L’editorial andalusa Almuzara va llançar al mercat el primer treball narratiu del sociòleg, periodista i director de cinema egipci Khaled Al Khamissi, que va causar un autèntic enrenou literari amb aquesta publicació al seu país. El llibre de l’any 2007 és un recopilatori de 58 relats breus, procedents de la seva experiència directa de viatjar en taxi per El Caire, que funcionen a manera de termòmetre sociològic del carrer. Unes vegades incloent diàlegs, altres com a mer espectador del monòleg, s’ofereix un mostrari representatiu del dia a dia de la mega-polis que, amb uns onze milions d’habitants, compta amb més de vuitanta mil taxistes legals. L’estat constant de cridòria, els cotxes fets (majoritàriament) pols, on els conductors treballen a preu fet com a esclaus, el continu embús, el regateig del preu de la carrera abans de pujar, homes que compaginen el seu treball amb haver de córrer ( la paraula “córrer” ha de ser llegida en el sentit més literal) a la recerca de menjar per emportar a casa, són alguns dels aspectes que reflecteix de manera magnífica el llibre amb llenguatge senzill, directe i espontani. Una sèrie d’històries sobre somnis, aventures, filosofia, amors, records, memòria i política, relatats amb bona oïda i bastant sensibilitat, un viatge a la sociologia urbana de l’Egipte actual a través de les veus dels taxistes els relats, uns més interessants que altres, estan carregats d’un optimisme estrany que fa pensar sobre la capacitat de supervivència d’algunes persones en alguns llocs del món.
He gaudit amb la lectura perquè, al marge del seu objectiu pretesament didàctic, és amena, feta amb el suficient sentit de l’humor (fins i tot conté capítols realment divertits) i no deixa de desprendre una aura vitalista i positiva tot i les circumstàncies (sobretot econòmiques) en les que hi ha de sobreviure en aquest país. Sempre és millor el relat explicat per el protagonista directe, a l’hora de formar-se una opinió, que les divagacions de l’espectador ocasional per més dotat de registres que es trobi. A més, el llibre aprofita per afrontar de manera bastant original les transformacions polítiques i socials dels últims anys, donant un gens dissimulat repàs al govern, a la burocràcia, la corrupció i l’abús de poder a què s’enfronten en el seu dia a dia els cairotes. I perquè, de forma senzilla i sense embuts, ofereix una radiografia de la societat egípcia que queda bastant lluny de la narrativa àrab habitual en el món editorial aquí, reservada a la denúncia de les polítiques més radicals (sobretot envers el que a la dona es refereix) que, no per ser tan rebutjables com alarmants, són les úniques conseqüències de determinats règims en el món àrab.
Però també, al llarg d’aquestes històries curtes, s’entreveu aquí i allà, a manera d’ombres que ennuvolen l’horitzó, un preocupant ascens de les postures islamistes més radicals, i potser aquesta sigui la conseqüència més temible que s’extreu de la lectura. No es tracta només de la incapacitat dels diferents governs per resoldre la crisi enquistada des de fa moltes dècades en què viuen la immensa majoria de ciutadans molt pobres i amb serioses dificultats per mantenir les seves famílies. Es tracta també de l’existència d’una xarxa de vincles socials que faciliten aquesta emergència, al que es veu, imparable. Molts dels taxistes protagonistes d’aquests relats han viscut en països com l’Iraq o Jordània, tenen família a l’Aràbia Saudita o estan casats amb dones de països limítrofs; situació que tendeix a fer créixer el vincle subjectiu que els fa sentir-se un poble únic, tot de les fronteres i règims diversos que els separen, i que té com a conseqüència immediata que la visió sobre la invasió de l’Iraq o la política israeliana al Líban estigui basada en el coneixement directe de les víctimes, amb les que hi ha un vincle social i sentimental que fa veure com a propi el patiment i la impotència davant les conseqüències socials de la política occidental patida pels seus veïns. Tot això s’uneix a l’existència de diferències socials i econòmiques molt grans que en qualsevol país europeu (la majoria frega els llindars de la pobresa) ia la base cultural de la població, pràcticament inexistent (a excepció de les famílies adinerades, el sistema ha reduït l’escola a classes particulars que consumeixen bona part dels sous dels seus progenitors); fets i situacions que, vulguin o no veure-ho així els caps de govern occidentals, constitueixen el brou de cultiu perfecte per l’integrisme islamista. Un taxista ho resumeix a la perfecció: “A Egipte s’ha provat sense cap èxit la monarquia, el socialisme (Nasser), el centre, els pactes amb els Estats Units i amb Israel, en el marc d’una dictadura maquillada (Mubàrak). Què es perd amb provar amb l’islamisme radical? “
DESCARREGAR:
