) i en bici de l’1,5% al 3% (el doble).
Al document de diagnosi del pla, aquests objectius, fins i tot sent ambiciosos, no eren els més atrevits. Entre les opcions proposades n’hi havia una de més radical que la finalment adoptada, que reduïa la quota del vehicle privat fins al 14,9%, feia pujar la del transport públic fins al 46,3%, els desplaçaments a peu els deixava en el 35,4% i els que es fan amb bicicleta els elevava a un 3,4%. També hi havia un altre escenari més conformista, fruit de l’evolució natural de l’actual model, que ja té mesures desincentivadores del cotxe, i que plantejava un 22,3% de quota per al vehicle privat, un 40,4% per al transport públic, un 35% per als vianants i un 2,3% per als ciclistes.
Perquè el vehicle privat continuï perdent pes en el repartiment de la mobilitat de la capital catalana, l’equip de govern municipal no aposta tant per les prohibicions o els obstacles com per mesures incentivadores de l’ús del transport públic i facilitadores dels desplaçaments a peu i en bicicleta. La idea és que moure’s amb cotxe sigui menys interessant que fer-ho per aquests altres mitjans. Es tracta que, en conjunt, la mobilitat de la ciutat guanyi eficiència i contribueixi a la millora de qualitat ambiental i a la seguretat, segons consta en el document que s’està elaborant.
El text presentat ahir planteja algunes mesures per assolir aquests objectius en els propers anys. En l’àmbit del vehicle privat es preveu fomentar l’ús compartit, tant mitjançant el que es coneix com a car sharing (usuaris que van en el mateix cotxe però en horaris diferents) com el denominat car pooling (vehicles compartits per diferents persones alhora). Una altra actuació és l’extensió dels carrils bus-VAO d’accés a la ciutat -competència de la Generalitat que també actua a favor dels autobusos- i, un aspecte nou, la implantació de models similars -vies que utilitzarien els vehicles d’alta ocupació o els que es considerin ecològics- a l’interior de la ciutat. Així mateix es planteja aplicar les noves tecnologies per oferir als conductors més informació en temps real de l’estat del trànsit i de l’aparcament, amb la qual cosa es pretén reduir les congestions i els trajectes innecessaris. Igualment es proposa de millorar la gestió de l’estacionament en superfície, revisar el pla d’aparcaments subterranis municipals i les normatives urbanístiques per adaptar les ràtios de places als edificis a la realitat. Per a les motos es pensa fomentar l’aparcament en calçades i en garatges subterranis per alliberar les àrees per als vianants.
Al capítol del transport públic, la gran aposta és la implantació de la nova xarxa ortogonal d’autobusos de TMB. Però també es pretén actuar per fer més eficients la resta de línies (tant les de proximitat com les complementàries) i millorar les interurbanes (les seves rutes per l’interior de la ciutat, les estacions i la connectivitat). Un altre instrument que l’Ajuntament espera que servirà per promoure l’ús del transport públic és la T-Mobilitat, targeta intel·ligent recarregable de l’ATM que ajustarà la tarifa a l’ús que es faci (com més viatges, més reducció de preu). També es pensa estudiar com es poden millorar les parades d’autocars turístics i l’ús de les noves tecnologies per a la gestió de les parades de taxis i la reducció del nombre de quilòmetres que fan sense passatge.
Pel que fa als vianants, el pla aposta per l’ampliació de l’espai viari per als moviments a peu i la modificació de l’ordenança per posar en relleu la figura del ciutadà que es mou d’aquesta manera. També suggereix, entre altres actuacions, arranjar els punts en què hi hagi més inseguretat viària, crear una xarxa d’itineraris a peu, continuar desenvolupant zones de trànsit calmat, i millorar la senyalització específica per als desplaçaments que fan els turistes.
Per a les bicicletes es planteja millorar la xarxa de carrils reservats i les zones de trànsit calmat, així com els punts que tenen més accidentalitat, augmentar les places d’aparcament al carrer, reactivar el registre i marcatge de bicicletes i adequar el transport públic perquè pugui admetre aquests vehicles, així com millorar l’eficiència de la gestió del bícing.
També se suggereixen actuacions en el transport de mercaderies urbanes. Per a aquesta activitat es planteja la implantació de centres de distribució a l’interior de la ciutat que permeti l’ús de vehicles lleugers no contaminants i silenciosos.

SALUT I BON VIATGE.

LOS OJOS DEL TAXI

LOS OJOS DEL TAXI es un cortometraje de Manuel Chico (taxista y poeta de barcelona) realizado a finales de los años 90 en barcelona. Este corto muestra la miseria de esa barcelona post olimpiadas de la mano de un taxi, anunciando de manera profética la crisis que ahora mismo sufrimos. Con poemas de Miguel Hernandez, Gustavo Adolfo Bequer, Jose Maria Espronceda, William Shakespeare, Calderon de la Barca y Juan Rico y Amat  interpretados magistralmente por Manuel Chico.

SALUT Y BUEN VIAJE.

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.