La Plaça Catalunya és la plaça més emblemàtica i més important de la ciutat de Barcelona, constitueix el punt d’unió entre el nucli vell de la ciutat i l’eixample. D’aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya o les rondes d’Universitat i de Sant Pere, i el carrer Pelai, com també l’avinguda del Portal de l’Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.
Tal dia com avui un 19 de juliol de de fa 77 anys, tenien lloc a la plaça Catalunya uns dels combats més durs contra els feixistes alçats en armes contra la República, donant començament a la guerra civil espanyola.
Després de deixar un reforç a la universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor va entrar desde Pelayo i Ronda Universitat a la plaça de Catalunya, donant visques a la República, envoltats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes addictes o revoltades. Després d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, va cessar el foc, i guàrdies i soldats es van abraçar i van confraternitzar. La multitud de civils armats va arribar a desarticular la formació de la tropa barrejant amb els soldats. L’equívoc, la tàctica taimada d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crear un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per retens dels Guàrdies d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefónica i Porta de l’Àngel. El comandant López Amor va donar l’ordre de demanar la documentació a civils, majoritàriament cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir a tots decidir expulsar-los del lloc, i situar metralladores en quatre punts oposats de la plaça; al terrat de la Maison Dorée (a la cantonada amb Rivadeneira, en part del solar ara ocupat per Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara està Habitat), a l’Hotel Colón (ara Banesto) i al casino Militar (avui engolit pel Corte Anglès), i les dues petites peces del 7,5 al centre de la plaça Catalunya. López Amor es va dirigir a la Telefonica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.
La inicial col · laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial al comandament, tinent Llop, es va transformar, passat un període de desconcert d’uns deu minuts, en manifesta oposició. López Amor va ordenar que les dues peces situades al mig de la plaça disparessin sobre la Telefònica. Van ser tres canonades que van estar a punt de tallar les comunicacions. Es va generalitzar el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturar a López Amor davant del Casino Militar. Les companyies dels guàrdies d’assalt, al costat dels obrers en armes, es van fer forts en Fontanella, pisos superiors de la Telefònica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers de Pelai, Vergara i Ronda Universitat ja havien estat preses per militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no van tenir més remei que refugiar-se en l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefònica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquestes tropes poguessin baixar per les rambles fins Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat.
També s’havia impedit que telefònica i les properes emissores de ràdio caiguessin en poder dels facciosos. Els obrers de Telefonica tallan les comunicacions de Capitania amb les casernes revoltades. Les forces populars van prendre molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien refermat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels revoltats, que ja només controlaven el “cañoneado” Hotel Colón i els baixos de la Telefònica, va finalitzar a les quatre de la tarda, quan es va rendir a l’atac, tardà però decisiu, de la guàrdia civil, secundat pels d’assalt i l’entusiasme popular, que recelava dels tricornis. Una ingent multitud omplia cantonades, boques de metro i carrers propers. Van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la fúria popular el va desbordar tot. Va tronar de nou el canó que Lecha havia arrossegat desde Claris, Durruti i Obregón (que va morir en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarquistes, a pit descobert, van recuperar els baixos de la Telefònica. Alhora guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM en primer lloc, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava plena de cadàvers.
També aquí l’exèrcit havia estat vençut.
FONTS CONSULTADES:
BARRICADAS EN BARCELONA La CNT de la victoria de julio de 1936 a la necesaria derrota de mayo de 1937. Agustín Guillamon
El Cop d’Estat feixista de 1936 no obté els resultats esperats i es converteix en una cruenta guerra. Un dels punts on fracassa és Barcelona on el poble s’enfronta carrer a carrer, de portal a portal, amb els revoltats fins finalment arraconar i vèncer-los. Les barricades són defenses fetes de manera espontània per consolidar el terreny propi i el conquerit. I també són el fil conductor d’aquesta obra que va des de la derrota dels revoltats fins a la derrota de l’esperit revolucionari de la ciutat (que tenia fàbriques i empreses col · lectivitzades, el transport …) en les cruentes jornades de Maig de 1937 perpetrada per els estalinistes i la resta del bàndol republicà que es va plegar al seu costat.
SALUT I BON VIATGE.
