Arxiu de la categoria: ciutat vella

ACTE DE SUPORT ALS COMPANYS ENCAUSATS A LES LLUITES OBRERES

Fa uns dies hem rebut avís per part del jutjat, que el proper dimarts 3 d’abril seran jutjats 2 companys de CNT Barcelona. El cas que els afecta és el Cas Casino de Poble Nou. Un piquet realitzat, durant la campanya electoral de les municipals de Barcelona el 2015, en l’espai que dóna nom al cas. Com a resultat d’aquest piquet, i després d’una agressió policial, es imputar càrrecs penals a dos dels nostres companys. Amb motiu de visibilitzar la situacio … repressiva en el context de les lluites obreres, hem fixat dos actes, una xerrada / debat, i una concentració el mateix dia del judici.

Des de CNT Barcelona volem convidar-vos a assistir a les dues convocatòries, així com a participar en la xerrada debat que tindrà lloc el dia 31. Es presenta la ponència realitzada després de les experiències recollides en la campanya “Solidaritat inqüestionable” (16h). Esteu convidats a participar exposant, a través de ponència o presentació, alguna de les situacions repressives que us afectin.

-Dissabte 31 de març. Acte solidari 13-18h menjar i xerrada / debat. Agora Juan Andres (c / Riereta amb c / Aurora)

-Dimarts 3 d’abril. Concentració de suport 09:30 Ciutat de la Justícia (Gran Via dels C.C. nº111)

Les notícies no són bones, ja que la fiscalia, una vegada més, actua d’arma política del capitalisme sol·licitant duríssimes penes de presó.

 

El primer cas és el del Casino de Poble Nou. Previament a les eleccions municipals de 2015 es va produir un piquet a les portes del Casino de Poble Nou, on s’estava celebrant un debat electoral amb les persones que per aquell moment eren els alcaldables a la ciutat de Barcelona. Entre aquestes persones estava Xavier Trias, un dels responsables de la cessió il·legal de treballadors informàtics de la Generalitat a empreses com IECISA (Informàtica El Corte Inglés SA). El piquet de la CNT buscava visibilitzar la irresponsabilitat de la Generalitat de Catalunya d’incomplir la sentència favorable als treballadors, els quals estaven apartats dels seus llocs de treball fins i tot després que un jutge els donés la raó i dictaminés que havien de ser contractats directament per la pròpia Generalitat. Durant el transcurs de l’acte, el piquet va ser atacat per un grup de persones que posteriorment vam saber que eren Guàrdies Urbans vestits de paisà. Com a resposta, es va produir un tall del subministrament elèctric del debat electoral i per tant va estar diversos minuts sense emissió televisiva. El resultat de tot això va ser la imputació de 2 companys acusats de diferents delictes, agreujat d’atemptat contra l’autoritat i delicte d’alteració d’acte electoral.

Una vegada tancat el sumari, la petició fiscal ascendeix a 2 anys i 4 mesos per a un dels companys, així com el pagament de 5.000 € de responsabilitat civil. A l’altre company li demanen 6 mesos de presó. A més la Guàrdia Urbana es persona com a acusació particular, demanant 4 anys de presó i 21.000€ de responsabilitat civil. Finalment tot apunta que també es personarà l’Ajuntament de Barcelona, colze a colze amb la Guàrdia Urbana quan es tracta de reprimir treballadors en lluita.

L’altre cas és el de El Corte Inglés. Els darrers mesos de 2015 vam dur a terme una campanya de boicot a aquesta empresa per denunciar la seva participació en processos penals contra vaguistes del 29M, així com per visibilitzar la política de por i repressió contra els seus propis treballadors, els múltiples casos de masclisme empresarial i les connexions entre l’empresa i alts càrrecs polítics, policials, judicials i eclesiàstics. Aquesta campanya va tenir com a conseqüència la detenció de 3 companys i la seva posterior imputació per delictes de coacció i obstrucció a la justícia. La petició fiscal contra aquests companys ascendeix a 5 anys de presó i 6.500€ de multa per a cadascun d’ells.

Tots dos casos no són més que exemples del que tristament es ve consolidant des de fa anys: un enduriment brutal de la persecució contra sindicalistes i treballadores en lluita. No es tracta de casos aïllats. Arran de la successió de vagues generals que van començar en 2011, comptem per centenars els treballadors represaliats en piquets i conflictes sindicals. Alguns mitjans parlaven de la major ofensiva contra el sindicalisme des de la dictadura. Pràcticament tots els conflictes laborals mínimament contundents, amb accions més enllà de les estrictament jurídiques, acaben amb imputacions penals i alguns d’ells ja amb condemnes fermes: vagues generals, vaga minera, conflicte de Coca Cola, treballadores i estudiants de la UAB, treballadors de Arcelor, miners de Zarreu, muntatge del 14N a Logronyo, sindicalistes d’Airbus, jornaleres andaluses… La llista és interminable.

Sota el nostre punt de vista aquest enduriment de la repressió no és casual. Es tracta d’una maniobra política per acabar amb el poc que queda. Des de fa temps ja venim escoltant veus que des dels despatxos de les empreses clamen per una regulació estricta de les lluites laborals, a través, principalment, de limitar el dret a vaga, però també limitant i fins i tot impossibilitant les lluites col·lectives als centres de treball, els piquets i l’acció directa. I aquesta situació que es viu en el context laboral té una versió equivalent en l’àmbit sociopolític: per a l’Estat, a través de policies, fiscals i jutges, el sindicalisme és coacció i els moviments polítics i socials són terrorisme.

No volem, però, declarar-nos innocents a qualsevol preu. Reconeixem el conflicte i reneguem d’una idea de sindicalisme canalitzada cap a l’única opció dels jutjats. La lluita obrera mai s’ha limitat a posar denúncies i no podem permetre que es converteixi en això, més encara en un moment com l’actual, en el qual cada vegada tenim menys garanties: lleis més estrictes, menys drets i sentències més desfavorables. Fa unos mesos ens copejava la notícia que un jutjat havia avalat la contractació d’empresa externes per a la cobertura dels serveis que es deixen de prestar en una vaga. Amb exemples així, podem permetre’ns canviar la lluita als carrers i als llocs de treball pels jutjats?

Ho hem dit mil vegades, davant la repressió només ens queda seguir lluitant. Ens neguem a callar enfront dels acomiadaments i sancions. Ens neguem a mirar cap a un altre costat davant de la precarietat, els contractes temporals i els sous miserables. Ens neguem a consentir l’assetjament laboral o les discriminacions de gènere, raça o orientació sexual. Molt més que la presó, ens espanta la condemna a una vida de submissió i misèria.

Per tot això amb aquest comunicat us demanem que us solidaritzeu amb els treballadors represaliats, que difongueu el cas perquè més gent sigui conscient que això és un atac contra totes i tots, que recolzeu les mobilitzacions que es convoquin… Però sobretot, que us organitzeu, que alimenteu el moviment obrer als llocs de treball, als barris i als pobles. Ells tenen presons, policies, fiscals, polítics, jutges… Però nosaltres som molts més, i sempre serem molts més.

Llibertat anarcosindicalistas represaliats.
#SolidaritatInquestionable

SALUT I BON VIATGE

Share

8 DE MARÇ, VAGA GENERAL DE 24 HORES I MANIFESTACIÓ

Aquest 8 de març VAGA GENERAL FEMINISTA de 24 hores! Manifestació a les 18:30 hores, passeig de Gracia amb avinguda Diagonal.

Des de la CNT Barcelona convoquem a la Vaga General Feminista del proper 8 de març, per denunciar les desigualtats, la violència, els abusos del capitalisme i el patriarcat que afecten a la dona i conseqüentment a la resta de la societat en tots els àmbits de la vida.

Es tracta d’una jornada històrica per la qual ens col·loquem junt al moviment feminista que ,de forma autònoma, assembleària i des d’abaix ha fet una crida a totes les dones, trans, lesbianes, migrants, mares solteres, precàries, vídues, jubilades, estudiants i a totes i a tots per exercir el nostre dret a fer vaga en tots els àmbits on incideix el patriarcat i la seva violència. A més a més, mostrem tot el nostre suport a les que estan preses, aquelles a qui el sistema penitenciari continua explotant.

Denunciem la mercantilització, l’explotació i les dificultats per accedir a un mercat laboral que és precari, injust i violent. Un mercat laboral on la desigualtat salarial entre homes i dones és del 22,99% i no millora d’un any per l’altre, per la qual cosa ens afecta a les treballadores i, per tant, a les treballadores de les generacions futures. On l’assetjament sexual és constant i la conciliació familiar recau plenament en la dona.

La CNT Barcelona reconeix els motius d’aquesta convocatòria feminista i la seva importància, doncs atempten contra la llibertat, tant la individual com la social. Reconeixem i ens oposem al sistema patriarcal, l’opressió, l’explotació, el racisme, l’homofòbia, l’humiliació, la discriminació, el maltractament, l’assetjament, les violacions i els assassinats que es duen a terme, especialment amb motius masclistes.

Per tots aquests motius i molts més, el 8 de març sortirem als carrers i animem a totes i a tots, afiliades, treballadores i classes populars a participar de la Vaga General en els àmbits laborals, estudiantils, de consum i de cures. Demostrem totes juntes que si les dones parem, tot es para. A la Vaga General companyes i companys!

JUNTES PAREM, JUNTES AVANCEM.

QUÈ NO US ENGANYIN! NO ÉS UNA ATURADA! ÉS UNA VAGA GENERAL DE 24H!

Els “sindicats” UGT i CCOO estan convocant aturades de dues hores, per torns, mentre vesteixen els seus discursos de paraules merament simbòliques. Des de la CNT Barcelona no podem entendre aquesta resposta a la convocatòria de VAGA GENERAL més enllà de la indignació i la tristesa.

És això el que val la lluita contra la desigualtat de gènere? És això el que val la dignitat de les treballadores? 2 hores?

COMPANYES, COMPANYS SAPIGUEU FER-VOS DIGNES DE LA CLASSE OBRERA! EL 8 DE MARÇ VAGA GENERAL FEMINISTA DE 24 HORES!

http://nosotras.cnt.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

JORNADES ALTERNATIVES AL MOBILE WORLD CONGRESS

En breu començarà de nou el Mobile WorldCongress, de nou se’ns omplirà la ciutat amb els congressistes, tecnòlegs, venedors, lacais i executius (més o menys importats) disposats a fer negocis i a córrer farres per la ciutat. Ara que els executius estan preparant les maletes disposats a acumular riquesa mitjançant l’explotació de les persones i de la terra.

Malgrat que el protagonista del Congress continua essent el telèfon mòbil, cada cop més ha de compartir-lo amb la resta de tecnologies digitals mòbils, amb el geoposicionament, l’internet de les coses, la fabricació.4… El negoci va més enllà del telèfon de veu i abasta des de les comunicacions (dades, vídeo, imatges) i els centres de processament de dades, fins a les metodologies d’explotació de dades, la publicitat, noves formes d’explotació capitalista (encomia col·lavorativa) … Parlem doncs de tecnologies mòbils.


En volem oposar a les tecnologies mòbils per diversos motius, per exemple:

1.-Les tecnologies mòbils son nocius per les nostres relacions socials, el mòbil substitueix els afectes reals per simulacres.

2.- Les tecnologies mòbils son nocius per als treballadors, per els treballadors que esl fabriquen i per els treballadors que els pateixen com instrument de control (internet de les coses, geoposicionament…).

3.- Les tecnologies mòbils son nocius per a la nostra salut.

4.- Les tecnologies mòbils destrueixen la terra, tant per l’extracció de la matèria primera, com per la contaminació de la fabricació o la dels residus del final de la seva vida.

5.- Les tecnologies mòbils ataquen el clima, la xarxa consumeix grans quantitats d’energia.

6.- Les tecnologies mòbils t’exposen a l’espionatge de l’estat i les corporacions.

7.-I moltes altres coses

Els nostres pares i avis, que sols portaven un DNI a la butxaca tenien moltes coses molt clares, i en el moment que podien cremaven els registres civils i eclesiàstics, nosaltres, amb els nostres artefactes connectats que cremarem?.

Divendres 23/2 a les 19:30 l’Ateneu Zitzània del Clot “noves formes d’explotació capitalista amb la tecnologia mòbil”, amb extreballadors de CABIFY, CNT-Taxi i treballadors de DELIVERO. C/Muntanya 96, cantonada Besalú, metros Camp de l’Arpa (L5) i Clot (L1 i L2).

Dissabte 24/2, a les 12:30 a la Àgora Juan Andrès: vermut, recital de poesia antitecnològica amb Odo i acció de destrucció col·lectiva de telèfons mòbils. C/Aurora 13, cantonada Riereta, Rabal, Barcelona.

Dimarts 27/2, a les 19:30 a l’Ateneu Llibertari del Palomar “l’ambient laboral del capitalisme robotitzat i de la intel·ligència artificial” amb CNT-Metro, Negreverd i participant a concretar. C/Llenguadoc 25, metro Fabra i Puig (L1) i St. Andreu (L1).

Dimecres 28/2, a les 19:30 a l’Ateneu Llibertari de Gràcia “les tecnofronteres: les muralles d’Europa” amb ex-membres de TKDK. C/Alzina 5, metro Joanic (L4)

Dijous 1/3, a les 19:·30 “l’impacte turístic dels congressos i de les TIC” al local de l’Ateneu Cooperatiu la Base C/ de les Hortes 10 metro Paral·lel (L3).

Divendres 2/2, a les 19:30  a l’Espai Sherwood, Travessera 154 (Gràcia) “smartphones i xarxes socials, un enfocament crític” per en Joan (de l’antic col·lectiu Hienes).

SALUT I BON VIATGE

Share

QUAN BOMBARDEGEN BARCELONA

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)… tot l’anar i venir de les columnes carlines…

El clima de guerra va facilitar uns governs militars autoritaris,ben acollits i recolzats per la burgesia i els diferents partits liberals, d’aquesta manera Catalunya durant el segle XIX va estar més de 75 anys en estat d’excepció o de guerra. Durant aquests períodes “excepcionals” els militars feien i desfeien, afusellant, prohibint, empresonant…. tot el que podia suposar un entrebanc (per petit que fos) a la marxa del progrés i de la indústria. Guerra i industrialització van anar del bracet i no es poden entendre una sense l’altra.

Durant tot aquests anys a Barcelona es succeeixen les bullangues, revoltes populars generalment manipulades per les faccions que pugnaven per controlar el camp isabelí, hi ha un primer cicle de bullangues del 1835 a 1837 (untotalde8!!) i un segon cicle que va de 1840 (just en acabar la primera guerra carlina) fins a 1843 amb la desfeta definitiva de les forces populars, que eren el seu motor real.

Malgrat la manipulació per part de les faccions liberals hi ha, des de un bon començament, un fort component trencador i republicà que va creixent fins arribar a la darrera bullanga de la Jamancia el 1843 en que el caràcter polític és obertament republicà, presentant també més amagat, un de més radical encara… “pre-anarquista”.

El final de les bullangues coincideix amb els bombardejos de Barcelona . El primer per el general liberal progressista Espartero el 3 de desembre de 1842, una operació de càstig indiscriminat contra la població civil que va durar 12 hores, llançant-se 1.014 projectils. El segon el del general Prim, per reprimir la revolta de la Jamancia, segurament la primera revolta proletària important de la història de Barcelona, que va durar uns 90 dies durant els quals es varen llençar 12.000 projectils (133 diaris).

Per fer-nos una idea del que van suposar aquests bombardejos, hem de tenir en conte que sobre Sarajevo (segleXX) va caure una mitjana de 329 projectils diaris i el dia de màxima intensitat (el 29 de juliol de 1993) en van caure 3.777, la població de Sarajevo era d’uns 430.000 habitants, mentre que la de Barcelona, el1840, era d’uns180.000 (8,8 projectils per 1.000 habitants a Sarajevo el 28-7-1993 i 5,6 projectils a Barcelona el 3-12-1842).

És una vergonya que el responsable d’un d’aquells bombardejos, el general Prim, tingui una estàtua al Parc de la Ciutadella, una estàtua imponent i pomposa que ningú demana que sigui retirada, de fet les Joventuts Llibertaries de Gràcia, el desembre de 1936, van enderrocar mitjançant l’acció directa aquesta estàtua, però va ser reposada de nou per el govern franquista.

Val a dir que, davant el general Prim, la historiografia mitològica catalana te una certa ambivalència: és un català de Reus, va lluitar a les guerres colonials del Rif al front dels “voluntaris catalans” a l’uniforme dels voluntaris hi havia la barretina, barret que apareix en les pintures que glorifiquen la guerra colonial.

La memòria d’aquestes bàrbares accions han perdurat fins a l’actualitat, notant desde els bombardejats(que van posar el sofriment i les víctimes) sinó des de la dels bombardejadors. Referir-se a la necessitat de bombardejar Barcelona cada cert temps (segons el general Espartero cada 50 anys…ja porten més de 70 anys de retard!!) ha estat repetitiu al llarg dels segles XIX i XX, el que resulta significatiu és que en ple segle XXI es continuï amb el mateix.

Recentment donada la situació que estem vivint, a tertúlies dels mitjans de comunicació (i no diguem ja les “xarxes antisocials”) s’ha estat celebrant alegrement aquesta frase, deixem a banda als descerebrats d’Intereconomia i similars, tenim una al·lusió relativament recent la del “il·lustre difunt”senyorPeces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978, que al Congreso Nacional de la Abogacía (27-10-2011, fa sis anys) va dir “no soy pesimista. Estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla”… tota una declaració de principis, estem de sort, no creia necessari el bombardeig.

Article de: http://negreverd.blogspot.com.es/

SALUT I BON VIATGE

Share

EL LOKAL FA 30 ANYS

Diumenge 28 de maig, des de les 12 fins a les 18h a l’Àgora Juan Andrés C/ de l’Aurora amb Riereta.

12h: Vermút – Debat sobre “Les lluites llibertàries i autònomes als barris i al territori”.
14,30H: Fideuà vegana per l’autogestió.

L’Associació Cultural el Raval- El Lokal som un col·lectiu que neix a l’octubre de 1987 provinent de l’Ateneu Llibertari del Poble Sec i del barri Xino. Començà obrint un espai al centre de Barcelona per la creació i l’experimentació de nous projectes, la trobada de lluites i resistències i la venda i distribució de materials alternatius i de cultura llibertària.

Des dels seus inicis fins avui, ens vam plantejar col·laborar en la reflexió i l’intercanvi d’experiències per posar en qüestió l’estat de coses. La finalitat, caminar cap a una societat lliure i justa des de la contracultura, l’autogestió i la rebel·lia.
El Lokal, dintre de les nostres possibilitats i desitjos, entenem que s’ha de possar al servei de les lluites i resistència del barri, la ciutat i el món.

SALUT I BON VIATGE

 

Share

ACTOS DE CONMEMORACIÓN DEL 19 DE JULIO EN BARCELONA

El 19 de Julio de 1936 se produjo un acontecimiento importantísimo en la ciudad de Barcelona. El pueblo, previamente organizado y preparado, se enfrentó a las tropas franquistas y prácticamente sin ayuda y sin armamento adecuado las derrotó, dando lugar al inicio de una de las revoluciones de mayor calado en la historia del movimiento obrero. La ciudad de Barcelona pasó a manos de las/os trabajadoras/es. Se colectivizaron fábricas y talleres. Industrias enteras pasaron a gestionarse por medio de asambleas de trabajadores. Se crearon milicias de obreros que partieron a combatir a las tropas franquistas en numerosos lugares del Estado, liberando pueblos enteros que decidían convertirse en colectividades agrarias. En algunos lugares se abolió completamente el gobierno, el dinero y la propiedad privada, proclamándose el comunismo libertario. Y todo empezó en nuestros propios barrios.

El papel de la CNT en este proceso revolucionario fue imprescindible. Por ello no podemos dejar de recordarlo como un ejemplo de la capacidad de una clase trabajadora fuerte, unida y firme en sus convicciones.

Por todo ello, desde la CNT de Barcelona hemos organizado una serie de actos en los que, al mismo tiempo que recordamos las gestas de nuestros antepasados, expondremos la vigencia de los planteamientos que las inspiraron. Dichos actos consistirán en lo siguiente:

Sábado 15 de julio:

12:00h Concentración por la libertad de los anarcosindicalistas represaliados (Pl. Catalunya, delante de El Corte Inglés).

14:00h dinar popular
16:30h charla sobre la Revolución de Rojava.
18:00h espectáculo de títeres a cargo de la compañía “Títeres desde Abajo”
19:30h actuación de coral de canciones revolucionarias
(Todas las actividades de la tarde tendrán lugar en l’L’Hort del Xino, C/ Reina Amalia 11, barri del Raval)

Miércoles 19 de julio:

18:00h ruta histórica por la Barcelona Revolucionaria (parada de Metro Sant Antoni L2).
20:00h Concierto de Juan de Diego Trio, presentando un trabajo basado en el libro “El Corto Verano de la Anarquia” (Solar de “Salvem les Drassanes”, Pl. Blanquerna, <M> Drassanes L3)

Os esperamos!”

SALUT Y BUEN VIAJE

 

Share

18 DE JUNY SOLIDARITAT INQÜESTIONABLE, JORNADA ANTIRREPRESSIVA

SOLIDARITAT INQÜESTIONABLE

Esteu convidades a l’acte, que tindrà lloc el pròxim 18 de juny a L’Agora Juan Andres Benitez, carrer Aurora amb carrer Riereta, al barri del Raval de Barcelona.

Un esdeveniment solidari amb les que lluiten, on podrem gaudir d’un vermut musical a càrrec del quartet Bobby Watson (Folk/Blues/Jazz/Chanson), compost per violí, cel·lo, guitarra i vocalista. Després dinar popular de germanor, amb cuina vegana. I a la taula rodona podrem escoltar els testimonis directes de gent de Colze a Colze, del cas d’en Sergi, de la campanya Sergi Llibertat, ens acompanyaran els familiars organitzats a la Xarxa Antirrepressio de Familiars de Detingudes i finalment també exposarem la campanya Solidaritat Inqüestionable on pretenem visibilitzar els casos repressius que afecten a militants del sindicat de Barcelona, però sobretot, fer una crida a continuar la lluita.

En les lluites obreres el conflicte és ineludible, la solidaritat inqüestionable.

Salut i Anarcosindicalisme!”

SALUT I BON VIATGE

Share

EL KAFÉ VOLTER Y EL ANTIGUO ZELESTE

Barcelona_Carrer_dels_AgullersPaseando con el compañero Mariano (taxista, punk y activista del movimiento libertario de los 80) recordamos una de las rutas más significativas de la escena musical, de movimientos sociales y del movimiento punk en la Barcelona de los años 80,  la encontramos en el casco viejo de Barcelona, en el distrito de Ciutat Vella, barrio del Born.

agullers 2

En la calle dels agullers 18 se encontraba el Kafé Volter, un local de reunión para diferentes colectivos donde poder organizarse, también un lugar de intercambio de música y contracultura (fanzines, casetes, discos, libros, comics…)

kafe volter

El Kafé Volter se inauguró el 7 de octubre de 1985 bajo el rótulo y el nombre oficial de Associació Arex. A partir de aquel momento y hasta su cierre, desde allí se dirigió buena parte de la pequeña revuelta que se realizó los meses posteriores, desde la concentración para pedir locales frente a los baños públicos, hasta los echos del Concentrik y la creación de la PUAJ (Plataforma unitaria anti-represiva de jóvenes) o el Carnaval Antimilitarista.

Alicia_cafe_B

Un gran número de personas y colectivos se reunirán en el Kafé Volter, hubo una explosión creativa, y empezaron a salir mil y una ideas. La respuesta represiva a las alternativas e ideas hizo que el mismo espacio canalizara la red de resistencia a la represión, de manera que la espiral se creó muy pronto y acompaño al local hasta su cierre alrededor de un año después.

Kafe_Volter1

El Kafé Volter era un local pequeño en la calle Agullers 18, entre la iglesia de Santa Maria del Mar y Via Laietana, casi un callejón. La sala principal, la entrada debía tener unos 20 m2: diáfana, paredes blanclas los primeros dos días, al fondo había dos escaleras, a mano izquierda unas de bajada, y a mano derecha unas de subida. Las de la izquierda, dos o tres escalones, te llevaban a un espacio de 10 m2 donde había algunos taburetes, la pequeña barra de bar a la derecha y la puerta del baño, al fondo a la izquierda. La otra escalera, la de subida, te llevaba a una salita, una especie de balcón que daba a la sala de entrada, de unos 15 m2, donde había cuatro o cinco mesitas y, a la derecha, una puerta que daba a la habitación que servía de oficina.

1           3

Era un sitio minúsculo que los fines de semana o las noches de concierto o de otra actividad multiplicaba su capacidad de manera inimaginable, y donde las paredes se llenaron rápidamente de pintadas de todo tipo, dando fe de la variedad de personal que por allí pasaba.

4           2

Gran número de concentraciones, manifestaciones y actividades se organizaron desde el Kafé Volter, como las manifestaciones anti OTAN y antimilitaristas donde era frecuente ver un gran número de punks.

UMOhZ2luYXMgZXhMTExMTHRyYcOtZGFzIHNpbiB0w610dWxv_193599_2_6449_1

                                            ruta Carnaval antimilitarrita avenida Paral·lel, 1986

En diversas ocasiones grupos de skins Nazis, acudían a las inmediaciones del Kafé Volter para agredir a toda persona que pasara por el Kafé Volter, especialmente a los Punks. El Kafé Volter fue atacado duramente en una ocasión por un grupo de skins Nazis que recibían indicaciones de un misterioso individuo con una gabardina. Resultaba verdaderamente escalofriante y significativo, como estas agresiones por parte de grupos de extrema derecha, quedaban totalmente impunes ante la pasividad cómplice de la policía.

7

Cerca del Kafé Volter, estaba el antiguo Zeleste situado en la calle Plateria, ahora Argenteria, en el barrio del Born, junto a la iglesia Santa María del Mar. La historia de la música contemporánea en Barcelona tiene un referente indiscutible y entrañable en Zeleste.

smadelmar1

Cuna de tantos músicos de una época en que la ciudad comenzaba a salir de una larga noche de represión y de carencias vivenciales, la apertura del local de la calle Platería 1973 respondió a la necesidad de reunir a todo un sector de la juventud del momento, que no comulgaba con los criterios clasistas y burgueses que impregnaban de otros ambientes de moda de estilos controlados por un franquismo agonizante. Zeleste fue fundamental en la génesis y desarrollo de la llamada música laietana y permitió impulsar un plegado de artistas y músicos que ya forman parte de nuestra historia. En aquella época no era una sala grande ni tenía un gran escenario; la importancia radicaba en la opción musical, diferente a la típica propuesta por el franquismo y que apostaba por éxitos internacionales y figuras locales Sisa, Gato Pérez, la Compañía Eléctrica Dharma, Toti Soler, Orquesta Plateria , Mirasol y tantos otros que protagonizaron una época dorada de la música progresiva catalana.

zeleste-13-12-09-B         Carrer_Argenteria

Victor Jou, un personaje innovador y de iniciativa fue el padre absoluto de Zeleste, un local irrepetible que además de actuaciones en directo cada noche, fue capaz de crear su propio sello discográfico y toda una infraestructura al servicio de los músicos emergentes del momento, que les permitió incluso su proyección en otros países. Jou creó en 1978 en el propio Zeleste la Escuela de Música del Centro de Difusión Musical del barrio de la Ribera, una especie de escuela alternativa de la que Carles Santos fue uno de los promotores. Se compró el resto del edificio y se consolidó la escuela.

zeleste

 También se hizo un lugar importante como sala de conciertos de jazz, por la que pasaron figuras como Bill Evans, Stan Getz, Machito, Gerry Mulligan o Carles Benavent, y donde Tete Montoliu grabó tres discos en directo. En la sala Zeleste es donde se hizo el primer festival de música hindú de Barcelona.

ze

En aquellos años setenta, con la proximidad de la sala Zeleste de la calle Platería con la Vía Laietana, esta sala fue una de las que propició el rock layetano, precursor o iniciador del rock catalán, y organizó, junto con Pimientos, el Festival Canet Rock durante tres años.  Se crearon formaciones como la Compañía Eléctrica Dharma y la Orquesta Platería (1974). La sala era un referente no sólo en Barcelona sino en toda España.

anuncio-zeleste-rock-espezial-27-noviembre-1983

                                                         rock especial 27 noviembre 1983

En los años ochenta llegaron la movida madrileña y el pop español, en una época en que en Cataluña se hacía más bien otro tipo de música, más hippy y de canción, y este movimiento madrileño era visto como hortera. Pero Zeleste también acogía bandas de rock, punk y mods, como Loquillo, El Último de la Fila, Peter and test tube babies, Golpes bajos, Seres vacíos, Autodefensa, Antidogmatikss, Derribos arias, L´odi social…. Los grupos punks barceloneses de los 80, encontraron en la sala Zeleste, un medio alternativo donde poder realizar conciertos.

BRIGHTON 64 SALA ZELESTE (PLATERIA) BARCELONA 1983

                                                            Brighton 64 sala zeleste 1983

En el año 1986 se cierra el local de la calle Platería para abrir uno nuevo y mucho mayor en la calle Almogàvers de Poblenou.

Fuentes consultadas:

QUE PAGUI PUJOL! UNA CRONICA PUNK DE LA BARCELONA DE LOS 80 – JONI D

que pagui pujol

Que Pagui Pujol! Es un relato visceral y trepidante, con nombre y apellidos y de alto contenido combativo. Una crónica llena de referencias musicales y localizada en espacios míticos de la capital catalana, muchos de ellos desaparecidos y borrados de la memoria oficial, de una ciudad en constante lucha por mantener prendida la llama de la resistencia. Un collage narrativo que combina la investigación histórica y autobiográfica, con un minucioso esfuerzo por retratar la Barcelona de la década de los 80 desde una òptica punk, a partir de fotografias, carteles y octavillas, fanzines y recortes de prensa. El protagonista del libro es el propio autor: un Joni D adolescente y punk que nos conduce desde la irreverente escena musical alternativa y las primeras okupaciones, hasta las movilizaciones autónomas en contra de la OTAN y el servicio militar, pasando por las primeras coordinaciones con punks de Madrid, Euskal herria… La historia de diez años que empieza con las primeras emisiones de las radios libres, y acaba con el nacimiento de diversos proyectos autogestionados vinculados a los movimientos sociales Barceloneses. Un trabajo militante y resistente que nos muestra el peso y la significación de las contraculturas urbanas, al tiempo que cuestiona la estrategia de la amnesia orquestada durante la Transición.

 

ZELESTE I LA MUSICA LAIETANA – ALEZ GOMEZ-FONT

689

Zeleste y la música laietana es un paseo por la Barcelona musical de los años 70, concretamente la que representan músicos como Jaume Sisa, Carles Benavent, Emili Baleriola, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés y todo un grupo de instrumentistas que pronto fueron calificados por la crítica como intérpretes de la “música laietana”. Este nombre se relaciona directamente con el local donde todos ellos empezaron a destacar musicalmente hablando: la sala Zeleste, cerca de Santa María del Mar. El libro, escrito en el estilo de una crónica iluminada por un análisis regurosa, hace revivir al lector aquellos años de una música de gran creatividad en Barcelona. El autor, el periodista Alex Gómez Font, ha utilizado las fuentes orales de todos estos músicos, así como también del fundador, Víctor Jou, además de revisar las hemerotecas y de conocer de primera mano la música laietana. El libro, de 160 páginas, lleva  un cuaderno de fotografías con un total de 50 imágenes de músicos, programas de mano, portadas de discos, carteles y diferentes momentos de conciertos y grabaciones.

 

SALUT Y BUEN VIAJE

Jaume sisa, “qualsevol nit pot sortir el sol”. Zeleste antiguo

Peter The Test tube babies . Zeleste Antiguo

 


 

Que Pagui Pujol! Barcelona punk ochentera


 

Share

PLAZA GEORGE ORWELL

1

La Plaza de George Orwell o también conocida como la Plaza del “Tripi” (por la singular escultura que se encuentra en la plaza) en un extremo de la plaza se alza una escultura psicodélica del artista surrealista Leandre Cristòfol que está coronada por una gran bola de madera. Esta plaza del Tripi se encuentra en el distrito de ciutat vella, en el Barrio Gotico, se puede acceder subiendo por las ramblas (desde el monumento a Colon) entrando en la calle Escudellers.

2

Esta Plaza de George Orwell es un punto de encuentro para indigentes, gente sin techo, lateros, fumadores, lugar de ocio nocturno (bares, comida rápida, pubs…) venta ambulante, trapicheos…

4

Esta Plaza de George Orwell o del Tripi es una de las plazas más conocidas y concurridas de Barcelona, lugar de ocio donde han tenido lugar asambleas, charlas y debates…. Pero quien era George Orwell? 3

Eric Arthur Blair (Motihari, Raj Británico, 25 de junio de 19031 2 -Londres, Reino Unido, 21 de enero de 1950) , más conocido por el seudónimo de George Orwell, fue un escritor y periodista británico,  cuya obra lleva la marca de las experiencias personales vividas por el autor en tres etapas de su vida: su posición en contra del imperalismo Britanico  que lo llevó al compromiso como representante de las fuerzas del orden colonial en Birmania  durante su juventud; a favor de la justicia social, después de haber observado y sufrido las condiciones de vida de las clases sociales de los trabajadores de Londres y París ; en contra de los totalitarismos nazi  y estalinista,  tras su participación en la Guerra Civil Española.

untitled

Además de cronista, crítico de literatura y novelista, Orwell es uno de los ensayistas  en lengua inglesa  más destacados de los años treinta y cuarenta del siglo XX . Sin embargo, es más conocido por sus dos novelas  críticas con el totalitarismo  y publicadas después de la Segunda Guerra Mundial, Rebelión en la Granja (1945) y 1984  (1949), escrita en sus últimos años de vida y publicada poco antes de su fallecimiento, y en la que crea el concepto de <Gran Hermano>, que desde entonces pasó al lenguaje común de la crítica de las técnicas modernas de vigilancia.

En 2008, figuraba en el puesto número dos del listado de los cincuenta escritores británicos de mayor relevancia desde 1945, elaborado por The Times. El adjetivo «orwelliano» es frecuentemente utilizado en referencia al distópico universo totalitarista imaginado por el escritor inglés.

2

Eric Arthur Blair nació en Motihari , una colonia británica de la India , el 25 de junio de 1903 . Era hijo de Ida Mabel Limouzin Blair, de ascendencia birmana  y de Richard Walmsley Blair, administrador del ministerio del opio del gobierno indio.

A los dos años se trasladó con su madre y con su hermana mayor Marjorie a Inglaterra  y no volvería a ver a su padre hasta 1907 , cuando este visitó Inglaterra durante tres meses, antes de partir de nuevo hacia la India. Además, Eric tenía una hermana menor llamada Avril.

En 1909  Blair fue enviado a una pequeña escuela parroquial anglicana  en Henley , a la cual había asistido su hermana mayor con anterioridad. Nunca escribió sobre sus recuerdos de aquella época, pero debió de impresionar a sus profesores muy favorablemente, pues dos años más tarde fue recomendado al director de una de las escuelas preparatorias de mayor renombre en Inglaterra por aquellos tiempos, St. Cyprian, en Eastbourne, Sussex . El joven Eric asistió a esta escuela gracias a una beca que permitía a sus padres pagar solamente la mitad de las tasas habituales. Sin embargo, Eric no se sentía a gusto en la escuela St. Cyprian, al menos en lo que se refiere a los métodos de enseñanza y a los profesores. Pese a ello, fue ahí donde consiguió sendas becas para la escuela de Wellington  y posteriormente la de Eton , en la cual dice, años más tarde, haber sido relativamente feliz, pues se permitía a los estudiantes una considerable independencia. En este establecimiento hizo amistad con varios futuros intelectuales británicos, como Cyril Connolly , editor de la revista Horizon , en la cual se publicaron muchos de los ensayos de Orwell.

untitled

Tras culminar sus estudios en Eton, decidió unirse a la Policía Imperial India en Birmania , pues no tenía posibilidades de conseguir una beca universitaria y los medios de su familia no eran suficientes para costear su educación. Tras cinco años como oficial, abandona el cuerpo de policía y vuelve a Inglaterra en 1927,  habiendo desarrollado un odio hacia el imperialismo que muestra en Los Días de Birmania  (Burmese Days), publicada en 1934 , y en ensayos como “Un Ahorcamiento” («A Hanging») o “Disparando a un Elefante” («Shooting an Elephant»). Posteriormente vive un tiempo en la indigencia, haciendo trabajos de todas clases, tal y como recuerda en Sin blanca en París y Londres (Down and out in Paris and London) , su primera obra importante. Consigue un trabajo como maestro de escuela pero pronto se ve forzado a abandonarlo por problemas de salud y comienza a trabajar en una tienda de libros de segunda mano en Hampstead, una experiencia que rememora parcialmente en la novela corta Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

2

Se trasladó a París  en la primavera de 1928 , donde vivía su tía Nellie, con la esperanza de forjar su carrera como hombre de letras. Tras algunos intentos fallidos, Eric se vio obligado a trabajar de lavaplatos en el lujoso Hotel X, tal como hace mención en su primer libro, Sin blanca en París y Londres (1933). A fines de 1929, regresó a la casa de sus padres en Southwold, Suffolk enfermo y sin dinero, y escribió Los días de Birmania (1934).

Blair adoptó el seudónimo de George Orwell en 1933 . Mientras el autor escribía para el New Adelphi, vivía en Hayes , Middlesex  y trabajaba como profesor de escuela, adoptó el pseudónimo para no incomodar a sus padres con Sin blanca en París y Londres. Llegó a considerar otros nombres literarios como «Kenneth Miles» o «H. Lewis Allways», antes de decidirse por un nombre que deja traslucir el afecto que siempre había sentido por la tradición y la campiña inglesa: Jorge  es el santo patrón de Inglaterra (y Jorge V  era el soberano en ese entonces), mientras que el río Orwell , en Sufflok , es uno de los lugares más emblemáticos para muchos ingleses. Blair también pensó que un apellido que empezara con la letra O le daría una mejor posición a sus libros en los estantes de las librerías.

Como escritor, George Orwell se sirvió de su experiencia como profesor y de la vida en Southwold para la novela La hija del clérigo (1935), escrita en 1934 en casa de sus padres tras la enfermedad que lo abatía y lo obligaba a ganarse la vida impartiendo clases. De 1934 a 1936 trabajó a media jornada en Booklover’s Corner, una librería de segunda mano en Hampstead . Tras llevar una vida solitaria, quiso rodearse de la compañía de jóvenes escritores. Hampstead era un pueblo intelectual que ofrecía establecimientos destinados al desarrollo de actividades culturales de diversa índole. Estas experiencias se trasladaron a la novela Que no muera la aspidistra (1936).

Orwell contrajo matrimonio con Eileen O´Shaughnessy  en 1936 , y adoptaron un niño, Richard Horatio Blair. Eileen murió nueve años más tarde, en 1945 , durante una operación.

eillen

A comienzos de 1936, Victor Gollancz , fundador del Left Book Club , instó a Orwell a escribir sobre la pobreza de la clase obrera en el norte de Inglaterra. Su relato, El camino a Wigan Pier fue publicada en 1937. Orwell ejerció como reportero social, tuvo acceso a muchas viviendas modestas para experimentar en las condiciones ínfimas en las que vivía la gente, tomó nota de los ingresos salariales por hogar, y pasó días enteros consultando en la biblioteca por registros de salud pública e informes laborales en las minas. Sin embargo, el autor nunca formó parte activa de asociación o coalición partidista alguna, si bien en vida reconoció sentirse un hombre de izquierdas.

La primera mitad de El camino a Wigan Pier presenta un compendio de sus investigaciones sociológicas en Lancashire  y Yorkshire . Comienza evocando el panorama de las minas de cobre. La segunda parte, en cambio, es un ensayo extenso de sus vivencias y del desarrollo de su conciencia política, incluyendo una denuncia a los elementos irresponsables de la izquierda. Como resultado, el editor Gollancz temió que la última parte pudiera resultar ofensiva para los lectores habituales del Left Book Club, por lo que, sin pedirle autorización, agregó un prefacio a la obra mientras Orwell se encontraba en España.

Orwell decidió combatir en España con la idea de «matar fascistas porque alguien debe hacerlo». Así se lo hizo saber a su amigo Henry Miller en París  en las navidades de 1936, quien le intentó convencer de que era «una idiotez». Aun así, no consiguió hacerle cambiar de idea, ya que su decisión estaba basada en la lucha por unos ideales.

barcelona_2540982c

Llegó a Barcelona el 26 de diciembre de 1936  con una carta de presentación del Partido Laborista Independiente (no se afilió al partido hasta junio de 1938 tras volver a Inglaterra  ) y ese mismo día se alistó y fue asignado como miliciano al partido de orientación trotskista POUM . Más tarde escribiría que de haber comprendido mejor la situación política en España, se habría unido como miliciano a la CNT.

6c3fe709b918bd87297fd7161dec57ef

En enero y febrero de 1937 combatió en el frente de la Sierra de Alcubierre  (Huesca). Más tarde, estando de permiso en Barcelona, participó en los enfrentamientos de Mayo de 1937  y tras volver al frente, recibió un tiro en el cuello en las proximidades de Huesca , el 20 de mayo de 1937.

fddh

Su experiencia le motivó para escribir Homenaje a Cataluña , donde describe su admiración por lo que es identificado como ausencia de estructuras de clase en algunas áreas dominadas por revolucionarios de orientación anarquista . Pero también critica el control estalinista  del Partido Comunista de España  y las mentiras que se usaban como propaganda para la manipulación informativa. En 1937 , durante la represión del Gobierno de Negrin contra el POUM,  Orwell relató que estuvo a punto de ser asesinado en Barcelona.

Homenaje-a-Cataluña-de-George-Orwell

Su participación en la Guerra Civil Española le marcó para siempre su visión del mundo. En 1946 escribió «La guerra de España y otros acontecimientos ocurridos en 1936-1937 cambiaron las cosas, y desde entonces supe dónde me encontraba. Cada línea en serio que he escrito desde 1936 ha sido escrita, directa o indirectamente, contra el totalitarismo y a favor del socialismo democrático como yo lo entiendo». Orwell había vuelto de Cataluña convertido en un antiestalinista con simpatía por los troskistas, definiéndose como un socialista demócrata.

Al volver a Inglaterra estuvo ingresado con tuberculosis en un sanatorio, tras la cual se fue a Marruecos para recuperarse.

Orwell opinaba que si bien se necesitaba un cambio radical en las sociedades occidentales, y por tanto en los países capitalistas, el estalinismo representaba una amenaza a los principios que lo sustentaban.

Orwell se sustentó escribiendo reseñas de libros para el New English Weekly hasta 1940 . Durante la Segunda Guerra Mundial  fue miembro de la Home Guard , en donde recibió la Medalla de la Defensa. Sus pensamientos de aquellos años han quedado grabados en su libro Diario de Guerra 1940 1942.

000

En 1941 comenzó a trabajar para el Servicio Oriental de la BBC , principalmente en programas para ganar el apoyo de la India  y el este de Asia a los ejércitos aliados. Era consciente de que su trabajo en esta época era simple y propagandístico, por lo que describe sentirse como «una naranja que ha sido pisoteada por una bota muy sucia». A pesar de los buenos ingresos, renunció en 1943, para convertirse en columnista y editor literario del Tribune , la revista semanal de tendencia izquierdista que entonces dirigían Aneurin Bevan  y Jon Kimche.

Se ha revelado en 2005 , mediante un informe de la inteligencia británica, que Orwell fue vigilado durante alrededor de 12 años por la policía de aquel país en vista de su aparente vinculación con movimientos de izquierdas.

p013r55s

En 1945 se publica  la obra “Rebelión en la Granja”  es una fábula mordaz sobre cómo el régimen soviético  de Iósif Stalin  corrompe el socialismo . En la ficción de la novela un grupo de animales de una granja  expulsa a los humanos tiranos y crea un sistema de gobierno  propio que acaba convirtiéndose en otra tiranía brutal. Orwell, un socialista democrático y durante muchos años un miembro del Partido Laborista Independiente , fue un crítico de Stalin. La novela fue escrita durante la Segunda Guerra Mundial y, aunque publicada en 1945, no comenzó a ser conocida por el público hasta finales de los años 1950.

animal_farm_poster1

Además, la obra constituye un análisis de la corrupción que puede surgir tras toda adquisición de poder, en cualquier nivel. Así, la obra posee un doble nivel de interpretación posible, por lo que su mensaje puede trascender el caso particular del régimen soviético   y ser captado incluso por niños que ni siquiera conocen la historia de la Unión Soviética . Por esta razón el libro ha sido utilizado a menudo como herramienta educativa incluso en los primeros años de la escolaridad  de algunos países. Está considerada una de las más demoledoras fábulas acerca de la condición humana. 

00

Lejos de la intención de Orwell, que pretendía con esta alegoría , al igual que con su siguiente novela, 1984 , publicada en 1949, denunciar a los totalitarismos nazi y soviético,  el libro fue utilizado, sobre todo en los Estados Unidos, como propaganda en contra del comunismo en general.

libro-rebelion-en-la-granja-e1416830076863

En 1949 Orwell entregó una carta a una amiga, Celia Kirwan, que trabajaba para una sección del Foreign office (el ministerio de asuntos exteriores británico), dedicada en esos días a organizar unas conferencias sobre el estalinismo. Kirwan se dirigió a Orwell solicitándole nombres susceptibles de aceptar. Orwell también incluyó una lista de treinta y ocho escritores y artistas que consideró en su momento con inclinaciones procomunistas y que no tendrían intención en participar en dichas conferencias. En la lista, que no fue publicada hasta el 2003, se incluyeron numerosos periodistas —entre ellos el editor del New Statesman y Kingsley Martin  — y también a los actores Michael Redgrave  y Charlie Chaplin.

externo-4c157cb101737ebd5e9f10f29aa31730

1984 (en su versión original en ingles:  Nineteen Eighty-Four) es una novela política de ficción distópica , escrita entre 1947 y 1948 y publicada el 8 de junio de 1949. La novela introdujo los conceptos del omnipresente  y vigilante Gran Hermano o Hermano Mayor , de la notoria Habitación 101 , de la ubicua policía del pensamiento y de la neolengua , adaptación del ingles  en la que se reduce y se transforma el léxico con fines represivos, basándose en el principio de que lo que no forma parte de la lengua, no puede ser pensado.

untitled

Muchos analistas detectan paralelismos entre la sociedad actual y el mundo de 1984, sugiriendo que estamos comenzando a vivir en lo que se ha conocido como sociedad orwelliana, una sociedad donde se manipula la información y se practica la vigilancia masiva y la represión política y social. El término «orwelliano» se ha convertido en sinónimo de las sociedades u organizaciones que reproducen actitudes totalitarias y represoras como las representadas en la novela. La novela fue un éxito en términos de ventas y se ha convertido en uno de los más influyentes libros del siglo XX.

George_Orwell_-_1984

Se la considera como una de las obras cumbre de la trilogía de las distopías de principios del siglo XX (también clasificadas como ciencia ficción distópica), junto a la novela de 1932 un mundo feliz (Brave New World en inglés), de Aldous Huxley , y Fahrenheit 451 de Ray Bradbury(publicada originalmente en 1953).

En octubre de 1949, poco antes de su muerte, se casó en segundas nupcias con Sonia Brownell. Orwell murió en Londres a la edad de 46 años, de tuberculosis , enfermedad que había contraído durante el periodo que describe en Sin blanca en París y Londres. Pasó los últimos tres años de su vida entre hospitales. Poco antes de morir, pide ser enterrado de acuerdo al rito Anglicano. Falleció el 21 de enero de 1950. Sus restos reposan en Sutton Courtenay , Oxfordshire.

ORWELL-1

Orwell decía que su estilo literario se aproximaba bastante al de Somerset Maugham. En sus ensayos literarios también alaba encarecidamente los trabajos de Jack London, especialmente su libro La carretera (The Road). El descenso de Orwell a la vida de los más desfavorecidos en El camino a Wigan Pier tiene un parecido razonable con La gente del abismo (The People of the Abyss) de London. En otros ensayos Orwell manifiesta su admiración por Charles Dickens, Herman Melville o Jonathan Swift.

LIBROS:

Sin Blanca en París y Londres (Down and Out in Paris and London, 1933).

0down-and-out

Los Días de Birmania (Burmese Days, 1934).

los-dias-de-birmania1

La Hija del Clérigo  (A Clergyman’s Daughter, 1935).

9788426419842

Que no muera la aspidistra (Keep the Aspidistra Flying, 1936).

51wBkMl+wqL__SX326_BO1,204,203,200_

El camino a Wigan Pier (The Road to Wigan Pier, 1937).

camino

Homenaje a Cataluña (Homage to Catalonia, 1938).

DSC_1623

Mi Guerra Civil Española (1939)

516kFgWdxVL__SX332_BO1,204,203,200_

Diario de Guerra 1940-1942 (1942)

orwell

Orwell en España (1942)

recuerdos-de-la-guerra-de-espana-george-orwell

Subir a por aire (Coming Up for Air, 1939).

subir-a-por-aire

Rebelión en la granja (Animal Farm, 1945).

rebelion-en-la-granja-george-orwell1

1984 (Nineteen eighty-four, 1949).

1984-de-george-orwell

SALUT Y BUEN VIAJE.

Rebelión en la Granja

1984

George Orwell: A Life in Pictures

Share

EL DIA 1 DE NOVEMBRE DE 1910 NAIXIA A BARCELONA LA CNT

 Un dia com avui 1 novembre 1910 neix la CNT (Confederanción Nacional del Treball) en el desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona, ​​als antics jutjats situats entre el passeig Pujades i al passeig Lluís Companys, davant del parc de la Ciutadella.

 Palau de Belles Arts de Barcelona. Espai emblemàtic per a la història de l’anarquisme hispà. El 1888 va ser un dels espais principals de l’Exposició Universal de Barcelona, molt criticada per l’anarquisme i anarcosindicalisme d’aleshores, però gràcies a l’anarquista i anarcosindicalista José Prat, fill del conserge del mateix recinte, va ser possible utilitzar aquest espai per a la celebració del Segon Certamen Socialista, en 1889, el Congrés de 1907 de Solidaritat Obrera i el de 1910 en el qual es va crear la CNT. Teatre Belles Arts de Barcelona. Novembre de 1910. Segon Congrés de Solidaritat Obrera i fundacional de la CNT.


El II Congrés de Solidaritat Obrera

 La proposta de creació de la Confederació Nacional del Treball ( CNT ) , en 1910 , va ser el fruit sostingut i pacient del societarisme i / o sindicalisme obrer per trobar una coordinació que es creia necessària i beneficiosa per a la classe obrera en la lluita contra el capitalisme i pel desenvolupament d’una nova societat basada en les tesis anarquistes . El seu origen podria fixar-se en 1870 , any en que va ser fundada la Federació Regional Espanyola ( FRE ) de l’Associació Internacional dels Treballadors ( AIT ) .Les successives experiències internacionalistes al nostre país ( FRE , FTRE , OARE , etc . ) No van caure en sac trencat i , malgrat les persecucions , les dissidències , els períodes de clandestinitat i la incessant repressió governamental , l’esperit de l’AIT va continuar arrelat en el si del moviment obrer espanyol .Després de la redacció en 1906 de la Carta d’Amiens , que va donar lloc al sindicalisme revolucionari francès , ambdós corrents es van fer una sola per acabar convertint-se en el que posteriorment es coneixeria com anarcosindicalisme .A nivell organitzatiu , producte de la fusió d’aquests dos corrents va ser la creació de l’organització regional catalana Solidaritat Obrera , que va tenir el seu inici en 1907 , com a Federació Local de les societats obreres de la ciutat de Barcelona . Des d’aquest organisme obrer , es va ser capaç d’eixamplar l’àmbit d’actuació per arribar a ser provincial al març de 1908 i regional en un àmbit català el setembre del mateix any .

 A causa de la repressió exercida sobre bona part del moviment obrer arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona al juliol de 1909 , es va posposar la celebració del congrés de Solidaritat Obrera . Gairebé a l’any de la primera iniciativa fallida , concretament els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera va convocar un Congrés Obrer Nacional al Teatre Belles Arts de Barcelona . En aquest comici es va aprovar transcendir l’àmbit regional català cap a un àmbit estatal espanyol amb el nom de Confederació Nacional del Treball ( CNT ) .L’organització regional catalana de Solidaritat Obrera no va fer sinó catalitzar l’aspiració generalitzada de múltiples nuclis obrers de tot el país que de nou aspiraven a estructurar una organització nacional . S’havien dirigit en aquest sentit al consell de Solidaritat Obrera de Catalunya , la Federació Extremenya , els obrers agrícoles de la regió valenciana , les federacions de la Corunya , Saragossa , Gijón i els pagesos de les comarques de Cadis , Jaén i Còrdova .Catalunya i Andalusia eren , amb diferència , les zones regionals de major incidència sindical ( tant en els seus inicis com en el cicle que va transcórrer fins a l’esclat de la guerra ) . De les 124 societats obreres que van participar en aquest primer Congrés, Catalunya va aportar un total de 67 societats . Li seguiria , a gran distància , però amb un pes específic considerable , Andalusia amb 25 . En un segon nivell d’importància quant a la seva presència en el nombre de societats obreres hem d’assenyalar a Astúries , Galícia i el País Valencià . Pel que fa a altres regions de la resta d’Espanya la seva presència en aquest Congrés era testimonial o inexistent . Aquesta implantació va ser semblant i es corresponia a grans trets amb la geografia desenvolupada per l’AIT ( FRE i FTRE ) en el seu període d’assentament durant el segle XX .

 El Palau de les Belles Arts, obra d’August Font, va ser un edifici de Barcelona que es va construir amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. Enderrocat el 1942, en el seu lloc hi havia els jutjats municipals davant del Parc de la Ciutadella, a la cantonada del passeig de Lluís Companys amb el Passeig Pujades. Va ser lloc també d’actes públics, des de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888, passant pels Jocs Florals, la primera Fira de mostres, la fundació de la Caixa de Pensions, o el primer Saló de l’Automòbil.

 Comunicat de Anselmo Lorenzo al segon Congrés de Solidaritat Obrera i constitucional de la CNTCompanys : elegits per la confiança dels vostres companys associats , cadascun sou l’expressió del pensament dels vostres representats i ressò també de les aspiracions del proletariat en general . Aneu a celebrar un pacte destinat a influir en la marxa sempre progressiva de la humanitat . Davant vosaltres el llibre de la història presenta una pàgina en blanc; prepareu a omplir amb l’honra per a vosaltres , amb profit per a tots , presents i futurs .

 Heu après sociologia en els tristos aules de l’explotació del salari , resum de l’esclavitud i de la servitud . Cada un dels vostres coneixements experimentals és resultat d’un dolor. La vostra ciència no és tota adaptació del pensament aliè escampat per la impremta , és en gran part rebel · lia enèrgica contra aquest abominable dret d’accessió atorgat fa segles pel legislador romà als propietaris , als usurpadors de la riquesa natural i social . Sabeu , no per exercici de la memòria , sinó per excitacions del fuet capitalista , que us assetja , fent ensopegar amb la duresa autoritària , amb la cobdícia agiotista i amb totes les plagues de la misèria . Sou , no ja el quart estat que va quedar irredempt en 1789 i al qual pretén aburgesar la democràcia social i el radicalisme polític ; sou menys encara per a la societat present, encara que sigueu molt per a la societat futura ; sou els obrers despullats del relativament noble caràcter de artesans , convertits en peons , en restes de l’antiga indústria que es transforma successivament en accessoris de la màquina i en ” unemployed ” , obrers desocupats , sense sou , sense pa , sense llar , sense amor , sense terra que trepitjar , que sobren , que destorben , que moren en un racó , en un transatlàntic o al camp erm d’una colònia aliena .Sou doncs el que s’anomena la més baixa capa social , la que sustenta totes les restants, cadascuna de les quals participa relativa i proporcionalment del privilegi . Pel mateix esteu excepcionalment capacitats per a la gran obra humana : la reorganització de la societat sobre la base de la participació de tots en el patrimoni universal , la contribució de tots a la producció i la distribució racional dels productes , perquè si és veritat , jutjant l’home que on està el seu tresor està el seu cor , vosaltres , el positiu bé està en l’avenir , que no explotáis a ningú , que a ningú enganyeu , que no deixeu al vostre pas cap víctima , que no teniu la menor avantatge en el antagonisme general d’interessos que caracteritza la societat i que practiqueu l’associació per a fins redemptors , podeu establir les bases de la societat definitiva .Llibertat; l’individu en la plenitud de la seva consciència i del seu sentiment , lliures el cor i el cap per a la determinació racional i potencial de la voluntat , els individus en lliure pacte per portar el seu pensament , la seva voluntat i la seva acció als últims límits del possible, això és el sindicalisme , això heu de ser vosaltres , això ha de ser el vostre congrés , perquè d’ell brot la llum i la força que elevi al proletariat , recompensa de tants segles de tirania , a la condició de salvador i regenerador de la humanitat .Així com l’àtom o la part invisible d’un cos té la seva vida , la seva autonomia i la seva regularitat , i de les de tots ells resulta la normalitat d’un ésser , així també la societat ha de reflectir la satisfacció de cada infant , de cada home , de cada dona , de cada persona gran com grandiós resum de bondat i de bellesa en aquest món que habitem .Atreviu-vos a manifestar la vostra veritat als privilegioados del món , ja que tots ells , sense distinció de color , creença ni nacionalitat , per lluny que es trobin i malgrat les fronteres i dels mars , imposa a cadascun de nosaltres la seva socaliña rentística en els materials , en els transports , en les duanes , en el canvi , ja que són amos de parcel · les del món , i per dret d’accessió , dels fruits naturals , dels fruits industrials i dels fruits civils . Digueu , perquè alhora s’assabenten tots els treballadors que encara vegeten en la insolidaritat , que voleu ser homes en l’amplitud que la naturalesa i la societat poden desrrollar el tipus humà , que el Sindicalisme , la força econòmica, ha de reemplaçar a la força política i autoritària dels estats; que la humanitat ha entrat en nova via , que la societat ha de conformar-se amb l’home , no l’home amb la societat , i que s’aproxima el dia en què el dret es reconegui amb la sola presència de l’individu i no amb la inscripció en el Registre de la Propietat .Inspirats en el més pur criteri , amb la mira posada en l’ideal d’unitat i d’integritat humana , resoleu els assumptes a l’ordre del dia del crongreso ; creeu una organització extensa i poderosa que reculli totes les iniciatives individuals i reuneixi la força i la intel · ligència del nombre , i mereixereu l’aprovació i l’estima fraternal dels vostres companys . Salut .Anselmo Lorenzo

 El 30 d’octubre i 1 de novembre de 1910, va tenir lloc el Congrés de Solidaritat Obrera, anomenat “Congrés de les Belles Arts“, amb delegats sindicals de tot Espanya i on es va fundar la CNT.


El congrés va acordar mantenir de moment Solidaritat Obrera com a portaveu oficial de tota la Confederació i es va fer un estudi per intensificar la propaganda , formar quadres de propagandistes preparats , intensificar la publicació de textos sindicalistes eficaços i crear de manera immediata esucelas per als treballadors , de acord amb les exigències més racionals de la ciència moderna .
 El sindicalisme va ser definit no com un fi en si mateix, sinó com un mitjà de lluita i resistència als antagosnismo creats per l’existència de les classes socials . La fi era l’emancipació integral de la classe treballadora mitjançant l’expropiació dels mitjans de producció pertanyen a la patronal i la burocràcia política i la consegüent direcció pròpia de la producció .En el tema relatiu a l’emancipació dels treballadors , el vell lema de la Internacional ” l’emancipació dels treballadors ha de s’obra dels treballadors mateixos” , va trobar una interpretació estrictament literal . Es van fer clares al · lusions a la classe política :“Els vividors de tota mena que procuren servir-se dels obrers manuals per a aquests encumbramientos que els fan plaent i grata la vida . “El Congrés va defensar la tàctica d’acció directa i l’aplicació del boicot contra els propietaris que exigien dipòsit previ en els contractes d’arrendament , arribant-se en cas de necessitat a la vaga general d’inquilins que defensaria la negativa sistemàtica al pagament de lloguers . Es va acordar reivindicar fermament la jornada de vuit hores , anteposant-la a la fixació de qualsevol salari mínim , donat el ràpid i constant encarecimeinto de la vida .Sobre la vaga general , el Congrés es va mostrar cautelós : la vaga general només podria ser revolucionària i , en conseqüència , no havia prodigar . Per tant , no hauria declarés per reivindicar més salari o disminució en la jornada de treball , sinó per aconseguir una transformació total en la producció i distribució dels productes . A més , la vaga general postulava la promulgació en el pla nacional , atès que en el pla local seria sufocada fàcilment .Durant els cinc primers mesos de 1911 es van produir vagues a Madrid , Bilbao , Sevilla , Jerez de la Frontera , soia , Màlaga , Terrassa i Saragossa . En aquesta localitat la vaga es va fer general de 11 al 14 de juliol.Sent el sindicalisme revolucionari una eina útil per agrupar diferents sectors del moviment obrer , això no va ser menyscabament perquè es produïssin diferents crisis d’organització degudes , en bona part , a l’intent de neutralització política de diversos col · lectius obrers ( republicà radical i socialista , fonamentalment ) .Mentrestant , en el clima creat per aquests esdeveniments , especialment després dels successos de la Setmana Tràgica , el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE ) va concertar una aliança amb els partits republicans amb fins d’oposició al govern d’Antonio Maura . La conjunció republicà – socialista va ser promoguda el 7 de novembre de 1909 a un míting celebrat a Madrid . Recolzat en aquesta força i de cara a les eleccions parlamentàries de maig de 1910 , el PSOE , en la persona de Pablo Iglesias , va aconseguir la seva primera acta de diputat . En aquest míting Pablo Iglesias havia dit entre altres coses :“Nosaltres mantenim en tota la seva puresa dels ideals del Partit Socialista , o sigui , igualtat social ; nosaltres aspirem a que el poder polític sigui conquistat pel proletariat . “Així s’iniciava el socialisme seva primera experiència parlamentària a favor d’ aquesta somiada conquesta del poder polític . Camí lent , contradictori , que haurà de oferir a la classe obrera no poques lliçons .

SALUT I BON VIATGE.


Ver mapa más grande

CNT 100 años de lucha

 

Share