Arxiu de la categoria: fascismo

MANIFESTACIÓ CONTRA LES AGRESSIONS FEIXISTES, DILLUNS 30 MANDRI AMB MITRE

Per totes és sabut, que el feixisme avança si no se’l combat. Arran de les agressions nazis que van tenir lloc el divendres al vespre i on, entre d’altres, dues companyes antifeixistes, una d’elles militant de l’Assemblea Llibertària de L’Oca de Gràcia, van ser ferides greument amb armes blanques i ingressades a l’hospital (ara ja estan a casa). Aquestes agressions no quedaran impunes. En aquests últims dies estem sent testimonis de com el feixisme campa amb llibertat pels nostres carrers. Manifestacions unionistes com les que s’esdevindrà avui a la nostra ciutat es converteix en l’escenari ideal perquè els grups de falangistes i nazis actuïn amb total impunitat, davant la passivitat de les “forces de seguretat” i de la resta dels veïns que veuen com se’ls colpeja i amenaça sense que hi hagi cap tipus de resposta.

 Això s’ha acabat, demà dilluns 30 d’octubre, entre el carrer Mandri amb General Mitre, avançarem contra el feixisme en el seu terreny. Va ser divendres d’on dels barris de les classes benestants sortien desenes de nazis i falangistes arrel de la declaració de la República per arrasar amb tot el que trobaven per davant, entre ells una escola, on es van viure moments de pànic amb nens pel mig i, com ja sabem les dues companyes, entre altres ferits, que van haver d’acabar ingressades a l’hospital.

Des de la CNT de Barcelona, com sempre, ens solidaritzem amb totes les víctimes del feixisme i fem una crida a totes les veïnes de la ciutat de Barcelona a assistir a la manifestació de demà. El feixisme està creixent a la nostra ciutat i ja sabem quin és el resultat si se’l deixa avançar. Que ho tinguin molt clar que Barcelona és i serà ANTIFEIXISTA, i que per tant, el combatrem amb totes les nostres forces. Tingueu-ho clar, mai, absolutament mai, ens rendirem.

 BARCELONA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!

NO PASSARAN!

SALUT I BON VIATGE

12 OCTUBRE 2017 RES A CELEBRAR

12 O RES A CELEBRAR, LA VOSTRA REPRESSIÓ NO ENS FARÀ RETROCEDIR TOTES SOM ANTIFEIXISTES

 DIJOUS: 12 d’octubre Res a Celebrar: 11:00h –  Plaça de Joan Peiró

DIMARTS: 10 d’octubre: Presentació documental Metromuster  20:00hCines Girona

DISSABTE: 14 d’octubre: “Les places seran sempre antifeixistes” 19:00h – Pl. Malaga (Sants)

CONCERT: ImpetuM, 2084, DJ Marikarmen Free

DISSABTE: 21 d’octubre: –Esport contra el feixisme: Torneig de futbol i ping pong. 9h Inscripcions (antifeixistes@riseup.net).

10h Torneig , 14h Dinar popular + Cigaló project, 18h Xerrades “Repressió a l’antifeixisme”

 Esport: Can Batlló (Sants), Dinar i Xarrades: Can Vies  Sants.

PLATAFORMA ANTIFEIXISTA: antifeixistes@riseup.net

SALUT Y BUEN VIAJE

PLAZA GEORGE ORWELL

1

La Plaza de George Orwell o también conocida como la Plaza del “Tripi” (por la singular escultura que se encuentra en la plaza) en un extremo de la plaza se alza una escultura psicodélica del artista surrealista Leandre Cristòfol que está coronada por una gran bola de madera. Esta plaza del Tripi se encuentra en el distrito de ciutat vella, en el Barrio Gotico, se puede acceder subiendo por las ramblas (desde el monumento a Colon) entrando en la calle Escudellers.

2

Esta Plaza de George Orwell es un punto de encuentro para indigentes, gente sin techo, lateros, fumadores, lugar de ocio nocturno (bares, comida rápida, pubs…) venta ambulante, trapicheos…

4

Esta Plaza de George Orwell o del Tripi es una de las plazas más conocidas y concurridas de Barcelona, lugar de ocio donde han tenido lugar asambleas, charlas y debates…. Pero quien era George Orwell? 3

Eric Arthur Blair (Motihari, Raj Británico, 25 de junio de 19031 2 -Londres, Reino Unido, 21 de enero de 1950) , más conocido por el seudónimo de George Orwell, fue un escritor y periodista británico,  cuya obra lleva la marca de las experiencias personales vividas por el autor en tres etapas de su vida: su posición en contra del imperalismo Britanico  que lo llevó al compromiso como representante de las fuerzas del orden colonial en Birmania  durante su juventud; a favor de la justicia social, después de haber observado y sufrido las condiciones de vida de las clases sociales de los trabajadores de Londres y París ; en contra de los totalitarismos nazi  y estalinista,  tras su participación en la Guerra Civil Española.

untitled

Además de cronista, crítico de literatura y novelista, Orwell es uno de los ensayistas  en lengua inglesa  más destacados de los años treinta y cuarenta del siglo XX . Sin embargo, es más conocido por sus dos novelas  críticas con el totalitarismo  y publicadas después de la Segunda Guerra Mundial, Rebelión en la Granja (1945) y 1984  (1949), escrita en sus últimos años de vida y publicada poco antes de su fallecimiento, y en la que crea el concepto de <Gran Hermano>, que desde entonces pasó al lenguaje común de la crítica de las técnicas modernas de vigilancia.

En 2008, figuraba en el puesto número dos del listado de los cincuenta escritores británicos de mayor relevancia desde 1945, elaborado por The Times. El adjetivo «orwelliano» es frecuentemente utilizado en referencia al distópico universo totalitarista imaginado por el escritor inglés.

2

Eric Arthur Blair nació en Motihari , una colonia británica de la India , el 25 de junio de 1903 . Era hijo de Ida Mabel Limouzin Blair, de ascendencia birmana  y de Richard Walmsley Blair, administrador del ministerio del opio del gobierno indio.

A los dos años se trasladó con su madre y con su hermana mayor Marjorie a Inglaterra  y no volvería a ver a su padre hasta 1907 , cuando este visitó Inglaterra durante tres meses, antes de partir de nuevo hacia la India. Además, Eric tenía una hermana menor llamada Avril.

En 1909  Blair fue enviado a una pequeña escuela parroquial anglicana  en Henley , a la cual había asistido su hermana mayor con anterioridad. Nunca escribió sobre sus recuerdos de aquella época, pero debió de impresionar a sus profesores muy favorablemente, pues dos años más tarde fue recomendado al director de una de las escuelas preparatorias de mayor renombre en Inglaterra por aquellos tiempos, St. Cyprian, en Eastbourne, Sussex . El joven Eric asistió a esta escuela gracias a una beca que permitía a sus padres pagar solamente la mitad de las tasas habituales. Sin embargo, Eric no se sentía a gusto en la escuela St. Cyprian, al menos en lo que se refiere a los métodos de enseñanza y a los profesores. Pese a ello, fue ahí donde consiguió sendas becas para la escuela de Wellington  y posteriormente la de Eton , en la cual dice, años más tarde, haber sido relativamente feliz, pues se permitía a los estudiantes una considerable independencia. En este establecimiento hizo amistad con varios futuros intelectuales británicos, como Cyril Connolly , editor de la revista Horizon , en la cual se publicaron muchos de los ensayos de Orwell.

untitled

Tras culminar sus estudios en Eton, decidió unirse a la Policía Imperial India en Birmania , pues no tenía posibilidades de conseguir una beca universitaria y los medios de su familia no eran suficientes para costear su educación. Tras cinco años como oficial, abandona el cuerpo de policía y vuelve a Inglaterra en 1927,  habiendo desarrollado un odio hacia el imperialismo que muestra en Los Días de Birmania  (Burmese Days), publicada en 1934 , y en ensayos como “Un Ahorcamiento” («A Hanging») o “Disparando a un Elefante” («Shooting an Elephant»). Posteriormente vive un tiempo en la indigencia, haciendo trabajos de todas clases, tal y como recuerda en Sin blanca en París y Londres (Down and out in Paris and London) , su primera obra importante. Consigue un trabajo como maestro de escuela pero pronto se ve forzado a abandonarlo por problemas de salud y comienza a trabajar en una tienda de libros de segunda mano en Hampstead, una experiencia que rememora parcialmente en la novela corta Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

2

Se trasladó a París  en la primavera de 1928 , donde vivía su tía Nellie, con la esperanza de forjar su carrera como hombre de letras. Tras algunos intentos fallidos, Eric se vio obligado a trabajar de lavaplatos en el lujoso Hotel X, tal como hace mención en su primer libro, Sin blanca en París y Londres (1933). A fines de 1929, regresó a la casa de sus padres en Southwold, Suffolk enfermo y sin dinero, y escribió Los días de Birmania (1934).

Blair adoptó el seudónimo de George Orwell en 1933 . Mientras el autor escribía para el New Adelphi, vivía en Hayes , Middlesex  y trabajaba como profesor de escuela, adoptó el pseudónimo para no incomodar a sus padres con Sin blanca en París y Londres. Llegó a considerar otros nombres literarios como «Kenneth Miles» o «H. Lewis Allways», antes de decidirse por un nombre que deja traslucir el afecto que siempre había sentido por la tradición y la campiña inglesa: Jorge  es el santo patrón de Inglaterra (y Jorge V  era el soberano en ese entonces), mientras que el río Orwell , en Sufflok , es uno de los lugares más emblemáticos para muchos ingleses. Blair también pensó que un apellido que empezara con la letra O le daría una mejor posición a sus libros en los estantes de las librerías.

Como escritor, George Orwell se sirvió de su experiencia como profesor y de la vida en Southwold para la novela La hija del clérigo (1935), escrita en 1934 en casa de sus padres tras la enfermedad que lo abatía y lo obligaba a ganarse la vida impartiendo clases. De 1934 a 1936 trabajó a media jornada en Booklover’s Corner, una librería de segunda mano en Hampstead . Tras llevar una vida solitaria, quiso rodearse de la compañía de jóvenes escritores. Hampstead era un pueblo intelectual que ofrecía establecimientos destinados al desarrollo de actividades culturales de diversa índole. Estas experiencias se trasladaron a la novela Que no muera la aspidistra (1936).

Orwell contrajo matrimonio con Eileen O´Shaughnessy  en 1936 , y adoptaron un niño, Richard Horatio Blair. Eileen murió nueve años más tarde, en 1945 , durante una operación.

eillen

A comienzos de 1936, Victor Gollancz , fundador del Left Book Club , instó a Orwell a escribir sobre la pobreza de la clase obrera en el norte de Inglaterra. Su relato, El camino a Wigan Pier fue publicada en 1937. Orwell ejerció como reportero social, tuvo acceso a muchas viviendas modestas para experimentar en las condiciones ínfimas en las que vivía la gente, tomó nota de los ingresos salariales por hogar, y pasó días enteros consultando en la biblioteca por registros de salud pública e informes laborales en las minas. Sin embargo, el autor nunca formó parte activa de asociación o coalición partidista alguna, si bien en vida reconoció sentirse un hombre de izquierdas.

La primera mitad de El camino a Wigan Pier presenta un compendio de sus investigaciones sociológicas en Lancashire  y Yorkshire . Comienza evocando el panorama de las minas de cobre. La segunda parte, en cambio, es un ensayo extenso de sus vivencias y del desarrollo de su conciencia política, incluyendo una denuncia a los elementos irresponsables de la izquierda. Como resultado, el editor Gollancz temió que la última parte pudiera resultar ofensiva para los lectores habituales del Left Book Club, por lo que, sin pedirle autorización, agregó un prefacio a la obra mientras Orwell se encontraba en España.

Orwell decidió combatir en España con la idea de «matar fascistas porque alguien debe hacerlo». Así se lo hizo saber a su amigo Henry Miller en París  en las navidades de 1936, quien le intentó convencer de que era «una idiotez». Aun así, no consiguió hacerle cambiar de idea, ya que su decisión estaba basada en la lucha por unos ideales.

barcelona_2540982c

Llegó a Barcelona el 26 de diciembre de 1936  con una carta de presentación del Partido Laborista Independiente (no se afilió al partido hasta junio de 1938 tras volver a Inglaterra  ) y ese mismo día se alistó y fue asignado como miliciano al partido de orientación trotskista POUM . Más tarde escribiría que de haber comprendido mejor la situación política en España, se habría unido como miliciano a la CNT.

6c3fe709b918bd87297fd7161dec57ef

En enero y febrero de 1937 combatió en el frente de la Sierra de Alcubierre  (Huesca). Más tarde, estando de permiso en Barcelona, participó en los enfrentamientos de Mayo de 1937  y tras volver al frente, recibió un tiro en el cuello en las proximidades de Huesca , el 20 de mayo de 1937.

fddh

Su experiencia le motivó para escribir Homenaje a Cataluña , donde describe su admiración por lo que es identificado como ausencia de estructuras de clase en algunas áreas dominadas por revolucionarios de orientación anarquista . Pero también critica el control estalinista  del Partido Comunista de España  y las mentiras que se usaban como propaganda para la manipulación informativa. En 1937 , durante la represión del Gobierno de Negrin contra el POUM,  Orwell relató que estuvo a punto de ser asesinado en Barcelona.

Homenaje-a-Cataluña-de-George-Orwell

Su participación en la Guerra Civil Española le marcó para siempre su visión del mundo. En 1946 escribió «La guerra de España y otros acontecimientos ocurridos en 1936-1937 cambiaron las cosas, y desde entonces supe dónde me encontraba. Cada línea en serio que he escrito desde 1936 ha sido escrita, directa o indirectamente, contra el totalitarismo y a favor del socialismo democrático como yo lo entiendo». Orwell había vuelto de Cataluña convertido en un antiestalinista con simpatía por los troskistas, definiéndose como un socialista demócrata.

Al volver a Inglaterra estuvo ingresado con tuberculosis en un sanatorio, tras la cual se fue a Marruecos para recuperarse.

Orwell opinaba que si bien se necesitaba un cambio radical en las sociedades occidentales, y por tanto en los países capitalistas, el estalinismo representaba una amenaza a los principios que lo sustentaban.

Orwell se sustentó escribiendo reseñas de libros para el New English Weekly hasta 1940 . Durante la Segunda Guerra Mundial  fue miembro de la Home Guard , en donde recibió la Medalla de la Defensa. Sus pensamientos de aquellos años han quedado grabados en su libro Diario de Guerra 1940 1942.

000

En 1941 comenzó a trabajar para el Servicio Oriental de la BBC , principalmente en programas para ganar el apoyo de la India  y el este de Asia a los ejércitos aliados. Era consciente de que su trabajo en esta época era simple y propagandístico, por lo que describe sentirse como «una naranja que ha sido pisoteada por una bota muy sucia». A pesar de los buenos ingresos, renunció en 1943, para convertirse en columnista y editor literario del Tribune , la revista semanal de tendencia izquierdista que entonces dirigían Aneurin Bevan  y Jon Kimche.

Se ha revelado en 2005 , mediante un informe de la inteligencia británica, que Orwell fue vigilado durante alrededor de 12 años por la policía de aquel país en vista de su aparente vinculación con movimientos de izquierdas.

p013r55s

En 1945 se publica  la obra “Rebelión en la Granja”  es una fábula mordaz sobre cómo el régimen soviético  de Iósif Stalin  corrompe el socialismo . En la ficción de la novela un grupo de animales de una granja  expulsa a los humanos tiranos y crea un sistema de gobierno  propio que acaba convirtiéndose en otra tiranía brutal. Orwell, un socialista democrático y durante muchos años un miembro del Partido Laborista Independiente , fue un crítico de Stalin. La novela fue escrita durante la Segunda Guerra Mundial y, aunque publicada en 1945, no comenzó a ser conocida por el público hasta finales de los años 1950.

animal_farm_poster1

Además, la obra constituye un análisis de la corrupción que puede surgir tras toda adquisición de poder, en cualquier nivel. Así, la obra posee un doble nivel de interpretación posible, por lo que su mensaje puede trascender el caso particular del régimen soviético   y ser captado incluso por niños que ni siquiera conocen la historia de la Unión Soviética . Por esta razón el libro ha sido utilizado a menudo como herramienta educativa incluso en los primeros años de la escolaridad  de algunos países. Está considerada una de las más demoledoras fábulas acerca de la condición humana. 

00

Lejos de la intención de Orwell, que pretendía con esta alegoría , al igual que con su siguiente novela, 1984 , publicada en 1949, denunciar a los totalitarismos nazi y soviético,  el libro fue utilizado, sobre todo en los Estados Unidos, como propaganda en contra del comunismo en general.

libro-rebelion-en-la-granja-e1416830076863

En 1949 Orwell entregó una carta a una amiga, Celia Kirwan, que trabajaba para una sección del Foreign office (el ministerio de asuntos exteriores británico), dedicada en esos días a organizar unas conferencias sobre el estalinismo. Kirwan se dirigió a Orwell solicitándole nombres susceptibles de aceptar. Orwell también incluyó una lista de treinta y ocho escritores y artistas que consideró en su momento con inclinaciones procomunistas y que no tendrían intención en participar en dichas conferencias. En la lista, que no fue publicada hasta el 2003, se incluyeron numerosos periodistas —entre ellos el editor del New Statesman y Kingsley Martin  — y también a los actores Michael Redgrave  y Charlie Chaplin.

externo-4c157cb101737ebd5e9f10f29aa31730

1984 (en su versión original en ingles:  Nineteen Eighty-Four) es una novela política de ficción distópica , escrita entre 1947 y 1948 y publicada el 8 de junio de 1949. La novela introdujo los conceptos del omnipresente  y vigilante Gran Hermano o Hermano Mayor , de la notoria Habitación 101 , de la ubicua policía del pensamiento y de la neolengua , adaptación del ingles  en la que se reduce y se transforma el léxico con fines represivos, basándose en el principio de que lo que no forma parte de la lengua, no puede ser pensado.

untitled

Muchos analistas detectan paralelismos entre la sociedad actual y el mundo de 1984, sugiriendo que estamos comenzando a vivir en lo que se ha conocido como sociedad orwelliana, una sociedad donde se manipula la información y se practica la vigilancia masiva y la represión política y social. El término «orwelliano» se ha convertido en sinónimo de las sociedades u organizaciones que reproducen actitudes totalitarias y represoras como las representadas en la novela. La novela fue un éxito en términos de ventas y se ha convertido en uno de los más influyentes libros del siglo XX.

George_Orwell_-_1984

Se la considera como una de las obras cumbre de la trilogía de las distopías de principios del siglo XX (también clasificadas como ciencia ficción distópica), junto a la novela de 1932 un mundo feliz (Brave New World en inglés), de Aldous Huxley , y Fahrenheit 451 de Ray Bradbury(publicada originalmente en 1953).

En octubre de 1949, poco antes de su muerte, se casó en segundas nupcias con Sonia Brownell. Orwell murió en Londres a la edad de 46 años, de tuberculosis , enfermedad que había contraído durante el periodo que describe en Sin blanca en París y Londres. Pasó los últimos tres años de su vida entre hospitales. Poco antes de morir, pide ser enterrado de acuerdo al rito Anglicano. Falleció el 21 de enero de 1950. Sus restos reposan en Sutton Courtenay , Oxfordshire.

ORWELL-1

Orwell decía que su estilo literario se aproximaba bastante al de Somerset Maugham. En sus ensayos literarios también alaba encarecidamente los trabajos de Jack London, especialmente su libro La carretera (The Road). El descenso de Orwell a la vida de los más desfavorecidos en El camino a Wigan Pier tiene un parecido razonable con La gente del abismo (The People of the Abyss) de London. En otros ensayos Orwell manifiesta su admiración por Charles Dickens, Herman Melville o Jonathan Swift.

LIBROS:

Sin Blanca en París y Londres (Down and Out in Paris and London, 1933).

0down-and-out

Los Días de Birmania (Burmese Days, 1934).

los-dias-de-birmania1

La Hija del Clérigo  (A Clergyman’s Daughter, 1935).

9788426419842

Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

51wBkMl+wqL__SX326_BO1,204,203,200_

El camino a Wigan Pier (The Road to Wigan Pier, 1937).

camino

Homenaje a Cataluña (Homage to Catalonia, 1938).

DSC_1623

Mi Guerra Civil Española (1939)

516kFgWdxVL__SX332_BO1,204,203,200_

Diario de Guerra 1940-1942 (1942)

orwell

Orwell en España (1942)

recuerdos-de-la-guerra-de-espana-george-orwell

Subir a por aire (Coming Up for Air, 1939).

subir-a-por-aire

Rebelión en la granja (Animal Farm, 1945).

rebelion-en-la-granja-george-orwell1

1984 (Nineteen eighty-four, 1949).

1984-de-george-orwell

SALUT Y BUEN VIAJE.

Rebelión en la Granja

1984

George Orwell: A Life in Pictures

PLAÇA CATALUNYA

 La Plaça Catalunya és la plaça més emblemàtica i més important de la ciutat de Barcelona, constitueix el punt d’unió entre el nucli vell de la ciutat i l’eixample. D’aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya o les rondes d’Universitat i de Sant Pere, i el carrer Pelai, com també l’avinguda del Portal de l’Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.

Tal dia com avui un 19 de juliol de de fa 77 anys, tenien lloc a la plaça Catalunya uns dels combats més durs contra els feixistes alçats en armes contra la República, donant començament a la guerra civil espanyola.

 Després de deixar un reforç a la universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor va entrar desde Pelayo i Ronda Universitat a la plaça de Catalunya, donant visques a la República, envoltats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes addictes o revoltades. Després d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, va cessar el foc, i guàrdies i soldats es van abraçar i van confraternitzar. La multitud de civils armats va arribar a desarticular la formació de la tropa barrejant amb els soldats. L’equívoc, la tàctica taimada d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crear un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per retens dels Guàrdies d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefónica i Porta de l’Àngel. El comandant López Amor va donar l’ordre de demanar la documentació a civils, majoritàriament cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir a tots decidir expulsar-los del lloc, i situar metralladores en quatre punts oposats de la plaça; al terrat de la Maison Dorée (a la cantonada amb Rivadeneira, en part del solar ara ocupat per Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara està Habitat), a l’Hotel Colón (ara Banesto) i al casino Militar (avui engolit pel Corte Anglès), i les dues petites peces del 7,5 al centre de la plaça Catalunya. López Amor es va dirigir a la Telefonica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.

 La inicial col · laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial al comandament, tinent Llop, es va transformar, passat un període de desconcert d’uns deu minuts, en manifesta oposició. López Amor va ordenar que les dues peces situades al mig de la plaça disparessin sobre la Telefònica. Van ser tres canonades que van estar a punt de tallar les comunicacions. Es va generalitzar el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturar a López Amor davant del Casino Militar. Les companyies dels guàrdies d’assalt, al costat dels obrers en armes, es van fer forts en Fontanella, pisos superiors de la Telefònica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers de Pelai, Vergara i Ronda Universitat ja havien estat preses per militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no van tenir més remei que refugiar-se en l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefònica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquestes tropes poguessin baixar per les rambles fins Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat.

També s’havia impedit que telefònica i les properes emissores de ràdio caiguessin en poder dels facciosos. Els obrers de Telefonica tallan les comunicacions de Capitania amb les casernes revoltades. Les forces populars van prendre molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien refermat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels revoltats, que ja només controlaven el “cañoneado” Hotel Colón i els baixos de la Telefònica, va finalitzar a les quatre de la tarda, quan es va rendir a l’atac, tardà però decisiu, de la guàrdia civil, secundat pels d’assalt i l’entusiasme popular, que recelava dels tricornis. Una ingent multitud omplia cantonades, boques de metro i carrers propers. Van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la fúria popular el va desbordar tot. Va tronar de nou el canó que Lecha havia arrossegat desde Claris, Durruti i Obregón (que va morir en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarquistes, a pit descobert, van recuperar els baixos de la Telefònica. Alhora guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM en primer lloc, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava plena de cadàvers.
També aquí l’exèrcit havia estat vençut.

FONTS CONSULTADES:
BARRICADAS EN BARCELONA La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de mayo de 1937. Agustín Guillamon

El Cop d’Estat feixista de 1936 no obté els resultats esperats i es converteix en una cruenta guerra. Un dels punts on fracassa és Barcelona on el poble s’enfronta carrer a carrer, de portal a portal, amb els revoltats fins finalment arraconar i vèncer-los. Les barricades són defenses fetes de manera espontània per consolidar el terreny propi i el conquerit. I també són el fil conductor d’aquesta obra que va des de la derrota dels revoltats fins a la derrota de l’esperit revolucionari de la ciutat (que tenia fàbriques i empreses col · lectivitzades, el transport ) en les cruentes jornades de Maig de 1937 perpetrada per els estalinistes i la resta del bàndol republicà que es va plegar al seu costat.

SALUT I BON VIATGE.

RUTA HISTORÌCA “EL POBLE EN ARMES A BARCELONA 77 ANIVERSARÍ DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL”

El 19 de Juliol de 1936, els militars feixistes de l’exèrcit sublevat de Franco, van sortir als carrers de Barcelona a fer efectiu el cop d’Estat al govern de la República i de Catalunya, per imposar la seva dictadura militar i feixista.

L’enemic es pensava que seria molt senzill, un passeig, que els 9.000 militars de la guarnició de Barcelona sortirien de les casernes amb els seus fusells, metralletes i canons mentre la gent restaria a casa atemorida, que no trobarien més resistència que uns quants guàrdies d’assalt que desistirien en veure’n la superioritat militar.

Qui_ _s’hauria imaginat que uns quants obrers i obreres organitzats, sense gaires armes però preparats i amb esperit revolucionari, s’enfrontarien a aquest atac i derrotarien aquell 20 de juliol l’exèrcit espanyol per primer cop a la història en terres catalanes???… NINGÚ! Ningú més que aquelles persones que es van llançar als carrers amb les ganes i el convenciment d’aturar el cop d’estat i assolir l’esperada i desitjada revolució social.

Aquest 19 de juliol fa 77 anys d’aquella victòria i volem commemorar-la organitzant una ruta històrica pels carrers del casc antic de Barcelona per reviure aquell dia de lluita. Recorrerem diferents punts  significatius del conflicte revolucionari explicant els motius desencadenants del cop d’estat, la consegüent contraofensiva revolucionària, l’organització dels comités de defensa per part dels militants de la CNT i gent d’altres ideologies i la marxa en columnes per alliberar Catalunya, València i l’Aragó oriental

Tot això com a crònica de com un poble quan es consciencia,
s’organitza i vol, ho pot tot, que juntes ho podem TOT.

QUE: Ruta històrica casc antic Barcelonaa sobre el 19 de juliol del 1936.
QUAN: Aquest 19 DE JULIOL, a les 17H.
ON: a la confluència de la RONDA SANT PAU AMB LA RONDA SANT ANTONI,
metro <L2> Sant Antoni.

Salut i revolució!

SALUT I BON VIATGE.

STAY SHARP vol III

Tercer recopilatorio del Stay Sharp editado en 1996 por Liquidator Music y Colour Songs Discos. Este excelente recopilatorio contiene una gran variedad de grupos  como “Potato” ,“The Toasters”, los italianos “Banda Bassotti”, los madrileños “Malarians” y los geniales holandeses “MR Review”.

A tiro de piedra del siglo XXI la cultura skinhead se encuentra en un estado de salud como hacía años a pesar de las trabas con las que constantemente nos encontramos, la incomprensión y sobre todo la más amplia ignorancia hacia uno de los movimientos juveniles (pese a los estereotipos) más rico y diverso, tanto en lo musical como en lo estético, de lo que se puede pensar a simple vista.

SHARP (Skinheads Against Racial Perjudice), sea de forma exclusiva o no, ha tenido gran parte de culpa de la revitalización del culto Skinhead cuando surgió a mediados de los 80 en EE.UU. extendiéndose a todos los rincones del mundo difundiendo y promoviendo los auténticos orígenes y valores de nuestra cultura, en un momento en que mayoritariamente, y sobre todo desde fuera, se asociaba a los Skinheads como un elemento de choque de organizaciones de extrema derecha. En cualquier caso ha servido de revulsivo.

Los orígenes se remontan a la inglaterra de mitad de los 60, herederos directos del movimiento Mod ya en plena decadencia, escisión si se quiere decir, manteniendo el gusto por la música negra en el sentido más amplio (R&B, Soul, Ska….), así como algunos elementos de su estética (fundamentalmente de su periodo final) junto con el de los Rude Boys jamaicanos (que también copiaran anteriormente a los Mods) y añadiendo nuevos elementos además de valores más volcados en la clase (obrera) de la cual procedían.

En esta época, hacia el 68, el Ska y el Rocksteady dieron paso al Reggae siendo los Skinheads, al igual que lo fueron los Mods, los mayores consumidores de esta música. Los músicos jamaicanos dedicaban temas a los Skinheads y los gustos de éstos influían en la evolución de la música hasta el punto de llegar a decidir qué temas podían ser un éxito.

El movimiento Skinhead original tuvo una corta (más o menos hasta el año 72) pero intensa existencia, desapareciendo como movimiento predominante aunque siempre se mantuvieron pequeños y aislados núcleos.

Esto lo originarían diversos motivos: la evolución de la música, la asociación ya exclusiva para la prensa con la violencia, que si bien es cierto que la había, habría mucho que matizar sobre ella; fundamentalmente eran pequeñas peleas, entre bandas Skins rivales (por barrios, no por política), con Moteros, Greassers (Rockers), o Melenudos. Incluso las fechorías contra pakistanís no tenían origen racista en la mayor parte de los casos, había bandas de Skins pakistanís, negros e incluso orientales. En cualquier caso la violencia no es patrimonio nuestro, la puedes encontrar hasta en reuniones de vecinos.

Desde entonces el movimiento ha sufrido altibajos, y cambios obviamente, que en muchos casos lo han enriquecido, y en otros, como con la irrupción de la extrema derecha a principios de los 80, casi llegan a destruirlo.

En 1936 iban a celebrarse las IX Olimpiadas en el Berlín nazi. Los atletas que no eran de raza blanca fueron amenazados -sobre todo negros y judíos-. Organizaciones antirracistas de todo el mundo se propusieron realizar una Contra Olimpiada como rechazo a la actitud de los nazis. Este proyecto recibió el apoyo español y se anuncio la inauguración de estos Juegos Olimpicos para el 19 de julio de 1936 en Barcelona. A esta ciudad vinieron atletas procedentes de Francia, Alemania, Gran Bretaña, Bélgica, Holanda, Canadá, U.SA., etc…, en un numero aproximado de 2000.

El 18 de Julio, un día antes de la inauguración de la Contra Olimpiada, gran parte del ejército español -apoyado por Hitler- liderado por Franco se subleva contra la República y dan inicio a la Guerra Civil Española. Muchos de estos atletas que habían llegado a Barcelona participan en las luchas de la calle y se incorporan a las primeras columnas de milicianos que consiguen parar a los fascistas.
Como anuncio de la Contra Olimpiada se editó un cartel que ha servido de referencia para la realización de esta portada y salvo que en la actualidad no hay un Hitler ni un partido nazi en el poder, apenas ha perdido vigencia su mensaje, pues hay parte de Hitler en nuestros dirigentes y algo del partido nazi en nuestra sociedad.

 Mira a todos los imbéciles como gritan cuando van en grupo, han salido a golpear a sus enemigos, para gritar bien alto. Incendian las casas de hombres inocentes y asesinan al pobre y al débil. No creas a fanáticos que se creen superiores, deciden quien es culpable y comienzan una lucha inútil. No dejes que confundan tu mente, dales caña con todas tus fuerzas. Enciende tu cerebro, no seas idiotizado por las falsas promesas de esta gente. Es hora de decir a esos fascistas que se vayan al infierno, creen que su vida es tan importante, son completamente estúpidos. Sabes que su vida es una falsificación, todo el rollo de la raza y el color no tiene sentido en ninguna parte. La política del racismo está golpeando los tambores del odio, esto es un ultraje, nunca más dudaremos si somos fuertes para echar a estos fascistas fuera de la raza humana. Levantate y siéntete orgulloso.

The Buster, Switch on your Brain.

 1- Dr.Ring-Ding & The Senior All-Stars – Dandimite!
2- Skaville Train featuring The Skalettes – Tell Me You’re Mine
3- House Of Rhythm – Rudi
4- Busters, The – Switch On Your Brain
5- Toasters, The – Chuck Berry
6- Arpioni – Chi Voglio Sei Tu
7- Crazy Skankers – Only Survive
8- Allstonians – Mariachi Go Ska
9- N.Y. Citizens – Shut Up & Listen
10- Laurel Aitken – Rudi Got Married
11- Malarians – Better To Be Fine
12- Regulators – Rulers
13- Rico Rodriguez – Confucious
14- Skarface – Do The Moonhop
15- Potato – Antidoto
16- Mr. Review – The Street Where I’m Living
17- Calzones Rotos – Jungla Ska
18- Banda Bassott – Beat , Ska, Oi!

DESCARGAR:
http://www.mediafire.com/?gexzgmezlmg

SALUT Y BUEN VIAJE.

DR. RING DING “Dandimate”

 THE TOASTERS “Chuck Berry”

 N.Y CITIZENS “Shup up & listen”

 MALARIANS “Better to be fine”

 MR. REVIEW “The street where i´m living”

SALVADOR PUICH ANTICH

Tal dia com avui un 2 de març de 1974, Salvador Puich Antich era assassinat pel règim franquista, l’últim executat a garrot vil per la dictadura. Rendim  homenatge a aquest company, que es sens dubte una llegenda viva de la ciutat de Barcelona.

Salvador Puig Antich (Barcelona, ​​1948-1974) va ser un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta, que va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort d’un guàrdia civil a Barcelona.

Fill d’una família treballadora de classe mitjana, Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia estat militant d’Acció Catalana durant la República. Exiliat a França al camp de refugiats d’Argelès, va ser condemnat a mort quan va tornar a Espanya i indultat en l’últim moment.

El jove Salvador va començar a estudiar al col · legi religiós La Salle Bonanova fins que va ser expulsat per indisciplina. A partir dels setze anys va compaginar el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’institut Maragall, on va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) .

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decideixi implicar-se en la lluita contra la dictadura franquista. La seva primera militància serà en Comissions Obreres, formant part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques, fa el servei militar a Eivissa, on és destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorpora al MIL, integrant-se en la branca armada. Participa, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup ia ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es van reunir a França per celebrar el congrés d’autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa, començaria una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació Santi Soler, que és detingut, interrogat i torturat i acaba confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler serà utilitzat de parany per la policia de paisà per detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a Barcelona. Els dos anarquistes són detinguts i, tot seguit al portal del número 70 del carrer Girona, té lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich queda malferit i el jove guàrdia civil Francisco Anguas Barragán resulta mort.

Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que van causar la mort a Anguas Barragán, i posteriorment jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de l’atemptat contra Carrero Blanco. A tot Europa es van organitzar manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es va mantenir ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, va ser executat mitjançant garrot vil en una cel · la de la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí.

 

A LA MEMÒRIA DE SALVADOR PUIGH ANTICH

Salvador Puig Antich, cas obert. Jordi Panyella

SPA_Portada_3aED_small

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d’anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari.

 SALVADOR

 

Salvador Puig Antich (2006) és una pel · lícula espanyola dirigida per Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl, música de LLuís LLach . Basada en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano , la pel · lícula reconstrueix una de les últimes execucions  pel mètode del garrot vil a Espanya: Salvador Puig Antich. Va guanyar el Goya al Millor guió adaptat, signat per Lluís Arcarazo.
Tant aquesta pel · lícula com el llibre en què es basa han rebut fortes críticas2 3 per part d’antics militants del MIL, companys de militància de Salvador, que afirmen que buiden de contingut polític el personatge de Puig Antich i alhora que es dignificaria falsament la imatge del seu carceller, al jutge militar ia la Brigada Polític-Social de la policia franquista.

SALUT I BON VIATGE.

 

LA BRETXA DE SANT PAU

Entre els carrers d’avinguda del Paral · lel i el començament de la ronda Sant Pau un 19 de juliol de fa 76 anys va tenir lloc un dels combats més importants contra els militars aixecats en armes contra la república, d’aquesta manera començava la guerra civil espanyola . Aquest encreuament de carrersse l’anomenava la Bretxa de Sant Pau, just davant del famós Molino Rojo.

 Gerda Taro va realitzar aquesta fotografia (Nen amb gorra de la FAI, Barcelona) a l’agost de 1936, en la barricada de la Bretxa de Sant Pau. Així és com es coneixia llavors el gran espai que travessa l’avinguda del Paral · lel, davant de la, cada vegada més resumida, façana del Molí. Taro havia arribat a Barcelona, una ciutat en un país en guerra, buscant una història que expliqués la seva feina. 

 15 o 20 dies abans que es prengués aquesta fotografia, havia esclatat una rebel · lió militar, co-produïda per un ampli sector de la dreta. A Barcelona, el pla dels insurrectes consistia a ocupar els edificis de la Generalitat, a Sant Jaume, la Comissaria d’Ordre Públic, en Laietana, la Conselleria de Governació, a la plaça Palau i el de Telefónica, a la plaça de Catalunya , A més, estava previst fer-se amb les cruïlles que permetessin controlar els moviments de la ciutat. Aquestes eren al Cinc d’Oros, a la Diagonal, la plaça de Catalunya, les d’Universitat i Espanya, en l’eix de la Gran Via, la Bretxa de Sant Pau, al Paral · lel, llavors Francesc Layret, i el portal de la Pau, al final de les Rambles.

 Seguint aquest pla, la matinada del 19 de juliol, l’esplanada va ser ocupada pel tercer esquadró del 4t regiment de Cavalleria, de la caserna de Montesa. Aquest caserna era al carrer Tarragona. Ja no existeix. Només un grup d’habitatges militars, al carrer Vilamarí, ho recorda. L’arribada dels militars a la Bretxa va ser rebuda amb algun tir i poc més. De seguida es van fer amb el control de la zona. Des d’allà, un grup es va dirigir a la Divisió, al Passeig Colom. Els que van quedar, van ocupar el Sindicat de la Fusta, de la CNT, que era al carrer Roser. També van emplaçar diverses metralladores a l’avinguda del Paral · lel. Sabem que una era al quiosc que havia davant del Molí i una altra, al costat de l’entrada de l’antiga estació del funicular. D’aquesta manera, podien garantir la comunicació entre els nuclis revoltats de la plaça d’Espanya, la d’Universitat i la Divisió – avui Govern Militar . Arribat el cas, també podrien penetrar al Poble-sec o el Barri Xino, per combatre la poca resistència que preveia.

Barricada al Paral · lel. La foto està presa molt de matí, poc després dels combats. Probablement el dia 20 o el 21. En primer terme, un pirulí ple de cartells. Destaca el que anuncia l’Olimpíada Popular, que s’havia d’haver inaugurat el diumenge, 19 de juliol. Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
 En això estaven equivocats. Durant tot el matí les forces de la CNT van realitzar diversos intents per recuperar l’esplanada des carrerons del Barri Xino. Encara que, amb molt poc èxit i algunes víctimes. El lloc estava molt ben defensat. Per això, era necessari avançar de portal a portal des dels carrers Tàpies, Sant Pau, Lleialtat o Nou de la Rambla, que estaven batudes per foc de metralladora des de l’avinguda i la ronda de Sant Pau. Si algun valent aconseguia arribar al Paral · lel, i pretenia creuar-lo, havia de córrer més de pressa que les bales, o, enganxar-se a terra, com una llamborda. Cap a migdia, van aconseguir accedir als terrats d’alguns edificis amb vistes al Paral · lel. Ho van fer entrant per les portes posteriors d’alguns bars. Gràcies al foc de cobertura que es va poder realitzar des d’allí, per fi van poder assolir els carrers del Poble-sec Els militars estaven envoltats. Garcia Oliver explica així el final de l’assalt:
 Els militars, en derrota, es van anar replegant als pisos de l’edifici en la part baixa funcionava el music hall Moulin Rouge. Escalant per les escales de les cases del davant, a l’altra banda del Paral · lel, des dels terrats i des de dos angle de tir, arrasem els balcons de l’últim pis, fins que lligat a la punta d’un fusell va aparèixer un drap blanc en senyal de rendició . Amb tota cautela ens aproximem, enganxats a les parets, fins a arribar a l’ampli portal de la casa. Allà hi havia uns sis oficials, en camisa, bruts de pols, els punys tancats al llarg del cos, mirant a terra, sorruts, ferms, gairebé trepitjant amb les puntes dels peus. Segurament esperaven ser afusellats en l’acte.

Més lacònic, el fiscal del consell de guerra que es va celebrar al menjador de l’Uruguai, el 14 de setembre de 1936, resumia així aquest episodi:

 El tercer esquadró, amb un grup de metralladores al comandament de l’ex capità Santos VillaIón Pérez portant d’oficials als ex tinents Burgos García i als ex alferes Jesús Ortega López, Antonio Ramírez Descarrega i Rafael Pinós Carrasco, tots ells processats en aquesta peça, van sortir d’aquesta caserna (de Montesa) en direcció a l’avinguda de Francesc Layret, on hi va haver per espai de diverses hores un fort tiroteig entre les tropes i milicians lleials i l’esmentat esquadró fins que van ser rendits.
Els fets anteriorment esmentats constitueixen un delicte de rebel · lió militar definit en e1 article 237, paràgraf primer, del Codi de Justícia militar i penat en l’article 238, paràgraf primer i segon del mateix.

Aquest lloc del Paral · lel, és l’únic de Barcelona recuperat a l’assalt exclusivament per forces populars. És cert que paisans de diversos partits i sindicats havien participat en la defensa de tota la ciutat. Però sempre actuaven coordinats per forces de governamentals i amb armes que semblaven tretes del Palau de la Joguina. Al Paral · lel, en canvi, l’atac va ser en tot moment dirigit per la CNT. Segurament per això, la barricada romandria exposada durant tants dies. Inicialment, com un monument a aquestes forces populars. Però, de seguida, convertida en un obstacle per al trànsit.

La mateixa barricada, des del costat oposat de l’avinguda. Al fons, al centre de la imatge i confós amb la paret l’edifici, el pirulí empaperat. Gerda Taro va realitzar la seva fotografia després dels sacs del primer terme, a l’interior de la barricada. Sobre un d’aquests fardells va fer pujar al seu petit David. (Carlos Pérez de Rozas, juliol de 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 Gerda Taro es va acostar a aquella barricada a principis d’agost de 1936, cap a migdia. Buscava una història. Possiblement anava després les restes dels combats de dies enrere i es va trobar que aquesta barricada s’havia convertit en el lloc de joc dels nens del barri. Els va fer algunes fotos pujats a la barricada, jugant a ser milicians. En una d’elles després dels xavals, reconeixem, les aspes del Molino. Va escollir a un d’ells i, sobre una peanya, ho va fer posar com el David de Miquel Àngel. EL NEN DE LA FAI.


FONTS CONSULTADES:
LOS COMITÉS DE DEFENSA DE LA CNT EN BARCELONA (1933-1938) 

 De los Cuadros de defensa a los Comités revolucionarios de barriada, las Patrullas de control y las Milicias populares. Agustín GUILLAMÓN, Ediciones Espartaco Internacional, 2007 y Aldarull edicións, 2011.

 La derrota de l’Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de Juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La “espontaneïtatde la resposta obrera i popular a l’aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l’exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d’Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció espontània” de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l’estalinisme, tampoc pot explicar sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

SALUT I BON VIATGE.

ON MOREN ELS SOMNIS: CAMP DE LA BOTA 1939-1952 (ELS AFUSELLATS DEL FORUM)

“Qui perd la Memòria perd la seva identitat”
 
 
 
REPRESSIÓ AL CAMP DE LA BOTA, Els afusellats del Fòrum 
 
-Bon dia, cap on vol anar?
-Em portarà al Camp de la Bota, si us plau.
-Perdoni… però on queda això?
-Be ja no existeix amb aquest nom, malgrat que allà van afusellar més de 1.700 persones després de la Guerra Civil, del 1939 fins el 1952, any del famós Congrés Internacional Eucarístic.
– I on es trobava?
– Actualment ocuparia l’espai que hi ha entre el Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, incloent la Ronda litoral i el mateix Port de Sant Adrià. Era a més a més un gran assentament de barraques dels anys cinquanta cap a aquí…hi havien dos sectors el barri Pekin a la part de Barcelona i el barri del Parapet a la part de Sant Adrià del Besòs. Podem dir que el Camp de la Bota i el Parapet era la continuació del barri Pekin.
I com pot ser que li canviessin el nom a aquest lloc…?
Tot respon a una operació de maquillatge urbanístic, amb interès especulatiu per revaloritzar uns terrenys, alhora esborrar qualsevol rastre del que va ser el nostre passat immediat. El passat immediat va ser la violència de l’Estat, exercida de dues maneres: d’una manera directa (els afusellaments) i l’altre de manera indirecta, estructural (el barraquisme fruit de la marginalitat).
O sigui que quan van celebrar el famós Forum de les Cultures, l’any 2004, des de l’Ajuntament de Barcelona aquests polítics que es fan dir d’esquerres, es van oblidar dels treballadors que allà van ser assassinats?
-Si amic meu, es van oblidar dels mateixos homes i dones que van lluitar  per la llibertat, per la justícia social, i per un mon millor, per un altre mon, molt millor que aquest que actualment tenim.
 
 
 
EL PARAPET I  ELS AFUSELLAMENTS AL CAMP DE LA BOTA
 
Que era el Parapet del Camp de la Bota?
   Una vegada havent creuat la via del tren de la línia Barcelona- Mataró, al principi de la Rambla Prim (abans Riera d’Horta) deixàvem a la dreta el Castell de les Quatre Torres per un camí que arribava al sorral de la platja enmig del descampat, direcció Sant Adrià del Besòs (actualment Ronda Litoral). El Parapet era un mur en diagonal a la platja, de tres metres d’alçada per quaranta de llargada en pendent de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó anterior al castell, on els “piquetes” d’execució s’encarregaven de la seva feina, es a dir de disparar. Alguns testimonis encara recorden la “rampa vermellosa, de la sang dels assassinats”.
El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952. Va deixar d’utilitzar-se aquest lloc degut a les pressions internacionals per poder celebrar-se després de la segona guerra mundial el Congres Eucarístic Internacional de Pius XII. La seu fou otorgada “en justo reconocimiento a su catolicismo íntegro, profundo y apostólico…”
 
 
 
 
Si ben es cert que el govern de la República va afussellar en temps de guerra a 44 militars sollevats entre setembre i octubre de 1936, el règim feixista de Franco va “tenir l’honor” d’assassinar acabada la guerra a 1717 persones, entre elles 11 dones provinents de la Presó de dones de Les Corts (avui desapareguda).
En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange. Tot plegat recorda la Inquisició Catòlica.
A la majoria de sentències figura el seu delicte: rebel·lió militar per referir-se a tots els que no van donar suport al cop d’Estat militar. De fet es tractava de persones que no tenien coneixença de que les seves vides correguessin perill i que van ser víctimes de delació per motius de venjança. Entre aquestes 11 dones hi havia Nieves Bouza Gil, de 22 anys que vivia al barri del Poblenou, afiliada a la CNT. Va ser detinguda per que un veí la va delatar, fou jutjada per procedimiento sumarísimo, el 26 d’abril de 1939 i executada el 26 de maig. No se li coneixia cap delicte de sang, simplement com a miliciana de rereguarda en tasques auxiliars (cuinant i rentant roba) al castell “de les Cuatre Torres”. El seu cas es troba documentat a la Memòria de la Presó de dones de Les Corts“, presó on va estar tancada fins la seva execució.
El compliment de les condemnes a mort es portava a terme tan bon punt com es rebia el “enterado” del dictador, el criminal de guerra general Franco.
Segons hem pogut llegir:
   “La xifra de vint-i-una persones del 26 de maig de 1939, va marcar, de fet, la cota màxima de persones afusellades en un sol dia al Camp de la Bota. És coneguda la mecànica de les execucions, però la documentació judicial ens ha aportat alguna dada suplementària atès que, en general, les ordres de lliurament al piquet d’afusellament s’han conservat dins els expedients. A la Presó Model, a la fi de la jornada -entre les nou i les deu de la nit – els funcionaris cridaven als presos que anaven a ser executats aquella matinada i els baixaven a la capella: allà es constituïa un jutjat encarregat d’evacuar les diligències de notificació de pena i lliurament al piquet d’execució que havia de traslladar-los al Camp de la Bota. Pel cas de Les Corts, existia un procediment previ: el trasllat de la penada a la capella de la Model, on esperava al costat dels seus companys barons l’arribada del camió”.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. Malgrat els judicis sense cap garantia processal el franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
 
 
Sumari judicial de comdemna a mort
 
 
 
Sentència de pena de mort
 
 
 
 
 
                                           Lliurament al piquet d’execució
 
 
 
 
 
Causa de la mort: “hemorragia interna”
 
 
 
 
 
Diligencia d’execució i inhumació
 
 
 
 
Enterrats a la fossa comuna del “Cementerio del Sud-Oeste” de Barcelona
 
 
 
Els camions militars arribaven de matinada. Els presos normalment en grups de vint, estaven lligats amb cordes, de dos en dos. Els tiraven a terra i allà mateix els afusellaven; sense més preàmbuls ni consideracions. Hi ha fonts que conten en 1871 el nombre de afusellats. Valencia encara fou pitjor, un autèntic escorxador, 33.000 republicans executats.
Gràcies també al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies al periodista Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:
El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia…” de fet des de l’altre riba del riu Besòs de matinada encara de nit, es podien veure les llums dels trets.
Hi ha fonts que expliquen que a la 1 de la matinada es comunicava als presos la seva immediata execució; els afusellaven cap a les cinc de la matinada en endavant. Quatre hores només per escriure una carta als seus familiars que no tenien coneixement de la mort fins molt després. En castellà, coneixent  be o no l’idioma, i amb el “Arriba Franco, viva España”. Es conserven cartes, algunes d’elles editades, d’aquests condemnats a mort, dels nostres condemnats a morts.
 
 
Carta escrita per Ceferí Llop a la família moments abans de ser executat







COM EREN ENTERRADES LES PERSONES AFUSELLADES?
Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuic, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els tiraven calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
El certificat de defunció de les víctimes, assenyala Carmen Domingo, parla de “hemorràgia interna”. Era una conseqüència, una trampa legal, de la formula establerta des de 1870: al registre civil havia de constar únicament la causa immediata. No eren necessàries ni la causa inicial ni la mediata. Una prova més de les mentides de l’Estat al llarg de la Història de l’Exercit espanyol i l’imperialisme hispànic.
 
 
 
 
 
 
ALGÚ ES VA PREOCUPAR EN UN PRINCIPI PER RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS AFUSELLATS I RETRE UN HOMENATGE DIGNE?
 
Sembla que no, almenys institucionalment malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa  de l’any 1992 recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum, que van acabar de tapar-ho tot.
Tot i això, la insistència de l’Artista Francesc Abad per denunciar l’oblit institucional, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a www.francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement. 
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.
AVUI DIA QUINA ES  LA SITUACIÓ LEGAL EN RELACIÓ ALS CRIMS D’ESTAT?
Actualment la llei de la Memòria històrica no ha anul·lat els judicis franquistes, tampoc s’ha fet justícia, jutjant els responsables criminals (recordem la Llei d’amnistia) i tampoc s’ha reparat les víctimes i els seus familiars.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes (http://mesadecatalunya.blogspot.com) ha reclamat un cop més que es restableixi la memòria de les víctimes del franquisme i la Transició. El col·lectiu ja fa tres anys que es reuneix el darrer dissabte de cada mes, apel·lant al sentit democràtic i, com diu el lema, “Veritat, justícia i reparació”
 
(cartell amb la foto: 19 de juliol de 1936, la insurrecció feixista va ser aturada pel poble)
 

REIVINDIQUEM LES PERSONES QUE VAN SER ASSASSINADES PER LA BARBÀRIE DE L’ESTAT FEIXISTA DE FRANCO I L’EXERCIT ESPANYOL, I ALHORA EXIGIM LA NUL.LITAT TOTAL D’AQUESTS JUDICIS, I LA CORRESPONENT REPARACIÓ.
NOSALTRES DES D’AQUÍ VOLEM RETRE HOMENATGE TAMBÉ A TOTES LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME E INSTAR A CONTINUAR DENUNCIANT ELS CASOS QUE PUGUEU CONÈIXER A TRAVÉS DE LA VOSTRA FAMÍLIA. ELS MORTS NO ES PODEN QUEDAR ALS VORALS  DE LES CARRETERES.
 
 
UNA SALUTACIÓ FRATERNAL
 

Les fosses del silenci 1

ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA

El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat, foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment, es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona en aquells anys. 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota.



ORÍGENS DEL CAMP DE LA BOTA



   Fa segles el Camp de la Bota era un espai de ningú, un ampli camp despoblat entre Sant Martí de Provençals (Barcelona) i Sant Adrià de Besòs, on normalment anava gent de la zona a pescar. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
 Cal indicar que en les rodalies de la Ciutadella es feien pràctiques d’artilleria durant el segle XVIII. A mitjan segle XIX es van instal•lar diverses fàbriques i habitatges, un fet que va provocar la marxa dels artillers en direcció a llevant.
Els francesos durant l’ocupació napoleònica van instal·lar un camp de practiques de tir, la paraula butte en francès vol dir turó o promontori (en relació al pendent de sorra o parapet que es va construir) i d’aquí es probable l’origen del nom Camp de la Bota. Aquest paratge aïllat i lluny de la ciutat era idoni per aquest fi.
Cap el 1858 aquest terreny costaner comptava ja  amb una caserna militar com escola de pràctica d’artilleria i amb un mur o parapet amb fonaments ja de 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les practiques de tir. La caserna coneguda com “El castell de les Quatre Torres” havia estat construïda per ordre de Juan Zapatero, Capità General de Catalunya, el qual no tenia molt bona premsa, batejat “el Tigre de Catalunya” quan fou Governador militar, per la seva fama d’home cruel, simplista i arbitrari en les seves actuacions repressives contra el poble. Actualment aquesta caserna ocuparia el que és avui l’edifici del Fòrum.




Molt a prop, a la part de Barcelona abans de la Riera d’Horta (actualment Rambla Prim) hi havia l’assentament originari de barraques, el barri Pekin, on es They lived in extremely poor conditions in the Camp de la Bota where the Forum is sited today .vivia en condicions d’extrema pobresa. Deu el seu nom per que cap a l’any 1870 varen instal•lar-se famílies xineses que eren pescadors immigrants potser fugint de les guerres de l’Opi, i l’agitació a les Filipines. Aquests sent assimilats per la gent de Barcelona van donar nom al barri. El barri amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 va atreure treballadors nouvinguts així com famílies desplaçades del barri de la Barceloneta. 
 Entrat al segle XX, cap allà els anys 20 el litoral fou arrasat per un temporal, però abans del 1929, l’Exposició Internacional estava en marxa  i la necessitat de ma d’obra va atreure novament treballadors de la Península, la major part d’Andalusia que es van instal·lar al voltant del Castell, malgrat ser un lloc despoblat i a la vora del mar.
On hi havia el Parapet, a tocar de la riba de la platja, es on ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià i la Ronda Litoral. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.


SALUT I BON VIATGE