Arxiu de la categoria: gracia

XERRRADA DEBAT, SMART CITY I CONTROL SOCIAL

DIJOUS 16 DE NOVEMBRE A LES 19 HORES AL CAP OCUPAT, CARRER QUEVEDO 13, GRACIA

Durant els dies 14, 15 i 16 de novembre es celebrarà al recinte de la Fira de Gran Via de Barcelona el “Smart City Expo WorldCongress” (SCEWC), aparador mundial de les noves tecnologies de dominació. Es tracta d’un esdeveniment més modest que el congrés dels mòbils (WMC) que es farà el més de febrer de l’any vinent, però dins del seu camp (els sensors, les càmeres, el soft de control) és igual d’important.
Aquest congrés cada any te una mica més de presència, aquest any es preveu que vindran 17.000 visitants de 700 ciutats i 120 països, parlaran 420 conferenciants i hi hauran 650 expositors (un 20% més que el 2016).
Entre les empreses que patrocinen el congres hi ha de tot, a tall d’exemple tenim CISCO, les constructores FCC i Ferrovial, el gegant de la telefonía xinesa Huawei, Master Card, Microsoft, Siemens, Suez (la principal controladora del cicle de l’aigua a Europa)… i algúns desaprensius més.
Aquest any es donarà un paper important (i un esdeveniment paral•lel) a la mobilitat “intel•ligent”, a la logística, al vehicle autònom… però també a la seguretat a les ciutats, la economia “circular”, la gestió de les dades, la governança…
Entre els ponents assistents destaca l’assessor de Banc Mundial, la OCDE i les NU, Robert Muggah, especialista en el “mapejat” i la predicció de la violència urbana, entre d’altres.
La dominació adopta diferents disfresses, Smart City, però també Internet de les Coses, tecnología mòbil, big data… economia circular, economía col•laborativa… formes que en realitat son el mateix. Articular una resposta, bastir una resistència efectiva, és el repta més gran.. i també el més urgent, per això necessitem debatre, parlar i trovar espais comuns.

SALUT I BON VIATGE

QUAN BOMBARDEGEN BARCELONA

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)… tot l’anar i venir de les columnes carlines…

El clima de guerra va facilitar uns governs militars autoritaris,ben acollits i recolzats per la burgesia i els diferents partits liberals, d’aquesta manera Catalunya durant el segle XIX va estar més de 75 anys en estat d’excepció o de guerra. Durant aquests períodes “excepcionals” els militars feien i desfeien, afusellant, prohibint, empresonant…. tot el que podia suposar un entrebanc (per petit que fos) a la marxa del progrés i de la indústria. Guerra i industrialització van anar del bracet i no es poden entendre una sense l’altra.

Durant tot aquests anys a Barcelona es succeeixen les bullangues, revoltes populars generalment manipulades per les faccions que pugnaven per controlar el camp isabelí, hi ha un primer cicle de bullangues del 1835 a 1837 (untotalde8!!) i un segon cicle que va de 1840 (just en acabar la primera guerra carlina) fins a 1843 amb la desfeta definitiva de les forces populars, que eren el seu motor real.

Malgrat la manipulació per part de les faccions liberals hi ha, des de un bon començament, un fort component trencador i republicà que va creixent fins arribar a la darrera bullanga de la Jamancia el 1843 en que el caràcter polític és obertament republicà, presentant també més amagat, un de més radical encara… “pre-anarquista”.

El final de les bullangues coincideix amb els bombardejos de Barcelona . El primer per el general liberal progressista Espartero el 3 de desembre de 1842, una operació de càstig indiscriminat contra la població civil que va durar 12 hores, llançant-se 1.014 projectils. El segon el del general Prim, per reprimir la revolta de la Jamancia, segurament la primera revolta proletària important de la història de Barcelona, que va durar uns 90 dies durant els quals es varen llençar 12.000 projectils (133 diaris).

Per fer-nos una idea del que van suposar aquests bombardejos, hem de tenir en conte que sobre Sarajevo (segleXX) va caure una mitjana de 329 projectils diaris i el dia de màxima intensitat (el 29 de juliol de 1993) en van caure 3.777, la població de Sarajevo era d’uns 430.000 habitants, mentre que la de Barcelona, el1840, era d’uns180.000 (8,8 projectils per 1.000 habitants a Sarajevo el 28-7-1993 i 5,6 projectils a Barcelona el 3-12-1842).

És una vergonya que el responsable d’un d’aquells bombardejos, el general Prim, tingui una estàtua al Parc de la Ciutadella, una estàtua imponent i pomposa que ningú demana que sigui retirada, de fet les Joventuts Llibertaries de Gràcia, el desembre de 1936, van enderrocar mitjançant l’acció directa aquesta estàtua, però va ser reposada de nou per el govern franquista.

Val a dir que, davant el general Prim, la historiografia mitològica catalana te una certa ambivalència: és un català de Reus, va lluitar a les guerres colonials del Rif al front dels “voluntaris catalans” a l’uniforme dels voluntaris hi havia la barretina, barret que apareix en les pintures que glorifiquen la guerra colonial.

La memòria d’aquestes bàrbares accions han perdurat fins a l’actualitat, notant desde els bombardejats(que van posar el sofriment i les víctimes) sinó des de la dels bombardejadors. Referir-se a la necessitat de bombardejar Barcelona cada cert temps (segons el general Espartero cada 50 anys…ja porten més de 70 anys de retard!!) ha estat repetitiu al llarg dels segles XIX i XX, el que resulta significatiu és que en ple segle XXI es continuï amb el mateix.

Recentment donada la situació que estem vivint, a tertúlies dels mitjans de comunicació (i no diguem ja les “xarxes antisocials”) s’ha estat celebrant alegrement aquesta frase, deixem a banda als descerebrats d’Intereconomia i similars, tenim una al·lusió relativament recent la del “il·lustre difunt”senyorPeces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978, que al Congreso Nacional de la Abogacía (27-10-2011, fa sis anys) va dir “no soy pesimista. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla”… tota una declaració de principis, estem de sort, no creia necessari el bombardeig.

Article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

TALLER D´AUTODEFENSA JURÍDICA

El pròxim dissabte 14 d’octubre, a les 18h a la Fusteria de Vallcarca (metro l3 Vallcarca), CNT Barcelona i les companyes @AsLlibVallcarca ús convidem a participar al “Taller d’autodefensa jurídica laboral”. Per què coneixer l’enemic és la base de la millor defensa. Anima’t i participa!

SALUT Y BUEN VIAJE

L´ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA, UN PODER A L´OMBRA

AMB-Plenari-Trias-i-Balmon

L’oasi català perviu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC governen la institució reconstituïda el 2011 amb poder sobre 36 municipis i tres milions de persones però sense mecanismes clars de control. 606 milions d’euros de pressupost –similar al de la Diputació de Barcelona–, 500 funcionaris, milers de treballadors en 50 empreses o ens subsidiaris i competències en urbanisme, residus, aigua o transports fan de l’AMB un imperi que presideix Xavier Trias però governa Antoni Balmón. L’AMB gasta 4 milions d’euros en sous només per a directius i reparteix 800.000 euros en dietes per assistència a reunions.

Una de les seves últimes decisions ha estat privatitzar la gestió de la T-Mobilitat en favor de La Caixa i d’Indra.

Creada pel franquisme, infiltrada per l’esquerra municipalista, suprimida el 1986 per Jordi Pujol i dispersa des d’aleshores en tres organismes supervivents per ser finalment, fa quatre anys, reconstituïda per llei del Parlament i amb jurisdicció sobre 36 municipis i tres milions de persones, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és una desconeguda però important institució pública de segon grau (no elegible directament, similar a una diputació) on perviu l’oasi català. Amb el PP de simbòlica oposició, un insòlit quadripartit format pel PSC, per CiU, per ICV-EUiA i per ERC governa una AMB que presideix l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), però on mana de veritat el vicepresident executiu i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón (PSC). La Junta de Govern de l’AMB, la completen, entre d’altres, barons locals socialistes, convergents, ecosocialistes i republicans com el tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives (CiU); l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC); l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EUiA), i el regidor barceloní Jordi Portabella (ERC).

El que, de facto, és l’últim gran bastió de poder supramunicipal que té el PSC, i on una àmplia sociovergència funciona sense gaires entrebancs, està regulat per la Llei 31/2010, de 3 d’agost, i pel Reglament orgànic metropolità de 2013, que sembla més propi d’un ens legislatiu o governamental que no supralocal, com és el que reflecteix la composició del Consell Metropolità. En la pràctica, l’AMB es regeix per una potent estructura gerencial dirigida per Ramon Torra i pensada per donar serveis tècnics, essencials o de suport als 36 municipis metropolitans en matèria urbanística, de transport públic, de medi ambient, de gestió de residus i d’aigua i de promoció econòmica. Tot plegat, a partir d’un pressupost anual de 606 milions d’euros –similar al de la Diputació de Barcelona i que gairebé és una quarta part del de l’Ajuntament de Barcelona– i amb una plantilla de 482 treballadors directes –449 funcionaris i 33 laborals– que, globalment, representa una massa salarial de 27 milions d’euros, segons les dades disponibles a la web corporativa. Desglossat, el personal directiu i l’eventual o de confiança (en conjunt, algunes desenes de persones) suma quatre d’aquests milions d’euros en despeses de personal. Els salaris mensuals dels directius oscil·len entre els 5.000 i els 8.000 euros, i es pot constatar que el gerent i tres directors d’àrea de l’AMB són centmileuristes i cobren fins i tot més que els consellers de la Generalitat. Són, concretament, el gerent, Ramon Torra; el director de Serveis Generals, Antoni Novel; el director de l’Àrea de Medi Ambient, Carles Conill, i el director de Transport i Mobilitat Pelayo Martínez. Una altra desena de directius aspiren a centmileuristes, amb sous que oscil·len entre els 84.000 i els 92.000 euros bruts anuals.

800.000 euros en dietes

Al juliol passat, l’exregidor del PSC a Barcelona Jordi Martí va revelar en un article a El País que, en un moment sense especificar, havia renunciat a les dietes per assistència a reunions de l’AMB perquè considerava “senzillament injustificable” una compensació que és “una pràctica molt estesa als governs locals de segon nivell”. Com va explicar el mateix diari l’any 2011 i fonts oficials de l’AMB reconeixen que substancialment no ha variat, l’ens públic metropolità destina uns 800.000 euros anuals per pagar regularment dietes al centenar d’alcaldes, regidors i alts càrrecs en els seus diferents òrgans. Aquesta xifra representa gairebé la meitat de la que destina el Govern de la Generalitat a dietes. Tal com va publicar CRÍTIC el passat 23 de setembre, la Generalitat es gasta cada any 1,7 milions d’euros en dietes per assistència a reunions. L’import de les dietes de l’AMB varia molt en funció del càrrec assistent i del tipus i periodicitat de les reunions (algunes de les quals, com reflecteixen les actes, amb prou feines duren 30 minuts). En tot cas, les dietes pugen, per la banda alta, fins als més de 1.100 euros que Trias i Balmón tenen dret a cobrar cada cop que van (cada dos mesos) al Consell Metropolità o (dues vegades el mes) a la Junta de Govern. Els 17 membres de la Junta de l’AMB (8 alcaldes o regidors del PSC, 5 de CiU, 3 d’ICV i 1 d’ERC) disposen tots plegats, cada 15 dies, de 14.222 euros en compensacions autoritzades. Per la banda baixa, el mínim que l’AMB paga en dietes són els 144 euros destinats a cada assistent d’una simple comissió informativa. Després hi ha singularitats: 1.585 euros rep el portaveu del principal (i únic) grup de l’oposició (PP) per anar a una junta de portaveus. I uns 60 euros cobren els delegats de l’AMB per anar a reunions del Patronat de Collserola, esmorzar a banda, i on alguns treballadors denuncien que assistents amb cotxe oficial han arribat a passar quilometratge.

Trinxeres polítiques disfressades de gestió

El poder de l’AMB supera la mateixa institució, perquè té influència i participació total o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. La filial més gran i coneguda és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), una companyia amb 7.000 treballadors de la qual l’AMB té el 100% de les accions i on fonts sindicals denuncien l’existència de 603 càrrecs de confiança (un 8% de la plantilla) amb sous fora de conveni. Però també tenen el segell de l’AMB l’Institut Metropolità del Taxi, les empreses de sanejament i residus Emssa i Tersa, l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci de Comunicació Local i el del Parc de Collserola, i els think tanks o lobbies metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità, per posar alguns exemples.

Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

En aquest marc, la participació de l’AMB en la presa de decisions de rellevància política com la recent cessió del cànon de l’aigua a Agbar mitjançant una empresa mixta; la política d’augment tarifari del transport públic, o la futura revisió del planejament urbanístic metropolità vigent des del 1976 han fet que es comencin a aixecar veus, dins i fora de la institució, que qüestionen la seva transparència i critiquen la manca de mecanismes de participació i control democràtic. És el cas d’un regidor membre del Consell Metropolità i afí a un dels quatre partits de govern que, sota condició d’anonimat, admet: “Malgrat que Trias i Balmón venen l’AMB com un espai merament de gestió i més o menys neutre com potser era abans, en realitat s’ha convertit en un espai per fer política on caldria més transparència i accés ciutadà”. La crítica, la comparteixen veterans funcionaris de l’AMB, en nòmina des d’abans del 1992, que admeten haver estat molts anys “pràcticament sense feina” i que ara veuen com unes “estructures històricament sobredimensionades” comencen a rutllar millor. Tot i que, segons diverses fonts polítiques i laborals consultades, a l’AMB es manté l’estigma de ser “un cementiri d’elefants” perquè “els socialistes s’hi han atrinxerat més que mai”.

L’AMB serveix en safata a Agbar el cànon de l’aigua

El moviment veïnal i ecologista, aplegat a la plataforma Aigua és Vida, considera un “frau democràtic” el decret aprovat el passat 10 de juliol al Parlament, amb els vots de CiU i d’ERC, que fixa un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la Generalitat i l’AMB pel qual la primera cedeix a la segona els recursos del cànon de l’aigua, durant 30 anys, a canvi d’una compensació única prevista pel mateix Govern en uns 800 milions d’euros a compte d’inversions en sanejament ja fetes per la Generalitat. Aigua és Vida denuncia “un robatori a la ciutadania i als ajuntaments” perquè “es pretén fer pagar dues vegades” per inversions hidràuliques en part ja amortitzades i pagades amb fons de cohesió europeus que no s’han de tornar. Però, sobretot, els moviments ecologista i veïnal denuncien l’entrega d’un impost públic com el cànon de l’aigua a mans privades, concretament a Agbar, que ha creat la filial Aigües Barcelona Finance per emetre bons a compte del cànon i facilitar que l’AMB pugui pagar els 800 milions a la Generalitat. I és que tota l’operació pivota sobre la societat mixta publicoprivada que gestiona el sanejament metropolità: un ens creat per l’AMB el 21 de maig de 2013 –amb els vots favorables del PSC i de CiU, l’abstenció del PP i d’ERC i l’oposició d’ICV-EUiA– i que té Agbar de soci majoritari, ja que controla el 85% de les accions. El president executiu del grup Agbar, Àngel Simón, va ser gerent de l’antiga AMB entre el 1989 i el 1995, quan va deixar l’ens metropolità per ingressar a la companyia d’aigües propietat de La Caixa i de la multinacional francesa Suez.

Irregularitats al Consorci de Collserola

Els darrers dies, l’AMB s’ha vist esquitxada per altres polèmiques que, un cop més, evidencien com de resguardada queda aquesta institució al darrere d’alguns organismes en els quals participa com a actor rellevant. Així, la Sindicatura de Comptes va presentar al Parlament, l’1 d’octubre, el seu informe de fiscalització sobre el Consorci del Parc de Collserola corresponent a l’exercici de 2012. La Sindicatura ha detectat irregularitats contractuals –la plantilla “difereix de l’estructura real de treballadors” i les nòmines inclouen un complement de productivitat que aparentment no està regulat–, així com obres i serveis adjudicades sense concurs malgrat superar el límit mínim per ser-ho. L’AMB participa en el Consorci de Collserola, creat el 1999, al costat de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de nou ajuntaments de la zona, i el seu pes en els òrgans decisoris és aproximadament del 30%.

La Caixa i Indra es queden la T-Mobilitat

D’altra banda, recentment s’ha conegut també que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un pressupost de 1.089 milions d’euros aquest 2014– ha adjudicat la implantació i la gestió del nou sistema de pagament del transport públic al grup SOC Mobilitat, integrat per CaixaBank, Fujitsu, Indra i Marfina. L’única oferta que l’ATM tenia sobre la taula implica un contracte de 70 milions d’euros per implantar, a partir del 2016, la nova targeta T-Mobilitat que ha de substituir els actuals títols de transport. El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, critica la “gestió privada de la T-Mobilitat” en una entrada al seu blog. Específicament, Herrera denuncia que la decisió d’atorgar la T-Mobilitat al grup capitanejat per La Caixa s’ha fet “sense que ni tan sols hagi passat pel Consell d’Administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació”.

El Pla General Metropolità o la rendible joia de la corona

Amb tot, un exalcalde socialista afirma que “el gran poder fàctic de l’AMB” –que és poder polític i econòmic vestit de simple gestió està en el seu “control de l’ordenació urbanística” a través del Pla General Metropolità. Efectivament, el PGM és la joia de la corona de l’AMB des que la seva polèmica elaboració i aprovació entre el 1974 i el 1976 va ser el camp de batalla on el porciolisme, versió local del franquisme, es va batre en retirada davant del moviment veïnal i d’uns tècnics metropolitans progressistes dirigits per Albert Serratosa i Joan Anton Solans (que després seria totpoderós responsable d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona de la Transició i, posteriorment, a la Generalitat). Des del 1976, el PGM ha patit fins a un miler de modificacions puntuals, especialment significatives en nombre i característiques a partir de la dècada dels noranta. I, com explica l’exalcalde socialista, la clau de volta del poder de l’AMB rau en el fet que de les seves decisions aparentment tècniques depenen totes les plusvàlues de sòl que els canvis constants en el planejament urbanístic ofereixen als ajuntaments i a negocis sovint especulatius, amb les possibles derivades de corrupció o tràfic d’influències./Critic.

SALUT I BON VIATGE.

BARCELONA ES PROPOSA DE REDUIR UN 30% EL TRÀNSIT PRIVAT

La ciutat intentarà minvar el pes de circulació d’automòbils fins al 2018.

BARCELONA. LA VANGUARDIA. ÓSCAR MUÑOZ.- La pèrdua de pes del vehicle privat en la mobilitat de la ciutat ha de continuar, en gran manera per exigències normatives. Europa ha fixat uns nivells de contaminació màxims que en alguns aspectes Barcelona no compleix. I és sabut que en bona mesura el trànsit n’és el culpable. Per corregir la situació i, no menys important, per millorar les condicions d’habitabilitat -soroll, seguretat viària…-, l’Ajuntament es planteja continuar delimitant l’ús del cotxe en els propers anys, fins a un 30% en l’horitzó del 2018, segons preveu el pla de mobilitat urbana, actualment en fase d’elaboració.
El descens de la mobilitat general dels últims anys, propiciat per la crisi econòmica, que ha reduït sensiblement l’activitat, ha estat més elevat en la circulació en vehicle privat que en l’ús del transport públic. Aquest fet ha d’ajudar a aconseguir els objectius que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a damunt la taula i que ahir l’alcalde, Xavier Trias, i els directors de Serveis de Mobilitat, Adrià Gomila, i de l’Agència d’Ecologia Urbana, Salvador Rueda, van explicar a les entitats representades al Pacte per la Mobilitat. Els objectius i les actuacions que es van plantejar se sotmetran al setembre a un procés de participació en els diferents grups de treball que componen l’esmentat òrgan per aconseguir el màxim consens possible. La previsió de l’àrea municipal de Mobilitat, que dirigeix el regidor Eduard Freixedes, és que el document pugui aprovar-se inicialment a finals d’any o principis del que ve perquè, així, al llarg del 2014 pugui rebre llum verda definitiva de l’Ajuntament.
La situació de partida presa per a l’elaboració del pla de mobilitat urbana és el repartiment modal que hi havia el 2011. Aquell any, els vehicles privats motoritzats concentraven el 26,7% dels desplaçaments que es feien un dia feiner tipus a Barcelona. L’objectiu fixat per al 2018 és que passin a representar el 18,6%; per tant, el descens sobre el total de moviments que es fan a la ciutat seria del 30,4%. Els trajectes a peu han de passar, segons aquest full de ruta municipal, del 31,9% al 35,4% (l’increment seria del 10,9%). Els viatges en transport públic, del 39,9% al 43% (7,7% més) i en bici de l’1,5% al 3% (el doble).
Al document de diagnosi del pla, aquests objectius, fins i tot sent ambiciosos, no eren els més atrevits. Entre les opcions proposades n’hi havia una de més radical que la finalment adoptada, que reduïa la quota del vehicle privat fins al 14,9%, feia pujar la del transport públic fins al 46,3%, els desplaçaments a peu els deixava en el 35,4% i els que es fan amb bicicleta els elevava a un 3,4%. També hi havia un altre escenari més conformista, fruit de l’evolució natural de l’actual model, que ja té mesures desincentivadores del cotxe, i que plantejava un 22,3% de quota per al vehicle privat, un 40,4% per al transport públic, un 35% per als vianants i un 2,3% per als ciclistes.
Perquè el vehicle privat continuï perdent pes en el repartiment de la mobilitat de la capital catalana, l’equip de govern municipal no aposta tant per les prohibicions o els obstacles com per mesures incentivadores de l’ús del transport públic i facilitadores dels desplaçaments a peu i en bicicleta. La idea és que moure’s amb cotxe sigui menys interessant que fer-ho per aquests altres mitjans. Es tracta que, en conjunt, la mobilitat de la ciutat guanyi eficiència i contribueixi a la millora de qualitat ambiental i a la seguretat, segons consta en el document que s’està elaborant.
El text presentat ahir planteja algunes mesures per assolir aquests objectius en els propers anys. En l’àmbit del vehicle privat es preveu fomentar l’ús compartit, tant mitjançant el que es coneix com a car sharing (usuaris que van en el mateix cotxe però en horaris diferents) com el denominat car pooling (vehicles compartits per diferents persones alhora). Una altra actuació és l’extensió dels carrils bus-VAO d’accés a la ciutat -competència de la Generalitat que també actua a favor dels autobusos- i, un aspecte nou, la implantació de models similars -vies que utilitzarien els vehicles d’alta ocupació o els que es considerin ecològics- a l’interior de la ciutat. Així mateix es planteja aplicar les noves tecnologies per oferir als conductors més informació en temps real de l’estat del trànsit i de l’aparcament, amb la qual cosa es pretén reduir les congestions i els trajectes innecessaris. Igualment es proposa de millorar la gestió de l’estacionament en superfície, revisar el pla d’aparcaments subterranis municipals i les normatives urbanístiques per adaptar les ràtios de places als edificis a la realitat. Per a les motos es pensa fomentar l’aparcament en calçades i en garatges subterranis per alliberar les àrees per als vianants.
Al capítol del transport públic, la gran aposta és la implantació de la nova xarxa ortogonal d’autobusos de TMB. Però també es pretén actuar per fer més eficients la resta de línies (tant les de proximitat com les complementàries) i millorar les interurbanes (les seves rutes per l’interior de la ciutat, les estacions i la connectivitat). Un altre instrument que l’Ajuntament espera que servirà per promoure l’ús del transport públic és la T-Mobilitat, targeta intel·ligent recarregable de l’ATM que ajustarà la tarifa a l’ús que es faci (com més viatges, més reducció de preu). També es pensa estudiar com es poden millorar les parades d’autocars turístics i l’ús de les noves tecnologies per a la gestió de les parades de taxis i la reducció del nombre de quilòmetres que fan sense passatge.
Pel que fa als vianants, el pla aposta per l’ampliació de l’espai viari per als moviments a peu i la modificació de l’ordenança per posar en relleu la figura del ciutadà que es mou d’aquesta manera. També suggereix, entre altres actuacions, arranjar els punts en què hi hagi més inseguretat viària, crear una xarxa d’itineraris a peu, continuar desenvolupant zones de trànsit calmat, i millorar la senyalització específica per als desplaçaments que fan els turistes.
Per a les bicicletes es planteja millorar la xarxa de carrils reservats i les zones de trànsit calmat, així com els punts que tenen més accidentalitat, augmentar les places d’aparcament al carrer, reactivar el registre i marcatge de bicicletes i adequar el transport públic perquè pugui admetre aquests vehicles, així com millorar l’eficiència de la gestió del bícing.
També se suggereixen actuacions en el transport de mercaderies urbanes. Per a aquesta activitat es planteja la implantació de centres de distribució a l’interior de la ciutat que permeti l’ús de vehicles lleugers no contaminants i silenciosos.

SALUT I BON VIATGE.

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

TRES ENCREUAMENTS DE BARCELONA SUMEN MÉS DE MIL ACCIDENTS EN 15 ANYS

* Tres encreuaments de Barcelona sumen més de mil accidents en 15 anys.
* La confluència de passeig de Gràcia i Diagonal lidera el rànquing històric, encara que redueix els sinistres.

BARCELONA. LA VANGUARDIA. RAMON SUÑÉ. – Les mesures adoptades en els últims anys per millorar la seguretat viària a Barcelona i les campanyes de sensibilització dirigides a automobilistes, motoristes i vianants, i últimament també a ciclistes, no han aconseguit esborrar una sèrie de punts negres de la ciutat que , amb el pas dels anys, mantenen encara alts nivells de perillositat. Un exhaustiu anàlisi comparativa dels últims quinze anys, realitzat per La Vanguardia a partir de les xifres d’accidents registrades per la Guàrdia Urbana i l’àrea de Via Pública entre 1998 i el 2012, revela que la zona de la plaça Joan Carles I, en la intersecció de la Diagonal i el passeig de Gràcia, es pot considerar històricament l’enclavament més perillós de la capital catalana, si més no en termes absoluts.
El podi d’aquest rànquing de sinistralitat urbana-que no té en compte els accidents a les rondes, que solen representar entre el 7% i el 8% del total de la ciutat-el completen la cruïlla de Gran Via amb el passeig de Gràcia i la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes. En el període analitzat, aquests tres punts sumen més d’un miler d’accidents de trànsit entre atropellaments de vianants, caigudes de motoristes, xocs contra obstacles fixos i col · lisions entre dos o més vehicles. A la llista negra podria incloure també altres dues creus de la Diagonal, els d’aquesta gran avinguda amb els carrers Numància i Marina. Per contra, el lloc on més accidents (29) es van comptabilitzar l’any passat, la trobada del carrer Balmes amb la ronda General Mitre, fins ara únicament havia aparegut en la relació de punts més perillosos el 2006.
Després de quatre anys consecutius de disminució del nombre de punts negres (l’Ajuntament prefereix parlar de punts de concentració d’accidents), el balanç presentat dimarts passat pel govern municipal identifica 43 llocs on, durant el 2012, es van registrar deu o més accidents (la xifra més baixa, 23 punts, es va donar el 2011). Amb tot, la dada corresponent al 2012 queda, afortunadament, molt lluny dels 96 de 1998 o els dels anys 2001, 2006 i 2007, en què també es va superar la marca de 80 punts de concentració d’accidents.
El 2012 passarà a la història com l’any amb menys morts als carrers de la ciutat de les últimes dues dècades, període en el qual és possible disposar d’unes estadístiques fiables i detallades. El cas barceloní no és excepcional. La reducció del nombre de morts com a conseqüència d’accidents de trànsit a nivells no coneguts en els últims 25 o 30 anys ha estat norma en la majoria de grans ciutats i també a les carreteres, tant en les catalanes com, sobretot, en les espanyoles .
No ha estat així amb el nombre d’accidents. Després de cinc anys de disminució, l’any passat hi va haver un increment del 4,8% respecte al 2011. Amb tot, els 9.255 accidents comptabilitzats el 2012 permeten a Barcelona situar per cinquè any consecutiu per sota del llistó dels 10.000. Lluny queden els més de 12.000 accidents anuals de finals dels noranta i començaments de la primera dècada del segle XXI. Les incidències de trànsit a la capital catalana segueixen sent moltes, massa, però les tendències són, en general, positives: en 1999-l’any de més alta accidentalitat dels darrers tres lustres-a Barcelona es produïa, de mitjana, un accident de trànsit cada 40 minuts. Avui, la freqüència és d’un sinistre cada 57 minuts.
Que punts com Diagonal-passeig de Gràcia, Diagonal-Balmes o Gran Via-passeig de Gràcia encapçalin les classificacions històriques d’accidentalitat s’explica, sobretot, pel gran volum de trànsit que suporten aquestes vies principals. Segons dades del 2011, per la Diagonal (a l’altura de Via Augusta i Rambla Catalunya) circulen de mitjana, en dies laborables, més de 92.000 vehicles (la crisi i la disminució del nombre de desplaçaments associada a ella han reduït la intensitat de trànsit en uns 6.000 vehicles diaris) i pel tram més cèntric de la Gran Via ho fan prop de 60.000. La complexitat dels girs en les grans avingudes, la velocitat a la qual se circula per elles i una regulació semafòrica que no sempre s’adapta al pas dels vianants afegeixen factors de risc.
L’Ajuntament de Barcelona és molt conscient que motoristes i vianants són les principals víctimes del sistema circulatori barceloní. El 2012, 28 de les 30 persones mortes per accident de trànsit a la ciutat anaven en moto oa peu. En canvi, des de fa ja bastants anys, amb prou feines es registren víctimes mortals entre els automobilistes (si bé el 2012 va haver de lamentar l’òbit d’un taxista). Crida l’atenció, en la comparació de les magnituds d’accidentalitat dels darrers quinze anys feta per aquest diari, el canvi en la proporció de la tipologia de vehicles implicats. Mentre que el 1997 la implicació de turismes (11.126) superava amb escreix la de motocicletes i ciclomotors (7002), el 2012 aquesta diferència s’havia reduït: 7.819 cotxes i 6.238 motos.
Des de fa una desena d’anys, la unitat d’accidents de la Guàrdia Urbana actua d’ofici en els punts on es concentren més incidències per determinar quines circumstàncies poden influir en aquesta elevada sinistralitat i actuar en conseqüència. De vegades, una freqüència semafòrica inadequada, una mala col · locació del semàfor o del pas de vianants, una mala senyalització o una visibilitat escassa són alguns dels factors més comuns que poden explicar-a més, lògicament, de la intensitat de trànsit-per què uns encreuaments resulten més perillosos que altres.
Fonts municipals assenyalen que, en moltes ocasions, mesures adoptades a partir del diagnòstic d’aquests punts d’alta accidentalitat, correccions senzilles i amb molt poc cost econòmic, poden influir en la millora de la situació. La mateixa plaça Joan Carles I exemplifica com solucions poc aparatoses poden resultar molt efectives. N’hi va haver prou pintar una línia contínua que impedeix que els vehicles que circulen pel lateral muntanya de la Diagonal puguin girar a la dreta per als Jardinets de Gràcia. D’aquesta manera s’evita l’encreuament amb els vehicles que, procedents del carrer Còrsega, embocan en aquest punt. D’uns registres al voltant d’una trentena d’accidents anuals s’ha passat a 13 i 18 el 2011 i el 2012, respectivament. L’objectiu per al 2013 és actuar en els 43 punts de la ciutat que l’any passat van sumar un total de 608 accidents.

SALUT I BON VIATGE.


Ver mapa más grande

EL GATO PÉREZ Y LA RUMBA CATALANA

Javier Patricio Pérez Álvarez (Buenos Aires 1951 – Caldes de Montbui 20 de noviembre de 1990), conocido artísticamente como el Gato Pérez, fue un músico de origen argentino que se estableció en Cataluña a temprana edad y que ha llegado a considerarse como uno de los artistas más importantes de la rumba catalana.

Recién llegado de Buenos Aires, durante sus primeros años en Barcelona, contactó con músicos diversos y montó dos grupos, “Gato” y la “Secta Sónica”, ambos de estilo jazz-rock. Son los tiempos en que los músicos de la onda layetana, con su base en la sala Zeleste, tras años de bucear en las fronteras del jazz-rock, buscan formas musicales con una base más popular y menos fría: la Orquesta Mirasol pasa de inspirarse en Miles Davis a descubrir la salsa, surgen la Rondalla de la Costa, Sardineta, Toti Soler se va a estudiar flamenco con Diego del Gastor en Morón (Sevilla)… y hasta se forma la Orquesta Platería, sobre el modelo de las orquestas de baile de fiesta mayor, pero incorporando a parte de la flor y nata de los músicos locales.

Pero el verano de 1977 Gato descubrió una música nueva para él, cuando durante las fiestas del barrio de Gràcia se encuentra con la rumba catalana gracias a los gitanos de ese barrio. Una forma musical autóctona de la ciudad, popular, y que le proporciona una base perfecta para sus poéticas letras. Así pues durante un año el Gato empieza a adentrarse en la música que tocan los gitanos de Gràcia i del Portal, y empieza a acudir asiduamente al lugar de encuentro de estos primeros, donde se empapa de su música.

Pronto sacó su primer disco de rumbas que dejó huella, “Carabruta”, (aunque en aquel momento no fue bien recibido). En este primer LP podemos encontrar por ejemplo el tema “Viejos automóviles”. En el 79 le siguió su segundo LP “Romesco” el que es bien recibido por la crítica y es votado Mejor Disco Español de ese año. En él podemos encontrar uno de sus temas más recordado “El ventilador”. A estos les seguirían muchos mas discos más como “Atalaya” con su éxito “Gitanitos y morenos”, algunos alcanzaron lo que para la época fue un notable éxito comercial, otros pasaban más desapercibidos. Los hay maravillosos, pero otros acusan la exigencia de la industria de sacar un disco al año, el peso de una sobreproducción. En cualquier caso, hay varios excelentes, incluidos algunos sólo disponibles en vinilo. 
Es muy probable que la rumba no hubiera seguido el mismo rumbo sin la saga del Gato. No es casual que en el barrio barcelonés de Gràcia, cerca de la Plaza Raspall, donde él descubrió la rumba catalana, hoy haya una plazuela (y hasta un pequeño monumento en la plaza del Pueblo Romaní) dedicados a su memoria.

El Gato parla de la rumba catalana…
El gato i la seva mala relació amb els polítics

…y…la Rumba de Barcelona, dedicada a tots els gats…



SALUT I BON VIATGE…

ANARQUISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

Aquest dissabte hi haurà una sopar-debat sobre anarquisme i alliberament nacional a càrrec del col · lectiu Negres Tempestes, i després, festa amb Selector Frijolo Brown.

Us esperem!

Sopar – debat: “Anarquisme i alliberament nacional” a càrrec del Col·lectiu Negres Tempestes
A la bodega La Riera, Avinguda Vallcarca 81.
Data: Dissabte 6 d’Octubre
Hora: 20.45h

I després (23.00h):
Selector Frijolo Brown (Soul-Funk)
a Ateneu de Vallcarca, Av. Vallcarca, 91

Entrada gratis. Hi ha haurà begudes especials, tapes, etc.

Organitza: Grup de barri de Gràcia de la CNT
Amb la col·laboració de Negres tempestes, Ateneu popular de Vallcarca, Bodega La Riera, i Frijolo Brown.

SALUT I BON VIATGE.

COMPAÑERO TAXISTA AMENAZADO Y ATRACADO CON ARMA BLANCA

La pasada semana el compañero Ricard fue amenazado y atracado por un usuario en Vallcarca, un individuo que dijo ser drogadicto ya ha atracado a varios compañeros taxistas.

Los hechos ocurrieron hace  pocos días, en este malisimo verano para el taxi de Barcelona. Nuestro compañero Ricard subía por Grand de Gracia a la 1:00 de la noche cuando a la altura de Fontana, un individuo de unos 40 años le dio el alto. Nuestro compañero Ricard detuvo el taxi , y el individuo subió indicando a nuestro compañero que quería ir a las calles General Mendoza con Santa Rosalia, el individuo le dijo a nuestro compañero de subir por la calle Cardedeu, una vez en Cardedeu el individuo indico  Ricard que entrara en la primera de la derecha Castelltersol,  al lado de un polideportivo de esa calle hay un camino pasaje de Tona, un pasaje que no hay  salida, en este pasaje oscuro y solitario el individuo se abalanzó sobre nuestro compañero agarandole por el cuello con su brazo y sacando  una navaja, a continuación el individuo dijo  “necesito esta noche dinero para uno dosis y lo voy a conseguir por las buenas o por las malas” amenazado a nuestro compañero con un arma blanca. Ricard saco toda la recaudación que había echo en todo el día unos 100 euros y se lo dio al asaltante, este cogió el dinero y salio del coche.
Este individuo ya ha asaltado a varios compañeros de la misma manera, siempre hace la misma ruta, hay que estar alerta.

SALUT Y BUEN VIAJE.